No sap quant de temps fa que roda pel llit dessonillat, si
són molts minuts o ja han passat hores, entre rampallades d'ansietat. Ha
canviat tantes voltes de posició que ha despertat diverses vegades Laura, la
seua dona. Ella no s'ha queixat, a tot estirar ha emès un parell de gemecs. I a
l’últim ha tornat a fer-se-li cremor, la puta cremor: una ascensió roent des
del cor de l’estómac fins a la gola: reglots d'àcids soflimants. Va començar a
patir-la farà cap a dos anys, al poc que començaren els rumors a la fàbrica:
que sí tancava, que no tancava, que només regulació de plantilla... Va
aparèixer la incertesa i el temor. La hipoteca del pis, el cotxe fet un pot
rovellat… Si tancava la fàbrica, tots al carrer. Si no tancava i hi havia
regulació, la loteria negra. Ell sabia que tenia molts números d’aquesta
loteria. No era dels més reivindicatius en l’empresa, però s’havia enfrontat
algunes vegades amb l’encarregat i amb el cap de secció, per qüestions sense
aparent importància, i a les assemblees sempre hi deia la seua; no era dels més
actius, però sabia que el tenien assenyalat: obria la boca i això era prou
delicte: qui obri la boca, li tallen el nas. Si hi havia regulació, doncs, el
seu nom estaria en el llistat dels prescindibles. Aquella tensió, que si sí,
que si no, l'ansietat de la incertesa sobretot, li va provocar aquella cremor.
Va haver d'anar al metge. Li feren proves: per si tenia el bacteri,
l’helicobacter pylori: negatiu. Li feren una gastroscòpia: no va voler que el
sedaren pensant-se que seria breu, la prova, i tot i el poc temps que va durar
li va semblar eterna i molt desagradable. Al final, el metge li va dignosticar
estrès. Collons, estrès! Quan li ve la cremor es pren un parell d’Almax i això
ja li apaga el foc. I per culpa de la cremor ha hagut de decidir-se a alçar-se.
Així que s'ha alçat perquè el desonillament l’ha posat nerviós i perquè té una
cremor que li abraseix l’ànima i necessita un parell d’Almax.
S'esmuny enfora del dormitori a les fosques, per no
despertar una altra volta la
Laura. Pel passadís, s'hi escola un feix de besllum, de la
que penetra a través del menjador de l'enllumenat del carrer; les cortines, de
fil cru, deixen passar la resplendor de fora, i no acostumen a abaixar les
persianes. Obri lentament un calaix del moble del televisor, que és on sol
guardar la capsa de les pastilles Almax. Se’n posa dues a la boca i comença a
dissoldre-les lentament. S’asseu al sofà i engega l'aparell de televisió. Primer
de tot vol saber quina hora és: la una i quaranta-tres minuts. Fa més d’hora i
mitja que s’ha gitat, més d'una hora i mitja, doncs, rebregant llençols i
mantes en va, neguitejant, acumulant desfici. Ara s’adona del que hi ha a la
pantalla: a l’igual que quan l’havia apagada per anar-se’n a dormir, continuen
remenant l'olla de les eleccions presidencials als Estats Units. De moment, en
el principi del recompte, McCain guanya Obama. N’està fart, fart i enfitat, de
les eleccions nordamericanes. Fa dies que no hi ha cap més notícia. Com si al
món hagueren deixat de passar coses, com si les tragèdies humanes, tan
habituals als noticiaris, s'hagueren pres un descans, unes merescudes i
insòlites vacances. Arreu pronostiquen la victòria d’Obama: és l'hora del canvi.
Tothom delera el canvi, diuen, el clamen, s'hi aclamen: Change. Yes, we can!
Una fita històrica: podria convertir-se en el primer president afroamericà dels
Estats Units. Obama és l’esperança, diuen, perquè amb ell serà possible un món
més just, més lliure, més pacífic, més feliç... Qui tem fam, somia rotllos. Qui
del dimoni fuig, debades corre.
L’endemà ell haurà d’anar per força a les oficines del
Servei Valencià d'Ocupació, el Servef, per fer la renovació de la demanda de
treball. En tot el temps que fa que s'hi va inscriure, no l’han avistat de cap
oferta. Però s’alegra en pensar que potser hi veurà alguns dels antics companys
de la fàbrica que també foren acomiadats. Si més no algú dels qui, com ell,
encara no ha tingut una nova oportunitat i ha de fer l'obligada renovació.
Retrobar caràcters coneguts, parlar muscle contra muscle de les injustícies
patides, de les esperances compartides, del temps que passa en va i la buidor
dels dies al sol, d'aquell encarregat fill de puta, d'aquell gerent malparit.
Per les notícies que té, potser hi serà l'Eladi, possiblement també el Joan, el
Joan Tomàs. L'Àngel potser no se'l trobarà, perquè volia canviar d’aires,
provar sort: l'última vegada que el va veure li va comentar que pensava enfilar
cap Alacant, a ca una germana seua. Demà no hi serà, doncs, l'Àngel. Qui sap
quan tornarà a veure'l, si mai torna a veure'l. Ensaliva les pastilles que a
poc a poc se li van diluint en la boca; s’hi enrosssina fent saliva.
Voldria estar dormint, descansant, voldria abaixar la
persiana de la ment i posar-hi un rètol que diguera: Tancat per descans del
personal. És de matinada i ell està totalment desvetlat, cara a cara amb el
televisor, desficiós, i fa zàping: eleccions, eleccions, eleccions,
telebotiga, concurs, telebotiga, eleccions, eleccions, eleccions, telebotiga…
S’enrabia. Apaga el televisor. Sent la necessitat de fer esclafir un crit, de
reballar el comandament contra la pantalla, de cagar-se en la puta que els ha
parit a tots: voldria que els fills de puta volaren, llavors ell empunyaria una
escopeta i bam! bam! bam! Com si foren ànecs en una albufera... M’estic tornant
boig, pensa: boig i ressentit. S’alça del sofà i penetra en la foscor a mitges
del passadís. No vol tornar al llit. S’acosta fins a l’habitació on dormen les
seues filles, la major té onze anys i la menuda set. La porta està ajustada.
Eixampla una mica el badall i escolta. Escolta l’alenar compassat i plàcid de
les xiquetes, ben adormides, indiferents a la confrontació electoral que manté
en vetla gairebé tot el món on és de nit, i ben esparpillats bona part d'on és
de dia. Sentir la respiració cadenciosa de les filles, el tranquil·litza. S'hi
està un cert temps, poc, un parell de minuts no arriba. Té por de
despertar-les, tem que arriben a copsar la seua respiració ansiosa i li
pregunten què hi fa allà, en el llindar de la porta, a les fosques, com un
sentinella, a l'aguait i neguitós. Ajusta de nou la porta i se’n torna cap al
menjador. S’acosta a la finestra. Descorre la cortina i observa el carrer, ben
solitari en aquestes hores nocturnes. De sobre hi passa un cotxe, lent, quasi
silenciós. I en la fondària del silenci urbà, zumzeja el renou d’un camió de la
recollida del fem, dos o tres carrers lluny, que s'empassa la càrrega pudenta
dels contenidors. Sent el clic del llum d’una habitació i refrec de roba. Algú
s’alça i camina. Deu ser la seua dona, sospita. És la seua dona. Es gira i la
veu que se li acosta, en pijama, i tot d’una li pregunta ella, amb la veu
ensonegada, cansada: que et trobes malament? Cremor, diu ell. Et prepare alguna
cosa?, pregunta ella. No cal; m’he pres un parell d’Almax. Torna-te’n al llit,
li diu: estic bé, desonillat però bé. Llavors li passa una idea pel cap, ara
que ella està alçada; diu: vaig a vestir-me i eixiré a pegar una volta. Ella
s’estranya, es preocupa: fa gelor, Josep. Necessite que em pegue l’aire, diu
ell.
Necessita que li pegue l’aire, sí, li cal esbargir-se,
perquè si continua encauat li creixerà més l'ansietat, li vindran ganes de
trencar alguna cosa, de cridar com un desbaratat: em cague en el puto
capitalisme de merda! Fills de puta! Josep, t’encontres bé?, torna a insistir
la seua dona, que li ha notat les dents serrades i una torba en els ulls. Sí,
sí, fa ell, és només que m’he dessonillat i no poder dormir m’està posant
nerviós. Mira un miqueta la tele, li aconsella ella. Ja ho he intentat, diu
ell, i és pitjor: eleccions i eleccions i més eleccions! Ah, sí, fa ella,
recordant-se’n: Ja ha guanyat Obama?, pregunta. Adés anava perdent, diu ell.
Ella fa un gest d’estranyesa. Ell s'encamina cap a l’habitació per vestir-se.
Menstrestant ell es vesteix, ella ha engegat el televisor i s’interessa per les
notícies. Quan ell ix, vestit, ella, sense girar-se, diu, d’esme: posa’t
l’anorac gros que fa molt de fred. Sí, assenteix ell, em posaré el gros.
Llavors ella li anuncia: ara guanya Obama. Ell, però, mou els muscles,
indiferent, i s'endinsa en el passadís, ara il·luminat, cap a la porta
d’eixida.
Al carrer fa fred, sí. I tant que en fa! S'apuja la
cremallera de l'anorac i comença a caminar, carrer amunt, cap al centre de la
ciutat. Alça la mirada cap als edificis i s'adona que hi ha llum a moltes
finestres. Tanta gent pateix d'insomni?, es demana: és interès per les
eleccions presidencials als Estats Units? Què hi guanyem nosaltres,
treballadors sense faena, pregunta al fred escèptic de la nit, amb la victòria
d'un o altre? Hi ha molta gent que diu Obama com qui diu el nom un profeta, o
el pensa com un jesucrist, com un jesucrist de nou ressuscitat per a
redimir-nos del dolor de la crisi i salvar-nos per sempre més de la misèria
campal del capitalisme salvatge. Obama és el canvi necessari, és l'esperança
desitjada, o el canvi desitjat i l'esperança necessària.. La gent necessita
creure que les seues vides hipotecades podran millorar, i els qui tenen fe, i
els qui no en tenen però s'hi sumen, creen nous sants miraclers als que
aclamar-se, nous ídols, altres icones, o més aviat altres els creen per fer
creure a la gent que necessita tornar a creure en l'esperança que alguna cosa
va a canviar, i aquesta vegada de debò, com qui ven un nou producte comercial:
una crema facial antiarrugues que al capdavall no refà la pell vella, un
reductor de greix abdominal que a tot estirar fa cosconelles en la panxa.
Havíem caigut en un pou de desesperança, per les conseqüències del canvi
climàtic, per la inseguretat en el món, per la crisi econòmica... Per la falta
de faena estable, pels crèdits hipotecaris, pel futur emboiregat, pel present
ennuvolat... Tot aquest garbuix d'idees li bull pel cap mentre camina sense
pressa en direcció al centre de la ciutat, el cap catxo, les mans a les
butxaques, i un dolor a les parpelles i una recialla de cremor que encara li
flameja en la gola de l'estómac. Pensa, i s'adona que és per culpa de pensar tant
que no ha pogut agafar el son. Però no pot evitar-ho. Cogito ergo sum. Cogitas
ergo et desvetles.
S'atura davant les escales que pugen al jardí de la Glorieta. Per
darrere seu passa el camió del fem i decideix muntar els escalons. En arribar
al capdamunt, fa una ullada a la bassa, als arbres, als bancs... Hi ha un banc
on algú ha fet capoll: un capoll de cartó, per evitar el ros gelat de la nit
sobre el cos espatlat. Un home sense sostre, o un home amb sostre de cartó. El
primer porquet va fer una casa de palla, i el llop, d'un bufit, la va assolar;
el segon porquet va fer una casa de llenya, i el llop, d'un bufit, la va
assolar; el tercer porquet va fer una casa de rajoles, i el llop, per més que
va bufar no va la poder assolar; però per fer-se la casa el porquet va haver de
demanar un crèdit hipotecari i quan els porquets es van quedar sense faena el
banc els la va embargar, llavors va arribar el llop, que estava conxorxat amb
el banquer, i es va menjar els porquets, que havien hagut d'anar a dormir al ras,
sota un sostre de cartó... El govern de Rodríguez Zapatero ha aprovat una
moratòria hipotecària per als treballadors que estiguen en atur. No perdona cap
pagament, sinó que permet ajornar la meitat de la quota mensual fins l'any
2010, que és quan el govern preveu que s'haurà acabat la crisi. Llavors caldrà
tornar els diners ajornats. Sense perdó, sense cap més moratòria.
No pren el camí cap a l'home que dorm sota un sostre de
cartó, sinó que fa unes passes cap a la dreta, en direcció a l'edifici de Correus.
Però no avança gaire. Decideix seure en un banc. Seure i pensar. Fa dies que
pensa en la “moratòria hipotecària”, hi pensa i no para de pensar-hi des que es
va aprovar. Dubta si acollir-s'hi o bandejar-la. Creu que es pot trobar fugint
del foc per a caure en les brases. Qui li assegura que dins de tres anys haurà
millorat la situació... No confia en Zapatero ni en Solbes, el seu ministre
d'Economia: negaren la crisi econòmica quan era metàstasi mundial, intentaren
ocultar-la amb paraules revestides, amb metàfores, tanmateix sense la més
mínima poètica, tot prosa de l'engany i la covardia: mantàfules! No hi confia,
doncs. Als bancs que han provocat la crisi de tant especular, la majoria dels
governs dels països afectats sí que els han rescatat a fons perdut. Les
persones, però, raona entre si mentre mira l'alta magnòlia del jardí, malalta
d'ençà que construïren un aparcament sota les seues arrels, no les rescata
ningú: que s'ofeguen en el tarquimar de la crisi. Dins de tres parell anys, ell
n'està convençut, si té un treball serà en pitjors condicions que quan
treballava a la fàbrica. De fet, ja han dit que volen aprofitar la por que ha
generat la crisi per retallar drets laborals i rebaixar salaris. Treballadors
kleenex: t'hi moques i els llances. Dins de tres anys, doncs, potser tindrà un
treball molt en precari i molt mal pagat; tan mal pagat que no podrà fer front
a les quotes del crèdit hipotecari. I com els porquets i com l'home que dorm en
el banc de la Glorieta,
haurà d'anar a viure sota un cartó, i vindrà el llop que està conxorxat amb el
banquer i es menjarà tota la família, les filles primer, que són de carn més
tendra. Quins ullals, quina bancada, la del llop hipotecari! Si tinguera una
escopeta, mataria el llop i els fills de puta que volen, si tinguera una
escopeta!
Es desperta de sobte, espantat, amb els ullals del llop
encara vius en la seua ment, amenaçadors. Vés per on la son l'ha agafat a
traïció, ni que siga per trasbalsar-lo amb una becada de temps indeterminat.
Mira al seu voltant, desorientat. És encara de nit i roman assegut en un banc
de la Glorieta. Però
ja no està tan a soles com quan ha arribat. Ara hi ha un home vestit amb
xandall, un home de la seua edat, aproximadament, sense afaitar, que escolta
amb atenció allò que sent pels auriculars, i fa ballar nerviosament ara una
cama, ara l'altra, i somriu amb una estranya felicitat. Les seues mirades
coincideixen: està guanyant Obama!, li anuncia, amb irrefrenada exultació,
l'home del xandall. Ell voldria haver-li preguntat, sorneguer: per quants gols
de diferència? Però se n'està perquè sap que l'altre no copsarà la ironia, així
que es limita a embastar-li un somriure d'aparent confraterninat. Llavors
desvia la mirada, poruc de sobte que l'home del xandall tinga ganes de moure
conversa, perquè ell no en té gens, de ganes de xarrar amb ningú. Voldria
tornar a recuperar el somni, el malson més aïnes, en què el llop hipotecari
eixampla els terribles queixos per devorar les seues filles, però ara ell
tindrà una escopeta, l'ha carregada abans d'entelar la mirada, de cloure els
ulls i deixar-se entabanar per una altra becaina. Però en comptes del llop se
li representa el cotxe, el seu vell cotxe de més de quinze anys, que va passar la Inspecció Tècnica
de Vehicles fa just un mes, i des de l'endemà mateix que el motor li perd oli,
li perd tant d'oli que li fa por posar-lo en marxa. Ja ha parlat amb el mecànic
i li ha fet un pressupost. No és una reparació barata. S'ho està repensant fa
una setmana llarga. I reconeix que és inevitable, haver-lo de dur a arreglar.
Tanmateix, li sap greu gastar-se tants diners en la reparació d'un cotxe vell.
Però no hi ha estalvis per a un de nou. No n'hi hauran en molt de temps. I els
bancs no concedeixen crèdits als qui no tenen un treball estable. Abans sí,
abans els concedien com si els diners foren de mentireta, com si jugaren al
monopoly. Crèdits barats, a llarg termini, sense avaladors, barat a
demanar-los. Ara els bancs no afluixen la mosca tan aïnes. I encara que
l'afluixaren, què?, es pregunta: si no podem aclarir-nos amb un préstec, amb
dos serà com posar-se un dogal al coll... Caldrà aconformar-se a apanyussar el
vell i fer-lo durar tant com serà possible. Per això, durant aquesta altra
becada, ha somiat un motor que no para de degotar oli negre, degota sobre les
seues mans que fan cassoleta i se li omplin a vessar i ell no sap què fer-ne,
d'aqueix oli brut i gastat que no cessa de degotar d'un vell motor de cotxe,
com si es desagnara...
En despertar-se, l'home del xandall ha desaparegut. Fa una
ullada arreu per si encara l'ataülla mentre s'allunya. No hi és. No hi ha ningú
per la redor. Excepte l'home que dorm sota un sostre de cartó. Estic gelat com
un poll, somica entre si. Està gelat. Té fred. La barbeta li tremola. Les cames
se les sent garratibades. S'alça i comença a caminar, amb dificultats,
tremolant de fred, de retorn cap a casa. Potser encara podré dormir un parell
d'hores en el llit, delera. I amb aquesta convicció mamprén el camí de retorn.
Fa una darrera ullada a l'home que dorm sota un sostre de cartó, davalla
l'escala que abandona el jardí i camina cap al semàfor. Quan hi arriba, per
darrere se li han unit dos hòmens. Ell els havia guipat de reüll, mentre
baixaven per la vorera en direcció al mateix semàfor que ell ara travessarà,
que tots tres travessaran. S'abriguen amb grossos anoracs, com ell, i sospita
que deuen anar cap a l'estació de trens, de camí cap a la feina, perquè tots
dos porten carteres de treball. L'un li diu a l'altre que la victòria d'Obama
estava cantada: totes les enquestes el donaven com a guanyador. Ara hi haurà un
canvi important en la política mundial, segur, pronostica l'altre: fa falta.
Travessen el carrer. Ell sent les seues veus a l'esquena. Ja cal un canvi,
assevera l'altre home. I encara sent que afegeix, mentre els dos hòmens i ell
prenen direccions oposades: però no sé si li ho permetran: veurem quant de
temps tarden els serveis secrets a deixar que se li acoste un descervellat amb
la pistola carregada. Com amb Kennedy...
El cognom Kennedy es perd en la distància, les paraules que
continuen la conversa entre els dos hòmens s'esvaeixen incomprensibles. Postser
sí, que el mataran aviat, a Obama, augura ell també: si més no ho intentaran.
Per clavar-li la por al cos, perquè es deixe de transformacions socials, de canvis...
O potser ell prou que ho sap, que tan amunt no s'hi arriba només amb bons
discursos, sinó amb diners i padrins, i ben aviat s'oblidarà de tot el que ha
promès, de totes les il·lusions que ha convocat al seu voltant: Yes, we can!
Així doncs, i què si el maten?, qüestiona tot seguit: si el maten prompte, serà
un altre màrtir de l'esperança per posar en la fornícula de les adoracions
inútils. Li dedicaran llibres, poemes, cançons i pel·lícules de cine que seran
multinominades als òscars de Hollywood. Caiga qui caiga, que no pare el negoci,
que no s'ature la maquinària infernal del capitalisme: Business is business.
Caníbals.
En arribar a casa, la seua dona l'espera en la cuina.
Estava preocupada, li diu. Estic bé, diu ell. I la cremor? Se m'ha passat amb l'Almax.
Tens fred?, pregunta ella. M'he quedat com un poll, diu ell, i somriu. Et
prepare un cafè?, li pregunta ella. Sí, per favor, agraeix ell. Ella prepara el
cafè, ell la mira. Pensa en les seues filles. En el llop hipotecari. En la
renovació de la demanda d'atur. En els seus companys que també foren despatxats
quan la fàbrica va tancar. La fàbrica, que ara s'ha instal·lat en un país de
l'Europa de l'Est on paguen salaris més baixos, fan jornades laborals més
llargues i tenen encara més retallats els drets laborals. Diuen que així
redueixen costos i poden oferir cotxes més barats de preu. Però ell no pot
comprar-se un cotxe nou. Ni que siga un que haja estat fabricat amb costos
laborals més reduïts. Tot això ho pensa mentre la Laura prepara la cafetera. Però
no és un pensament d'ara, no és un pensament nou: és un pensament vell i
repetit: com aqueixa cremor provocada per l'estrès que tan sovint li fa la
guitza. Pren el cafè. S'acosta al sofà, s'hi asseu i engega el televisor: Obama
ha guanyat. Ara té son. Però no tornarà al llit: vol passar d'hora per les
oficines del per fer la renovació de la demanda.
Sense adonar-se'n
s'adorm. S'adorm sense somiar. Dorm durant gairebé dues hores. L'han
despertat les seues filles que prenen el tassó de llet amb cacau soluble en la
cuina, i, com sempre, es discuteixen per qualsevol trellat. Ell s'alça i apaga
el televisor. Pregunta a les filles per sa mare. Ja se n'ha anat a treballar,
li diuen. Ah, sí, fa, mentre li ve a la memòria que avui és dimecres i els
dimecres la Laura
fa l'escala d'una finca del carrer Germanies. Mira l'hora en el rellotge de la
cuina: falten cinc minuts per a dos quarts de les vuit. Afanyeu-vos que fareu
tard a escola, les acuita. Cinc minuts més tard, baixen les escales cap al
carrer. Les acompanya només fins a la cantonada, on ja les esperen altres
companys i companyes carregats de motxilles, i tots junts adrecen cap al
col·legi. Ell els segueix uns instants amb la mirada. Fins que trenquen per un
carrer i desapareixen de la seua vista. Llavors s'encamina cap a les oficines
del Servef.
Quan hi arriba, encara no és l'hora d'obrir al públic. A la
porta de les oficines, ocupant carrer i tot, s'hi aplega un bon pilot de gent.
Guaita pertot buscant un rostre conegut, algun altre damnificat de la fàbrica
on treballava, ensuma l'aire per si encara algú escampa recialles empeltrides
d'aquella flaire de les màquines, vells i nous engranatges que ara deuen
funcionar a tall d'espasa en algun indret de l'est d'Europa. Ensuma l'aire com
un gos. Però no descobreix cap rastre entre la multitud. Només sent els
comentaris esfilegassats de la gent, un murmuri: Obama, Obama, Obama... Llavors
hi veu el Joan, el Joan Tomàs. Agita el braç ben amunt per cridar la seua
atenció, mentre s'obri pas entre la gent per arribar on és l'antic company de
fàbrica. En trobar-se, s'abracen. Açò va per a llarg, li comenta el Joan Tomàs:
tenim temps de fer un café. A l'altre costat del carrer hi ha una cafeteria:
piles de caixes de cervesa i cocacola i una columna de cadires de resina fan
guàrdia vora l'entrada. S'hi encaminen. El Joan Tomàs es lamenta: tinc els peus
gelats. Ell, com si no l'haguera sentit, per si potser no ho sap, li dóna la
notícia: ha guanyat Obama. L'amic,
escèptic, li rondina: amb això em calfaré jo els peus ara. La
resposta el fa somriure, i diu: el pague jo, el cafè. Això sí que és una bona
notícia, fa l'amic, i entren a la cafeteria, plena de gent que espera que, a
l'hora en punt, òbriguen les portes del Servei Valencià d'Ocupació.
Jo
no volia anar-hi mai, a ca la senyora Carme: en aquella hora els meus
amics jugaven partit al Campet de les Eretes. Però ma mare
m’hi obligava. En acabar de berenar, havia d’anar a ca la
senyora Carme, tres cases més enllà de la nostra, i
fer-li la visita i estar-m’hi una estona. Era l’obligació
que m’havien encomanat. I encara que no em plaïa gens, m’hi vaig acostumar. La porta de sa
casa sempre la trobava ajustada, amb la clau al pany: hivern i estiu,
la clau al pany i la porta del postic ajustada. Abans d’anar-se’n
a dormir era quan treia la clau del pany, tancava la porta i rodava
la clau per dins. Però de dia sempre romania ajustada. Sempre.
Així que jo només l’havia d’espentar i obrir. En
passar cap a dins, tot just havia saltat el brincal, m’aturava i
pronunciava la frase de costum: Qui està ací? I la
senyora Carme em responia a l’acte: Avant qui siga! I jo, llavors,
ajustava la porta darrere meu i passava cap a dins. La casa feia olor
de colònia Lavanda; la senyora Carme tenia una ampolleta
estufadora i la feia servir per donar olor a la casa, com ara fem
servir un esprai ambientador. Bé, a ella li devia semblar que
feia bona olor, però a mi va arribar un moment que no
m’agradava gens perquè em feia pensar en l’àvia
Irene, que havia mort aquell hivern passat. Vivia amb nosaltres, l'àvia Irene, i la seua habitació també feia olor de
colònia Lavanda. Però ella no feia servir l’ampolleta
d’estufar, com la senyora Carme: l’àvia Irene s’abocava
un raig de colònia en el palmell, d’una ampolla gran, de
litre, i amb la mà, com si fera el salpàs, arruixava el
cobertor del llit i pertot de la habitació. A casa nostra
ningú no va parlar amb l’àvia Irene després
que va morir, ni li assignàrem un lloc on invocar-la. Potser
perquè a casa nostra tothom estava ocupat en moltes
obligacions i no tenia gens de temps per sentir-se sol. A la senyora
Carme, en canvi, jo ho sabia, li feia molt de mal el rosec de la
soledat. Quan jo m'esmunyia casa endins, la trobava sempre en la mateixa
posició: asseguda en el seu balancí, amb un coixí
en el crepó, a tothora fent calça. El cas és que
sempre tenia entre mans la mateixa part d’un inacabable jersei de
color roig, i deia: És per al meu Rafel. Rafel era com li
deien al seu marit, i quan l’esmentava mirava l’altre balancí,
col·locat de cara al seu, com en permament conversació.
En ocasions li parlava directament, en altres l’al·ludia com
si haguera hagut de marxar de viatge però que tard o d’hora
hi tornaria. A la cuina hi havia un fumeral amb un paisatge pintat: casetes d’horta i un petit estany amb ànecs, i un escudeller
i una foto de casats, d’ella i el senyor Rafel, tots dos amb
vestits foscos, ella amb un ramell a la mà, no ben bé
jóvens, com si s'hagueren casat passats de saó. En
aquell racó vora la llar hi havia un petit aparell de
televisió, engegat i mut, fent com un silenciós teatre
d’ombres xineses, perquè en aquells dies la televisió
era encara en blanc i negre. Quan li vaig preguntar perquè no
li posava veu, la senyora Carme em va dir que era per si el senyor
Rafel li demanava alguna cosa i no el sentia: Cada dia, mante, estic
més sorda, em va dir. Però jo sempre li parlava fluix,
ja que aquella casa, que només tenia un llum de tauleta sobre
el tendur per a il·luminar-se la tasca del punt de calça
i un altre que penjava de la biga de l’amotlada, aquella casa
m’impel·lia a parlar fluix i la senyora Carme sempre sentia
el que jo li deia. Li parlava fluix fins i tot quan ella i jo
jugàvem al cinquet. Solia preguntar-li perquè no jugava
amb nosaltres el senyor Rafel, i ella deia que el senyor Rafel
pensava que el cinquet era un joc de velles i de xiquets i no li
agradava jugar-hi, però que potser un dia m’ensenyaria a
jugar al truc i jo, aleshores, li deia a la senyora Carme: De
veritat, senyora Carme, que el senyor Rafel m’ensenyarà a
jugar al truc? I la senyora Carme assentia diverses vegades amb el
cap, corroborant-ho, aquell cap de cabells blancs arreplegats en
aquell figó tan ben posat darrere. Quan havíem de jugar
al cinquet, de la mateixa capsa de llanda on guardava la baralla,
treia un mitjó amb un grapat de xavos vells, d'aquells que
eren com d’alpaca i amb la figura d’un genet ibèric, i en
tenia de menuts i de grans, i amb aquelles monedes en desús,
que ella repartia deu per a ella i altres deu per a mi, féiem
la posa i jugàvem. I li preguntava si el senyor Rafel no es
cansava d’estar sempre en el balancí, i la senyora Carme
reia tirant el cos arrere i em mostrava la boca corcada i mellada: No
està ell fort ara ni res, se'n devania quan cessava de riure, Com
un bronze, està! Com s'ha de cansar ell, criatura? Però
en canvi no li agradava que engrunsara el balancí. No
s’enfadava, però em marmolava: No l’engrunses, que el
marejaràs! M’ho deia una primera vegada i jo no tornava a
engrunsar el balancí durant una bona estona. Fins que
m’oblidava si aquell dia l’havia engrunsat o no i feia el fet i
la senyora Carme em marmolava. Però poc. Em marmolava
d'esme, sense retret, com si fóra jo el seu nét, és
a dir, com si ella no estiguera sola al món. I era com si fóra
el seu nét de veritat perquè per Nadal em feia les
estrenes, i ma mare li feia part de caldo i d’olla i li duia uns
pastissets de moniato i de sagí, que en vida de l’àvia
Irene era ella qui les pastava i les portava al forn però ara les
pastava i les portava ma mare. També per la Fira d'Agost la
senyora Carme en donava un duro perquè em firara, i pel meu
aniversari, el dia 13 de juny, sant Antoni de Pàdua, em posava
a la mà una moneda de cinc duros, argentada i lluenta com una
ascla d’or. Cinc duros! Quan em posava la moneda a la mà,
sempre m'advertia: Gasta-te’ls bé, Lluís, no te’ls
jugues a les romes ni al set-i-mig... I l’últim any me’n
va donar un billet de vint: de vint duros, vull dir. I jo amb el
billet a la mà em vaig encarar amb el balancí i,
agitant-lo com una bandera, li vaig dir al senyor Rafel: Vint duros,
senyor Rafel, vint duros m’ha donat la seua dona: vint duros! I
la senyora Carme, emocionada, es va posar a plorar, mentre jo, més
emocionat encara que ella, mostrava els vint duros al balancí
del senyor Rafel. Aquell va ser l’últim any també que
em va fer les estrenes. La senyora Carme va morir la vespra de la
Candelària, dia de fred fort. Vaig ser jo qui se la va trobar.
No podia haver passat d’una altra manera. Acabada de morir estava
quan la vaig trobar. Vaig fer com cada dia: vaig espentar la porta,
vaig travessar el brincal, em vaig aturar i vaig dir: Qui està
ací? I no em va contestar ningú. I jo vaig tornar a
repetir: Qui està ací? I no va respondre ningú.
Així que vaig anunciar, a qui m’escoltara, si és que
algú podia escoltar-me: Sóc jo que passe i entre! I
vaig entrar cap a la cuina. I allí vaig trobar-me la senyora
Carme, en el seu balancí, vora el fumeral pintat de casetes
d'horta i un estany amb ànecs, amb la televisió
engegada i muda i aquell inacabable jersei roig entre les mans, el
cos inclinat i el cap vinclat. Li vaig agafar la mà que
sostenia l’agulla de fer calça i la vaig notar encara
calenta. Però jo sabia que era morta, i em vaig encarar al
balancí i vaig dir: Senyor Rafel, la senyora Carme és
morta. I el senyor Rafel va dir: Ja ho sé. O a mi em va
semblar que des del balancí m’ho deia, el senyor
Rafel, que la senyora Carme era morta. I tot d’una, ben seré,
caminant sense pressa, com si haguera de portar una notícia
que tothom esperava, vaig tornar-me’n cap a ma casa. Sense estrafer
la veu vaig anunciar a ma mare que la senyora Carme era morta. Ella
es va ajupir, per situar la seua cara sobtada a l’altura de la
meua, i m’ho va fer repetir, i jo li ho vaig haver de repetir, que
la senyora Carme era morta. La mare es va llevar el davantal d'un
pessic i va córrer cap a la casa veïna. Jo vaig eixir al
carrer darrere seu, però només la vaig seguir fins al
portal de ca la senyora Carme. Vaig continuar carrer enllà,
cap als afores, fins al campet de les Eretes, on encara devien estar
jugant al futbol els meus amics. Mentre jo pujava pel camí cap
al campet, algú va cridar: Mireu, ve Lluís! Llavors
tots pararen de jugar i m'esperaren. En ser bastant a prop d'ells
m'ho preguntaren: S'ha mort la senyora Carme? I jo vaig
confirmar-los-ho: Sí, ja s'ha mort. Llavors em digueren amb
quin equip havia de jugar, feren un bot neutral de pilota i va
continuar el partit.
Ha aparcat el
cotxe entre els alts plataners sense fulla. Avançava el crepuscle del capvespre
d’hivern. En arribar a la porta del cementeri, no ha gosat mirar el cementerier
que s’estava al llindar, impacient. El cementerier, rabassut dins la granota ajustada
de treballador municipal, voldria haver-lo aturat. Però ell ha camallat ràpid
cap a l’interior del recinte. Tanque a les sis!, l’ha advertit tot d’una el
cementerier, esverat. En deu minuts tancaré!, ha insistit amb un punt
d’irritació. Ha travessat a tota velocitat per entre places de nínxols,
mausoleus i jardins de cendres. Per fi ha arribat a la zona de difunts recents.
Panteixava. Ha buscat impacient els panys de nínxols més nous. Fins que ha
trobat el carrer on hi ha corones fúnebres recents. Des d’on havia vigilat
l’arribada del seguici, un indret proper i ocult entre arbres, n’havia contades
sis, de corones. Havia vist com els taxis i un parell de cotxes particulars
s’aturaven en la replaça de l’aparcament, vora les amples soques dels plataners
nus. El cotxe fúnebre havia passat cementeri endins per una altra porta, més
àmplia i de ferro més modern. La família i els amics havien entrat per la porta
principal, de ferro forjat i antic, i van haver de travessar a peu tot el
cementeri. La cerimònia de tancar el taüt dins el nínxol i d’oferir els darrers
condols havia durat prop de tres quarts d’hora. Ell havia esperat, impacient i
neguitós, que tothom abandonara el cementeri i que els cotxes marxaren de l’aparcament...
Si haguera estat estiu hauria notat la pudor de la carn en descomposició, fins
i tot li hauria vingut una mica d’oix. Però és hivern i sobre les boques
d’alguns nínxols que no tenen encara làpida hi ha algunes mosquetes enganxades
a la blancor de l’algeps. Llavors llegeix el nom daurat del taulell acabat
d’enganxar i somriu. És una ganyota que representa la victòria, tot i que no ha
refet l’alè per la correra i encara panteixa. El cel rogenc s’apaga i ell
s’adona que passen cinc minuts de les sis. Si el cementerier és dels qui perden
aviat la paciència, tancarà i se n’anirà, encara que ell estiga dins del
cementeri. El torba un sobtat pensament de pànic: si s’hi queda tancat, ara que
ja és ben bé fosc, les ànimes eixiran i prendran venjança. Les ànimes en
general, no: solament la del seu ex-soci. El seu ex-soci que li va comprar la
part del negoci després d’haver-li fet creure que se n’anava a orri, i al poc
de temps d’haver-li comprat la seu part per una misèria el negoci va revifar i
l’altre es va fer d’or. Però ell el va maleir. Li ho va dir ben clar l’altre
dia, quan el va trobar pel carrer, a punt d’entrar en el seu BMW de trinca:
Sisquera que t’enterren en un mes, fill de puta! I al mes just de maleir-lo s’ha
mort, de sobte: un atac de cor. Es va assabentar per les esqueles que posen
pels bars. Tohom sabia que havien acabat malament i quan el va maleir hi havia
altres coneguts per la vora que sentiren ben clara la imprecació. Algú, tot i
amb això, li va telefonar ahir per comunicar-li-ho, per si un cas. Ell li va
dir, esquerp: Qui es muiga, que l’enterren... Però ha corregut com un boig,
assacanat, per poder rabejar-se avui encara davant la seua sepultura, amb
l’algeps encara tendre, amb el taulell amb el nom, els cognoms i la data acabat
d’enganxar, per riure-se’n davant la seua cara, o més aviat davant les seues maleïdes
despulles en incipient descomposició. Victòria!, ha cridat, entre si, eufòric. Però
s’ha fet fosc i ara corre cap a l’eixida, desorientat i espantant, temorós que
la impaciència del cementerier puga convertir-se en arma de resquit contra ell
i la seua rancúnia. Corre i corre a esclatacor rebentat, perd peu per culpa de
la graveta, trontolla, cau i les pedres se li estaquen en les mans i els
genolls i ell gemega de dolor, però s’alça rabent i corre de nou cap a l’eixida,
desalenat, espaordit... I a la porta hi ha el cementerier, que aguanta amb una
mà la reixa que queda per tancar, desbatejat, irritat, i el mira de gaidó com
ell s’afanya, a batzegades, abofegat, cap a la porta. I quan la traspassa i s’atura
de sobte, les cames li fluixegen, panteixa, doblega el cos i recolza les mans tremoloses
en els genolls. Sent el cos abrusat i l’espinada freda. Voldria dir-li unes
paraules d’agraïment al cementerier per haver-lo esperat, però no li queda alè
per pronunciar-les, i el cementerier té pressa, molta pressa, i se’n refot de
la disculpa o l’agraïment. Tanca el cadenat i s’afanya a tornar a peu cap a la
ciutat, quan ja és fosc i els fanals esparsos il·luminen amb prou faenes el
llarg tram de la vella carretera. Ell veu com el cementerier s’allunya amb pas
accelerat, camallades curtes de cos rabassut. Encara panteixa, encongit, i té a
l’esquena la porta tancada del cementeri. Percep llavors com un oratge fresc que
li refreda com un gel esvarós l’esquena acalorada. I pensa tot d’una que no és
una brisa sinó un alè. I s’aborrona. Dreça el cos i obre els ulls. No
s’atreveix a girar la vista arrere. Garratibat, avança a poc a poc i travessa
la carretera solitària cap al cotxe, entre els plàtans. Aquell tros és el més
fosc de la contornada; allà no hi arriba la feble lluminiscència de la bombeta
que il·lumina l’entrada al cementeri. Està suat. Tremola. Per fi arriba al
cotxe. Per no girar-se, obri la porta fent una contorsió: cruixen els músculs
de l’espatla i sent una fiblada. S’esmuny dins el cotxe i es toca amb la mà el
punt on ha sentit la dolorosa punxada. Fica la clau en el contacte, engega, connecta
les llums, posa la llarga i tot el recinte s’ompli d’una llum blanquinosa,
espectral. Fa maniobra obrint i tancant els ulls ràpidament, roda tot
l’aparcament per no haver d’encarar els llums cap a l’entrada del cementeri, per
si hi descobreix l’espectre ansiós de revenja del seu ex-soci. Quan per fi es
situa en la carretera, accelera amb força, el motor rebrama i pel tub
d’escapament surt una densa fumaguera negra. Al cap de cop, els fars il·luminen
amb força la figura rabassuda del cementerier que camina depressa per la
solitària carretera. S’afanya a avançar-lo en una recta que precedeix el darrer
revolt abans d’enfilar l’entrada a la ciutat, i en passar-li per la vora toca
la botzina, llavors mira a través del retrovisor i veu com el cementerier, que
l’ha reconegut, irat i rabiós eleva el dit índex per maleir-lo, i ell que ho veu
s’esfereix, i és just en el moment en què ha de prendre el revolt...
L'Arturo,
Penadès i jo fèiem un trio de manobres d'allò
més discordant, però malgrat tot ben avingut. Vam
coincidir a treballar junts farà cosa de dotze o trezte anys. Un contracte de caritat i misericòrdia pagat a mitges
entre l'ajuntament i l'INEM. Sis mesos de contracte per iniciar la
remodelació d'una cèntrica plaça de Xàtiva
i refer un vell jardí. L'Arturo era poc o menys de la meua
edat, potser un any més major, i Penadès ens en treia
una dotzena: voltava la cinquantena i ja es delia perquè el
jubilaren i poder dedicar-se a temps complet a caçar amb gos.
L'Arturo tenia allò que se'n diu problemes amb la beguda: de
bon matí, quan encara no ens havíem posat al tall, ja
s'havia trabucat coll avall un parell de copes de conyac, raó
per la qual els seus bon dia habituals exhalaven ferum de Terry; i
les cerveses se les trascolava a foc seguit, a gallet i d'un glop. A
pesar d'aquesta addició als líquids alambinats i
fermetats, a l'hora de pencar no li podies seguir el pas ni de bon
tros: el seu ritme de treball era de velocitat de tasca a acabar.
L'Arturo no solia parlar gaire: sovint la seua resposta a una
interpel·lació consistia a intentar un somriure,
ganyota de babauot, i quan ho feia se li notaven a muntó les
faltes de dos o tres dents de davant, estralls més externs
d'un accident amb la moto, una mobilette amb més anys que el
sol amb la que encara es feia dur d'ací cap allà. Era
castellà, de la Roda d'Albacete. Penadès, l'altre
manobre, era de Xàtiva. I com l'Arturo també era fadrí.
Però a diferència d'ell, que vivia amb son pare, sa
mare i un parell de germanes també solteres, Penadès vivia en
companyia d'una munió de gossos amb els que solia anar a caçar
el conill, i amb una garbera de caderneres, gafarrons i verderols. Si
l'Arturo era callat de mena i poc o gens li agrada rossollar,
Penadès, en canvi, xarrava com fetge en brases: el múscul
més en forma que tenia era sens dubte el que li donava
moviment a la llengua. [si voleu llegir la narració sencera, obriu l'arxiu pdf]
La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments...
Intervenció al 50th Annual Conference of the Anglo-Catalan Society i 11th Colloquium of the North American Catalan Society, a Eton, Anglaterra (desembre 2004).
