La lluna vista des de la terra a través de la tele és un llibre de relats que vaig publicar, a Columna Edicions, l’any 1990, en l’anomenada Col·lecció Moderna.  Més tard, l’any 1997, va ser reeditat en la Col·lecció Clàssica. Fa tres anys, va ser novament reeditat dins Columna Jove. En aquests moments, tot i que encara deuen quedar exemplars de la darrera reedició, he recuperat els drets d’edició.

El recull s’iniciava amb una declaració d’intencions en forma de microrelat.

Contalla del dit prenyat

Això era un home que tenia dues mans i en cada mà cinc dits i va passar que un dia es va adonar que un polze se li havia unflat i va anar a cal metge i el metge li va dir que tenia el polze prenyat i l’home es va indignar i es va afanyar a anar a missa  i confessar-se i tan bon punt ho va fer es va tallar els dits i els va despatxar de casa.

A diferència dels altres relats que integren aquest blog, Zacaries forma part d'un llibre que es pot demanar a les llibreries: Llet agra i altres històries com sagrades, que va publicar Edicions Brosquil l'any 2002. Però la seua primera publicació va ser en el catàleg que vaig fer amb Ricard Huerta L'Alfabet de Jesucrist.

Cliqueu "vull llegir la resta de l'article" per accedir al relat. També podeu llegir-lo obrint l'arxiu en pdf.

La primera versió de La llei de l’embut va aparèixer publicada en una edició que l’IES Lluís Simarro de Xàtiva va fer amb motiu del la 1ª Setmana del Llibre, l’abril de 1996. L’acompanyava el relat Més poc cervell que Miquel Malena, inclòs anys més tard en el recull Llet agra i altres històries com sagrades (Edicions Brosquil, 2002). Ricard Juan i Ricard Chilet hi posaren les il·lustracions.

La llei de l’embut va ser el primer escrit meu que va aparèixer en una publicació internètica. Va ser gràcies a l’amic Vicent Sanz, que havia posat en marxa la revista Tossal. Aquella versió encara es pot visitar.

Aquest relat, On habiten el déus de la Costera, el vaig escriure fa exactament deu anys. Va ser un encàrrec de l’amic Francesc Úbeda i formava part d’un seguit d’iniciatives de la plataforma d’associacions Salvem el Puig. L'objectiu era reunir diversos treballs literaris al voltant de l’ermita i el penyal per publica-los junts en un llibre. El projecte final no es va poder dur a terme, però els relats aparegueren publicats al desaparegut setmanari comarcal Noticias 7 Días.

RETRAT DE L'ARTISTA AJAGUT

No és ell l'artista compulsiu, arravatat, que crea allà on es troba i no li cal res més que la seua disposició creadora. Ell és un artista mandrós, gairebé diríem que un punt malfaener –per no dir gos–. Quan els estudiants el visiten per interrogar-lo sobre les essències i els trucs de la seua inspiració, la vella majordoma els emmena, per tot de penombrosos passadissos, fins la seua habitació, on ell els rep com un malalt aviciat, tot estovat sobre el llit, en perenne pijama i les ulleres de vista a mitjan nas. Els fa diposar-se a la seua redor i els permet que li facen preguntes, mentre ell adopta el posat feixuc d'un remot malalt romàntic, anacrònic doncs. Per tal de perfilar una mica més quin és el seu paperot, farem avinent que té a tothora les cortines corregudes, i així, en la cambra, a penes s'hi esmuny una mínima claror. S'il.lumina amb un llum sobre la tauleta de nit, perquè afirma que el sol desintegra les seues muses, tan delicades com el seu instint creador. I assegura que viu i escriu amb aqueixa feble lluminiscència que a poc poc li està engolint els ulls i marcint la mirada. Quan els jóvens estudiants i aprenents de literats li pregunten sobre l'obra futura que tothom espera fa tant d'any, ell fa cruixir en el seu rostre una ganyota adolorida. I en això estem, esperant i esperant, que l'artista convalescent s'incorpore del llit i publique alguna cosa, si és que, en el decurs de tants anys d'inspirar-se ajagut, ha pogut escriure res més, fins ara autor d'una sola obra. Mentrestant, per la seua habitació passen i passen munió de devots, i li reten homenatges. Però la seua majordoma sap, i molts ja som els qui ho sospitem, que l'artista ajagut és un descarat impostor. Enormement malfaener, això sí. Un gandul amb un notable coneixement de la postura artística, de la comèdia estètica amb un lleu toc de melodrama vuitcentista.

Aquest relat brevíssim ja el vaig penjar a l’altre blog, Cucarella en roba de batalla, ara fa dos anys. Ara el penge ací, un espai que li escau més que no aquell d'allà. Recupere també l'apunt que vaig publicar llavors: Regirant calaixos m'he trobat aquest brevíssim relat, Un èxit de la dietètica. Formava part del primer Punt de Lectura de la desapareguda llibreria Botiga de Llibres, que posaren en marxa les amigues Dolors i Amparo, i en la qual em deixaven safunyar i fer coses, des d'ajudant de llibreter a presentador de llibres; també férem més Punts de Lectura, proses i poemes de Francesc J. Bodí, Ramon Guillem, Vicent Enric Belda, Antoni Martínez Revert i Rafael Estrada. I n'hi havien més encomanats, però la llibreria va haver de tancar.

Un èxit de la dietètica

Jo desconeixia absolutament tot això que lloen d'ella. Mai no vaig parar atenció en «el perfil fetiller dels seus llavis», se'm fa díficil de fer-me una minsa idea del «bransoleig encisador de la seua figura», i pel que fa a la «violència excitant de la seua mirada», o això de la «sensual arquitectura del seu nas», francament, me'n faig creus.

No me'n sé avenir d'haver ignorat tot aquest cúmul d'atractius amb què la descriuen a la revista. Fins i tot, a pesar de l'evidència del reportatge fotogràfic, se'm fa difícil de creure que siga ella de veritat. Fet i fet, només me la puc imaginar ajocada al brincal de ca sa tia Glòria, sobrada de pap, galtuda i sunyosa, la falda ploguda de molles, candongant-se a dos queixos un gruixut entrepà de formatge i mortadel·la.

La primera versió del relat La costurera puta va aparèixer al llibret de la falla Molina-Claret l’any 2003.

LA COSTURERA PUTA

Toni Cucarella

Durant uns instants, just després que ell m’ha revelat el primer indici de la seua remota identitat, he sentit recança per no haver-li reconegut la veu. Una pretensió impossible, me n’he adonat tot seguit, si feia quaranta anys que no l’havia tornada a sentir, i llavors encara no en teníem deu.

En despenjar el telèfon, he pronunciat, d’esme, «Digueu...» I ell ha dit: «Estic buscant Vicent Bru, quissá seás vós». Durant un breu instant he retingut en la ment la insòlita barreja de llengües, meitat en el nostre català, meitat en un castellà que es delatava argentí. En no respondre immediatament, ell ha degut interpretar el meu silenci com a desconcert, i ha estat llavors que ha revelat la seua recòndita, i per a mi oblidada, identitat: «Sóc Miquel Cambra...» I tot d’una ha afegit, per si potser les paraules del seu nom no havien somogut prou la meua memòria: «Miquel el Bord...» Tanmateix la meua memòria ja l’havia rescatat del pou antic de la infantesa, no obstant la sorpresa m’havia embarrerat les paraules en la gola. Per això ha gosat de perfilar encara més la seua identitat: «El fill d’Elvira, la costurera puta...» [continua]

La primera versió de Kurdistan va aparèixer publicada al llibret de la Falla Molina-Claret de Xàtiva de l'any 2006, amb el títol La nostra terra serà lliure. Una altra versió es va publicar, ja amb el títol definitiu, al Quadern de l'edició valenciana d'El País, dins el cicle Escriure el País, el 16 d'octubre de 2006. Potser aquesta versió d'ara tampoc serà la definitiva.

Una feble, mesquina, avara frescoreta... és una col·laboració que em va demanar l'amic Josep Lluís Fitó per al Llibre de Fira de Xàtiva de l'any 1998.

Fusteria Orts és un text que m'ha causat un cert remordiment. És una narració diguem-me “descol·locada”. Originalment, formava part de l'univers coral de la novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Però en la composició definitiva vaig desestimar-la. Ha quedat, doncs, una mica orfena.

Amb tot, se'n va fer una publicació arran de la presentació a Xàtiva de Quina lenta agonia... Se'n va ocupar Antoni Martínez Revert, les il·lustracions foren d'Artur Heras (imatge) i s'imprimí als tallers de Martín Impressors. Tots tres bons amics. D'aquella edició se'n feren 400 exemplars, 100 dels quals numerats i signats per l'Artur Heras i per mi.

Vosaltres direu si vaig errar arrencant-lo de les pàgines de Quina lenta agonia... O si té caràcter i força suficient com a relat independent.

El relat Carrer de les ànimes va publicar-se per primera vegada al número 4 de la revista El Tendur, que publica l'Ajuntament d'Ontinyent, l'any 2002. El va il·lustrar la meua amiga Sara Vilar.

Va tornar a publicar-se en desembre d'aquell mateix any, dins un volum col·lectiu destinat als pescadors de Galícia afectats pel desastre del Prestige: Mai més Nunca mais (Els escriptors contra el silenci). Va ser una iniciativa de l'amic Xulio Ricardo Trigo que va publicar Brosquil Edicions.