mininu |
Handicap |
dimecres, 26 de novembre de 2008 | 03:30h
Ahir vaig topar amb en Xico Ramírez, a Girona, en una cantonada del carrer Migdia. Va ser una casualitat a mitges, tenint en compte que travessa cada dia la ciutat amb la seva cadira de rodes, des de la zona dels Químics, on viu, fins a la de la Devesa, on té el seu despatx. Més aviat trobo estrany que no ens trobem més sovint, doncs... Explicava això d'en Xico, però, aquesta patejada diària, per dues coses: per certificar, a través del company conductor de cadira de rodes, que la gent intel·ligent -i en Xico ho és- deixa el cotxe a casa, si s'ha de bellugar per Girona, ja que el més pràctic (i no diguem ara, en temps de túnels i tuneladores de noms bonics remenant sòl i subsòl) és anar a peu (o en cadira de rodes, que és la manera d'anar a peu dels minus que en fan servir una), o bé en bicicleta (o en cdr, que és una bicicleta de 4 rodes), o bé en motocicleta (com a màxim!), o en altres variants de vehicle monoplaça, com patins, patinets (incloent en aquest apartat aquella versió moderna tan divertida de dues rodes paral·leles impulsades per bateria, i que ara mateix no recordo com en diuen), skate boards..., el que sigui, però que no sobresurti pràcticament de l'espai que ocupa el cos de l'usuari. L'altra cosa és la de donar entenent que l'amic Xico és un personatge dinàmic, i d'esperit esportiu. Vam ser companys, encara que només una breu temporada, a l'equip de bàsquet del Club Basmi, on era un aler de canell molt fi. Però ell ja havia estat a l'equip en la seva primera època, en què va estar una colla d'anys a la divisió d'honor del bàsquet estatal en cdr, fins que ho va deixar per participar en el campionat d'Espanya d'esquí adaptat, esport en el qual va arribar també a un bon nivell amb el seu trineu. I fins ara, que m'explica que està ficat en els balls de saló en cadira de rodes... Coi de Xico, quin belluguet! I com que es fica de ple en les coses que emprèn, s'ha proposat popularitzar tant com pugui aquesta activitat, mig artística mig esportiva, que és molt coneguda a molts països d'Europa, però molt poc, o gens, al nostre. I per donar-li més impuls, ha obert un blog on explica els seus progressos. Aquí en teniu una mostra, Grease lightning, un homenatge als brillants anys 50 rememorats per la parella de moda els anys 70 John Travolta / Olivia Newton John:
Com diu un comunicant en el seu blog: Xico, els vells rockers no moren mai!
mininu |
Handicap |
dilluns, 3 de novembre de 2008 | 23:38h
"Els diners públics són sagrats". Ho diu Pere Trias, el titular del departament de Cooperació de la Diputació de Girona, a l'entrevista que li fem en el número 17 de L'Atípic, que va sortir la setmana passada de la rotativa per ser un any més a la cita de les Fires i Festes de Sant Narcís, la festa major de Girona.
En el moment de fer l'entrevista, el ministre Pedro Solbes encara es resistia a admetre l'evidència de la crisi, però tothom n'anava rebent avisos, i la gent que remena les cireres en temes de cooperació van ser dels primers. Mals temps per a la lírica, aquests, i per a la solidaritat també. Com sempre, vaja, però ara potser una mica més. La conversa amb el diputat Pere Trias enllaça amb la visita que el polític va fer a Cuba el mes de març-abril per ser present a la inauguració de la fàbrica de cadira de rodes d'Holguín, la producció de la qual és íntegrament per a benefici dels discapacitats de l'Illa i dels països veïns del Carib. A la revista també s'explica la campanya que ha engegat GERD per assegurar la continuïtat del projecte i donar-li l'impuls definitiu perquè sigui autosuficient, com a mínim. En aquesta edició de L'Atípic també parlem dels parts naturals, i de l'ajuda de les doules a les dones embarassades; del CeDre; de dues associacions més, històriques, que penquen per ajudar els discapacitats: Aspronis i GIMM, i d'una de més jove, Ulls del Món, que fa una feina importantíssima per eradicar la ceguesa evitable (un concepte, una realitat, que hauria de fer caure la cara de vergonya als poderosos del món); de l'esport adaptat, per terra -'Vies verdes'-, per mar -'vela adaptada'- i per aire -vol amb 'paramotor'- ...I amb cinema, lletres i còmix completem l'edició, la tercera d'aquest any. I l'any que ve, amb la ditxosa crisi, haurem de millorar encara més el nostre estil de surfistes consumats. Andiamo!
mininu |
Handicap |
diumenge, 7 de setembre de 2008 | 04:24h
P'tit homenatge dels Coixos Nois al p.. amo del soul i del funk James Joseph Brown (Barnwell, Carolina del Sud, 3 de maig de 1933 - Atlanta, Georgia, 25 de desembre de 2006)
Shout: Fellas, I'm ready to get up and do my thing
I wanta get into it, man, you know....
Like a, like a sex machine, man,
Movin'... doin' it, you know
Can I count it off? (Go ahead)
Spoken: One, two, three, four!
Get up, get on up
Get up, get on up
Stay on the scene, like a sex machine
Wait a minute!
Shake your arm, then use your form
Stay on the scene like a sex machine
You got to have the feeling sure as you're born
Get it together right on, right on.
Get up, get on up......
I said the feeling you got to get
Give me the fever in a cold sweat.
The way i like it is the way it is;
I got mine and don't worry' bout his
Get on up and then shake your money maker,
Shake your money maker........
mininu |
Handicap |
dissabte, 7 de juny de 2008 | 04:29h
Ja tenim a les mans el número 16 de L'Atípic, encara calent del forn: ha sortit avui mateix de rotativa. La portada, reproduïda aquí al costat, és una composició fotogràfica del nostre company Carles Bossacoma amb la qual volem retre un últim homenatge i dir el darrer adéu a en Santi Silvas: simbolitzades amb la camiseta número 5 del Basmi Akasvayu, la seva, i la pilota de bàsquet amb la qual vam jugar l'últim partit d'aquesta temporada, signades per tots els jugadors amb qui havia compartit partits i entrenaments, gresca, esforç i complicitats, i amb la seva raqueta de tennis, la coberta de la revista fa testimoni d'una de les grans passions del nostre company d'Olot, a través de la qual va desplegar les seves millors qualitats humanes, amb l'amistat per sobre de totes. En planes interiors, representant-nos a tots els que l'apreciàvem i estimàvem, hi trobem unes ratlles de comiat del seu germà Ernest, que no li va deixar de fer costat mai, que va estar al seu costat, literalment, fins a l'últim dia.
mininu |
Handicap |
dimecres, 4 de juny de 2008 | 02:38h
Dimecres passat la Fundació Ulls del Món va fer a la Bisbal d'Empordà, amb la complicitat de l'Ajuntament i de la Comissió de Solidaritat de la Bisbal, una xerrada amb suport audiovisual sobre el projecte de "cooperació oftalmològica" que l'entitat porta a terme als campaments de refugiats sahrauís. Ilaria Ravai, coordinadora del programa Ulls del Sàhara, va ser l'encarregada de presentar i desenvolupar els continguts de l'acte, que es va fer al Teatre Mundial de la capital baix-empordanesa i que duia per títol "Obrint els ulls al Sàhara. Lluitant contra la ceguesa evitable als campaments sahrauís". El programa d'Ulls del Món al Sàhara està en l'inici de les activitats d'aquesta ONG, l'any 2001, que va ser quan Rafael Ribò -actualment Síndic de Greuges de Catalunya- i Borja Corcóstegui, que en són president i vicepresident, van viatjar fins als campaments per fer-hi un projecte assistencial d'ajuda humanitària a la població desplaçada (per la pressió demogràfica i sobretot militar del veí Marroc: "hostes vingueren que de casa ens tragueren") i van quedar esparverats de la precària situació de vida d'aquella pobra gent, i d'un aspecte concret derivat de les deficiències en equipaments sanitaris i assistencials: l'elevat índex de casos de ceguesa i/o de deficiència visual que tanmateix podien ser reversibles, recuperables. Així, van decidir immediatament crear la fundació privada Ulls del Món amb l'objectiu de "prevenir i combatre la ceguesa evitable entre les poblacions més pobres del món i sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta problemàtica". Doncs a fe que ho aconsegueixen, perquè les dades que ens va donar als presents la Ilaria són esfereïdores, i també revoltants, ja que, per no variar, els casos més greus i més nombrosos van lligats amb la pobresa de les poblacions que els presenten: segons l'OMS, al món hi ha 37 milions de persones cegues, 124 milions que tenen baixa visió, i 161 milions més que pateixen greus deficiències visuals; i el 90% de la població que pateix ceguesa viu en els països més pobres del planeta.
Ahir va ser el dia en què finalment va tenir lloc la baixada "lúdico-esportiva" en bici adaptada per l'antiga via del tren Girona-Olot (que "surt quan vol i arriba quan pot", deia la vella cançó) que ens tenien preparada des de feia setmanes la gent del Consorci Vies Verdes de Girona, en tres opcions: una des de les Planes d'Hostoles, l'altra des de Sant Feliu de Pallerols, i la tercera des d'Olot, per als més marxosos i sobretot experimentats dels inscrits, que érem cap a un centenar, en total. La sortida en principi estava prevista pel dia 18 del mes passat (no sé si coincidint amb el Día Nacional (sic) que se celebra a tot l'Estat des del 1998, un diumenge de maig), però davant l'amenaça de pluges abundants (qui ho havia de dir, amb la sequera que patíem i que amb el tripartit encara repatíem...), es va decidir posposar-ho pel dia 1 de juny. Però les previsions van tornar a fallar, i ahir quan em vaig llevar per anar cap a Amer plovia de nou a bots i barrals, i mentre enfilava la carretera cap al punt de trobada pensava que potser seríem quatre gats. Doncs anava errat de mig a mig: hi érem tots, menys quatre gats, i tothom amb moltes ganes de pedalar. Quan vam començar a rodar, a Sant Feliu, encara plovia, però era una mena de xiri-miri que només remullava, sense arribar a mullar la roba, i aquell temps humit, amb esfilagarsaments de boira aquí i allà cobrint aquell paisatge tan verd, vivificat per l'aigua, feia un escenari immillorable per a la nostra aventura ciclista. Parlo per mi, és clar, però no vaig pas veure que cap dels companys es queixés, ni del temps, ni de la ruta, ni de res. Al contrari: les cares eren de satisfacció, rialleres, com si haguéssim fet alguna entremaliadura. Per a mi, personalment, que no passava per aquest tram de la via des que el vaig fer en el vell tren d'Olot, abans de la seva desaparició forçosa el 1969 (jo llavors era un adolescent, però recordo que va ser una decisió que ningú no va entendre), va ser una excursió fantàstica, i un redescobriment en tota regla. M'alegro moltíssim del seguit de rebots que van culminar amb la celebració de la diada d'ahir, organitzada pel Consorci amb la seva empenta i amb la seva infraestructura, que inclou el servei de bicicletes adaptades -o tricicletes, més ben dit- que té per llogar a disposició de les persones discapacitades, en quatre punts de les Vies Verdes gironines: Sant Joan de les Abadesses, Amer, Girona i Castell d'Aro. Aquesta informació i tota la del cas es pot trobar a la plana web del Consorci, i com que és d'interès per a les persones amb mobilitat reduïda, la traurem en un dels números vinents de L'Atípic, però aquí queda de moment aquest petit avanç.
mininu |
Handicap |
dimecres, 28 de maig de 2008 | 04:45h
Dilluns vam anar a Anglès, a l'enterrament del pare d'un bon amic nostre. Vaig rebre la notícia aquell mateix dia, amb el temps just per anar-hi, i encara me'n va faltar, perquè l'església és al barri antic, i no és fàcil trobar-hi aparcament. Finalment vaig poder deixar el carro a la mateixa plaça del Castell, davant la casa de la vila, però vaig arribar al temple parroquial amb uns minuts de retard. Tothom ja era dins, menys els treballadors de la funerària i un parell de persones més que conversaven sense aixecar la veu. I allà fora em vaig quedar, i no pas perquè no volgués entrar i afegir-me amb els altres parroquians a la cerimònia, sinó perquè no vaig poder: a l'entrada principal del temple hi ha els tres escalons -compant-hi el llindar- que es veuen a la foto i que, a causa de la força de la gravetat, són insuperables per a algú, com jo mateix, que vagi amb cadira de rodes (i no sigui un Superheroi, i jo no en sóc pas, ara per ara). Podria haver demanat ajuda a alguna de les persones que deia, sí, però no ho vaig fer. I ells tampoc me la van oferir, però si ho haguessin fet l'hauria declinat. Potser sóc un torrapipes, potser sí, però em va emprenyar veure que tot aquell sector, que feia força temps que no trepitjava, ha estat reformat de dalt a baix, i des d'un punt de vista estètic de manera força aconseguida, crec, i en canvi no s'ha pensat en l'adequació de l'obra nova a aquests petits vehicles amb rodes que utilitzen els minus, els nens petits i els avis, sols o impulsats per personal d'ajuda, companys o pares i mares, tant se val. ¿Com és possible que unes obres públiques, que duren sovint setmanes senceres, i a la vista de tothom, s'executin sense tenir en compte aquestes exigències d'ús tan elementals? Com pot ser que ningú se'n recordi de la gent -minoritària, però real: persones humanes de carn i ossos- que no van a peu perquè no poden caminar com tothom? I com s'entén que a aquestes altures de la pel·lícula es pugui ignorar -conscientment o inconscientment, que no sé què és pitjor- que a Catalunya hi ha un Codi d'Accessibilitat en vigor des de 1991 i d'obligat compliment d'ençà de l'any 2006, i que penalitza -teòricament- aquesta mena de mancances? I com s'explica que els qui es passen aquesta llei pel folre siguin els mateixos servidors de l'administració pública? I l'Església, que representa que està al costat dels pobres i desvalguts, què hi diu? Les portes del temple, de la casa del Senyor, són obertes per a tothom sí o no?
mininu |
Handicap |
dimecres, 14 de maig de 2008 | 03:59h
Hi havia una vegada dos talents de l'esport, cadascun en la seva especialitat... Un d'ells, andorrà, destacava en l'esquí, fins al punt que amb 17 anys -rècord de precocitat- va participar en els Jocs d'hivern de Sarajevo. L'altre, d'Oliana (1972), a les terres de Ponent, amb 18 anys va guanyar el primer premi -categoria júnior- amb la seva moto, en l'especialitat d'enduro, en la qual quedaria més tard subcampió del món per nacions, subcampió d'Europa individual i campió d'Espanya. I a partir del 1998 va alternar les seves participacions a la Baja Aragón, on es va fer un tip de quedar campió (1998, 2000, 2001, 2003, 2005 i 2006), amb la del duríssim ralli París-Dakar, en deu ocasions, on es va fer famós per la seva tenacitat, que el va dur a quedar quart en dues edicions i a liderar la prova el 2006, any en què l'hauria guanyat si un accident no l'hi hagués impedit quatre dies abans d'arribar a la meta de Dakar. L'any següent, el mes de març del 2007, va patir un altre accident, aquest fatal, mentre participava en el Ralli d'Almeria: la seva moto va topar amb una pedra de tan mala manera, que el cop li va fracturar les vèrtebres T7 i T8, i va quedar paraplègic. Dos homes i un destí. L'altre campió, l'esquiador andorrà, va tornar l'any següent, 1985, al mateix escenari, a les pistes de Sarajevo, a disputar-hi la copa d'Europa, i un matí de boira espessa, mentre baixava eslàlom avall a tota pastilla, va patir un accident que el va deixar greument lesionat, també a la columna vertebral: paraplegia a nivell dorsal. Però en comptes d'arrugar-se i retirar-se a la rebotiga, tant l'un com l'altre van tirar endavant: el primer, Albert Llovera Massana, canviant els esquís pel cotxe de competició, amb el qual va començar a guanyar campionats, primer de velocitat (campió d'Andorra i de Catalunya el 1998 i subcampió de Catalunya el 1991, 1999 i 2000), i després, a partir del 2001, en el campionat mundial de rallis, on va ser el primer pilot discapacitat a obtenir llicència per córrê'l (actualment són cap a 200), i en el qual va fer un setè lloc en el ralli de Finlàndia i vuitè en el de Còrsega, batallant amb els millors corredors del món de l'especialitat. Actualment participa en el campionat d'Espanya de rallis de terra, i en aquests moments va segon, quan falta una prova per disputar. L'altre, Isidre Esteve Pujol, al cap d'un any de l'accident que el va descavalcar de la moto, ha escrit un llibre, La sort del meu destí -un dels més venuts aquest Sant Jordi-, on explica la seva experiència i la manera amb què ha encarat la vida a partir d'aquell moment, i ha decidit que tornarà a la competició -vol ser a la primera edició del Dakar americà-, i ara, igual que l'Albert, als comandaments -adaptats- d'un vehicle de quatre rodes, de l'equip Prosegur Activa Ssangyong, que li estan preparant, a resguard de mirades indiscretes, en un taller de la Bisbal d'Empordà. Amb aquests dos monstres del món del motor, de la competició contra el cronòmetre i contra les dificultats, vam tenir el privilegi d'estar una cinquantena de conductors de cadira de rodes aquest dilluns passat, al Circuit de Catalunya, en un espai preparat per impartir-hi un curset de seguretat en la conducció de vehicles adaptats, a càrrec de l'Albert i l'Isidre i amb el patrocini de Guidosimplex i mitja dotzena d'empreses més del sector. Va ser tot un luxe, i una experiència més que tindrem per explicar als nostres néts...
mininu |
Handicap |
diumenge, 3 de febrer de 2008 | 02:38h
"El doctor Santiago Dexeus, amb l'autoritat que li donen els seus llargs anys d'experiència, insisteix que allò més important és que la dona [discapacitada] tingui un veritable desig de ser mare, i que l'entorn familiar, social i mèdic tingui en compte que és factible, 'malgrat que sigui necessari encara lluitar contra els prejudicis socials', i ho rebla amb aquestes paraules contundents, de màxim interès humà: 'L'embaràs i el part no solament són possibles, per a la dona discapacitada, sinó que donar vida eleva la seva autoestima'".
mininu |
Handicap |
diumenge, 20 de gener de 2008 | 02:15h
Una parella dansant, ell amb sense una cama, ella amb un braç amputat..., i tanmateix són dos ballarins ben plantats, que fan goig, que es mouen amb gràcia i elegància, amb una gran dignitat.
Però... fa una mena de cosa, acceptem-ho: fins i tot als que som del gremi, encara que sembli estrany; perquè, no ho oblidem: una cosa és el teu aspecte, la teva carta de presentació a l'exterior, i una altra la "carta de presentació" de l'exterior, de la realitat, als nostres ulls, que són la porta d'entrada al nostre interior... I aquí dins tots, tinguem l'aspecte que tinguem, tenim o podem tenir una cosa en comú, que és justament la percepció de la realitat, de l'aparença de les coses i de les persones.
M'hi jugaria un pèsol de Llavaneres que molts discapacitats us ho podrien confirmar: en un moment o altre es poden haver sorprès a si mateixos sorprenent-se davant d'un altre minus -o d'una altra "persona amb diversitat funcional" (?!), si seguim l'últim dictat del llenguatge políticament correcte- afectat d'una discapacitat diferent o pitjor -o no tan pitjor, i fins i tot la mateixa, a vegades- que hom es troba a davant inesperadament... Això deu ser així perquè la realitat, la pura veritat, és que tots som diferents: més aviat és la normalitat, que és excepcional...; la normalitat, ben mirat, és una pura il·lusió de l'esperit, com diria l'avi Pla.
En fi, sigui com sigui, és sorprenent constatar aquest fet paradoxal: que les persones "normals" malden per ser diferents, sobretot les que viuen immerses en grans masses humanes, a les grans ciutats -que avui creixen com els bolets ho feien ahir-, i pels seus carrers veureu circular-hi tota mena de personatges curiosos, vestis tots de manera "personal" i "personalitzats" amb tota una gamma d'elements decoratius, des del pentinat a la roba, el calçat, els tatuatges, els pírcings, i tutti quanti... I en canvi, les persones que l'atzar ha fet "diferents", endossant-los de naixement o accidentalment un discriminador handicap físic per a tota la vida, aquestes fan mans i mànigues per esborrar aquesta diferència, per superar aquesta discriminació, i s'arrapen a tota mena de recursos per reivindicar-se, per reivindicar les seves habilitats: "no miris allò que em falta, sinó allò que em queda; no pas les meves mancances, sinó les meves capacitats"...
No hi ha dubte que els humans estem fets d'una pasta ben especial, i un dels ingredients deu ser, segur, l'esperit de contradicció.
Un altre exemple de superació, d'entomar l'adversitat amb bon humor: el de la bella Heather Mills, ex del bell beetle Paul McCartney, exmodel de passarel·la i ara model de persona...
Hi havia una vegada dos talents de l'esport, cadascun en la seva especialitat... Un d'ells, andorrà, destacava en l'esquí, fins al punt que amb 17 anys -rècord de precocitat- va participar en els Jocs d'hivern de Sarajevo.
Una parella dansant, ell amb sense una cama, ella amb un braç amputat..., i tanmateix són dos ballarins ben plantats, que fan goig, que es mouen amb gràcia i elegància, amb una gran dignitat.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
