via Flog
   |  |
còmic, subcultura i opinió
|
 Paco AlcázarMondadori Ja era hora! Aquest autor sempre ha estat un dels meus predilectes de l'underground espanyol, i un dels pocs que no s'ha perdut en el forat negre de la il·lustració o de la novel·la gràfica benpensant. El seu terreny de joc des de fa un bon grapat d'anys han estat les revistes i els fanzines, amb la qual cosa la seva obra estava bastant dispersa, cosa que aquest recull ve a resoldre. I em pense que ja tocava. El resultat és una bona panoràmica de quasi tot el que ha estat fent de 1997 fins 2007 per publicacions com El Víbora, Recto, NSLM o El Manglar entre altres. A mi personalment em ve molt bé, i més des que vaig decidir no comprar més revistes (més que res pel seu cost d'oportunitat) i esperar als reculls que sempre acaben fent-se quan hi ha qualitat. En aquest sentit val a dir que un dels treballs que hi manca, Silvio José, sembla que veurà també la llum pròximament en un recull editat per El Jueves. Si no coneixeu aquest home, us diré que té un sentit de l'humor ben negre i surrealista. A les seves històries sempre hi plana una crueltat que serveix de crítica social, com si gaudiś de la dissecció de dur a l'extrem l'absurd quotidià. Gràficament recull nombroses influències que li han servit per configurar un estil pròpi, asimilable a noms com els de Stpehane Blanquet, Julie Doucet o el d'uns primerencs Charles Burns o Daniel Clowes. En conjunt, la lectura d'aquest recull m'ha deixat ben satisfet tot i que reconec que no serà plat de gust per tothom. No obstant, haureu de reconèixer que alguna cosa tindrà quan ho ha editat Mondadori (sí, efectivament, l'edició està molt bé). En tot cas, si sou amants d'allò que se'n deia comix us ho recomane sense cap dubte. Per ordre d'antiguitat de les bandes, vet aquí tres discs que estic escoltant ara mateix:  REM: Accelerate No m'ho esperava però per alguna raó em trobe donant-li voltes a aquests disc. REM, una banda que em retrotrau als primers discs que vaig arribar escoltar amb un cert trellat en la meva vida (aquells Out of time, Automatic for the people...). Mai els he perdut la pista del tot però, després d'uns quants discs que, sense ser dolents, no em deien res, aquest trobe que torna a tenir quelcom. No sé ben bé què és, doncs fredament em sembla que li donen voltes a la seva formula de sempre, això sí accelerant, que ja tocava. Això i que saben molt bé què fan.  TESTAMENT: The Formation Of Damnation Sempre m'ha simpatitzat aquest grup i per cert que van editar alguns dels millors discs del thrash metal al anys vuitanta (The Legacy, The New Order, Practice What You Preach, Souls Of Black...). Ara, recuperant el so d'aquella lliçó de fidelitat que va ser The Gathering, els vells gegants editen un disc directe i brut com manen els cànons, sense cap més pretensió (que no és poca). Sorprenent tenint en compte que van estar a la vora de l'extinció a conseqüència de la malaltia que va patir Chuck Billy. Potser per això aquest disc sembla cridar amb ràbia "estic viu!".  CHILDREN OF BODOM: Blooddrunk Amb l'anterior disc em va donar la sensació que la seva formula ja no donava més de si però, amb aquest nou, em demostren tot el contrari. Cada vegada més allunyats del so primitiu i més donats a una elegància guitarrera que em recorda a Arch Enemy, Alexi Laiho i companyia s'han tret de la màniga un disc rodó. Potser també és que han sabut recuperar i posar al seu lloc els teclats, o que hi ha sentiment a les interpretacions, o que la producció és d'allò més encertada. El cas és que trobe que en tot el disc no hi ha cap cançó fluixa. Ei, tampoc espereu cap revolució, definitivament Blooddrunk sona a Children Of Bodom. Tot i així, del millor que han fet. L'he trobada al bloc de Drawn & Quarterly aquí. Us la pegue igualment (evidentment està en anglès):  [segueix]  Jiro Taniguchi, Natsuo SekikawaPonent Mon I amb aquest volum acaba per fi una de les novel·les gràfiques més impressionants del novè art. Sí, pot semblar un pèl exagerada l'expressió però no ho és tant si pensem en l'alçada de les pretensions i en l'excel·lència del resultat. Francament, em costa trobar referents al còmic occidental d'un retrat tan ampli i ambiciós de tota una època fet des de tants punts de vista (potser l'inconclús Berlin de Jason Lutes s'hi acoste). L'enfocament empra el fil literari (dels fets d'història de la literatura japonesa) per lligar tot tipus de reflexions de caire històric, polític, social i fins i tot sentimental, doncs són realment les conseqüències de tot plegat en la mentalitat del poble japonès allò que sembla importar en última instància. La extensa i rigorosa documentació podria plantejar en un principi dificultats de transmissió però els autors saben estructurar-la de manera que acompanyen el propi sentit de la història i impliquen els personatges, fugint així de l'accessori en que sovint es converteix en mans d'altres autors. L'estructura és en forma d'histories que van lligades amb la naturalitat que dóna el fet d'estar basades en fets reals, i amb la força que això comporta. I això és potser el salvavides d'una saga que demana per part del lector un punt extra d'atenció i que, com sovint ocorre amb les grans obres, no és una lectura lleugera. En tot cas, deixada en mans del mestre Taniguchi dubte molt que cap història puga ser massa feixuga, i aquest cas val a dir que fins i tot es nota un esforç extra per part seva en quant a narrativa gràfica i estil de dibuix. Tot un luxe. Únicament lamente no conèixer prèviament alguns fets històrics que s'hi narren per tal de poder-ne fer una lectura més crítica. En tot cas, quant a les referències literàries, us faig saber que "Botxan", la pròpia novel·la de Nastume Soseki, està editada en català per Proa així que ara hi ha una excusa de menys. Per cert, com de costum, Ponent Món ha fet una feina excel·lent, tant en la edició estricta com en la pròpia viabilitat del projecte, la qual va arribar a perillar. Honestament pense que podem considerar "La época de Botchan" com un clàssic en tota regla, recomanable al nivell dels més grans, l'esforç de lectura del qual et fa veure el còmic des d'una altra perspectiva.  La nova pel·lícula de Michel Gondry, que per fi he vist, està molt bé. Com de costum és molt imaginativa i, com de costum també (col·laboracions amb Kaufman a banda) s'aguanta més per la frescor i bogeria del seu desenvolupament i la seva realització que per l'existència d'un guió sòlid. És que totes les bones pel·lícules han de tenir un guió de llibre per ser-ho? Doncs no, francament. Vet aquí una prova. En algun moment entres al joc i aleshores et deixes endur pel corrent de la follia. Sovint això no sol ser prou per mantenir l'interès de l'espectador al llarg de poc més de cent minuts però això el film ho soluciona amb moments com els de Driving Miss Daisy o les pallassades de Jack Black (que a mi em fan gràcia, què hi farem).Altra qüestió és l'ètica que s'amaga darrere d'aquesta estètica i que no és altra que la del ideal de completa felicitat propi de bona part de la publicitat televisiva. Els engranatges del guió i la pròpia lògica de tota la pel·lícula s'articula en base a premisses que podem trobar en campanyes publicitàries com, per exemple, la d'Aquarius. No ho sé, és una alegria de viure que en cap cas té a veure amb el món real. Ja sé que aquesta és una pel·lícula absolutament i pretesa irreal però, tampoc puc evitar pensar que si podem sintonitzar amb Be Kind Rewind i arribar a passar-ho bé és gràcies al bombardeig idiotitzant de la televisió.  Peter BaggeLa Cúpula Aquesta lectura suposa per mi una nova oportunitat a la salut de Neat Stuff (Mundo Idiota) y dels primers àlbums de Hate (Odio), pedres de toc generacionals del llavors nou underground americà. Potser m'he deixat endur pel fer que fos en blanc i negre i per uns moments he cregut que Bagge podría haver retornat als orígens. Però, en aquells temps sabia ben bé de què parlava i això i el seu sorprenent estil el van elevar a la categoría de mite. Ara del que parla és d'un holocaust nuclear a la seva estimada Seattle, i de com uns personatges extrets del seu univers odiós sobreviuen a les muntanyes. I clar, no és el mateix. Bagge aconsegueix fer un còmic entretingut, això sí, realitzat sota els seus paràmetres habituals. Però, el resultat és certament irregular. La història s'arrosega sense cap ni peus i tot i retratar les majors crueltats, no aconsegueix realment provocar el lector ni enganxar-lo. És curiós com arriba a ser políticament incorrecte d'una manera tan suau que es perd la gràcia de ser-ho. Això i el pur entreteniment haurien de ser els punts forts d'un autor que mai ha aspirat a molt més, i en canvi no acaben de funcionar. A la fi el que tenim, un cop més, és un còmic entretingut del que podrem oblidar-nos fàcilment. Un plat que potser serà més de gust pels lectors de còmic més convencionals que pels amants de l'underground.  Quina pel·lícula més divertitda que s'ha marcat el per mi desconegut director Jon Favreau. Sí, divertida és la paraula exacta doncs tant la realització com el guió estan enfocats cap a aquest aspecte gens menyspreable. També és cert que una pel·lícula que comença amb els acords del clàssic d'AC/DC "Back in black" em predisposa positivament. En tot cas, com que no conec el personatge original dels còmics (gairebé no n'he llegit res) no puc dir si ha estat una bona adaptació o no. I francament, m'és igual. El cas és que les més de dues hores que hom està assegut al cinema les passa d'allò més entretingut amb un guió que mai decau, que sap mantenir el ritme i fins i tot introduir gags còmics sense trencar el to de la història. Potser aquest equilibri entre prendre's seriosament el personatge i voler-lo fer versemblant però sense dramatitzar en excés és el millor encert de la pel·lícula, i el que li permet d'implicar l'espectador sense en el joc de l'aventura. Com que no l'he vista en versió original no podria assegurar-ho però em sembla que el repartiment està molt bé, sobre tot Robert Downey Jr. (qui ho hagués dit) i no tant Gwyneth Paltrow (mai m'ha entusiasmat aquesta xica). Una última cosa, quedeu-vos a veure els crèdits fins el final... vull dir més enllà del clàssic que tanca el film, evidentment, "Iron Man" de Black Sabbath. + non sequitur: Gwyneth Paltrow cocina una paella en Alfafar  John PorcellinoPonent Món Fullejar aquest còmic i veure el seu estil de dibuix tan simple pot produir menyspreu, mentre que llegir les elogioses paraules que li dediquen a la contracoberta autors de la talla de Chris Ware o Chester Brown pot produir desconcert. Alguna cosa deu tenir aquest còmic, a banda de ser l'exemple perfecte que qualsevol pot fer una novel·la gràfica. Jo sempre he estat partidari de jutjar el dibuix en la seva justa mesura, a banda de la meva preferència general i coneguda per un estil més treballat. En aquest sentit, trobe que aquí el que tenim és un còmic que tracta de tal manera el tòpic de l'adolescència que gairebé sembla fet per un adolescent. I és per això que aquest aspecte naïf de reminiscències fanzineres no pot estar més encertat. En qualsevol cas, la història, senzilla i sense pretensions, és capaç d'oferir un retrat tan honest, tendre i versemblant que acaba per commoure. I al cap i a la fi això per mi és prou, cosa que no vol dir que siga el meu ideal de còmic. Comptat i debatut, aquest "Ejemplo perfecto" és una lectura senzilla que sap adequar les pretensions a les capacitats. Jo l'he llegit d'un sol cop i ben a gust. No em canviarà la vida, cert, i sé que no agradarà tothom ni ho pretén. El millor és prendre-ho pel que és i gaudir-lo, o bé deixar-ho córrer.  Christophe BlainNorma Editorial Impressionant obra de Crhistophe Blain, un autor que gràcies a “Isaac el Pirata” fa temps que no necessita presentació i que cada vegada m'agrada més. Bé, el que ací trobarem és un còmic completament rodó que funciona com un rellotge en tots els aspectes. El dibuix és una delícia que hom no pot evitar deturar-se a observar amb deteniment, el color (que no ve acreditat però sembla que és de l'habitual Walter) és tan meravellós com fonamental per entendre la història, la narració gràfica tota una lliçó magistral de domini del temps, i el guió, dins el seu conegut estil, és un parany del qual el lector no podrà deslliurar-se. Potser per la seva condició d'obra acabada, he de dir que és una de les que més m'han agradat d'aquest autor, i això que fa no massa vaig quedar bocabadat amb la lectura del primer volum de “Gus”. En tot cas, quant a la resolució del conflicte, he de dir que potser li falta lligar un poc més l'el·lipsi final. Però no patiu, us puc ben asegurar que poder passejar pels budells d'aquell Leviatà de guerra que és “El Belicós” és una experiència fascinant. La capacitat que té Blain per crear atmosfera i per adaptar l'expressivitat del seu dibuix a cada situació li permet mantenir la tensió del relat fins i tot en situacions on qualsevol altre cauria en l'avorriment. I això, aplicat a una història amb tocs d'aventura, l'empeny a desenvolupar tot el seu potencial en la creació d'allò que se'n diu “el sentit de la meravella”, que és molt. Estimats lectors, “El reductor de velocidad” és còmic amb majúscules i senzillament l'heu de llegir. I ho heu de fer perquè és una obra impressionant i molt interessant i perquè a sobre ho passareu bé. Però també, i no menys important, perquè seguint el fil de la seva generació, ens recorda que és possible un còmic per adults on el dibuix jugue un paper essencial i no només útil. I no cal dir que és un recordatori que fa falta veient l'evolució d'un cert tipus de novel·la gràfica... Avui fa 301 anys que els valencians vam perdre la Batalla d'Almansa i vam patir la invasió de Castella. El nostre Regne va ser assimilat al seu, els nostres Furs derogats i la nostra llengua i costums prohibides per dret de conquesta. Aquests són els fets i cal no oblidar-los, i cal també explicar-los doncs sovint són amagats. Com de costum ens diran que això són batalles antigues i mites romàntics, com si des d'aquell any no hagués passat res. I no, és tots els anys. + Vilaweb: La protesta pel tancament dels repetidors de TV3 a Alacant marca els actes del 25 d'Abril + ACPV: Les entitats, els sindicats i els partits valencians participaran a la manifestació d'ACPV  Etienne DavodeauPonent Món Etienne Davodeau ve avalat per tres magnífics àlbums, ja publicats per Ponent Món, com han estat “La mala gente”, “Caída de bici” i “Ha muerto un hombre”. En tots ells ha demostrat (especialment, pel meu gust al segon) ésser un narrador hàbil, sensible i amb un gran domini del llenguatge del còmic, i amb aquest que ens ocupa ara no es queda curt. Potser no és el millor que ha fet però com a mínim sí és un gir interessant i demostra inquietud i capacitat d'adaptació. Davodeau parteix de la base del seu interès per les relacions humanes i la pròpia ànima de les persones, allò que sovint s'anomena “temàtica social” de manera frívola (com si fos quelcom allunyat de la realitat). A partir d'aquí munta les seves reflexions sobre una estructura de guió policíac per obtenir una història feta de personatges de carn i ossos que es cerquen a si mateixos. Hi ha molts indicis que ens menen a interpretar aquesta història en clau social, diàlegs a banda. Entre ells cal destriar la pròpia presència de certs secundaris o el mateix final, que en realitat conclou només la trama que importa. De nou el pitjor enemic d'Etienne Davodeau és el seu estil de dibuix que, tot i la seva efectivitat, no resulta atractiu pels estàndards actuals. Potser per compensar-ho ens ofereix un treball de color digne d'admiració. En tot cas, el que a mi més m'importa és la narració gràfica, i en aquest camp s'ha de reconèixer que sap fer ballar el temps i la planificació al ritme de la seva música. Això, és clar, sempre dins una concepció clàssica. En conclusió, estem davant un bon còmic que paga la pena llegir. Potser no és la millor obra d'Etienne Davodeau però és que aquest home tenia el llistó bastant alt. En tot cas, ha estat refrescant tornar-lo a trobar, ara embolcallat en un gènere amb més acció, cosa que sempre fa més entretinguda la lectura. Si voleu una segona opinió, passeu per ca l'Utrescu... ;;;;Ara mateix vinc del centre, del centre de Madrid. He passat pel Blanquerna per tal de trobar algun llibre en català per la meva estimada. Allí he trobat un bon grapat de tradicionalistes com jo que anaven i venien, regirant la llibreria amb el mateix objectiu. M'he aturat a llegir una contracoberta i una dona se m'ha apropat amb una safata: "Bon dia, senyor. Una copa de cava mentre s'ho va mirant?". Quin remei! Un altre senyor amb més seny diu que no, que és massa aviat. Poc després, mentre trie entre els finalistes del meu premi personal, un fotògraf em dispara a traïció. Jo faig com que no me n'he adonat però, per impuls enfile cap a la caixa. Allí em fan participar de la tradició, gens a desgrat. Una rosa de regal amb un llaç quadribarrat, i per suposat el llibre ben embolicat. Per acabar-ho d'arrodonir, em comenten que si m'acoste a la seu de la UOC, que és ben a prop, em regalaran un llibre d'aquests divulgatius. I efectivament. Acte seguit, gire cua cap a casa, tot passejant la rosa que sobreïx de la bossa. Avui, dia del llibre, he pensat en recomanar-vos l'últim llibre que he llegit en català: Cròniques de la veritat oculta, del senyor Pere Calders. Us estalviaré el comentari literari, doncs el llibre és ben conegut, tot un clàssic que potser us han fet llegir de joves estudiants. Això si sou catalans, si sou valencians com jo ho dubte prou. En tot cas, estimats lectors, és un recull de contes senzillament fantàstic, literalment fantàstic, i molt divertit. I val a dir que no ha envellit gens ni mica. Ah, i quin plaer llegir com escrivia aquest home! En fi, és tan sols un pas més en la meva recuperació personal de la memòria estudiantil que mai vaig tenir. Poquet a poquet...  La gent de ComiCat ja hem donat a conèixer els guanyadors dels Premis ComiCat 2008 que premien per votació popular el bo i millor del còmic publicat en català al llarg de l'any passat. Són aquests (feu click a sobre per trobar més informació i qui ha quedat en segon i tercer lloc): Premi ComiCat 2008 al Millor Dibuixant: Jordi Bernet, per Torpedo Premi ComiCat 2008 al Millor Guionista: Alan Moore, per Watchmen Premi ComiCat 2008 a la Millor Editorial: Edicions Glénat Premi ComiCat 2008 al Millor Còmic: Watchmen Premi Especial ComiCat 2008: Quim Bou Enhorabona als guardonats! I gràcies a la gran quantitat de gent que va participar finalment per recolzar aquesta inciativa! L'any que ve hi haurà més!  Lucie DurbianoPonent Mon Últimament s'ha generalitzat un estil de dibuix d'aspecte juvenil que amaga històries per adults, fet que potser ens pot fer malinterpretar aquest àlbum. Efectivament, aquest sí és el que sembla, doncs es tracta d'un còmic juvenil. I, centrats ja en aquests paràmetres, he de dir que estem davant d'una feina molt ben feta. Efectivament, els personatges juvenils i les aventures estivals tenen la flaire inconfusible del referent de les noveles d'Enid Blyton de Els cinc. Molt ben dut, així que res a dir. Hi afegeix uns tocs de fantasia romàntica i un guió ben estructurat i el resultat és una història entretinguda que sap mantenir el ritme i l'interés del lector. I el mateix podem dir del dibuix que, si bé no és massa original, sí sap ser efectiu per transmetre l'encant de la història i, quan cal, certes dosis de sensualitat. En conclusió, un còmic solvent que paga la pena llegir i que farà passar una bona estona a qualsevol. Això sí, no hi ha dubte que qui millor el gaudirà serà el seu veritable públic, el juvenil. I val a dir que, per ells, més com aquests en farien falta. El millor d'estar per aquí per Madrid és la quantitat de concerts que es poden veure. El passat dimecres 16 d'Abril, sense anar més lluny, Nightwish acompanyats de Pain, a la sala La Riviera, com de costum. Anem a pams. Pain, que és el grup personal del líder dels genials Hypocrisy (Peter Tagtgren), em van pillar per sorpresa doncs ni tan sols sabia si hi hauria teloners. No ho van fer malament però tampoc em van entusiasmar. Més que res pel seu estil, doncs a l'escenari són més que solvents (fins i tot fent versions dels Beatles). Bé, el cas és que després van eixir Nightwish amb un públic més que entregat i, potser fruït del retard, en el nostre cas amb una cervesa de més. I l'actuació va ser realment bona. Es nota que ja porten prou anys damunt els escenaris. No tant la vocalista, que encara demana més rodatge però, tot i així molt bé. Van tocar perfectament i Anette ens va fer oblidar la inoblidable Tarja. Però tampoc és qüestió de fer comparacions doncs el grup que va treure Oceanborn o Wishmaster senzillament ja no existeix. Jo soc dels que pensa que pel gir que van fer amb Once no els feia falta cap Tarja. I la proba està al seu nou disc, Dark Passion Play, que per cert és molt agraït en directe. Val a dir que he vist millors sonoritzacions però res de massa greu. Total, sense superar l'anterior concert de Sonata Arctica i Épica però, al final ens ho vam passar d'allò més bé. I us assegure que allí la gent que omplia el local fins a dalt tampoc es va quedar curta. Aquí us deixe un vídeo que he pujat jo mateix a Youtube. Un dels molts que es poden trobar...  He tornat a llegir Watchmen, el còmic, potser per sisena vegada (ja he perdut el compte) i he de dir que continua sorprenent-me. És tota una lliçó d'allò que el còmic pot arribar a ser i sovint no és. Però no parlaré ara de les seves més que conegudes virtuts. Senzillament és que m'ha donat per pensar quin record quedarà a l'imaginari popular quan s'estrene l'adaptació cinematogràfica. Si la pel·lícula té èxit tothom parlarà de Watchmen sense haver-lo llegit, i el còmic es vendrà amb el lema "el còmic que va inspirar Watchmen", igual com va passar amb From Hell. Quina banalització! És l'efecte que hem pogut veure amb El senyor dels anells, el qual és capaç de malbaratar virtuts i pervertir bons records. No, és millor que la pel·lícula siga un From Hell, una cosa nefasta, desgavellada i una nul·la adaptació. Així potser en uns anys la cosa s'haurà oblidat i Watchmen, el còmic, tornarà a ser simplement Watchmen.  Hom ja sospitava que els nostres allà dalt (com diria Eliseu Climent) eren aliats circumstancials en això de la nova cultura de l'aigua. Ara que n'han fet apostasia, em pregunte a què juguem. Transvasaments des del País Valencià cap a baix sí (i això sense oblidar la barbaritat de la Manchuela), però l'Ebre només pot tirar cap a dalt. No sé a què juguem, dic, però està clar que no és a la sostenibilitat. Francament, posats a fer populisme, preferisc un de comprensible com el de agua para todos de Camps. Més val que m'hi acostume, doncs serà per molts i molts anys. Aquesta nova carta era el que li faltava per aspirar al rècord mundial de les majories absolutes. I sinó, al temps. I ara podeu argumentar-ho com vulgueu però, bé sabeu que si la gent no ha volgut entendre la barbaritat dels transvasaments encara menys entendrà aquest absurd. Ja puc olorar les paelles populars a l'albereda de València... Fins i tot a mi ja comença a fer-me vergonya haver de dir que hi estic en contra. De fet, quasi pense que seria millor que es reactivés de nou tot el PHN. Potser amb la ineficiència habitual d'aquestes obres (AVE) encara se'ls giraria en contra. Ai sinyor, encara ens passa poc! |
Accés de l'autorEls meus enllaçosCòMIC
CONTACTE
EDITORIALS
MISCEL·LàNIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
COMICAT
twitter personal
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|