|
L'Aventura Americana  Ja hem acabat. Ha estat interessant l'experiència amb l'equip del "30". Fins i tot amb alguna petita discrepància crec que ens hem entés bé, tant amb el Pepe com amb el Quico. No només hem fet tot el previst sinó que també ens hem trobat sorpreses sobre la marxa que, estic segur, hauran enriquit el producte final. I jo he aprés força coses noves que, a aquestes alçades del partit, és molt d'agraïr.  Avui ha estat un dia dur, dues entrevistes suspeses (una amb la ministra de Cultura quan ja estàvem al despatx), un munt de quilòmetres pels embussos santiaguencs i nervis diversos, però el final del dia ha estat una delícia. La gent de Motiva (en Luis Carrasco i la seva família de l'empresa de coaching) ens han convidat a sopar a "Los buenos Muchachos" un dels restaurants-espectacle més famosos i bons de Santiago i ens ho hem passat molt bé, menjant i xerrant. A més han convidat també al Christian Torres que ens ha promés que demà tindrem a la ministra. I en Fèlix Miret que estava esplèndid s'ha marcat una cueca amb la més guapa de les noies del Lucho.  La jornada avui ha començat abans de les 6 del matí, hem anat a buscar l'Edgar a casa seva, hem vist com es llevava, es rentava les dents i esmorzava amb el seu germà Bastian, que promet ser un enxaneta tant bo com ell, i l'hem acompanyat a l'escola. Allà hem compartit classe de matemàtiques, pati amb formació i himne nacional, i classe de casteller, a càrrec del Christrian Gómez. La jornada ha estat intensa però molt satisfactòria; hem arribat a l'hotel a les 11 de la nit, però hem continuat descobrint dimensions desconegudes als castells del món, als futurs Castellers Sense Fronteres, sentides amb accent xilè.  L'ex-president Ricardo Lagos va fer pinya a un tres de cinc dels castellers de Lo Prado amb un mocador al coll i escortat pel Lucho Carrasco. Una munió de fotògrafs i càmeres l'envoltaven (i d'aquí que les meves fotos sortissin mogudes. El president de la República de Xile, que va precedir la Bachelet (i que potser podria substituir-la) va participar en el Seminari Internacional sobre Canvi Climàtic i Nous Paradigmes que va organitzar el Lucho i el seu CLI de la Universitat de Santiago de Chile, en el qual s'hi havia inclós una simbòlica actuació castellera. Lagos no va parlar de castells a la seva ponència, però sí que em va dir que coneixia la visita dels Castellers de Vilafranca i que a Xile s'estaven fent castells en barris que tenien greus problemes socials, com a elements educatius i de cohesió. En Fèlix Miret, que va presentar el taller casteller, arriba a les presidències.  Ja soc a Santiago. I ja ens hem posat a treballar. La cosa promet i en Quico i en Pepe li estan treient molt de suc només en els preparatius, ja ens hem parat a fer "ambient" pels carrers de Santiago i estan aportant tantes idees que no sé si en una setmana podrem fer-ho tot...serà un gran reportatge.Ja he vist el Lucho, l'ideòleg de tot això, i el Gonzalo, l'alcalde de lo Prado, i ja ha arribat el Fèlix i m'ha escrit el Marcos... estan tots pendents de la nostra feina. Al vespre, després de molts problemes amb els prefixes telefònics -que a Xile són un embolic- he anat a abraçar les meves amigues l'Anamaria i la Moira i he conegut el Toti, una nova sorpresa xilena que la Egaña es tenia molt amagada. "Ya te lo dije yo que volverías pronto, aunque sólo fuera una semana como cuando nosotros vamos a Europa, que tu eres periodista y querías resolverlo muy rápido, pero este tema da para un documental de los buenos". (Demà penjaré fotos, que ara son quarts de 3 -quarts de 7 de la matinada a Catalunya- a l'avió no s'ha dormit massa bé -molta turbulència- i ens espera molta feina) Ja n'he penjat alguna... amb feina que l'ordenador de l'hotel es penja que és un gust  Encara no m'ho puc creure. Però aquesta tarda agafo un avió (1 no, 3) i demà al matí seré novament a Santiago de Xile. Aquest cop no hi vaig sol, m'acompanyen el reporter Josep Maria Domènech i el realitzador Quico Concellon, dos pesos pesants del "30 minuts". La direcció del programa va ajornar el reportatge (que volien emetre per Setmana Santa) i després va decidir que el tema donava però que les imatges que vàrem fer amb el Pablo no eren suficients, per tant ens en calien més. "Hi haurem de tornar!"I, encara no tinc la maleta feta, però aquesta tarda marxem.  L'aventura americana s'ha acabat. Però per celebrar-ho hem organitzat un Carnaval a Vilanova i la Geltrú que sembla que és el més gran del món, el més lindo del món, l'inici i la fi del món. No només em queden paissatges i descobertes, que també. Em queda sobretot vivència i agraïment. Agraïment a la gent que m'ha acollit i de quina manera tan amorosa que acull aquesta gent! Agraïment especial al Lucas i a l'Anamaria amb qui ja comptava, però seguits d'una llista de noves coneixences tan llarga com sorprenent. Em quedo amb moltes ganes de retornar-lis la mateixa generositat a casa meva. I agraïment a la vida, que me ha dado tanto.  "Yo pisaré las calles nuevamente, de lo que fue Santiago ensangrentada y en una nueva plaza liberada me pararé a llorar por los ausentes". Sentir Pablo Milanés cantant això a l'Estadio Nacional de la capital de Xile, que un dia va ser el més gran centre de tortura de Pinochet, no només humiteja els ulls sinó que ha estat per a mi el millor regal de comiat de la meva aventura americana. El recital i la conversa plagada de records i de vivències sobre el cop i la dictadura, i després sobre el franquisme, llatinoamèrica, Perú... que va seguir a casa de l'Anamaria, amb la Moira -que ha vingut a acomiadar-me- i l'Ani, una altra ex-companya del Ministerio de Cultura.  Calama era l'últim capítol de les vacances acatameñas. És una ciutat poc atractiva i força sòrdida, plena de miners de posat aspre i on pul·lulen gossos abandonats, indigents i algun borratxo. L'hotel Mirador, però és agradable, una casa senyorívola de principis del s XX. L'únic objectiu de l'estada és visitar la mina de coure de Chuquicamata, la més gran del món... però el tour està ple i no admeten més reserves. Condemnats a passat el dia passejant per un parc escarransit o visitan el mall, els altres atractius "turístics" de la ciutat. La Valentina em pregunta si soc de Sardenya quan em veu la samarreta de les ovelletes que em van portar la Conxa i l'Enric; després m'explica que ella és de Calgary i que està amb una beca fent un projecte de final de carrera per rehabilitar com a centre cultural l'escola de Chuqui, el poble abandonat que és al costat de la mina, i que hi puja cada dia; acabem parlant de l'Alguer. Al cap d'una estona, l'Anamaria pregunta: i com hi puja?  Els geysers del Tatio són a 4.320 metres d'alçada i quan hi hem arribat estàvem a 1º sota zero. Eren les 6 del matí i havíem sortit de San Pedro dues hores abans; el camí d'arribada horrorós amb punxada de roda i marejada d'alguna turista inclosos. La boira era glassada, però al final el sol ha anat obrint-se pas. Jo estava mort de fred però finalment m'he decidit a ficar-me a la piscina d'aigua bullenta sorgida directament d'un dels geysers; no hi ha gaires ocasions de fer-ho, aquella al menys és la més alta del món.I els banys d'impressió continuaran l'endemà a la laguna Cejas. Aquí no fa tan de fred però l'aigua és tan salada que mai t'enfonses... no cal anar a la Mar Morta.  San Pedro de Atacama és un poblet amable, de carrers polseguts que quan plou (i ara a l'estiu fot ruixats curts i molt localitzats de tant en tant) esdevenen un fangar, cases amb sostre de palla i parets de fang (adobe), que em recorden molt les construccions de Mali, i una plaça porticada amb un jardinet al mig presidida per l'església i el museu del Padre Paige, un belga que va ser el primer en investigar la cultura dels lickan antai (hombres atacameños); la principal atracció del museu eren unes mòmies pre-incaiques que fa un parell d'anys van ser retirades de l'exhibició perquè la comunitat acatameña va demanar respecte per als seus avant-passats. El desert d'Atacama és el més gran del món i les meravelles paisatgístiques que hi han al voltant de San Pedro costen de resumir en un text i és impossible encabir-les dins d'una càmera per molts milers de megapitzels que tingui la seva tarja digital. El sol de diumenge -el dia que vàrem arribar- es va pondre darrera un cerro, en mig d'una gran vall encerclada pels Andes on hi conviuen dunes gegantines i roques emblanquinades per la sal mil·lenària, fonent-se amb duresa en una bellesa extrema.  La Moira -amiga i excompanya al Ministeri de l'Anamaria que va compartir "linaje" amb nosaltres a Nasca- em va convidar a passar uns dies a Concepción. Amb l'agenda precastellera tan plena semblava difícil i a més el Christian del Ministerio de Cultura em va ajornar una trobada tres vegades, però finalment ho vaig aconseguir. Vaig sortir dissabte a les 2 del migdia i vaig tornar a Santiago diumenge a quarts d'1 de la matinada. Uns 500 km i més de 13 hores de viatge en bus -un control de velocitat estricte no deixa que els autocar vagin a més de 100 km/h tot i les autopistes. Al final, menys de 24 hores; però l'acollida de la Moira i l'oportunitat de conèixer els seus amics i els seus pares, va fer que l'excursió valgués la pena. (NOTA del VIATGER: Aquesta crònica correspon al cap de setmana abans de l'arribada dels castellers) No us penseu que els Castellers de Vilafraca em van deixar tan esgotat que he abandonat el bloc per sempre més. No. Soc a San Pedro de Atacama i tinc 3 cròniques a mitges: del cap de setmana a Concepción, de la posta de sol al Valle de la Luna, dels gèissers del Tatio... Però aquí l'internet va fatal, el de l'hotel està espatllat, hi ha pocs locals i molt plens, i a més tallen la llum cada dos per tres, durant hores i hores... És el que té el desert, encara que sigui el més gran del món. Ep i que, a més, no parem! Diumenge només d'arribar, d'excursió fins a quarts de 10, dilluns el tour sortia a les 7 i va arribar a les 8 del vespre, i avui l'exursió començava a les 4 (sí sí, a les 04.00) de la matinada. Tot, menys internet, continua fantàstic!  Apoteòsica. La jornada castellera de la Plaza de Armas de Santiago de Xile ha estat d'aquelles a les que costa trobar-hi qualificatius. I no només per l'exotisme del marc i l'ambientarro que s'hi ha produit sinó també pel nivellasso dels castlls que s'hi han alçat, en una colla reduida a 150 persones que a Xile, com a Catalunya, ha continua demostrant que és la primera del món. Una gentada impressionant, expectant i receptiva que s'ha acostat a les pinyes, que ha aplaudit entusiasmada i que s'ha emocionat de valent. Entre ells una xilena amb una estelada immensa que plora quan t'explica que la seva filla es va curar d'un càncer a Barcelona, una família sencera descendents de catalans que també han trobat una senyera immensa per aixecar-la a la plaça major de Santiago, un altre fill de catalans que ha fet 800 km en bus per veure els castellers a la capital del seu país. Més catalans de fa molts anys a Xile i de fa quatre dies. I també xilens d'aquí o de Lo Prado, Cerro Navia o Peñalolen afirmant que molt aviat els seus casteller faran les proeses que avui han vist aixecar als vilafranquins. NOTA del VIATGER: Un mes després he aconseguit posar la foto en vertical |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS D'AMICS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
