Iberdrola ataca de nou. L’empresa de subministrament elèctric ha presentat recentment el projecte d’execució d’un nou traçat que connectarà les poblacions de Gandia i El Verger, travessant els termes municipals de Daimús, Bellreguard, Palmera, Piles i Oliva. Aquesta nova línia tindrà 27 quilòmetres de llargària, 21 dels quals no estaran soterrats. Estem parlant d’una nova xarxa de torres d’alta tensió de 50 metres d’altura que es construiran a les comarques de la Safor i la Marina. La Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge encara està sospesant la iniciativa, a l’espera de l’informe favorable sobre el estudis d’impacte ambiental d’aquest projecte. La justificació d’aquesta nova línia es basa, segons l’empresa, en la “creixent demanda d’energia elèctrica en la costa del sud de València i nord d’Alacant (sic), com a conseqüència del desenvolupament urbanístic i industrial d’aquesta zona eminentment turística”.
     Em fa l’efecte que als despatxos d’Iberdrola encara no deu haver arribat la crisi o tal volta deu ser que no lligen la premsa ni veuen la televisió. Si és veritat que el panorama econòmic global ha d’empitjorar sensiblement els pròxims mesos i que els mercats internacionals no recobraran la confiança fins a d’ací un parell d’anys, serà millor que els valencians ens lliguem els matxos, perquè les polítiques econòmiques de la Generalitat han anat encaminades preferentment a fomentar els sectors del turisme i la construcció, quasi abandonant a la seua sort el sector primari: l’agricultura, per exemple, ja suposa menys d’un 4% del producte interior brut del País Valencià i podríem dir que les condicions especulatives que imposen els intermediaris han acabat amb la rendibilitat dels conreus mitjans: sembla com si els llauradors, minifundistes a la força, treballaren els seus camps per amor a l’art, tenint en compte que resulta més car contractar els temporers per a la recollida de la fruita que el benefici posterior que es podrà traure de la mercaderia. Sense dubte, el sectors del turisme i de la construcció són d’allò més vulnerables en temps de crisi, en tant que els consumidors, a l’hora de reduir despeses, sempre miren de retallar de luxes i capricis, de l’oci i de l’esbarjo. Què farem quan els turistes europeus opten per quedar-se a casa o decidisquen viatjar a altres destinacions més barates, exòtiques i verges, com ara Turquia o la costa Balcànica, dues economies en vies de desenvolupament? Què farem quan es produïsca la desacceleració imminent pel que respecta a l’adquisició de segones residències?
     Però no ens allunyem del tema que ens ocupa: el projecte d’execució de la nova línia elèctrica entre Gandia i El Verger atemptarà contra el patrimoni ecològic de les comarques de la Safor i la Marina. "Dins de l’àrea d’estudi trobem un elevat nombre d’espais naturals protegits, com ara el Parc Natural de la Marjal Pego-Oliva, catalogat també com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i Lloc d’Interés Comunitari (LIC)", són paraules textuals de l’informe d’Iberdrola. A més a més, la companyia elèctrica ha deixat entreveure que el canal d’alta tensió afectarà el Paisatge Protegit del riu Serpis i una sèrie d’espais catalogats com a LIC, com ara la serra del Montdúver i la Marxuquera, al nord de Gandia, i les valls de la Marina, al sud d’El Verger. També figuren tres zones humides protegides, que són las desembocadures del riu Bullent, en Oliva, i la del Racons, ja en la demarcació de la Marina.
     Davant d’aquest panorama, no és estrany que el Fòrum Unitari Contra l’Alta Tensió (FUCAT) s’haja pronunciat al respecte, denunciant que la comarca s’està convertint en una autèntica teranyina elèctrica, especialment la zona de la Valldigna, que quedaria encerclada per tres línies d’alta tensió (Castelló de la Ribera-Gandia, Cullera-Dénia i una tercera que acompanyarà el transvasament Xúquer-Vinalopó). Des de la plataforma ecologista es critica que Iberdrola haja presentat una sèrie de projectes segmentats per tal d’evitar els corresponents estudis globals d’impacte ambiental, que de segur suposarien un entrebanc per a la seua aprovació efectiva. El FUCAT alerta també del perill que implica l’augment d’electromagnetisme a les comarques afectades i exigeix que s’acomplisca el Compromís de Barxeta, un acord signat per 18 ajuntaments i tres mancomunitats, que determina una actuació conjunta contra la línia d’alta tensió entre Castelló de la Ribera i Gandia.


Pau Alabajos i Ferrer



Article publicat a Llibertat.cat, Valldigna Digital, Plataforma pels Pobles de la Safor, Anna Notícies i a l'edició de La Safor del diari Las Provincias.

Una vegada més, les polítiques culturals de la Generalitat valenciana tornen a deixar-nos amb la boca oberta. En aquesta ocasió la indignació prové del sector del cinema, que ha protestat enèrgicament en assabentar-se que les institucions públiques s'han gastat 100.000 euros (quasi vint milions de pessetes) en la promoció de la pel·lícula Quantum of Solace, la darrera seqüela de la saga de James Bond. Estem parlant d'una superproducció de Hollywood que suposa, en paraules de Rita Barberà, "un nou acte de transcendència internacional per a la ciutat". La presència de l'actor Daniel Craig, que en la cinta interpreta el mític espia 007, era el principal atractiu de la première, que ha tingut lloc al Palau de les Arts de València i que ha costat més de 400.000 euros al final de la correguda. La quarta part d'aquesta quantitat ha estat sufragada, en el context d'una crisi galopant, amb diners dels contribuents. A més, es tracta d'una inversió a fons perdut, si tenim en compte que cap escena de la pel·lícula ha estat rodada en el nostre territori i que la Generalitat no s'ha dignat a participar en el finançament general del projecte, sinó que tan sols ha pagat per una desenfrenada nit de glamour amb el xampany, els canapès, la llum dels flaixos i els actors del film passejant-se per la catifa roja. Una nova medalla per a la solapa dels nostres governants, que somriuen afablement a la càmera i encaixen la mà amb les celebritats de la gran pantalla. Mentrestant, les Corts Valencianes han aprovat els pressupostos per a l'any 2009 gràcies al matrimoni de conveniència entre Partit Popular i Partit Socialista. Les xifres parlen per elles mateixes: durant el pròxim exercici es destinaran només 120.000 euros per a totes les produccions cinematogràfiques autòctones. L'Institut Valencià de l´Audiovisual (IVAC) haurà de fer malabarismes amb aquesta ajustadíssima partida econòmica en concepte d'ajudes per al desenvolupament de llargmetratges. Paral·lelament, també s'ha demostrat que la Ciutat de la Llum, que ha costat més de 200 milions d'euros provinents de les arques públiques, enguany tan sols ha registrat una ocupació del 15%. Això significa que el fastuós complex d'estudis i platós cinematogràfics, impulsat per la Societat Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana, que aspirava a convertir-se en la principal sucursal europea de la indústria cultural de Hollywood, comença a desinflar-se i a quedar en evidència. Una altra bombolla de sabó que esclata a les primeres de canvi, com tants altres projectes grandiloqüents i deficitaris de l'era Zaplana. Gegant amb peus de fang?

Pau Alabajos (Torrent)



Article publicat a L'ACCENT - Periòdic Popular dels Països Catalans
Número 143 - Del 2 al 15 de desembre de 2008

Un altre atac a la llibertat d'expressió: aquesta vegada han sigut dues militants de la XEP les que han estat denunciades (i amonestades amb 500 i 600 euros de multa, lluny dels 3500 euros que demanava el Ministeri de l'Interior) per haver mostrat una bandera palestina i unes pancartes solidàries durant un partit de bàsquet. Pel seu interés, transcric les paraules de les implicades, que van pronunciar-se al respecte en una roda de premsa després de conéixer l'abast de la denúncia:
 
El passat 3 d'abril de 2008, mentre es disputava una eliminatòria de l'Eurolliga entre el Barça i el Maccabi Tel Aviv en el Palau Blaugrana, dues dones pertanyents a la a la Xarxa d'enllaç amb Palestina van traure una bandera palestina (d'uns 45 cm) i dues pancartes d'uns 30 cm cada una on hi posava: "Freedom for Palestina" i "Prou genocidi al poble palestí". "En un primer moment va venir un membre de la seguretat privada i ens va dir que retiréssim les respectives bandera i cartell però, com que no ens va dir per què ho havíem de fer i a 30 metres onejava una gran bandera israeliana, vam pensar que no era just i que no fèiem cap mal. Al cap d'uns minuts van aparèixer un grup de vuit mossos d'esquadra antiavalots que, sense donar-nos cap explicació, ens van arrencar la bandera i les pancartes amb tal força que vam caure. Jo patia per la meva companya, perquè una etzibada de tal força podia fer-nos mal. però per sort molta gent ens va ajudar". Explica Maria Freixas, mestra que junt a Anna Maria Fernández, advocada de 60 anys, són els agents perillosos que van protagonitzar, segons diu la denúncia, disturbis i baralles violentes" contra 8 fornits mossos d'esquadra mentre estaven tranquil·lament assegudes. Espectadors dels voltants van ajudar les dues dones davant de l'actuació desproporcionada dels agents, que es van burlar d'aquestes i van amenaçar i agredir aquells que volien prestar la seua ajuda. Tan desmesurada va ser l’actuació policial que el públic del Blaugrana va reaccionar amb crits de “Palestina!, Palestina!”, amb clar suport a les dones. La policia argumenta que van fer ús “de la mínima força” i que van actuar davant el que es va considerar “una provocació” i per evitar la “reacció violenta de l’afició de l’equip israelià”, que –segons la versió oficial– va reaccionar ofesa amb els símbols palestins. Anna Maria Fernández assegura que els agents van actuar també amb molta violència i un to d’intimidació extrema a l’exterior del pavelló quan, ja acabat el matx, la van retenir durant una hora per identificar-la. Segons ella, la contundència dels Mossos responia a la presència al partit d’agents del Mossad, que acostumen a acompanyar els equips esportius del seu país quan surten a l’estranger. La policia catalana ho nega.

Any 2008, segle XXI. València, capital dels grans events i un dels centres neuràlgics de l'oci i l'esbarjo europeu. Ciutat moderna i avantguardista, dissenyada amb rottring. Maquillatge i façana pertot arreu, com si d'una gran cortina de fum estiguérem parlant. Mentre s'alcen gratacels immensos i finques impossibles, cauen barris sencers pel seu propi pes, es moren d'inanició mentre els governants miren cap a un altre costat. Les cendres del passat serviran de fonaments per al edificis depravats del futur, verticals i amnèsics. El Cabanyal partit en dues meitats, per una avinguda esmolada que s'obri camí fins a la mar. Benvinguts, passeu, passeu...

Fa deu anys que l'associació Salvem El Cabanyal lluita contracorrent des de l'àmbit cívic, perquè la dignitat dels veïns no està en venda i perquè no estan disposats a claudicar. Si fas una volta pels carrers més cèntrics del marítim t'adones, de seguida, que alguna cosa no acaba de funcionar. La degradació del barri mariner és la crònica d'una mort anunciada: el modus vivendi tradicional d'El Cabanyal no té lloc en la València de postal i per això, els polítics i els empresaris es giren d'esquenes. Saben que, en un moment o altre, els bulldòzers o el pas del temps convertiran el barri en enderrocs, faran tabula rasa i podran començar de zero. Una manera brillant i perversa de pressionar els veïns perquè se'n vagen de casa seua i perquè, sense alçar la veu, agafen els quatre xavos de l'expropiació i encara gràcies!
 
El dia 31 d'octubre d'enguany, l'associació tenia previst celebrar el seu desé aniversari a la sala Heineken Greenspace. Havia organitzat una sèrie d'activitats culturals: per la vesprada actuació d'El Muntatge, uns servidors i Xavi Castillo. Per la nit, concert de rock amb Sva-ters, Remache i Indefinits. Els mantenidors eren Manuel S. Jardí, Emili Piera i Tonino. Tots els actes estaven emmarcats dins de "la nit dels vius", amb l'inquietant títol de CabanyalOWEEN. No cal explicar el joc de paraules: sobretot si us fixeu en el cartell i tracteu d'endevinar a qui pot pertànyer la silueta de vampiressa xupla-sang... El cas és que, a deu dies vista de l'acte, els representants de Salvem El Cabanyal se n'assabenten per la premsa  que la sala Heineken Greenspace es despenja de la jornada i que es neguen albergar cap "acte politic" en les seues instal·lacions, tenint en compte que l'espai és de titularitat municipal. Podeu ampliar la informació en aquest enllaç al diari Público, que ho explica prou detalladament. 

M'agradaria subratllar un fragment de la notícia, on apareixen les il·lustratives declaracions d'un dels directius de l'empresa cervesera, Diego Antoñanzas, i les paraules condescendents de la regidora de Joventut del Cap i Casal, Beatriz Simón:

La fiesta ha sido anulada por la empresa Heineken, a la que el consistorio ha encargado la programación cultural de la citada sala, ubicada en las llamadas naves de Juan Verdeguer. La marca comercial argumenta que es su responsabilidad que en las naves haya sólo música o cultura y no "mítines políticos", según uno de sus directivos, Diego Antoñanzas: "No estamos dispuestos a que este lugar, que debe ser para todos los valencianos, se politice. Sólo queremos cultura y arte".

¿Heineken prohibiría entonces cualquier actuación con contenido político?, ¿también, por ejemplo, a Manu Chao, cuyos temas tienen marcado carácter de protesta? Antoñanzas contestó que no: "Con él tenemos gran relación porque no son políticos el 100% de sus temas". La diferencia, según Antoñanzas, es que en el caso del Cabañal "detrás de las actuaciones está la defensa de una causa social pura y dura y el ataque a las autoridades. No es sólo música, no es sólo cultura".

Por su parte, la concejala de Juventud, Beatriz Simón, afirmó que "la decisión es de empresa, que entiende que su marca no debe estar unida a cuestiones políticas". Aseguró que el Ayuntamiento no ha tenido que ver con la cancelación pero que, por su parte, entendía esta decisión empresarial: "Yo habría hecho lo mismo". La concejala acusó a la asociación de vecinos de haber actuado de mala fe: "Anunciaron una fiesta de Halloween y luego nos encontramos con esto".

VISCA LA DEMOCRÀCIA!


PD: Tranquils, que els organitzadors no s'han quedat de braços plegats i ja han trobat una sala substitutòria on celebrar la festa: serà en The Mill Club a la mateixa hora i el mateix dia. Aquesta sala està situada al carrer Pare Porta, 2, també en el barri Marítim. És una travessera de l'Avinguda del Port de València. Ah, i per cert, boikot a Heineken!

Una altra agressió. Una altra més. Durant el Correllengua de Gandia d'enguany la regidora del BLOC de l'Alqueria de Comtessa, Maite Peiró, va rebre una pedrada al cap. Va haver de ser atesa per la Creu Roja amb diversos punts de sutura. Uns energúmens van llançar un tros de rajola a la gent de la cercavila, que en eixe moment avançava pel carrer Major, a l'altura del carrer Torreta. Des d'ací tota la meua solidaritat, abans de res. Segons les declaracions posteriors de l'agredida, són els mateixos individus que en el carrer Sant Roc van llançar ous i van proferir insults contra els manifestants. En el text de la denúncia que Peiró ha presentat davant la Comissaria de la Policia Nacional de Gandia, es deixa entreveure que aquesta agressió es podia haver evitat si les forces de seguretat hagueren acordonat i aïllat aquest grup de radicals d'ultradreta, que actuava amb tota la impunitat. Què significa això? Que uns quants feixistes van aproximar-se a una manifestació democràtica i, sota l'atenta mirada de la policia, van agredir físicament i moral a les persones amb noms i cognoms que volien celebrar activament la unitat de la nostra llengua i la nostra cultura. Però no és l'únic exemple de connivència policial amb als nazis: en el Correllengua de Torrent de l'any passat va passar exactament el mateix, si bé no es va produir una agressió física tan remarcable. La policia va permetre que els blavers s'acostaren perillosament a la manifestació amb una actitud violenta: insultaren i amaneçaren els portadors de la flama durant tot l'itinerari de la cercavila. La policia hi era present i es va quedar de braços creuats. En canvi, Alianza Nacional organitzà el mes de juny una manifestació de caràcter feixista als carrers de Torrent, l'eslògan de la qual era "Limpiemos Valencia, limpiemos Torrent" (referint-se gràficament al col·lectiu d'immigrants), i les forces de seguretat acordonen els contramanifestants que volíem deixar clara la nostra oposició davant l'enaltiment explícit de l'odi i la xenofòbia que suposava aquella marxa, autoritzada per Delegació de Govern. A més a més, per a acabar-ho d'adobar, la policia nacional va escortar els feixistes d'Alianza Nacional per tota l'Avinguda País Valencià fins a la Plaça de la Llibertat, perquè pogueren llegir amb tota tranquil·litat els seus manifestos carregats d'intolerància i rancor). Però què està passant ací? Sembla la història del món al revés... A Gandia, en la seu de la Universitat Politècnica de València (UPV), l'ex president de la Diputació Fernando Giner participà en una taula redona que atemptava contra el criteri científic de la unitat de la llengua. Un grup de manifestants es van concentrar per a protestar i la cosa acabà amb 13 imputats per la Justícia. Jo veig clarament dues vares de mesurar: després de centenars de denúncies d'agressions físiques, morals i de vandalisme contra immobles, denunciades sistemàticament per partits polítics, entitats cíviques i particulars de l'esquerra progressista valenciana (per a ampliar informació, adreceu-vos a l'Informe Raxen), la quantitat de feixistes imputats és insignificant. Per contra, a les primeres de canvi, 13 de les persones que participen en una concentració de protesta s'enfronten a penes de presó i a sancions econòmiques per un valor de fins a 48.000 euros. Ja ho deia Orwell: "tots els animals som iguals, però alguns animals som més iguals que d'altres".


Per cert, us esperem a totes i a tots en el Correllengua del meu poble, que tindrà lloc aquesta vesprada (19:30) i que partirà des de la Torre (Carrer Major). A Torrent, avancem en valencià!

"Ja ens agradaria a nosaltres que els grups de música (en valencià) que vingueren tingueren la mateixa qualitat, fama o interés per al poble que els que canten en anglès o castellà. No és així, per tant, la Fira de Gandia no és un moment d'aplicar ideologies, és un moment de donar satisfacció a tot el món. Per tant, el criteri de qualitat i de varietat és el que apliquem a la Fira...”

Amb aquestes declaracions responia fa uns dies el Director de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Gandia, Toni Durà, als retrets de l’agrupació municipal de Bloc-Verds respecte a la nul·la presència d’espectacles teatrals i musicals en llengua pròpia dins del programa de festes de la capital saforenca. Si analitzem aquestes paraules amb deteniment, hauríem d’arribar a una sèrie de conclusions íntimament relacionades amb els hàndicaps a què s’enfronten diàriament els nostres músics i cantants:

1.    Existeix encara, avui dia, una grossa muralla de prejudicis que no ajuda en absolut a la consolidació efectiva de la indústria musical en valencià: els responsables i els tècnics de cultura, joventut i festes d’una part important dels consistoris municipals del País es deixen portar pels cànons i les modes que marquen les radiofórmules i concursos televisius. Com que els músics i cantants en valencià no tenen accés a cap mitjà de comunicació d’incidència massiva, simplement no existeixen per als programadors culturals, que estan més preocupats per posar-se medalles i contractar les estrelles mediàtiques del moment i, així, garantir al seu partit una favorable rendibilitat electoral de cara als següents comicis. Quina mena de valors s’estan impulsant des de les regidories i conselleries del nostre territori? Des de quan aquelles propostes que ixen per televisió són més “interessants per al poble” que aquelles altres que resten en la clandestinitat, independentment de la llengua que s’utilitze per a vehicular les cançons? Quin sentit té calcular la qualitat artística d’un intèrpret reparant exclusivament en la seua quota de pantalla?

2.    Fins i tot alguns sectors que s’autoproclamen progressites entenen, a aquestes alçades de la història, que programar cultura en valencià equival a “aplicar una ideologia”. O dit amb altres paraules: consideren que apostar per la música en la nostra llengua és igual a “fer política”. Aleshores, de què serveixen totes les Lleis aprovades per les Corts Valencianes que tenen a veure amb la preservació de la cultura autòctona i el foment de la llengua pròpia? De què val la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià si ni tan sols no l’apliquen les mateixes institucions públiques? I què podem dir de la Llei de Creació de Ràdio Televisió Valenciana? Són paper mullat tots els principis de normalització lingüística i difusió cultural que motivaren el naixement d’aquest ens? Per què els contribuents paguem de la nostra butxaca una televisió autonòmica que no es diferencia pràcticament de la resta de cadenes d’àmbit estatal?

3.    Acusar el sector dels músics i cantants en valencià d’una mancança de diversitat estilística demostra una greu desconeixença pel que respecta a l’eclèctic panorama actual. El ventall cada vegada és més ample: tenim des del hip-hop més avantguardista i electrònic fins al folk més orgànic i tradicional, passant pel soul, el jazz, la cançó d’autor i els innumerables matisos dins del gènere pop-rock. Es tracta d’un símptoma irrefutable de vitalitat: més enllà de la fórmula guitarres elèctriques + dolçaina que indubtablement ha fet fortuna i que podríem dir que s’ha convertit en un segell de denominació d’origen, existeixen propostes punteres que s’allunyen d’aquest tipus de mestissatge amb un èxit contrastat pel que fa a afluència d’espectadors i crítica especialitzada. Els casos de Miquel Gil, l’Ham de Foc o Pep Gimeno Botifarra, per posar tres exemples il·lustratius, certifiquen el moment d’esplendor que viu la música folk a casa nostra.

4.    Per últim, ens queda analitzar la voluntat de “satisfer a tot el món” que manifesta el responsable cultural de l’Ajuntament de Gandia, que em sembla una absoluta contradicció des de la base. Resulta evident que un percentatge dels habitants d’aquest municipi, inclosos en l’expressió “tot el món”, no estan contents amb la programació cultural del seu Ajuntament, perquè en cas contrari no s’haurien produït les corresponents crítiques de l’oposició. Està clar que alguns gandians i gandianes, amb noms i cognoms, volen assistir a concerts i obres de teatre en la seua llengua i no tenen l’oportunitat de fer-ho. Si amb “tot el món” el senyor Durà volia referir-se a la majoria silenciosa, això ja és tota una altra qüestió...


Article publicat a l'Accent - Periòdic Popular dels Països Catalans (Número 138, del 23 de setembre al 6 d'octubre de 2008)

Han passat 3 anys des de la detenció dels anomenats "13 de Gandia". Crec que ja he parlat abans sobre aquest tema, però avui m'agradaria fer una reflexió a un altre nivell: com és possible que la fiscalia demane per als independentistes encausats una multa de deu mesos a 12 euros diaris (el que suposa un total de 48.000 euros si sumem tots els casos) per concentrar-se pacíficament en contra del secessionisme lingüístic de la Real Academia de Cultura Valenciana i del seu padrí Fernando Giner?

La llibertat d'expressió funciona com un termòmetre que marca la salut democràtica d'un Estat: amb quines garanties podem exercir legalment la nostra dissidència si les mobilitzacions cíviques se sufoquen sistemàticament i, fins i tot, es produeixen dins d'espais acadèmics i de debat com la Universitat Politècnica de València (UPV)?

La Justícia utilitza una doble vara de mesurar que evidencia que no tots els ciutadans som iguals davant la Llei. D'una banda, 13 persones són encausades per recordar públicament que les tesis secessionistes de la RACV estan absolutament fora de la legalitat: molt lluny dels postulats científics de la romanística internacional i, fins i tot, invalidades per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que, amb fórmules perifràstiques i gens ortodoxes, ha certificat en un dels seus dictàmens aprovats en ple la unitat de la llengua catalana. D'altra banda, els grupuscles feixistes poden actuar amb total llibertat en l'àmbit del País Valencià i són permeses manifestacions amb claríssimes consignes xenòfobes, com ara la convocada per Alianza Nacional a Torrent el passat mes de juny de 2008, que tenia com a eslògan "Limpiemos Valencia, limpiemos Torrent", escrit amb lletres roges sobre el rostre d'un immigrant subsaharià, en un dels cartells més desagradables i ofensius que recorde. No debades, la policia nacional va encerclar la contramanifestació de rebuig organitzada pels Antifeixistes de Torrent i, en canvi, va autoritzar que els neonazis avançaren pels carrers de la capital de l'Horta Sud sense problemes i va escortar-los fins a la Plaça de la Llibertat, on estaven programats els parlaments finals.

Sembla que les alternatives i propostes de caràcter cívic que tracten de qüestionar les estructures obsoletes de l'Estat al qual pertanyem per imperatiu legal són més perilloses que les reiteratives mostres de violència gratuïta perpetrades per nombrosos grups feixistes, que gaudeixen d'una impunitat desconcertant. Posa literalment la pell de gallina llegir l'informe Raxen i comprovar que, en un any, a casa nostra es poden arribar a produir 600 agressions de caràcter feixista. Això és una mitjana de quasi dues agressions diàries! L'eclosió d'aquesta mena de partits obertament neonazis i la seues frenètiques activitats (cada vegada més), respon a la passivitat de les forces de seguretat i de la justícia que, simplement, miren cap a un altre costat.

El panorama valencià pel que fa als mitjans de comunicació audiovisuals es troba en una situació crítica: per un costat, INFOtv ha començat a emetre exclusivament per internet, com a conseqüència de la negativa institucional d'una llicència de TDT, que condemnava aquesta emissora a la marginalitat i a la inanició. Per altre costat, el govern de Camps ha tornat a imposar noves sancions econòmiques a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per les emissions de TV3 des dels repetidors de Torrent, Llosa de Ranes i Alginet. Aquestes multes, sumades a les anteriors del Montdúver, la Carrasqueta i el Bartolo, pugen fins a la quantitat astronòmica de 700.000 euros. La Generalitat Valenciana, amb aquesta actitud despòtica i repressiva, no fa una altra cosa que castigar severament, abusant del seu poder i transgredint els límits de la llibertat d'expressió, aquelles iniciatives que evidencien que els objectius pels quals es va constituir Ràdio Televisó Valenciana es troben a anys llum d'acomplir-se. No debades, segons la seua Llei de Creació, un dels principis en què s'inspiren els nostres mitjans públics és la promoció i protecció de la llengua pròpia: estranya manera de fomentar el valencià, eliminant-lo progressivament de la graella de programació, fins a limitar-ne la seua presència a informatius, esdeveniments esportius i magazines.

Sí, d'acord, tenim Punt2, però normalització lingüística no significa posar una creu en l'expedient per a justificar-se políticament davant dels sectors crítics, sinó apostar per un ús generalitzat i generalista de la nostra llengua, sense complexos i amb una clara vocació d'incidir socialment en l'autoestima cultural i identitària del nostre poble. Una altra de les raons de ser que esmenta la Llei de Creació de l'ens públic és la veracitat, imparcialitat i l'objectivitat en les informacions, per una banda, i el respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social, per l'altra. Només cal sintonitzar els informatius de Canal9 durant cinc minuts per a arribar a la conclusió que en les instal·lacions de RTVV a Burjassot deuen utilitzar, sense cap mirament, aquestos principis i preceptes jurídics com a paper higiènic. Com, si no, s'explica que un telenotícies d'una hora i mitja de duració s'estructure en tres grans blocs de continguts amb tan escassa credibilitat informativa: Camps (30%), successos (30%) i València CF (30%)? El 10% restant de l'espai queda reservat per a la crònica rosa, el preu de la taronja i les previsions de l'oratge, sense oblidar el conjunt de despropòsits de José Luís Rodríguez Zapatero i els seus socis nacionalistes, que poc faltarà perquè els cresquen les banyes i l'alé comence a fer-los olor de sofre.

Definitivament, és necessària una sublevació rotunda del teixit cívic i social del País Valencià, que responga decididament, sense embuts, davant d’aquestes agressions flagrants contra la llibertat d’expressió i contra el nostre dret a la informació. Mentre no posem punt i final al colp d’estat mediàtic perpetrat pels nostres actuals governants i dissenyat pels seus antecessors en el càrrec, la possiblitat de construir una alternativa sòlida, democràtica i de progrés, seguirà esdevenint un miratge.

 

Pau Alabajos i Ferrer (Torrent)

Article publicat a L'ACCENT - Periòdic Popular dels Països Catalans
Número 133 - Del 24 al 7 de juliol de 2008

Ahir va tindre lloc a Torrent una concentració antifeixista, que responia amb rotunditat a la convocatòria d'Alianza Nacional, una manifestació per l'Avinguda País Valencià que portava per lema "Por la justicia y el orden, limpiemos Torrent". Resulta indignant comprovar com les forces de l'estat van tractar a les persones i col·lectius que férem acte de presència en la concentració de rebuig com si fórem autèntics terroristes: van procedir a la identificació dels vora 150 transeünts que quedàrem encerclats pel cordó policial en la Plaça de les Corts Valencianes. Al voltant d'uns dos-cents policies nacionals i locals van traçar un mur de contenció entre els feixistes i els antifeixistes, amb una distància d'uns vint metres entre els uns i els altres. A més a més, els antiavalots van intervindre una pancarta i un megàfon que s'utilitzararen durant l'acte pacífic i van tallar tots els accesos a la Plaça de les Corts Valencianes, de manera que ningú no va poder entrar ni eixir des de les sis i mitja fins a les nou aproximadament. Per contra, els escassos cinquanta neonazis que formaven la comitiva d'Alianza Nacional foren escortats per la policia en tot moment i, sense cap mena d'obstrucció, pogueren fer els seus parlaments antidemocràtics (la llibertat d'expressió, quan passa per damunt de la llibertat de l'altre, esdevé una altra cosa ben diferent: enaltiment de l'odi i de la superioritat racial) en la Plaça dels Jutjats, després d'acomplir l'itinerari previst. Passaren, sí. No poguérem contindre'ls, és cert. Amb tot, crec que hem de sentir-nos orgullosos:els triplicàrem en quantitat (tot i les barreres policials), estic segur que escoltaren amb nitidesa els nostres càntics i, senzillament, no restàrem de braços creuats, no ens quedàrem callats...

Si voleu ampliar informació, us deixe un enllaç al bloc d'Aurora Mora, on ha penjat una crònica exhaustiva sobre la jornada antifeixista d'ahir que es publicarà properament en el periòdic l'Accent.

Al voltant de la una del migdia ha tingut lloc en la Casa de Cultura del nostre poble la roda de premsa on Antifeixistes de Torrent, una etiqueta blanca sota la qual s'apleguen tots els col·lectius de base i el teixit cívic progressista de la comarca de l'Horta, han fet pública la convocatòria d'una concentració de rebuig amb motiu de la manifestació feixista instada pel grup neonazi Alianza Nacional. Aquesta mobilització xenòfoba està prevista per al dissabte, 7 de juny, a les set i mitja de la vesprada. Tot i les denúncies presentades pel Bloc Nacionalista Valencià i pel plenari de l'Ajuntament de Torrent davant del Tribunal Superior de Justícia, les institucions no s'han posat d'acord per suspendre aquesta manifestació que porta com a lema un missatge absolutament indignant, "Por la Justicia y el Orden, limpiemos Torrent", si tenim en compte que diversos membres d'AN han estat imputats judicialment en relació a l'Operació Pànzer i que, fins i tot, l'interlocutor amb l'Ajuntament ha tingut problemes amb la Llei per amenaces greus i extorsió. No podem oblidar tampoc que un altre dels seus militants és Pedro Cuevas, assassí material de Guillem Agulló i que, poc després d'eixir de la presó, es va presentar a les darreres eleccions municipals de 2007 per la circumscripció de Xiva. També avui ens hem assabentat que l'Ajuntament d'Alcàsser, amb els vots del Partit Popular i Unió Valenciana, ha rebutjat la possibilitat d'atorgar un carrer a Guillem Agulló, a proposta de Maulets. En definitiva, dissabte 7 de juny, des de les 18:30 hores, ens concentrarem a la Plaça dels Moralets (Corts Valencianes) de Torrent amb el següent lema: "Torrent per la diversitat: no al racisme, no al feixisme". Així mateix, s'ha convocat un tancament d'establiments i comerços per a eixa mateixa vesprada en senyal de rebuig.

El SEPC, Alerta Solidària i Maulets han convocat a les 12:30 d'avui una cercavila en l'àgora del camups de la Universitat Politècnica de València a Gandia per la llibertat de Franki i per l'absolució dels 13 companys i companyes que van ser detinguts per reivindicar la unitat de la llengua en un acte que comptava amb la presència de Fernando Giner, ex-president de la Diputació de València i un dels polítics més compromesos amb el secessionisme lingüístic. La llibertat d'expressió sembla una quimera en aquest estat plurinacional amb què s'omplin la boca els portaveus del bipartidisme monocrom: ultratjar la bandera espanyola o reclamar que no s'instrumentalitze la nostra llengua són dues maneres d'exercir la llibertat d'expressió. Mordassa i presó per a aquells que gosen dissentir del discurs unívoc. A les 13 hores es farà un parlament i una roda de premsa per la llibertat efectiva de Franki i per l'absolució dels 13 de Gandia. Solidaritzar-nos amb ells significa alçar la veu contra la repressió del seu dret a divergir. Prenem els carrers perquè entenem que pensar lliurement no és cap delicte, i si la Justícia així ho considera és que els jutges han perdut el Nord definitivament o que responen a certs interessos polítics conjunturals. No és aquest una estat de dret "de manual", d'aquells que es construeixen sobre els robustos fonaments de la llibertat d'expressió. Li diuen democràcia...

El 26 d'abril de 2008 serà recordat per la descentralització dels actes de commemoració de la desfeta d'Almansa. Per una banda, la CAJEI ha organitzat un homenatge a Joan Fuster i una manifestació matinal pels carrers de Sueca amb un lema que diu moltes coses amb poques paraules: "el futur a les nostres mans. El jovent per la independència i el socialisme". En primer lloc, aprofitar el 25 d'abril per a reivindicar el demà, per a fer una mirada esperançadora cap a endavant, em sembla molt encertat. Perquè resulta infructífer fustigar-se amb la pèrdua de drets i llibertats històriques sense presentar una alternativa, un projecte de futur pel qual treballar. Compte! No dic que s'haja de fomentar l'oblit i la desmemòria, en absolut, sinó emprar la derrota com un punt de partida, com una superfície sòlida sobre la qual construir nous pilars. Els horitzons estan clars i només cal posar les mans en farina. Eixa és un altra virtut del lema: mou a l'acció, convida a prendre partit i a entusiasmar-se per aquesta lluita comuna. D'altra banda, ajuntar en una mateixa frase independència i socialisme en igualtat de condicions, equilibradament, em pareix tota una declaració de principis: quin sentit tindria aconseguir la independència sense portar a terme, simultàniament, una revolució social? Per quina raó hauríem de treballar per la consecució d'un Estat autònom si això significaria eternitzar les cancerígenes estructures del sistema capitalista? Durant els parlaments que van cloure la manifestació de Sueca es van dir moltes coses, difícilment podríem resumir-les totes en aquestes poques línies, però m'agradaria destacar la solidesa d'aquesta taula, que se sustenta sobre quatre potes ben robustes que són la reivindicació dels nostres drets nacionals, l'aposta per un sistema econòmic més just, la lluita antipatriarcal i la defensa del territori.

Per una altra banda, la processó cívica de la vesprada s'ha traslladat enguany a la ciutat d'Alacant. El Govern Valencià ha retallat la nostra llibertat d'expressió tancant les emissions de TV3 en les comarques del sud. Un dels pocs mitjans de comunicació que vertebra lingüísticament tot el territori ha estat atacat per la Generalitat, amb l'objectiu de dividir-nos culturalment i desactivar la nostra consciència nacional en tots els àmbits possibles. Prendre els carrers d'Alacant és una bona resposta contra la censura institucionalitzada. Més de vint-mil persones clamant a l'uníson contra la repressió del Partit Popular i la connivència del Partit Socialista. Representants de totes les forces polítiques d'esquerra (incloent-hi el PSPV, que no acaba de renunciar al seu llegat fusterià, tot i les derives espanyolistes del partit) s'hi donen cita. Tots els moviments socials hi són presents: Maulets, Endavant, CAJEI, SEPC, ACPV, Òmniu Cultural, Alerta Solidària i un llarg etcètera d'associacions que treballen pel País han pres els carrers de la capital de l'Alacantí. Durant l'acte es ret homenatge a Miquel Grau en el carrer on va ser assassinat, la història repetida de Guillem Agulló o Carlos Palomino, pel feixisme espanyol. En definitiva, estem parlant d'una jornada de reivindicació que evidencia que no estem disposats a capitular i que seguim en peu, tres segles després.

Avui passaré, per tercer any consecutiu, el dia de Sant Jordi a Barcelona. És una tradició ben curiosa: els carrers fan olor a flors i tothom compra llibres compulsivament. Tant és així que es calcula que el 40% de la producció bibliogràfica de l'any es ven només en aquest dia assenyalat. Darrerament, el costum ha anat eixamplant-se i no només es compren llibres, sinó també discos... Si els dos primers anys actuàrem a la Plaça Sant Just, fent costat al Gremi d'Editors del País Valencià, enguany ha sigut el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) de la Universitat de Barcelona que ens ha convidat a fer una actuació en acústic dins de les activitats d'una jornada "Per l'augment de l'ús social del català a les aules" (podeu consultar el cartell en els arxius adjunts). Els actes tindran lloc en la Facultat de Geografia i Història de la UB del Raval, des de les dotze hores. N'hi haurà una mostra de cultura popular amb els bastoners de Gràcia, una sèrie de parlaments polítics, un dinar popular i, com a cloenda, el concert. A propòsit, si no sabeu què regalar al vostre company o companya en aquest dia tan especial, jo tinc una bona solució: Teoria del caos! Com que encara no està distribuït a les botigues, ens veurem obligats a montar un top manta en el lloc on es realitzaran totes les activitats. Ja ho sabeu, si algú vol regalar el nostre nou disc, ens trobareu al Raval, en la Facultat de Geografia i Història des de les 12 del matí fins a l'hora de la manifestació i podreu adquirir-lo, acabadet d'eixir del forn!

Resulta difícil d'explicar: que un jove siga assassinat per les seues idees no m'acaba d'entrar en el cap. Que un mitjà de comunicació prenga partit per un assassí i encete una campanya de difamació contra Guillem i la seua família, immediatament després de la seua pèrdua irreparable, no em sembla ni ètic ni moral. Rellegir els articles i els retalls de premsa d'aquella època significa reviure un moment molt negre de la història del País Valencià, un dels més foscos que em vénen a la memòria. I tornar la vista al present és encara més decebedor: comprovem dia a dia que les coses no han canviat substancialment, que 600 agressions feixistes en un any són moltes per a un País com el nostre. Que des del govern espanyol es promou una Llei de Partits per a posar en fora de joc l'esquerra abertzale, però que no existeix una ferma voluntat d'eradicar el feixisme dels nostres carrers. Que la impunitat cada volta és més flagrant. Que la mort de Carlos Palomino és la història repetida. Que les ràdios, les televisions i els diaris de hui pateixen d'amnèsia i emmudeixen la gravetat dels fets basant-se en la llei de mercat. Que els nostres governants, una vegada més, no estan a l'altura de les circumstàncies i obvien l'efemèride per irrellevant. Que la transició democràtica és una fal·làcia. Una puta mentida.

Una companya d’Izquierda Castellana m’ha fet arribar un article de la revista Interviú (18-02-08) que porta per títol Los apoyos de Batasuna en España. Aquest reportatge pretén denunciar les presumptes vinculacions entre la formació il·legalitzada i les diferents entitats i organitzacions d’arreu de l’Estat amb què comparteix horitzons i finalitats. La Llei de Patits Polítics en vigor, aprovada per unanimitat i univocitat amb els vots de PP i PSOE al Congrés dels Diputats, té com a únic objectiu eliminar Batasuna del tauler de joc. Això significa privar més de 150.000 persones (segons els resultats de les eleccions de 2005 al Parlament Basc) del seu dret democràtic a participar en uns comicis, ja siguen de caràcter estatal, autonòmic o municipal. En juny de 2002, poc després de l’aprovació de l’esmentada llei, Amnistia Internacional emetia un comunicat on demanava al Parlament Espanyol que “revisara les conductes estipulades per a la il·legalització de formacions polítiques”. La preocupació de l’ONG es basava en l’ambigüitat i la imprecisió d’alguns punts de la llei, que podien donar lloc a emprendre processos d’il·legalització contra agrupacions que propugnen el canvi de principis constitucionals d’una manera pacífica, la qual cosa vulneraria els articles 1, 16, 20, 22 i 23.1 de la Constitució espanyola, així com també els articles 9, 10 i 11 del Conveni Europeu dels Drets Humans, i els articles 18, 19, 21, 22 i 25 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966.

La Llei de Partits em sembla tota una declaració de principis: l’articulat proclama, en poques paraules, que la Constitució Espanyola és una mena de Bíblia immutable que conté la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. La simple voluntat de modificar una coma o un parèntesi d’aquestes sagrades escriptures pot arribar a considerar-se com una heretgia, un atemptat contra els fonaments democràtics d’un estat plurinacional com el nostre, amb cometes, cursiva, negreta i subratllat. La demostració fefaent d’aquesta afirmació són les dues vares de mesurar que utilitza la Justícia per intervindre en el panorama polític: per una banda, actua amb fermesa contra Batasuna per no condemnar la violència d’ETA i, per altra banda, fa la vista grossa davant les innumerables agressions feixistes perpetrades per militants de partits polítics ultraconservadors, d’ideologia neonazi, que actuen amb plena impunitat: l’assassinat de Carlos Palomino a Madrid i una llista amb més de 600 agressions comptabilitzades només al País Valencià (segons dictamina l’informe Raxen), són dos exemples ben il·lustratius d’aquesta impunitat manifesta.

Quan llegim entre línies l’article d’Interviú, ens adonem que la Llei de Partits Polítics permet fer un sil·logisme pervers: si tots els membres de Batasuna són il·legals, en tant que militen en un partit que oficialment no condemna la violència, i si, a més a més, qualsevol nova plataforma és susceptible de ser prohibida a causa dels antecedents polítics dels seus impulsors, haurem de convenir que totes aquelles entitats i organitzacions que hagen mantingut contactes amb Batasuna en el passat, es trobaran també en el punt de mira de la Santa Inquisició... L’intrèpid periodista d’investigació que signa l’article, Javier Chicote, sense despentinar-se, posa dins d’un mateix sac Maulets, Endavant, les JERC, Sobirania i Progrés, l’Assembleia da Mocidade Independentista de Galiza, la plataforma AGIR, Nos-Unidade Popular, Izquierda Castellana, Yesca, Comunistas 3, CUT-BAI d’Andalusia, Ikasle Abertzaleak, ANV, EHAK-PCTV i Batasuna. Per a aquest defensor de les llibertats amb majúscules, tot és una mateixa cosa: aquesta sopa de lletres és el que ell defineix com “l’entorn d’ETA”. Qualsevol partit, entitat o organització que contemple entre les seues reivindicacions bàsiques la reforma del model d’estat o el dret a l’autodeterminació pot ser acusat de complicitat amb la banda terrorista. Açò significa, en resum, confondre deliberadament la part pel tot: nacionalisme = independència = terrorisme = il·legalització. És aquesta la democràcia amb què els partits majoritaris continuen omplint-se la boca?

Pau Alabajos i Ferrer (Torrent)


Article publicat a L'ACCENT - Periòdic Popular dels Països Catalans
Número 125 - Del 4 al 17 de març de 2008

Una altra vegada a l'Euromed: aquesta setmana tractarem d'acabar la gravació de Teoria del Caos, només ens falta finalitzar la barreja dels temes i fer la masterització en l'estudi de Juanjo Muñoz. Aquest mes ha sigut una miqueta accidentat i ens han sorgit diversos contratemps que retardaran sensiblement l'eixida del disc. Mentrestant, he decidit escriure una miqueta sobre els projectes més immediats que tenim entre mans:

El pròxim dijous, sense anar més lluny, tindrem l'oprtunitat d'actuar a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, dins del cicle POP 4x4, que ha comptat amb la participació de quatre cantautors valencians que s'expressen en llengües diferents. El dia 7 de febrer, al voltant de les 20 hores, podreu escoltar algunes de les noves cançons del nostre segon disc, tot i que encara el tenim en el forn. Hem convidat un quartet de corda per a l'estrena d'Euskadi batega, una cançó que parla sobre el conflicte basc i per a la qual hem comptat amb la col·laboració de Ruper Ordorika, que ha gravat uns passatges de veu memorables.

Estem començant a preparar el calendari de concerts de presentació de Teoria del Caos de cara a primavera i estiu, tenim moltes ganes! Ens trobem en condicions de poder publicar ja les primeres dates confirmades. Són les que apareixen en l'apartat agenda de la columna de la dreta d'aquest bloc:

07-02-08 València (l'Horta)
22-02-08 Benissa (la Marina)
29-02-08 Cullera (la Ribera)
01-03-08 Tarragona (el Tarragonés)
03-03-08 Perpinyà (el Rosselló)
13-03-08 Manresa (el Bages)

Seguirem informant!

Per cert, que acabem d'assabentar-nos de dues notícies immillorables:

Per una banda, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) ha decidit suspendre cautelarment la sanció de 300.000 euros contra Acció Cultural del País Valencià per les emissions de TV3. D'altra banda, ja ha eixit la sentència del judici del CSA Can Vies i és favorable al Centre Social. La jutge dóna la raó als okupes contra Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i no seran desnonats segons aquest procés. La jutgessa considera que l'empresa municipal s'ha equivocat i havia d'haver demandat el sindicat CNT, entitat a la qual està cedit el local des de 1984, en lloc d'intentar expulsar els okupes que l'utilitzen des de 1997. El moviments socials del barri de Sants seguiran coent-se a Can Vies!

Em ve molt bé el reportatge que ha elaborat Carlos Pérez de Zirizia sobre el cicle de cançó d'autor que tindrà lloc en l'Octubre Centre de Cultura Contemporània durant les properes setmanes (podeu consultar-lo en l'anterior post). Em permet comentar i puntualitzar diverses qüestions, sobre les quals vinc reflexionant des de fa temps. La brevetat i la concreció que un article de premsa exigeixen fa que, la majoria de les vegades, aquestes consideracions queden reduïdes a minses notes al peu: resulta ben complicat comprimir en unes poques línies les argumentacions d'un discurs lligat, on es toquen molts temes simultàniament, sense ordre ni concert. Però entrem en matèria. El leitmotiv d'aquest cicle de cançó d'autor, que ha donat lloc a l'article "Cantautores sin fronteras", és la pecularitat que suposa que quatre músics valencians, cadascun d'un pare i d'una mare, hagen triat llengües diferents per expressar-se artísticament.

Per quina raó hom tria una llengua o una altra per a escriure les seues cançons? Supose que és natural que el teu idioma matern, el que parles amb les persones més properes, el que utilitzes per a pensar i per a sentir, siga el mateix que el que tries per a cantar o per a vehicular el teu missatge. Almenys, en el meu cas, el motiu és aquest i no altre: cante en valencià perquè visc en valencià, perquè sóc en valencià. Entenc que els grups i solistes que un autor escolta al llarg de la seua vida, aquells referents culturals dels que beu quotidianament (literatura, cinema, música), el marquen en certa mesura a l'hora d'enfrontar-se a un paper en blanc, però, com que el procés de creació no es correspon amb l'acte d'usurpar-li la identitat a un artista al que admires o al que desitges assemblar-te, em pareix que aquest punt no hauria de ser vinculant en la tria lingüística d'un cantautor. Respecte, com no podia ser d'una altra manera, la decisió d'aquells músics que utilitzen altres idiomes que el català per expressar-se artísticament. Sobretot en el cas de Nèstor Mir, amb qui he dialogat sobre aquest tema en alguna ocasió i us puc assegurar que ha pres una posició molt coherent al respecte: se sent més còmode amb la fonètica francesa que amb la del castellà, que és la seua llengua materna. I un idioma és, abans que res, un mitjà de comunicació. També és l'arbre genealògic d'una nació, com va escriure algú que ara mateix no recorde. Podem afegir que es tracta d'un patrimoni cultural i, si m'apureu, d'un símbol. En el cas valencià, fins i tot, parlem d'una ferramenta política en mans del govern, però aquest és un tema en el qual entrarem més tard. Per al documental sobre música en valencià que estem realitzant, tinguérem l'oportunitat de preguntar-li a Ruper Ordorika que quins hàndicaps considerava que tenia el fet de cantar en una llengua minoritzada com l'èuscar? Me'n recordaré tota la vida de la resposta: "per a mi cantar en basc és un autèntic privilegi, et permet comunicar-te en una llengua tan íntima i privada, que t'aproxima a l'espectador. I aquella gent que no entén el teu idioma, no deixa de valorar la bellesa de les melodies."

Cantar en una llengua o en una altra t'obri o et tanca mercats? En principi, en la teoria, no hauria de barrar-te cap porta en aquesta societat on el tarannà i la tolerància són dos valors fonamentals, de cara a la galeria. Però en la pràctica, aquesta hipòtesi cau pel seu propi pes. Resulta curiós comprovar com és més fàcil que un artista que s'expressa en català reba abans un reconeixement internacional que un reconeixement dins de les fronteres de l'estat espanyol, però fora del nostre domini lingüístic. Analitzeu, per posar un exemple, els casos de l'Ham de Foc, de Miquel Gil o d'Obrint Pas i comprovareu que són de manual. En la resta de l'Estat existeixen uns prejudicis constatables que dificulten la consolidació de la música en català en un mercat pràcticament monolingüe: no dic que en Madrid o en Valladolid no existisca gent amb la ment oberta o que no estiga interessada en la nostra cultura, en absolut, però a efectes estadístics aquestos espectadors de mires amples són una minoria i els programadors culturals i els mitjans de comunicació actuen en conseqüència. És la llei de l'oferta i la demanda. Per altra banda, està la voluntat política dels partits majoritaris, que no tenen com a prioritat la sostenibiltat de les llengües cooficials i, per tant, no els tenim com a aliats en l'afer que ens ocupa. Ara bé, si cantar en valencià és un hàndicap a l'hora de triomfar al mercat espanyol, cantar en anglés, castellà o francés també ho és per als artistes residents al País Valencià. El centralisme ferotge que exerceixen les dues capitals culturals per excel·lència de l'estat espanyol, Madrid i Barcelona, fa que totes aquelles expressions artístiques que provinguen de la perifèria (País Valencià inclòs) no reben la justa atenció que es mereixen. Els cosmopolites, ben entesos, consideren que els creadors de Províncies no estan a l'alçada de les circumstàncies, són massa rústics, massa vulgars. Una altra explicació que se m'acudeix és el funcionament de la indústria de proximitat: els mitjans de comunicació, els grans escenaris, les discogràfiques potents, els estudis de primera línia, la major concentració de població es troba en aquestos dos focus, Madrid i Barcelona. La indústria, com l'administració i la burocràcia, es desenvolupa en centres concèntrics. Quan més a prop de l'epicentre, més efecte del nucli es pot arribar a rebre...

Per què dic que la situació dels músics valencians que canten en català és menys precària que la dels músics valencians que canten en altres idiomes? Perquè el públic de la música en català és militant i això és un avantatge. Ja està bé d'anar sempre de víctimes. Tenim les institucions d'esquenes, és cert, però la política cultural erma que practica la Generalitat Valenciana és igual per a tothom. No n'hi ha favoritismes: els pressupostos per a cultura s'inverteixen en obres faraòniques com el Palau de les Arts o en muntatges teatrals caríssims, amb noms i cognoms fulgurants, que durant uns dies copsen l'atenció dels mitjans, però de forment ni un gra. L'Institut Valencià de la Música (IVM) té uns pressupostos com per a posar-se a plorar; la corporació valenciana de ràdio i televisió (RTVV) té un forat econòmic importantíssim que pagaran els pròxims inquilins del Palau de la Plaça Manises (i nosaltres, per descomptat!); la Conselleria de Cultura es gastà en una sola obra de teatre, Bienvenido Mr. Marshall, un milió i mig d'euros (oficials) i les molles, els 20.000 euros sobrants, se les han de repartir, com a bons germans, la resta de projectes teatrals subvencionats per a aquesta institució. En definitiva, que no n'hi ha diners per a ningú, exceptuant els amics de la cúpula, els obedients i els llepaculs. La música en valencià té un aliat insustituible, que són els militants de base: les associacions i entitats que treballen, dia rere dia, per la dignificació de la nostra llengua i cultura en tots els àmbits. Els Casals Jaume I, les assembles de joves, Maulets, Endavant, Escola Valenciana, els sindicats d'estudiants i treballadors, InfoTV, L'Avanç, Ràdio Klara, Cambra Rècords, les cases de cultura, teatres i auditoris municipals gestionats per partits progressistes, amb noms i cognoms. Tota aquesta gent, i molta més que em deixe per motius d'espai, supleixen la promoció que no posa en pràctica la Generalitat Valenciana, són la nostra pròpia Generalitat, alternativa i autogestionària. No dic que amb les iniciatives cíviques n'hi haja suficient perquè la llengua arrele, ni que deixem de reclamar els nostres drets davant les institucions, però és un punt a favor nostre, i és de ben parits ser agraïts.

Està polititzada la música en valencià? Si partim del fet que la nostra llengua és un instrument polític de la dreta, òbviament haurem de concloure que la música en valencià està polititzada, en tant que es tracta del vehicle d'expessió que utilitza. Però una cosa, qualsevol cosa, mai de la vida no pot ser normal si no és normalitza prèviament. Pel que a mi respecta, si parle de política en les meues lletres és perquè és un tema que m'afecta i em preocupa. Però també parle d'unes altres coses, tinc cançons més personals, més privades, més íntimes: en primera persona del singular i no en primera persona del plural, ja m'enteneu. Crec que hauríem de donar-li la volta a la pregunta: per què la música que s'escolta en els mitjans de comunicació majoritaris no parlen mai o quasi mai sobre política? No serà que es rebutgen les cançons amb un cert compromís social perquè no són convenients per a l'statu quo? No és un símptoma d'anormalitat que existisquen temàtiques tabú en el mercat cultural d'un estat democràtic? Pel que fa al comentari sobre Pinka i Sant Gatxo, que no sé si ha quedat molt clar en l'article d'El País, em referia al fet que dos grups d'una altíssima qualitat, amb unes lletres que no parlen de política ni fan bandera de cap causa concreta, tolerables per a radiofórmules i programes d'entreteniment, tinguen una presència anecdòtica en els mitjans de comunicació públics i privats del País Valencià. En la crònica que Josep Vicent Frechina va escriure sobre el darrer disc de Pinka, afirmava que si aquest país fóra normal, "el pòster de Guillem Bolufer (el cantant del grup xabier de pop-rock) hauria de presidir to