La llegenda d’en Miquel Roig F. feia anys que el perseguia. En Miquel Roig F., el gran docent, aquell mestre que explicava les coses com ningú, el que feia comprensible i agradable les coses més difícils i avorrides, i el que a cada seminari que ell impartia, havia d’acabar apareixent. N’estava fins els nassos d’escoltar els comentaris dels alumnes en veu baixa respecte a ell,: “No, aquest no ho fa malament, però és que en Miquel Roig F., és excepcional...”,“És que quan algú com en Miquel Roig F. t’ha explicat alguna cosa, a tots els altres els trobes “plastes”... “,... inclús els comentaris més favorables sempre acabaven en una carícia mixta: “Aquest ho fa bé, però si el compares amb en Miquel Roig F., res de res...” i ell ja no podia més, el “punyetero” Miquel Roig F., la seva manera de fer les classes i la seva fama, s’havien apoderat del seu pensament i li apareixien a totes hores com una obsessió, de fet hi somiava i tot.
Va decidir fer allò que tanta gent fa quan percep que es fa gran o molt gran: va decidir recuperar amics dels quals no en sabia res des de feia molts d’anys. Va decidir contactar amb persones amb les que havia compartit joventut i moltes coses més, i de les quals en començava a tenir nostàlgia. En va elegir quatre dels quals recordava el nom complet i llinatges i els va cercar a Internet. Només d’un la xarxa en li va donar referència concreta, encara que més aviat magre, tan sols apareixia l’adreça d’un domicili, que ell recordava que era la mateixa que ja coneixia de feia molts d’anys, la mateixa de sempre i un correu electrònic.
El nin deuria tenir tres o quatre anys i era assegut amb son pare i sa mare a una taula de la terrasseta del restaurant de ben a prop de la mar. El cambrer els hi va dur el dinar i aquí va començar la batalla o la guerra.
No se sap si el motiu era perquè els pares havien demanat un menjar que no agradava a l’infant o perquè l’infant ja tenia per costum habitual fer aquells numerets, però des de la primera cullerada el nin ja va començar a oposar resistència a ingerir.
Tots els altres aparcadors de cotxes s’havien anat degradant progressivament. Cada dia anaven més bruts, cada dia feien més mala olor, anaven més gats o més intoxicats de ves a saber què. Però aquest darrer no, aquest darrer ben al contrari, amb el temps anava “progressant” ostensiblement. Cada vegada duia la roba més neta, es canviava més sovint, anava ben pentinadet, i mai feia olor d’alcohol ni donava cap indici de “xutar-se” amb cap cosa estranya o no.
Se sentia orgullós del seu treball, el coneixia abastament, el coneixia tan bé com coneixia, per cor, tots el racons del seu poble o del seu propi carrer. Havia anat aprenent l’ofici a poc a poc durant molts d’anys, més de vint, amb l’amor, la paciència i la dedicació dels vells artesans que van descobrint els secrets d’una tasca que amaga mil situacions i mil complicacions, i ara ja les sabia resoldre pràcticament totes, i se sabia eficient i eficaç i per això necessari i valorat, gaire bé indispensable, i també, per això, se sentia confiat i segur.
Duia la mateixa barba de sempre, això sí molt més descuidada que abans, feia molts d’anys que no el veia, però ell el va reconèixer immediatament, especialment per aquella barba tan personal, aquella barba tan personal que l’ajudava a tornar-se impersonal, inexpressiu i fred quan la situació ho “requeria”. I varen ser tantes i tantes les vegades que la situació ho va requerir!
Era al carrer esperant que la seva companya sortís del bany, havia estat un vespre esplèndid, ... havien sopat aviat per poder anar al concert, després van poder aparcar just davant del teatre. Els músics, aquell vespre, estaven especialment inspiratsi el concert va ser magnífic. Tot havia sortit perfecte i ell i la seva companya sortien del teatre relaxats, contents i proveïts de la serenor que els hi proporcionaren les dues hores de tranquil·litat i goig musical.
No hi havia cap dubte, aquella dona estava interessada amb ell. Probablement molt i molt interessada. No havien intercanviat cap paraula, però no feia falta, les mirades, els gestos,... els símbols, com a ell li agradava sintetitzar, eren inequívocs.
Havia arribat a la feina com sempre, atrafegat i una mica adormit, Va treure la tarja de marcar l’entrada i la va posar al terminal del control de presència, la maquineta va fer “clang” i ell es va dirigir cap a la porta d’accés a les oficines. De reüll, però, va observar que en Joan, l’ordenança de la porta, l’havia estat resseguint amb la mirada amb un interès exagerat, potser i tot, fora mida, i això li va semblar una mica estrany, perquè, si no recordava malament, ell havia dit “Bon dia” a l’entrar i en Joan l’havia contestat, i per tant, per això no podia ser. De totes maneres caminant ja havia arribat a la porta del seu despatx i no va voler donar més voltes a la qüestió i per tancar el tema va pensar: “A vegades, tots tenim unes actituds ben estranyes i no cal demanar-se res, és així i punt, qüestió tancada”.
En un mateix dia n’havia viscut dues de la mateixa senalla: quan va dur a la signatura del nou dirigent “socialista” (que les darreres eleccions de gaire bé fa un any, havien dut a l’olimp de l’administració pública de les Illes), una carta dirigida a una altra administració pública de l’arxipèlag, el nou dirigent “socialista” va arrabassar la part de la seva signatura de la resta del contingut del document, i va dir “yo esto no lo firmo, que lo firme otro” perquè l’escrit estava redactat en català i això el disgustava, i molt, i a continuació va afegir “yo lo tengo muy claro, a mi me ampara la constitución “.
El va telefonar desesperada, malgrat que no eren allò que se’n diu amics de l’ànima, però en un parell d’ocasions li havia comentat que parlar amb ell la tranquil·litzava molt, perquè li deia: “tu ets dolç i saps escoltar” i aquell dia, ella necessitava a qualcú que l’escoltés i l’asserenés, per això el va telefonar.
Havia començat l’entrevista com habitualment feia totes les altres: saludava a l’interlocutor amb “Bon dia” tranquil·litzador, que acompanyava d’un lleuger somriure per inspirar confiança a l’entrevistat i a continuació el convidava a seure amb un gest lent i cerimoniós amb efectes calmants de provada eficàcia.
Però en aquesta ocasió la resposta obtinguda va diferir clarament de totes les que havia escoltat:”Oh bon dia, bon dia, potser ho serà per vostè però per a mi, gens ni mica, he dormit malament i tinc un mal de cap que no hi ha qui l’aguanti, o sigui que ja ho veu això de bon dia”.
Recoman, especialment als dirigents polítics de l'ex-Unitat per les Illes, que ja han començat a perdre els papers (i les properes eleccions), la lectura acurada, de l'article
Confés que no vaig veure el debat d’ahir entre ZP i Rajoy i això que a Mallorca almanco 5 o 6 cadenes ho televisaven. Que jo recordi TV1, la Sexta, Canal 9,Popular TV, IB3 i crec també que la Cuatro, i el primer fet que em va cridar l’atenció és que la nostra inefable IB3 no va enfosquir el senyal de les altres TV com fa amb els partits de futbol, o de bàsquet que televisen per TV3 o Canal 9, o com fa amb les bones pel·lícules de la televisió valenciana, i sempre amb l’argument d’augmentar l’ audiència d’IB3 (i ja que hi som fotre als televidents de les illes). Però no, aquesta vegada no, aquesta vegada no hi va haver censura, el sr. Martorell (director d’IB3) va fer parts i quarts i prou, i alerta que l’emissió ve de Madrid.
En començar a sentir les paraules del locutor del telenotícies una calor sobtada li va sobrevenir a les galtes i un lleuger mareig el va fer seure a la butaca. El locutor anunciava:
.- Avui s'han lliurat els premis de la XXVII edició dels Premis Internacionals de Creació Literària. D'un total de 64 obres presentades, el jurat compost per il·lustres personalitats del món literari n'ha elegit 5 finalistes que, per ordre d'eliminació fins arribar al premi extraordinari d'enguany, han estat les següents:
