Vet aquí quatre incorporacions underground pel meu mp3. Si voleu recolzar les bandes, feu com jo i compreu els discs però, NO compreu res amb això que anomenen cànon, a ells ni els va ni els ve.
Krisiun: Southern Storm Mai hagués pensat que després de tants àlbums abanderant el death metal més ultra-tècnic, brutal, immutable i hipnòtic, aquesta banda de Brasil es decidís a refinar el seu estil. El resultat segueix essent inequívocament extrem però amb molts més matisos.
Deathevokation: The Chalice of Ages Banda californiana que explora aquell death metal de la vella escola, amb aquella atmosfera i aquelles melodies tan característiques. Tot un descobriment que, val a dir, encara aporta la seva pròpia visió.
Numen: Numen Tercer disc d'aquesta imponent banda d'autèntic black metal provinent d'Euskadi. De nou, lluny d'afluixar, plantegen un disc encara més dur però, sense deixar de banda l'arrel folk. Per mi és del millor que es fa actualment en aquest gènere, i una de les poques bandes que encara tenen alguna cosa a afegir-ne.
Kataplexia: Supreme Authority Aquests fills de Suffocation sorgits de Finlàndia no podien haver fet un disc més complicat, ràpid i brutal. Tota una descàrrega d'adrenalina sense treva, només apta per amants del gènere.
Per ordre d'antiguitat de les bandes, vet aquí tres discs que estic escoltant ara mateix:
REM: Accelerate No m'ho esperava però per alguna raó em trobe donant-li voltes a aquests disc. REM, una banda que em retrotrau als primers discs que vaig arribar escoltar amb un cert trellat en la meva vida (aquells Out of time, Automatic for the people...). Mai els he perdut la pista del tot però, després d'uns quants discs que, sense ser dolents, no em deien res, aquest trobe que torna a tenir quelcom. No sé ben bé què és, doncs fredament em sembla que li donen voltes a la seva formula de sempre, això sí accelerant, que ja tocava. Això i que saben molt bé què fan.
TESTAMENT: The Formation Of Damnation Sempre m'ha simpatitzat aquest grup i per cert que van editar alguns dels millors discs del thrash metal al anys vuitanta (The Legacy, The New Order, Practice What You Preach, Souls Of Black...). Ara, recuperant el so d'aquella lliçó de fidelitat que va ser The Gathering, els vells gegants editen un disc directe i brut com manen els cànons, sense cap més pretensió (que no és poca). Sorprenent tenint en compte que van estar a la vora de l'extinció a conseqüència de la malaltia que va patir Chuck Billy. Potser per això aquest disc sembla cridar amb ràbia "estic viu!".
CHILDREN OF BODOM: Blooddrunk Amb l'anterior disc em va donar la sensació que la seva formula ja no donava més de si però, amb aquest nou, em demostren tot el contrari. Cada vegada més allunyats del so primitiu i més donats a una elegància guitarrera que em recorda a Arch Enemy, Alexi Laiho i companyia s'han tret de la màniga un disc rodó. Potser també és que han sabut recuperar i posar al seu lloc els teclats, o que hi ha sentiment a les interpretacions, o que la producció és d'allò més encertada. El cas és que trobe que en tot el disc no hi ha cap cançó fluixa. Ei, tampoc espereu cap revolució, definitivament Blooddrunk sona a Children Of Bodom. Tot i així, del millor que han fet.
El millor d'estar per aquí per Madrid és la quantitat de concerts que es poden veure. El passat dimecres 16 d'Abril, sense anar més lluny, Nightwish acompanyats de Pain, a la sala La Riviera, com de costum. Anem a pams. Pain, que és el grup personal del líder dels genials Hypocrisy (Peter Tagtgren), em van pillar per sorpresa doncs ni tan sols sabia si hi hauria teloners. No ho van fer malament però tampoc em van entusiasmar. Més que res pel seu estil, doncs a l'escenari són més que solvents (fins i tot fent versions dels Beatles).
Bé, el cas és que després van eixir Nightwish amb un públic més que entregat i, potser fruït del retard, en el nostre cas amb una cervesa de més. I l'actuació va ser realment bona. Es nota que ja porten prou anys damunt els escenaris. No tant la vocalista, que encara demana més rodatge però, tot i així molt bé. Van tocar perfectament i Anette ens va fer oblidar la inoblidable Tarja. Però tampoc és qüestió de fer comparacions doncs el grup que va treure Oceanborn o Wishmaster senzillament ja no existeix. Jo soc dels que pensa que pel gir que van fer amb Once no els feia falta cap Tarja. I la proba està al seu nou disc, Dark Passion Play, que per cert és molt agraït en directe. Val a dir que he vist millors sonoritzacions però res de massa greu.
Total, sense superar l'anterior concert de Sonata Arctica i Épica però, al final ens ho vam passar d'allò més bé. I us assegure que allí la gent que omplia el local fins a dalt tampoc es va quedar curta. Aquí us deixe un vídeo que he pujat jo mateix a Youtube. Un dels molts que es poden trobar...
La boca del infierno em dona l'avís, el llanguíssim comunicat que ha fet públic Timo Tolkki podeu llegir-lo aquí o aquí. Feu-ho, és ben sucós i ho aclareix tot. Realment aquesta banda era un mort vivent, així que ha fet bé el seu líder en deixar-ho estar abans no anés a pitjor (quanta gent n'hauria d'aprendre d'aquest home!). En tot cas, una llàstima, doncs amb ells es perd l'emblema del rotllo Power Metal i una de les bandes més influents de tots els temps. I si no feu una ullada a clàssics com Visions, Destiny o Infinity. Així és la vida.
Alguns suggeriments totalment subjectius, per ordre alfabètic: Angel Corpse: Of Lucifer And Lighting
[death] Amb uns Morbid Angel en stand by, els seus alumnes més insignes han aconseguit ressorgir amb un disc impecable.
Arch Enemy: Rise Of The Tyrant
[melodic death] Està clar que mai pensen baixar-se del burro i, amb treballs que sonen a clàssic com aquest, ni falta que els fa.
Behemoth: The Apostasy
[death] Han seguit refinant el seu estil (gènere?) propi fins a obtenir aquest diamant que marca un nou zenit en la seva trajectòria.
Dimmu Borgir: In Sorte Diaboli
[symphonic black] L'entrada de Hellhammer a la bateria els ha retornat a un estadi més salvatge, amb unes composicions que recorden temps de glòria passada.
Dream Theater: Systematic Chaos
[progressive] Han aconseguit un disc que posa els pèls de punta i segueix empenyent la gent en massa cap a un gènere gens fàcil.
Dying Fetus: War Of Attrition
[brutal death] Han madurat un estil que semblava finit amb el seu sorprenent primer disc, i ho han fet sense caure en recursos core.
Epica: The Divine Conspiracy
[gothic] Han retornar el metall gòtic al si de la família extrema amb un disc rodó que no renuncia a l'herència melòdica.
Forscor: The Smile Of The Sad Ones
[black] Contundent consolidació en aquest segon disc i tota una declaració del mestratge de la banda catalana de black metal més forta d'avui dia.
Immolation: Shadows In The Light
[death] Sembla increïble com encara són capaços d'editar altre monument com aquest del death més tècnic i brutal.
Limbonic Art: A Legacy Of Evil
[black] Han sabut evolucionar sense perdre l'essència, tot fent-nos creure que encara queda molt per escriure al gènere.
Mayhem: Ordo Ad Chao
[black] Un àlbum veritablement revolucionari que enllaça els orígens del black metal amb un futur fins ara mai albirat.
Megadeth: United Abominations
[thrash] Un disc de velles sonoritats que retorna aquesta mítica banda al cor del thrash del que mai deurien haver renegat.
Nile: Ithylphallic
[brutal death] Segueixen essent fidels a una fórmula que sembla inesgotable, i segueixen sabent executar-la sense defugir-ne la dificultat.
Sonata Arctica: Unia
[power] Han après dels grans clàssics per composar i executar l'àlbum que aquests semblen incapaços de fer avui dia.
Quin tros de concert que vaig veure el divendres passat a la sala La Riviera de Madrid. Primer van eixir Ride The Sky(Suècia), el grup majoritàriament conegut pel seu bateria ex-Helloween ex-Gamma Ray ex-Masterplan (i d'altres grups centrifugats de Helloween) Uli Kush. No ho van fer malament però, no em van entusiasmar.
Després va ser el torn d'Epica (Holanda) i l'ambient ja estava més que escalfat. De segur que molta gent va anar al concert només per ells. Jo els tenia per una mescla de Nightwish i Therion i fins aleshores no els havia prestat massa atenció. En canvi, sobre l'escenari van demostrar ser un grup de cap a peus, amb molta perícia i encert en directe. Espectacular, com era d'esperar, la seva cantant mezzo soprano Simone Simons. Impagable, a més, el detall del ventilador que tenia enfront. Semblava un anunci de pantene. En fi, ara mateix estic escoltant el seu últim disc, que no està gens malament.
El plat fort de la nit van ser, evidentment, Sonata Arctica (Finlàndia). Aquests tenia jo la idea que eren una mena de clons de Stratovarius i certament continuen en la línia del metall europeu. Això sí, la qualitat dels seus últims discs ha marcat un important creixement que els ha dut a ser una banda de primera línia. El que no m'esperava jo és que foren tan competents en concert perquè val a dir que van estar espectaculars. I no ho dic només per la seva perícia tècnica sinó també per la seva capacitat d'implicar un públic que, d'altra banda, estava completament entregat. Vaja, un tros de concert.
A continuació podeu veure un xicotet video... Full moon!
Vet aquí dos lliuraments discogràfics altament improbables dins el panorama metàl·lic internacional. Quantes bandes coneixeu que incorporen dones i NO siguen gòtiques o s'hi acaben convertint?
La primera d'aquestes dues prometia el desastre quan van incorporar la llavors desconeguda Angela Gossow, una de les poques vocalistes femenines que gasta veus guturals. Però, Arch Enemy han anat creixent dia a dia, ampliant la seva base de fans gràcies a discs cada vegada millors i, el més important, ho han fet sense baixar-se del burro. La gran promesa del death melòdic mai s'ha venut i potser per això és avui dia segurament la banda més important de metall extrem. El seu últim disc Rise Of The Tyrant així ho confirma. Redimoni, és realment bo! Es veu que el vell esquema encara dóna per moltes i bones cançons quan hi ha músics disposats a explorar-lo.Candidat a disc de l'any.
La segona banda és encara més improbable, concretament tres vegades. Gallhammer són tres dones, són japoneses i practiquen un old school black metal d'allò més consistent. Sincerament us he de dir que vaig escoltar Ill Innocence més per curiositat altra cosa, amb total escepticisme. Què dolents que són els prejudicis! Aquí el que tenim és un disc d'allò més consistent, cru i ambiental, que segueix els cànons del gènere i fins i tot n'aporta un poc d'aire fresc. Ja voldrien els popes Fenriz i Nocturno Culto que Darkthrone edités un disc així avui dia. Kawaii?
pertutatis |
Música |
divendres, 21 de setembre de 2007 | 00:18h
Dream Theater: Systematic Chaos Remunten el vol amb un gran disc,
complex però assequible, que mescla en estat de gràcia
els elements progressius i metàl·lics que els han dut
on són. Essent tots bons, té temes realment memorables
i, com de costum, inclou alguna que altra innovació com per
exemple les reminiscències d'Opeth de “Repentance” o els
ritmes quasi disco de “Prophets of War”. Per cert, al DVD de
l'edició especial trobem un documental fet pel bateria on es
mostra tot el procés de producció del disc. És
interessant però potser mata un poc la màgia veure les
coses que es fan avui dia als estudis de gravació. I això
que parlem de músics de reconeguda mestria tècnica,
cosa que qualsevol que els haja vist en directe pot certificar.
Symphony X: Paradise Lost Després d'un disc tan
excepcional com fou “The Odyssey” l'expectativa era molt i molt
alta. Tant que no ho han aconseguit, francament. Tot i això,
“Paradise Lost” ens retorna els Symphony X més directes i
canyers, és a dir, heavies. Perquè al disc, sense
perdre el seu estil de power progressiu, hi predominen els temes
directes, i fins i tot els himnes. Una bona collita pels concerts, no
hi ha dubte, i un bon disc per escoltar també. Tinc la
temptació de pensar que potser és que volien ampliar la
seva base de fans mostrant la seva cara més agressiva, però
el cert és que el disc es defèn tot sol.
Nile: Ithyphallic Impressionats com sempre, majestuosos
però salvatges, segueixen obrint camí a anys llum de la
immensa majoria de l'escena extrema. Continuen polint el seu estil
brutal, però amb aquella atmosfera del romàntic antic
Egipte. Alguns diuen que es repeteixen, però si us preneu el
temps necessari per escoltar amb deteniment aquest disc, al igual que
els anteriors, veureu que el seu estil dóna encara molt de si,
que no està ni de bon tros esgotat. Potser ara són més
complexos i tècnics que abans, cosa comprensible, i prou. Per
cert, a l'edició en digipack s'inclouen dues versions
instrumentals, no sé ben bé si per fer karaoke (ahem) o
per admirar la destresa de bateria i guitarra.
Katatonia: Brave Murder Day Per fi m'he fet amb aquest clàssic
del doomdeath més progressiu. Aquest és un disc
comentat abastament pel que va suposar al seu moment dins un gènere,
el doom metal, que necessitava d'aire fresc. Això era als
noranta, ara em sembla que precisament aire fresc és el que
sobra, però en fi. Vist en perspectiva, aquest treball va
suposar un punt d'inflexió en la banda, una combinació
entre el seu estil més underground i allò que són
ara per ara (ni millor ni pitjor, però difícilment una
banda de doom). En definitiva, que els va agafar en estat de gràcia
per composar un seguit de cançons llargues i hipnòtiques,
totes lligades per la clàssica melangia del gènere. Com
a curiositat, a les veus tenim un jove Mikael Åkerfeldt,
d'Opeth.
Últimament estic amortitzant el meu ipod de mala manera amb una banda tan mítica i de dubtosa moralitat com Mayhem. Francament no esperava un disc tan bo. L'anterior "Chimera" semblava que recuperava l'esperit d'aquella pedra de toc del black metal que fou De Misteriis Dom Sathanas, però és que amb aquest Ordo Ad Chao han anat tan enllà que ara per ara no crec que cap banda de l'estil s'hi aprope ni de lluny.
Han aconseguit un so completament malèfic i autèntic, brut i definitivament satànic (quasi fa por) combinant-lo amb una producció tan bruta i directa com genial, que actua de repel·lent per aquells que no estan disposats a parar atenció. Perquè ací cal parar atenció, doncs les composicions són realment complexes i el treball vocal del reincorporat Attilla Csihar digne d'admiració. Per fi algú aconsegueix que un disc d'autèntic black metal sone modern. I per això em fastigueja escoltar aquesta gent, però alhora em fascina! Per cert que l'edició de col·leccionista del disc és una joia, amb funda negra de metall i caixa i disc tintats de roig.
Arribem el dissabte quan tot just queden per tocar un parell de cançons del concert d'Astrud. Una llàstima perquè sempre ve de gust escoltar aquesta gent d'humor particular, i més ara que són una banda de veritat (amb baix, bateria i tota la pesca). Però no passa res, no serà irrepetible.
Després de vagabundejar per un recinte quasi desconegut des de l'última vegada, constatem que allò està ple, però ple de guiris. Ens han envadit, vaja, el que ja sabem. Quan passe per la porta el meritori de comprovació de polseres em diu "hello!", i jo li responc "hola!". I ell torna "hello!". Jo pense que és que li ha donat molt el sol, així que li responc un poc mosquejat que "Ja t'he dit hola!". Ell em mira ben vist i diu "Vale, passa chaval". En fi, us estalvie l'anàlisi sociolingüística. Això sí, una cosa tenen de bona els guiris i és que veuen cervesa fins al punt que feien falta venedors que es passejaven amb un barril refrigerat a l'esquena per si hi havia cap emergència. Una imatge esperpèntica, no cal dir-ho.
Després veiem a Peter Bjorn and John, els quals no s'ho munten malament però a mi no em van deixar amb ganes de més. La gent en general semblava tota esperar la seva famosa cançó, i després aquí pau i allà glòria. I en caure la nit veiem a Camera Obscura, en paraules de MB, una mena de Belle and Sebastian. Doncs això, un concert suau però al meu entendre bastant encertat en les melodies, que és el que compta en aquests casos. Per cert que si us agraden aquests grups farieu bé de revisar la discografia de R.E.M. en la seva etapa anterior al Out of time.
Més tard, a l'escenari gran apareixen els iaios B-52's i ens donen a tots una lliçó del que és un concert fet amb ritme i savoir-faire. No sé quina edat tindran exactament però de menuts els donaven la mateixa papilla que als Rolling Stones, segur. En fi, tot i haver-los vist començats, està clar que són un grup que fa festa. Acte seguit, entre la follia general, apareixen Arctic Monkeys, que sincerament no es van convertir en sants de la meva devoció. Molta velocitat i soroll, però poc trellat. I ho dic jo, que no soc gens sospitós de patir per la velocitat i el soroll!
Al dia següent, fem tard a l'actuació de The Pipettes i anem a caure per uns moments a la de Animal Collective, una banda de música experimental... altrament dita contaminació auditiva, estrident, inharmònica i, en fi, una tortura. Fugim i anem a veure Catpeople, que son tot el contrari. Bon domini dels instruments i una contundència inhòspita si fem cas de com sonen en disc. Una banda de rock de cap a peus que van fer un concert certament bo.
I per finalitzar, i després de sopar un "pan preñao" com els que ja haviem vist a Astúries, assistim a la descàrrega de Black Rebel Motorcycle Club. I aquests sí que aconsegueixen treure el rocker que porte a dins amb un concert contundent, molt ben executat i amb molt de ritme i bones línies de baix i bateria. Un concert notable amb un vocalista amb la caputxa estil Donnie Darko i una pseudo-bandera pirata de fons que advertia els navegants ingenus. Per moments semblava que estava escoltant els últims Cathedral. Llàstima que van acabar amb la cançó més lenta. I amb aquest sabor de boca estrany vam filar cap a casa perquè l'endemà calia treballar. Així que ens vam perdre Muse, raó per la qual no em pense tallar les venes, ni de lluny.
Sembla que a la nota de premsa de la gira dels Rolling Stones venia allò de les "satàniques majestats" i, clar, tota la caterva de gent que es fa dir periodista ho han soltat amb alegria. El més graciós és que, evidentment, no en tenen ni idea del que estan parlant així que molts, enfangats com estan en això de la premsa del cor, ho interpreten al seu estil: el seu estat físic i d'aspecte es deu a que han fet un pacte amb el diable.
I dic jo, la qüestió musical no té res a veure? Simpathy for the devil? Què hi ha d'aquella llegenda segons la qual el rock va nàixer quan el bluesman negre Robert Johnson va trobar-se el Diable en una cruïlla i li va vendre l'ànima a canvi d'un poderós talent i vuit anys per gaudir-lo (res de vida eterna)?
Bé, és igual. En tot cas, si parlem de talent de segur que hi ha un que sí o sí ha venut la seva ànima: el senyor Pete Sandoval, bateria de Morbid Angel, a qui un servidor ha tingut el plaer de veure en directe. En aquest video podeu veure'l en acció. Atenció que no és cap solo, està tocant en directe la canço Maze of Torment, el que ocorre és que s'ha extret només el so i la imatge de la bateria. Per pixar-se damunt, xiquets.
DISEMBOWELMENT - Transcendence Into The Peripheral
1993 Relapse
The Tree Of Life And Death
Your Prophetic Throne Of Ivory
Excoriate
Nightside Of Eden
A Burial At Ornans
The Spirits Of The Tall Hills
Cerulean Transience Of All My Imagined Shores
Renato Gallina Jason Kells Matthew Skarajew Paul Mazziotta
Única i excepecional joia d'aquesta extinta banda australiana amb la qual van explorar de manera contundent el subgènere del doom/death. La poció mescla les sonoritats del primitiu death metal amb un enfocament minimalista i ambiental del doom. Com va dir Tyrell a la pel·lícula de Blade Runner, "les estreles que brillen el doble, duren la meitat de temps, i tu has brillat amb molta intensitat".
Picture Of Beauty & Innocence (intro)-commiserating The Celebration
Ebony Tears
Serpent Eve
Soul Sacrifice
Equilibrium
A Funeral Request (ethereal Architect)
Reaching Happiness, Touching Pain
Lee Dorrian Adam Lehan Gary Jennings Mark Griffiths Mike Smail
Aquest és un àlbum de pur doom metal, ara ja sí suficientment lent i sobre tot ultra pesat i greu. Això sí, manté una forta personalitat pròpia, on destaquen els elements psicodèlics i d'altres que apunten cap a l'evolució que més tard tindria la banda. Aquesta, en discos posteriors arribaria a ser un dels referents de la vessant anomenada stoner doom, molt més rockera.
Johan Lanquist Mats Bjorkman Leif Edling Matz Ekstrom
Candlemass, la banda que encarna la definició de tot el gènere va donar un bon cop de puny amb aquest primer lliurament, amb el qual van establir els estàndards del doom metal tot recollint el testimoni dels vells Black Sabbath. Tot i això, val a dir que no seria fins l'arribada del vocalista Messiah Marcolin que la banda aconseguiria desenvolupar el seu estil i parir els mítics discs Nightfall, Ancient Dreams i Tales of Creation.
Sembla ser que la carismàtica vocalista ja en té prou i ara vol provar sort amb la seva pròpia banda. La cosa no deixa de tenir la seva gràcia si pensem que, des que va substituir el vocalista original fa ja molts anys, The Gathering havia anat convertint-se progressivament en una banda pel seu lluïment. Amb ella van passar de renovadors del doom metal a aprenents de bruixot del rock psicodèlic, i ho van fer sense perdre mai la seva base de públic. Certament han estat els consentits de l'escena.
I em fa llàstima parlar d'ells en passat però és que sospite que ni la resta de la banda són capaços de treure un nou Always, ni ella per separat capaç de contenir el seus deliris. Veurem què passa.
El disc seminal de tot el heavy metal ja va assentar, a la seva primera cançó, els paràmetres del derivat més pesat, lent i greu: el doom metal (inicialment anomenat heavy metal per raons obvies). Tot i que el disc té molta més varietat, paga la pena incloure'l dins aquesta categoria només per aquesta cançó que encara avui dia sona sorprenentment moderna.
Sembla ser que aquests simpàtics noruecs han tornat pels seus furs. La primera vegada que vaig escoltar el nou disc de Dimmu Borgir no em va agradar massa... però, com de costum, no és un disc fàcil i ara quan més l'escolte més coses bones li trobe. De fet diria que ara mateix m'encanta.
Després de dos discs amb el mític i maquinal bateria Nick Barker (massa tècnic pel meu gust) ara s'ho munten amb el no menys mític Hellhammer. Amb això i un parell de canvis més a les composicions, In Sorte Diaboli em sona més treballat i melòdic que els dos anteriors discs, com si volgués retrobar el so d'aquell Spiritual Black Dimensions. En fi, black metal simfònic a sac que probablement no atreurà cap neòfit (ni falta que fa).
Ací us deixe el videoclip de la cançó "The Serpentine Offering", amb la típica història sobre pagans i inquisidors... molt divertit, i bastant friqui. (...)
Els mestres del metall extrem han tornat! Aquesta gent són una de les bandes més tècniques i innovadores del panorama actual del metall, i per suposat una de les meves preferides. Ja tinc ganes d'escoltar el seu nou disc... En fi, per ara podem youtubejar el seu nou clip: "World Agony". (...)
Angel Corpse: Of Lucifer And Lighting
Arch Enemy: Rise Of The Tyrant
Behemoth: The Apostasy
Dimmu Borgir: In Sorte Diaboli
Dream Theater: Systematic Chaos
Dying Fetus: War Of Attrition
Epica: The Divine Conspiracy
Forscor: The Smile Of The Sad Ones
Immolation: Shadows In The Light
Limbonic Art: A Legacy Of Evil
Mayhem: Ordo Ad Chao
Megadeth: United Abominations
Nile: Ithylphallic
Sonata Arctica: Unia
Últimament estic amortitzant el meu ipod de mala manera amb una banda tan mítica i de dubtosa moralitat com 
Sembla ser que la 
Sembla ser que aquests simpàtics noruecs han tornat pels seus furs. La primera vegada que vaig escoltar el nou disc de 
