Arran de les recents declaracions de l'expresident Pujol sobre la presumible independència de Catalunya han estat nombrosos els posts escrits a tal efecte, tanmateix cap tan clar en els seus postulats com el d'en Jordi Colomer(ací). Coincidisc amb en Jordi Colomer que el regionalisme de CiU i l'avantposar el projecte social sobre el nacional d'ERC han deixat qualsevol veleitat nacionalistat en un pur esborrany, tanmateix m'atreviria a anar una mica més enllà i no deixar-li tota la culpa als partits, doncs els partits es nodreixen de persones. Sembla un tòpic però el tòpic retorna una vegada i altra: què estem disposats, cadascun de nosaltres, com a individus, a perdre per la llibertat de la pàtria? Per posar un exemple d'un company blocaire de Vilaweb: enMarc Belzunces, qui es va negar a ser part d'una mesa electoral; qui està disposat, a banda d'en Marc, a perdre hores de feina, a ser multat, inclús a passar per la comissaria per expressar la seua disconformitat? Crec que poca, poquíssima gent, la que a l'hora de la realitat comptaria per formar la massa crítica que fa canviar les coses i sinó estem disposats a dir no a les arbirtrarietats més evidents del sistema és difícil que ho fem per un abstracte, llunyà, heroïc i per tant sotmès a l'arbitrarietat que se'n diu Pàtria.
El pitjor d'acceptar un marc estatutari és fer-ho en nom d'una suposada nació, de la independència d'aquesta o de qualsevulles altres dallonses, i no fer-ho en nom propi. No sigueu hipòcrites,no us resistiu, preneu l'anestèsia d'una vegada i quan desperteu sereu castellans. Però deixeu-nos tranquils els qui no volem la vostra metzina.
La ruptura sempre es produeix pel punt més dèbil, i aquest havia de ser València: la ciutat de València. En tenim tantes notícies irrecusables, que no acabaríem mai si volguéssim reportar-les ací. Em limitaré a transcriure'n dues, una d'autor local i l'altra d'un foraster, poc conegudes. La primera data del 1543, any en què es publicava el llibre Regla y Vida de San Benito, a València mateix.
A propòsit de l'inacabable debat reprès pels neoblavers sobre l'eficàcia de la senyera coronada com a bandera de tots els valencians (¿?); només cal fer una ullada a les banderes dels rebentadors del Correllengua per imaginar-nos el model de país que ens proposen.
Crec que la primera passa haurà de ser l'acte valent de evitar canviar de llengua en una situació lingüístca "desfavorable", aconseguit açò, amb tot el que suposa ja podem començar a plantejar-nos altres fites.
Hi ha actes en aparença minúsculs, hom diria que imperceptibles però que fan el seu treball com fa l'ona contra l'escull: comprar el periòdic i portar-lo obert per la portada, demanar ostensiblement en la nostra llengua, canviar les opcions per les que posen valencià o català, en definitiva negar-se a passar en silenci als calaixos més foscos de l'història. Perquè avui serem centenars de milers de persones el qui per una o altra raó, les que no estarem a l'Ofrena, ni al Fossar, ni a la Plaça d'Urquinaona però necessitem que vosaltres, els qui podeu assistir, hi acudiu, perquè nosaltres continuem resistint un any més.
A la vista està que escriure al blog no és escriure un assaig, ni una novel·la perquè ni el mitjà dona per a més, i les ganes són fonedisses a l'hora de parar la fresca a l'estiu. He rebut aquesta setmana un mail a tall de reflexió estiuenca sobre les opinions vessades en aquest bloc i com també tinc ganes de reflexionar mentre es fa hora de sopar escriuré sobre aquest mal que ens empaita, el meliquisme o art de creure's que l'experiència personal és prou per acabar amb la història, l'economia i la majoria de les vegades amb la moral, que per molt autònoma que puga arribar a ser de vegades no dóna per a suportat tanta pocavergonya.
No aprenem de les lliçons de la història i que encara é més greu es pensem que la cavalleria vindrà corrents a llençar-nos una mà. Fa oix deprès de llegir sobre els esdeveniments a Geòrgia que algú es pose a predicar sobre les necessitats de llepar culs a americans, anglesos o tudescos com si aquesta fora la recepta màgica perquè donat el moment, ai las la sincronicitat perfecta! la independència ens seria atorgada per obra i gràcia de la OTAN. Per vore com la OTAN, la UE i tota la parentela compleixen els seus pactes només hi ha que parar esment en la manera que han deixat tirada Geòrgia, amb tots els seus oleoductes i gasoductes, i com, perquè els rota, per fastiguejar, com aquell que diu, donem la independència a un país de bandits com és Kösove. Confiar en qui es plega als amanyacs de les teocràcies de l'Est? Millor s'ho fem sols, pitjor no hi podem estar.
Sant
Jordi és una herència de la devoció cristiana exportada des de Grècia a la
resta del vell continent durant els segles XI i XII, va explicar Narbona. És un
altre llegat judeocristià. "L'arquebisbe de Gènova, Jacobo de la Voràgine,
va realitzar la primera compilació de la vida dels sants en el llibre Legenda
sanctorum, que es va difondre per tot Europa. En eixe volum va recuperar la
figura de Sant Jordi com un soldat sant que lluita contra el mal. A partir d'ací
es converteix en un símbol devocional per a les monarquies que combaten contra
els regnes musulmans".
Que el PSOE retire les sigles PSPV del nom de les seues agrupacions valencianes ni m'estranya ni m'amoina, el que ha estat angoixant és que no havera fet abans. Les sigles PSPV les tenien amortitzades des de fa més de trenta anys i a la fi i a la cap mai no se les varen creure, millor així. Que el BLOC ho fera d'amagatotis en canviar el nom d'UPV a l'actual potser sí que siga una mica més esgarrifòs però també era una cosa que es veia vindre, amb aquest estatut(et) amb el que se'ls ompli la boca pa(r)lant de Comunitat als regidors locals i als Secretaris nacionals. Comptat i debatut el PSOE no ha fet que no haja fet Esquerra, abans Republicana i de Catalunya per afegir un altre exemple, vaja ja en són un gra massa, veritat?
Fa un temps a casa, quan es podia, es matava una gallina o un pollastre. A mi em resultava xocant vore com l'animal continuava caminant sobre les dues potes i el cap doblat desprès d'haver-li afaitat el gargantxò. Bé, això de caminar és un dir perquè el que feia l'au era donar voltes en cercles, amb més o menys velocitat com si s'estiguera preguntant què caram li havia passat.
Estava llegint un fil al Racó Català sobre el tema, ja vell, de l'existència de massa banderes per representar la nació.I crec que té raó. El fil obert planteja com de sobreres són les senyeres estelades en representar l'ensenya nacional que ha passat de ser símbol del col·lectiu a representació autonòmica i argumenta com de desaparèixer aquestes banderes falses (fakes) la senyera quatribarrada tornaria a representar allò que no hauria mai d'haver deixat de ser, l'ensenya de tot Catalunya. I es posa com a exemple Euskadi on l'Ikurriña ha estat i és l'única ensenya nacional a manifestacions i aplecs, al contrari que a Catalunya on es quasi impossible identificar la gran quantitat de banderes, ensenyes i draps que circul·len un 11 de Setembre o un 25 d'Abril. També i com no citar l'exemple valencià on la Senyera quatribarrada ha estat alienada per un drap amb un esguitx en blau. Caldria doncs vindicar l'ús de la Senyera a tot arreu i deixar-se de banderes de combat perquè la bandera de combat catalana per antonomàsia ha estat la de Sant Jordi, així tindriem de retop i penjada ja als edificis públics la major mostra de sobirania política que té una nació: la nostra senyera.
Que tot el merder de Compromís vinga arran de l'afer Amadeu Sanchís al consell de l'ens de Radiotelevisió Valenciana no m'ho crec, que el tal Amadeu no fora la millor proposta per desenvolupar el càrrec sí, que Glòria Marcos no es caracteritze pels seus comportaments democràtics i que li tire la veta autoritària és més que possible però que l'Enric Morera done el seu vot a exfranquistes també. Que la Mollà i l'Oltra no siguen verges vestals doncs potser estiga fora de dubte però que el merder sencer que hi ha a les Corts Valencianes acabe amb el valencianisme polític dintre d'una maleta és una possibilitat per a les properes eleccions més que real, està com aquell que diu en girar el cantó.
En un primer moment i arran de l'impacte que els resultats de l'enquesta del CIS ha tingut sobre el meu pobre caporrutxo he pensat que el millor seria que l'UN ens trametera per via urgent la seua força de pau: els cascs blaus, per això que protegeixen les minories nacionals i ja que ha esdevingut del tot cert que ara som una minoria nacional i tenim certs drets caldria que el concert de les nacions es movilitzara per tal de manar-nos socors, però a la vista dels resultats de les investigacions sobre els cossos de pau de l'UN he posat el fre no siga que desprès de fotuts encara vinguen aquests i rematen la feina.
Inauguració de l'exposició: 40 anys del PSAN a la Societat Coral el Micalet (Guillem de Castro 73, València) el 26 de juny de 2008, a les 20 h. amb parlaments i un vi d'honor. A continuació, a les 21.30, sopar tertúlia, amb fundadors del PSAN al País Valencià.
(Confirmació d'assistència: psan@psan.net o 963413316, els dimarts de 21 a 23 hores)
Arran de les recents declaracions de l'expresident Pujol sobre la presumible independència de Catalunya han estat nombrosos els posts escrits a tal efecte, tanmateix cap tan clar en els seus postulats com el d'en Jordi Colomer (ací). Coincidisc amb en Jordi Colomer que el regionalisme de CiU i l'avantposar el projecte social sobre el nacional d'ERC han deixat qualsevol veleitat nacionalistat en un pur esborrany, tanmateix m'atreviria a anar una mica més enllà i no deixar-li tota la culpa als partits, doncs els partits es nodreixen de persones. Sembla un tòpic però el tòpic retorna una vegada i altra: què estem disposats, cadascun de nosaltres, com a individus, a perdre per la llibertat de la pàtria? Per posar un exemple d'un company blocaire de Vilaweb: en Marc Belzunces, qui es va negar a ser part d'una mesa electoral; qui està disposat, a banda d'en Marc, a perdre hores de feina, a ser multat, inclús a passar per la comissaria per expressar la seua disconformitat? Crec que poca, poquíssima gent, la que a l'hora de la realitat comptaria per formar la massa crítica que fa canviar les coses i sinó estem disposats a dir no a les arbirtrarietats més evidents del sistema és difícil que ho fem per un abstracte, llunyà, heroïc i per tant sotmès a l'arbitrarietat que se'n diu Pàtria.
El pitjor d'acceptar un marc estatutari és fer-ho en nom d'una suposada nació, de la independència d'aquesta o de qualsevulles altres dallonses, i no fer-ho en nom propi. No sigueu hipòcrites,no us resistiu, preneu l'anestèsia d'una vegada i quan desperteu sereu castellans. Però deixeu-nos tranquils els qui no volem la vostra metzina.
A propòsit de l'inacabable debat reprès pels neoblavers sobre l'eficàcia de la senyera coronada com a bandera de tots els valencians (¿?); només cal fer una ullada a les banderes dels rebentadors del Correllengua per imaginar-nos el model de país que ens proposen. 
No aprenem de les lliçons de la història i que encara é més greu es pensem que la 
Que el PSOE retire les sigles PSPV del nom de les seues agrupacions valencianes ni m'estranya ni m'amoina, el que ha estat angoixant és que no havera fet abans. Les sigles PSPV les tenien amortitzades des de fa més de trenta anys i a la fi i a la cap mai no se les varen creure, millor així. Que el BLOC ho fera d'amagatotis en canviar el nom d'UPV a l'actual potser sí que siga una mica més esgarrifòs però també era una cosa que es veia vindre, amb aquest estatut(et) amb el que se'ls ompli la boca pa(r)lant de Comunitat als regidors locals i als Secretaris nacionals. Comptat i debatut el PSOE no ha fet que no haja fet Esquerra, abans Republicana i de Catalunya per afegir un altre exemple, vaja ja en són un gra massa, veritat?
Fa un temps a casa, quan es podia, es matava una gallina o un pollastre. A mi em resultava xocant vore com l'animal continuava caminant sobre les dues potes i el cap doblat desprès d'haver-li afaitat el gargantxò. Bé, això de caminar és un dir perquè el que feia l'au era donar voltes en cercles, amb més o menys velocitat com si s'estiguera preguntant què caram li havia passat. 
Estava llegint un fil al 
Que tot el merder de Compromís vinga arran de l'afer Amadeu Sanchís al consell de l'ens de Radiotelevisió Valenciana no m'ho crec, que el tal Amadeu no fora la millor proposta per desenvolupar el càrrec sí, que Glòria Marcos no es caracteritze pels seus comportaments democràtics i que li tire la veta autoritària és més que possible però que l'Enric Morera done el seu vot a exfranquistes també. Que la Mollà i l'Oltra no siguen verges vestals doncs potser estiga fora de dubte però que el merder sencer que hi ha a les Corts Valencianes acabe amb el valencianisme polític dintre d'una maleta és una possibilitat per a les properes eleccions més que real, està com aquell que diu en girar el cantó.
En un primer moment i arran de l'impacte que els resultats de l'enquesta del CIS ha tingut sobre el meu pobre caporrutxo he pensat que el millor seria que l'UN ens trametera per via urgent la seua força de pau: 
