Al fons de l’autobús. Una nena de només de 4 anys arrepapada en el seient, ella sola ocupa dos llocs. De fet n’invalida tres ja que, potser semblant-li que no té prou espai,  necessita repenjar els peus en el de davant. La mare, dreta en el passadís, no només no diu res sinó que se la contempla extasiada. La situació és tan estrafolària i anormal que un podria esperar en qualsevol moment les protestes d’algú. Sorprenentment ningú piula. Com si a tots els esbalaís la situació i els deixés clavats. Jo estic prou lluny com per no poder ser més que un espectador atònit.

Educació, educació, educació. Ja n’estem una mica farts del tema. Quanta cridòria! Unes poques veus assenyades i molta xiscladissa per part dels que ignoren absolutament la vida de les aules.

Precisament si m’hi afegeixo és per ampliar el focus, prendre l’educació en tota la seva amplitud. S’ha comprimit tant el faig de llum sobre l’escola i els seus professionals que la intensitat calòrica els està cremant i els està deixant molt tocats. La societat ha estat desagraïda i irresponsable. Dic que vull ampliar el focus i abastar amb la llum de la reflexió espais més extensos de la realitat educativa.

El debat sobre l'educació que s'ha engegat des de fa un temps és un debat en el que hi participen tots menys els seus principals protagonistes: mestres i professors.

La qualificació acadèmica i intel.lectual dels professionals de l'educació com a mínim iguala la dels opinadors i polítics, però amb el valor afegit del contacte diari amb alumnes i pares, i del coneixement directe dels resultats de les mesures ideades per l'administració.

És la meva experiència. Nens i nenes dels primers cursos de primària a qui donava suport en llenguatge o matemàtiques. Els més bloquejats, tant bon punt jo rebia els seus pares, sobre tot la mare, feien un canvi inesperat. Amb una condició: una part de l’entrevista s’havia de fer amb el nen o nena davant i en un clima de cordialitat.

Aquesta condició no sempre es troba pertinent o no es té en compte. Alerta: l’entrevista és un afer de tres, no de dos.

Diumenge passat va ser el dia del docent. La crisi financera i la disputa presidencial dels EUA van estalviar el copet a l’esquena que aquests professionals necessitem i mereixem. La premsa es va oblidar dels docents. Ja et planyo, em diuen amb commiseració els nous coneguts quan saben la meva feina, però els periodistes i els funcionaris de la consellaria funcionen al marge del carrer i no consideren que ens hagin d’agrair res. Diumenge passat tothom es va oblidar de nosaltres potser perquè no se’ls hagués acudit altre cosa que criticar-nos i, és clar, hagués quedat fatal fer-ho justament el dia que ens està dedicat. Potser sí, doncs, valia més que ens haguessin oblidat.

A la pedagogia de disseny no li agraden els fonaments. No són bufons. No permeten fer floritures teòriques. Els fonaments de l’acció educativa són la disciplina i l’ordre. Com els fonaments d’un edifici, són pura grisor. Desagradables fins i tot, tant per qui els aplica com per qui s’hi ha de sotmetre. És més maco divagar sobre programacions i crear presentacions atractives. Per què baixar als grisos fonaments? La pedagogia de disseny ha acabat estigmatitzant les paraules disciplina, ordre i càstig. Per cert, en sentir aquesta darrera, no se us han regirat els budells?

Ja són a les llibreries. No faig pas broma. Qui el comprarà? Doncs més de mil i de dos mil perquè altrament no s’hauria editat.

Ja heu comprovat que he fet una mica de trampa. El nom varia lleugerament. Es diu exactament philo, no pas filosofia. Concretament, Cahier de vacances philo. CNRS Éditions, 2008. Són en francès. Des dels informes PISA no parem de mirar cap a Finlàndia. Potser si fixéssim els ulls més aprop, ens costaria menys prendre exemple d’algunes coses.

Bé, Isabel, tens 12 anys i ja no ets una criatura. Estic segur que ja tens una idea força clara de perquè el pare et parla tant dels nois. Ara la teva relació amb ells ja no és la d’abans. Ja m’entens, oi? Pots tenir amb ells relacions més que d’amics, relacions de flirteig, de seducció, d’excitació. En una paraula, el teu pare té por que comencis massa aviat la teva vida sexual.

Tota una personalitat el sr. Bucay. Imposant i seductora. Assegut enfront de Carles Capdevila i amb aquella encantadora cadència argentina, el sr. Bucay va anar desgranant un discurs molt atraient. Un discurs que mima l’oient i que aquest, agraït, accepta complagut. Prou agraït amb les formes per oblidar d’analitzar-ne el contingut. Si, a més, el missatge circula entre acudits intel.ligentíssims i anècdotes sorprenents, penetra amb una facilitat vaselínica.

Espero que sapigueu que estic parlant del bon programa de TV3 Qui els va parir. Sobre tot si sou pares, perquè no us l’heu de perdre cap tarda de diumenge. Permeteu-me que insisteixi: el mateix equip emet un programa encara més útil i igualment divertit els diumenges a les 9 h. per Catalunya Ràdio. Una delícia per a pares i educadors.

Anaïs és una nena molt desperta. Als seus cinc anys ho explica tot, com ha de ser. M’agrada entretenir els nens quan vénen a casa i això els fa agafar confiança per deixar anar algun comentari sucós. L’Anaïs se m’ha queixat informalment que la seva germana gran, de vuit anys, sempre la vol manar. Evidentment, jo ja ho havia remarcat: la gran sempre li està a sobre. He deixat que s’esplaiés. Se la notava molt dolguda.

Quan ha acabat, li he preguntat si volia saber perquè la seva germana es comportava d’aquesta manera. Més o menys aquestes han estat les meves paraules.

Noèlia és la nena de set anys que ha desconcertat a la seva mare d’aquesta manera. Caram, els nens! La mare m’ho comenta. “I tu, què li haguessis dit?” La veritat, a mi m’hagués agradat trobar-me amb una pregunta així. Coses de l’ofici. Segurament les meves paraules haguessin anat com ara us diré.

Abans, però, encetaria un diàleg amb la nena per indagar si la pregunta respon a un estat de tristesa ocasionat per algun problema. Cosa que li pot passar tant a un gran com a un nen. Potser se sent desanimada davant d’una inesperada dificultat. La pregunta sorprèn perquè els set anys no és ni la edat dels per què -3anys- ni la de les pors “còsmiques” -9 anys-. Primer, doncs, indagar.

Verònica, una jove mare de 31 anys s’està a casa per tenir cura del fill. Però les coses no li surten bé. Diu que no té paciència. El fill la treu de polleguera fins al punt de posar-se a pegar-lo amb certa fúria. L’última vegada només pel fet que no volia fer la migdiada. “Me’n vaig penedir immediatament i li vaig demanar perdó”. Ara demana com deixar de pegar el seu fill.

- Jo vull dormir amb el pare i la mare. Perquè he de dormir sempre sol?

- Mira, Joan, tu no pots dormir amb els pares. Saps, els pares a més de ser pares són també una parella. Això vol dir que estan enamorats. Són una parella d’enamorats. Ja ho eren abans que tu naixessis. Precisament perquè estaven enamorats, s’estimaven, vas néixer tu.

Perquè ho entenguis bé, els pares t’haurien d’explicar, si no ho han fet ja, com són els cossos d’un home i una dona, com s’estimen i com fan els fills. Mentrestant, el que has de saber és que els teus pares com que són una parella d’enamorats han de fer vida d’enamorats, ells solets, sense els fills. Això vol dir que han de tenir uns moments sense fills i uns llocs on els fills no hi entrin.

Veuràs, Joan, quan siguis gran, tu també t’enamoraràs d’una noia, que no serà de la família. Perquè no està bé ser nòvios amb els de la família. I podràs dormir amb la teva estimada i tenir fills. Segur que en aquell moment no tindràs pas ganes que els teus fills vinguin a dormir amb vosaltres. Llavors els explicaràs precisament el que ara jo t’estic dient. Potser no els agradarà, però això els ajudarà a fer-se grans. Així és la vida!