La veritat és que porte uns quants dies al límit. En dues setmanes he recorregut una quinzena de pobles i ciutats (Vic, Girona, Algemesí, Palma, Manacor, Alcoi, Madrid Barcelona, Manresa, La Selva del Camp, Mont-Roig, Reus, Saragossa) en un viatge llarg i solitari (i cansat, si us he de ser sincers) Aviat us escriuré les cròniques però abans no vull oblidar-me de la nit, la gran nit, que vam viure dimarts passat a Burjassot. Una nit en què per uns instants vam intentar unir i sumar generacions. Trobar-nos. Veure'ns. Escoltar-nos. Una nit per recordar.
Per aquell escenari de Burjassot hi van desfilar des dels més joves fins als més grans. Valencians i valencianes que hem decidit no oblidar, sinó tot al contrari, recuperar la història que ens pertany i projectar-la cap al futur. L'endemà (encara extenuats per l'esfoç) a la presentació del llibre que vam fer a Can Vies de Barcelona, comentàvem amb el David Fernàndez i l'Ivan de la Ciutat Invisible la necessitat que sentim els de la nostra generació de recrear la pròpia història. De crear imatges mentals per mantenir vius capítols tant funestos d'aquesta com la repressió franquista o la Batalla de València (què ens sabríem si no fora per l'esforç en forma de llibres i converses dels nostre avis i àvies, mares i pares?).
Tot això és el que vam intentar escenificar dimarts. Que els joves tenim memòria, que ens sentim hereus, que volem prendre el relleu. I amb els vídeos, els concerts i els parlaments dels tres blocs, ens vam adonar que, curiosament, era una de les primeres vegades que grans i menuts ens emocionàvem junts recordant vivències com ara les fosses comunes, les bombes a les llibreries o l'assassinat del nostre jove company.
Potser aquest fou el més emotiu. I crec que ho fou no només pel fet de recordar a Guillem (i tot el que vam construir i compartir aquells joves que ens vam criar a la València dels anys noranta, al barri del Carme o al Kasal Popular) sinó perquè vam poder comprovar com ha crescut tot (nosaltres també) des d'aquell fatídic any 1993. Perquè en 15 anys hem multiplicat forces i si a principis d'aquella dècada no juntàvem ni a mil persones en manifestacions com la del 9 d'octubre, ara ens podem mesclar entre desenes de milers.
El país ha canviat. Nosaltres hem canviat. Comencem a fer-nos grans i malgrat que de vegades ens costa reconèixer els mèrits col·lectius, els de totes i tots, crec que hem d'estar orgullosos del treball que s'ha fet en aquests anys. Des de l'ensenyament, des del món de la cultura, dels dels moviments cívics, dels mitjans de comunicació independents, des de les organitzacions polítiques i socials. Perquè és una realitat i perquè només reconeixent-la podrem recarregar les energies per tal de cedir el testimoni als qui vindran. Només així, recordant els qui ens han precedit, aprenent del passat, assumint els propis errors i propagant la il·lusió pel demà, serem capaços d'avançar.
Heus ací el que férem dimarts. Recuperar per guanyar.
El segon compromís de la setmana, i no cal dir que per a mi era el més important, em va agafar nerviós i traient la llengua per la boca perquè m'havia passat tot el matí fent xerrades a Mataró i, un cop dinat, assajant amb els Gertrudis i companyia a uns locals d'assaig de Sant Andreu.
Però quan tens la sort que t'acompanye la saviesa de la Isabel-Clara Simó, la tendresa Feliu Ventura, l'experiència de Josep i els records compartits de Robert, quan a la primera fila hi ha els teus avis lluitadors i emocionats, quan entre l'audiència hi ha tants amics que signifiquen tant per a tu, quan t'expliquen que hi ha companys que han vingut a propòsit des de Girona o des de Falset o des de Vilanova i la Geltrú, quan et trobes una gentada que omple la sala del centre de Barcelona per a conèixer la criatura en forma de llibre que dus entre les mans, tota la resta són banalitats. I aleshores et sents orgullós. De la criatura i d'haver-la parit entre tots ells. Gràcies de tot cor.
Això de publicar un llibre és més intens del que m'esperava. Sobretot
si ho combines amb altres xerrades, col·laboracions i concerts en una sola setmana. Però
anem a pams.
El primer compromís de la setmana foren una sèries de
xerrades pels instituts de Mataró (el matí del passat dijous 20 i divendres 21) dins les activitats del
Correllengua. De xerrades a instituts ja n'havia fet alguna, però mai quatre de seguides jo tot sol. Aquesta classe de xerrades, però, sempre tenen un toc especial. No cal que us recorde que
nosaltres vam créixer com a grup i com a persones en un institut i que
tant els ambients com els adolescents que els omplen encara em semblen
molt familiars.
El primer que em va sorprendre, però, és que en tots els centres em vaig trobar amb amics i coneguts de la comarca. També amb aules completament plenes on un centenar de joves (de vegades dos-cents!) atenien i preguntaven.
Jo vaig intentar explicar les coses tal com les veig, intentant rememorar les nostra experiència com músics-adolescents (i gamberros, perquè no dir-ho). Vam
parlar dels problemes dels inicis, del perquè de cantar en valencià, de com vam créixer amb l'ajuda d'entitats i col·lectius fins descobrir la immensitat del nostre país així com de l'experiència de trencar fronteres i tocar per a un públic no catalanoparlant. A poc a poc, però, i davant la curiositat dels estudiants, la conversa va prendre nous rumbs, fins a tocar temes com l'antifeixisme o la importància d'aprendre i conviure amb altres cultures des del respecte cap a la nostra.
Perquè a la nostra llengua, com he
pogut comprovar, li costa adquirir el prestigi necessari per a normalitzar-se
dins i fora de les aules. Sobretot a les grans ciutats, on allò modern,
allò que mola, ve imposat per maquinàries culturals difícils de
contrarestar. I és per això que m'agraden aquestes xerrades, perquè
t'ajuden a seguir la pista de les inquietuds i les experiències dels
qui protagonitzaran el nostre demà. Unes generacions que creixen amb força i que ens plantegen nous i vells reptes que haurem d'afrontar plegats. No ho oblidem.
Benlloch és un menut poble de La Plana amb el que mantenim una relació ben especial. Perquè hi hem tocat dues vegades (la darrera dins el pavelló en un concert improvisat i memorable) en el marc del Feslloch, però sobretot perqué és el poble on ha arrelat un dels meus millors amics, Xavi Ginés.
Amb ell he viscut moments memorables com ara la creació del primer Terra (us recordeu d'aquell garito estret i ple de fum també d'una màgia difícil d'explicar? fins i tot hi vam gravar un vídeo ara fa 8 anys!) així com a la tasca sempre titànica de publicar L'Avanç cada setmana en paper i en digital (d'això ja us en parlaré un altre dia...)
Doncs bé, per iniciativa seua vam decidir fer la primera presentació del llibre a Benlloch, en el marc de les jornades culturals del poble i acompanyat d'un acústic del grup. I ho vam encertar. Tot i que només feia una setmana que el llibre s'havia publicat, una gentada omplia l'Auditori Municipal. Amb ells vam xerrar, riure i cantar amb la tranquil·litat i hospitalitat que ofereix aquest racó de La Plana que ja mira a la muntanya. Es pot demanar res més en un debut?
Els capricis del destí van voler que després de la trobada amb el meu passat llunyà de l'anterior apunt, tinguera una altra cita a Les Corts. Concretament per participar en una xerrada organitzada pel grup promotor del futur casal independentista del barri. No cal dir que jo anava enfeinat com mai amb el llibre, i de fet he de reconèixer que vaig enviar el darrer esborrany a bord del tren de rodalies entre Sant Celoni i Sants.
A l'estació m'esperava Pablo, un gran amic i company d'aventures que sempre em porta alguna de cap. Ell, com a membre del Casal, em va fer d'anfitrió. I dels bons! Em va fer voltar per tots els racons de la infantesa i fins i tot vaig estar a les portes del Duran i Bas (ai, la llàgrimeta!) En fi, després de la visita pel barri vam fer cap fins a la Colònia Castells, una antiga colònia industrial dels anys vint que viu amenaçada per l'embat constructor de l'Ajuntament. (podeu trobar tota la informació de la lluita per defensar aquest racó històric i singular a Salvem la Colònia Castells).
Tots quatre vam compartir taula i debat al voltant del present i futur de la nostra llengua als diferents territoris, i coincidirem en la cruesa de la situació però també en l'esperança de revertir-la. Tot plegat, una vesprada al barri, encerclat d'amics i gent entesa amb la que poder parlar i descansar, unes hores, dels projectes que m'obsessionen malaltissament.
A mitjans de juny els Miquels i jo vam participar en una a altra experiència ben interessant. El Vicent de Tres Fan Ball em va citar en un bar de Benimaclet per a parlar d'unes activitats que ell i altres mestres de la música popular valenciana duen a terme. Es tracta d'unes colònies músics on es reuneixen un centenars de xiquets i xiquetes de diferent edats al Mas de Noguera de Caudiel. Allí, encerclats de natura, aprenen a tocar el violi, la dolçaina, la flauta, el tabal, la guitarra i altres instruments. L'any passat ja convidaren a músics com Miquel Gil per a complementar aquestes tallers i enguany ho feren amb nosaltres. Així que agafàrem el cotxe i pujàrem pels escarpats camins de l'Alt Palància.
Allí em vaig retrobar amb l'amic Vicent, company de classe de Filologia, que feia un cop de mà a les colònies. Ell i el Vicent ens presentaren a la resta de professors i alumnes. I quines màquines! Després d'una breu xerrada i del passe del dvd del 'Benvingut al Paradís', per a entendre com és grava un disc a l'estudi, vam poder tocar unes cançons conjuntament. I e de dir que ens va sorprendre el nivell d'aquests xavals, que en alguns casos, ja tenen nom de grup com l'Horta Folk.
Tot un plaer, com sempre, comprovar que aquest país és mou al marge del boicots institucionals, i com les iniciatives cíviques poden fer arribar la passió per la música i la cultura en general als més joves.
Després d'un estiu carregat de concerts i escriptures, arriba l'hora de
reprendre aquest bloc. I ho faré rescatant algunes
vivències i experiències que he acumulant en tots aquests mesos.
La primera fou a finals de maig a Mataró. La secció local
d'Òmnium Cultural em va convidar al cicle de conferències "Amenaces i oportunitats en la Catalunya d'avui" on també hi participaven Antoni Bassas, Ramon Tremosa Jaume Bertranpetit i Ferran Mascarell. Jo, que em tire a la piscina amb facilitat, vaig
acceptar l'oferta de xerrar sobre el present i futur de la música en català en la jornada de clausura del cicle.
Per si de cas, però, a la xerrada hi vaig acudir ben acompanyat per Pablo, Maria, Cesk, Irene i David (gràcies companys!) amb els qui vaig fer una cervesa prèvia a l'Atzucac (on vaig poder saludar a l'Oriol i al Joan Jubany) que em va ajudar a
enfrontar-me a l'audiència que m'esperava.
I quina audiència! Vaig entrar al saló
d'actes d'aquesta entitat i em vaig trobar amb més d'un centenar de
persones esperant. Però el més destacat no era la quantitat sinó la
qualitat. I és que entre els presents la mitjana d'edat superava els
cinquanta anys! La veritat és que mai havia parlat davant de gent
amb tanta experiència acumulada. Primer em va fer respecte però de seguida vaig comprovar que allò seria ben interessant.
Així fou. Un cop acabada la meua parrafada de tres quarts
d'hora vam poder xerrar i conversar entre tots una mica. I us he de dir
que mai m'havia resultat tant gratificant un acte com aquest. Perquè
més que parlar, vaig escoltar. I això, com ja se sap, sempre s'agraeix.
Finalment em vaig unir a l'homenatge que Òmnium Mataró feia a Josep Maria Ferré, un veterà (i retirat) activista cultural d'aquesta ciutat. Amb ell vaig poder parlar i descobrir, ves per on, que té família a Novelda. Just on actuàvem la setmana següent. Però en fi, això ja és un altre tema.
De Barcelona fem via cap a Sallent on un grup de joves ha organitzat una altra xerrada. És tracta d'una associació de recent creació que sota el de "La Llançadora" reuneix tot el jovent que des de fa anys treballa en l'organització del Correllengua al seu pas pel poble.
No cal dir que el Bages és un altra de les comarques principatines on hi tenim més lligams. Només a Sallent hi hem actuat tres vegades en grans concerts com aquell Carnestoltes que s'acabà amb la xocolata del matí següent. A Manresa també hi hem anat innumerables ocasions incloent algun dels nostres primers concerts com aquell mític amb Joxe Ripiau organitzat per les JIR. Però sobretot a Manresa hi tenim la gent de propaganda pel fet, el Litus el Dani i la resta de família que són una branca d'aquest tronc que compartim.
El mateix Litus ens ve a recollir i ens acompanya a una xerrada llarga i distreta on tenim temps d'exposar diferents temes i realitats que afecten el País Valencià. Unes realitats a les quals nosaltres hi estem massa acostumats però que són del gairebé desconegudes arreu dels Països Catalans. De totes elles en parlem una bona estona davant d'un públic de totes les edats encuriosit que no ens deixa de preguntar. Quan acaba el concert, un d'ells, un companys de la CUP de Sallent ens dóna la darrera sorpresa ben emotiva: Per iniciativa de la CUP i amb el consens de tot el ple municipal, Sallent tindrà un carrer d'homenatge a Guillem Agulló. Aquestes són les xicotetes alegries que motiven els meus viatges.
Dissabte dormim a Pineda i diumenge marxem cap a Barcelona. Allí presentarem el llibre dins les jornades per la llengua que organitza Endavant al barri de Gràcia. Ens acompanya el Titot que ha trobat uns minuts en la seua carregada agenda.
Sempre em sorprèn el ritme que porta. Els darrers dies s'ha passat voltant el país presentant el seu darrer llibre 'Entestat en la Independència' i tocant en les seues múltiples facetes musicals on participa. Amb ell xarre una estona dels viatges americans i em comenta les aventures que ell va viure amb Brams a Nicaragua i Veneçuela. En aquest darrer país, el promotor que havia de fer els concerts va fugir amb els diners i els va deixar penjats... I jo que em pensava a que nosaltres ens havia passat de tot!
L'acte d'Endavant és a la plaça Revolució. És un matí de diumenge i plou intermitentment. Tot i així una bon grapat de persona s'apropa a l'acte. Hi ha molts companys de València i també de Barcelona, com el Jordi Garrigós que, malgrat la feina, la militància i els estudis, cada dia treu temps per a actualitzar els seus imprescindibles blocs musicals. Bona feina company!
Ahir vam viure una de les habituals travessies del grup. Aquest cop,
però, el nostre destí no era molt habitual: Extremadura, un lloc on no
hi havia estat mai i on no creia, sincerament, que hi tocaríem mai.
La
ruta va començar dijous a la nit. Vam partir de València a les 21:30h,
vam fer escala a Madrid i de bon matí, a les 07:30h vam reprendre el
camí cap Càceres. Allí actuàvem al festival Extremusika
que cada any reuneix desenes de milers de persones al recinte firal de
la ciutat. I la veritat ens va deixar amb la boca oberta.
Tots
tenim prejudicis i tòpics incrustats en la nostra consciència
col·lectiva. Uns prejudicis que fan que nosaltres mateixos enfortim
sense voler-ho les barreres que ens dificulten el pas. Més encara quan
es tracta de territoris lluny de casa que coneixes només per la
polèmica mediàtica de torn. Doncs sí, nosaltres els teníem. Ho reconec.
Creiem que arribaríem a Càceres, eixiríem a tocar i no hi hauria ningú.
Que a les 14:00h de la vesprada ningú va a veure un grup que canta en
valencià a un festival d'Extremadura. I menys amb el temporal de pluja
i vent que assolava el recinte.
Doncs no. Tot al contrari.
Només eixir a un dels tres enormes escenaris del festival, vam quedar
de pedra. Allò estava ple... Ple! Ple d'una gentada amb ganes de festa
que resistia a la pluja i el fred d'aquell divendres a migdia. La
sorpresa més gran, però, va arribar quan de sobte una bona part de la
gent va començar a cantar les primeres cançons. La veritat no m'ho
podia creure. Vam tenir molts problemes tècnics però la pujada
d'adrenalina de saber-te a Extremadura (en directe per a la televisó
autonòmica i per a Radio 3) i veure com hi ha tant gent que se sap les
cançons i les canta en la nostra llengua és indescriptible. Altres, la
majoria, no se les sabien però cantaven i ballaven igual. Tots ens
miraven amb cara entre estranyada i alegre. Com la que devíem fer
nosaltres.
Un cop acabat el concert, però, no vam tenir molt de
temps per a celebrar-ho. A les 16:00h agafàvem la furgoneta per a
enfrontar de nou les set hores de camí cap a casa. Vam arriba cansats,
morts, però immensament feliços. Perquè aquestes són les xicotetes
victòries que ens fan continuar endavant. Les xicotetets victòries que
hem aconseguit, no ho oblidem, entre totes i tots.
La veritat és que porte uns quants dies al límit. En dues setmanes he recorregut una quinzena de pobles i ciutats (Vic, Girona, Algemesí, Palma, Manacor, Alcoi, Madrid Barcelona, Manresa, La Selva del Camp, Mont-Roig, Reus, Saragossa) en un viatge llarg i solitari (i cansat, si us he de ser sincers) Aviat us escriuré les cròniques però abans no vull oblidar-me de la nit, la gran nit, que vam viure dimarts passat a Burjassot. Una nit en què per uns instants vam intentar unir i sumar generacions. Trobar-nos. Veure'ns. Escoltar-nos. Una nit per recordar.
El segon compromís de la setmana, i no cal dir que per a mi era el més important, em va agafar nerviós i traient la llengua per la boca perquè m'havia passat tot el matí fent xerrades a Mataró i, un cop dinat, assajant amb els Gertrudis i companyia a uns locals d'assaig de Sant Andreu. 
Benlloch és un menut poble de La Plana amb el que mantenim una relació ben especial. Perquè hi hem tocat dues vegades (la darrera dins el pavelló en un concert improvisat i memorable) en el marc del Feslloch, però sobretot perqué és el poble on ha arrelat un dels meus millors amics, Xavi Ginés. 
Els capricis del destí van voler que després de la trobada amb el meu passat llunyà de l'anterior apunt, tinguera una altra cita a Les Corts. Concretament per participar en una xerrada organitzada pel grup promotor del futur casal independentista del barri. No cal dir que jo anava enfeinat com mai amb el 
A mitjans de juny els Miquels i jo vam participar en una a altra experiència ben interessant. El Vicent de 
De Barcelona fem via cap a Sallent on un grup de joves ha organitzat una altra xerrada. És tracta d'una associació de recent creació que sota el de "La Llançadora" reuneix tot el jovent que des de fa anys treballa en l'organització del Correllengua al seu pas pel poble. 
Dissabte dormim a Pineda i diumenge marxem cap a Barcelona. Allí presentarem el llibre dins les jornades per la llengua que organitza Endavant al barri de Gràcia. Ens acompanya el Titot que ha trobat uns minuts en la seua carregada agenda. 
Ahir vam viure una de les habituals travessies del grup. Aquest cop,
però, el nostre destí no era molt habitual: Extremadura, un lloc on no
hi havia estat mai i on no creia, sincerament, que hi tocaríem mai. 
