Aquest país continua amb aquesta espècie de tour de l'horror històric. Va començar de valent amb les manifestacions per la victòria d'Alemanno, amb aquell sabor feixista de carreró i de bastó tan del gust del nou alcalde. Al pogrom de Nàpols contra els gitanos es va demostrar una notable precisió en la reconstrucció històrica, feia segles que no es veia un pogrom tan reeixit. Després van arribar les noves lleis racials amb què van fitxar a tots els gitanos i els van posar comissaris especials per a ells solets. Ara, per a alguns, toca tornar als pitjors anys del feixisme, a la foscor de la por, dels delators i de les denúncies anònimes. Si no vaig errada també les delacions a la Santa Inquisición podien ser anònimes.
A Cantù, bonica ciutat llombarda, l'alcaldessa ha decidit solucionar creativament el problema dels extracomunitaris. Han establert un número de telèfon gratuït on es pot telefonar anònimament per denunciar la presència d'extracomunitaris sospitosos a qualsevol punt de la ciutat. Per sort el sabotatge ha començat, amb el mateix principi que utilitzen els hackers per inutilitzar pàgines web, és a dir, embussant el servei per fer-lo inutilitzable. La iniciativa és d'un periodista de l'Espresso, Alessandro Gilioli. Es tracta de fer comprendre a l'alcaldessa que a una república democrática això no es fa.
La campanya consisteix en: -Obrir Google Maps a Cantù -Triar un punt qualsevol de la ciutat -Telefonar anònimament al número de telèfon per les delacions -Senyalar al punt triat la presència sospitosa d'un extracomunitari (he vist un negre sospitós! segur que no té papers!) -Passar la veu i convidar a fer el mateix a moltes persones.
Com diu Mantellini al seu bloc, si moltíssima gent telefonara potser podríem avergonyir-nos una mica menys de viure a un país on un alcalde organitza una cosa així.
La cosa ja té nom, per ara en anglès, si algú s'anima a trobar una paraula en català, que ho diga. En anglès es diu discomgoogolation que seria una combinació entre discombobulate que vol dir confondre o frustrar i Google que vol dir Google. Segons el doctor David Lewis quasi la meitat dels ciutadans britànics pateixen aquest disturbi. Els símptomes són: creixents nivells d'agitació i d'estrès, amb acceleració del ritme cardíac a nivells perillosos, i tot això ens passa quan no podem connectar-nos o la connexió s'interromp. Diu el doctor que amb la proliferació de la banda ampla hem entrat en la civilització de la resposta immediata i si no tenim accés a la galàxia d'informació que Internet ens ofereix a l'abast d'un clic, aleshores, ens ataca la discomgoogolation, que, més senzillament, seria la síndrome d'abstinència del Web. Personalment no puc negar que em pose nervioseta quan la cosa no rutlla, quan la connexió és massa lenta o quan directament no funciona, però no crec que el meu ritme cardíac ni l'ansietat es tornen perillosos. Potser seria el cas que comencem a considerar la cosa seriosament, podríem fundar una associació de xarxa-dependents (anònims), grups de suport mutu, teràpies de grup, no sé, potser cal començar amb un gest coratjós i hi estic disposada:
Bon dia, em dic Maria i sóc (una miqueta) xarxa-dependent.
Encara que ja no siga estudiant, setembre sempre tindrà aire de llibreta nova i olor de llibres per folrar. L'aire és diferent, hi ha una promesa de tardor que no hi era la setmana passada. A mi setembre m'agrada molt, és el mes del primer jersei, dels colors de la ciutat que comencen a endolcir-se, ha tornat el rodamots (hui amb poliorcètic), tornen els amics i tornen els blocaires...La ciutat torna a omplir-se i marxaran els mosquits i espere que també les formigues. Cal començar a pensar en totes les coses que hem deixat per quan passe l'estiu, s'ha acabat la treva. Hi ha a l'aire, a més de la promesa de tardor, una espècie de tristesa de dia que es fa curt (a setembre la nit no s'encanta vaig sentir dir una volta) que m'inquieta una mica, però tot plegat és un dels meus mesos preferits.
Ahir va fer un any que vaig escriure la primera entrada del bloc, no sé què m'esperava quan vaig començar, però no m'esperava açò, no m'esperava fer amics, no m'esperava engrescar-me tant, segurament no m'esperava escriure tant i que fóra tan gratificant. Han segut quasi 200 entrades, més de 1000 comentaris i quasi 40000 visites, gràcies a tots, a tota la colla del bloc, als que ja tenen cara i ulls i als que encara són només (només!) paraules, gràcies de veritat, gràcies per cada un dels clics que vos han portat ací a fer-me companyia. Gràcies pels comentaris, sovint eren molt més interessants i millor escrits que l'entrada meua, moltíssimes gràcies. Gràcies per aquest país ple de paraules que ens hem inventat, per aquest país normal, com deia Victòria. I moltes, moltes gràcies als amics italians que em visiten, aprecie molt l'esforç i és un gust que ara el català per a ells siga alguna cosa més que una llengua desconeguda d'un país que no existeix, i que quan ens veiem em pregunten coses com "ma amb vuol dire sempre con?", gràcies de cor (cor vuol dire sempre cuore).
A Catània, un jove de setze anys després d'una agressió del pare va decidir anar a viure amb sa mare. A la mare, metge, li ha estat treta la custòdia del jove perquè, diu l'informe dels serveis socials, el jove freqüenta "grups extremistes on es fa ús de substàncies alcohòliques i psicòtropes". El grup en qüestió és un cercle dels Giovani Comunisti, les juventuts de Rifondazione Comunista. Ací la notícia a l'Unità. Que el jove siga militant d'un grup tan perillós i extremista demostraria la incapacitat de la mare de fer-se'n càrrec (!). Ara, que a Rifondazione Comunista siguen extremistes supose que és una qüestió opinable, que a les eleccions els va anar molt, molt malament, és cert, però pensar que s'han lliurat al consum de psicòtrops perquè han estat expulsats electoralment del Parlament em sembla una mica massa (a més, el jove i la mare han presentat exàmens mèdics que demostren que no s'ha drogat). Poca broma, la notícia és certa, i parlem de Catània, una ciutat amb una densitat mafiosa altíssima i es dona el cas que el cercle dels perillosos extremistes que freqüenta el jove s'ha distingit per la seua lluita contra la màfia i per la legalitat. Des que Berlusconi va dir que no era veritat que els comunistes mengen xiquets, però que a la Xina comunista els bullien per fer adobs per al camp (paraula, ho va dir), no n'havia sentit de tan grosses, i el que ens queda.
Tenim formigues a casa, són xicotetes i rogetes i quan van aparéixer n'hi havia poques i tenien un aire despistat i simpàtic. Després van arribar a la cuina (encara lluny del menjar) i ja no eren tan simpàtiques. Vaig començar a observar-les per veure d'on eixien, però la primera sorpresa va ser que es movien desordenadament, fent conya vaig pensar que com eren romanes tenien al·lèrgia a les files i a les cues. Després vaig pensar que potser dissimulaven quan jo mirava i quan no mirava tornaven a anar en fila índia, el cas és que no vaig aclarir d'on eixien. Abans d'anar a Castelló vaig posar uns esquers que venen que, en teoria, acaben amb elles matant a la reina (allons enfants...), ni cas. A mi les formigues no mai m'havien paregut especialment antipàtiques, però açò comença a paréixer una invasió, a més, en desigualtat de condicions: és evident que elles han rebut entrenament militar, jo sóc una xica que mai s'ha dedicat a la lluita armada i l'F. va ser objector de consciència. Hui, en tornar a la faena he preguntat als companys i he sabut que són formigues argentines i que són tremende, he vist a internet que les formigues catalanes s'han organitzat formant una supercolònia alternativa i tenen bases a Barcelona, a l'Ebre i a Alacant (desperta ferro!). Pareix que la lluita serà molt difícil, la informació
que que he trobat posa els pèls de punta: "Les obreres de la formiga argentina són exploradores molt eficients. Quan el front avança, s'allisten al front noves obreres i el rastre s'estén des del niu, en principi, sense un destí fix, tal i com faria l'exploració un exercit". Italo Calvino els va dedicar un relat, La formica argentina, jo espere no acabar com el protagonista, que descobreix que són invencibles i que cal acostumar-se. Demà comprarem uns esquers nous que es diuen Max Force. A la guerre comme à la guerre!
No vaig veure la cerimònia d'inauguració dels jocs olímpics, he sentit que va ser espectacular, pareix que no es veia una cosa tan bonica des de Berlin 1936. Pareix també que ací dalt ha començat un altra guerra, russos i georgians estan olímpicament bombardejant ciutats, hi ha milers de morts i de refugiats, segons els diaris italians aquest matí han bombardejat Tiblisi, segons els diaris espanyols, no. A l'Avui la notícia és xicoteta, sí, la que està baix d'una notícia sobre la maquilladora de Carme Chacón. He posat la tele per veure què i el telenotícies de l'espanyola començava amb una interessant notícia sobre la prova de bàdminton als jocs, l'italià amb ciclisme. Sort de la BBC. Demà me'n vaig a Castelló una setmana, bon dia a tothom i que no siga res, sobretot per a la gent d'Ossètia, que, acabe de veure a la wiki que té molts noms: La República d'Ossètia del Sud en osseta: Республикæ Хуссар Ирыстон, transcritRespublikae Xussar Iriston, en uzbek: Республика Южная Осетия, transcrit Respúblika Iuzhnaia Ossetia i en georgià: სამხრეთი ოსეთია, transcrit Samkhreti Osetia.
Una còpia d'època de La verità svelata dal tempo (la veritat desvelada pel temps) de Giambattista Tiepolo, de 1744, era el quadre que Berlusconi havia triat per a fer de fons a les seues conferències de premsa al palau del govern. Que el mentider compulsiu més ridícul d'Europa triara aquest quadre per les seues conferències de premsa ja tenia la seua gràcia (per dir-ho d'alguna manera). Ara resulta que ha pensat que la veritat nua potser era massa per als ciutadans italians i que el mugró i el melic de l'al·legoria de la veritat potser haurien torbat a els pobres ciutadans que han de suportar una conferència de premsa del president del govern, així que la persona que ha omplert de mamelles i cuixes la televisió italiana, la persona que menteix sense cap pudor cada volta que obre la boca i que ha convertit la política a aquest país en una obscenitat insuportable, ha decidit que el quadre calia retocar-lo per cobrir el mugró i el melic de la veritat. Quan els periodistes han notat el retoc i han preguntat el motiu la resposta ha estat que ho han fet per no ferir la sensibilitat dels espectadors, com si la sensibilitat d'algú que està escoltant a Berlusconi dient les coses que diu es poguera ferir amb un mugró o un melic.
Sempre m'ha agradat escoltar a la gent gran. Quan era xicoteta era la joia d'avis, tios, ties, tiets i tietes i m'encantava fer-me explicar les mateixes històries mil voltes: "tia, explica'm quan va arribar el front al poble" o les històries de Barcelona, d'encantistes i de milicians. Jo, en canviar de país, me'n vaig trobar de nous, d'ancians, i avis nous i tiets nous, amb altres guerres i un altre segle per explicar, i una altra llengua.
Als ancians ja valdria la pena d'escoltar-los només per la llengua que parlen. I aprendre'n. Hi ha un valencià que parla la gent major al Maestrat i als Ports que enyore molt, fa segles que no l'escolte. Deia fa dies Vicent Partal que quan una persona major es mor és com si esclatara en flames una petita biblioteca. És així, com si es cremara una biblioteca amb els diccionaris inclosos.
L'altre dia vaig llegir al diari una notícia breu que em va paréixer tristíssima i que, no sé perquè, em torna al cap sovint des que la vaig llegir:
El senyor A. (A. d'Anònim) en plenitud de les seues facultats mentals va decidir que no volia viure més. El senyor A., que ve d'un poblet del sud d'Itàlia, viu a Florència fa anys i va decidir morir ofegant-se a l'Arno. Va triar un lloc discret lluny del centre, va baixar fins al riu i es va tirar a l'aigua. Dos policies el van salvar. Els senyor A. té 103 anys i, lucidíssim va dir que sí, que s'havia llançat a l'aigua, que estava fart i que no volia viure més (non voglio più campare). El senyor A. va nàixer el 1905, era camperol i ha viscut dues guerres mundials, vint anys de feixisme i qui sap què més, potser era feixista convençut o es va jugar la vida amb la resistència. Potser va estar a la batalla d'El Alamein o era el millor empeltador d'arbres del seu poble, ves a saber, però ha viscut 103 anys i diu que està fart. El senyor A., a qui defineixen com una persona activa, lúcida i que llig molt, viu des del 1969 a una residència de les Suore Figlie delle Sacre Stigmate. Jo no puc entendre com pot ser tindre 103 anys i estar sol des de fa quasi 40 anys, però espere de tot cor que el senyor A. (A. d'Anònim) puga descansar en pau, ací o allà, on ell vulga.
No pense parlar de la impunitat del Cavaliere, no en tinc ganes, ni gota. Es podria haver estalviat les declaracions d'ahir demanant "Qui em rescabalarà ara de la meua imatge enfangada als diaris de tot el món per deu anys, qui em pagarà totes les despeses?" i es podria haver estalviat de dir que ara ja no li tocarà "passar els matins dels dissabtes treballant amb els meus advocats per defensar-me dels jutges". Però jo no en pense parlar, faré com (quasi) tots els diaris italians i com els telegiornali, faré com si res.
"Estimat visitant, aquesta podria ser la darrera volta que visiteu un museu, un àrea arqueològica, un monument, un arxiu o una biblioteca. El govern Berlusconi amb els seus ministres, Tremonti, Bondi i Brunetta, ha decidit talls que impediran a 36 milions de persones visitar el nostre país, el nostre patrimoni, els llocs d'art que ja no podran ser tutelats, restaurats i valoritzats, amb la conseqüent destrucció, també, del paisatge italià" Aquest és el text d'un full que milers de turistes van rebre abans d'ahir quan van tractar de visitar llocs com ara el Coliseu i els van trobar tancats. Tots els museus, monuments, arxius i biblioteques van tancar dues hores per protestar contra els talls dels pressupostos de l'estat que els condemnen pràcticament a la ruïna.
El rector de La Sapienza, la Universitat de Roma, va anunciar dilluns que si es confirmen els talls anunciats pel govern, a setembre no podran obrir.
Els diners per començar a fitxar a la població gitana, però, sí que els han trobat.
No és cert, com diuen les males llengües, que el govern ha tallat sobretot les despeses de sanitat (no hi ha ni ministeri i amb els talls anunciats podrien tancar molts hospitals públics) i cultura, no és cert. La veritat és que han intentat estalviar també en altres camps, de fet, enguany en lloc d'encarregar els uniformes nous per a la policia a l'empresa que sempre els havia fet, per estalviar els han encarregat (en gran quantitat, per estalviar) a una empresa polonesa. Llàstima que quan han arribat (en gran quantitat) han descobert que a tots, tots, la paraula polizia estava mal escrita, l'havien escrita amb dues z: polizzia i són inutilitzables.
