mininu |
Política |
dilluns, 13 d'octubre de 2008 | 03:23h
Dissabte era 11 d'octubre. Va fer un mes exacte, doncs, de l'últim 11 de Setembre, i ahir diumenge, 12 d'octubre, festa de l'exaltació imperialista castellana, va fer 294 anys, 1 mes i 1 dia de la condemna sense solució de continuïtat que ens va caure a sobre en forma d'invasió militar, l'ariet que esberlaria, aquell 11 de setembre de 1714 de trista memòria, les portes del castell de Catalunya i que donaria pas a les forces burocràtiques castellanes que segellarien per sempre més la violació i li donarien forma legal amb un il·legal Decret de Nova Planta que encara està per derogar. Aquests dies s'està parlant, sembla que seriosament, d'arrencar de qui li pertoqui l'anul·lació d'aquella farsa de judici que els militars espanyols revoltats contra la República van fer al castell de Montjuïc i que va condemnar a mort el President Companys, condemna executada el 15 d'octubre de 1940, dimecres farà 68 anys. Esperem que aquesta rectificació, que fa menys que espera, es faci d'una vegada, i es faci bé. Abans de l'arribada al galop d'aquesta crisi actual, que sembla el cinquè genet de l'Apocalipsi, cada any a l'estiu es parlava de la imminent "tardor calenta": els sindicats, sempre amb raons per estar cabrejats, esmolaven les eines i preparaven les pancartes per sortir al carrer a posar contra les cordes els amos gasius de les grans empreses del Grup Puny Tancat. Però ara que els capitalistes ens tenen acollonits a tots i ocupats a sobreviure a la crisi que ells mateixos han provocat, la "calor" de la tardor sembla que hagi desplaçat el seu centre d'interès cap a la política, en aquests verals, cap a la partida de tennis (o de frontó, més aviat, com deia en Xavier Trias quan era diputat a Madrid i els del PP governant no li feien ni p.. cas) entre Catalunya i Espanya (que per respecte als seus orígens s'hauria d'autoanomenar Castanya). Així doncs, aquest cap de setmana gloriós (i sense la distracció del futbol) ha donat prou de si. Vegem-ne tres magnífiques peces:
mininu |
Política |
dimarts, 23 de setembre de 2008 | 04:14h
PRIMER ACTE
(dimecres, 17/09/2008)
L'Audiència espanyola condemna a presó els caps de Gestores pro Amnistia
És
l'entitat de suport als presos d'ETA
L'Audiencia Nacional espanyola ha condemnat
a penes d'entre vuit i deu anys de presó a vint-i-un caps de l'entitat de
suport als presos d'ETA Gestores pro Amnistia, acusats de formar part de la
banda armada. La presidenta del tribunal, Teresa Palacios, ha dit que la
sentència s'ha pres per unanimitat. La sentència també dictamina la dissolució
d'Askatasuna, successora
de Gestores.
La sentència reconeix que Gestores pro Amnistia no fa servir armes, però considera que comparteix l'estratègia
d'ETA, tramet les directrius de la cúpula als presos i, fins i tot, assenyala
objectius.
Gestores ja va ser declarada il·lícita de manera provisional pel jutge Baltasar
Garzón el 19 de desembre de 2001, i Askatasuna, el 5 de febrer del 2002.
Tercera sentència contra iniciatives basques
Aquesta és la tercera sentència de la justícia espanyola en tan sols una
setmana contra partits, entitats o iniciatives basques: ahir el Tribunal
Suprem espanyol va
il·legalitzar Acció Nacionalista Basca (àudio)
i dijous passat el Tribunal Constitucional va declarar
inconstitucional la llei de
consulta popular aprovada pel Parlament basc el 27 de juny d'enguany. El
cap del Govern basc, Juan José Ibarretxe, va dir que el Govern basc acatava la
decisió del TC, però que no es resignava, i va instar la societat basca a
recórrer la sentència al Tribunal Europeu dels Drets Humans.
______________________________
SEGON ACTE
(dijous, 18/09/2008)
El Suprem espanyol completa la il·legalització de
l'esquerra independentista basca
Declara
il·legal el Partit Comunista de les Terres Basques, dos dies després de fer el
mateix amb ANB...
______________________________
TERCER ACTE
(dilluns, 22/09/2008)
El tercer cotxe bomba d'ETA en vint-i-quatre hores mata un
militar
L'atemptat
arriba després de dues sentències que il·legalitzen ANB i el PCTB i una tercera
que impedeix la consulta popular promoguda pel Govern basc · És el primer
militar mort per ETA en els últims set anys...
_____________________________
QUART ACTE
(dilluns, 22/09/2008)
Ibarretxe troba inacceptable que es digui que els seus
projectes donen oxigen a ETA
El
president de Cantàbria n'ha responsabilitzat el PNB
El cap del Govern basc, Juan José Ibarretxe,
ha qualificat de gravíssimes tant l'explosió mortal d'avui com les que hi ha
hagut el cap de setmana a Vitòria i a Ondàrroa i ha dit que era inacceptable
que hi hagués qui considerés que els seus projectes polítics donen oxigen a
ETA, tal com havia dit el president de Cantàbria.
Ha reiterat que no tenia intenció de renunciar a la política per atènyer la pau
i que utilitzaria la justícia per a dissoldre la banda.
"Cal anar amb compte, fins i tot en dies tan tristos
com els d'ahir i d'avui, amb les coses que es diuen. No es pot traslladar que
les idees dels tres partits que donen suport a l'Executiu o que les idees del
cap del Govern donen oxigen a ETA", ha dit. També ha reiterat que la violència impedeix
qualsevol possibilitat de procés dialogant.
[De Vilaweb.cat]
_________________________________________
L'oxigen d'ETA és el que manté viu aquest sil·logisme pervers:
—ETA vol la independència del País Basc; el PNB [i el conjunt de partits que tenia a la seva esquerra i que han estat esborrats del mapa polític] vol la independència del País
Basc (és a dir, el mateix que ETA); ergo, PNB = ETA.
mininu |
Política |
divendres, 12 de setembre de 2008 | 03:15h
Vorejant la Diada, observo un parell de coses de caire menor, però significatives, que trec aquí a rotlle (del que ha passat al terreny de joc els diaris de demà en faran complida crònica: la xerrameca dels nostres polítics en acció, bàsicament; brams d'ase que ja veurem si arriben després al cel de Madrid..) TV3, Televisió de Catalunya: al "Telenotícies Migdia", després d'explicar els fets relatius a la Diada, en què l'"estrella" del dia era "la unitat de les forces polítiques catalanes en la discussió sobre el model de finançament autonòmic", surt a la finestra catòdica el lehendakari Ibarretxe acompanyat d'altres membres del seu gabinet, tots amb un somriure d'orella a orella: la notícia diu que el Tribunal de Justícia europeu ha reconegut la legitimitat del concert econòmic que regeix les relacions contributives entre el País Basc i l'Estat espanyol... Tot seguit un Ibarretxe molt seriós, que no té res de l'extraterrestre de la caricatura amb què el pinten els seus crítics, sinó que toca molt de peus a terra, reclama al Govern espanyol que deixi d'incordiar i atacar "per darrera" el concert econòmic a través dels governs autonòmics amics, afins al PSOE governant a Madrid, que parin de discutir "un dels pilars de l'autonomia basca", i reclama tot seguit que es doni forma jurídica a la ratificació europea. El lehendakari Ibarretxe no perd el temps. -El "TN Vespre" diu que el Tribunal Constitucional espanyol ha decidit tombar (com era de preveure) la consulta al Poble Basc prevista pel president Ibarretxe per l'octubre: els referèndums estan reservats al Govern de l'Estat, ha dit el TC. Així doncs, ¿són o no són "Estat", els governs "autonòmics"? La teoria diu que sí, però que digui missa, si vol: allò que importa, l'única cosa que importa, és que l'increïble negoci que és per a Espanya l'Estat espanyol no faci fallida, que la mamella continuï rajant..., i d'això és del que es cuida el consell d'administració, també conegut amb el pompós nom de "Gobierno de España". -Els "Telenotícies" també han informat de la qüestió de les banderes: alguns ajuntaments que havien votat en ple que penjarien al balcó l'estelada, aquest any del centenari (i l'any que ve què, doncs?), se l'han embeinat perquè els jutge els hi ha obligat, apel·lant a la legalitat vigent. ¿I no podien haver-li replicat que si el mateix president Rodríguez Zapatero se la passa per l'engonal, la legalitat vigent, amb l'incompliment de l'Estatut, ells també podien fer-ho? Després es queixen que a Madrid no ens respecten... -Avui és el dia en què TV3 compleix els primers 25 anys de vida, i per celebrar-ho el "Telenotícies" estrena un mapa de les temperatures del país que inclou només el Principat. A les Illes i el País Valencià, que es comprin un termòmetre o que mirin el temps a les cadenes amigues... -Són 4 gats, però a TV3 els treuen al TN: els Ciutadans (extraterrestres), que pretenen que la Diada passi al dia de Sant Jordi, han fet una minimani ridícula, però fer el ridícul en colla, encara que no sigui gaire nombrosa, sempre és millor que fer-lo sol, que es nota més. 8TV: A la pel·lícula que projecten a la nit, La ciutat cremada, d'Antoni Ribas, un Pau Garsaball encès, en el paper del senyor Palau, deixa anar, cridant: "És l'hora dels principis! Hem de reclamar el que ens pertoca, hem de reclamar a Madrid el concert econòmic!!"; i a l'escena següent, en què surt una cua de gent que van a enviar telegrames a Madrid en suport de Duran i Bas, l'oficinista els exigeix que els telegrames siguin escrits en castellà, perquè "es pugui entendre què hi diu"... En el moment d'estrenar-se la cinta, el 1976, la gent buscava paral·lelismes entre la situació que descriu l'obra del malaguanyat Antoni Ribas i la d'aquell moment. Han passat 32 anys, i els paral·lelismes continuen...
Telemadrid: Una de les nostres cadenes amigues, que diuen que la presidenta por accidente Esperanza Aguirre vol privatitzar: la seva visió de les coses catalanes, que ara com a emissora pública ja és demencial, pot arribar llavors a cotes èpiques. A més de ser notícia per això, que pugui passar a mans privades, va ser actualitat no fa gaire per un (altre) reportatge sobre la bestial "situació de discriminació del castellà" que es veu que hi ha a Catalunya, i que ells no es cansen de denunciar de bracet amb els altres "informats" de C's. Un botó de mostra memorable és el d'aquell tall de veu que va arribar a ser finalista dels "premis APM" de la Catalunya Ràdio amb crosta de l'època d'Antoni Bassas: "Esto es una panadería y, sin embargo, aquí pone 'forn de pa'...". Observi's la càrrega ideològica d'aquesta locució adverbial, "sin embargo": ja diuen que la llengua parla de l'ànim, però també de l'ànima, de la gent que la parla... He dit un altre reportatge perquè fa uns mesos (la reincidència és la virtut dels mesells) en van emetre un de similar, sobre els "ciutadans de segona" que són, segons ells, els catalans castellanoparlants de Catalunya. Per als ciutadans que no se'n recordin, o que pugui dir que és una invenció, aquí reprodueixo la carta, una mica desmanegada però sincera, que els va enviar aleshores un nano, un estudiant català, i que la va redactar previsorament en castellà, per no trobar-se com els dels telegrames de la pel·lícula d'en Ribas:
mininu |
Política |
dilluns, 8 de setembre de 2008 | 02:23h
Etapa catalana, la d'avui, de la Vuelta Ciclista a Espanya: d'Escaldes al pla de Beret, a Salardú, passant per la Seu d'Urgell, el coll del Cantó, Sort, l'alt d'Enviny, Rialp, Llavorsí, Esterri d'Àneu i el port de la Bonaigua... La serp multicolor, doncs, ha passat per la catalana terra a portar-hi, a més de la seva pintoresca nota de color, l'oloreta de la seva presència, a deixar-hi el seu rastre, a marcar el territori, un any més.... És normal, oi?: "Cataluña es España", i per tant és lògic que hi passi la Vuelta. Però un any més, casualment, la Vuelta ha deixat de passar pel País Basc, que tampoc es cansen de dir, els nonacionalistes del Pegamento Imedio, que allò també és territori espanyol, i en canvi les bicicletes de la Vuelta l'han esquivat novament, en aquesta edició del 2008. I no sé quantes vegades consecutives fa ja que això passa; però el que és segur és que passa d'ençà que la Vuelta va rebre amenaces d'ETA en el sentit que seria violentament interrompuda, la prova ciclista, si el seu traçat s'endinsava per les carreteres basques. Potser es tracta d'una casualitat, sí, però més aviat tot fa pensar que els orgullosos unionistes, que tot el dia proclamen que no s'ha de cedir al xantatge dels nacionalistes no castellans (que no amenacen ningú, ni amb atemptats ni amb res semblant), aquí sembla que s'han arrugat. El cas, tot i ser tan repetit i malgrat tenir la Vuelta tot el ressò mediàtic de costum en esdeveniments esportius dels quals Espanya pot treure rendiment polític, és exemplar, per molt que el vulguin amagar, passant-hi de puntetes i silenciant-lo. Per què? Doncs perquè un es posa a fer comparacions i al·lucina, primer, i després pensa que aquí passa alguna cosa que no és del cas...
mininu |
Política |
dimecres, 3 de setembre de 2008 | 04:38h
Déu n'hi do quin inici de curs, el de 'l'home de la pipa' d'El Punt -edició de Girona-, el periodista Josep Maria Pasqual, a la seva crònica política, "L'apuntador", del primer dia de setembre...! L'article es titula "La cultura de la dependència", i augura que aquesta serà "l'únic guanyador" que hi haurà al final de l'actual procés de (re)negociació sobre el finançament, perquè, "salvades les diferències estratègiques i tàctiques i de protagonistes amb les anteriors negociacions sobre el finançament, les guiades per Pujol, per entendre'ns", aquesta d'ara "segueix la mateixa línia de sempre: reclamar per a Catalunya més diners i més inversions per part de l'Estat". La lògica de les ocasions anteriors era molt senzilla: cada vegada hem partit d'una situació tan deficitària, que de qualsevol millora només se'n podia fer una interpretació positiva, malgrat que no fos la que es volia. D'exemples de "succedanis polítics" acceptats com a mal menor en tenim un fotimer: des de la mateixa Constitució vigent, fins a l'Estatut de Miravet (o de la Moncloa, com en diuen alguns maliciosament), passant pel de 1979 i per tots els sistemes de finançament..., i hi podríem afegir els mateixos Pressupostos generals de l'Estat, que sempre es troben justificacions des dels partits catalans per donar-los per bons. Però atenció al paràgraf que segueix: "Més enllà d'aquest determinisme que ha abocat des de fa segles els catalans a conformar-se amb el mal menor i encara donar les gràcies amb «optimisme», el que ens ha de preocupar ara és el foment de la cultura de la dependència. Demanar més diners i més inversions a l'Estat és un error de plantejament gravíssim, quan el que cal exigir és que l'Estat no s'emporti tants diners de Catalunya com pronostiquen les balances fiscals publicades. No és que l'Estat hagi d'invertir més a Catalunya, és que Catalunya ha d'invertir menys en l'Estat. Aquesta és la realitat. Només introduint el matís sobre qui inverteix i qui «és invertit» (perdó pel joc de paraules), arribarà un dia que tindrem les coses clares i ens acostarem a la sobirania (...). Hem de poder seguir exigint que l'Estatut s'acompleixi sense pagar el preu d'estendre la ideologia que som dependents. Nosaltres no volem més diners seus, volem que ells se'n quedin menys dels nostres. Vaja, que els dependents són ells, no nosaltres. I això hauria de quedar més clar cada dia, no més amagat".
Àngela Maria! Per fi algú ho diu, clar i català, i amb totes les lletres!!!! El bufet d'alleujament que he fet després de llegir aquesta peça es deu haver sentit des de Puigpardines...
Casualment, la secció d'en Pasqual anava aquest dia just sota un article de l'Anna Serrano titulat "Quan la història es repeteix", en què la periodista assenyala les concomitàncies que presenta l'actual situació política -aquestes estranyíssimes aigües estancades de la discussió del model de finançament (que no estava discutit, ja?) on "navega", amenaçant de sotsobrar, el Miniestatut de Catalunya- amb la que es va donar a nivell estatal el temps de gestació de l'Estatut, que finalment va néixer amb dificultats -enmig dels esgarips del PP- però més o menys rodanxó, i que tot seguit va anar a Madrid a seguir el règim d'aprimament de costum. Per reblar la sensació de déjà vu, al costat de l'article es reprodueix una il·lustració del dibuixant Apa (Feliu Elias) publicada el juny de 1932 al setmanari El Mirador que ironitza sobre la situació (de la qual sembla calcada l'actual) en què es trobava l'Estatut de Núria, aleshores en procés de discussió a les Corts... després d'haver estat votat majoritàriament pel poble de Catalunya! Veient com li passen per sobre els temps sense afectar-la, un hom a vegades es pregunta si la Pell de Brau no és en realitat d'elefant...
mininu |
Política |
divendres, 27 de juny de 2008 | 05:04h
"O vas amb Espanya, o et foten canya", comenten al·lucinats a can Basté, a "El món a RAC1" d'aquest matí del dia que Espanya, això és, la selecció espanyola de futbol, la famosa Roja (que avui anava, però, de color groc merda d'oca, i que tanmateix li ha portat sort), s'havia de quasi doctorar si passava la prova de tornar a guanyar la selecció de Rússia -que va eliminar en quarts de final la d'Holanda amb un joc brillant- i es classificava per tant per a la final de diumenge que ve. Es veu que en el programa d'esports nocturn de la Cope, "El tirachinas", d'ahir dimecres estaven irritadíssims, traient foc pels queixals, perquè resulta que el president del PNB, Iñigo Urkullu, havia dit que, ja que no hi havia selecció basca, en el campionat d'Europa, anava a favor de la de Rússia, en el partit d'avui al vespre, i per la seva banda el president d'ERC, Joan Puigcercós, per la mateixa regla de tres -l'absència forçosa del combinat de Catalunya- s'havia inclinat per Turquia com a campiona del torneig, simplement perquè eren les seleccions que més els agradaven pel joc desplegat fins aquell moment, se suposa. El raonament sembla clar: si (per raons polítiques, que consti) la selecció del meu país, que és per la que sentiria preferència, com és natural, no participa (no pot participar) en el campionat, m'és indiferent quina guanyi de les que sí que hi participen, i en tot cas apostaré per la que faci el futbol més bonic, segons la meva manera de veure el futbol, o bé per la que em caigui més simpàtica (que difícilment serà precisament la que impedeix, de totes les maneres possibles, que la meva selecció pugui competir en peu d'igualtat amb totes les altres, oi?). Doncs això és el que opinava José Antonio Abellán, director i presentador del programa esmentat i responsable d'Esports en el reducte radiofònic dels bisbes espanyols, tot ell caritat i fraternitat cristiana: "...que dos gilipollas de este calibre, que dos imbéciles de este tamaño tengan la oportunidad de decir semejantes idioteces..., para que cualquier niño de bien con una cabeza virginal y moldeable las escuche... Pues mire usted, esto no es democracia, ni es libertad, ni és ná... Y no es una descalificación, cuando les llamo imbéciles, o gilipollas, no es una descalificación: es una calificación. Pues bueno, si me los encontrara en la calle, vamos, un llavero no, porque igual les hago daño, pero un huevo sí les tiraba... ¡Hay que ser imbécil! Para tres motivos de alegría que nos dan, que salgan este par de... payasos y [estrafent la veu]'...da da da Turquía, ...o Rusia'..., gilipollas! Es que, es que... de verdad..!" No farem pas una anàlisi del text, que donaria força suc (el senyor del comentari no deixaria, per exemple, si fos per ell, que cap dels dos polítics tinguessin l'oportunitat de fer els seus, de comentaris...), però queden clars un parell de punts, només de mirar per sobre el text transcrit:
mininu |
Política |
diumenge, 15 de juny de 2008 | 01:55h
Del Far-West celtibèric ens arriben els ecos de la nova cavalcada, a voltes al pas, sovint al trot, de tant en tant al galop, de la recuperada, rescatada, rescabalada, revalorada superministra de Vies i Autovies, Juanita Maleni Álvarez, que en dues fulgurants reaparicions a la finestra catòdica ha vingut a dir que, tipa com va quedar, en la seva primera època de maquinista del Foment, dels esbroncs que se'n va emportar arran dels repetits retards en els programes i dels incompliments del calendari marcat sobre l'arribada del TGV a Catalunya, i més concretament a Barcelona, a partir d'ara ja no donarà més dates límit: el tren arribarà (a Girona, a la frontera francesa..., als punts que falten per arribar a connectar, en el trajecte invers a la lògica que segueix el sui generis tren d'alta velocitat espanyol, tan sui generis que té nom propi i tot, ja que tot fa bullir l'olla, caram!, i millor si és amb Avecrem), el tren arribarà, doncs, quan arribi: un dia o altre, a una hora o una altra, com ha passat sempre, i punt. Arribarà segurament amb una mica de retard, però això és consubstancial amb els trens espanyols, de manera que, si fins ara els soferts clients de la transiberiana Renfe hem suportat totes les esperes amb grans dosis de paciència (un servidor té molt gravat a la memòria RAM personal un viatge delirant, Montgat-Girona, de 8 hores 8), doncs no vindrà d'una mica de paciència més. Això que diem de les vies es pot fer extensiu a les autovies, és clar, depenent com depenen de la mateixa màxima responsable. [Tot un detall, sigui dit de passada: un regal en senyal d'agraïment del ZP reelegit amb els vots útils i anti-PP dels catalans]. Podem parlar, per exemple, per no anar més lluny, d'una que ens toca de molt a prop: l'autovia que es troba pujant (de Madrid, s'entén) a mà dreta.
mininu |
Política |
dilluns, 10 de març de 2008 | 02:43h
En el post anterior, un o una amable comunicant m'hi ha deixat escrit això: "De vot en blanc en vot en blanc, l'estat espanyol ens la va endinyant". El comentari és clar i concís com un grafit a la paret, però voldria fer-hi un
parell de puntualitzacions. La primera és que en el meu escrit em limito a
fer una exposició, a apuntar que ha aparegut una opció de vot que
supera, al meu entendre, la del vot en blanc existent fins ara i també,
honestament, la de l'abstenció, que podrà ser tan legítima com es
vulgui, però que té aspectes negatius dels quals no es podrà
desempallegar mai. (L'"abstenció activa", ja ho dic en l'apunt d'abans-d'ahir, no sé
pas com es menja...).
L'altra cosa que volia dir és que la proposta dels Escons Insubmisos i
dels Ciutadans en Blanc no se circumscriu pas a cap contesa electoral
en concret, i per tant tampoc ho feia en aquesta, i jo tampoc m'hi referia.
Només pretenia destacar que la mateixa existència d'aquesta
possibilitat de tria em sembla higiènica, des del punt de vista
democràtic, pel toc d'atenció que suposa per als polítics en actiu, com
una manera eficaç de dir-los que no s'adormin; només això. És a dir,
que si l'opció "escons buits" creix en les estadístiques del vot emès,
farien bé -tots ells, en bloc- d'assumir-ne la responsabilitat, cada
grup la seva part proporcional.
L'abstenció és tota una altra cosa...
mininu |
Política |
divendres, 7 de març de 2008 | 04:42h
Votar? No votar? El dubte hamletià en temps del còlera electoral... Vot en blanc? Abstenció? "Abstenció activa"? (com "s'activa", l'abstenció, que és inactivitat per definció?). Com es pot distingir l'abstenció passota de la que té càrrega política ("aquestes eleccions no són les meves"), de la que és resultat del fastigueig, del cansament?, de la que voldria ser vot de càstig?, de la de la mandra?, de l'apoliticisme?, de la dels antidemòcrates, partidaris o nostàlgics de la dictadura? No es pot. Tot queda en el mateix sac, en el magma de la mateixa atonia..., un percentatge gris que l'endemà de les eleccions tots els partits polítics que s'hi han presentat -amb les seves llistes rigorosament tancades, amb el seu ordre preferencial intocable- lamentaran, vessant unes llagrimetes de cocodril mentre prometen fer-ne l'anàlisi pertinent i aplicar-hi les esmenes que calgui, i que l'endemà passat se'l tiraran a l'esquena olímpicament i ja no tornaran a parlar-ne més fins a la pròxima convocatòria. I el vot en blanc? Ah noi!, aquest ja cou una mica més: aquí no hi ha passotisme, ja que el votant s'ha pres la molèstia d'anar fins al col·legi electoral a complir el ritu, a dipositar el vot sagrat a l'urna..., però per no votar per cap de les propostes possibles: "jo hauria votat, sí, però cap de vosaltres no m'ha convençut". Aquí hi ha una denúncia implícita, és evident, però tot i ser una opció més perillosa de cara a la credibilitat dels polítics, el resultat a la pràctica és el mateix que amb l'abstenció: els partits polítics no en fan cap cas, mentre no passi d'un determinat nivell, i és molt improbable que el traspassi. D'aquest cas hipotètic, José Saramago en va fer una fabulació molt interessant que tenia per escenari Lisboa en una jornada electoral (Assaig sobre la lucidesa, 2004): tots els ciutadans es posen d'acord espontàniament, sense seguir cap consigna de ningú, i voten en blanc: la reacció histèrica de les autoritats i de la classe política en general és descomunal, però a partir d'aquest plantejament inicial tan prometedor, el novel·lista portuguès es fica en un fangar argumental que fa l'efecte que no sap com sortir-se'n, i la decepció és gran. Però la idea està llançada: el vot en blanc té un potencial enorme, i fins ara s'ha quedat en potencial, només. Però sembla que això podria canviar, que "un altre vot en blanc és possible": ho diuen la gent de dos col·lectius que a poc a poc es van donant a conèixer, i que podrien arribar a fer forat. Són els Escons Insubmisos (web), i Ciutadans en Blanc (web), que advoquen perquè totes les opinions siguin tingudes en compte, i perquè no es confongui "votar en blanc" amb "donar un vot en blanc": aquesta exigència implica que el vot en blanc (que ells s'encarregarien de recollir presentant-se a les eleccions) es visualitzi als Parlaments, ja que la intenció és que els membres de la seva candidatura mai ocuparien els escons per als quals fossin teòricament escollits, i d'aquesta manera el vot en blanc "ocuparia" un espai en els hemicicles: uns escons buits que posarien en evidència els polítics en actiu, que d'aquesta manera potser s'espavilarien per omplir-los a la primera ocasió que se'ls presentés... La proposta té ara com ara, visualment, un punt de friki, però també té, i això és el que importa, un fons amb moltes perspectives. Caldrà estar-hi atents.
mininu |
Política |
divendres, 25 de gener de 2008 | 02:14h
[Confessions ètiques sobre el valor polític de l'autoestima]
"¿Cómo te llamas, pequeña?". "Em dic Catalònia. I ja sóc major d'edat, i a punt d'emancipar-me". "Vaya!... Dime, pubilla: ¿cuántas veces te has tocado, hija mía?". "Poques, mossèn, d'ençà que la Santa Inquisició castanyola em va menjar el coco i em va inculcar el sentiment, el complex, de culpa (i que he hagut d'anar redimint sistemàticament tots aquests anys amb inacabables penitències i passant duríssimes penes). Però ja no penso fer-li més cas, i a vostè tampoc, i d'ara endavant m'estimaré tant com em doni la gana, i ni vostè ni ningú no ho podran impedir. Passi-ho bé. Adéu-siau!". "Pero... ¡por los clavos de Cristo!, ¿cómo te atreves, descarada?!". "Vagi-se'n a l'infern, i deixi'm en pau!".
-Amén!!
Dissabte era 11 d'octubre. Va fer un mes exacte, doncs, de l'últim 11 de Setembre, i ahir diumenge, 12 d'octubre, festa de l'exaltació imperialista castellana, va fer 294 anys, 1 mes i 1 dia de la condemna sense solució de continuïtat que ens va caure a sobre en forma d'invasió militar, l'ariet que esberlaria, aquell 11 de setembre de 1714 de trista memòria, les portes del castell de Catalunya i que donaria pas a les forces burocràtiques castellanes que segellarien per sempre més la violació i li donarien forma legal amb un il·legal Decret de Nova Planta que encara està per derogar.
Vorejant la Diada, observo un parell de coses de caire menor, però significatives, que trec aquí a rotlle (del que ha passat al terreny de joc els diaris de demà en faran complida crònica: la xerrameca dels nostres polítics en acció, bàsicament; brams d'ase que ja veurem si arriben després al cel de Madrid..)
"O vas amb Espanya, o et foten canya", comenten al·lucinats a can Basté, a "El món a RAC1" d'aquest matí del dia que Espanya, això és, la selecció espanyola de futbol, la famosa Roja (que avui anava, però, de color groc merda d'oca, i que tanmateix li ha portat sort), s'havia de quasi doctorar si passava la prova de tornar a guanyar la selecció de Rússia -que va eliminar en quarts de final la d'Holanda amb un joc brillant- i es classificava per tant per a la final de diumenge que ve. Es veu que en el programa d'esports nocturn de la Cope, "El tirachinas", d'ahir dimecres estaven irritadíssims, traient foc pels queixals, perquè resulta que el president del PNB, Iñigo Urkullu, havia dit que, ja que no hi havia selecció basca, en el campionat d'Europa, anava a favor de la de Rússia, en el partit d'avui al vespre, i per la seva banda el president d'ERC, Joan Puigcercós, per la mateixa regla de tres -l'absència forçosa del combinat de Catalunya- s'havia inclinat per Turquia com a campiona del torneig, simplement perquè eren les seleccions que més els agradaven pel joc desplegat fins aquell moment, se suposa.
En el post anterior, un o una amable comunicant m'hi ha deixat escrit això: "De vot en blanc en vot en blanc, l'estat espanyol ens la va endinyant". El comentari és clar i concís com un grafit a la paret, però voldria fer-hi un
parell de puntualitzacions.
Votar? No votar? El dubte hamletià en temps del còlera electoral... Vot en blanc? Abstenció? "Abstenció activa"? (com "s'activa", l'abstenció, que és inactivitat per definció?). Com es pot distingir l'abstenció passota de la que té càrrega política ("aquestes eleccions no són les meves"), de la que és resultat del fastigueig, del cansament?, de la que voldria ser vot de càstig?, de la de la mandra?, de l'apoliticisme?, de la dels antidemòcrates, partidaris o nostàlgics de la dictadura? No es pot. Tot queda en el mateix sac, en el magma de la mateixa atonia..., un percentatge gris que l'endemà de les eleccions tots els partits polítics que s'hi han presentat -amb les seves llistes rigorosament tancades, amb el seu ordre preferencial intocable- lamentaran, vessant unes llagrimetes de cocodril mentre prometen fer-ne l'anàlisi pertinent i aplicar-hi les esmenes que calgui, i que l'endemà passat se'l tiraran a l'esquena olímpicament i ja no tornaran a parlar-ne més fins a la pròxima convocatòria.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
