S'ha acabat. S'ha acabat el bròquil: "Girona es queda sense ACB després de vint anys", informava -confirmava- el diari de dissabte. No fa pas tant, a la meitat d'aquesta desconcertant singladura del CB Girona amb el vaixell de l'empresa patrocinadora capitanejada per Josep Amat, aquest reclamava l'ampliació del pavelló de Fontajau, per acabar de fer rendible el negoci i que sortissin els números, argumentava... I al final de la temporada el pavelló no s'ha tocat, i a més presenta unes estadístiques d'assistència de públic als partits correctes però no pas sobrades, i els números que surten dels llibres de comptabilitat són tots vermells, i d'unes dimensions tan astronòmiques que ningú no vol o no pot assumir-los. De res no ha servit la campanya espontània de socis i aficionats, majoritàriament joves, portada a terme aquestes últimes setmanes, d'ençà que la trompada es veia a venir; de res haurà servit la fidelitat demostrada pel públic gironí, de totes les comarques, que es retrobava cada quinze dies a Fontajau per fer costat sorollosament al seu equip; de res hauran servit els "esforços" que diuen que han fet els dirigents perquè no s'arribés a aquest extrem... I bé: com s'hi ha arribat? ¿Ha sigut per la caiguda del mercat del totxo, al qual pertany l'empresa del patrocinador? Això també es veia que s'acostava. Com s'hi ha arribat, doncs? ¿La causa de tot plegat és el mateix mercat basquetbolístic de l'ACB, desmesuradament inflat -com tots els altres esports d'elit, d'altra banda? Hi ha hagut descura de les institucions, com assegura l'oposició de CiU a l'Ajuntament de la ciutat? "Sovint no valorem les coses fins que no les tenim", reflexionava el veterà expresident del club Joaquim Vidal. "Ens haurem de fer moltes preguntes sobre què ha passat". I els aficionats a aquest meravellós esport que ens hem quedat amb un pam de nas i muts de la sorpresa voldríem saber les respostes. Em sembla que és el mínim a què tenim dret. La fotuda notícia va saltar dissabte, hem dit. Doncs tot just dimecres passat, dia 23 de juliol del 2008, com a jugadors del Basmi Akasvayu vam fer també a Fontajau, al campus d'estiu del CB Girona amb un centenar de nanos de totes les edats, la nostra última cistella.
Dissabte passat uns quants dels jugadors del
Basmi Akasvayu vam participar en el MerCATaventura de Salt 2008, la fira de l’”esport
d’aventura i de la natura” que organitzava, per novena vegada consecutiva, l’Ajuntament
de Salt, i que va tenir lloc entre el 2 i el 15 d’aquest mes en diferents
espais, uns fora vila, com el Pla dels Socs, a tocar de les Deveses, el mateix
riu Ter -on es fa una trepidant prova de ràfting, a sota Susqueda, i que aquest any es va aprofitar per sumar-se a les reivindicacions que sovintegen ara més que mai per reclamar el cabal mínim ecològic pel riu gironí- i els
voltants de la població –senderisme, BTT, excursionisme, parapent, equitació-,
i d’altres en zona urbana, com les pistes poliesportives de l’Era de Cal
Cigarro, l’ampla esplanada oberta que es troba entre el Pavelló i la Piscina
municipals i el centre comercial Espai Gironès.
Entre moltes altres modalitats
esportives, doncs, com ara futbol infantil, tir amb arc, bowling, bitlles
catalanes -una altra novetat d'enguany-, hoquei patins i esports del motor –concentrats en l’anomenat “Motorshow”-, a més de
les esmentades, en aquesta edició del MerCATaventura la regidoria d’Esports de
l’Ajuntament saltenc, conjuntament amb l’associació Els Infants Valents -que
lluita pels drets dels nens amb discapacitat i que va plantejar aquest minitorneig com a Jornada de sensibilització envers les persones amb discapacitat-, va proposar al Basmi
Akasvayu de participar-hi per tal d’incloure el bàsquet en cadira de rodes a la
fira, per donar així la possibilitat al públic saltenc de conèixer-lo de la
vora, i de manera especial al jovent que està avesat al bàsquet, com a jugadors
o com a aficionats, però que no tenen ocasió de veure regularment aquesta
versió del bàsquet sobre rodes, que hauria de ser una més, però que la realitat
de les coses fa que passi molt desapercebut per a la majoria de la gent.
[Parèntesi:
Amb això de "la realitat de les coses" em vinc a referir al fet que l'esport del bàsquet en cadira de rodes està plantejat com el primer dia, tal com es va concebre: una activitat esportiva entre rehabilitadora, "integradora" i reivindicativa, que en un moment donat, amb la creació de la primera lliga de bàsquet per a discapacitats, va passar a ser competitiva. El plantejament tenia coses positives, no hi ha dubte, i la intenció dels seus creadors no podia ser més bona. Però han passat els anys, s'ha consolidat aquest esport com una cosa específica pels discapacitats i s'ha organitzat sempre des de les federacions d'esports per a discapacitats...
Vist des de fora, suposo que deu semblar la cosa més normal del món, de la més pura lògica. Però un servidor, que ho he viscut des de dins una colla d'anys, estic convençut que aquesta manera de funcionar s'hauria de superar, per les següents raons: com que la Lliga de bàsquet en cadira de rodes està organitzada per les federacions d'esport adaptat, per participar-hi es demana la certificació de minusvalidesa, com a condició prèvia, de manera que només poden jugar-hi les persones (homes o dones, perquè el reglament permet els equips mixtos, encara que la raó més probable és que sigui difícil trobar prou jugadores per fer una lliga femenina) que tinguin alguna discapacitació. És cert que hi ha una possibilitat de jugar sense aquesta condició, com a minimal handicap, que se'n diu, això és, amb un 4,5 de valoració personal (per compensar els equips, cada jugador té una puntuació entre el 0 i el 4,5 -de menys a més habilitat/capacitat física-, i la suma dels punts dels cinc jugadors en pista no pot passar de 14,5), però és una cosa molt excepcional, i tal com funciona aquest esport, ho continuarà sent.
El que em pregunto és: ¿i què passa amb la gent que li agradaria jugar a bàsquet però que té algun problema físic que li impedeix jugar-hi drets -sobrepès, debilitat de genolls, mal d'espatlla, peus plans, etc- però que tampoc no arriba a ser una discapacitació? (La pregunta val també pels jugadors que poguessin decidir triar aquesta modalitat del bàsquet perquè sí, per la modalitat en si, sense més). Doncs passa simplement que no poden jugar ni drets ni asseguts en una cadira de rodes. Vist així, es pot dir, doncs, encara que soni fort, que els discapacitats discriminem les altres persones, en aquest aspecte concret.
L’últim partit de la
temporada 2007-2008 del Campionat estatal de bàsquet en cadira de rodes de
Primera Divisió, jugat aquest diumenge a Castell d’Aro, coincidia enguany
amb la tornada del derbi gironí, entre l’equip del Baix Empordà, Basmi
Akasvayu, i el de l’Alt Empordà, Mifas Esplais, de Castelló d’Empúries, i per
si no n’hi hagués prou, els dos equips es disputaven en aquest encontre la
tercera plaça, que contràriament al que dèiem en la crònica anterior, per un
error d’apreciació dels resultats globals, l’equip baix-empordanès encara no la
tenia en propietat. Ara ja podem dir que sí, un cop disputat el partit i
guanyat per l’equip de Platja d’Aro, que segella d’aquesta manera una bona actuació
en conjunt, i més tenint en compte les circumstàncies, amb la baixa inesperada
de dos pivots que l’ha obligat a reestructurar-se i a buscar recursos en la
polivalència dels jugadors restants.
El derbi va respondre al
tòpic: molta emoció però poc bàsquet, amb un primer quart desastrós, que
semblava el joc dels despropòsits, per les dues bandes, amb imprecisions,
pèrdues de pilota i atacs avortats per faltes sense sentit o per excedència del
temps disponible. Aquest primer parcial va acabar en taules, 15 a 15, i en el següent
l’equip local encara va empitjorar els seus registres, presentant un pobre
bagatge de 8 punts, a causa de la pressió intensa a què el va sotmetre el cinc
del Mifas, que va demostrar que tenia ben estudiat el rival i que n’hi va treure
14.
Ningú no devia comptar, a
Sant Feliu de Llobregat, que el Basmi Akasvayu seria capaç de robar-li la
cartera a l’equip local, l’UNES, segon classificat darrera el Costa Daurada de
Reus i que fins a aquesta jornada només havia perdut dos partits, i tots dos
precisament contra l’equip tarragoní. Així, doncs, amb aquesta victòria el
Basmi es pren també la revenja del partit d’anada, en què va perdre a la seva
pista de Castell d’Aro per 11 punts (47-58).
Als jugadors gironins els
va costar entrar en el partit, però també als de Sant Feliu, que van ser els
primers a encistellar, per bé que en el minut 4 de joc, i amb això de passada
van donar un petit indici al rival en el sentit que potser tampoc anaven tan
sobrats com es podia pensar. Ara bé, deixant de banda el primer dels quatre temps,
lamentable per les dues bandes, en el segon l’UNES va imposar la seva llei de
punta a punta de pista, i amb un 14
a 7 arribava al descans amb un còmode avantatge de 10
punts, 26-16, que només podia semblar, veient com estava el pati, la promesa
d’un resultat final encara més generós per als de la riba del Llobregat.
Però el Basmi no estava
pas mort, per a res. Havia fallat molt en el tir, els nervis i la precipitació
havien fet estralls, i la pista de goma del pavelló santfeliuenc, de les més dures
del circuit, no hi ajudava gens, però aquest equip està abonat a superar-se,
i així que va començar a rutllar, tancant el perímetre i començant a recuperar
pilotes en el rebot, va començar també a remuntar i a creure en les seves
possibilitats, en un tercer quart superb que va tancar amb el triple de punts a
la cistella: 6 de l’UNES contra 18 del Basmi, resultat amb el qual els
empordanesos consumaven la remuntada; i menys espectaculars però tan efectius
com en aquest van estar els de Platja d’Aro en l’últim quart, que van tornar a
guanyar, per 10 a
16, i amb ell van guanyar també el partit, 42 a 50.
No sabem amb quines perspectives venia el
Costa Daurada a jugar el partit de tornada contra el Basmi Akasvayu, al pavelló
municipal de Castell d’Aro, perquè tot i la seva condició de líder imbatut, el
partit d’anada va guanyar-lo de només cinc punts (la mateixa diferència que li
va treure al segon classificat, l’Unes de Sant Feliu de Llobregat), i d’altra
banda el Basmi només havia perdut un partit a casa, contra l’equip de Sant
Feliu, de manera que li convenia no confiar-se gaire. I efectivament, des del
primer minut el partit va ser una lluita aferrissada, sense treva, buscant
alternatives per burlar la resistència rival, que era molt dura, sobretot la del Costa, que es tanca
molt bé, però tot i així es va arribar al descans amb una puntuació molt alta, 35 a 34 (parcials de 18 a 16 i 17 a 18), que dóna a més una
idea molt clara de la igualtat que hi va haver a la pista fins aquell moment.
La ratxa de victòries del Basmi Akasvayu ha
tingut continuïtat aquest cap de setmana passat amb un altre cabàs de punts,
aquesta vegada a la cistella del CEM de l’Hospitalet de Llobregat, equip que
esperava amb ganes el de Platja d’Aro per tornar-li la pilota després de la gruixuda
derrota del partit d’anada (80
a 59), però que finalment haurà d’esperar una nova ocasió.
En aquesta, el Basmi Akasvayu li va passar altre cop pel damunt, superant de
llarg, amb 68 punts, els 52 de l’equip riberenc, que tanmateix no és pas un
resultat curt, però els empordanesos es troben ara mateix en estat de gràcia, a
l’hora d’encarar la cistella contrària, i es fan un tip de sumar punts, de
manera que en aquest moment del campionat són un dels equips més anotadors de
la categoria (594 punts a favor, amb els d’aquest partit), i van en camí
d’adjudicar-se el primer lloc, si segueixen el ritme.
Els dos punts de la cistella que el Baloncesto Cantabria va fer
després del salt inicial van ser l’única ocasió en què l’equip castellà va aconseguir
anar per davant en el marcador en tot el partit, i això sol ja dóna una idea de
la deriva d’un partit que va acabar amb 20 punts d’avantatge (62-42) per part
de l’equip de casa, un Basmi Akasvayu bastant inspirat de cara a barraca
(sobretot Domingo del Bosque, com ja és costum, que ell tot sol va fer
exactament la meitat de punts del seu equip) que va saber gestionar bé les
seves forces i el moment i el punt on calia aplicar-les en cada moviment sobre
la pista de joc.
L’equip de Platja d’Aro, de tota manera, va haver de
treballar fort per tombar la resistència dels cantàbrics, que no és un conjunt
gaire ràpid –és una de les seves febleses- però sí alt i fort, amb quatre
torres que podrien haver fet un estrip al dibuix tàctic dels homes d’Enric Verdú
si haguessin combinat més entre ells, en comptes de carregar tot el pes de l’equip
en Parreira (màxim encistellador i home-orquestra, contra el qual l’entrenador
local va disposar una defensa en zona oberta que el va eixugar prou perquè no
fos decisiu) i si s’haguessin fet valer més en defensa, que malgrat el mur que
feien va deixar obertes un munt de vies per on entraven una i altra vegada els
pivots locals, i més que cap l’esmentat Del Bosque, imparable.
La pinya que els jugadorsde bàsquet solen fer abans i en el transcurs del partit va ser-ho
aquest diumenge a Sant Sebastià més que mai per part dels integrants de l’equip
del Basmi Akasvayu, en el qual faltava en Santi Silvas, com en els altres
partits des de feia una llarga temporada, per baixa mèdica, però ara de manera
definitiva, perquè en Santi va morir el dia abans, a l’Hospital General de
Catalunya, on estava ingressat a causa d’un procés víric que ha resultat irreversible i que l’ha dut finalment
a una mort prematura, amb poc més de trenta anys d'edat. Assabentats d’aquesta greu
notícia, doncs, els companys del malaguanyat jugador olotí es van obligar a
guanyar el partit de totes passades, fent l’esforç que calgués, per dedicar-li
el triomf.
I així va ser.
El xoc entre els dos equips empordanesos de bàsquet
en cadira de rodes, que tanca la primera volta del campionat de primera divisió,
se’l va adjudicar aquest diumenge per segona vegada, i de manera consecutiva, a
més, el Mifas Esplais de Castelló d’Empúries, que disposava per a aquest partit
de més i millors peces que el rival –el Basmi Akasvayu només va poder jugar amb
un pivot natural, contra tres de l’equip groc-, i a més les va saber moure bé,
i comptava també a favor seu el factor pista, amb el terra de goma, a la qual
no estan avesats els jugadors de Platja d’Aro, i uns taulers molt durs que
escopien la pilota i dificultaven el tir, i també això va tenir a veure amb el
baix percentatge d’encert dels visitants, encara que pugui sonar a excusa de
mal pagador. A diferència de l’any passat, en què el
marcador es va tombar de la banda del Mifas després de quatre pròrrogues, i per
tan sols quatre o cinc punts de diferència, aquesta vegada el partit va acabar
amb un avantatge clar de deu punts, 54 a 44, pels castellonins, que van recórrer
bàsicament a la mobilitat dels seus jugadors petits, molt superior en conjunt a
la dels seus oponents del Basmi Akasvayu, tant en atac, bloquejant la baixada
dels pivots, com en defensa, començant-la a dalt, a la sortida de la pilota,
fent bona aquella màxima que diu que la millor defensa és un bon atac.
Ahir diumenge el Basmi Akasvayu va rebre, a la seva pista de
Castell d’Aro, la visita del líder, l’UNES de Sant Feliu de Llobregat, un equip
que s’ha envigorit, i molt, amb la incorporació d’uns quants jugadors que l’any
passat militaven a l’Amiba de Granollers, que ha desaparegut del mapa aquesta temporada.
Fins a tal punt és així, que l’actual UNES sembla que siguin dos equips en un,
i en aquest moment és el conjunt que fa més olor de candidat a ser el pròxim
ascens a Divisió d’honor, amb permís del Costa Daurada de Reus i del Mifas de Castelló d'Empúries, que
són els més ben situats per barrar-li el pas.
Respecte al Basmi Akasvayu, les diferències són força grans, ara
mateix, i així es va fer palès en el partit de diumenge des del primer minut,
començant pel fet que el cinc inicial dels visitants era ostensiblement més alt
en conjunt i amb més entitat gairebé tots els jugadors individualment, i per
tant no és estrany que fessin una arrencada de cavall sicilià i que
enllestissin el primer quart amb un 6
a 17 que com a carta de presentació quedava bastant clara.
S'ha acabat. S'ha acabat el bròquil: "Girona es queda sense ACB després de vint anys", informava -confirmava- el diari de dissabte. No fa pas tant, a la meitat d'aquesta desconcertant singladura del CB Girona amb el vaixell de l'empresa patrocinadora capitanejada per Josep Amat, aquest reclamava l'ampliació del pavelló de Fontajau, per acabar de fer rendible el negoci i que sortissin els números, argumentava... I al final de la temporada el pavelló no s'ha tocat, i a més presenta unes estadístiques d'assistència de públic als partits correctes però no pas sobrades, i els números que surten dels llibres de comptabilitat són tots vermells, i d'unes dimensions tan astronòmiques que ningú no vol o no pot assumir-los.
Ahir diumenge el Basmi Akasvayu va rebre, a la seva pista de
Castell d’Aro, la visita del líder, l’UNES de Sant Feliu de Llobregat, un equip
que s’ha envigorit, i molt, amb la incorporació d’uns quants jugadors que l’any
passat militaven a l’Amiba de Granollers, 
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
