Tot es penetra. La lectura dels clàssics, que no parlen de postes de sol, m'han fet intel·ligibles moltes postes de sol, en tots llurs colors. Hi ha una relació entre la competència sintàctica, per la qual hom distingeix la vàlua dels éssers, dels sons i de les formes, i la capacitat de comprendre quan el blau del cel és realment verd, i quina part de groc existeix en el verd blau del cel. En el fons és la mateixa cosa -la incapacitat de distingir i de subtilitzar. Sense sintaxi no hi ha emoció duradora. La immortalitat és una funció dels gramàtics.
La vida d'un home a la granja la determinava la rutina de les estacions. En diferents moments de l'any feia diferents tipus de feina. Per contra, la rutina d'una dona la determinaven les hores del dia: les exigències constants durant les vint-i-quatre hores i, sobre tot, els fills, marcaven el ritme diari. A Irlanda hi havia el costum de casar-se tard; això es devia en part a la necessitat de cedir la granja un cop signats els acords del dot, i és per això que els pares preferien esperar abans d'avenir-se als casaments mig emparaulats, tan freqüents a l'entorn rural, i de formar famílies nombroses. La Molly Waldron va trencar la primera d'aquestes tradicions casant-se relativament jove, però va complir religiosament la segona. Del 1920 en endavant, va estar prenyada gairebé cada any.
Vaig conèixer l'Aleix de Ferrater a través de la correspondència diguem-ne electrònica que vam encetar en presentar-nos ara fa dos anys al IV Premi de Poesia del portal Joescric. Aquell concurs, del què jo en vaig ser un dels finalistes, el va guanyar ell amb el poemari Escoltant la sal, però des d'aquell moment vam encetar una amistat que aviat va transcendir de la virtualitat al món real. L'Aleix és una persona d'una extrema sensibilitat, no sé si innata o desenvolupada al llarg dels anys que fa que arrossega un problema visual amb el què ell conviu d'una manera extraordinàriament natural. La seva veu pausada i greu dota d'un profund lirisme els seus poemes quan és ell mateix que els recita. L'Aleix de Ferrater acaba de publicar, ara, el seu segon llibre, Arrels d'escuma, un poemari que, com el seu primer, ens porta olors i ressons de sal i de mar, que donen forma i cos a la presència permament de la figura femenina a la què l'autor dedica la major part sinó la totalitat de tots els versos. Arrels d'escuma és un poemari ple de poemes concisos i en certa manera senzills, sense que això no signifiqui que siguin fàcils, carregats d'un erotisme subtil, on es posa de manifest aquesta extrema sensibilitat de què parlava abans i on es nota la influència d'alguns dels clàssics referents de la nostra literatura. Si seguiu llegint, hi trobareu un dels poemes del llibre, que en llegir-lo m'ha fet venir a la memòria la tarda plujosa d'ahir, en què vam coincidir, de nou, a la Casa del Llibre.
Fa 72 hores, i abans de saber que Joan Margarit seria condecorat amb una nova distinció per la seva obra, vaig penjar un poema seu que lligava la pel·lícula A qui estima Gilbert Grape? amb el sofriment de i per la seva filla Joana. Suposo que és una d'aquestes circumstàncies coincidents que sovint es donen, però que no acaben de ser del tot coincidències, ja que, pel que he anat veient, Margarit ha passat de ser un nom gairebé desconegut a ser reconegut i, el que és més, citat fins i tot per gent que dubto que l'hagi llegit, o si més no que puguin entendre (i ho dic en la més àmplia de les accepcions, i sense intenció pejorativa), la seva obra. I és que, darrerament, la presència mediàtica de l'autor i el seu nom i obra ha vingut resultant notable, si més no considerant el poc o nul ressò que la poesia té als mitjans de comunicació a casa nostra.
Fa unes setmanes vaig tenir l'oportunitat de veure la pel·lícula, que en anglès duu el títol de What's eating Gilbert Grape?. Tot i que té 15 anys, ja que és del 1993, fins ara no l'havia vista. Es tracta d'una obra alhora dura i tendra, com molt bé diu Joan Margarit en el seu poema, que podreu llegir sí continueu amb l'apunt.
-Mais c'est un sauvage! On he estat? Arreu. A Moscou -la veu va dir "Moscau" (...), a Bakú, als balnearis alemanys, a Espanya. -Oh!, a Espanya. Com ha anat? -Passadorament. S'hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d'allà al peu de la muntanya... -El Escorial. -Sí, el castell de Felip. Un castell inhumà. M'ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S'agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C'est charmant. És humà. M'he comprat una gorreta blava com la que duen tots els homes i els nois del poble, és gaiebé un fes, la boina. Me la poso per a la cura de repòs i en molts moments. Monsieur jutjarà si m'està bé.
Efectivament, la nostra mort ateny més els supervivents que no a nosaltres, perquè, tant si sabem citar-la bé com si no, la dita del savi jocós té plena validesa espiritual en la mesura que mentre nosaltres existim, la mort no existeix, i que, quan la mort ve, nosaltres no hi som; entre nosaltres i la mort, doncs, no hi ha cap relació real i és una qüestió que no ens ateny en absolut, si de cas només al món i a la natura. Per això també, tots els éssers l'acaren amb gran serenitat, indiferència, irresponsabilitat i innocència egoista.
Havent vist amb quina lucidesa i coherència lògica certs folls justifiquen, a ells mateixos i als altres, llurs idees delirants, he perdut per sempre la segura certesa de la lucidesa de la meva lucidesa.
Per tal que qualsevulla creació espiritual produeixi ràpidament una impressió estranya i profunda, cal que existeixi un parentiu secret i fins i tot una identitat entre el caràcter personal de l'autor i el caràcter general de la seva generació. Els homes no coneixen el motiu pel qual se senten satisfets amb les obres d'art. No són veritablement entesos, i creuen descobrir innombrables excel.lències en una obra per tal de poder justificar l'admiració que senten per ella, quan el fonament íntim del seu aplaudiment és un imponderable sentiment, anomenat simpatia. Aschenbach havia escrit (...) que gairebé totes les coses grans que existeixen ho són per haver estat creades en contra d'alguna cosa, malgrat alguna cosa (...)
Va ser pel nostre fracàs moral i no per un accident de l'atzar, pel que mentre maldàvem per preservar l'aparença de la república, vam perdre la seva realitat.
Hi ha subtilitats vanes i frívoles a través de les quals els homes busquen a vegades l'èxit, com els poetes que fan obres senceres de versos que comencen per una mateixa lletra; veiem ous, pilotes, ales, destrals formades en l'antiguitat pels grecs amb la mida dels seus versos tot allargant-los o escurçant-los, de manera que acaben representant aquesta o aquella figura (...) Pot dir-se de forma raonable que hi ha ignorància analfabeta, abans de posseir el coneixement; i una altra de doctoral, després de posseir el coneixement: ignorància que el coneixement fa i engendra, de la mateixa manera com desfà i destrueix la primera.
Michel de Montaigne: LVI Sobre les vanes subtilitats (fragment) dins Assaigs, llibre primer; trad Vicent Alonso.
Ets una tarda fosca amb crits vermells al fons d'un bosc d'alzines negres. Jo vaig cap al crepuscle, tentinejant, carregat amb un gran feix de llenya molt seca. Vols ajudar-me a suportar aquest pes, a encendre un petit foc per escalfar-hi les mans tan buides de tots dos?
Amb motiu de la concessió del Premi d’Honor de
les Lletres Catalanes a Montserrat Abelló (més val tard que no pas mai!) s’han
aixecat algunes veus per fer referència al que podríem anomenar la
invisibilitat de les poetesses.
Personalment penso que aquesta invisibilitat és
deguda a diversos motius, el més important dels quals és que aquesta qualitat d'invisible afecta i és aplicable en
general a la poesia, independentment que sigui escrita per homes o per dones. Tret
de situacions que no em reca considerar com excepcionals, com ara la Setmana de
Poesia de Barcelona, en què el gènere arribà a ocupar suplements quasi sencers
de diaris i fins i tot espais culturals dels telenotícies, la poesia (i per
extensió els poetes i poetesses), és
gairebé inexistent a les referències culturals dels nostres mass media. I això no deixa de ser curiós
en un país que té fama que quan piques a terra, surten poetes de sota les
pedres. És clar que una altra de les fames
que tenim és que hi ha més poetes que compradors de llibres de poesia. I això
podria ajudar a comprendre, si més no parcialment la situació.
Parlant de poetesses, n’hi ha hagut al segle
XX i n’hi ha al XXI de molt bones. Jo per no ferir susceptibilitats motivades
per involuntaris oblits no n’esmentaré cap de les actuals, encara que val la
pena mirar els premis literaris que es concedeixen i veure com poc a poc hi va augmentant
la llista de guanyadores. Però sí que vull fer un recordatori, nominal a quatre
dones que, al llarg del segle XX van fer poesia i molt bona: em refereixo a Clementina
Arderiu, Rosa Leveroni, Mercè Rodoreda i, evidentment, Maria Mercè
Marçal.
L’obra de Mercè Rodoreda i MM Marçal, ha
tingut una mica més de ressò mediàtic (si és que se’n pot dir així). No obstant
això, el coneixement del vessant poètic de Rodoreda és molt recent (quins
sonets, déu meu, quins sonets!) i el reconeixement real de la qualitat del
treball de Maria Mercè Marçal no ha arrencat amb força, al meu modest entendre,
fins fa també relativament poc temps.
Clementina Arderiu i Rosa Leveroni són dues
poetesses a reivindicar. Confesso que tinc debilitat per Leveroni, potser per
la forma i la mètrica de la seva poesia, pel subtil erotisme que traspuen molts
dels seus versos. D’ella és el poema que podreu gaudir si continueu llegint l’apunt
(...) el vigor de l'amistat no es pot comprendre més clarament a partir del fet que, dins la il·limitada societat del gènere humà, formada per la mateixa naturalesa, el cercle de l'amistat és tan reduït i restringit, que tota estimació es comparteix o bé entre dues persones només, o bé entre dos individus. Efectivament, l'amistat no és sinó una harmonia entre les coses, tan divines com humanes, acompanyades de benvolença i d'estimació: crec de debó que, fent excepció de la saviesa, no ha ha cap altra cosa més bo na que ella de les atorgades pels déus immortals al gènere humà.
En primer lloc, s'ha de creure que l'única finalitat del coneixement dels fenòmens celestials, tant si es tracten en connexió amb altres, com independentment, és la tranquil·litat i la confiança de l'ànima, i aquest mateix fi és el de qualsevol investigació. Tampoc no ens hem d'esforçar per assolir allò que és impossible, ni seguir el mateix mètode en totes les coses, sigui en els raonaments sobre els gèneres de vida, sigui en aquells que es refereixen a les solucions dels altres problemes naturals, com ara "que l'univers es compon de cossos i de buit" o bé que "els elements fonamentals de la matèria són indivisibles" i tota la resta de coses que només admeten una solució única d'acord amb l'experiència. (...)
En aquesta era metàl·lica dels bàrbars només un cultiu metòdicament excessiu de les nostres facultats de somniar, d'analitzar i d'atreure pot servir de salvaguarda a la nostra personalitat, perquè no esdevingui nul·la o idèntica a les altres.
No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. Jutjar que la vida val o no val la pena ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia. La resta, si el món té tres dimenons, si l'esperit te nou o dotze categories, ve després. Es tracta de simples jocs. De primer, cal respondre. I si és cert, com vol Nietzsche, que un filòsof, per a ser estimable, ha de predicar amb l'exemple, es comprèn la importància d'aquesta resposta, ja que precedirà el gest definitiu. Tot això són evidències sensibles al cor, però que cal aprofundir per a fer-les clares a la intel·ligència.
