Vol LH763 Delhi-Munich, 28 d'agost'08

La nostra aventura asiàtica arriba a la seua fi. Xavi i jo volem cap a Europa després d'haver viscut mil i una anècdotes al llarg d'aquest inoblidable viatge. Qualsevol intent d'explicar l'experiència viscuda està abocat al fracàs. No tinc, per tant, cap intenció de fer-ho. Transcriure d'una manera "material" tot allò que hem vist, sentit, flairat... durant la nostra estada per terres de la Índia i del Nepal requeriria d'un treball i una paciència considerables: Delhi, Taj Mahal, Agra, Sikrit, Bardia National Park, Kathmandú, Pokhara, l'Himàlaia, Bandipur, Surket, Pashupatina, Patan, Baktapur... La narració "factual" de les nostres històries seria d'una extensió magnífica. I encara que aconseguís d'explicar totes i cadascuna de les coses que hem fet i hem vist al llarg de tot aquest temps, hi mancaria allò més important i, alhora, més intranscendent des d'un punt de vista "turístic": parle de les coses que no s'expliquen quan expliques el teu viatge.

Parle de l'experiència d'agafar un taxi a l'aeroport de Delhi; parle de la nostra perplexitat en veure que un trànsit infernal ens impedia de creuar un carrer; parle del desconcert que ens va provocar el caos humà i material del Main Bazaar, el barri on férem nit a la capital índia; parle d'una conversa divertida a la "modesta" cambra nº12 de l'hotel Smile Inn; parle d'una forta discussió amb la meua germana Martina mentre dinàvem a l'hotel Ganga Ratan d'Agra; parle del somriure d'una noia mentre escrivia recolzat al Taj Mahal; parle de la tranquil·litat d'una travessia nocturna en tren fins a Lucknow; parle de la sensació d'incertesa que provoca quedar-se sense una sola rúpia a Baharainch, un poble de mala mort a 60 km de la frontera amb Nepal; parle de l'espectacle humà de la frontera; parle de l'emoció de retrobar la meua germana Núria amb la seua filla Maria als braços; parle d'una partida d'escacs amb l'Sven, l'home de la meua germana Núria; parle d'un sopar a casa seva, a Surket; parle del sabor a "terra" d'un tros de fuet assaborit tan lluny casa; parle de memoritzar unes paraules en nepalí i anar a comprar sucre i pa a una botigueta de queviures; parle d'Edip, Calypso, el Minotaure i l'emoció d'escoltar Xavi explicant les històries mitològiques ben entrada la nit; parle del goig de veure Núria parlant en nepalí amb la gent del carrer; parle del nostre olor a "Goibi", el repel·lent de mosquits més potent del mercat; parle de les ximpleries constants i els acudits roïns que, sovint ens fan riure, però de vegades ens enutgen pel cansament; parle d'un desdejuni al Guest House del DED a Kathmandú; parle de veure Maria fent els primers passos i pronunciant les primeres psaudoparaules; parle de veure dos elefant caminar tranquil·lament per la carretera més important de Nepal i d'un mico fent servir el filat de la llum com a liana per un carrer de Kathmandú; parle d'una migdiada a Bandipur; parle de veure dibuixar la meua germana Martina en el seu quadern; parle d'una conversa amb Xavi tot recordant el nostre temps d'infants a l'escola La Masia; parle de l'enyor d'acomiadar-nos de Núria, Sven i Marieta, després d'un mes de compartir-ho tot...

Parle de tot això. Parle de nosaltres, de les nostres emocions, de la nostra comprensió, del nostre enuig passatger, de la nostra estima, de les nostres bromes i rialles, de tot allò que ha construït la nostra experiència...

Parle de la vida del viatge: de la seua sang.

Taj Mahal, Agra (Índia) 3 d'agost de 2008

No és tots els dies que s'escriuen unes paraules recolzat en un dels edificis més coneguts del planeta. Certament, majestuòs. Com deia Xavi quan ens hi acostàvem, "sembla tret d'una mena de somni". Fa pensar en els palaus de marbre i d'ivori recoberts de maragdes que apareixen a les fantàstiques històries de les Mil i una nits. És precisament aquest blanc sense reflex allò que li dóna aquesta aura irreal; talment com si es tractés d'un miratge, d'una il·lusió. El palau -o, més ben dit, el mausoleu-, el féu construir un sultà a mitjans del s. XVII, en una infinita demostració d'amor cap a la seua estimada Mutaj Mahal de qui, òbviament, en deriva el nom. Impressiona la simetria de l'edifici: les matemàtiques hi són presents a cada cm³ de construcció. Fins avui, desconeixia que, realment, el Taj Mahal té una sola cara: la seua imatge és idèntica des de qualsevol perspectiva. Les dimensions també copsen a mesura que t'hi vas apropant: no és, precisament, una d'eixes diminutes i entranyables esglésies romàniques de la Vall de Boí. Tanmateix, Xavi, en un clar atac de valenciania, ha afirmat categòricament que l'edifici no és pas més alt que el nostre Micalet, torre emblemàtica de la Seu de València. Com que ja tenim alguna juguesca en curs -no l'esmentaré pel seu elevat grau de freakisme- hem considerat oportú de no interposar un sopar entre el Taj Mahal i el Micalet, malgrat que tinc clar que, si bé per poc, aquest edifici supera l'alçada de la torre de la nostra catedral.

Un altre detall remarcable -i un poc desagradable quan plou- d'aquesta visita és l'obligació d'entrar-hi descalç o tapan-te les sabates amb una mena de funda que et reparteixen a l'entrada dels jardins, gentilesa sufragada amb les 750 rúpies que costa l'entrada -a l'Índia, tota una fortuna-. Sense anar més lluny ahir, a l'hotel on hem passat la nit a Agra -un hotel hotel, no la porquera on dormírem a Delhi-, dinàrem tots tres per poc més de 500 rúpies -al canvi, uns 9€-.

Hi ha però, quelcom d'incomode en aquesta visita; m'ha produït un cert neguit només d'entrar-hi: parle d'un contrast desolador. La bellesa i magnificència d'aquest edifici produeixen un efecte ben dantesc: sembla una mena d'oasi envoltat de la profunda misèria que hi ha escampada per tot arreu d'aquest país. El viatge en tren fins a Agra ens ha permés de comprovar que l'extrema pobresa de la gent no és limita a les grans urbs. Calamitat rere calamitat. La misèria no s'acaba. Açò no té remei.

Xavi m'acaba de saludar de d'on està assegut. Sembla que ha entaulat conversa amb unes xiques occidentals. Martina no sé on és exactament . Deu fer un passeig pels voltants i de segur que també haurà practicat el seu anglès. La gent és bastant pesada per aquestes contrades, especialment als enclaus turístics. La meua germana Núria ja ens va advertir i les nostres experiències no han fet més que corroborar els seus consells.

Unes xiques passen pel meu costat i em fan un somriure encantador, amb una mescla irresistible de curiositat i timidesa. Les índies, quan somriuen, sembla que fan llum. Potser l'afirmació és excessivament coenta però és del tot verídica: el blanc dels dents fa un contrast lumínic amb la foscor de la seua pell. El resultat és d'allò més suggerent. En el transcurs d'aquesta mínima divagació, quatre xicons ben joves -d'uns 15 o 16 anys- m'han demanat de fer-me unes fotografies amb ells. És un costum curiòs, aquest. Supose que, malgrat que estiguen avesats de veure occidentals a tort i a dret, no deixem de ser una involuntària atracció.  

Deia Josep Pla que descriure és una feina molt més difícil i complexa que opinar, raó per la qual tothom opina i ningú no explica res. Escriure és sempre un exercici altament subjectiu, per molt asèptiques que tracten de ser les teues paraules. Malgrat tot, estic radicalment d’acord amb l’homenot de l’Empordà. Opinar al voltant d’allò que es veu, s’escolta o s’ensuma, és infinitament més senzill que intentar explicar-ho d’una manera mínimament objectiva, sense passar-ho pel filtre egocèntric. Tanmateix, no és tant sols una qüestió de dificultat: les persones tendim a pensar-nos el centre de l’univers i, conseqüentment, ens costa d’entendre que la resta d’humans puguen sentir, pensar o mirar d’una manera diferent a la nostra. Hem d’aprendre a escoltar les persones i el món que ens envolta. A l’Índia, per diferents circumstàncies, m’ha estat certament difícil d’abstraure’m de la complexa realitat que m’envoltava: ni condicions, ni espai, ni tranquil·litat per escriure d’una manera mínimament honesta i pragmàtica. Per això no he fet més que opinar.


                                                                    Tren Delhi-Agra, 3 d’agost de 2008

Les poques línies que havia escrit fins ara no són, de cap manera, representatives del viatge que vàrem iniciar ara fa tres dies; no tenen, de fet, cap transcendència: les vaig escriure forçadament, sense ganes. Em sap greu d’encetar un quadern d’una manera tan lamentable però, de vegades, ja passa. No assegure cap filigrana literària en les paraules que seguiran però, si més no, volen afrontar per primer cop l’impacte que a tots tres ens produí Delhi i la seua indescriptible realitat urbana. Agafar un taxi a l’aeroport ja fou tot un experiment social: una torba d’homes ens oferiren fins a quatre tipus de taxis. L’entramat d’aliances comercials entre xofers, intermediaris, funcionaris i policia són d’una complexitat magnífica: de les nostres rúpies faran negoci, com a mínim, tres o quatre individus. La vertadera experiència antropològica però va començar quan eixírem de l’aeroport. Un cop arribàrem a New Delhi Railway Station, punt de referència per tal de trobar l’hotel que havíem reservat per internet, l’espectacle estava servit: no podíem, ni tan sols, creuar l’avinguda per endinsar-nos al Main Bazaar. Mai no havia vist un trànsit tan salvatge. Com sol passar amb aquesta mena de ciutats, l’espectacle consisteix en la seua realitat quotidiana, que dista anys-llum de la nostra. Descriure el trànsit d’aquesta megalòpoli és senzillament impossible. L’única manera d’entendre el cacau urbà que regna per cadascun dels racons d’aquesta ciutat és assumint la frase que un mestre de matemàtiques holandès em va proposar quan era a Alkmaar d'erasmus com a resposta d’un problema que ningú no sabia resoldre: The rule is there’s no rule. No hi ha cap acció per suïcida o temerària que semble que no es puga executar mentre circules a motor pels carrers de Delhi. El caos és insuperable. Allò més sorprenent però, és que no hem vist un sol accident durant els nombrosos trajectes en taxi que hem fet al llarg de la nostra estada, incloent-hi un en taxi-bici pel bell mig dels estrets i aglomerats carrerons del barri musulmà.

Com ja he dit, descriure la realitat “delihana” requereix d’una capacitat d’observació i d’anàlisi a l’abast de ben poca gent. El col·lapse literari és impossible de vèncer: com absorbir tot aquest allau d’estímuls i fer-ne una narració mínimament fidedigna?  Un cop aconseguírem de creuar l’avinguda ens endinsàrem embadalits per una trama urbana absolutament caòtica per als ulls occidentals. Potser allò més acurat per reflectir aquesta realitat és l’observació que féu la meua germana Martina unes hores després d’arribar: "Delhi és una mescla de Marrakech i Ouagadougou". No cal dir que per a nosaltres dos la definició és perfectament vàlida car coneixem les dues ciutats; per a aquells qui no hi hagen estat, de ben poca cosa els servirà. Sembla que, de cop i volta, som a una ciutat medieval repleta d’automòbils, fils de xarxa elèctrica, samarretes de futbol d'equips europeus, tanques publicitàries de tota mena i mòbils d’última generació. La conjugació d’aquests elements és difícil d’assimilar.

Acaben d’aparèixer al nostre vagó dos militars. Escorcollen la maleta de l’home que seu just davant meu. La policia és també una constant pels carrers de la ciutat. Les grans avingudes i les cruïlles estan molt militaritzades. Malgrat tot, no hem viscut cap situació “delicada” mentre voltàvem pels barris més “populars”; no hem tingut en cap moment la sensació d’inseguretat que hom pot esperar d’un paissatge urbà tan massificat i caòtic. Ni tan sols la sensació que algú volgués fer la típica “estrabada”: a Delhi t’estafen sempre d’una manera “elegant”, amb una correcció impecable. Al taxi, a l’hotel, al restaurant... El preu de les coses mai no és el que pots llegir a la carta, al taxímetre o a l’etiqueta del souvenir. Considere absolutament legítim per part d’aquesta gent d’intentar estafar els turistes; tanmateix, també ho és per part nostra d’evitar que el volum de l’estafa siga desmesurat. Com diu la meua germana "a Delhi, tard o prompte te la peguen". És, fins a cert punt, inevitable i, per tant, més val assumir-ho per evitar l’enuig.

Certament, qualsevol experiència quotidiana és per a nosaltres una aventura. Sense anar més lluny, la cambra de l’hotel on hem passat les dues nits: un espectacle de calor, humitat i decrepitud. No era precisament la cambra que havíem vist a la pàgina web de l’hotel. Era, en tot cas, previsible: 15 € per dos nits, una habitació triple, amb desdejuni inclòs. No podíem esperar una suite. Poc a poc però, el xoc inicial es converteix en quotidianitat i comencem –o, més ben dit, la nostra percepció– comença a fer-se a la nova realitat:l’últim dia d’estar-nos-hi, després d’un munt d’hores suportant la xafogor i els olors de la ciutat, ens venia de gust de tornar a la nostra cambra. L’adaptació humana és inescrutable.

Arco Barcelona-València, 30 de juliol de 2007

Les llargues caminades entre tarteres i valls escarpades han passat a la història. Faig cap a València i la velocitat del tren deforma el paisatge d'una manera estrident: per la finestra no es veu més que un remolí de colors del qual, amb prou feines, es poden intuir unes quantes formes: el blau de la mar, una casa llunyana, el perfil d'una serralada a l'horitzó... Després de quatre dies envoltat de natura i de la tranquil·litat que només aquesta permet, la velocitat del tren multiplica la meua mel·làngia, la tristesa de comprobar que tot allò que hem viscut, els camins sinuosos vora els rierols, les frondoses valls, la sol·litud i la pau dels cims, l'esforç desmesurat per arribar-hi, l'enorme recompensa del paisatge, la conversa i els dinars improvisats, la màgia dels refugis, les dutxes reconfortants, els capvespres de cartes, paraules i rialles... Tot, inel·luctiblement, s'ha convertit en record; en imatges i sensacions que m'acompanyaran per sempre més. La idea del viatge s'ha acomplert: ja no serà més. Com aquest quadern, que ha decidit de completar-se, de morir, fent coincidir la seua última pàgina, el seu últim sospir en blanc, amb l'epíleg d'aquesta innoblidable travessia per l'alt pirineu.

Refugi de Cercastan, 28 de juliol de 2007

No hi ha res comparable a la sensació de sentir-te net i relaxat després d'una llarga caminada d'alta muntanya. No fa encara una hora que hem arribat al refugi on passarem l'última nit d'aquesta travessia per l'alt pirineu català. I després d'una dutxa d'aigua calenta i un refresc tonificant,  el contrast és inevitable: l'esforç desmesurat de la marxa i la serenitat d'aquest precís moment on, il·luminat per un sol encara potent, escric aquestes paraules damunt la fusta d'una antiga taula d'exterior. És un contrast de situació d'una simetria perfecta; d'un antagonisme matemàtic. Si la sensació que ara mateix m'impregna té un antònim, aquest ha de ser, per força, allò que sentia quan pujava una de les interminables tarteres que hem superat avui.

Al refugi de Pinet, un home francés d'aspecte estrafolari, amb una guitarra al coll i dubtosos coneixements de música, "anima"  totes les nits de muntanya amb cançons populars franceses. És, sens dubte, l'atracció del refugi, una mena de "mascota" que, amb unes quantes copes de conyac de més, fa emocionar el nombròs grup de francesos que, apassionats, l'acompanyen amb els cors. Res a dir: jo faria el mateix i m'emocionaria d'igual manera si algú comencés a cantar alguna cançò de Lluís Llach o Ovidi Montllor en un refugi d'alta muntanya.

Al refugi de Cercastan però, l'animació ve a càrrec d'una altra mena de mascota; ací, l'espectacle té forma d'ase blanc. L'animal té el simpàtic costum d'enflairar i mossegar tot allò que troba al seu abast i s'aprofita de l'estat dels caminants que s'acosten al refugi: desfets com arriben, deixen la motxilla o les botes al primer lloc que troben... i ja han begut oli! No te'n pots descuidar! El cartell que hi ha a la porta del refugi adverteix tothom que hi arriba: "El refugi no es fa responsable dels objectes que l'ase puga empassar-se o mossegar". Em pregunte si s'haurà empassat algun aparell tipus càmera digital o telèfon mòbil. Ho cobrirà la garantia? La veritat es que no m'estranyaria gens que ja n'hagués tastat algun: fa uns segons he hagut d'aturar l'escriptura perquè la bèstia ha estat apunt d'empassar-se el quadern on escric!

Refugi de Pinet (França), 27 de juliol de 2007

Una xica toca la guitarra al menjador del refugi, unes taules més enllà d'on escric. Ara, tot just ha deixat la guitarra i ha fet cap a l'anhelada dutxa: les caminades per la muntanya tenen eixa recompensa, entre d'altres.
Hui hem fet el cim més alt de Catalunya: la Pica d'Estats. Ha estat una jornada intensa però considerablement inferior, en cansament i desnivell, a l'etapa d'ahir, la que va encetar aquest trekking circular d'alta muntanya que recorre el Parc Natural de l'Alt Pirineu, batejat amb el nom de "La Porta del Cel". Iniciàrem la ruta des del càmping de Graus, després d'haver-hi passat la nit. Un desdejuni generòs ens aportà una energia que anàvem a necessitar...

Com he dit, l'etapa d'ahir fou d'una complexitat extrema, si més no per a mi, una persona eminentment urbana. Estic acostumat a l'activitat física diària però d'una intensitat moderada: la bici, que m'acosta a tot arreu, les classes d'educació física amb els meus alumnes, les nits de festa de ball intens... Però fer una marxa de tretze hores amb una càrrega considerable -dinar per a tres dies, aigua, roba de recanvi...- i superar un desnivell de 2000mts per senders i tarteres supera en escreix la meua condició física. Val a dir però, que aquest circuit muntanyenc, ben conegut en el món de l'alpinisme amateur, el vam haver de començar a l'inrevés per una qüestió d'allotjament: quan el meu cosí Marc va demanar de reservar tres nits de refugi consecutives no teníem lloc al refugi on havíem de passar la segona nit. L'única manera de poder fer la ruta els dies que l'havíem planificada era fent-la en sentit contrari i tots quatre -Marc, la seua xicota Lourdes, Carles i jo mateix- hi vam accedir sense cap problema... sense pensar les conseqüències físiques que podien derivar-se d'aquesta -aparentment- innocent inversió.

Si fas la ruta com cal, l'última etapa té un desnivell global de 2000m. descendents que recorres en 17 km -l'etapa més llarga de les quatre-. Nosaltres, no cal dir-ho, els férem de pujada, sense una etapa prèvia que anés preparant el nostre cos a l'esforç d'una manera paulatina. Foren tretze hores interminables de travessia, on tots quatre patírem de valent. L'espectacle del paisatge passà, a mesura que s'allargava la marxa, a un segon pla, fins al punt -en alguns moments- de ser absorbit completament per la desesperació. Nosaltres, "La Porta del Cel", la vam començar per l'infern! Però al bell mig d'una de les nombroses ascencions, perduts a l'alta muntanya i completament desfets i conscients de la gran distància que encara ens separava del refugi de Vallferrera, un acudit que ens fa riure a tots:

"Ei, jo me'n torne a casa".

                                                Sophieneck Bar (Berlin), 10 d'agost'07

      Damunt la taula, les inevitables cerveses. Jesús, Ade i Jordi repeteixen aquest ritual contínuament al llarg dels nostres passeig per les enormes i ordenades avingudes de Berlin. Jordi i Ade s'han alçat; sembla que fan marxa cap a casa: Jordi es troba malament i Ade, adolorida de l'esquena, es farà fer una sessió de massatge a casa d'un conegut. Jordi, finalment, s'ha tornat a asseure: per molt malalt que estiga, això de deixar-se mitja cervesa al got no fa amb ell.

Un bar sota les vies (Berlin)
9 d'agost'07

No mai abans havia escrit unes paraules al bell mig de Berlin, una ciutat magestuosa qualsevulla que siga la perspectiva que es trie per observar-la. El dinar ha estat escàs en contingut però ben animat pel que fa a la conversa. Ara mateix, Jordi m'increpa per les paraules que escric, després d'haver-les llegides a petició d'Ade i d'ell mateix. "Escriure sempre és un exercici de prepotència", ha dit entre d'altres coses. Fantàstic! No hi estic massa d'acord però aquesta afirmació ha servit per riure i discutir una bona estona i qualsevol cosa que genere llenguatge i rialles té un valor indiscutible. Jordi és un provocador nat i si, a més a més, ha consumit un cervesa de vora mig litre a cada cantonada de Karl Marx Alle -5km d'avinguda!- la seua insició dialèctica fa tremolar. De riure i d'interés.

                                                             "Sònica" (terrassa-bar), 4 d'agost'07

      Som a diumenge i el festival entra en la seua recta final. Aquesta nit passada no férem festa, encara que vaig estar ballant fins tard. La vesprada fou ben animada, movent-nos a ritme de ragga a la pista de ball menuda. Més de quatre hores de ball intens acabaren amb la meua energia i, ni tan sols una deliciosa pizza, aconseguí de recuperar-me.

                                                        "Sònica" (Electrofloor), 3 d'agost'07

     Aquesta música té, indiscutiblement, efectes sedants sobre el cos. El dj, amb una pausa similar a la de la seua música, canvia un disc, puja un mesurador, activa un efecte sonor, escolta un tema als auriculars, fa una mirada fugaç per veure què passa al seu davant... Poc a poc, i amb molta subtilesa, va transformant la música, tot encadenant sons i efectes d'àudio d'allò més diversos. 

                                                                           "Sònica" (Itàlia), 3 d'agost'07

     Xuso s'allunya direcció les tendes on dormim. Travessa el pla on hi ha instal·lades la majoria de botigues ambulants del festival i s'enfila pel pendent boscós del turó on estem acampats. La terrassa improvisada on estic assegut té un aspecte cansat; no en va, aquesta nit passada ha estat la primera on la música no s'ha aturat un sol moment. La gent, malgrat tot, no sembla massa afectada amb l'exepció d'algun que altre rostre desfigurat.

                                                                             Pisa (Itàlia), 2 d'agost'07

   Vaig prometre Carolina que li amagaria unes paraules a l'aeroport de Pisa i que li faria arribar un mail amb les instruccions necessàries per trobar-les quan hi aparegués, una setmana després. Finalment, les he amagades en una planta al passadís central de l'aeroport. L'operació no era excessivament compromesa però tenia la seua història: no és massa normal de vore una persona furgant entre les fulles d'una planta decorativa al bell mig d'un aeroport internacional. En tot cas però, pense que he estat suficientment discret com per no despertar cap sospita. L'únic perill d'aquest pla és el servei de neteja i manteniment de l'aeroport: si són molt meticulosos i professionals, la nota per Carolina pot acabar a la bossa de les escombreries. La setmana vinent esbrinaré, sense cap mena de dubtes, si Pisa gaudeix del millor sistema de neteja aeroportuària.