A10
Casa teva s’anava fent xica
Dins del retrovisor,
Cada cop més lluny de mi.
I jo allunyant-me de
l’illa,
I també del seu tresor.
   |  |
El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal
|
|
Espai sideral
 Bunbury, Enrique [àlies artístic d'Enrique Ortiz de Landázuri Izardui, nom de ressonàncies basques, com a mínim]. Saragossa, 1967. Abans era un heroi del silenci, i estava prou bé, ell i els seus companys, fent de rollingstones aragonesos, encara que les seves cançons no eren ni de bon tros tan roqueres com les dels seus homòlegs britànics.Però un dia, si fa no fa en la transició entre la separació del seu grup musical i l'inici de la seva carrera en solitari, en la qual ha fet coses també prou interessants, val a dir-ho [vid. vídeo], va trencar el seu silenci místic sobre les coses més terrenals, i va opinar que això de les llengües minoritàries d'àmbit minúscul i l'internacional rock'n'roll no lligaven gaire..., que hi ha coses més interessants en les quals esmerçar les energies creatives, això mateix. Ostres, que bé!, ja tenim un altre espanyol artista que amb l'aval del seu talent ens fot pel cap el seu punt de vista cantellut: mecagüendiez, qué lata! Per si de cas, en una cançó seva diu que els nacionalismes li fan por... Si dos més dos fan quatre, m'hi jugaria el coll de la camisa que: a/ els nacionalismes que li fan por no són pas tots els que existeixen (encara que l'estrofa on treu la parauleta faci pensar el contrari: "También extraño en mi tierra/ Aunque la quiera de verdad/ Pero mi corazón me aconseja/ Los nacionalismos qué miedo me dan!"); b/ que els nacionalismes que li fan por són els dels països que es veuen obligats a reivindicar-se; c/ que els nacionalismes que diu no és que li facin por, en realitat (si no tenen un exèrcit darrera, com passa amb el nacionalisme rus, per exemple -el líder del qual, per cert, s'ha manifestat contra els nacionalismes basc i català, curiosament- ¿per quin motiu haurien de fer por?), no li fan pas por, doncs, sinó que l'emprenyen, que l'irriten com una al·lèrgia de primavera. Ah, i una altra cosa, company: el sentiment de pertinença és consubstancial, coexistent, amb un munt d'espècies animals, i la humana és una d'elles. És només quan la política (la d'un poble expansiu veí, per exemple) desnaturalitza aquesta relació entre l'home i la seva comunitat que comencen els problemes: quan aquesta política agressiva i metomentodo provoca -i ho aconsegueix- que els integrants d'un grup humà se sentin estranys dins la seva pròpìa terra. Dedica't a la cançó lírica, Enrique, creu-me, que allà saps millor per on navegues... Una barca en el puerto me espera No se dónde me ha de llevar No ando buscando grandeza Sólo esta tristeza deseo curar Me marcho y no pienso en la vuelta Tampoco me apena lo que dejo atrás Solo sé que lo que me queda En un solo bolsillo lo puedo llevar Me siento en casa en América En Antigua quisiera morir Parecido me ocurre con África Asila, Esauira y el Riff Pero allá donde voy me llaman el extranjero Dondequiera que estoy el extranjero me siento También extraño en mi tierra Aunque la quiera de verdad Pero mi corazón me aconseja Los nacionalismos qué miedo me dan! Ni patria ni bandera Ni raza ni condición Ni limites ni fronteras Extranjero soy Porque allá a donde voy Me llaman el extranjero Dondequiera que estoy El extranjero me siento  Què faríem sense elles? Són el motor ocult del món, l'energia invisible, el pivot sobre el qual gira el nostre univers; el delit que ens lleva al matí, ens vol a casa al vespre i ens guia en la nit. Res del que fem, res del que poguéssim fer no tindria sentit. (Potser ho faríem millor si entenguéssim els signes). "Woman is the nigger of the world" [John Lennon]  In memory of Richard Wright (1943-2008) —Merci pels bons moments, noi. You shout in your sleep. Perhaps the price is just too stepp. Is your conscience at rest if once put to the test? You awake with a start to just the beating of your heart. Just one man beneath the sky, Just two ears, just two eyes. You set sail across the sea of longpast thoughts and memories. Childhood's end, Your fantasies merge with harsh realities. And then as the sail is hoist, You find your eyes are growing moist. All the fears never voiced say you have to make your final choice. Who are you and who am I to say we know the reason why? Some are born; Some men die beneath one infinite sky. There'll be war, there'll be peace. But everything one day will cease. All the iron turned to rust; All the proud men turned to dust. And so all things, time will mend. So this song will end. [Pink Floyd, Childhood's end, 1972]  De Bergerac estant I tu de què rius,
mindundi? Vigila, vés amb compte, no temptis la sort, que podrien canviar les
tornes… Estimo més jo el retrat que tu el model. En combat noble, en series home mort.  Es pot ser un crac i continuar essent una persona humana normal i corrent que toca de peus a terra?, es pot ser bo de debò i no creure-s'ho massa?, es pot ser un artista sense ser necessàriament un fantasma? La resposta és que sí, és clar, i la història en dóna un munt d'exemples. Aquests últims mesos me n'ha arribat el testimoni d'uns quants d'ells a través de la seva biografia, gent que per una raó o altra -per la seva manera de ser i de fer, per decisió personal, per la seva postura davant de la vida..., fins i tot per extracció social, o contràriament, perquè ja tenien prou feina a guanyar-se la vida-, han posat la seva feina per davant de la seva petita o gran vanitat, que han aconseguit domesticar i retenir-la en un segon pla, sense molestar.Però avui dia, que qui més qui menys tots perdem el cul per la imatge, i particularment per la pròpia, aquests espècimens semblen més difícils de trobar..., i en tot cas, trobar-ne un produeix una alegria semblant a la de descobrir un petit tresor, retrobar un objecte o un afecte que ens pensàvem que havíem perdut, o caçar un senzill bolet comestible al bosc, sota unes fulles mortes de castanyer...  Mentre em passa els dits amunt i avall per la columna i les cicatrius a la pell de tots els talls antics, em calma el neguit amb un somriure que esbatana les rosades portes del blau Cel.  Tu vine, i no tinguis por: faré bondat. Aniré repassant amb ulls de bou i desmenjat, una a una, les altres noies del local, i faré veure que no m'importes.  Perdre. La màgia de perdre. Perdre la màgia. Màgia i pèrdua. Fer entrar el clau per la cabota: penseu una absurditat qualsevol, i vindran els ponis que saben de sànscrit a explicar-vos amb pèls i senyals de què va la cosa, amb un argumentari tret de bells volums amb tapes vermelles reforçades amb ribets de daurats metalls. -Si el Dimoni (encarnació del Mal al nostre pessebre familiar) no és una creació de Déu, vol dir que el Creador no ho ha creat tot, i per tant no és totpoderós. I si és una creació seva, com pot ser que ho sigui, si Déu és amor? Com pot estimar l'home i alhora crear un monstre que el tortura contínuament? És per posar-nos a prova? I veure si ens estimbem? Així doncs, la vida és un esport de risc -i obligatori, a més? L'oportunitat de salvar-nos implica la de perdre'ns: un joc tan macabre, com a mínim, com la ruleta russa, o no? I d'això.... que no havíem quedat que Déu era -és- omniscient? El pèndol de Déu és i no és infal·lible alhora? L'ull de Déu és una bola de vidre amb tot el futur, tots els nostres futurs, a dins? I el cel i l'infern, si existeixen -que l'última nova procedent del Vaticà assegurava que sí-, no són la transposició a l'àmbit teologal i a escala còsmica del vell i suposadament superat "ull per ull i dent per dent" del Vell Testament? Està tot escrit, com diuen els musulmans, sí o no? I en quina llengua: en hebreu, en sànscrit, en grec, en àrab, en xinès mandarí, en anglès o en castellà? La metafísica és la claror del sol, o la calitja? ... Altre cop a Anglès, avui, a la parroquial església de Sant Miquel, per dir adéu a un altre amic que ha marxat abans d'hora, en Jaume Ripoll, en Jaume del Bosc Moll, que li dèiem fent gresca; un altre bon jan que ha passat per la vida buscant respostes, i tanmateix gastant bonhomia. Contra el pronòstic dels meteoròlegs, ha fet una tarda de sol radiant. Bon viatge, Jaume.  Encara era de clar que me n'he adonat tot d'una: igual que tu, les estrelles i la lluna brillen en l'obscuritat |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaços1.TRADUCTORS / TRANSLATORS
2.EL TEMPS
ADRECES PISTONUDES
DE MINUS
MITJANS/ESTRIS
RECURSOS VARIS I DIVERSOS
SOLIDARITAT/COOPERACIó
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
