|
xavisarria |
dilluns, 30 de juny de 2008 | 13:21h
 Com heu comprovat, aquests dies m'he permès desconnectar aquest bloc (però no l'altre...) El motiu és un projecte (a banda dels viatges i concerts) en forma de llibre que m'omple d'il·lusió i em té clavat davant la pantalla tot el dia. Espere donar-vos més notícies aviat però, de moment, us diré que està ple d'històries curtes...  Ahir ens van prendre el Franki. L'han engabiat a la presó Model de Barcelona. Dos anys i set mesos. I el seu delicte? Diuen que va intentar arrencar una bandera espanyola durant una cercavila. Diuen que es va enfrontar als agent de l'autoritat. Ell ho nega. No en tenen proves. Tampoc els importa. Només volen un cap de turc per a donar exemple. Per a tallar d'arrel. Per atemorir-nos. Aquesta és la democràcia on vivim. Aquesta és la misèria dels qui la diuen garantir.  l'esperança als ullsles banderes al vent i les ganes de viure de la meua gent!  El dimecres és un dia assenyalat: Sant Jordi. Per tal de celebrar-lo
uns companys de Vilanova i la Geltrú han organitzat una presentació extraordinària
del llibre 'Del Sud' a la seua ciutat. Hi aniran Toni Albà -gràcies per tot
mestre!-, l'actor Sergi López -sense paraules-, el Botifarra -ja saps com t'estimem-, i el nostre amic dolçainer
de Vinaròs Pau Puig -un geni-. Nosaltres, però, no hi podem anar (hi anà Robert).
Una part del grup fem aquesta nit un acústic ben especial a la
Universitat Politècnica de València en motiu de la Setmana per la Llengua. La veritat és que li estem agafant el gust a això dels acústics. Vam començar ara fa un temps davant la necessitat de fer un format més accessible per a tocar en xicotets espais. Molta gent ens ho demanava i nosaltres no vam saber dir que no. Els principis, com tot, van ser durs (i ridículs) tot i que amb el anys hem pogut anar superant les nostres vergonyes i deficiències i ara ens ho passem d'allò més bé fent-los. Però avui tenim un repte complicat: Tocar a l'auditori del Rectorat de la Universitat Politècnica. El concert ens sorprèn. I no només perquè la sala està plena (300 persones tot i coincidir amb el Barça-Manchester) sinó perquè ens hi trobem molt a gust a l'escenari repassant cançons velles i noves. Revisitant-les i adaptant-les a una guitarra, un caixó flamenc, una dolçaina i tres veus. És divertit veure com els esquelets de cançons noves i velles agafen nova volada. Fins i tot ens atrevim amb la nostàlgica 'On vas'! La gent també respon increïblement i no deixa d'animar i riure amb nosaltres. Sobretot quan fem referències als nostres inicis: Al barri del Carme, a l'institut Benlliure, al Cafenet de la Facultat de Filosofia o als carrers de Benimaclet. I és que han passat 15 anys i nosaltres encara gairebé ni ens hem adonat. O potser sí i no ho velem fer-ho. Acabem el concert, de peu, amb les llum enceses i entonant tot l'auditori diferents cançons populars. Ha estat una hora i mitja de records i cançons. D'enfrontar-les cara a cara sense trucs ni artificis. Tot un plaer si, a més, ho fas a València. A la teua ciutat. Amb la teua gent. Aquest són els dies que fan que tot valga un poc més la pena.  Divendres a la nit dormim a Manresa a casa del Litus i dilluns aprofitem per fer una xicoteta reunió. Parlem del present i futur del grup, del que ens queda per fer enguany i del que volem fer l'any vinent. Com alguns sabeu, això encara és incert. Però aquest és un altre tema.De vesprada baixem fins a Barcelona, on, en teoria, hi ha prevista la presentació que organitza l'editorial. Diversos malentesos la fan impossible i nosaltres aprofitem per a conèixer can Vilaweb de la mà de l'amic-mestre Partal (i reconec que sempre m'havia encuriosit veure què s'amaga darrere de la meua llar virtual!) Ja de nit, passades les nou, puge al darrer tren que parteix des de Sants fins a València. Un trajecte nocturn que mai havia fet i que em dóna una altra perspectiva de la meua ruta vital. Finalment, a la una de la matinada arribe a l'Estació del Nord. Agafe la moto (sense multa!) i arribe al sofà de casa. Per fi...  De Barcelona fem via cap a Sallent on un grup de joves ha organitzat una altra xerrada. És tracta d'una associació de recent creació que sota el de "La Llançadora" reuneix tot el jovent que des de fa anys treballa en l'organització del Correllengua al seu pas pel poble. No cal dir que el Bages és un altra de les comarques principatines on hi tenim més lligams. Només a Sallent hi hem actuat tres vegades en grans concerts com aquell Carnestoltes que s'acabà amb la xocolata del matí següent. A Manresa també hi hem anat innumerables ocasions incloent algun dels nostres primers concerts com aquell mític amb Joxe Ripiau organitzat per les JIR. Però sobretot a Manresa hi tenim la gent de propaganda pel fet, el Litus el Dani i la resta de família que són una branca d'aquest tronc que compartim. El mateix Litus ens ve a recollir i ens acompanya a una xerrada llarga i distreta on tenim temps d'exposar diferents temes i realitats que afecten el País Valencià. Unes realitats a les quals nosaltres hi estem massa acostumats però que són del gairebé desconegudes arreu dels Països Catalans. De totes elles en parlem una bona estona davant d'un públic de totes les edats encuriosit que no ens deixa de preguntar. Quan acaba el concert, un d'ells, un companys de la CUP de Sallent ens dóna la darrera sorpresa ben emotiva: Per iniciativa de la CUP i amb el consens de tot el ple municipal, Sallent tindrà un carrer d'homenatge a Guillem Agulló. Aquestes són les xicotetes alegries que motiven els meus viatges.  Dissabte dormim a Pineda i diumenge marxem cap a Barcelona. Allí presentarem el llibre dins les jornades per la llengua que organitza Endavant al barri de Gràcia. Ens acompanya el Titot que ha trobat uns minuts en la seua carregada agenda. Sempre em sorprèn el ritme que porta. Els darrers dies s'ha passat voltant el país presentant el seu darrer llibre 'Entestat en la Independència' i tocant en les seues múltiples facetes musicals on participa. Amb ell xarre una estona dels viatges americans i em comenta les aventures que ell va viure amb Brams a Nicaragua i Veneçuela. En aquest darrer país, el promotor que havia de fer els concerts va fugir amb els diners i els va deixar penjats... I jo que em pensava a que nosaltres ens havia passat de tot! L'acte d'Endavant és a la plaça Revolució. És un matí de diumenge i plou intermitentment. Tot i així una bon grapat de persona s'apropa a l'acte. Hi ha molts companys de València i també de Barcelona, com el Jordi Garrigós que, malgrat la feina, la militància i els estudis, cada dia treu temps per a actualitzar els seus imprescindibles blocs musicals. Bona feina company!
xavisarria |
dimecres, 23 d'abril de 2008 | 12:06h
Amb el cansament acumulat del viatge a Extremadura, agafe de nou el tren
camí cap a Barcelona. Avui ho faig per tal d'acompanyar a l'Héctor i
l'Antoni en les seues presentacions del llibre 'Del Sud' al principat.
És la primera vegada que presenten el llibre i fora del País valencià i
estan un poc nerviosos. Cap problema. Per un cap de setmana lliure que
tenia... Les presentacions comencen a Pineda. Allí, al Maresme el grup hi tenim grans amics sobretot perquè fou en aquest comarca on férem els nostres primers concerts al principat. Concretament en una minigira que ens organitzà Maulets ara farà uns dotze anys i que començà amb a històrica Botifarrada contra la Hispanitat que encara es celebra. Encara recorde aquelles primeres concerts fora de valència. Estàvem nerviosos i eufòrics de poder viatjar. Dormíem a casa d'amics i tocàvem en ens deixàvem. Només teníem 17 anys... De tot això i de com ha canviat tot en parlem a la xerrada. Una trentena de membres de la CUP de Pineda comparteixen taula amb nosaltres i el Ferran, amb les seues paraules plenes de nostàlgia, em fa emocionar. Té raó quan diu que la nostra és una lluita que cansa però que sempre revifa. Té raó quan diu que molts hem sentit ganes de deixar-ho tot i abandonar però que quan parles i coneixes gent d'arreu del país és quan renoves l'energia. Té raó, en definitiva, perquè tot això és el que sent jo en nits com aquesta. Ací vos deixe el cartell (obra de l'amic Joan Jubany) d'aquella històrica botifarrada de l'any 1996:   Ahir vam viure una de les habituals travessies del grup. Aquest cop,
però, el nostre destí no era molt habitual: Extremadura, un lloc on no
hi havia estat mai i on no creia, sincerament, que hi tocaríem mai. La ruta va començar dijous a la nit. Vam partir de València a les 21:30h, vam fer escala a Madrid i de bon matí, a les 07:30h vam reprendre el camí cap Càceres. Allí actuàvem al festival Extremusika que cada any reuneix desenes de milers de persones al recinte firal de la ciutat. I la veritat ens va deixar amb la boca oberta. Tots tenim prejudicis i tòpics incrustats en la nostra consciència col·lectiva. Uns prejudicis que fan que nosaltres mateixos enfortim sense voler-ho les barreres que ens dificulten el pas. Més encara quan es tracta de territoris lluny de casa que coneixes només per la polèmica mediàtica de torn. Doncs sí, nosaltres els teníem. Ho reconec. Creiem que arribaríem a Càceres, eixiríem a tocar i no hi hauria ningú. Que a les 14:00h de la vesprada ningú va a veure un grup que canta en valencià a un festival d'Extremadura. I menys amb el temporal de pluja i vent que assolava el recinte. Doncs no. Tot al contrari. Només eixir a un dels tres enormes escenaris del festival, vam quedar de pedra. Allò estava ple... Ple! Ple d'una gentada amb ganes de festa que resistia a la pluja i el fred d'aquell divendres a migdia. La sorpresa més gran, però, va arribar quan de sobte una bona part de la gent va començar a cantar les primeres cançons. La veritat no m'ho podia creure. Vam tenir molts problemes tècnics però la pujada d'adrenalina de saber-te a Extremadura (en directe per a la televisó autonòmica i per a Radio 3) i veure com hi ha tant gent que se sap les cançons i les canta en la nostra llengua és indescriptible. Altres, la majoria, no se les sabien però cantaven i ballaven igual. Tots ens miraven amb cara entre estranyada i alegre. Com la que devíem fer nosaltres. Un cop acabat el concert, però, no vam tenir molt de temps per a celebrar-ho. A les 16:00h agafàvem la furgoneta per a enfrontar de nou les set hores de camí cap a casa. Vam arriba cansats, morts, però immensament feliços. Perquè aquestes són les xicotetes victòries que ens fan continuar endavant. Les xicotetets victòries que hem aconseguit, no ho oblidem, entre totes i tots.  El dimecres passat van anar fins a Albaida convidats pel nostre bon amic Dídac Botella.
Fa uns dies el Dídac ens comentà la possibilitat de fer un parell
d'actes a l'institut i a l'escola on fa classes per tal d'apropar el
món de la música als més joves i presentar les Trobades que cada any recorren el país. I nosaltres, amants de la carretera, vam acceptar amb molt de gust la proposta. Sempre ens ha resultat especial fer visites a escoles i instituts, sobretot perquè el contacte amb la gent més jove ens fa comprendre millor l'abast de tot el que hem fet fins ara i de tot el que ens queda per fer a tots plegats. Cal tenir en compte que nosaltres ens vam formar ara fa 15 anys en un institut de secundària i això, vulguem-ho o no, ha marcat la nostra existència. Doncs bé, en la visita a Albaida d'avui hem pogut tornar a experimentar tots aquests sentiments d'adolescència i pubertat que vam viure a l'institut Benlliure del carrer Alboraia. En la primera part de la visita, de bon matí, ens hem trobat amb alumnes de l'escola de Dídac. Amb ells hem parlat una bona estona sobre diversos temes relacionats amb el món de la música, com ara com funciona un grup de música, com fer una cançó, la importància d'aprendre solfeig i d'altres temes més relacionats amb les nostres vivències dalt i baix dels escenaris. Després hem cantat tots junts la cançó 'Camins' en acústic, dedicada a aquesta comarca, i hem xerrat al voltant del significat de la seua lletra. La sorpresa del dia, però, ha arribat més tard. A mig matí hem anat fins a l'institut de secundària que hi ha al poble i ens hem trobat amb una aula completament a vessar de gent. Jo diria que hi devia haver uns tres-cents xics i xiques. La veritat és que ens ha impressionat bastant però de seguida ens hem empassat els nervis i hem començat a xerrar sobre molts altres temes com ara el futur de la nostra música i el de la llengua que ens uneix. Una llengua que a la Vall d'Albaida viu entre els llavis d'aquests joves que han d'assumir, però, el repte de normalitzar-la d'una vegada per totes. Aquesta complicada tasca, on tots hi juguem un paper determinant, cada dia és més possible gràcies a gent com el Dídac i els milers de mestres, alumnes, pares i mares que conformen aquest teixit social incomparable anomenat Escola Valenciana. Una entitat que cada any és capaç de mobilitzar miraculosament centenars de milers de persones de tots els colors i procedències en defensa d'un patrimoni que ens és tant nostre com universal: la nostra llengua. Ells són els responsables d'aquest somni que vivim cada primavera al País Valencià en forma de Trobades. Ells i els joves com els de l'institut d'Albaida que ens han regalat aquest matí ple de sol i esperança.
xavisarria |
dijous, 17 d'abril de 2008 | 12:15h
 El concert és pura bogeria. La gent balla formant un salvatge pogo en
forma de cercle. M'impacta l'enèrgica capacitat expressiva d'aquesta
gent. A l'escena i ens sentim criatures afortunades. No tots els dies s'està a l'altra punta del món cantant en la nostra
llengua. Ens mirem els uns als altres. Riem. Els ulls ens brillen.
Sentim aquella sensació d'estar flotant.
Qui ens ho havia de dir ara fa 15 anys quan vam començar amb tot això a
l'institut Benlliure! Qui ens ho havia de dir!
xavisarria |
dijous, 17 d'abril de 2008 | 11:54h
 Avui anem a casa el David que viu en una d'aquestes immenses faveles que encerclen la ciutat. Concretamenta Guarataro, la que es veu quan travesses el túnel de l'Avila que va cap a l'aeroport. Tothom ens diu que el lloc és molt perillós i que anem en compte. Només baixar de l'autobús que ens hi porta, una senyora ens ho recorda de nou. És de nit i l'ambient no resulta molt acollidor. Pugem per uns carrerons i arribem a la casa del David. Porta de ferro, xicotetes cambres i miniterrasseta enreixada. Però no hi ha sopar i tenim molta fam. Els Miquels i jo ens decidim a fer una expedició a per menjar. Ens acompanyarà un amic veneçolà. Eixim a la negra nit de nou. L'ambient resulta encara menys acollidor que abans. Baixem de la favela fins a una avinguda solitària on hi juguen a futbol un grup de joves. Passem de llarg i ens dirigim a un forn. Comprem pizzes i pollastres i quan tornem ens trobem de cara amb un espectacle de la nit caraquenya. Un agent de la corrupta policia metroplitana que circula en moto és envestit pel baló de futbol dels xavals que juguen a l'avinguda. Cau a terra. En un moment és munta un sarau. Els xavals corren cap al policia que està sobre el paviment. Uns altres xavals que s'ho miren des d'una plaça propera també hi van. Nosaltres ens trobem enmig de tot allò, astorats i amb les pizzes a les mans. Intentem passar desapercebuts entre l'embolic. El policia s'alça espantat. No sé si es posa la mà a l'arma.El company veneçolà ens diu que passem de llarg. Millor. Molt millor. En aquesta ciutat, de nit, pot passar qualsevol cosa. Arribem de nou a casa David amb certa sensació de nervis. Ells se'n riu mentre enceta una altra cervesa. 'Benvinguts al barri' diu.
xavisarria |
dijous, 17 d'abril de 2008 | 11:51h
 Els barris (o faveles) són els epicentres vitals de Caracas. N'hi ha desenes. Centenars. Ocupen totes les afores. Cada dia en naixen de noves. La majoria tenen el seu origen als anys cinquanta quan el país va viure un èxode del camp cap a la ciutat. Des d'aleshores aquestes ciutats artesanals se les han arreglat amb els seus propis mitjans. Sobrevivint dia a dia sense cap tipus de serveis i lluitant contra la pobresa i la delinqüència davant la indiferència dels successius governs. Avui, però, els seus invisibles habitants marquen els pols de la vida política. S'han organitzat. Han pres la iniciativa. Poder popular, en diuen. I la il·lusió ha tornat, malgrat els inevitables desencisos, a les seues cares.
xavisarria |
dijous, 17 d'abril de 2008 | 11:51h
 Ací al crack en diuen piedra. Als seus consumidors en diuen piedreros. N'hi ha molts. De nit els pots veure. Estesos a terra. Morint en vida.
xavisarria |
dijous, 17 d'abril de 2008 | 11:41h
 La violència social és ben present. Tothom t'ho adverteix. Tothom t'explica històries crues. La major part són certes tot i que l'exageració també és inevitable. Els mitjans privats parlen sense vergonya d'una escalada de la criminalitat. Als delinqüents ací en diuen 'malandros'. Un nom curiós, pense. Ells i la corrupta policia metrolitana controlen, i es reparteixen, la nit. Majoritàrimanet, els malandros són resultat inevitable de l'abandonament crònic que han patit les barriades de la ciutat. Un abandonament que més aviat és un apartheid social i que històricament ha deixat desamparat a la majoria de veneçolans. Sense educació, sense serveis socials, sense accès a la cultura. Això, però, no ho expliquen els mitjans privats. Cada dia hi ha una desena d'assassinats en aquesta ciutat. Gairebé tots al barris pobres.
xavisarria |
dijous, 17 d'abril de 2008 | 11:38h
Els area 23 són un grup de barri. Del 23 de Enero. Un grup que canta veritats a rtime de hip hip mesclat amb salsa i altres ritmes de la barriada. No ho han tingut fàcil. però s'han organitzat. Avui treballen diversos projectes comunicatius que pretenen donar eixida a la música dels seus joves. Com ells n'hi ha molts. També participen a projectes com Hip hop Revolución que aglutina a rapers de tot el continent. Com ells n'hi ha molts que viuen i lluiten per fer-se un lloc. Per trencar les mordaces. Per donar altaveus als seus batecs.
xavisarria |
dijous, 17 d'abril de 2008 | 11:37h
 Avui anem al 23 de Enero, un dels districtes més combatius de la ciutat. El va fundar un dels molts dicatdors que ha patit aquest país. Va erigir grans blocs en el què havia de ser un barri residencial. Mai ho seria. Els blocs mai es van adjudicara a ningú. Una revolta va acabar amb el dictador i els pisos van ser ocupats pels més necessitats. Des d'aleshores és un focus de vida. Els seus carrers són plens de murals de les lluites que han realitzat i de forats de bala de les repressions que han patit. No ha estat en va. En tots aquest anys han conquerit drets i serveis. Avui ja tenen aigua potable, sanitat gratuïta i una escola. Però encara els queda tot un món per fer. Impacta veure els seus blocs. N'hi ha 38 encerclats per milers de vivendes autoconstruides. Visitem una una antiga comissaria ocupada i restituïda en centre social. Abans hi havia policies corruptes que controlaven la violència i el narcotràfic del barri. Ara hi ha una ràdio comunitària i tallers per a tots els veïns. Ens expliquen que fins i tot les àvies hi van col·laborar en l'ocupació. Batalles de barri.
xavisarria |
dijous, 17 d'abril de 2008 | 11:35h
 Al dia següent aprofitem per descansar. Encenc la Tv. La xicoteta pantalla és tot un espectacle a Veneçuela. D'una banda els quatre o cinc canals privats (incloent la RCTV ) que no deixen de bombardejar contra el govern amb sintonies pròpies del Tomate i d'altra banda els dos afins al govern -la primera estatal i el Telesur que és s'emet per cable- que intenten contrarestar. Com tota la resta del país la violenta guerra mediàtica que viu no té cap comparació. Aquest nou reportatge del David és una bona manera d'entendre-la. O de provar-ho. El dia 11 d'abril féu 15 anys de l'impune assassinat del nostre company. Alguns dels blocs que aquests dies han inundat la xarxa amb paraules de record: Feliu Ventura Josep Nadal Qui sap si la tendresa Emigdi Subirats El Llamp Sóc el que veus Aleix de ca la toca Pellikana Mails per Hipàtia Pau Alabajos Estatpropi.cat Tardor a l'Euromed Ara, independència Al sol ixent de l'edèn Juli Cuèllar Diferència i repetició Al darrere la nevera De Sant Boi al món El bloc d'en Titot Els dies i les dones Temps d'incertesa (com tots) El senyor de les muntanyes Valldigna Digital A tall a tall Una més de la colònia CS Terra Del Sud Eskac i Mat Ateneu Popular La Forca Dessota el baldaquí Isaac Peraire Soler Sempre hi ha alguna cosa a dir El bloc d'un de Reus Nessie School of Languanges Centre Ovidi Montllor Salse 05 Twenty Pv Testenguaret Marcús Xavier Mir Casal Despertaferro Assumiràs la veu d'un poble L'hidroavió apagafocs Jaume Renyer Cucarella Obrint Pas: Diari de la gira L'astrolabi Empordà Acció Roda el món... i anar tirant! La trappola La llibreta estelada La morca Alea iacta est Salut i Rauxa La tinta de los escolares Lluís Soler Una finestra de bon temps Socarrats però no vençuts! L'espurna del sud Revolta permament Casal Panxampla Bernat Taradell El bloc d'En Raül Tir Na Nóg Autocrítica i crítica Jon Kepa La més petita de les finestres Sense fruir de l'estipendi L'hora violeta Col·lectiu 1707 No tot va sempre sobre rodes La Sèkia Serem allò que vulguem ser MusaranyA El meu país d'Itàlia El Tetrabloc v.1.1 Resistim Giny d'igualtat El bloc del Bixo Lluna de plata, vull abraçar-te Aitor Blanc La plana rebel Àngel Canet Català Ara és demà Cridem qui som Literatura catalana moderna Poemes i lletres Perevolta Eguellp Carles Molina Marc Peris La caseta del plater Drac Màgic Puig d'en Cama Xavier Monge JSalviac Des de la plaça del gall Si no fa vent remarem A les dunes dels teus ulls Constants vitals Tanta lucha y tanta sonrisa Once upon a time 3tristostigresmengenfetged1penjat The Reality Mirror Raver.twitter Resistim! Els furs Desvarios varios Sergi Caravaca Joan Jubany Els PPCC i el món des de Vic Un oasi per a uns quants Pinzellades de l'entorn ...
xavisarria |
dijous, 10 d'abril de 2008 | 09:38h
[Ací teniu una crida per a demà que us fem diversos companys]
'El proper divendres farà 15 anys de l'assassinat del jove Guillem Agulló. Fou l'11 d'abril del 1993 quan aquest jove antifeixista i independentista de Burjassot (l'Horta) fou apunyalat mortalment. El seu assassí només complí quatre anys de condemna i recentment es presentà a les darreres eleccions municipals per una partit d'extrema dreta. Enguany, 15 anys després del seu assassinat, aquesta impunitat s'ha saldat amb més de 600 agressions al País Valencià com les darreres pallisses a immigrants gravades en vídeo, la punyalada que gairebé li costa la vida a un jove de València, l'esvàstica gravada en la cara a un altre jove a Castelló o les desenes d'atacs contra centres socials, llibreries, seus de partits polítics i altres locals de tot tipus. I tot, davant la indiferència mediàtica i governamental que caracteritza aquest país. Per aquest motiu diversos companys blocaires ens hem decidit a llançar una crida per al proper divendres 11 d'abril. Es tracta d'escriure aquest dia, o durant el cap de setmana, un apunt amb el títol '15 ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ' amb el banner que adjuntem. D'aquesta manera, unint i multiplicant les nostres veus, posarem la nostra engruna de fermesa contra el silenci i la vergonya. En record de Guillem Agulló. Perquè el següent podem ser qualsevol de nosaltres.'
|
Accés de l'autorEls meus enllaçosALTRES
AMICS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
