De sobte comprovem que ens fem grans i al voltant nostre les llavors
germinen i ens inunden de criatures fortes i fràgils que riuen i ens
demostren com n'és de sorprenent la vida i reps una trucada o un sms i de
seguida l'alegria traspassa l'auricular "com està?" " com esteu?" i tot
sembla encerclat d'una màgia estranya, diferent, sobretot quan és per
primer cop i els teus amics ja són pares i mares i tens ganes de
veure'ls i recordar els moments en què tot allò semblava tant llunyà com
improbable.
Però arriben i amb ells el futur inexorable, el
relleu de tot allò en què hem cregut, el sentiment de cuidar, d'ajudar
a créixer, d'aprendre i ensenyar, i porten noms com Júlia o Judit o Pau
o Marta o Neus o Laia i les fotos semblen fetes amb un prisma
surrealista malgrat que saps que no, que és ben real, que el Josep i l'Anna, el Natxo i la Sílvia o el Litus i la
Núria han tingut una filla i te l'ensenyen orgullosos com si fos el
fruit preuat d'una vida que tot just comencem a assaborir.
Durant un grapat d'anys vaig pujar cada matí pel carrer Numància fins trencar per Marquès de Sentmenat amb la motxilla enganxada a l'esquena. Em vaig pelar les cames al parc de les Infantes. Vaig jugar a futbol a la plaça de la Concòrdia. Em vaig criar al col·legi i Duran i Bas de la Travessera. Vaig comprar els 'flash' de dos duros i les 'manolocas' al quiosc del carrer Vallespir i els meus primers discos a l'estació de Renfe (ja a Sants) de la plaça Països Catalans.
Aquest és el record que tinc del meu barri d'infantesa, Les Corts. Un record borrós que em va aclarir un antic company de l'escola que, increïblement, em va localitzar aquest estiu. Em va escriure un mail i vam quedar a Sentmenat. No m'ho podia creure. Havia trobat als meus amics després de... vint anys! I allí els tenia al Sergi i al Jorge, a qui gairebé no reconeixia.
La veritat és que recorde la meua estada a Barcelona com si fora una altra vida. Jo, de fet, m'he criat a València, sóc de València, d'on és el meu
pare, i recordar tot
allò és com fer un salt temporal, doncs després de la meua marxa havia perdut tot contacte amb el passat. Però hi ha dies que et passen coses que mai t'esperaries i el de Sentmenat fou un d'aquells.
I de sobte vaig tornar com per art d'encanteri a córrer per aquell pati polsegós del Duran i Bas a jugar a la pista de futbol, a barallar-me a les professores juràssiques que hi havia, a reviure els primers amors. Vaja, a recuperar una part de mi que ja gairebé havia oblidat. Gràcies Sergi, de nou, per fer-ho possible. Gràcies i fins aviat!
Foto: La meua classe l'any 1990, just després que abandonara l'escola.
Divendres a la nit dormim a Manresa a casa del Litus i dilluns aprofitem per fer una xicoteta reunió. Parlem del present i futur del grup, del que ens queda per fer enguany i del que volem fer l'any vinent. Com alguns sabeu, això encara és incert. Però aquest és un altre tema.
De vesprada baixem fins a Barcelona, on, en teoria, hi ha prevista la presentació que organitza l'editorial. Diversos malentesos la fan impossible i nosaltres aprofitem per a conèixer can Vilaweb de la mà de l'amic-mestre Partal (i reconec que sempre m'havia encuriosit veure què s'amaga darrere de la meua llar virtual!)
Ja de nit, passades les nou, puge al darrer tren que parteix des de Sants fins a València. Un trajecte nocturn que mai havia fet i que em dóna una altra perspectiva de la meua ruta vital. Finalment, a la una de la matinada arribe a l'Estació del Nord. Agafe la moto (sense multa!) i arribe al sofà de casa. Per fi...
Caracas és ha estat per a mi una experiència entre titànica i surrealista. Una ciutat caòtica i plena de vida on hi viuen oficialment quatre milions de persones i extraoficialment més de sis. De fet no se sap. Els cens oficial no existeix. Les masses de població flueixen entre les centenars de milers d'infravivendes que pengen a les barriades que encerclen la ciutat. Enmig, un districte central depauperat i atrapat pel transit constant i el seu soroll i la seua continació i on s'alcen vells gratacels alguns a mig construir com a símbol permanent de l'eterna promesa dels qui ho prometien tot mentre saquejaven l'esperança en forma de petroli.
Una ciutat partida, dividida en altres grans subciutats que ací es diuen Municipis i que viuen tant d'esquenes les unes de les altres que fins i tot formen part d'Estats diferents. A l'oest, a l'estat anomenat Distrito Capital, un únic i immens municipi anomenat Libertador que integra el casc antic i una llarga llista de parròquies històricament combatives i abandonades: La Pastora, La Vega, 23 de Enero, San Juan, El Valle... A l'est, quatre municipis que formen part de l'Estat de Miranda i que escenifiquen l'abisme social on sobreviu el país: Chacao, Baruta o el Hatillo amb els seus edificis, xalets i clubs privats plens de càmeres i tanques electrificades; i l'històric i pobre municipi colonial de Sucre, amb parroquies tan extenses com ara Petare on s'hi encabeixen un milió d'ànimes.
Ja veieu. Una ciutat de ciutats. Un món de mons separats per la trista ferida de l'apartheid social heretada de les èpoques colonials que han marcat la història d'aquesta terra. Llegisc en el llibre del company alemany Raül Zelik que viatjar per Caracas és com viatjar pel món. En un moment pots passar d'Àfrica a Suïssa. Dels carrers de fang i cases de cartró a les mansions de 'culebrón' i les operacions de pit. Una distància massa llarga per a recórrer-la en unes poques parades de metro.
Tot això és el que ha estat Caracas per a mi. El que he pogut veure. El que m'ha permès veure. En els seus ènergics i sorollosos dies. En les seues solitàries i perilloses nits.
Aeroport Simón Bolivar. Grans pancartes de la República Bolivariana de Veneçuela. Nervis. Passem el control de passatgers. Només eixir de l'aeroport la calor ens xucla. L'ambient és diferent al de casa. Molt diferent. Mai havia estat a l'altra punta del món i, la veritat, em sent eufòric, molt eufòric, i nerviós, molt nerviós. Només de pensar en un mapamundi em marege...
Un cop passat el control ens trobem amb el David. El nostre David... serà cabró! Hem viscut tantes coses junts... M'abrace a ell. Tots ho fem. Ens mirem, somriem, cridem, riem, cantem i ens donem cop els uns als altres com si fórem xiquets de tres anys. Pugem a l'autobús, arranquem i enganxem les cares a les finestretes. Les imatges que hi veiem ens colpegen com a flaixos. La intensa llum, els colors verds i marrons, la temperatura sufocant, els edificis desballestats que hi ha al costat de l'aeroport i les primeres estribacions d'unes faveles que a partir d'ara hi seran per tot.
No ens volem perdre res. Obrim els ulls com a plats i fem cara de babaus. Fotografiem i intentem retenir aquest moment de vida el màxim possible. Tot ací és sorprenent i diferent. Tot. Fins i tot els nostres ulls que brillen conscient d'estar més lluny de casa que mai. Encara tremole quan ho pense. Qui ens ho havia de dir...!
Després d'uns dies de desconnexió encete una sèrie d'apunts sobre el viatge que hem fet a Veneçuela. I faig utilitzant el mètode de postals que utilitzen els meus amics i companys Vicent Partal o Jordi Muñoz en els seus brillants blocs. Un viatge intens i apassionat que ens ha portat a descobrir una part de tot el que s'amaga en aquest país darrere dels grans titolars de la premsa als què estem tant acostumats. Que no és poc!
(Ve de l'apunt anterior) Després del concert de Beneixama vam dormir a Ontinyent i des d'allí vam fer cap fins a Xàtiva. Allí havíem quedat amb la resta del grup i amb una famíla ben especial: els Botifarra. Al Pep Gimeno 'Botifarra' ja fa dies que el coneixem. I vosaltres segur que també heu sentit a parlar de la seua veu privilegiada, del seu bast coneixement sobre la nostra cultura popular i de la seua gran personalitat. Doncs tot això és ben cert.
Des del primer moment que vam contactar amb ell, el Botifarra sempre es va mostrar disposat a col·laborar en el que fera falta. I el resultat fou aquella genial col·laboració a la cançó Camins que ens ha deixat petjada. Fruit d'aquesta relació que vam teixir a la gravació al mas de Cinctorres, va nàixer una amistat que s'ha traduït en aparicions en els concerts del Falaguera Rock, l'11 de setembre a Barcelona o al Festivern de la Valldigna que ens van posar a tots la pell de gallina.
Tot això ho vam voler celebrar diumenge amb una paella, autèntica de La Costera, a la caseta que el Pep i família tenen prop del riu Albaida. I quin pau! Allí ens vam reunir sota el porxo de la seua llar acompanyats per la increïble vitalitat dels sues fills Miriam i Pep i de la seua dona Fina, xerrant, menjant, passejant i recuperant les ànimes de la llarga travessia que hem afrontat aquest any tots plegats.
Perquè aquell dissabte fou això: una retrobada amb nosaltres mateixos, sense concerts, sense tensió, gaudint d'un bon arròs i d'una jornada al camp. I des d'ací vull agrair a la família Botifarra aquest empeny per a renuir-nos i fer-nos seure al voltant d'una taula amb l'únic propòsit de descansar. I al Botifarra en concret, li vull agrair aquesta saviesa que desprenen els seus consells, les seues cançons i la seua tremenda bondat. Gràcies per tot amic!
Acaba el Festivern i amb ell un nou any per a la memòria. Nervis,
tensió i eufòria repartits a parts iguals en una nit inoblidable i desbordant. Ara
ja estic a casa, mort de cansament i amb el cap espès. Espere descansar
un parell de dies, fer balanç i agafar forces per a enfrontar noves batalles... I com m'agrada!
xavisarria |
viure |
divendres, 28 de desembre de 2007 | 18:36h
En la meua vida d'infantesa vaig tenir la sort de passar per escoles de diferents caràcters. La primera, la més borrosa i tendra als meus records, fou l’escola Isabel de Villena que hi ha a Esplugues del Llobregat, molt a prop de Barcelona la ciutat on vivia. Fundada el 1939, l’Isabel de Villena fou un centre clandestí que en plena postguerra continuà la tasca de renovació pedagògica encetada durant la II República per personalitats com Carme Serrallonga i altres mestres provinents de la derrotada Escola Catalana. Tots ells mantingueren la flama de la coeducació i l'ensenyament en la nostra llengua i batallaren per a què no s’apagara en la llarga nit franquista. Dissortadament, però, només guarde imtages difuses i amb prou feines recorde els noms de professors i antics companys d'aquells anys d’infantesa plens de felicitat i màgia.
Uns anys més tard els meu pare va decidir canviar-me al col·legi públic del barri on vivíem, el C.P. Duran i Bas de Les Corts. Com que era molt jove, uns sis anys, no em va costar gaire adaptar-me a aquest centre que s'alça just on hi havia estat l'antic camp de futbol del FC Barcelona a la Travessera de Les Corts. En aquella escola hi vaig passar la major part de la meua vida a primària i hi vaig fer grans amics. Tots érem del mateix barri i això ens unia i ens arrelava als seus carrers. També vaig experimentar l'educació bilingüe, majoritàriament en castellà i impartida per molts professors de l’antic règim, i em vaig començar a embolicar en històries polítiques. Allí, als 13 anys vam fundar l'MRA (Moviment de Resistència Antiescolar) que pretenia atorgar a l'alumnat els òrgans de decisió del centre educatiu. L'Alumnisme en deiem... Però d'això ja us en parlaré un altre dia.
Tota aquesta història va fer un gir inesperat quan les arrels valencianes del meu pare junt a diferents circumstàncies familiars ens van empènyer a tots cap a València. Està clar que jo era valencià de família però no tenia gens clar deixar els carrers i els amics del lloc on havia crescut. Aquest fet propicià que el meu pare s'estové m'apuntes a una escola concertada que hi havia entre els tarongers de Picanya. 'Una escola dels teus' em va dir. I aquesta 'dels meus' va resultar ser la cooperativa valenciana Escola Gavina on hi vaig cursar dos dels anys més intensos de la meua vida.
M'hi vaig integrar de seguida. Amb els meus nous amics (com el Marc Peris, Pau Ferrer, Ricard Roca, Idoia Calabuig, Núria Burguet, Neus Carboneras, Jordi Muñoz, Jordi Bricio, Alfred Fouz, Andreu Ginés... i molts altres que voldria citar però no tinc espai!) vam organitzar un altre sarau anomenat FSEN (Front Sindical d'Estudiants Nacionalistes) tot just quan havíem complert els 15 anys. Un sarau del que ja vos parlaré en una altra ocasió i que propicià el naixement del grup quan, després dels primers problemes amb la justícia, vam decidir enfortir la nostra passió inciàtica pel món de la música. Un dels culpables d'això fou Roger Vilaseca, del qui he perdut la pista des de fa molts anys, que de seguida es convertí en el meu mestre de guitarra i en el cofundador de la història musical que ha acabat com ja sabeu. Amb ell vaig fer la meua primera cançó 'Resistirem' tot just quan descobríem un món de ritmes i estils que ens atrapava a les llargues hores de gravacions i experimentacions amb un radiocassette de doble pletina.
Tot això ho vaig desenterrar de la memòria el dissabte passat. L'actual director d’aquella escola, el mestre Albert Dasí, ens va convidar a assistir a la seua festa trimestral per tal de presentar el llibre 'Del Sud' que també ha escrit un exalumne, l'Héctor Sanjuan, amb el Toni Rubio i el nostre gran amic (també exalumne) i gairebé component del grup a l'ombra Jordi Muñoz. I fou una vesprada inoblidable. Allí em vaig retrobar amb vells companys i amb persones que tant m’han marcat com el Vicent Partal. També amb els antics alumnes i amics 121db, dels qui ja coneixeu la meua devoció, i que em van regalar el seu darrer àlbum 'Equilàter' enregistrat i editat en terres navarreses, així com moltes mares i pares i amics i coneguts i desconeguts que ens van rebre amb els braços oberts. La traca final fou el cor de l’escola cantant la cançó 'Del Sud'.
Potser us sembla ridícul, però quan tornes a les arrels i veus que aquestes continuen allà on són te n'adones del camí que has recorregut i que ha valgut la pena fer-lo. I no pel lloc on has arribat sinó per les experiències que has acumulat. Per la gent amb el que l’has compartit i pels llaços que mai has trencat. I vull aprofitar la distància, i la poca vergonya, que m’ofereix aquesta espai per a agrair-vos a totes i tots el coratge i l'esforç. Perquè si entre tots ho veiem possible, entre tots ho farem realitat.
Aquesta és la història de les meues escoles. Aquests són els fruits de les sembres dels anys.
(Per cert la il·lustració és d'Aitana Carrasco, que també anava a l'escola i a qui envie una forta abraçada transatlàntica...)
xavisarria |
viure |
dimarts, 18 de desembre de 2007 | 10:54h
Removent els records de la caixa vella que vaig obrir l'altre dia m'he topat amb la meua antiga carpeta de classe. Era d'aquelles carpetes amb separadors que jo, fent gala de la meua afició per la manualitat 'fetitxe', vaig forrar amb paper adhesiu i unes quantes enganxines. I quines enganxines! Són dignes de museu. Com m'han fet molta gràcia m'he decidit a compartir-les amb vosaltres per a seguir rememorant aquells temps. La primera és de Joves de Benimaclet, una assemblea de joves que vam organitzar ara farà una dotzena d'anys amb els amics del barri. A destacar el lema 'Fem fora la Guàrdia Civil' en relació a l'antiga caserna que encara hi ha a Benimaclet. La segona és una de les primers enganxines que vam editar a l'AEN (quan aquest era bàsicament una organització d'instituts de batxillerat), original i descatalogada!. I per acabar tota una relíquia: la primera enganxina d'Obrint Pas amb el logotip original dissenyat pel pare (un antic col·laborador de l'Equip Crònica) de Marc Guardiola. Tota una obra d'art feta a mà per un mestre de la plàstica. En fi, els records sempre són bons per a llepar-nos les ferides...
xavisarria |
viure |
divendres, 14 de desembre de 2007 | 10:45h
Ahir vam tornar a l'adolescència. Potser els millors anys de les nostre vides. Us en recordeu? Vam reviure els xiscles, els riures, les curses en les xicotetes bicis Califòrnia, les pintes que fèiem, els saraus que muntàvem. I ho vam fer al nostre institut, la nostra petita pàtria, allà on va nàixer tot, allà on vam créixer tots. Aquest institut té un nom , I.B. Benlliure, però de fet podria ser qualsevol altre. Perquè allò important quan hi tornes no és l'espai concret sinó les sensacions que hi revius. Nosaltres hi vam tornar ahir per a fer un reportatge sobre el grup per al telenotícies. Hi vam anar amb l'Empar Marco i els autors del llibre 'Del Sud'. I ens hi vam estar un estona xerrant d'aquells anys.
És veritat que tots els records són especials. Però per a nosaltres reviure els que hi tenim allí emmagatzemat va ser fantàstic. Un punt màgic. Està clar que l'edifici no és el mateix, que van enderrocar l'antic, que tot és nou, que ja no coneixem a ningú, que han canviat els plans d'estudi i ara es diu IES, però tan se val. Els records no es poden enderrocar. No depenen de cap Ministeri. Perduren. Potser ara tot això us sembla una estupidesa però els que vam compartir tots aquells anys hi estarem d'acord. Perquè allí vam viure grans aventures. I les lluitem per allargar. Perquè allí vam bastir grans projectes. I els seguim edificant. A les classes, al bar, al passadís, als lavabos, al saló d'actes, al despatx de la cap d'estudis, als laboratoris, al pati (allí fins i tot vam decidir el nom del grup en assemblea) i també al Kasal Popular (l'històric) de la cantonada, als recreatius, al parc dels Vivers (sobretot quan hi saltàvem de nit), al carrer Alboraia, als carrerons adjacents, a les vies del tramvia...
Tots aquestes records m'han fet pensar avui en com dóna voltes la vida. En el fart de riure que ens haguérem fet si haguérem vist tal com som per un foradet. Potser és el moment de valorar-ho. I gaudir-ne. Amb tots els de la nostra època. Amb tots els que vam viure aquells anys noranta de sol i alegria a la ciutat de València. Avui he tornat a l'adolescència. Potser els millors anys de la nostres vides. Us en recordeu?
(A la fotografia, Miquel R. i jo rescatats d'una vella caixa que feia anys que no obria)
xavisarria |
viure |
dimecres, 21 de novembre de 2007 | 19:14h
Avui estic tocat, apagat. No sé exactament que em passa. Potser és la descompressió de l'hivern, de tot el que s'acaba, o potser és l'emoció desmesurada de tot el que comença. Mai m'he sabut mesurar. Crec que li dedique massa hores a tot això. Potser és això. Potser és que no he après mai a desconnectar. Desconnectar, he d'aprendre a desconnectar. I encara sóc incapaç d'escriure aquestes ratlles sense aturar-me a retocar-les. Serà millor que apague l'ordinador i marxe a fer un tomb... Sí, serà millor.
xavisarria |
viure |
dilluns, 19 de novembre de 2007 | 09:47h
Acabe d'arribar de Porrera on el dissabte vaig tenir la sort de de recitar el pregó de festes. Tot i que estava un xic nerviós, era la meua primera vegada, va ser molt especial. Després del pregó vam sopar i vam barrejar-nos amb la seua gent. Ara que estic a casa, a la meua ciutat, ho valore encara més. És increïble tot el que amaga el nostre país. Jo el recòrrec amunt i avall totes les setmanes i no em deixa de sorprendre. Només desitge que tots aquests pobles perduts i màgics conserven les forces que els han fet sobreviure. Ells tenen aquesta obstinació. I nosaltres la sort de contemplar-la.
''Porrerencs i porrerenques,
És
per a nosaltres un gran alegria poder estar avui ací a Porrera, al cor
del Priorat, en la seua festa major d'hivern. I ho és, en primer lloc,
perquè des de ben joves hem estimat aquest tros de terra amagada del
nostre país. Un tros de terra exemplar, compromesa i atrevida que
sempre ha trobat forces per a lluitar pel seu propi futur i pel de tots
nosaltres.
La
vostra història n’és plena exemples. Vau ser valents al defensar les
llibertats catalanes en la llarga i cruenta guerra de successió,
contra el rei Felip V ara farà 300 anys. També quan vau fer front comú
contra l'ocupació napoleònica o quan us vau alçar en armes per a
defensar una primera constitució tot just quan el nostre país començava
a albirar un futur lliure de cadenes. Però això no és tot. La gent de
Porrera, com la resta de gent d'aquesta comarca, heu plantat dura
batalla contra la vostra pròpia desaparició. I ho heu fet amb la
imaginació, tossuderia i determinació necessària per a vèncer les
crisis de la vinya, l'avellana i la forçada migració cap a ciutat. Avui
tot això us ha forjat la fama de poble fort i valent de què gaudiu. I
us ho diem nosaltres que, tot i ser forasters, ens sentim atrets per
aquesta força. Una vila insurrecta i digna, ancorada a la comarca on el
temps sembla aturar-se per a obrir un nou espai a l'esperança.
A
Porrera, a més, sempre heu estimat allò que ens fa poble: la nostra
llengua. Una llengua que, no ho oblidem, s'estén des del Rosselló fins
a Alacant i que ací, al Priorat, ha trobat un racó perfecte on
refugiar-se. Nosaltres, valencians desperts i conscients, us volem
agrair aquest ferm compromís envers allò que ens agermana. També
l'hospitalitat que sempre ens heu ofert i, tot i que encara no hem
pogut oferir-vos les nostres cançons, l'estima que ens demostra la
vostra gent.
Ací
també hi han arrelat grans amics nostres, atrets per la màgia i la pau que s'hi respirar. Ells, en Borja, la Graciela el Claudio i Lucia
han fet de pregoners diaris de les bondats d'aquesta vila. També el
nostre estimat Feliu Ventura que ha trobat a Porrera el rebost
necessari on madurar i fer créixer les seues cançons. Sense oblidar-nos
dels mestres, d'en Lluís Llach i d'en Martí Pol que amb les seues
lletres han familiaritzat els carrers de Porrera als cor de tots els
catalans. És per tant, tot una sort estar avui ací amb tots vosaltres.
Retrobar amics, fer-ne de nous i llançar noves amarres en aquesta
terra.
Acabarem
aquest senzill pregó en forma de proclama. Esperant que participeu en la
vostra festa major i que l’aprofiteu per encarar el nou hivern que ja
ha arribat. A gaudir dels silencis de les nits i de les rialles dels
matins. A seguir defensant allò que heu creat i a lluitar pel futur que
tots hem desitjat.
Gràcies Porrera per haver-nos acollit entre vosaltres. La vostra gent ens fa feliços, la vostra terra ens fa valents.
Visca els Països Catalans! Visca el Priorat! Visca Porrera! I visca la Festa Major d'Hivern!''
xavisarria |
viure |
divendres, 2 de novembre de 2007 | 20:02h
L'altre dia vaig rebre un comentari de la Gemma de Vilapana (Baix Camp). Em deia que estava millor i que finalment començava a vèncer la seua deficiència auditiva. Avui he recordat la carta que em va fer arribar ara fa un parell de mesos i que tant em va colpir. He cregut convenient reproduir-la (resumida) no només pel seu exemple d'esforç sinó perquè crec que amb les seues paraules sinceres i emotives aquesta jove ens recorda a tots fins a quin punt arriba a ser important la música en les nostres vides:
''Em dic Gemma Badia i tinc 17 anys. Sóc una gran admiradora de la vostra música, de les cançons que mai s'acaben, del combat contra l'oblit...M'adreço per dir-vos com d'important que arriba a ser la vostra música per a mi. [...]
Sóc deficient auditiva i des dels 4 anys he estat portant audiòfons. Fins fa poc em van operar, i després d'un més de l'operació em van col·locar la part externa de l'implant amb la qual estic i estaré treballant cada dia per a arribar a superar el 20% més d'audició que em permet l'implant en comparació amb als audiòfons. Amb l'implant es sentia molt diferent tot, per això havia de començar de nou, tornar a esbrinar quins eren els sons del meu voltant, distingir-los i memoritzar-los...
La meva logopeda em va dir que provés d'esbrinar cançons per tal d'esbrinar quines eren. Al principi em costava molt amb les d'Obrint Pas perquè tenien molt de ritme, eren molt ràpides. [...]
Vau traure el nou disc i jo estava en el tercer programa (n'hi ha 9). Llavors va ser quan la meva logopeda em va proposar que intentés escoltar cançons noves, per tal d'esbrinar si així podria saber la lletra de la cançó (sense llegir-la, tal com ho havia fet fins ara...)
La meua cosina em va regalar 'Benvingut al Paradís' per tal d'estrenar-me. Em sentia com una criatura amb el regal de reis. Em feia una mica de por, perquè sempre m'havia costat entendre les vostres cançons per la gran marxa que tenen, però mai m'havia cansat d'escoltar-les. [...]Ara tenia un nou repte, escoltar-la sense lletra i esbrinar quina era...Vaig escoltar la primera cançó, al principi no entenia res...però quan arribà la segona...ho vaig entendre! 'Ara que estic trist intente recordar per les carreteres de la meua soledat...'
No vaig aconseguir el repte del tot, m'era impossible esbrinar les lletres de les noves cançons, però escoltar-les i per primer cop saber perfectament les 'pauses', quan canta i quan no, el ritme, entendre a la primera que està cantant allò, que la lletra està mal escrita i que ara es repeteix...entendre tot allò em va emocionar tant! No es pot descriure amb paraules, no sé com dir-ho...
Ara amb l'Implant Coclear estic al programa 4, fa 3 mesos que estic operada, tots els sons em vénen de nou: estar en un carrer i sentir un escombriaire a l'altra banda del carrer; estar al mig del bosc amb 30 criatures i a part de sentir tot el xou sents el moixonet que canta; entendre les cançons a la primera, esbrinar-les; escoltar a una persona, sovint, sense mirar-li a la cara...
Amb això vull demostrar-vos que les vostres cançons tenen molts sentiments amagats, cada persona un món. M'arriben al cor, a les orelles i es transformen en sons i somriures indescriptibles. Des d'aquí us animo a continuar, a lluitar i a viure, a mantenir l'esperança que hi haurà un dia que serem lliures! Heu sigut la meva revolta, el meu despertar, el meu crit de lluita i el meu escoltar... I amb això...Gràcies!! Mai ens rendirem!!''
A vegades una sola cançó és capaç d'emocionar-te o senzillament
d'explicar-te una part de la teua vida. Jo sempre he pensat que les
cançons no són de qui les fa sinó de qui les escolta, o millor dit, de
qui les fa seues. A mi m'ha passat això amb moltes cançons però avui
especialment amb una del Cesk Freixas.
Segurament perquè vaig
tindre la sort de compartir amb ell un dels seus concerts en solitari
divendres passat al Casal Jaume I de Russafa. O perquè veníem de Múrcia
on vam tocar a les tres de la vesprada i on en un tres i no res vam
desmuntar tots els tòpics i prejudicis que portàvem enquistats.
Segurament
també perquè després de xerrar amb el Cesk, i amb el Pau Alabajos i amb molts altres joves que
omplien el Casal, vam anar al Guirigall del Carme i em vaig
retrobar amb molts amics amb qui he compartit intenses hores de pis i
de vida com el Pau, l'Ivan o el Natxo. Segurament només perquè tot això
em continua emocionant i perquè cada vegada valore més poder sentir-me
viu amb totes aquestes històries-victòries que compartisc amb
vosaltres.
Aquesta és la força que tenen les cançons.
Resumeixen records i els fan menys fràgils. Un viatge, un concert, unes
cançons d'en Freixas i unes cerveses entre amics. A vegades tot és tant
senzillament emocionant com això.
xavisarria |
viure |
dijous, 13 de setembre de 2007 | 00:41h
La felicitat és un sentiment difícil d'explicar. La sents, la palpes i se'n va. És veloç i efímera però capaç de copsar-te en un segon. Jo ahir la vaig sentir en un escenari de Barcelona durant uns quants moments fugaços. Vaig veure-la arribar i com em calava tots els nervis. A vegades inclús t'afecta el sistema respiratori i tens ganes de plorar. Com un xiquet allà dalt entre els teus amics i amb centenars d'espurnes espetegant-te al cos. La felicitat ha de ser això, un moment de vida, un instant de pau.
Mentre llegisc la notícia, la trista notícia, no puc deixar de pensar-hi. Intente anar a dormir, jeure, llegir, però no puc. Pense en els pobles, en Atzeneta del Maestrat, en Llucena, en Les Useres, en els paisatges de boscos i ametllers que tantes vegades he creuat camí d'Els Ports i no puc dormir. Avui estic amb la seua gent, amb els amics que hi tenim, amb ells... I encara crema i no puc deixar de pensar-hi.
Ahir a Montserrat (La Ribera Alta) va ploure. No vam poder tocar. Sempre et queda un regust amarg, trist, d'impotència, quan se suspèn un concert per pluja. No pots fer res. Res no depèn de tu. Més que una llàstima, és una putada.
Entre altres coses, ahir al concert havíem de celebrar l'aniversari del Joanma junt a tots els nostres vells amics de sempre. De vesprada em va trucar per a convidar-nos a dinar amb ells a la seua caseta de Montserrat. No arribàvem, veníem de tocar d'Euskadi. Sempre ens passa el mateix. És una de les coses que té el grup: sempre et perds les festes dels teus. Ho celebraríem a la nit. Tampoc va poder ser.
Per telèfon em va fer una pregunta per tal de resoldre una alcoholitzada discussió que estaven abordant en aquell moment. Volia saber sobre l'origen d'una de les nostres cançons. I sí, 'L'Últim Combat' parla d'ells, de nosaltres, de la gent del Carme, dels vells amics i companys amb els qui tant vam compartir als carrers del barri antic de la nostra ciutat.
Allí ens vam conèixer, als laberints que conformen els seus carrers medievals i ens passàvem les vesprades i les nits en bars i locals com el Fet Exprés, el Forn, La Selva, el Cau, i sobretot el Vito Lumbaghi i la seua amagada plaça posterior. Anàvem sempre junts, creixíem i vivíem intensament. En aquell temps vam viure els nostres primers concerts, les nostres primeres festes, les primeres militàncies, les primeres manifestacions i alguna que altra correguda darrere els antiavalots. Allí hi vam deixar molt, molts amics i amigues. Molts records i moltes alegries.
Nosaltres però, encara seguim ací. I això és el que compta. Felicitats Joanma, i felicitats a tots els qui ja sabeu. Nous projectes ens esperen, nous reptes a enfrontar. Hem lluitat i hem fracassat, però encara ens queda combat, un altre dia ha començat...Va per nosaltres!
(i per a tots els nostres amics i amigues de Montserrat...)
Avui us escric des de la furgoneta gràcies a l'avanç i l'abaratiment de l'internet mòbil. Sembla mentida però és veritat. Ens trobem travessant els aspres paisatges de Terol rumb a València. Farem un total de set hores i mitja de viatge. Venim de Gernika (on vam tocar ahir), Gràcia (dimecres) i Manlleu (dimarts). Avui divendres dormirem a casa i demà reprendrem la ruta cap a Xàbia (dissabte) i finalment a Prada de Conflent, Catalunya Nord (diumenge).
Sí, són molts quilòmetres. Moltes hores d'un viatge que sempre torna a començar. Moltes hores de buscar-te la vida perquè el temps passe el més ràpid possible. Moltes hores de combatre el sol i la calor d'agost en una furgoneta amb nou persones a dins. Moltes hores d'intentar dormir als seus vells seients i de menjar-te el cap amb els problemes del grup. Moltes hores de llegir els diaris i les revistes que trobes a les gasolineres i de calmar la fam amb el seu infecte menjar. Moltes hores tractant de reprendre la lectura d'algun llibre mentre pregues perquè no s'acabe la bateria de l'MP3.
Aquesta és la cara oculta d'allò que fem. Allò que no es veu. Allò més dur. Sort que sempre hi ha converses pendents i que tenim ganes d'afrontar-les. Sort que sempre hi ha algú al costat amb qui parlar, discutir, criticar, conspirar, idear i il·lusionar-te.
Avui tornant a casa i recorrent les carreteres i els oblidats pobles de Terol, ho he recordat. Encara que ara mateix només desitge perdre tot el món de vista, ho he recordat. Al cap i a la fi, què ens quedarà quan s'acabe tot això? L'experiència. L'experiència i el plaer de compartir-la. Res més. Gràcies companys per tot el que hem viscut. Junts ho hem fet possible.
(la foto està feta ara mateix des de la furgoneta mentre creuem les planes de Terol)
Avui inaugure el meu bloc. Fa temps que escric periòdicament en el diari de la gira
del meu grup, Obrint Pas, però ja tenia ganes de parlar per mi mateix
(amb el permís dels meus companys, és clar!). Escriuré per desfogar-me
i matar el temps però sobretot per a opinar sobre allò que visc,
escolte i llegisc. I ho faré en aquesta casa, Vilaweb, la porta diària
del meu món digital i nacional. No m'agraden les polèmiques ni els
debats artificials. Només espere aportar paraules, músiques, idees,
combats. Unes dosis d'autocrítica i uns bocins de realitat. Per això he
triat aquest antic lema per al meu bloc. Lluitar, crear, construir!
Podem esperar res més d'aquesta vida?
De sobte comprovem que ens fem grans i al voltant nostre les llavors
germinen i ens inunden de criatures fortes i fràgils que riuen i ens
demostren com n'és de sorprenent la vida i reps una trucada o un sms i de
seguida l'alegria traspassa l'auricular "com està?" " com esteu?" i tot
sembla encerclat d'una màgia estranya, diferent, sobretot quan és per
primer cop i els teus amics ja són pares i mares i tens ganes de
veure'ls i recordar els moments en què tot allò semblava tant llunyà com
improbable. 
Durant un grapat d'anys vaig pujar cada matí pel carrer Numància fins trencar per Marquès de Sentmenat amb la motxilla enganxada a l'esquena. Em vaig pelar les cames al parc de les Infantes. Vaig jugar a futbol a la plaça de la Concòrdia. Em vaig criar al col·legi i Duran i Bas de la Travessera. Vaig comprar els 'flash' de dos duros i les 'manolocas' al quiosc del carrer Vallespir i els meus primers discos a l'estació de Renfe (ja a Sants) de la plaça Països Catalans. 
Divendres a la nit dormim a Manresa a casa del Litus i dilluns aprofitem per fer una xicoteta reunió. Parlem del present i futur del grup, del que ens queda per fer enguany i del que volem fer l'any vinent. Com alguns sabeu, això encara és incert. Però aquest és un altre tema.
Caracas és ha estat per a mi una experiència entre titànica i surrealista. Una ciutat caòtica i plena de vida on hi viuen oficialment quatre milions de persones i extraoficialment més de sis. De fet no se sap. Els cens oficial no existeix. Les masses de població flueixen entre les centenars de milers d'infravivendes que pengen a les barriades que encerclen la ciutat. Enmig, un districte central depauperat i atrapat pel transit constant i el seu soroll i la seua continació i on s'alcen vells gratacels alguns a mig construir com a símbol permanent de l'eterna promesa dels qui ho prometien tot mentre saquejaven l'esperança en forma de petroli.
Aeroport Simón Bolivar. Grans pancartes de la República Bolivariana de Veneçuela. Nervis. Passem el control de passatgers. Només eixir de l'aeroport la calor ens xucla. L'ambient és diferent al de casa. Molt diferent. Mai havia estat a l'altra punta del món i, la veritat, em sent eufòric, molt eufòric, i nerviós, molt nerviós. Només de pensar en un mapamundi em marege...
Després d'uns dies de desconnexió encete una sèrie d'apunts sobre el viatge que hem fet a Veneçuela. I faig utilitzant el mètode de postals que utilitzen els meus amics i companys 
Acaba el Festivern i amb ell un nou any per a la memòria. Nervis,
tensió i eufòria repartits a parts iguals en una nit inoblidable i desbordant. Ara
ja estic a casa, mort de cansament i amb el cap espès. Espere descansar
un parell de dies, fer balanç i agafar forces per a enfrontar noves batalles... I com m'agrada!
Ahir vam tornar a l'adolescència. Potser els millors anys de les nostre vides. Us en recordeu? Vam reviure els xiscles, els riures, les curses en les xicotetes bicis Califòrnia, les pintes que fèiem, els saraus que muntàvem. I ho vam fer al nostre institut, la nostra petita pàtria, allà on va nàixer tot, allà on vam créixer tots. Aquest institut té un nom , I.B. Benlliure, però de fet podria ser qualsevol altre. Perquè allò important quan hi tornes no és l'espai concret sinó les sensacions que hi revius. Nosaltres hi vam tornar ahir per a fer un reportatge sobre el grup per al telenotícies. Hi vam anar amb l'Empar Marco i els autors del llibre '
Avui estic tocat, apagat. No sé exactament que em passa. Potser és la descompressió de l'hivern, de tot el que s'acaba, o potser és l'emoció desmesurada de tot el que comença. Mai m'he sabut mesurar. Crec que li dedique massa hores a tot això. Potser és això. Potser és que no he après mai a desconnectar. Desconnectar, he d'aprendre a desconnectar. I encara sóc incapaç d'escriure aquestes ratlles sense aturar-me a retocar-les. Serà millor que apague l'ordinador i marxe a fer un tomb... Sí, serà millor.
Acabe d'arribar de Porrera on el dissabte vaig tenir la sort de de recitar el pregó de festes. Tot i que estava un xic nerviós, era la meua primera vegada, va ser molt especial. Després del pregó vam sopar i vam barrejar-nos amb la seua gent. Ara que estic a casa, a la meua ciutat, ho valore encara més. És increïble tot el que amaga el nostre país. Jo el recòrrec amunt i avall totes les setmanes i no em deixa de sorprendre. Només desitge que tots aquests pobles perduts i màgics conserven les forces que els han fet sobreviure. Ells tenen aquesta obstinació. I nosaltres la sort de contemplar-la. 
L'altre dia vaig rebre un comentari de la Gemma de Vilapana (Baix Camp). Em deia que estava millor i que finalment començava a vèncer la seua deficiència auditiva. Avui he recordat la carta que em va fer arribar ara fa un parell de mesos i que tant em va colpir. He cregut convenient reproduir-la (resumida) no només pel seu exemple d'esforç sinó perquè crec que amb les seues paraules sinceres i emotives aquesta jove ens recorda a tots fins a quin punt arriba a ser important la música en les nostres vides:
A vegades una sola cançó és capaç d'emocionar-te o senzillament
d'explicar-te una part de la teua vida. Jo sempre he pensat que les
cançons no són de qui les fa sinó de qui les escolta, o millor dit, de
qui les fa seues. A mi m'ha passat això amb moltes cançons però avui
especialment amb una del 
La felicitat és un sentiment difícil d'explicar. La sents, la palpes i se'n va. És veloç i efímera però capaç de copsar-te en un segon. Jo ahir la vaig sentir en un escenari de Barcelona durant uns quants moments fugaços. Vaig veure-la arribar i com em calava tots els nervis. A vegades inclús t'afecta el sistema respiratori i tens ganes de plorar. Com un xiquet allà dalt entre els teus amics i amb centenars d'espurnes espetegant-te al cos. La felicitat ha de ser això, un moment de vida, un instant de pau.
Mentre llegisc la notícia, la trista notícia, no puc deixar de pensar-hi. Intente anar a dormir, jeure, llegir, però no puc. Pense en els pobles, en Atzeneta del Maestrat, en Llucena, en Les Useres, en els paisatges de boscos i ametllers que tantes vegades he creuat camí d'Els Ports i no puc dormir. Avui estic amb la seua gent, amb els amics que hi tenim, amb ells... I encara crema i no puc deixar de pensar-hi.
Ahir a Montserrat (La Ribera Alta) va ploure. No vam poder tocar. Sempre et queda un regust amarg, trist, d'impotència, quan se suspèn un concert per pluja. No pots fer res. Res no depèn de tu. Més que una llàstima, és una putada. 
Avui us escric des de la furgoneta gràcies a l'avanç i l'abaratiment de l'internet mòbil. Sembla mentida però és veritat. Ens trobem travessant els aspres paisatges de Terol rumb a València. Farem un total de set hores i mitja de viatge. Venim de Gernika (on vam tocar ahir), Gràcia (dimecres) i Manlleu (dimarts). Avui divendres dormirem a casa i demà reprendrem la ruta cap a Xàbia (dissabte) i finalment a Prada de Conflent, Catalunya Nord (diumenge). 
