Enguany la commemoració a tot Europa del setantè aniversari de la Nit dels vidres trencats (també a casa nostra)
ha coincidit amb un altre fet que ens hauria de fer reflexionar:
l'accident mortal de l'ultra austríac Jörg Haider. I no parle d'una
qüestió de seguretat viària, ni de bon tros sentimental, sinó de la clara exhibició de suport popular en el seu funeral. Perquè avui, que trenta mil
persones es passegen com un ramat sense pastor davant el fèretre d'un
líder com Haider és, si més no, preocupant. Més encara quan aquest
polític havia utilitzat les tribunes del poder per prohibir mesquites i
declarar-se defensor de la puresa racial, l'homofòbia i la decència moral de les SS. Poca broma.
És evident que el paradís que es pretengué construir sobre les
cendres de la barbàrie, és avui ple d'esquerdes. Només cal fer un cop
d'ull a les institucions del continent per comprovar com una munió de
formacions ultres han aconseguit de renovar-se i de créixer fins al
punt de condicionar la política dels seus estats. En són exemple
partits clàssics de l'extrema dreta europea com l'influent Front Nacional francès o la poderosa Aliança Nacional d'Itàlia (on els admiradors de Mussolini campen tant per la gespa dels estadis de futbol com per les butaques del govern),
però també n'hi ha de caire més aviat populista que han renovat el
discurs a base d'utilitzar les preocupacions socials per atiar el foc
de la crisi econòmica, la islamofòbia i l'odi a l'immigrant en general.
D'aquesta manera s'explica que el Vlaams Belang haja aconseguit de postular-se com la primera força del parlament flamenc, que el Partit del Poble Danès siga la formació que sustenta el govern d'aquell país, que l'Aliança pel Futur d'Àustria de Haider haja sumat el trenta per cent de vots, juntament amb la seua matriu (el també ultra Partit Liberal d'Àustria), o que el provocador Partit del Poble Suís guanyara les eleccions amb el conegut cartell,
en què es veu una ramat d'ovelles blanques expulsant-ne una de negra.
Per no parlar de l'efervescència electoral dels ultranacionalistes de
l'Europa oriental, des de Rússia fins a Polònia passant per Bulgària,
Romania, Hongria i les noves repúbliques balcàniques.
Aquest panorama ens ensenya, doncs, que la xenofòbia populista que
representava Haider és avui una ideologia renovada, amagada però
latent, que s'articula políticament entre una audiència heterogènia i
gràcies a una estètica i un discurs allunyats del tòpics del passat. I
a casa nostra, esperonada pels indicadors de la crisi que s'albira, la
seua ombra ens comença a amenaçar. Mantinguem-nos alerta, per tant. I
treballem perquè no plane sobre el nostre demà.
[Ara fa uns quants mesos, a l'abril, diversos companys us vam fer una crida per Internet per tal de sumar veus i esforços en la commemoració del 15è aniversari de l'assassinat de Guillem Agulló. Aquests dies, quan està a punt de cloure aquest any, us tornem a convocar a l'acte que se celebrarà dimarts dia 16 a Burjassot per tal de recordar i unir a les generacions que han plantat cara al feixisme des la guerra civil fins als notres dies. Ací en teniu el comunicat. Espere que ens veiem dimarts.]
El passat 12 d'abril es complí el 15 aniversari de l'assassinat del
jove antifeixista, militant de Maulets i veí de Burjassot Guillem
Agulló i Salvador. Durant tots aquests mesos, una gran quantitat
d’entitats, col·lectius i organitzacions polítiques, culturals i
socials, així com persones a títol individual, s'han sumat a la
campanya 15 anys sense Guillem Agulló, iniciada a través d'una crida
per Internet i materialitzada amb centenars d'actes arreu del país.
Ara,
quan falten pocs dies perquè acabe l’any, el grup promotor d'aquella
crida volem celebrar un gran acte de record i combat, però també
d’agraïment i afirmació col·lectiva. Un acte que se celebrarà el 16 de
desembre al Teatre Tívoli de Burjassot i on volem homenatjar a
Guillem Agulló però també a totes les víctimes del feixisme de la
nostra història recent, amb la participació de les diferents
generacions de valencians i valencianes que des de la guerra civil fins
ara han lluitat pels drets i les llibertats personals i col·lectives
del nostre país.
Amb aquesta finalitat, l’acte s’estructurarà
en tres grans blocs: el primer, en homenatge als milers de combatents,
represaliats i desapareguts forçats de la guerra civil; el segon, als
afectats per la violència exercida per l’extrema dreta durant la
‘transició’ política i l’anomenada ‘Batalla de València’; i el tercer,
a les víctimes dels grups feixistes i neonazis que han actuat i
continuen actuant amb total impunitat avui dia.
En cada bloc
comptarem amb la presència de testimonis d’aquests episodis de la
nostra història i farem un especial homenatge als supervivents de la
repressió franquista, a la família de Vicent Andrés Estellés i a la de Guillem
Agulló. També intervindran destacades personalitats del nostre món
cultural i social així com grups i cantants que han estat, i són, la
banda sonora d’aquestes lluites.
Un acte, doncs, on volem
recuperar la pròpia història i homenatjar amb el qui ho han donat tot
per tots nosaltres. Un acte on volem enfortir els lligams entre les
generacions de lluitadors i lluitadores per guanyar el futur dels que
vindran. Un acte on volem refermar, en definitiva, el compromís que la
barbàrie no es torne a repetir.
Recuperem la memòria, guanyem el futur! El 16 de desembre totes i tots a Burjassot!
Ja em predonareu, però no m'he pogut estar de penjar-vos el vídeo de la notícia a Canal 9 de la manifestació de dissabte. Mireu i jutgeu (i controleu les emocions):
Amb tot això de la
publicació del llibre no he tingut massa temps per escriure (quines
coses). Però avui no voldria deixar de parlar de la manifestació que
recorregué la ciutat de València el passat dissabte. No hi vaig ser
(tocàvem a Sant Celoni) però per les notícies, les fotos i les veus que
m'han arribat puc deduïr que fou extraordinària.
Però la nostra sort, o la nostra pena, és que en les darreres dècades hem hagut de multiplicar-nos als
subterranis mediàtics i des d’allà hem estat capaços de bastir un entramat
civil dur i resistent capaç d’aguantar el cop i créixer front
l’adversitat. Les coses com són. I la prova és que aquesta
massiva manifestació així com la resta de mobilitzacions de la
Plataforma per l’Ensenyament Públic contra les dèria de la Ciutadania en
anglès, han retornat l'esperança perduda a desenes de milers de
valencians que veiem com aquesta remor suma forces i creix alimentada
per la resta de calamitats en forma de polítiques de totxana i aparador
que la crisi actual està destapant.
Perquè al País Valencià ja no es tracta d'una qüestió de poder, de poder canviar l'actual estat de les coses,
sinó de necessitat, de la necessitat urgent de transformar-les. I és
aquesta urgència la que ens empeny avui als carrers però, sobretot, la que continuarà empenyent a molts més en la batalla pel demà. Aprofitem-ho, doncs, i siguem protagonistes de l'assalt.
Avui és Sant Narcís a Girona. Dia de barraques, de festa, de riure. De
perdre't pel barri vell o en el bullici de la Copa. Avui, però, setze
joves d'aquelles comarques passaran el dia lluny de casa. A 700
quilòmetres d'incomprensió i ràbia. Dins d'un edifici gris, vell, que
sembla d'altres temps. I se'ls acusarà de cremar fotografies, de
desafiar a l'autoritat reial, d'atrevir-se a denunciar-la. De
multiplicar la veu dels qui ja ho havien fet.
Però no estaran
sols. Perquè avui, diada de Sant Narcís, milers de nosaltres els
recordarem. A casa nostra, però també a Madrid. Perquè la solidaritat
continua sent la nostra millor arma. L'arma d'una lluita que s'encen,
dia a dia, com la metxa invisible que ens esclata dins els cors.
Dos vídeos interessants per posar cara i ulls al drama del port d'Alacant (última ciutat en caure en mans dels feixistes) i el camp de concentració d'Albatera, dels quals hem parlat a l'apunt anterior:
A propòsit de la polèmica que aquests dies s'ha generat entorn la figura de Companys així com les fosses comunes
i la resta d'atrocitats de la dictadura, rescate una carta que em va
enviar la Neus, una jove d'Alzira, després del concert d'Alacant i que resumeix els sentiment
d'impotència i ràbia que molts sentim davant la vergonyosa passivitat exercida per l'estat durant tres dècades de democràcia.
Fets com els que ens explica la Neus, el drama viscut al port d'Alacant o al camp de concentració d'Albatera (que han estat recollits en el llibre 'Una presó amb vistes al mar' de José Miguel Santa Creu) són part d'una història de sang i plom que se'ns ha ocultat,
sobretot al País Valencià, i que molts hem descobert gràcies als
testimonis dels nostres avis i àvies, els mateixos que ens han ensenyat el valor de la lluita i la
dignitat de la derrota: "Hola a tots,
La
veritat és que aquests dies he tingut l'oportunitat de parlar amb
alguns de vosaltres, però es que després del concert i amb l'emoció que
se sent, no he sigut capaç d'agrair-vos les vostres paraules entre
cançó i cançó.
Tots els vostres concerts m'emocionen... però
en aquest, quan féreu referència a Alacant dient que era "l'últim
bastió de la llibertat"... em va tocar molt de prop ja que el pare del
meu iaio quan hi anava a fugir del feixisme, com tanta gent
repúblicana, el tancaren al camp de concentració d'Albatera i un temps
després l'afusellaren a Alzira (el meu poble).
Diumenge, en
tornar del concert vaig córrer a contar-li-ho al meu iaio, el
qual s'emociona amb les vostres cançons i agraïx que hi haja gent que
segueix lluitant per un món millor.
P.D: Per fi heu aconseguit
cantar "la manta al coll" a la platja del Postiguet (després de tantes
barreres i tòpics com heu trencat era impossible que Alacant se us
resistira!).
Sota la pluja, el vent, el fred. Sota el temporal. Recorregut obligat, indecent, gris. Policia, escorcolls, carnets, intimidacions. Cel ennuvolat, banderes molles. Veus ofegades, però encara moltes. Sota les Torres de Serrans, sota una enorme bandera que el consistori ha penjat a mode de resposta. I riem perquè nosaltres també l'onegem. Perquè l'hem recuperat. Perquè ens pertany. I alcem els punys. I sonen cançons de guerra. De la batalla que crema i s'aviva sota la tromba d'aigua. La de València. La ciutat on vivim. La resistent. La nostra. Encara.
Ahir ens van prendre el Franki. L'han engabiat a la presó Model de Barcelona. Dos anys i set mesos. I el seu delicte? Diuen que va intentar arrencar una bandera espanyola durant una cercavila. Diuen que es va enfrontar als agent de l'autoritat. Ell ho nega. No en tenen proves. Tampoc els importa. Només volen un cap de turc per a donar exemple. Per a tallar d'arrel. Per atemorir-nos. Aquesta és la democràcia on vivim. Aquesta és la misèria dels qui la diuen garantir.
Enguany la commemoració a tot Europa del setantè aniversari de la Nit dels vidres trencats (també a casa nostra)
ha coincidit amb un altre fet que ens hauria de fer reflexionar:
l'accident mortal de l'ultra austríac Jörg Haider. I no parle d'una
qüestió de seguretat viària, ni de bon tros sentimental, sinó de la clara exhibició de suport popular en el seu funeral. Perquè avui, que trenta mil
persones es passegen com un ramat sense pastor davant el fèretre d'un
líder com Haider és, si més no, preocupant. Més encara quan aquest
polític havia utilitzat les tribunes del poder per prohibir mesquites i
declarar-se defensor de la puresa racial, l'homofòbia i la decència moral de les SS. Poca broma.
Amb tot això de la
publicació del 
Avui és Sant Narcís a Girona. Dia de barraques, de festa, de riure. De
perdre't pel barri vell o en el bullici de la Copa. Avui, però, setze
joves d'aquelles comarques passaran el dia lluny de casa. A 700
quilòmetres d'incomprensió i ràbia. Dins d'un edifici gris, vell, que
sembla d'altres temps. I se'ls acusarà de cremar fotografies, de
desafiar a l'autoritat reial, d'atrevir-se a denunciar-la. De
multiplicar la veu dels qui ja ho havien fet.
A propòsit de la polèmica que aquests dies s'ha generat entorn la figura de 
Sota la pluja, el vent, el fred. Sota el temporal. Recorregut obligat, indecent, gris. Policia, escorcolls, carnets, intimidacions. Cel ennuvolat, banderes molles. Veus ofegades, però encara moltes. Sota les Torres de Serrans, sota una enorme bandera que el consistori ha penjat a mode de resposta. I riem perquè nosaltres també l'onegem. Perquè l'hem recuperat. Perquè ens pertany. I alcem els punys. I sonen cançons de guerra. De la batalla que crema i s'aviva sota la tromba d'aigua. La de València. La ciutat on vivim. La resistent. La nostra. Encara.
Ahir ens van prendre el 
