La famosa frase pronunciada per Bill Clinton en la disputa de la Presidència de la Casa Blanca en el pare del Bush, em serveix per explicar, el perqué de tot plegat envers el finançament de Catalunya. Sempre perdrem enfront de qualsevol govern espanyol, ja sigui de dretes o d'esquerres, qualsevol negociació. Per qué?, fàcil, mentre els polítics catalans cerquen a través dels diners un reforçament de la nostra identitat com a nació, ells cerquen tot el contrari, afeblint-nos tot el que puguin per convertir-nos en una Comunitat més, donant-lis el nostre café.
Un cop acceptat el mini-finançament - encara que no es digui, el PSC "cautivo y desarmado", ha acceptat el que li han posat al davant-. Qué fara el soci republicà del PSC?, rondinar i acceptar, no fos cas que ara per una tonteria com el finançament, hagin de renunciar i deixar de gaudir dels privilegis politics que comportar la tasca de govern. 
Per si no ha quedat prou clar, a Can PSC ja saben qui es l'amo de l'invent. En aquesta segona legislatura, la obssesió d'en ZP era fer pagar cara l'afrontament d'en Montilla, i la dependencia de ERC. 
Després de llegir el magnífic post d'en 
Les arrencades de cavall i les aturades de burro d'en Tarda ha estat sempre de primer premi. Peró aquest cop, es per treure'l a coll i be del Congrés i no deixa'l entrar mai més. Un diputat no pot afeblir a la seva formació amb declaracions de militant de base. Un diputat es deu al partit, i té que saber que dins del seu partit conviuen diferents sensibilitats polítiques, que si bé estan totalment d'acord en el fons i en l'ideari, no ho estan en les formes de desenvolupar-lo, i aixó un diputat ho ha de saber. 
Ahir, parlant amb ex-companys de la Plataforma Catalunya 2003 (per qui no ho sàpiga, aquesta va ser una associació creada en el 2003 per el traspassat Pere Esteve), em van voler convèncer per entrar a la Casa Gran del catalanisme. Els hi vaig dir que no, que de moment no volia tornar a participar en un projecte de catalanisme transversal per acabar decebut. Decebut? em van dir, tú el que ets es un "outsider" de l'independentisme que només es dedicar a apuntar i disparar des del seu bloc... ( aquesta frase es va dir en un context de amistança, per tant el to va ser del tot amical, i sense cap tipus d'animositat). Outsider?, jo outsider?, i així fins avui...
Ahir els hi va tocar el torn a Carretero i Homs, en una trobada a Granollers, dir que cal recuperar la unitat del nacionalistes, sinó Catalunya esta perduda. Cada cop que sento aquestes afirmacions, o si ho preferiu reafirmacions, em ve al cap la frase d'Unamuno " Qué inventen ellos". Què transplantada al nostre imaginari seria " Si, però que ho faci un altre"...
Un cop descobert l'engany, -engany per en Saura, que degut a l'excitació del moment s'ho va creure tot; ja se sap, en els homes quan se'ns acumula la sang a l'altre punta... del cos, no atenem a la raó, ni a raons, i despres et sents el que ets sents: "Ja tu deia jo Joan, que no podia ser"-. El pares de la criatura, es a dir, ICV ha decidit votar en contra dels pressupostos. Bé, un cop en ZP ha aconseguit posar-se de cul a tots els partits catalans -en el PSC, també-, quin serà el següent pas?, i el més important, ¿Que pensen fer i quin plà tenen els del front comú?...res, no poden ni volen fer res, si aixó no els hi comporta un benefici per...electoral.
Al final si, ho ha aconseguit!. Ell també hi serà al aplec fotoieconòmic. Ell també tindrà la seva foto internacional, com el del bigoti. Aixó si, ell hi va gracies a un francès. No es molt habitual tenir que recórrer a un francès, però aquests son els sacrificis de la política. I no ho va anunciar-ho ell, no s'ho acabava d'empassa, va ser el James Bond francès Nicolas Sarkozy, que a última hora de la nit, va sortir tot satisfet - fins i tot m'atreviria a dir que els seus ulls brillaven més del que és habitual- anunciant el que Espanya sencera esperava: "Espanya anirà. Gracies al esforços personals i a la bona feina realitzada per els seu President Zapatero".
A l'altre banda de l'atlàntic, ha guanyat les eleccions un senyor que il·lusiona, i que diu que "Si, nosaltres podem...", amb tot, i prometen que si guanyava ell, com així ha estat, ho canviaria tot: Seguretat Social per tothom, baixada d'impostos per els més pobres, mesures económiques per els posseïdors de hipoteques subprime, etc... La gent se l'ha cregut, i a guanyat. En aquesta banda de l'atlàntic sabem el pa que si dona amb aixó de les promeses. També va guanyar unes eleccions - per dos cops- un senyor que també va prometre moltes coses,i que després es varen convertí en un "Si, peró..."
Ell, que es pensava que n'hi havia prou amb satisfer les necessitats de la Ministra per obtenir un "El que tu vulguis xato meu, però no paris!", ha vist com ell era la presa, no el caçador, vaja com a la faula;el caçador ha estat caçat...
Quins polítics son aquest que a la primera critica s'arronsen i demanen perdó com uns nens petits?. Quins polítics son aquests que surten a la palestra com uns llamps per criticar les sabates noves del company, però mantenen en el carréc un conseller que amb la seva incompetència a costat més de 9000 € a les nostres butxaques?. Quins... bé em podria passar tot el dia fent preguntes retòriques envers l'actuació dels nostres polítics...
No m'agrada parlar dels bascos, i menys quan comparo el que ells han aconseguit en aquests darrers trenta anys, i el que hem aconseguit nosaltres; no hi ha color. Molts em direu que en els darrers anys ha estat a costa nostra, i es del tot cert. Però, també es del tot cert que si nosaltres pugéssim, perdó en sabéssim, faríem el mateix. Cada any per aquestes dates - aprobació dels pressupostos gracies als bascos-, em ve al cap el nom d'en Jon Carrera, un basc casat amb una catalana que el tenia de perit de pisos quan era el Director Comercial d'una de les mes importants - en aquella època- immobiliàries de Barcelona...
En aquest darrer Congrés d'Unió, la cúpula - que no copula, que ja sabem que es pecat- del partit ha formalitzat el seu ingrés en el PPC. I per qué ara i no abans?, doncs per que anteriorment només havia dit que volia entrar en l'executiu espanyol, i no es un aval suficient per als peperos. Ells, els del PP, necessitaven una prova més per tenir l'honor - honor per a ells- de poder ingressar per la porta gran. I en el Congrés d'enguany els dirigents d'Unió l'han donada...
Com cada any, s'ha materialitzat - com mana la tradició- el pacte del PNB i BNG, ep! i en un mati. I com cada any el PS...¿C? ha quedat en evidencia, fent palés que el lema del "Fets no paraules", es només aixó, un bon lema electoral, i si no rellegiu els pots de l'any passat, on Montilla feia el mateix de cada any; amenaçar, i signar:
Fa temps que no parlava d'Esquerra republicana, exactament des de el 8 de Juny amb el post
La "tribu" del constitucional ha decidit que ja n'hi ha prou d'aquest color, i ens ha convertit en una regió més d'Espanya. ¿I que ha utilitzat per rebaixar-nos a la categoria de "españoles con lengua vernácula"?, doncs no ha tingut miraments amb l'Estatutet i l'ha deixat sense sentiment -nació-, sense diners -finançament-, i sense llengua -català-, i després ha fet un rotet...
Ja tenim foto, ergo ja tenim excusa per justificar la bufetada que rebrem. No puc negar que els catalans dominem les posades en escenes, no en debades tenim els millors escenógrafs. Llàstima que aquest domini només l'emprem cada cop que sortim malparats amb Espanya... Foto del Majestic, Foto del Parlament per l'acord del 30 de Setembre, Foto d'en Mas amb Zapatero per l'Estatutet recorregut, Foto de la clau d'en Carod. Sempre hi ha una foto que precedeix la derrota...
Ja no podem ni dir, Som la p... per que les llavors que'n surten son de baixa qualitat, i per tant ja no fem caure espigues d'or. Casualitat o no, ves a saber, els valencians també tenen unes llavors escanyolides. En resum, la major part del Països Catalans - de Mallorca no en diu res l'informe-, necessitem una ajude-ta per fer catalanets. Segur que per fer espanyolets no en necessiten d'ajuda!. Amb la butxaca plena rai.
