Enhorabona sincera  per al regidor d'ICV a l'Ajuntament de Tàrrega, Miquel Gascon per l'esplendida iniciativa de dotar la capital de l'Urgell d'un carril bici.

Els que hem estat treballant en ajuntaments en temes mediambientals saben el difícil que resulta normalment poder implementar mesures d'aquest tipus.

Enhorabona Miquel i endavant.

Sortides de to, atacs de gelosia, ocurrencies inversemblants en gent seriosa, males cares (us en heu fixat que, des que està a l'oposició, en Felip Puig fica cara d'haver caigut de petit en una "marmita" de suc de llimona?)... son, en general, la forma de fer "oposició" que usen a CIU.
 
A l'article que adjunto parlo d'això a propòsit del galdós paper que varen fer quan, ara fa uns dies, van voler dir alguna cosa contra la mesura de la velocitat variable... abans que el RAC l'acceptés (amb condicions). Després de l'acceptació del RAC i del vist i plau d'altres organitzacions especialitzades... ja no n'han tornat a dir res més. En fi que van quedar lluïts no només pel que van dir sinò simplement per dir alguna cosa en contra. 

Els que hem estat tota la vida a l'oposició varem aprendre que saber callar és una de les millors virtuts del polític a l'oposició... perquè, com diu un proverbi àrab, "no parlis si el que has de dir no és millor que el silenci".

En fi, s'evidencia una vegada més que "inteligencia no és dir el que penses, sinò pensar el que dius", perque "les paraules son com les pedres: una vegada llençades, no retrocedeixen".
 
I prou refranys, si voleu llegiu l'article a continuació perquè als mitjans de comunicació escrita de Lleida, darrerament estic bastant "vetat" i no se si el publicaran.
                       

Sembla difícil sostreure's als debats que t'imposa el dia a dia... i ara mateix sembla impossible no dir alguna cosa sobre el debat del finançament.

Miraré de dir les coses que penso amb claredat i concisió:

1. Si algú es va mosquejar pel pacte d'el president d'ICV, Joan Saura, amb la vicepresidenta De la Vega, doncs llàstima... no va ser un pacte contra ningú. Però que quedi clar que la compareixença del president Zapatero l'havia demanat ICV i només ICV com a reacció a l'incompliment de la data famosa del 9 d'agost. I em sembla que si a canvi de que finalment no comparegués en Zapatero sinó el "chulo" del Solbés hi ha pacte en tres mesos... "con un canto en los dientes" que diuen els madrilenys. A veure si és que els que ens van criticar ho feien en realitat perquè preferirien haver pogut fer sang amb el president Zapatero... i de l'acord per al finançament... ja en seguiríem parlant. No em puc creure que a ningú li sembli més rendible davant les seves bases poder seguir reivindicant un acord i criminalitzant Madrid  que no pas arribar efectivament a un acord.

2. Dit això, és clar que ara ICV ens hem d'esmerçar en dues coses: a) en que l’acord arribi en els tres mesos pactats i b) en que sigui un bon acord, amb el consens de tothom.

3. Però, quin és un bon acord? A aquest respecte, vull apuntar alguns elements per a la reflexió:

a) Ningú no gossa dir clarament quin seria un bon acord perquè això, d'una banda, perjudica la negociació i, per altra banda,  hipoteca la possibilitat (que segurament alguns partits ens volen reservar) de criticar el pacte final encara que compleixi les seves expectatives actuals (ah! la temptació de debilitar l'adversari està sovint per damunt dels interessos del país).

b) Malgrat quer l'acord final sigui bo (que ho serà) el PSOE no ho podrà dir ni reconèixer així a Espanya, ja que això li suposaria greus perjudicis en les bases espanyoles i en les anticatalanes del partit. Els governs de l'Estat i de Catalunya, doncs, tancaran un acord satisfactori que a tots i també al PSOE i al PSC els semblarà bé, però el PSOE haurà de dir (a Espanya) que l'acord no és bo, l'haurà de menystenir. Davant aquesta més que probable circumstància me’n se d'alguns d'aquí que ja es freguen les mans.

c) Malgrat que l'acord de finançament serà bo (entre altres motius perquè ja el predetermina l'Estatut) aquí hi haurà qui se’n desmarcarà, malgrat que ara sacralitzi la unitat de tots en el procés de negociació. És la necessitat de ser sempre el protagonista (fins i tot als funerals voldrien ser el mort).

d) Finalment que ningú esperi que l'acord suposarà que l'1 de gener de 2009 començarem a rebre un dineral... La implementació del pacte haurà de ser necessàriament gradual i progressiva ja que si Catalunya hi ha de guanyar (en el repartiment d’un pastís que seguirà essent igual de gros que ara) algú (alguna CCAA) hi haurà de perdre... i la gradualitat (també la nostra paciència) farà falta, doncs, molt més per gestionar aquesta pèrdua d’algunes Comunitats que el nostre guany.

En fi... que n'hi ha per llogar-hi cadires.

Encara estic de vacances i no tenia la més mínima intenció d’escriure res al bloc (estic ben atrafegat escrivint altres coses d’interès per a ICV de Lleida -que faré públiques en el seu moment-).

 

Però de tant en tant “navego” una mica pels blocs de vilaweb cercant blocs de gent de Lleida i avui he trobat un bloc d’una persona d’Artesa de Segre, militant d’ERC i candidat (no se si exitós) a conseller nacional, segons manifesta. Es diu Moisés Martí i l’adreça del seu bloc és: http://blocs.mesvilaweb.com/moisesmarti.

 

Ja se que donar consells és la millor manera de que no et facin cas, però en aquesta ocasió  donaré un consell amb voluntat sincera de que el tinguin present: Amic (si m’ho permets) Moisés, mira de no mossegar-te la llengua perquè corres el risc de morir enverinat.

La majoria de les seves entrades destil·len tanta mala llet que em costa creure que en Moisés Martí no estigui permanentment ingressat a l’Arnau a la planta de malalts d’estomac.

Vegeu, per exemple, aquesta entrada que va publicar el dia 26 d’agost en que es despatxa a gust contra el “gandul” i “menjaflors” (en Joan Saura, per als no iniciats en la ira del Moisés)

Diu així:

He tornat de vacances de terres bretones, però ja de vacances un dia passejant per la bonica ciutat de Dinan, davant d’una llibreria que venien diaris internacionals vaig veure la portada del diari ultraespanyolista el País, en portada hi deia que el menjaflors ja anava amb els pantalons als turmells, bé de fet aquest gandul sempre hi ha anat, res de nou, i encara no hem acabat, és normal a l’entorn d’ICV hi deu haver unes 60 o 70 famílies que viuen del mòmio, una trucadeta d’en Montila i el menjaflors a corre-cuita a retre genuflexió a Espanya.

És la política catalana, centenars de famílies han de pagar segones residències, vehicles tot terreny i l’escola privada dels nens, són les famílies que viuen a l’entorn dels partits polítics catalans. I ICV en representa la cara més grotesca, un partit sense referents, sense programa, i sense ideologia, només basat en l’estètica i l’apologia de la ganduleria.

Un altre detall és l’habilitat que tenen aquets hipòcrites de sociates de carregar el mort a altri, són els mestres de la manipulació i el lladronici.

En el tema de l’estatut van ensarronar i carregar-li el mort a en Mas, i ara en el finançament de moment li estan carregant al menjaflors, i els paios se’n surten.

Això només pot passar en una societat incívica i amoral com la nostra.

Si entreu a aquest bloc del Moisés veureu que la seva veritable obsessió son els “sociates”, cosa que pot ocórrer a les millor cases catalanes.

 

Però, a banda de sorprendre’m el llenguatge enfurit i maldient que usa (cosa que en un bloc personal es perdona, diuen, encara que a mi em sembla del tot improcedent ja que crec que la gent som el que som en tot lloc i ocasió) el que m’ha fet infinita gracia de l’entrada que he transcrit és allò de que ICV és un partit “sense referents, sense programa i sense ideologia només basat en l’estètica i l’apologia de la ganduleria”.

 

Be no en faré comentaris... perquè encara estic de vacances (oh! que gandul que soc) però us demano que si entreu al bloc del Moisés (amic –s’hi m’ho permet- d’ERC i d’Artesa de Segre) no sigueu gaire durs en els vostres comentaris... probablement pateix de coragró per alguna frustració... i no es cosa de que li agreugem.

 

Ara bé, si els meus companys d’ICV  li voleu parlar de “referents” de “programes” i de “ideologia” potser li fareu un favor... segurament parla, també, des de la ignorància.

 

 

Me’n faig creus, cada dia que passa, no de la capacitat de manipulació social que té el sistema (capacitat que ja em té més que demostrada), sinó de la incapacitat de reacció de la població, de la incapacitat que tenim tots plegats, la gent de a peu, de reaccionar als avisos que, de tant en tant, s’esmunyen en els mitjans de comunicació, predint-nos un futur sense futur si no endeguem decididament un canvi radical en el model productiu que ja no es pot basar ni un dia més en el consum incontrolat de combustibles fòssils.

 

¿Com és possible que, una vegada més, caiguem en el parany de deixar-nos distreure amb una de les estúpides i volgudes crisis del sistema capitalista, crisis de les que, compte!, sempre en treuen benefici els que les provoquen?

 

¿De veritat que, com a societat, ens hem de preocupar només de que les hipoteques siguin més cares i de que la construcció no pugui mantenir el insuportable, insostenible, innecessari, artificial i artificiós ritme que venia mantenint? ¿De veritat que aquest és el problema que tenim?

 

Que en som de babaus! Tots plegats.

 

En tot aquest enrenou només hi ha una data que ens ha de preocupar no tant pel que és sinó pel que suposa.  Data que no pot passar inadvertida perquè seria impossible. Em refereixo al preu del petroli.

 

Tinc dit en aquestes pàgines que el vertader problema que ens amenaça no son les “crisis” naturals d’un sistema productiu en decadència, ni tant sols el canvi climàtic que, essent un problema real i preocupant, s’ha convertit en una alternativa de distracció social (espero que la historia ficarà al “nobel” Al Gore en el seu lloc).

 

Repeteixo el que he dit (el que hem dit, perquè no soc un boig solitari): el que vertaderament amenaça, de manera greu i relativament imminent, el nostre estàndard de vida és l’esgotament dels recursos energètics en els que aquest estàndard està basat, recursos que no son renovables,  que tenen (dècada amunt o avall) data de caducitat i el relleu dels quals no solament no està garantit sinó que no està ni previst: les energies alternatives basades en recursos renovables i nets són només una solució parcial; esfereïdorament parcial si pretenem mantenir un ritme de consum energètic com l’actual.

 

I aquest panorama que ja era prou esverador per si mateix s’ha vist agreujat recentment per un element nou i que, malgrat que era inexcusablement previsible, no ha estat convenientment previst per les economies occidentals: la irrupció de noves economies, de noves societat emergents que malden per viure (i en tenen tot el dret), que és a dir,  per consumir com les societats occidentals: son la xinesa, la índia, etc...

  

Aràbia Saudí, on son amb diferencia les més grans reserves mundials de cru,  pot arribar a produir 18 milions diaris de barrils. No obstant, entre EEUU i Xina ja en consumiran demà passat  40 milions de barrils. Amb tota l’OPEP a ple rendiment, actualment se’n extreuen uns 90 milions... però les reserves no son uniformes i les dels altres països s’acabaran molt abans que les de Aràbia Saudí. Al final, si ho podem dir així, en quedaran, com a molt, 18 milions diaris.... De manera que, sarcàsticament, l’era del petroli s’acabarà abans que el mateix petroli (1)

 

Els efectes sociopolítics i econòmics d’aquest daltabaix en la societat “global” que ens esmercem inútilment en consolidar seran tant severs que en la pràctica desapareixerà. Hem d’anar pensant ja en una nova era en que, a més del inevitable descens de la població en el planeta, els paràmetres econòmics seran els basats en les economies locals o de proximitat i en l’ús d’energies sostenibles.

 

Les hipoteques son cares? La construcció està en crisi? Però de quina crisi estem (ens estan) parlant?

 

 

Quan, a meitats dels segle XX, neix l’ecologisme civil pren necessàriament un posicionament radical en contra dels poders fàctics i dels governs d’arreu. Radicalitat lògica i natural, inevitable, ja que l’industrialisme imperant considerava la natura com un simple recurs a explotar sense límits ni preocupacions tot actuant (ignorants?) com si els recursos naturals fossin inesgotables i considerant que els ecosistemes eren capaços d’absorbir tot allò que se’ls hi aboqués sense veure’s afectats.

 

Però al llarg del segle passat i singularment en la seva darrera dècada i en el que portem de segle XXI, l’ecologisme ha deixat de ser exclusiva de col·lectius ciutadans i ha calat, més o menys fort, més o menys sincerament, en institucions, en partits polítics i en alguns governs locals, autonòmics i, fins i tot, tímidament, en el central. Segurament no és aliè al fenomen, el fet que cap allà la dècada dels 80 del segle passat algunes persones de les que havíem iniciat la singladura ecologista en col·lectius civils, vàrem fundar partits polítics on l’ideologia ecologista era allò essencial: érem els “verds”, érem els portaveus en l’àmbit polític de l’ecologia. Naixia l’ecologisme polític que, davant el rebuig total i innegociable de l’ecologisme civil a intervenir-hi, volia intervenir en la vida política, conscients, com érem, que era aquest l’àmbit on es podia, si s’arribava a poder, actuar amb més eficàcia i eficiència.

 

Avui, finalment, els “verds”, i amb nosaltres l’ecologisme polític, estem en el govern de molt municipis i en el de la Generalitat de Catalunya.

 

No crec que sigui agosarat afirmar que en aquesta situació el paper dels col·lectius ecologistes civil no pot seguir essent el tradicional d’oposició radical i absoluta, oposant-se sistemàticament a tot projecte que tingui alguna incidència ambiental.

 

Crec que una actitud de col·laboració seria més lògica perquè si no és busquen aliances no es poden trobar sinergies. Ningú té l'exclusiva de la veritat. Per això cal ser més proactiu i dialogant.

 

Crec que el conservacionisme no és un imperatiu absolut sinó que està subordinat al benestar humà. I he après que els ecosistemes evolucionen constantment per si mateixos i que aquesta evolució natural és requisit de la supervivència.

 

(De vegades, passejant per La Mitjana, he pensat que si quan es va plantejar la construcció de la presa del Canal de Serós, hi hagués hagut a la Lleida d’aquells temps un col·lectiu ecologista radical i radicalitzat, s’hi hagués oposat inevitablement i he tremolat pensant que, si la seva oposició hagués tingut èxit, avui “La Mitjana” no existiria)

 

Possiblement si tinguéssim el do de veure el futur, algunes manifestacions del “no a darrera de casa meva” no es produirien.

 

Crec que l’ecologisme civil, que les associacions i els col·lectius conservacionistes han de seguir tenint un paper essencial de contrapoder al poder establert, al poder dels governs. Però també crec, amb els clàssics grecs, que tot flueix, que tot evoluciona i, d’aquí que penso que l’oposició que han de fer els ecologistes civils ha d’evolucionar cap a actituds menys viscerals i cap a argumentacions més científiques.

 

Naturalment que aquesta tasca d’oposició s’ha de poder exercir en condicions sinó iguals si al menys similars a les de l’exercici del govern. D’aquí que el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de La Generalitat de Catalunya, dirigit actualment per ICV, un partit ecosocialista en el que hem trobat aixopluc ideològic i possibilitat de fer política real algunes persones que vàrem estar des del primer moment en la lluita ecologista civil i que vàrem participar en la fundació dels primers partits verds catalans, d’aquí que el DIREP, dic, traurà properament un programa d’ajuts a les entitats ambientals per tal que puguin realitzar amb recursos tècnics i científics els seus contrainformes als Plans i als Programes que ho requereixin.

 

Ja sabeu que aquest bloc no està pensat per a fer-hi comentaris al ritme de l'actualitat, improvisats, en calent... etc. Ja sabeu (els qui el llegiu; com us ho podré agrair?) que el tinc bàsicament per publicar articles i reflexions de fons sobre temàtica política i ecològica.

Però, ho sento, avui trencaré la norma i (no és la primera vegada) parlaré de l'actualitat que ens "ofereix" (que poca cosa tenen per oferir) la prensa local. Concretament, en aquest cas, el diari "El Segre".

Ahir "El Segre" va publicar un "privado" en que sota el títol "Hi ha Delegat a Lleida?" expressava la seva "sorpresa" (?) sobre la suposada ignorància en el servei de premsa del Departament d'Interior de l'existència de Delegat del Departament a Lleida.

Deia aquest "privado" que a l'interessar-se sobre el meu telèfon, el servei de premsa del Departament va ficar en dubte la meva existència tot dient-los: "Ah, però tenim Delegat a Lleida?"

Si no fos fals, seria, fins i tot, divertit.

Però el cert és que la persona que els va atendre és la mateixa periodista que va estar a la meva vora a Lleida en la presentació de la nova seu dels serveis territorials i la mateixa que m'ha acompanyat en alguna altra ocasió en roda de premsa davant els mitjans.

El cert és aquesta periodista els va donar el meu antic telèfon i no el de la centraleta actual i els periodistes del "Segre" no em van poder localitzar (encara no se per a quin tema). Però no crec que això mereixi una reacció tant furibunda, una explicació tant falsa, un "privado" tant insubstancial... i una negativa a publicar la nota aclaridora que el servei de premsa els va enviar... reconvertida en un segon "privado" (publicat avui... llegiu-lo en un bar) on el tema ja frega el ridícul...

En fi... és la premsa que tenim i (llegiu l'entrada en aquest bloc de 17 de febrer)  és el que alguns podem esperar d'ella.

Però tranquils... (si és que a algú li ha preocupat (?) el tema) que al servei de premsa del DIREP saben que tenen un Delegat Territorial a Lleida. 

En fi... crec que volent fer mal el que fan és fer bona aquella màxima que diu que "allò important és que parlin de tu... encara que sigui be". Avui hi ha més gent que ahir que saben que existeixo. Gracies amics del "Segre"

Au, salut.

Ah, el meu telèfon a la Delegació d'Interior és el 973032901 i si voleu parlar amb el Gabinet de Comunicació del DIREP podeu trucar al 935512510

(la imatge que il.lustra aquesta entrada l'he tret del bloc del politòleg lleidatà Albert Balada... al que saludo)

El passat dia 23 de maig varem inaugurar, sota la presidència del Conseller Joan Saura, la seu a Lleida dels Serveis territorials del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació .

Ja sabeu que és la primera seu del DIREP ja que fins ara aquest departament no tenia delegacions territorials.

Com a director territorial del DIREP vaig fer unes paraules de benvinguda, d'agraïment i  de declaració d'intencions.

Son aquestes darreres paraules, les de declaració d'intencions, les que vull fer públiques, però en la versió més llarga que havia preparat i que finalment, i crec que encertadament, vaig abreujar.

Les faig públiques en tant que son per  a  mi un compromís d'actuació i, políticament parlant, un contracte amb la ciutadania.

Son les línies i els principis d'actuació als que em comprometo en la meva tasca al front dels serveis territorials del DIREP a Lleida

Espero que si no m'ajusto a aquestes intencions declarades, m'ho recordeu i m'ho exigiu.

Les podeu llegir en la resta de l'article

En aquest primer anys de vida d'aquest bloc he tingut 5.124 visites (dades d'avui). Hi ha varis articles que han tingut gairebé mil lectors. Però només he rebut un nombre molt, molt petit, de comentaris i sempre, sempre, al voltant dels tres o quatre articles en els que he esmentat algún altre partit en to de crítica.

És clar que a la gent només li va la gresca, que és precisament del que volia fugir tot fent un bloc de pensament, de ideologia, creatiu i constructiu. Però veig que si vols que hi hagi resposta, que si vol que es parli del que dius, cal ficar-se amb els altres.

Després som els polítics els criticats per això, però està clar que si no la lies poc o molt ningú et fa cas: ni la gent ni els mitjans.

Així doncs, a qué ve tanta crítica al fet que els polítics ens fiquem els uns amb els altres, o al fet que diguem coses sorprenents (?) si és allò únic que la gent vol, allò únic que els mitjans recullen?

Em sembla que, en general, quan es critica a això que alguns li diuen "la classe política" el que està passant es que la gent s'està mirant al mirall i projectant en els pobres polítics que saben que no es defensaran d'aquests atacs els seus problemes, les seves frustracions, les seves pròpies misèries, etc...

Ja se que soc una mica dur i segurament agosarat... però ja n'estic fart.

Em plantejo seriosament obrir un altre bloc paral.lel a aquest per deixar-me anar, fotrem amb tothom, liar-la a tort i dret i cultivar així el morbo de la gent.

Després compararé l'èxit d'aquell bloc i el d'aquest i potser podré fer callar a més d'un d'aquest impenitents i impertinents xerraires dels mitjans de comunicació i adlaters que ens fiquen a parir sense adonar-se'n (o si) que som allò únic que els dona audiència.

Ja veuré. Agur

Cada vegada que hi ha un problema que afecta al govern ERC obre el paraigües.

El dia 18 de maig ERC anirà a la mani contra el "transvasament" de l'Ebre, actuació decidida per a solventar l'emergència provocada per la "pertinaz sequia" que patim.

La deslleialtat d'ERC és paradigmàtica.

És obvi que només els preocupa salvar els seus mobles i no els importa gens ni mica deixar els socis (?) a l'estacada.

Deixaré que passi el temps per comentar abastament, i fredament, tot el que està passant al voltant de la sequera i de la "guerra de l'aigua" i de l'actuació del conseller Baltasar i de la actuació poc lleial d'alguns membres del PSC i de la absolutament deslleial d'ERC.

Avui només vull fer dos comentaris breus (per si algú en vol parlar):

1. Potser algun dirigent sensat d'ERC (que n'hi deu haver) hauria de reflexionar sobre el risc que corren de que cap partit ni a la dreta ni a l'esquerra vulgui pactar mai més amb qui et deixa a l'estacada a la primera de canvi i es preocupa exclusivament pels seus particulars interessos de partit (legítims, naturalment; però que han de decaure davant un pacte de govern: tampoc estem parlant de que renunciïn a les seves essències ni a principis fonamentals de l’ideari polític).

i 2. Puix que no crec que sigui stalinista demanar a la gent que sigui coherent amb si mateix, li demano al Delegat del Govern a les Terres de l'Ebre que, fidel amb l'actuació que va anunciar quan del transvasament barat, conjuntural i desmuntable del Segre es tractava, renunciï ara al seu càrrec a la vista de que, finalment, el que es farà és una obra de canalització molt cara, d'infrastructura permanent i a les terres de l'Ebre  (malgrat que, com demana el conseller Baltasar i exigeix ICV, se li desmunti algun element bàsic que impedeixi el flux permanent d'aigua).

I al meu volgut delegat del govern a Lleida, a l'amic Miquel Pueyo, a la vista del que ha succeït, li demano que reflexioni i ens digui si la coherència de la que parlava quan s'anuncià el transvasament del Segre era una coherencia amb interés només territorial o era ideològica i anava més enllà.

La coherència, com el moviment, es demostren caminant. De fer declaracions boniques i oportunistes en sabem tots. Ésser coherent és quelcom més.

Però de tot això no en parlaré fins dintre d'un temps. Crec que cal deixar refredar els temes per analitzar-los serenament. El parlar a cop calent ens fa dir moltes xorrades (potser és el que acabo de fer)

Salut (avui no hi ha article adjunt).

Ja se que avui aquest tema no està a la palestra o a primera fila de l'interès mediàtic. Precisament per això és el moment (el meu moment) per parlar-ne des d'una òptica de pura reflexió jurídica i singularment política que és el que miro de fer a l'article que adjunto a aquesta entrada.

Crec que dignificar la política també és sostreure's a la dinàmica que marquen els mitjans o altres circumstàncies i pensar en les coses que ens afecten des d'una certa distància i lliures de la necessitat (que alguns no poden defugir i jo, de vegades, tampoc) de posicionar-se constantment i immediatament cada vegada que algún tema salta a la primera fila de l'interès mediàtic (que normalment no és la primera fila de l'interès ciutadà).

Crec que, igual que no és convenient legislar a cop calent, tampoc és prudent comentar les coses i posicionar-se sobre els afers de la vida social i política amb l'olla encara al foc, perque igual que cal deixar reposar la casola per a que assoleixi el seu sabor ideal, cal deixar que apaivagui el bulliment mediàtic dels conflictes socials o de les disputes polítques per poder fer-ne un "tast" com cal.

M'agradaria saber que penseu (si és que algú llegeix aquest bloc) sobre aquest tema.

Reconec que amb aquest post trencaré una mica l'estil d'aquest bloc. Encara que potser ho faré només de manera col.lateral i parcial ja que em proposo denunciar la manca de rigor i d'objectivitat dels mitjans de comunicació escrits de Lleida (Segre i Mañana) aprofitant l'oportunitat que m'ofereixen els seus respectius exemplars del dia 12 de febrer de 2008. Fent això que, repeteixo, no està en l'estil del meu bloc com podeu comprovar des de qu'el vaig obrir, col.laboro també d'alguna manera  a "dignificar la política" tot fent palès, a qui vulgui llegir-ho, com ne's de diferent un mateix fet si el llegeixis en un diari o en un altra i com ne's de barata, de vegades, la seva objectivitat. No sempre, doncs, son els polítics els "culpables" del que diuen o no diuen els diaris, com veureu.

Els qui de tant en tant som objecte d'atenció o d'ignorància (que és una subtil i astuta manera d'atenció) per part dels diaris, acostumem a comentar el poc que, de vegades, s'assembla el missatge que hem donat amb el que recullen els mitjans. Naturalment a la gent li costa creure'ns perquè en principi els ciutadans volem creure que el que llegim als diaris és la veritat. I més difícil resulta encara lluitar contra la ignorància i evidenciar  l'ostracisme al que sovint ens condemnen (a alguns). 

Però bé, les entrades no han de ser llargues. Així que si algú vol més detalls sobre la doble realitat i altres coses curioses que en un sol dia (12 de febrer) ens proporcionen els dos diaris de Lleida, que llegeixi l'article adjunt que redacto  tot invocant el dret a exercir el dret a la llibertat d'expressió sense represalies al menys des del meu bloc personal.

De vegades lamento (es broma) haver subtitulat aquest bloc amb una declaració d'intencions tant exigent com la de "contribuir a dignificar la política" ja que això m'obliga a no blasmar contra el que fan o el que diuen alguns polítics bocamolls i forassenyats.

Em costa callar, per exemple, davant la insensata proposta del PP de exigir un contracte d'espanyolitat als immigrants. Em costa no dir res contra els bisbes i el seu anticristià posicionament electoral... em costa callar com vinc fent des de que vaig obrir aquest bloc i publicar-hi només missatges i articles en positiu, constructius i de pensament sense entrar en la baralla dialèctica en la que tots ens trobem tant a gust, singularment en el nostre propi bloc. Però ho seguiré fent, perquè crec que, com diem a ICV reiteradament, hi ha una altra manera de fer política.

Avui aprofito l'exabrupte de l'ex-president Maragall demanant a votar en blanc per a fer unes reflexions sobre l'única formula que hi ha per acabar amb la dissociació entre ciutadania i política (i polítics): la participació. Evito blasmar contra l'ex-president, desitjo que la seva proposta només sigui una més de les seves ocurrències que es coneixen amb el nom de "maragallades" i reflexiono sobre la conveniència de que els polítics siguem capaços de canviar de manera de fer política.

Si us sembla interessant, llegiu-lo i comenteu-lo.

Reconec que, de vegades, l'objectiu que presideix aquest bloc: "contribuir a dignificar la política", m'obliga a mesurar les paraules. Però el cert és que quan llegeixo declaracions com les d'en Mariano Rajoy sobre l'assignatura d'Educació per la Ciutadania, declaracions que inciten clarament al incompliment d'una llei... m'agradaria dedicar-li alguns exabruptes. Però m'aguantaré, perquè crec que el debat polític no ha de seguir els camins que li marquen a Madrid si no volem que finalment hi hagi una desafecció total entre ciutadans i polítics.

No es de rebut dir que Educació per la Ciutadania no té cap sentit i que no aporta res als alumnes (i menys si veiem que el seu contingut es pràcticament el mateix que la ètica de la LOCE del PP) i concloure que es "grotesc" que el govern la imposi per llei.

Jo si crec que aquesta assignatura pot aportar, i molt, a la joventut que  estudia singularment en l'objectiu de que demà puguin ser efectivament ciutadans i no súbdits.

Sobre això reflexiono en l'article que adjunto.

Ben aviat disposarem d'un text legal que possibilitarà coses que la democràcia fa massa temps devia a molta gent, com ara la recuperació de  la memòria democràtica, com facilitar les accions de desgreuge i de reparació per totes les canallades que van haver de suportar durant els foscos anys de la repressió i la dictadura franquista.

Malgrat que no s'han assolit tots els objectius inicials per causa de la postura intransigent del PSOE, la llei possibilitarà que els ciutadans i les ciutadanes ofesos per la dictadura puguin sol.licitar judicialment la anulació de les sentencies i les sancions de que van esser objecte pels tribunals i l'administració franquista.

Sobre això reflexiono en l'article que adjunto