Des de que els caps de redacció dels periòdics "de tota la vida" tenen permís per a posar onomatopeies com a titulars tinc certa mala maror al cos. Una cosa és que la tia vaja dient que el món s'acaba; i l'altra, que es posen d'acord amb ella en Hawkins, el cap de redacció de la Vanguardia i el president d'Estats Units, què voleu que diga. Clar, ara la dona està pagada, perquè es confirmen les seues teories catastrofistes, però alhora es lamenta per les "pobres criatures" com jo, que han de pagar un pis, i que amb tant d'especulador ja es veia que la cosa no acabaria bé.
No necessite que cap home del temps em diga quan ve la tardor; hi ha símptomes interns i externs que indiquen que el calendari estacional passa pàgina: per exemple, la sobtada escama de les abelles entorn a la flor del garrofer- que aquestes setmanes té una olor especialment penetrant i desagradable-, o el desig incipient de menjar magranes, bunyolos i boniatos. En aquestes dates també torna el temps de la taronja, que ens ha abandonat durant el meset d'agost.
"A tots ens encanten els blogs, en la majoria els seus objectius són mostrar les meravelles i fer amistats, hi ha persones que no s'interessen quan els hi atorguem un premi i d'aquesta manera contribueixen a tallar aquestos llaços, volem que es trenquen o que es propaguen? Aleshores tractem de prestar-los més atenció!"
Fa uns dies en Roger m'investia amb el premi Proximidade, que, al seu torn, li venia de Lucrècia de Borja.
Li agraïsc a Roger l'honor del premi, i la tasca de proximitat -tanta proximitat que a voltes ens veiem pel carrer, mira tu :)-. I per a propagar la proximitat i enfortir llaços, ací van els meus pròxims:
Fa alguns dies Na Lucrècia, va rebre el Premi Paracelso -el cinquè premi que rep aquesta dona, i molts més que en mereix-. Es titula "Paracelso 2008: Imaginaria Por Tus letras y tu magia". Clar que sí, dona, i per ser la inspiració de les nits d'estiu, i el nostre somriure de cada dia. A més a més, Lucrècia m'ha concedit l'honor de ser una de les premiades: per ser dona i per ser màgica. Per ser una bruixa, vaja :)) L'origen del premi l'explica Lucrècia ací.
A principis d'estiu vaig tindre una discussió amb un entès en coses d'ordinadors sobre hegemonia mundial virtual. El meu punt de vista era que, posats a que algú exercira alguna mena de control sobre mi, preferia que fóren els -perdoneu-me l'expressió- "putos amos". El xic, en canvi, estava en contra de qualsevol tipus de control, d'hegemonia. Certament, pot semblar la situació més idíl·lica, la de no estar sotmès a cap tipus de control. Però parleu amb una persona que no té res que amagar, i el control, generalment, no em molesta -tret del dia que vaig anar a Moscou després d'uns atemptats i hi havia controls militars a cada 200 metres-.
Quan jo era jove, el lema publicitari de turisme al País Basc deia: "Euskadi, ven y cuéntalo". Un autòcton basc em donà una enganxina amb el lema tregiversat de manera còmica; hi havia la imatge de tot ple de policies -amb porres i escuts- i hi posava "Euskadi: ven y cuéntalos". En honor a la veritat, diré que en aquells temps hi vaig anar un parell de voltes -i no precisament en temporada turística-, i no em va cridar l'atenció per un excés d'agents de l'autoritat. Me'n solia trobar molts més en la Plaça de Sant Agustí de València cada volta que hi anava.
Després d'una setmana literalment incomunicada en un viatge irrepetible -en el sentit més ample del terme- és l'hora de tornar a enganxar-se al vici de la tarifa plana. I mira, revisant el calendari em trobe que fa més o menys un any que vaig començar això del bloc. Si he de ser sincera, ni jo mateixa m'ho crec.
La vida és com el Tour de França: està constituïda per etapes. Hi ha períodes obligatoris, inherents a l'edat, com l'etapa del "pissi-pissi ganya"; o altres etapes inherents a l'edat i al caràcter, com la de l'"It's raining men" (també coneguda com la de "Torne a casa a les huit del matí perquè em dóna la gana"). Ara, mentre la major part de la gent del meu entorn està en l'edat del baby boom, jo, m'estic immergint tot just en l'etapa Ikea.
Una de les últimes novel·les del gran Saramago planteja dues hipòtesis curioses: la primera és què passaria si la mort no existira? La segona hipòtesi és: què passaria si la mort s'anunciara? si hom sabera que s'ha de morir en un termini breu de temps? I si, per a anunciar-ho, la mort enviara cartes de color morat?
Quan Emili vivia a la platja -tot l'any- jo aprofitava els estius per anar a la platja nudista, que quedava a pocs minuts del seu apartament. S'hi estava molt bé, la platja era tranquil·la, hi havia poca gent, generalment guiris, xiques solitàries, famílies hippies amb xiquets o mestrosexuals presumits. Agafava el meu llibre i la meua cerveseta, tota untada de protecció 30 i a la nudista falta gent.
Des de que els caps de redacció dels periòdics "de tota la vida" tenen permís per a posar onomatopeies com a titulars tinc certa mala maror al cos. Una cosa és que la tia vaja dient que el món s'acaba; i l'altra, que es posen d'acord amb ella en Hawkins, el cap de redacció de la Vanguardia i el president d'Estats Units, què voleu que diga. Clar, ara la dona està pagada, perquè es confirmen les seues teories catastrofistes, però alhora es lamenta per les "pobres criatures" com jo, que han de pagar un pis, i que amb tant d'especulador ja es veia que la cosa no acabaria bé. 
No necessite que cap home del temps em diga quan ve la tardor; hi ha símptomes interns i externs que indiquen que el calendari estacional passa pàgina: per exemple, la sobtada escama de les abelles entorn a la flor del garrofer- que aquestes setmanes té una olor especialment penetrant i desagradable-, o el desig incipient de menjar magranes, bunyolos i boniatos. En aquestes dates també torna el temps de la taronja, que ens ha abandonat durant el meset d'agost. 
Fa alguns dies 
Quan jo era jove, el lema publicitari de turisme al País Basc deia: "Euskadi, ven y cuéntalo". Un autòcton basc em donà una enganxina amb el lema tregiversat de manera còmica; hi havia la imatge de tot ple de policies -amb porres i escuts- i hi posava "Euskadi: ven y cuéntalos". En honor a la veritat, diré que en aquells temps hi vaig anar un parell de voltes -i no precisament en temporada turística-, i no em va cridar l'atenció per un excés d'agents de l'autoritat. Me'n solia trobar molts més en la Plaça de Sant Agustí de València cada volta que hi anava.
