El dia 1 de novembre ha estat un dia històric per a Catalunya, una fita en el camí cap a l'autogovern, un important pas endavant cap a la constitució d’aquest país com un país lliure dins la federació de països que lliurement vulguin constituir l'estat espanyol.

En efecte el dia 1 de novembre, en acabar-se el desplegament de la policia de la Generalitat i la conseqüent retirada de la policia nacional i de la guàrdia civil dels nostres carrers, l'autogovern ha donat un pas important.

Tots els mitjans de comunicació han recollit, naturalment, el "succés" però no n’he vist cap que reflexioni sobre el valor polític i simbòlic de l’esdeveniment.

Adjunto un article que volia que els mitjans haguessin publicat... però que no ho han fet.

En qualsevol cas, crec que en moments com aquests hem de deixar al marge interessos de partit, o disputes de govern-oposició i tots, tots plegats, hem de felicitar-nos perquè aconseguir que la generalitat disposi d’una policia pròpia integral que faci innecessari la presència al carrer (encara residual per alguns temes) de les forces de policia de l’estat, és un èxit de tots, de tots els partits que han desenvolupat la nostra convivència democràtica, dels que han estat al govern i dels que han treballat des de l’oposició, de la gent... però singularment dels mossos i de les mosses que, fets puntuals apart i excepcions al marge que n’hi ha com a tot arreu, han desenvolupat i desenvolupen una molt important tasca professional però també de normalització democràtica amb absoluta identificació amb el fet nacional català.

Avui el delegat del Govern "corregeix les dades del delegat d'interior", segons publica el diari Segre en la pàgina 12.

Aquesta correcció arranca de que el dimarts el mateix diari havia publicat que a Lleida hi ha 5,5 atracaments diaris i que jo, el delegat d'interior, ho veia normal.

I aquesta noticia partia d'una entrevista que Segre radio m'havia fet el dia anterior en la que jo havia dit que a Lleida no hi havia sensació d'inseguretat malgrat haver 2000 atracaments a  l'any(no se si vaig dir concretament atracaments.. però és possible; jo crec però que devia dir robatoris) .

Certament, si filem prim, la paraula atracament (si és que la vaig dir) fa referència a robatori amb violència o força i, naturalment d'aquests no n'hi ha tants. Però jo crec que la gent que escoltava l'entrevista i jo mateix teníem clar que parlàvem de robatoris, atracaments, robatoris a vehicles, etc... De delictes contra el patrimoni en general, que son els que creen inseguretat (per exemple els robatoris silenciosos amb gent a casa o als domicilis quan estan buits que creen inseguretat però no son atracaments).

En fi, havent parlat amb els mossos i amb Barcelona, varem preferir no aclarir-la ni rectificar-la aquesta noticia,  per no donar més peu a que es tornés a parlar del tema un dia més... Perquè el que crea molta inseguretat també és que constantment es parli del tema. Penseu que la immensa majoria de gent mai té contacte directe amb un acte de violència ni amb un delicte... però cada dia ho llegeixen als diaris. Penseu que el 97 % de les persones que diuen que hi ha inseguretat confessen que a ells, no obstant, mai els ha passat res. Estem doncs, en un tema més de sensació col·lectiva que de incidència real individual... per això parlar-ne molt també contribueix a la inseguretat. Però Compte! No hi tornem... no estic negant allò evident: hi ha molts delictes, massa, i certament hi ha un cert nivell de sensació d'inseguretat. Però només el 7,9 % de la població percep aquest problema com el primer i la inseguretat es troba en el 11è lloc pel que fa al grau d’importància que la ciutadania dona a la inseguretat entre els distints problemes socials.

I per això, de nou, tampoc avui rectificaré la rectificació que em fa el delegat del govern. Perquè prefereixo quedar com un imbècil i un incompetent (que probablement també es cert) que seguir contribuint al degoteig inacabable de noticies sobre el tema.

Però, al menys al meu bloc i per als meus companys i amics, sí que vull deixar les coses una mica més clares.

Ah!, m'oblidava d'una cosa:

Al diari Segre d'avui em fiquen avall a l'ascensor perquè no tinc les dades correctes.

Bé, m'aguanto. Però que consti que la xifra de 2000 que vaig dir a l’engròs l'havia tret del propi diari Segre del mateix dilluns que havia llegit uns minuts abans de l'entrevista. En la pàgina 8 del Segre del dilluns 27, diuen en un requadre ressaltat que "Aquest any s'han registrat més de 2000 robatoris amb força segons les estadístiques del Mossos d'Esquadra". I afegeixen que "La majoria son en cotxes" el que naturalment ja genera confusió i denota que no ho tenen clar, perquè els robatoris en cotxes (uns 1.300 anuals) no son considerats "amb força".

 En fi, tots podem cometre errors i podem induir a  altres a cometre'ls, però com podeu veure la xifra de 2000 que vaig donar, la vaig donar ben conscient que parlava de la xifra global i no només de la que incorpora violència.

Naturalment tampoc al·legaré que vaig treure la dada del propi diari Segre  perquè, al fi i a la cap, jo hauria de tenir les meves pròpies dades... però no estaria malament que en aquesta baixada d’ascensor m'hi acompanyes algun redactor del Segre... i aniríem parlant de mossos, de delictes, d’estadístiques, de tipologies delictives, etc... amigablement i "off de record" perquè difícilment tornaré a parlar amb els mitjans de temes de seguretat.

Salut

Em sembla que aquest dia Internacional està passant absolutament desapercebut.

I no serà perquè La Pau no segueixi essent un objectiu pendent al mon. I no serà, em sembla, perquè allò contrari: la guerra, el conflicte en general, sigui quelcom desterrat del planeta com es desterren algunes malalties. I no serà, en fi, perquè puguem dir que a casa nostra la convivència pacífica a tots els nivells està ja garantida: violència al país basc, violència masclista, crims violents (certament en baixa), violència racista, violència psicològica, joves nazis violents, alguns antisistema,...  i, en fi... actituds personals generadores de conflictes que no sabem solventar més que... a cops o amb comportaments no negociats (en conflictes hereditaris... violència física o no entre germans, en divorcis... en conflictes veïnals, entre empreses, en les relacions laborals: el mobbing, entre infants: el bulling...) La imposició, la dominació, l'exercici desconsiderat de la superioritat, els entrebancs a l'exercici de la llibertat d'expressió, o les coaccions per impedir el dret de sindicació, o els obstacles al dret de vaga, l'abus de poder, l'ús d'informació privilegiada, l'usura, l'ordre dictada sense raonament... (uf! em temo que no acabaria) son manifestacions de violència. La nostra societat és molt més violenta del que "la pau" que ens ofereix l'ordre públic ens duu a pensar.

Pau i Seguretat son, avui a la nostra societat "pacificada", sinònims. No entenem una vida "en pau" sense seguretat. I malauradament aquesta s'acostuma a negociar sovint amb els mitjans clàssics: autoritarisme, policia, exercit... Probablement ens cal algun esforç col.lectiu per a redreçar aquest enfocament...

Pensant (ara veig que ingènuament) que tots els diaris dedicarien avui alguna pàgina a l'efemèride, els hi vaig lliurar un article sobre la creació a Catalunya de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

Bé, si algú el vol llegir, l'adjunto a aquesta entrada´

Salut i pau