Enhorabona sincera  per al regidor d'ICV a l'Ajuntament de Tàrrega, Miquel Gascon per l'esplendida iniciativa de dotar la capital de l'Urgell d'un carril bici.

Els que hem estat treballant en ajuntaments en temes mediambientals saben el difícil que resulta normalment poder implementar mesures d'aquest tipus.

Enhorabona Miquel i endavant.

Sortides de to, atacs de gelosia, ocurrencies inversemblants en gent seriosa, males cares (us en heu fixat que, des que està a l'oposició, en Felip Puig fica cara d'haver caigut de petit en una "marmita" de suc de llimona?)... son, en general, la forma de fer "oposició" que usen a CIU.
 
A l'article que adjunto parlo d'això a propòsit del galdós paper que varen fer quan, ara fa uns dies, van voler dir alguna cosa contra la mesura de la velocitat variable... abans que el RAC l'acceptés (amb condicions). Després de l'acceptació del RAC i del vist i plau d'altres organitzacions especialitzades... ja no n'han tornat a dir res més. En fi que van quedar lluïts no només pel que van dir sinò simplement per dir alguna cosa en contra. 

Els que hem estat tota la vida a l'oposició varem aprendre que saber callar és una de les millors virtuts del polític a l'oposició... perquè, com diu un proverbi àrab, "no parlis si el que has de dir no és millor que el silenci".

En fi, s'evidencia una vegada més que "inteligencia no és dir el que penses, sinò pensar el que dius", perque "les paraules son com les pedres: una vegada llençades, no retrocedeixen".
 
I prou refranys, si voleu llegiu l'article a continuació perquè als mitjans de comunicació escrita de Lleida, darrerament estic bastant "vetat" i no se si el publicaran.
                       

Els (pocs... però bons) que seguiu aquest bloc haureu vist que he estat una llarga temporada inactiu...  I ara podeu veure que li he canviat el subtítol. No és que ja no vulgui "contribuir a dignificar la política" com l'anterior  subtítol anunciava, sinò que vull fer palés canviant el subtítol que li vull donar un canvi de rumb al bloc ja que el meu intent de fer un bloc que generés debat intelectual i polític i fomentés la participació ideològica dels lectors... ha fracassat.

En efecte, els articles que he anat publicant, mai (gairebé mai) han tingut cap ressò en forma de comentaris i no han passat d'alguns pocs centenars de lectures. Però, per a la meva sorpresa i contrarietat, les poques vegades que m'he permés alguna "sortida de tó" i la llibertat de dir alguna cosa que podia "ofendre" algú o quan he manifestat algunes posicions radicals contra algunes coses o actuacions de persones és quan he rebut comentaris i quan, si jo hagués volgut anar per aquell camí, hagués obtingut probablement el "plaer" del debat... però no era el tipus de debat que jo volia.

De manera que he decidit redreçar el rumb d'aquest bloc i fer-lo més dinàmic, més al fil de l'actualitat, entrant més en el dia a dia de l'actualitat social i, si és el cas, en el cos a cos del debat polític. Vull ara entrar a la brega i contribuir a fer bullir l'olla, participant en els debats i en les confrontacions que es generin o generant-ne, no deixant-ne passar ni una, responent als atacs que rebi el meu partit o jo mateix, denunciant allò que em sembli denunciable, publicitant allò que cap mitjà de comunicació ens publicita... i, en fi, també fent propostes i aportant idees i possibles solucions que, al cap i a la fi, és la feina dels que ens dediquem a això tant honorable que es diu política.

Però, naturalment, des del respecte als altres i des de l'acceptació de les diferencies i, singularment, des de la màxima consideració a les persones...  perquè anar a la brega es pot fer també educadament, amb tolerancia. Algú va dir que ser tolerant és permetre la intransigència dels altres.

Si, en la brega, m'atenc bé a aquests principis... seguiré contribuint a dignificar la política

El dia 1 de novembre ha estat un dia històric per a Catalunya, una fita en el camí cap a l'autogovern, un important pas endavant cap a la constitució d’aquest país com un país lliure dins la federació de països que lliurement vulguin constituir l'estat espanyol.

En efecte el dia 1 de novembre, en acabar-se el desplegament de la policia de la Generalitat i la conseqüent retirada de la policia nacional i de la guàrdia civil dels nostres carrers, l'autogovern ha donat un pas important.

Tots els mitjans de comunicació han recollit, naturalment, el "succés" però no n’he vist cap que reflexioni sobre el valor polític i simbòlic de l’esdeveniment.

Adjunto un article que volia que els mitjans haguessin publicat... però que no ho han fet.

En qualsevol cas, crec que en moments com aquests hem de deixar al marge interessos de partit, o disputes de govern-oposició i tots, tots plegats, hem de felicitar-nos perquè aconseguir que la generalitat disposi d’una policia pròpia integral que faci innecessari la presència al carrer (encara residual per alguns temes) de les forces de policia de l’estat, és un èxit de tots, de tots els partits que han desenvolupat la nostra convivència democràtica, dels que han estat al govern i dels que han treballat des de l’oposició, de la gent... però singularment dels mossos i de les mosses que, fets puntuals apart i excepcions al marge que n’hi ha com a tot arreu, han desenvolupat i desenvolupen una molt important tasca professional però també de normalització democràtica amb absoluta identificació amb el fet nacional català.

Avui el delegat del Govern "corregeix les dades del delegat d'interior", segons publica el diari Segre en la pàgina 12.

Aquesta correcció arranca de que el dimarts el mateix diari havia publicat que a Lleida hi ha 5,5 atracaments diaris i que jo, el delegat d'interior, ho veia normal.

I aquesta noticia partia d'una entrevista que Segre radio m'havia fet el dia anterior en la que jo havia dit que a Lleida no hi havia sensació d'inseguretat malgrat haver 2000 atracaments a  l'any(no se si vaig dir concretament atracaments.. però és possible; jo crec però que devia dir robatoris) .

Certament, si filem prim, la paraula atracament (si és que la vaig dir) fa referència a robatori amb violència o força i, naturalment d'aquests no n'hi ha tants. Però jo crec que la gent que escoltava l'entrevista i jo mateix teníem clar que parlàvem de robatoris, atracaments, robatoris a vehicles, etc... De delictes contra el patrimoni en general, que son els que creen inseguretat (per exemple els robatoris silenciosos amb gent a casa o als domicilis quan estan buits que creen inseguretat però no son atracaments).

En fi, havent parlat amb els mossos i amb Barcelona, varem preferir no aclarir-la ni rectificar-la aquesta noticia,  per no donar més peu a que es tornés a parlar del tema un dia més... Perquè el que crea molta inseguretat també és que constantment es parli del tema. Penseu que la immensa majoria de gent mai té contacte directe amb un acte de violència ni amb un delicte... però cada dia ho llegeixen als diaris. Penseu que el 97 % de les persones que diuen que hi ha inseguretat confessen que a ells, no obstant, mai els ha passat res. Estem doncs, en un tema més de sensació col·lectiva que de incidència real individual... per això parlar-ne molt també contribueix a la inseguretat. Però Compte! No hi tornem... no estic negant allò evident: hi ha molts delictes, massa, i certament hi ha un cert nivell de sensació d'inseguretat. Però només el 7,9 % de la població percep aquest problema com el primer i la inseguretat es troba en el 11è lloc pel que fa al grau d’importància que la ciutadania dona a la inseguretat entre els distints problemes socials.

I per això, de nou, tampoc avui rectificaré la rectificació que em fa el delegat del govern. Perquè prefereixo quedar com un imbècil i un incompetent (que probablement també es cert) que seguir contribuint al degoteig inacabable de noticies sobre el tema.

Però, al menys al meu bloc i per als meus companys i amics, sí que vull deixar les coses una mica més clares.

Ah!, m'oblidava d'una cosa:

Al diari Segre d'avui em fiquen avall a l'ascensor perquè no tinc les dades correctes.

Bé, m'aguanto. Però que consti que la xifra de 2000 que vaig dir a l’engròs l'havia tret del propi diari Segre del mateix dilluns que havia llegit uns minuts abans de l'entrevista. En la pàgina 8 del Segre del dilluns 27, diuen en un requadre ressaltat que "Aquest any s'han registrat més de 2000 robatoris amb força segons les estadístiques del Mossos d'Esquadra". I afegeixen que "La majoria son en cotxes" el que naturalment ja genera confusió i denota que no ho tenen clar, perquè els robatoris en cotxes (uns 1.300 anuals) no son considerats "amb força".

 En fi, tots podem cometre errors i podem induir a  altres a cometre'ls, però com podeu veure la xifra de 2000 que vaig donar, la vaig donar ben conscient que parlava de la xifra global i no només de la que incorpora violència.

Naturalment tampoc al·legaré que vaig treure la dada del propi diari Segre  perquè, al fi i a la cap, jo hauria de tenir les meves pròpies dades... però no estaria malament que en aquesta baixada d’ascensor m'hi acompanyes algun redactor del Segre... i aniríem parlant de mossos, de delictes, d’estadístiques, de tipologies delictives, etc... amigablement i "off de record" perquè difícilment tornaré a parlar amb els mitjans de temes de seguretat.

Salut

Em sembla que aquest dia Internacional està passant absolutament desapercebut.

I no serà perquè La Pau no segueixi essent un objectiu pendent al mon. I no serà, em sembla, perquè allò contrari: la guerra, el conflicte en general, sigui quelcom desterrat del planeta com es desterren algunes malalties. I no serà, en fi, perquè puguem dir que a casa nostra la convivència pacífica a tots els nivells està ja garantida: violència al país basc, violència masclista, crims violents (certament en baixa), violència racista, violència psicològica, joves nazis violents, alguns antisistema,...  i, en fi... actituds personals generadores de conflictes que no sabem solventar més que... a cops o amb comportaments no negociats (en conflictes hereditaris... violència física o no entre germans, en divorcis... en conflictes veïnals, entre empreses, en les relacions laborals: el mobbing, entre infants: el bulling...) La imposició, la dominació, l'exercici desconsiderat de la superioritat, els entrebancs a l'exercici de la llibertat d'expressió, o les coaccions per impedir el dret de sindicació, o els obstacles al dret de vaga, l'abus de poder, l'ús d'informació privilegiada, l'usura, l'ordre dictada sense raonament... (uf! em temo que no acabaria) son manifestacions de violència. La nostra societat és molt més violenta del que "la pau" que ens ofereix l'ordre públic ens duu a pensar.

Pau i Seguretat son, avui a la nostra societat "pacificada", sinònims. No entenem una vida "en pau" sense seguretat. I malauradament aquesta s'acostuma a negociar sovint amb els mitjans clàssics: autoritarisme, policia, exercit... Probablement ens cal algun esforç col.lectiu per a redreçar aquest enfocament...

Pensant (ara veig que ingènuament) que tots els diaris dedicarien avui alguna pàgina a l'efemèride, els hi vaig lliurar un article sobre la creació a Catalunya de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

Bé, si algú el vol llegir, l'adjunto a aquesta entrada´

Salut i pau

Sembla difícil sostreure's als debats que t'imposa el dia a dia... i ara mateix sembla impossible no dir alguna cosa sobre el debat del finançament.

Miraré de dir les coses que penso amb claredat i concisió:

1. Si algú es va mosquejar pel pacte d'el president d'ICV, Joan Saura, amb la vicepresidenta De la Vega, doncs llàstima... no va ser un pacte contra ningú. Però que quedi clar que la compareixença del president Zapatero l'havia demanat ICV i només ICV com a reacció a l'incompliment de la data famosa del 9 d'agost. I em sembla que si a canvi de que finalment no comparegués en Zapatero sinó el "chulo" del Solbés hi ha pacte en tres mesos... "con un canto en los dientes" que diuen els madrilenys. A veure si és que els que ens van criticar ho feien en realitat perquè preferirien haver pogut fer sang amb el president Zapatero... i de l'acord per al finançament... ja en seguiríem parlant. No em puc creure que a ningú li sembli més rendible davant les seves bases poder seguir reivindicant un acord i criminalitzant Madrid  que no pas arribar efectivament a un acord.

2. Dit això, és clar que ara ICV ens hem d'esmerçar en dues coses: a) en que l’acord arribi en els tres mesos pactats i b) en que sigui un bon acord, amb el consens de tothom.

3. Però, quin és un bon acord? A aquest respecte, vull apuntar alguns elements per a la reflexió:

a) Ningú no gossa dir clarament quin seria un bon acord perquè això, d'una banda, perjudica la negociació i, per altra banda,  hipoteca la possibilitat (que segurament alguns partits ens volen reservar) de criticar el pacte final encara que compleixi les seves expectatives actuals (ah! la temptació de debilitar l'adversari està sovint per damunt dels interessos del país).

b) Malgrat quer l'acord final sigui bo (que ho serà) el PSOE no ho podrà dir ni reconèixer així a Espanya, ja que això li suposaria greus perjudicis en les bases espanyoles i en les anticatalanes del partit. Els governs de l'Estat i de Catalunya, doncs, tancaran un acord satisfactori que a tots i també al PSOE i al PSC els semblarà bé, però el PSOE haurà de dir (a Espanya) que l'acord no és bo, l'haurà de menystenir. Davant aquesta més que probable circumstància me’n se d'alguns d'aquí que ja es freguen les mans.

c) Malgrat que l'acord de finançament serà bo (entre altres motius perquè ja el predetermina l'Estatut) aquí hi haurà qui se’n desmarcarà, malgrat que ara sacralitzi la unitat de tots en el procés de negociació. És la necessitat de ser sempre el protagonista (fins i tot als funerals voldrien ser el mort).

d) Finalment que ningú esperi que l'acord suposarà que l'1 de gener de 2009 començarem a rebre un dineral... La implementació del pacte haurà de ser necessàriament gradual i progressiva ja que si Catalunya hi ha de guanyar (en el repartiment d’un pastís que seguirà essent igual de gros que ara) algú (alguna CCAA) hi haurà de perdre... i la gradualitat (també la nostra paciència) farà falta, doncs, molt més per gestionar aquesta pèrdua d’algunes Comunitats que el nostre guany.

En fi... que n'hi ha per llogar-hi cadires.

Malgrat que, com acostuma, Rajoy ho ha criticat en sintonia amb el diari El Mundo (que, segons llegeixo, s'ha passat un munt en la seva crítica), el cert és que cal felicitar al jutge Garzón per la seva iniciativa d'investigar sobre els morts i desapareguts de la Guerra Civil. En aquest país hi ha molta gent que no es prenen les coses seriosament fins que no hi intervé la justícia. Potser, doncs, la iniciativa del jutge contribuirà a que la tasca de recuperació de la memòria i de recerca de desapareguts que es duu des del govern de la Generalitat, tasca pionera a l'estat i que s'ofereix als interessats gratuïtament, sigui més reconeguda i valorada.

No se'm escapa que hi ha dubtes jurídics sobre la procedència de la iniciativa ja que l'acció judicial penal requereix per a poder prosperar determinats condicionants el compliment dels quals en aquest cas es pot posar en dubte. I tampoc hem de passar per alt que la tasca es tant feixuga i que li ficaran tants obstacles... que n'hi ha per anys. Però crec que amb aquesta iniciativa es "normalitza" una situació certament curiosa (si més no) que es produïa a l'Audiència Nacional. En efecte a molta gent s'ens feia estrany que l'Audiència Nacional perseguís els crims de les dictadures llatinoamericanes i passes de puntetes sobre els crims del franquisme.

Bé, el conseller Saura ja ha posat a disposició del jutge Garzón el cens de desapareguts (pioner a l'estat, repeteixo) que la generalitat elabora des del 2003.

Aquest és un cens que es realitza per la Unitat de Fosses i Desapareguts del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació (tl: 93 552 61 23; fossescomunes@gencat.net). Les investigacions es realitzen a instància dels familiars que ho demanen i es fa tot de forma gratuïta.

Si en voleu saber més coses sobre aquest cens, obriu el text adjunt.

Encara estic de vacances i no tenia la més mínima intenció d’escriure res al bloc (estic ben atrafegat escrivint altres coses d’interès per a ICV de Lleida -que faré públiques en el seu moment-).

 

Però de tant en tant “navego” una mica pels blocs de vilaweb cercant blocs de gent de Lleida i avui he trobat un bloc d’una persona d’Artesa de Segre, militant d’ERC i candidat (no se si exitós) a conseller nacional, segons manifesta. Es diu Moisés Martí i l’adreça del seu bloc és: http://blocs.mesvilaweb.com/moisesmarti.

 

Ja se que donar consells és la millor manera de que no et facin cas, però en aquesta ocasió  donaré un consell amb voluntat sincera de que el tinguin present: Amic (si m’ho permets) Moisés, mira de no mossegar-te la llengua perquè corres el risc de morir enverinat.

La majoria de les seves entrades destil·len tanta mala llet que em costa creure que en Moisés Martí no estigui permanentment ingressat a l’Arnau a la planta de malalts d’estomac.

Vegeu, per exemple, aquesta entrada que va publicar el dia 26 d’agost en que es despatxa a gust contra el “gandul” i “menjaflors” (en Joan Saura, per als no iniciats en la ira del Moisés)

Diu així:

He tornat de vacances de terres bretones, però ja de vacances un dia passejant per la bonica ciutat de Dinan, davant d’una llibreria que venien diaris internacionals vaig veure la portada del diari ultraespanyolista el País, en portada hi deia que el menjaflors ja anava amb els pantalons als turmells, bé de fet aquest gandul sempre hi ha anat, res de nou, i encara no hem acabat, és normal a l’entorn d’ICV hi deu haver unes 60 o 70 famílies que viuen del mòmio, una trucadeta d’en Montila i el menjaflors a corre-cuita a retre genuflexió a Espanya.

És la política catalana, centenars de famílies han de pagar segones residències, vehicles tot terreny i l’escola privada dels nens, són les famílies que viuen a l’entorn dels partits polítics catalans. I ICV en representa la cara més grotesca, un partit sense referents, sense programa, i sense ideologia, només basat en l’estètica i l’apologia de la ganduleria.

Un altre detall és l’habilitat que tenen aquets hipòcrites de sociates de carregar el mort a altri, són els mestres de la manipulació i el lladronici.

En el tema de l’estatut van ensarronar i carregar-li el mort a en Mas, i ara en el finançament de moment li estan carregant al menjaflors, i els paios se’n surten.

Això només pot passar en una societat incívica i amoral com la nostra.

Si entreu a aquest bloc del Moisés veureu que la seva veritable obsessió son els “sociates”, cosa que pot ocórrer a les millor cases catalanes.

 

Però, a banda de sorprendre’m el llenguatge enfurit i maldient que usa (cosa que en un bloc personal es perdona, diuen, encara que a mi em sembla del tot improcedent ja que crec que la gent som el que som en tot lloc i ocasió) el que m’ha fet infinita gracia de l’entrada que he transcrit és allò de que ICV és un partit “sense referents, sense programa i sense ideologia només basat en l’estètica i l’apologia de la ganduleria”.

 

Be no en faré comentaris... perquè encara estic de vacances (oh! que gandul que soc) però us demano que si entreu al bloc del Moisés (amic –s’hi m’ho permet- d’ERC i d’Artesa de Segre) no sigueu gaire durs en els vostres comentaris... probablement pateix de coragró per alguna frustració... i no es cosa de que li agreugem.

 

Ara bé, si els meus companys d’ICV  li voleu parlar de “referents” de “programes” i de “ideologia” potser li fareu un favor... segurament parla, també, des de la ignorància.

 

 

Me’n faig creus, cada dia que passa, no de la capacitat de manipulació social que té el sistema (capacitat que ja em té més que demostrada), sinó de la incapacitat de reacció de la població, de la incapacitat que tenim tots plegats, la gent de a peu, de reaccionar als avisos que, de tant en tant, s’esmunyen en els mitjans de comunicació, predint-nos un futur sense futur si no endeguem decididament un canvi radical en el model productiu que ja no es pot basar ni un dia més en el consum incontrolat de combustibles fòssils.

 

¿Com és possible que, una vegada més, caiguem en el parany de deixar-nos distreure amb una de les estúpides i volgudes crisis del sistema capitalista, crisis de les que, compte!, sempre en treuen benefici els que les provoquen?

 

¿De veritat que, com a societat, ens hem de preocupar només de que les hipoteques siguin més cares i de que la construcció no pugui mantenir el insuportable, insostenible, innecessari, artificial i artificiós ritme que venia mantenint? ¿De veritat que aquest és el problema que tenim?

 

Que en som de babaus! Tots plegats.

 

En tot aquest enrenou només hi ha una data que ens ha de preocupar no tant pel que és sinó pel que suposa.  Data que no pot passar inadvertida perquè seria impossible. Em refereixo al preu del petroli.

 

Tinc dit en aquestes pàgines que el vertader problema que ens amenaça no son les “crisis” naturals d’un sistema productiu en decadència, ni tant sols el canvi climàtic que, essent un problema real i preocupant, s’ha convertit en una alternativa de distracció social (espero que la historia ficarà al “nobel” Al Gore en el seu lloc).

 

Repeteixo el que he dit (el que hem dit, perquè no soc un boig solitari): el que vertaderament amenaça, de manera greu i relativament imminent, el nostre estàndard de vida és l’esgotament dels recursos energètics en els que aquest estàndard està basat, recursos que no son renovables,  que tenen (dècada amunt o avall) data de caducitat i el relleu dels quals no solament no està garantit sinó que no està ni previst: les energies alternatives basades en recursos renovables i nets són només una solució parcial; esfereïdorament parcial si pretenem mantenir un ritme de consum energètic com l’actual.

 

I aquest panorama que ja era prou esverador per si mateix s’ha vist agreujat recentment per un element nou i que, malgrat que era inexcusablement previsible, no ha estat convenientment previst per les economies occidentals: la irrupció de noves economies, de noves societat emergents que malden per viure (i en tenen tot el dret), que és a dir,  per consumir com les societats occidentals: son la xinesa, la índia, etc...

  

Aràbia Saudí, on son amb diferencia les més grans reserves mundials de cru,  pot arribar a produir 18 milions diaris de barrils. No obstant, entre EEUU i Xina ja en consumiran demà passat  40 milions de barrils. Amb tota l’OPEP a ple rendiment, actualment se’n extreuen uns 90 milions... però les reserves no son uniformes i les dels altres països s’acabaran molt abans que les de Aràbia Saudí. Al final, si ho podem dir així, en quedaran, com a molt, 18 milions diaris.... De manera que, sarcàsticament, l’era del petroli s’acabarà abans que el mateix petroli (1)

 

Els efectes sociopolítics i econòmics d’aquest daltabaix en la societat “global” que ens esmercem inútilment en consolidar seran tant severs que en la pràctica desapareixerà. Hem d’anar pensant ja en una nova era en que, a més del inevitable descens de la població en el planeta, els paràmetres econòmics seran els basats en les economies locals o de proximitat i en l’ús d’energies sostenibles.

 

Les hipoteques son cares? La construcció està en crisi? Però de quina crisi estem (ens estan) parlant?

 

 

Quan, a meitats dels segle XX, neix l’ecologisme civil pren necessàriament un posicionament radical en contra dels poders fàctics i dels governs d’arreu. Radicalitat lògica i natural, inevitable, ja que l’industrialisme imperant considerava la natura com un simple recurs a explotar sense límits ni preocupacions tot actuant (ignorants?) com si els recursos naturals fossin inesgotables i considerant que els ecosistemes eren capaços d’absorbir tot allò que se’ls hi aboqués sense veure’s afectats.

 

Però al llarg del segle passat i singularment en la seva darrera dècada i en el que portem de segle XXI, l’ecologisme ha deixat de ser exclusiva de col·lectius ciutadans i ha calat, més o menys fort, més o menys sincerament, en institucions, en partits polítics i en alguns governs locals, autonòmics i, fins i tot, tímidament, en el central. Segurament no és aliè al fenomen, el fet que cap allà la dècada dels 80 del segle passat algunes persones de les que havíem iniciat la singladura ecologista en col·lectius civils, vàrem fundar partits polítics on l’ideologia ecologista era allò essencial: érem els “verds”, érem els portaveus en l’àmbit polític de l’ecologia. Naixia l’ecologisme polític que, davant el rebuig total i innegociable de l’ecologisme civil a intervenir-hi, volia intervenir en la vida política, conscients, com érem, que era aquest l’àmbit on es podia, si s’arribava a poder, actuar amb més eficàcia i eficiència.

 

Avui, finalment, els “verds”, i amb nosaltres l’ecologisme polític, estem en el govern de molt municipis i en el de la Generalitat de Catalunya.

 

No crec que sigui agosarat afirmar que en aquesta situació el paper dels col·lectius ecologistes civil no pot seguir essent el tradicional d’oposició radical i absoluta, oposant-se sistemàticament a tot projecte que tingui alguna incidència ambiental.

 

Crec que una actitud de col·laboració seria més lògica perquè si no és busquen aliances no es poden trobar sinergies. Ningú té l'exclusiva de la veritat. Per això cal ser més proactiu i dialogant.

 

Crec que el conservacionisme no és un imperatiu absolut sinó que està subordinat al benestar humà. I he après que els ecosistemes evolucionen constantment per si mateixos i que aquesta evolució natural és requisit de la supervivència.

 

(De vegades, passejant per La Mitjana, he pensat que si quan es va plantejar la construcció de la presa del Canal de Serós, hi hagués hagut a la Lleida d’aquells temps un col·lectiu ecologista radical i radicalitzat, s’hi hagués oposat inevitablement i he tremolat pensant que, si la seva oposició hagués tingut èxit, avui “La Mitjana” no existiria)

 

Possiblement si tinguéssim el do de veure el futur, algunes manifestacions del “no a darrera de casa meva” no es produirien.

 

Crec que l’ecologisme civil, que les associacions i els col·lectius conservacionistes han de seguir tenint un paper essencial de contrapoder al poder establert, al poder dels governs. Però també crec, amb els clàssics grecs, que tot flueix, que tot evoluciona i, d’aquí que penso que l’oposició que han de fer els ecologistes civils ha d’evolucionar cap a actituds menys viscerals i cap a argumentacions més científiques.

 

Naturalment que aquesta tasca d’oposició s’ha de poder exercir en condicions sinó iguals si al menys similars a les de l’exercici del govern. D’aquí que el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de La Generalitat de Catalunya, dirigit actualment per ICV, un partit ecosocialista en el que hem trobat aixopluc ideològic i possibilitat de fer política real algunes persones que vàrem estar des del primer moment en la lluita ecologista civil i que vàrem participar en la fundació dels primers partits verds catalans, d’aquí que el DIREP, dic, traurà properament un programa d’ajuts a les entitats ambientals per tal que puguin realitzar amb recursos tècnics i científics els seus contrainformes als Plans i als Programes que ho requereixin.

 

Ja sabeu que aquest bloc no està pensat per a fer-hi comentaris al ritme de l'actualitat, improvisats, en calent... etc. Ja sabeu (els qui el llegiu; com us ho podré agrair?) que el tinc bàsicament per publicar articles i reflexions de fons sobre temàtica política i ecològica.

Però, ho sento, avui trencaré la norma i (no és la primera vegada) parlaré de l'actualitat que ens "ofereix" (que poca cosa tenen per oferir) la prensa local. Concretament, en aquest cas, el diari "El Segre".

Ahir "El Segre" va publicar un "privado" en que sota el títol "Hi ha Delegat a Lleida?" expressava la seva "sorpresa" (?) sobre la suposada ignorància en el servei de premsa del Departament d'Interior de l'existència de Delegat del Departament a Lleida.

Deia aquest "privado" que a l'interessar-se sobre el meu telèfon, el servei de premsa del Departament va ficar en dubte la meva existència tot dient-los: "Ah, però tenim Delegat a Lleida?"

Si no fos fals, seria, fins i tot, divertit.

Però el cert és que la persona que els va atendre és la mateixa periodista que va estar a la meva vora a Lleida en la presentació de la nova seu dels serveis territorials i la mateixa que m'ha acompanyat en alguna altra ocasió en roda de premsa davant els mitjans.

El cert és aquesta periodista els va donar el meu antic telèfon i no el de la centraleta actual i els periodistes del "Segre" no em van poder localitzar (encara no se per a quin tema). Però no crec que això mereixi una reacció tant furibunda, una explicació tant falsa, un "privado" tant insubstancial... i una negativa a publicar la nota aclaridora que el servei de premsa els va enviar... reconvertida en un segon "privado" (publicat avui... llegiu-lo en un bar) on el tema ja frega el ridícul...

En fi... és la premsa que tenim i (llegiu l'entrada en aquest bloc de 17 de febrer)  és el que alguns podem esperar d'ella.

Però tranquils... (si és que a algú li ha preocupat (?) el tema) que al servei de premsa del DIREP saben que tenen un Delegat Territorial a Lleida. 

En fi... crec que volent fer mal el que fan és fer bona aquella màxima que diu que "allò important és que parlin de tu... encara que sigui be". Avui hi ha més gent que ahir que saben que existeixo. Gracies amics del "Segre"

Au, salut.

Ah, el meu telèfon a la Delegació d'Interior és el 973032901 i si voleu parlar amb el Gabinet de Comunicació del DIREP podeu trucar al 935512510

(la imatge que il.lustra aquesta entrada l'he tret del bloc del politòleg lleidatà Albert Balada... al que saludo)

Durant la crisi que varem viure motivada per la sequera vaig restar pràcticament callat perquè crec que "en calent" no es reflexiona bé, et manca perspectiva i l'únic que pots fer és ajudar a empitjorar la situació.

Però ara si vull dir dos coses:

1. La conselleria i, en concret el conseller, va cometre uns quants errors, d’estratègia i de judici alguns, però singularment de forma i de maneres d'actuar que és una cosa que a ICV volem que ens defineixi i diferenciï quan ens proposem l'objectiu de "una altra manera de fer política".  No els enumeraré però si que vull deixar constància (com li vaig dir al president del partit, a en Joan Saura) que en tot aquest afer no hem fet política d'"una altra manera" sinó que hem comés els errors i hem usat les maneres de la més vella i reprovable manera de fer política: enganyant, mantenint-se en els errors, menyspreant l'opinió pública, canviant de musica cada vegada que convenia, no mantenint el nostre discurs sinó adaptant-se al dels altres, etc...

i 2. Aquest cúmul d'errors i aquesta manera de "fer" ens ha fet perdre credibilitat a ICV i al govern... no només  al conseller; i això requereix un actuació decidida i conseqüent... no més allà de l'estiu.

Dit això (i no en tornaré a parlar ni per respondre a possibles comentaris), el que crec que ara hem de fer és no oblidar-nos-en però mirar cap endavant

Hem de recordar que alguns membres del govern no han estat a l'alçada de la solidaritat que formar govern de coalició requereix... i algú haurà de fer alguna cosa perquè aquestes situacions no es repeteixin. Potser el pacte de govern hauria de dir alguna cosa sobre això.

Hem de recordar que des de totes les formacions polítiques i des de la societat civil s'ha aprofitat per demanar un Pacte Nacional de l'Aigua... i algú haurà de fer alguna cosa perquè no és perdi la inèrcia... ara bé,

¿Tenim clar que volem amb aquest Pacte Nacional de l'Aigua?

Jo crec que no s'ha de fer cap Pacte de l'Aigua... perquè l'aigua és sobirana i va on vol. ¿Recordeu el que li deia aquell natiu a la Meryl Strep a Memories d'Africa per explicar la impossibilitat de fer una presa? Li deia: "és que el riu viu a Monbasa"

El que s'ha de fer és un Pacte per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya... en el que quedarà clar que el desenvolupament territorial, si ha de ser sostenible, ha de dependre dels recursos propis de cada zona i no dels imputs que li puguin venir de territoris llunyans... en el que quedarà clar que les grans conurbacions son intrínsecament insostenibles i que, en conseqüència, el desenvolupament de Catalunya, si ha de ser sostenible, haurà de seguir un model de desenvolupament territorial adaptat a la capacitat de sustentació de cada territori... (naturalment seria important que els qui hagin de negociar aquest Pacte aprofundeixin prèviament en el concepte de "capacitat de sustentació d'un ecosistema")

Però també hem de recordar (singularment la gent de "províncies") que això que nosaltres volem i que comportaria, a banda d'una sostenibilitat en el desenvolupament futur de Catalunya, un equilibri territorial que ara grinyola per a tot arreu... això malhauradament no és el que pensen ni el que desitgen la gent de Barcelona... ni tant sols una munió de companys d'ICV de Barcelona... ni tant sols molts"ecologistes?" de Barcelona i, en fi, de l’àrea metropolitana... aquesta gent que ja ens ha acusat d'insolidaris (perquè no els volíem "donar" aigua!!!) quan a l'hora de créixer, a l'hora de plantejar inversions, a l'hora de pensar en infraestructures,  s’ho queden tot... i no ens donen ni l'hora

Però, compte, ens equivocaríem si aquest discurs sobre la solidaritat o la insolidaritat fos la base de la negociació del Pacte. La base, la única base per a un pacte nacional és que tothom assumeixi prèviament que l'insostenible (aquí sinònim de insuportable i d’indefensable) desequilibri territorial actual ho és perquè el model de desenvolupament que segueix el nostre país és un model de desenvolupament insostenible (aquí en el sentit de contrari als criteris de la sostenibilitat)

El passat dia 23 de maig varem inaugurar, sota la presidència del Conseller Joan Saura, la seu a Lleida dels Serveis territorials del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació .

Ja sabeu que és la primera seu del DIREP ja que fins ara aquest departament no tenia delegacions territorials.

Com a director territorial del DIREP vaig fer unes paraules de benvinguda, d'agraïment i  de declaració d'intencions.

Son aquestes darreres paraules, les de declaració d'intencions, les que vull fer públiques, però en la versió més llarga que havia preparat i que finalment, i crec que encertadament, vaig abreujar.

Les faig públiques en tant que son per  a  mi un compromís d'actuació i, políticament parlant, un contracte amb la ciutadania.

Son les línies i els principis d'actuació als que em comprometo en la meva tasca al front dels serveis territorials del DIREP a Lleida

Espero que si no m'ajusto a aquestes intencions declarades, m'ho recordeu i m'ho exigiu.

Les podeu llegir en la resta de l'article

M'han enviat per correu electrònic una historieta, evidentment inventada, però que ens pot induir alguna reflexió. És clar que no pretenc incorporar-la al debat polític i social sobre la pobresa... que és quelcom més seriós. Per cert, com és que, havent un munt de gent a casa nostra que és literalment pobra i que passa literalment gana... no és un tema de debat principal?

Tornant a la historieta, diré que naturalment és una mica ingenua... però és pot llegir.

Tracta de que, una vegada el pare d'una família acabalada va dur al seu fill a una excursió pel camp, amb el ferm propòsit de que veies el pobre que era la gent del camp, que comprengués el valor de les coses i lo afortunats que eren ells.

Si voleu saber com va anar la cosa... obriu l'article adjunt.