Itàlia. Anys 70. Al carrer, violència política i social. Màfia i crim organitzat. Efervescència dels moviments revolucionaris i autònoms. El Partit Comunista més poderós del continent. Irrupció de les Brigades Roges. Segrest i mort d'Aldo Moro. Organitzacions secretes aliades amb elements de l'estat i grups terroristes d'extrema dreta. Atemptats feixistes a Bescia, Milà i massacre a l'estació de ferrocarrils de Bolonya.
En aquest context se succeeïx Romanzo Criminale, la història real de tres amics que escalen el perillós cim de la màfia romana quan a Itàlia trontollen els fonaments de la Primera República. Una mescla de temàtica negra i política basada en la novel·la del jutge Giancarlo de Cataldo que em va recomanar el de La tinta de los escolares i que vaig veure en bona companyia. No us deixarà indiferents.
Com la també recomanable Gomorra que juntament amb Il Divo, basada en la vida del president Andreotti, completen la trilogia d'estrenes sobre l'Italia fosca que conviuen ara mateix als nostres cinemes (per sort, també a València).
Entre les bombes, les pedres, les flames, els controls i els
murs encara es poden obrir escletxes d'esperança a cop de cançó. DAM n'és la prova. Nascuts i criats a la ciutat de Lod, a uns vint quilòmetres de Jerusalem, DAM és una formació de hip hop palestina que en una dècada ha pogut
consolidar la seua proposta musical des dels carrers d'Orient Mijà fins
als de tot el planeta. La seua música és una mescla de ritmes àrabs, melodies mediterrànies i bases urbanes i les seues lletres (escrites en àrab, hebreu i anglès) parlen dels extremismes del dia a dia, del control social, de les exclusions o del fet de sentir-se estranger al teu propi país.
El 1998 editaren el seu primer disc, però no fou fins al 2001 que aconseguiren ressò internacional amb el seu 'Min Irhabi' (Qui és el terrorista?) que ells mateixos comparen amb el 'I'm black, I'm proud' de James Brown revisat per Public Enemy. La consigna prengué foça i en pocs dies fou descarregada per un milió de persones arreu del món. Poc després la Rolling Stone francesa la recopilà en un disc juntament amb grups com Manu Chao i Zebda i de seguida es convertí en banda sonora dels suburbis d'aquelles terres.
A poc a poc, DAM s'han consolidat com un referent del hip hop i de la música urbana en general a Palestina. Els seus textos han estat estudiats en universitats i proclamats en manifestacions i la seua història ha estat recollida en nombrosos films i documentals com ara Local Angel del cineasta i activista israelià Udi Aloni; Slingshot Hip Hop de Jackie Salloum, documental seleccionat a Sundance i que retrata l'escena actual del rap palestí; Channel of rage, de Anat
Halahmi i a la banda sonora del film Ford Transit del director de Paradise Now, Hany Abu Assad entre altres. I tot combinat amb gires arreu d'Estats Units i Europa (on han col·laborat, entre d'altres, amb Fermin Muguruza).
Doncs bé, els DAM acaben de publicar nou disc, Dedication, on trobareu 15 bales plenes de sentiment i ràbia. Sens dubte, una altra manera d'entrendre i veure aquest conflicte tan llunyà i proper alhora.
Fa uns mesos us vaig parlar de la col·laboració que vaig fer amb els bascos Korrontzi al Getxo Folk. Doncs bé, la setmana passada es publicà el cd-dvd d'aquell gran concert. Ací en teniu les imatge de la cançó que vaig cantar (i traduïr com bonament vaig poder) amb els nervis propis d'estar envoltat per grans músics del món del folk (amb la participació de Jorge Arribas, acordionista del grup de folk castellà La Musgaña, Faltriqueira, Susane Seivane, els dantzaris Maia Anaiak i Mikel Urdangarin) i davant de tres mil persones assegudes i expectants. I encara tremole...
xavisarria |
crear |
dilluns, 1 de desembre de 2008 | 13:06h
Una presentació de Joan Carles.
Una carta de Feliu. Una paraules d'ànims del Miquel i unes
altres plenes de saviesa de Vicent. Es pot demanar res
més? Sí. L'escalfor de la gent amb qui has compartit tants
anys de batalles i somriures a la València subterrània i resistent. Va
per vosaltres!
I com no tinc fotos de l'acte, em fa il·lusió deixar-vos l'article que
Vicent Alonso (escriptor i professor de la Universitat de València) publicà el mateix dijous al Quadern d'El País:
(A l'interior de l'apunt trobareu l'article en format text)
xavisarria |
crear |
dilluns, 1 de desembre de 2008 | 12:33h
Després de les xerrades a Mataró i la presentació del llibre a Barcelona encara em quedava un repte per enfrontar: cantar una cançó amb a la festa dels 500 concerts de Gertrudis. M'ho van plantejar ara farà uns mesos i la veritat és que l'elecció de la cançó 'Xaoen, Bilbo, Barcelona' em va acabar d'engrescar (no em veia cantant rumba...o sí!). També el fet de compartir escenari amb l'Iñaki de Betagarri i, no cal dir-ho, que el concert fora tant especial per als amics amfitrions.
I la veritat va valer la pena. A l'escenari, i malgrat els típics nervis de cantar amb un grup que no és el teu o millor dit de no cagar la gravació d'un grup que no és el teu, tot va anar rodat. Però el millor foren els contrastos que es vivien entre bastidors on podies xerrar
amb músics i cantants de mons tant diversos com els Litchis de la Cabra Mecànica, Los Manolos o els Ai, Ai, Ai! (sabíeu que aquesta gent, que per cert estrenen nou disc molt recomanable, foren el productors de gran part de primer rock català?)
La nit va acabar al Carib on ens vam trobar amb la tropa enderrockaire i altres amics i coneguts de la Barcelona que sona. No ho vam fer molt llarg, però. L'endemà encara m'esperaven entrevistes de bon matí a Catalunya Ràdio i al setmanari la Directa i un llarg viatge i concert multitudinari (i ple de fang) a Bilbao. Però això ja és una altre tema...
xavisarria |
crear |
dimarts, 4 de novembre de 2008 | 17:45h
Durant uns quants mesos us he parlat sobre el meu nou projecte, un
llibre en el qual he dedicat el meu darrer any i mig de vida. Doncs bé,
ara puc dir que, després de les inacabables d'hores
davant la pantalla, de l'estranya creació en la furgoneta del grup,
d'inflar-los el cap a amics i familiars i de
reescriptures i correccions inacabables, li ha arribat el dia.
Dilluns 10 de novembre, Edicions Bromera publicarà la criatura.
El seu nom és 'Històries del Paradís' i compta amb vint-i-tants relats
que se succeeixen simultàniament en diferents punts del planeta. De
moment, però, us remet al text de la coberta (que ha dissenyat David Segarra):
"Un jove finlandès s’amaga dins d’un armari aterrit mentre un company de classe dispara a tort i a dret pels passadissos de l’institut. Una trapezista es balanceja sobre la corda que la separa de l’abisme. Una parella d’adolescents abandonen la infantesa entre les flames del suburbi on viuen. Una ambiciosa formiga farà el que siga per descendir en la jerarquia social del seu món. Un soldat d’elit nord-americà explica sense pudor a les càmeres com va arrasar un poblat iraquià per atrapar un grup de presumptes terroristes. Dos germans africans desafien l’oceà a bord d’una barcassa que els ha de conduir al paradís.
Xavi Sarrià ens proposa, en la seua primera obra de ficció, un viatge pel nostre planeta a través d'un mosaic ple de vida on la realitat més crua s'entrellaça amb la fantasia més sorprenent. Un llibre escrit a base de flaixos que ens conviden a reflexionar sobre el món que vivim i construïm entre tots."
+ En aquest altre bloc podeu seguir l'actualitat del llibre:
Dissabte 15 de novembre. BENLLOCH (La Plana) Amb Miquel Ramos, Miquel Gironès Robert Fernàndez. A les 19 hores a l'Auditori Municipal Dijous
20 de novembre. BARCELONA (Barcelonès) Amb Isabel-Clara Simó, el cantautor Feliu Ventura i
l'editor Joan Carles Girbés. A les 19 hores a l'Fnac Triangle (Plaça
Catalunya, 4). Organitzat per Edicions Bromera.
Dijous 27 de
novembre. VALÈNCIA (L'Horta) Amb l'escriptor i professor de la Universitat de València
Vicent Alonso, l'editor Joan Carles Girbés i Miquel Ramos, membre
d'Obrint Pas. A les 19.30 hores a l'Fnac (c/Guillem de Castro, 9-11) Organitzat per Edicions Bromera.
Dimecres 3 de desembre. GANDIA (La Safor) Amb l'escriptora Gemma Pasqual. A les 20.00 hores a la Llibreria Ambra (Av. Alacant, 12).
Dijous 4 de desembre. XÀTIVA (La Costera) Amb l'escriptor Toni Cucarella. A les 20.00 hores la Llibreria La Costera (c/Gregorio Molina, 17).
Dimarts 9 de desembre:
VIC (Osona). Amb Francesc Ribera 'Titot' A les 20.00 hores a la Llibreria La Tralla (c/De la Riera 5 i 9). Organitzat pel Casal Independentista Manel Viusà. Dimecres 10 de desembre: GIRONA (Gironès). Amb Natxo Morera de la Vall. A les 19.30 hores a la Llibreteria (c/ Migdia 55, baixos)
Dijous 11 de desembre: ALGEMESÍ
(Ribera Alta). Amb Diego Gómez, president d'Escola Valenciana. les
20.00 hores a la llibreria Samaruc (c/Sant Josep de Calassanç, 11 ) Divendres 12 de desembre: PALMA (Mallorca). Amb Marc Peris. A les 19.00 hores a Can Alcover (c/Sant Alonso, 24). Organitzat per Joves de Mallorca per la Llengua.
Dissabte 13 de desembre: ALCOI
(Alcoià). Amb l'escriptor Silvestre Vilaplana. Lectura d'un conte a
càrrec d'un actor alcoià. A les 19.30 hores al Centre Ovidi Montllor
(c/Vistabella, 8 baixos)
Dimecres 17 de desembre: BARCELONA - SANTS (Barcelonès) Acompanyat per David Fernàndez. A les 19.30 a Sants (local per confirmar) Organitza: La Ciutat Invisible.
Dijous 18 de desembre: MANRESA
(Bages). Acompanyat per Feliu Ventura. A les 20 hores al Casal Popular
La Fadulla. (c/Verge de l'Alba, 4 baixos). Organitzat pel Casal Popular la Fadulla amb la col·laboració de Propaganda pel fet. Dijous 19 de desembre: REUS (Baix Camp). Acompanyat per Agnès Toda (membre del Casal Despertaferro i de la
Secció de Llengua i Literatura del Centre). A les 19.30 hores al Centre
de Lectura (c/ Major, 15). Organitzat pel Casal Despertaferro.
(els propers dies actualitzarem la llista amb més pobles i ciutats)
xavisarria |
crear |
dissabte, 1 de novembre de 2008 | 13:04h
Sempre m’han preguntat el perquè de la meua passió
pel món de la música. I no he sabut mai què respondre. La veritat és
que la meua no és una passió per la música pròpiament dita, sinó per
tot el que aquesta em permet expressar amb la seua mescla de paraules i
acords. Aquesta combinació és la que m’ha enganxat des de menut perquè,
no ens enganyem, la meua sempre ha estat una generació més atreta pels
reclams audiovisuals que pels de la lletra impresa. Aquest fet, però,
l’hauríem d’aprofitar com un avantatge. Perquè si som capaços
d’utilitzar el poder d’atracció que exerceix la cultura audiovisual, i
la musical en concret, entre els nostres joves per a incentivar el seu
interés pel fantàstic món dels llibres, serem capaços de garantir el
present i el futur de tot plegat.
Vaig
començar a escriure quan encara no alçava un metre de terra. Crec que
va ser algun conte que em van encarregar a classe o alguna redacció
d’aquelles que escrivíem sense saber com ni per què. La veritat és que
m’agradava molt escriure i ho feia sovint d’amagat a casa per tal de
desfogar totes les meues emocions i frustracions d’adolescent. Però la
cosa no va anar més enllà. Supose que aquella prematura vocació
literària es va quedar estancada per la irrupció d’una força molt més
potent que va aclaparar les meues orelles: la música. La música es va
apoderar de mi com un tsunami quan només tenia 12 anys i encara no m’ha
deixat.
Aquella passió em va portar un
bon dia a agafar una vella guitarra que corria per casa. Me la vaig
mirar encuriosit i em vaig atrevir a posar els dits sobre les cordes
fins que vaig aconseguir fer sonar un acord. Després en vaig fer sonar
un altre i una altre fins que vaig enllestir una cançó. Però no estava
completa: hi faltava la lletra. Així que em vaig tancar a l’habitació
de casa i vaig escriure versos i més versos fins que vaig completar una
estrofa i aquesta va donar pas a una tornada senzilla però potent.
Aquella
primera cançó no era gran cosa, però per a mi va ser tota una
revelació: podia crear! Com veieu, tots aquells experiments a
l’habitació de casa em van obrir una porta fins aleshores del tot
desconeguda per a mi: la de la creació. Creació musical, sí, però també
literària. Perquè, no ho oblidem, tota la música cantada és plena
d’aquest univers paral·lel que anomenem literatura.
Amb
tot això, el que vull dir és que per a mi, com per a milers de joves
d’aquest país, la música ha estat un estímul artístic insubstituïble.
Sobretot gràcies a les seues lletres i a l’existència de músics que les
han usades per a explicar-nos el món en la nostra llengua. I ha estat
aquest estímul el que ha incentivat que jo ara reprenga la meua
prematura vocació per la literatura pròpiament dita. No vull dir que
l’haguera oblidada, sinó que, senzillament, aquesta havia canviat el
seu embolcall per la inqüestionable atracció que –només cal fer una
ullada als instituts o a les habitacions dels nostres fills o germans
menuts per a comprovar-ho– exerceix la música d’avui dia entre els més
joves.
L’esperança, la compartisc amb vosaltres:
que tot aquest jovent compartisca l’MP3 amb la lletra impresa i contribuïsca
a augmentar el nombre de lectors que necessiten ara, més que mai, els
nostres llibres. Però això només serà possible si ens acostem als
llenguatges que cada dia ells mateixos creen i reinventen. Només així,
oferint les eines i esperant els fruits, farem que s’equilibre la
balança de les seues, i les nostres, inquietuds. Aquest és el poder que
aquella primera cançó em va descobrir. Aquest és el futur que hem
d’assolir entre tots.
En la trobada llampec que tinguérem a València, Fermin ens deixà dues de les cançons del seu nou disc. 'Asthmatic Lion', que es publica el proper divendres, és un autèntic mosaic de ritmes i cultures que ha estat enregistrat en ciutats com Berlín, Nova York, Tokio, Kingston, Dublín, Jerusalem, París,
Madrid, Kuala Lumpur, Niamey, Quito, Barcelona, Moscú, Irun, Toulouse i Roma.
En totes aquestes ciutats, l'incombustible cantant ha comptat amb la col·laboració de músics com Dave
Hillyard (The Slackers), Stephanie Wallace, Franklin «Bubbler» Waul,
Ophelia, BAD Sound System, Dana Leong, Kaori, Rub-a-DUB Market, Bajka,
Al Rumjen (Asian Dub Foundation), DAM, Guive, Minsa (Desechos), Rossy
de Palma, Maria de Medeiros, Manu Chao, Marina (Ojos de Brujo),
Gambeat, Mouss et Hakim i Sorkun.
Sens dubte, un autèntic llibre de viatges sonor d'aquest lleó d'Irun que ja ha anunciat que no actuarà en directe, almenys, fins l'any vinent. De moment ens quedarem amb la mostra 'Balazalak':
Gustavo Arias, Lulo, és un company i amic de Xile que canta en una de les formacions més populars del hip hop d'aquell país: Legua York, un grup que ha sabut agafar el relleu de la música compromesa que el general Pinochet esguerrà l'any 1973.
Doncs bé, ara Lulo ha decidit presentar-se a les eleccions municipals de la comuna de San Joaquín, un municipi entramat al sud de la inmensa àrea metropolitana del Gran Santiago i on s'hi troba la barriada de La Legua (on viu ell i d'on prové el nom del grup). Ho farà amb Juntos Podemos Mas, una ampla coalició d'organitzacions polítiques així com moviments socials de l'esquerra xilena, i ja ha anunciat que farà campanya amb els mitjans propis del hip hop i les cultures juvenils, com la música, els graffitis o els stencils.
Les eleccions municipals xilenes seran el proper 24 d'octube i decidiran si per primera vegada en la política xilena, un raper entra com a regidor en un consitori de la gran capital d'aquest país. Espere, i de fet ell ja ho ha assegurat, que aquesta estapa no signifique l'aturada d'una de les formacions més sòlides del'anomenat Hip Hop Revolución sudamericà. I com a mostra us deixe un vídeo on la seua música serveix de BSO de la Brigada de Murals Ramona Parra:
Potser fou els nervis de l'escenari o els que patia entre bastidors, potser l'espina clavada de la què parla l'Elisenda o les milers que em van punxar el cor, potser el rigurós silenci del principi o l'ensordidor soroll del final, potser la bellesa del Palau o l'ombra del Xirinacs, potser els aplaudiments dels que hi eren o el record dels qui ja no hi són. No ho sé. El cas és que allà dalt, assegut amb la guitarra, amb els meus amics, tocant dues de les cançons que ens han donant tant, em vaig emocionar com un xiquet...
Itàlia. Anys 70. Al carrer, violència política i social. Màfia i crim organitzat. Efervescència dels moviments revolucionaris i autònoms. El Partit Comunista més poderós del continent. Irrupció de les Brigades Roges. Segrest i mort d'Aldo Moro. Organitzacions secretes aliades amb elements de l'estat i grups terroristes d'extrema dreta. Atemptats feixistes a Bescia, Milà i massacre a l'estació de ferrocarrils de Bolonya. 
Entre les bombes, les pedres, les flames, els controls i els
murs encara es poden obrir escletxes d'esperança a cop de cançó. 
Fa uns mesos 
Després de les xerrades a Mataró i la presentació del llibre a Barcelona encara em quedava un repte per enfrontar: cantar una cançó amb a la festa dels 
Durant uns quants mesos us he parlat sobre el meu nou projecte, un
llibre en el qual he dedicat el meu darrer any i mig de vida. Doncs bé,
ara puc dir que, després de les inacabables d'hores
davant la pantalla, de l'estranya creació en la furgoneta del grup,
d'inflar-los el cap a amics i familiars i de
reescriptures i correccions inacabables, li ha arribat el dia. 
En la trobada llampec que tinguérem a València, Fermin ens deixà dues de les cançons del seu nou disc. 'Asthmatic Lion', que es publica el proper divendres, és un autèntic mosaic de ritmes i cultures que ha estat enregistrat en ciutats com Berlín, Nova York, Tokio, Kingston, Dublín, Jerusalem, París,
Madrid, Kuala Lumpur, Niamey, Quito, Barcelona, Moscú, Irun, Toulouse i Roma. 
Gustavo Arias, Lulo, és un company i amic de Xile que canta en una de les formacions més populars del hip hop d'aquell país: Legua York, un grup que ha sabut agafar el relleu de la música compromesa que el general Pinochet 
Potser fou els nervis de l'escenari o els que patia entre bastidors, potser l'espina clavada de la què parla l'
