Hi ha qui viu en l'era del PP com peix en l'aigua, qui es mou en aquests temps d'hecatombe feliç de poder participar del luxe dels iots aparcats a cada partidor. Però tot s'acaba, ai las! En arribar el moment que li cobren a l'ignorant pel servei que fins ara rebia debades la fi del PP estarà pròxima i amb el deute actual i amb la privatització dels serveis públics, que et cobren per operacions fins ara cobertes per la seguretat social serà el pa nostre de cada dia, com a Amèrica, la de Bush, clar, i la del negre Obama també.
Quan isc al carrer em crida l'atenció la gran quantitat de vehicles que lluïxen enganxada a la carrosseria o al parabrisses la bandera d'Espanya, em fa l'efecte que els propietaris dels automòbils en qüestió senten la necessitat de reafirmar-se en la seua nacionalitat, com si no estigueren segurs, com si els faltara alguna cosa per sentir-se complets i necessitaren dir als quatre vents, que ells, tots d'una peça són espanyols. I no hi ha per a tant perquè si ben bé les mires de prop València i Madrid semblen cosines germanes, ambdues gaudeixen del poc polèmic nom de comunitat autònoma, que jurídicament les eleva per damunt de les comunitats de veïns, ambdues estan govenades pel Partido Popular que s'esforça d'igual manera per liquidar tot rastre de servei públic, siga educatiu, sanitari o assistencial, per no parlar de lacres més significatives com del terrorisme d'un i d'altre signe. Pobra València i pobra Madrid, tan intercanviables, tan predeïbles, tan prescindibles?
Avui ha estat dia d'inauguracions a la Universitat de València, el conseller Font de Mora i el President Francisco Camps inauguraven oficialment el curs. Un curs que es caracteritza per la manca d'un sistema de finançament estable i que hipoteca les universitats valencianes amb un deute prop dels 1.240 milions d'euros per amortitzar fins el 2022. Si és que queda alguna cosa per amortitzar aleshores, un capítol més en la lluita inefable del Partido Popular per acabar amb qualsevol servei públic, de la mateixa manera que l'aprovació per part de les Corts valencianes del silenci administratiu negatiu per als processos administratius referits a la Llei de Dependència. i si el Consell no té diners per açò, molt menys per pagar als prop de 3.000 professors i mestres que porten tres mesos vore un clau. Indescriptible, i la reflexió és la següent, ja que estem immersos en un sistema d'engrunes, acabat el pa, com pagarà el Partido Popular els seus abeurats? Els presidents de patronats i fundacions? Els caps de secció de notícies de C9? Farà com el consistori edetà que cel·lebra un vi d'honor amb sopars multitudinaris a base d'entrepans i llaunes de cervessa debades? Hem tornat de bo al Panem et Circenses? Per cert, no hi ha res com un sopar "de gorra", a càrrec de les arques municipals per vore en bona companyia a PSOE, PP, Iniciativa i Bloc a mos redò.
Avui he tingut la temptació de comparar certs productes asiàtics amb certs productes polítics genuïnament valencians perquè si cada volta està més clar que certs productes xinesos mai podran passar del "tot a un euro", sembla que hi ha partits, d'obediència valencianista" que no passaran mai el pitjor dels controls de qualitat: el de la confiança. Hi ha certes coses que les persones amb trellat no fan, per exemple comprar-se un escalfador a gas fet a la Xina. Amb la política, sobretot si és municipal passa el mateix, la gent tendeix a mirar les etiquetes i quan les etiquetes i el contingut es confonen aleshores el producte produeix recel. Creus que és lògic importat piruletes d'Àsia? Creus que és lògic pactar alcaldies amb el PP? O si vols mirar-ho des d'un altre punt de vista, anar integrat dintre del PSOE a les municipals? Amb persones i partits que es passen per baix de la gamba la coherència hi ha que començar a mirar-se'ls amb lupa, tal i com si vingueren adobats de melamina.
Com si d'una pel·lícula de sèrie B nordamericana es tractara la Guàrdia Civil ha trobat un bosc de marihuana creixent i nodrint-se a les serralades del Maestrat.El bosc valencià, escadusser i resentit per anys de cremes i mutilacions amagava a la seua sina un altre bosc, més verd i calidoscopic, fugiser i prest a esdevindre fum. Les plantes que eren conreades pel sistema de goteig arribaven a altures de més de tres metres i ha estat necessari que els obrers subcontrats empraren destrals i serrutxos elèctrics per fer a terra aquesta plantació. Si una parella de fadrines buscant nuvi al CUM s'haguera topetat amb aquests conreus no tan espuris possiblement tindriem ací el naixement del serial valencià, Ching i Chong, transportats a la terra dels miracles, Castelló, paradís terrenal on et pot tocar la loto sense haver-hi jugat mai.
Llegida a correcuita la notícia sembla prescindible, que la lleterada dels joves catalans i valencians siga defectuosa, que no prenye, podria entrar dintre de l'apartat de l'anecdotari nacional, fins i tot hi haurà multicultis que pensen que d'aquesta manera millorarà l'ètnia amb les aportacions forànies, però si ens ho tornem a mirar la cosa és molt greu perquè les causes i conseqüències d'aquesta malformació són esgarrifadores. Les causes, segons aquest estudi, han estat l'exposició a contaminants industrials durant l'embaraç, la qual cosa demostra que el verí expel·lit pels polígons industrials està acabant no sols amb la biosfera sinó també amb els propis èssers humans. I les conseqüències, van més enllà de la pròpia tràgedia personal, amb milers de joves condemnats amb el temps a acudir a centres de fertilitat sinó també és, en certa manera, una desfeta nacional que acabarà amb la limitada taxa de fertilitat nacional.
Un dels efectes de la democràcia made in USA és l'absència de trànsfugues perquè el sistema representatiu recau en la persona per damunt dels partits, és això el que té de bo el sistema polític anglosaxó que el candidat no pot desampallegar-se dels votants de la seua circumscripció, els hi deu el vot malgrat les directrius dels partits de torn. Un sistema que permet la tria directa de caps de policia, fiscals i jutges i que deixa pendent de la satisfacció del ciutadà uns càrrecs que per la seua funció tant s'acosten al dia a dia dels electors. Indubtablement que el sistema podria millorar-se però el que sí que estalviaria és que els votants d'ací que voten a un partit acaben amb el seu vot a un altre perquè la persona que representava aquest partit ha decidit canviar d'aires.
Que a ningú no li pese, els militants del PSPV-PSOE poden triar de Secretari General a qui els rote, a aquest blog ja ho advertíem per això paguen la quota i fan loteries. Que al nou i flamant Secretari General li agrade imitar els fastos populars, les inauguracions a correcuita i tancar ràdios locals és problema dels votants d'Alaquàs. Jo me'n alegre perquè amb aquest candidat a la Presidència de la Generalitat ja no hi haurà cap dubte entre els nacionalistes despitats, espere, sobre la intercanviabilitat de papers entre PSPV i PP, sobre la seua equivalència en programes i candidats, sobre el seu despreci a la llengua, sobre la seua jaqueteria. I ara deixem-los amb les seues misèries i passem a temes més importants, com per exemple perquè no ha habut cap detenció al Correllengua a Gandia? Què fa el Delegat del govern espanyol? I el nostre conseller de governació? Estan emparant que es destruisca la convivència democràtica? Perquè la kaleborroka no a Euskadi i al País Valencià es santifica aquesta kaleborroka de dretes? I perquè aquesta notícia no ha sortit a Vilaweb?
A Quintus Pompilius no li agradaven totes les modes que venien de l'Urbs, algunes menys que d'altres, especialment aquesta que feia que tant plebeus com honestiores empraren el nomen amb familiaritat. No és que Quintus Pompilius tinguera una dèria especial per mantindre's apega't a segons quines tradicions però creuïa que fins i tot en un municipi com el nostre hom tenia que mantenir les formes perquè les coses continuaren funcionant. Quintus Pompilius era ciutadà romà des de feia poques generacions i pertanyia a la setena tribu, la forana, però això no impedia que dintre de l'ordre més baix prosperara com a comerciant d'esclaus, era un llaner, i traficava amb carn humana, això no li produïa ni fred ni calor, els esclaus eren una necessitat i ell proporcionava la seua mercaderia a qui puguera pagar-la, o és que en temps de pau com aquests algú es preocupa dels infortunis d'un home d'empresa que ha de viatjar lluny sovint? Que ha de sotmetre's a les incomoditats dels camins per trobar allò que les legions fa molt de temps que no subministren? Aquestes eren les seues reflexions mentre agafava el carreró que pujava cap a les termes grans. (continuarà)
El pitjor de teoretitzar sobre els blogs és que desconeguem, encara què podem imaginar-nos-les, les raons que porten a escriure un blog, o a redactar un post i molt menys a penjar-lo a les 2 de la vesprada o a les 3 del matí. Avui he estat esborrant insults de comentaris a posts anteriors, perquè em demostren que tinc problemes a l'hora de redactar els meus posts perquè no m'entenen, ah cony però escric perquè m'entenguen?
Fornilla no se'n recordava de la primera vegada que algú li canviat el nom pel malnom, potser, com a ell li agradava dir sa mare a l'hora de nàixer perquè en vore'l tan negre va pensar que els butonis de la Concòrdia havien pres venjança d'una família que feia generacions que hi feia carbó dels seus arbres. Fornilla, va ser, malgrat tots els auguris un xic ben plantat i quan arribava a casa els divendres desprès de tota una setmana perdut a la lloma i es llavava la cara i s'arreglava el coll la verita és que feia goig de tan alt, o això deien. El cas és que tot el que va passar, això fou abans de la construcció de les escoles va ocupar un tros dels diaris de l'època i jo que era llegidor de Pueblo ho trac ací perquè no se'ns oblide.
El carrer de la Llibertat tenia a un pany de paret xalets que havien construïtuns forasters per poder presumir que ells també estiuejaven al camp i a l'altre pany una sèrie de casalots marcaven la diferència entre els propietaris i els altres. Fou just a la porta d'un d'aquests casalots quan ella que esperava la processó el va vore i ell que no s'havia mai arredrat davant ningú es fa fer de tots els colors.
Recorde el 42 perquè va ser any d'una gran sequera i per la colla del Xato de Paterna, eren temibles i tenien aterrida tota l'horta fins arribar a Montcada. El Xato tampoc és que fora gran cosa però era roder de bo, ell i el seu amic Panxa s'havien conegut camí a Madrid quan s'escaparen per vore i front l'any 37 i per menjar alguna cosa, que per morir-se de fam igual donava València que la capital d'Espanya. A Madrid no només aprengueren a fer rasses i cavar trinxeres, amb catorze anys a Madrid també sapigueren d'armes de foc, de nits a l'aire lliure prop de la Model i de càrregues de dinamita a la Ciutat Universitària. Amb aquest bagatge i més contents que un ginjol els verem baixar a l'estació de Campament i les papallones de l'estòmac em digueren que alguna cosa es preparaven. (continuarà)
Perdiu era, això diuen, un valent, encara què d'altres atribueixen eixa valentia a una manca de trellat, i clar com els fets són llunyans en el temps s'atreveixen a criticar perquè sabem de bo que a més d'un li ho va fer passar malament. L'any va ser el de les grans pluges al poble, que com tothom sap fou el del 57; havia estat ploguent tot el mes d'octubre i el Prat estava completament inundat. Si aleshores hi haguera hagut un institut a Llíria possiblement un catedràtic ens diria que el Prat fou a edats remotes un estany, on els pares dels Íbers peixcaven i que no seria d'estranyar trobar restes de palafíts a les seues vores. No sé si Perdiu era descendent d'Íbers o de moros rebordonits, el cas és que en vore's el Prat inundat va decidir que ell no el rodejava sinó que el passaria nedant. La cosa era peliaguda amb les copes dels arbres surant per damunt de l'aigua tarquinosa i la por als remolins que ens assetja en les profunditats. Però Perdiu no coneixia aquestes coses i no s'aturà a pensar-les, feu un fardell amb la seua roba, es la posà lligada al cap i va començar a fer braçades cap a la lloma del Caramello, i nosaltres que havíem donat la volta pel Canó mesurant les nostres passes pel camí inundat amb unes canyes se'l veierem vindre com si estiguera nedant un dia d'estiu en la cèquia major. El cas és contant-ho al cap dels anys, el que recorde és que Perdiu, desprès de totes les seues matxades es va quedar fadrí.
El meu país és on dic bon dia i em contesten bon dia, estranyament aquest país té uns límits molt difusos i unes fronteres summament variables, de tal manera que la tenda del cantó siga l'estranger i per contra et contesten bon dia a l'altra banda de la mar.
Quan la política educativa del Partido Popular passa de grotesca a absurda: "un segon professor verbalitzarà en anglès els continguts de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania" (ací)
Hi ha qui viu en l'era del PP com peix en l'aigua, qui es mou en aquests temps d'hecatombe feliç de poder participar del luxe dels iots aparcats a cada partidor. Però tot s'acaba, ai las! En arribar el moment que li cobren a l'ignorant pel servei que fins ara rebia debades la fi del PP estarà pròxima i amb el deute actual i amb la privatització dels serveis públics, que et cobren per operacions fins ara cobertes per la seguretat social serà el pa nostre de cada dia, com a Amèrica, la de Bush, clar, i la del negre Obama també.
Quan isc al carrer em crida l'atenció la gran quantitat de vehicles que lluïxen enganxada a la carrosseria o al parabrisses la bandera d'Espanya, em fa l'efecte que els propietaris dels automòbils en qüestió senten la necessitat de reafirmar-se en la seua nacionalitat, com si no estigueren segurs, com si els faltara alguna cosa per sentir-se complets i necessitaren dir als quatre vents, que ells, tots d'una peça són espanyols. I no hi ha per a tant perquè si ben bé les mires de prop València i Madrid semblen cosines germanes, ambdues gaudeixen del poc polèmic nom de comunitat autònoma, que jurídicament les eleva per damunt de les comunitats de veïns, ambdues estan govenades pel Partido Popular que s'esforça d'igual manera per liquidar tot rastre de servei públic, siga educatiu, sanitari o assistencial, per no parlar de lacres més significatives com del terrorisme d'un i d'altre signe. Pobra València i pobra Madrid, tan intercanviables, tan predeïbles, tan prescindibles?
Avui ha estat dia d'inauguracions a la Universitat de València, el conseller Font de Mora i el President Francisco Camps inauguraven oficialment el curs. Un curs que es caracteritza per la 
Avui he tingut la temptació de comparar certs productes asiàtics amb certs productes polítics genuïnament valencians perquè si cada volta està més clar que certs productes xinesos mai podran passar del "tot a un euro", sembla que hi ha partits, d'obediència valencianista" que no passaran mai el pitjor dels controls de qualitat: el de la confiança. Hi ha certes coses que les persones amb trellat no fan, per exemple comprar-se un escalfador a gas fet a la Xina. Amb la política, sobretot si és municipal passa el mateix, la gent tendeix a mirar les etiquetes i quan les etiquetes i el contingut es confonen aleshores el producte produeix recel. Creus que és lògic importat piruletes d'Àsia? Creus que és lògic pactar alcaldies amb el PP? O si vols mirar-ho des d'un altre punt de vista, anar integrat dintre del PSOE a les municipals? Amb persones i partits que es passen per baix de la gamba la coherència hi ha que començar a mirar-se'ls amb lupa, tal i com si vingueren adobats de 
Com si d'una pel·lícula de sèrie B nordamericana es tractara la Guàrdia Civil ha trobat un bosc de marihuana creixent i nodrint-se a les serralades del Maestrat.El bosc valencià, escadusser i resentit per anys de cremes i mutilacions amagava a la seua sina un altre bosc, més verd i calidoscopic, fugiser i prest a esdevindre fum. Les plantes que eren conreades pel sistema de goteig arribaven a altures de més de tres metres i ha estat necessari que els obrers subcontrats empraren destrals i serrutxos elèctrics per fer a terra aquesta plantació. Si una parella de fadrines buscant nuvi al CUM s'haguera topetat amb aquests conreus no tan espuris possiblement tindriem ací el naixement del serial valencià,
Un dels efectes de la democràcia made in USA és l'absència de trànsfugues perquè el sistema representatiu recau en la persona per damunt dels partits, és això el que té de bo el sistema polític anglosaxó que el candidat no pot desampallegar-se dels votants de la seua circumscripció, els hi deu el vot malgrat les directrius dels partits de torn. Un sistema que permet la tria directa de caps de policia, fiscals i jutges i que deixa pendent de la satisfacció del ciutadà uns càrrecs que per la seua funció tant s'acosten al dia a dia dels electors. Indubtablement que el sistema podria millorar-se però el que sí que estalviaria és que els votants d'ací que voten a un partit acaben amb el seu vot a un altre perquè la persona que representava aquest partit ha decidit canviar d'aires. 
Que a ningú no li pese, els militants del PSPV-PSOE poden triar de Secretari General a qui els rote, 
A Quintus Pompilius no li agradaven totes les modes que venien de l'Urbs, algunes menys que d'altres, especialment aquesta que feia que tant plebeus com honestiores empraren el nomen amb familiaritat. No és que Quintus Pompilius tinguera una dèria especial per mantindre's apega't a segons quines tradicions però creuïa que fins i tot en un municipi com el nostre hom tenia que mantenir les formes perquè les coses continuaren funcionant. Quintus Pompilius era ciutadà romà des de feia poques generacions i pertanyia a la setena tribu, la forana, però això no impedia que dintre de l'ordre més baix prosperara com a comerciant d'esclaus, era un llaner, i traficava amb carn humana, això no li produïa ni fred ni calor, els esclaus eren una necessitat i ell proporcionava la seua mercaderia a qui puguera pagar-la, o és que en temps de pau com aquests algú es preocupa dels infortunis d'un home d'empresa que ha de viatjar lluny sovint? Que ha de sotmetre's a les incomoditats dels camins per trobar allò que les legions fa molt de temps que no subministren? Aquestes eren les seues reflexions mentre agafava el carreró que pujava cap a les termes grans. (continuarà)
El pitjor de teoretitzar sobre els blogs és que desconeguem, encara què podem imaginar-nos-les, les raons que porten a escriure un blog, o a redactar un post i molt menys a penjar-lo a les 2 de la vesprada o a les 3 del matí. Avui he estat esborrant insults de comentaris a posts anteriors, perquè em demostren que tinc problemes a l'hora de redactar els meus posts perquè no m'entenen, ah cony però escric perquè m'entenguen?
Recorde el 42 perquè va ser any d'una gran sequera i per la colla del Xato de Paterna, eren temibles i tenien aterrida tota l'horta fins arribar a Montcada. El Xato tampoc és que fora gran cosa però era roder de bo, ell i el seu amic Panxa s'havien conegut camí a Madrid quan s'escaparen per vore i front l'any 37 i per menjar alguna cosa, que per morir-se de fam igual donava València que la capital d'Espanya. A Madrid no només aprengueren a fer rasses i cavar trinxeres, amb catorze anys a Madrid també sapigueren d'armes de foc, de nits a l'aire lliure prop de la Model i de càrregues de dinamita a la Ciutat Universitària. Amb aquest bagatge i més contents que un ginjol els verem baixar a l'estació de Campament i les papallones de l'estòmac em digueren que alguna cosa es preparaven. (continuarà) 
Perdiu era, això diuen, un valent, encara què d'altres atribueixen eixa valentia a una manca de trellat, i clar com els fets són llunyans en el temps s'atreveixen a criticar perquè sabem de bo que a més d'un li ho va fer passar malament. L'any va ser el de les grans pluges al poble, que com tothom sap fou el del 57; havia estat ploguent tot el mes d'octubre i el Prat estava completament inundat. Si aleshores hi haguera hagut un institut a Llíria possiblement un catedràtic ens diria que el Prat fou a edats remotes un estany, on els pares dels Íbers peixcaven i que no seria d'estranyar trobar restes de palafíts a les seues vores. No sé si Perdiu era descendent d'Íbers o de moros rebordonits, el cas és que en vore's el Prat inundat va decidir que ell no el rodejava sinó que el passaria nedant. La cosa era peliaguda amb les copes dels arbres surant per damunt de l'aigua tarquinosa i la por als remolins que ens assetja en les profunditats. Però Perdiu no coneixia aquestes coses i no s'aturà a pensar-les, feu un fardell amb la seua roba, es la posà lligada al cap i va començar a fer braçades cap a la lloma del Caramello, i nosaltres que havíem donat la volta pel Canó mesurant les nostres passes pel camí inundat amb unes canyes se'l veierem vindre com si estiguera nedant un dia d'estiu en la cèquia major. El cas és contant-ho al cap dels anys, el que recorde és que Perdiu, desprès de totes les seues matxades es va quedar fadrí.
El meu país és on dic bon dia i em contesten bon dia, estranyament aquest país té uns límits molt difusos i unes fronteres summament variables, de tal manera que la tenda del cantó siga l'estranger i per contra et contesten bon dia a l'altra banda de la mar.
Quan la política educativa del Partido Popular passa de grotesca a absurda: "un segon professor 
