Sento una sensació especialment agre en llegir la notícia que la gent de la Ribera Alta i de la Costera, dues comarques on tinc molts amics i familiars, ja no poden veure els quatre canals digitals de la CCMA (TV3, 33, 3/24 i 300), perquè la Generalitat valenciana ha clausurat les emissions des dels repetidors d'ACPV a la Llosa de Ranes (Costera) i Alginet (Ribera Alta). Em fa ràbia, em desespera com admetem sense cap problema que desenes de canals en espanyol es vegin per tot arreu i no som capaços d'aconseguir que els pocs que emeten en la nostra llengua puguin ser vistos per aquells que la parlen i l'entenen a l'únic lloc del món on la parlen i l'entenen, al nostre propi territori. (N'hi ha més)
Acabo d'arribar de l'acte d'homenatge a Xirinacs al Palau de la Música. Ha estat molt intens, molt contundent, molt reconfortant. Veure i sentir tot el Palau ple, dempeus, cridant "independència", fa emocionar fins al sobiranista més fred i calculador. L'espectacle ha tingut altibaixos, com sempre que s'intenta barrejar música, parlaments, vídeos i altres elements difícils de conjugar. Tot i això, cal dir que no hi ha hagut cap interrupció i que no s'ha allargat més de les dues hores previstes, això vol dir que els enllaços entre unes coses i altres han estat ràpids i eficaços i que el ritme de l'espectacle no ha decaigut, fins al colofó de la Coral Sant Jordi i el públic dempeus cantant Els Segadors, després d'escoltar en silenci La Moixeranga. (N'hi ha més)
He tingut una Diada Nacional intensa. A migdia, m'he afegit per primer cop al dinar que cada any, des de fa temps, organitza l'Associació Catalana de Professionals (ACP) per als seus associats, amb algun personatge significatiu del món catalanista. Avui, hem dinat amb l'escriptora i periodista Patrícia Gabancho, que ens ha parlat de les tesis principals del seu llibre "El preu de ser catalans". Gabancho, conscient que parlava davant d'un col·lectiu molt sensibilitzat (una trentena de socis i simpatitzants de l'ACP, encapçalats per l'incombustible Jaume López, president de l'entitat i ara també de la PDD), ha començat pintant un panorama molt pessimista sobre la situació actual de la cultura i la personalitat catalana en una societat abassagadorament dominada per la cultura i el poder espanyol. Però ha acabat el seu primer discurs albirant una miqueta d'esperança per la vitalitat de la societat civil catalana en els últims anys, que ha vist clar que calia optar per una línia clara de trencament amb Espanya i de demanda d'un estat propi per a Catalunya. M'han agradat força la senzillesa i la clarividència de les seves paraules. Llàstima que el debat a les postres no ha pogut ser tant llarg com haguessim desitjat, ja que la Gabancho havia d'agafar un tren per fer un altre "bolo" -com ha dit ella mateixa- a Tarragona poques hores després. (N'hi ha més)
La Mar em demana que m'adhereixi a la campanya que ella ha propiciat a la xarxa per tal que el màxim nombre de blocaires pengem l'estelada al nostre bloc. No hi tinc cap inconvenient; tot al contrari. De fet, ja em vaig adherir fa uns mesos (vegeu aquest post del 16 d'abril) a la celebració del centenari, enguany, del naixement de la bandera independentista. Però, pensant amb la il·lusió que li fa a la Mar, segons ens explica al seu bloc, que la seva iniciativa tingui tant de ressó, se m'ha passat pel cap una idea: i és que me n'he adonat que jo mai, mai, no he tingut una estelada a les mans. És curiós, mai no he sentit la necessitat de comprar-ne cap, l'altre dia ho comentava a les meves filles; per tant, si exceptuem les estelades gegants que, en dies dels partits de la selecció catalana, donen la volta a les grades del Camp Nou, no n'he tocat cap altra. I he pensat que potser ja va sent-ne hora, a la meva edat. Així és que he decidit que aquesta Diada me'n compraré una. Com em deia un amable lector del meu bloc, potser aquesta bandera no identifica tanta gent com la de les quatre barres i prou, però mentre no tinguem estat propi, ens cal aixecar-la per reivindicar-lo. I si els de Ciudadanos s'emprenyen, molt millor, senyal que els molesta, oi Mar?
Fa dies que intento averiguar qui convoca què per la Diada. Ahir mateix vaig fer un ràpid recorregut pels webs de les principals entitats que han encapçalat les darreres convocatòries sobiranistes i no vaig veure que ningú convoquès encara res: ni la Plataforma pel Dret de Decidir (l'oficial, perquè el web del sector crític no el vaig trobar) ni la Plataforma Sobirania i Progrés ni la Plataforma per la Llengua no hi tenien cap referència, només l'Òmnium Cultural convocava als actes de la Festa de la Llibertat a l'Arc de Triomf, però res més (al marge vaig trobar la convocatòria de la CAJEi, Endavant, Maulets, Alerta Solidària i el SEPC, però aquests ja se sap que sempre van "al seu aire"). (N'hi ha més)
He llegit aquesta setmana dues reflexions molt assenyades sobre el famós Manifiesto por la lengua común, que ens afegeixen més arguments per oposar-nos-hi als que ja tenim acumulats de fa temps. Un és l'entrevista d'avui a El Periódico de Catalunya amb el catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera (foto), autor, entre d'altres, del llibre El nacionalismo lingüístico, en el qual desemmascara el nacionalisme espanyol, disfreçat de drets lingüístics individuals, apel·lacions a la democràcia i altres fal·làcies. Cal treure's el barret davant l'argumentació feta per aquest madrileny castellanoparlant, que és molt més digna i valenta que la de molts catalanoparlants que se n'avergonyeixen. (N'hi ha més)
A què ve criticar ara que el president Montilla no parli prou bé el català? No estem demanant que tots els catalans, siguin de socarrel o nouvinguts, facin l'esforç de parlar català sempre i malgrat tot? Com es pot ser tan miop de criticar que el president, tot i esforçar-se, no domini prou la nostra llengua? Fins on arriba la irresponsabilitat social d'aquestes manifestacions, fora de lloc, fora de context, només per burxar una mica més al govern tripartit? Aquesta crítica és molt negativa, justament el dia que es presenta l'edició en llibre i vídeo de la campanya "El català, llengua comuna", en la qual es vol demostrar que no és cert que els nouvinguts posin pegues a integrar-se lingüísticament i culturalment en la societat que els acull. I si decideixen, sortosament, aprendre el català i parlar-lo, si us plau, que ningú els digui que no el pronuncien bé o que estan destroçant la llengua. Felip Puig, ahir vas pixar fora de test.
Davant de l'atac frontal a la nostra llengua i la nostra nació que suposa l'anomenat "Manifiesto por la lengua común", hi ha dues maneres de respondre. L'una és la valenta, la que contesta dient que la nostra llengua és tant vàlida com qualsevol altra i que no pararem fins que sigui la llengua oficial i més valorada socialment a la nostra terra. En aquesta línia va el que diu l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, presidida per Guillem-Jordi Graells (foto) en aquest manifest signat per la Federació Galeusca. Bravo per la seva contundent resposta. L'altra manera de contestar-los és, per a mi, tèbia i poc ferma: és la que diu que menteixen, que el castellà no corre cap perill i que ja el parla tothom a Catalunya i als altres territoris on el castellà no és la llengua pròpia. Però sense més, sense posar ben clars els drets que tenim com a catalanoparlants. Aquesta -i algunes respostes de determinades entitats van per aquest camí- és una manera mesella de contestar-los. (N'hi ha més)
Ara que ja se sap que la moció de censura contra Joan Laporta no ha obtingut els vots necessaris per fer caure la junta actual del FC Barcelona, cal fer-se una reflexió sobre la força que té l'anti-laportisme. Més del 60 % de gairebé 40.000 votants vol dir que hi ha molta gent que volia tancar l'etapa Laporta abans d'hora. Sense ser soci, però sí, com sabeu, aficionat barcelonista, em faig aquesta pregunta: com pot ser que un home que fa sis anys va obtenir una victòria rotunda per accedir a la presidència del club, hagi pogut perdre tant de suport en aquest període de temps? com pot ser que un president que en sis anys ha aconseguit guanyar dues lligues i una Copa d'Europa hagi rebut aquest càstig tant fort de la massa social del Barça? Tan malament ho ha fet? Només se m'acut una cosa: sentiment d'autodestrucció, sentiment d'autoodi, fractura social. A veure si allò del català emprenyat no era ben bé així, sinó que haviem d'haver parlat del culer emprenyat... (N'hi ha més)
Ara que Espanya ha guanyat l'Eurocopa i que la meva ciutat és plena de petards i de crits a favor de la selecció espanyola, convé que ens aturem un moment i reflexionem. Ens toca lluitar contra un enemic molt poderòs: no només perquè és un estat, sinó perquè els resorts d'aquest estat (televisions, ràdios, premsa, institucions espanyoles...) són molt forts i tenen poder de seducció davant les masses. Nosaltres anem contra corrent i lluitar contra tot això és duríssim, perquè té a veure amb la vida quotidiana de cadascú (amb els companys de feina, amb els veïns, amb els amics fins i tot) i revelar-te contra la marea imperant és complicat i et fa tenir contradiccions. Però no és el moment de defallir: sabem que tenim la raó i que algun dia tot això serà vist com un moment estrany del passat, però completament superat. Sabem que algun dia veurem Catalunya independent i la selecció que farà vibrar la gent del meu país serà la nostra i no la d'ells. Ànims!
L'admirat Salvador Cardús incidia ahir a les pàgines de La Vanguardia en la polèmica creada per Pilar Rahola, amb el seu article de fa uns dies titulat "La decadencia" i que, en ser comentat per mi en aquest post, va provocar un allau de comentaris a favor de la periodista badalonina i en contra de la meva posició. Cardús titula el seu article "¿Decadencia? No; indecisión" i fa servir uns arguments que em semblen que van en el mateix camí del que intentava dir jo, però ben explicats. No em va ell és un dels pensadors del catalanisme més respectats i admirats per la gent que no és de la nostra corda. (N'hi ha més)
En Pep Guardiola ha estat presentat avui com a nou entrenador del Barça (vegeu la notícia de Vilaweb). Estic content, que ho sigui. Admiro en Pep, perquè jugava molt bé a futbol, perquè treia la ràbia de dins quan calia, perquè sempre se'l veia compromés amb l'equip i amb el que aquest club representa... Però sobretot perquè, a més d'un excel·lent jugador (i espero que també entrenador), és una persona culta, conscienciada lingüísticament i nacionalment, un català que no demana perdó per ser-ho. I això sí que és ben inusual. (N'hi ha més)
La revista Sàpiens ens va convidar tots els subscriptors i lectors a escoltar, ahir dilluns, l'arqueòleg Eudald Carbonell en una conferència a la FNAC de L'Illa sobre les darreres troballes fetes a Atapuerca i que tornen a modificar el discurs sobre la línia evolutiva dels nostres avantpassats llunyans. M'hi vaig acostar, encuriosit per sentir parlar algú de qui he llegit força llibres i que és una de les eminències mundials en la seva especialitat. També perquè és nascut a Ribes de Freser i sempre que pot, en qualsevol entrevista, menciona els seus orígens al petit poble del Ripollès, on també jo hi tinc certes arrels. (N'hi ha més)
Cap a les nou del vespre, tornant de l'Autònoma en el tren de la línia de Sabadell. Dues estudiants llatinoamericanes parlen entre elles, de la seva experiència a Barcelona, del que volen fer en el futur. Una sembla mexicana, pel seu accent; l'altra diu diverses vegades que és xilena. Escolto distretament, mentre fullejo el diari. Però em crida molt l'atenció un tros de la conversa, en què parlen del contacte que tenen amb els catalans (tradueixo del castellà): (N'hi ha més)
No sóc militant d'Esquerra, ni ho he estat mai. Tampoc no en sóc simpatitzant fixe; hi ha hagut èpoques que els he votat i d'altres que no. Però és un partit que sempre m'he mirat amb simpatia i dins hi tinc alguns amics i coneguts, això no ho puc negar. Ara segueixo amb atenció aquest procés que ha engegat ERC per decidir qui liderarà el partit a partir del mes que ve. D'entrada, he de dir que es tracta d'un procés absolutament inèdit a Catalunya. Que un partit faci unes primàries d'aquestes característiques, no pas per decidir un candidat, sinó per elegir els dos principals càrrecs interns, com són el de president i el de secretari general, és una molt bona notícia a priori, perquè deixa en mans dels militants, en votació secreta i lliure, l'elecció dels dirigents que han de conduir el partit en els pròxims anys. Que hi hagi quatre candidatures, també em sembla positiu, perquè demostra que dins del partit hi ha pluralitat -no gaire freqüent en altres partits de més àmplia base militant- i amplia el ventall d'opcions per escollir. Com a joc democràtic i com a sistema per obrir una miqueta les anquilosades estructures dels partits polítics és incontestable. Ara bé... (N'hi ha més)
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
No ens coneixem de fa gaire, però el bloc de la Bel Zaballa és tant interessant, per la forma com explica les coses i per les coses que explica, que em permeto de recomanar-lo.
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
Sento una sensació especialment agre en llegir la notícia que la gent de la Ribera Alta i de la Costera, dues comarques on tinc molts amics i familiars, ja no poden veure els quatre canals digitals de la CCMA (TV3, 33, 3/24 i 300), perquè la Generalitat valenciana ha clausurat les emissions des dels repetidors d'ACPV a la Llosa de Ranes (Costera) i Alginet (Ribera Alta). Em fa ràbia, em desespera com admetem sense cap problema que desenes de canals en espanyol es vegin per tot arreu i no som capaços d'aconseguir que els pocs que emeten en la nostra llengua puguin ser vistos per aquells que la parlen i l'entenen a l'únic lloc del món on la parlen i l'entenen, al nostre propi territori.
Acabo d'arribar de l'acte d'homenatge a Xirinacs al Palau de la Música. Ha estat molt intens, molt contundent, molt reconfortant. Veure i sentir tot el Palau ple, dempeus, cridant "independència", fa emocionar fins al sobiranista més fred i calculador. L'espectacle ha tingut altibaixos, com sempre que s'intenta barrejar música, parlaments, vídeos i altres elements difícils de conjugar. Tot i això, cal dir que no hi ha hagut cap interrupció i que no s'ha allargat més de les dues hores previstes, això vol dir que els enllaços entre unes coses i altres han estat ràpids i eficaços i que el ritme de l'espectacle no ha decaigut, fins al colofó de la Coral Sant Jordi i el públic dempeus cantant Els Segadors, després d'escoltar en silenci La Moixeranga. 
He tingut una Diada Nacional intensa. A migdia, m'he afegit per primer cop al dinar que cada any, des de fa temps, organitza l'Associació Catalana de Professionals (ACP) per als seus associats, amb algun personatge significatiu del món catalanista. Avui, hem dinat amb l'escriptora i periodista Patrícia Gabancho, que ens ha parlat de les tesis principals del seu llibre "El preu de ser catalans". Gabancho, conscient que parlava davant d'un col·lectiu molt sensibilitzat (una trentena de socis i simpatitzants de l'ACP, encapçalats per l'incombustible Jaume López, president de l'entitat i ara també de la PDD), ha començat pintant un panorama molt pessimista sobre la situació actual de la cultura i la personalitat catalana en una societat abassagadorament dominada per la cultura i el poder espanyol. Però ha acabat el seu primer discurs albirant una miqueta d'esperança per la vitalitat de la societat civil catalana en els últims anys, que ha vist clar que calia optar per una línia clara de trencament amb Espanya i de demanda d'un estat propi per a Catalunya. M'han agradat força la senzillesa i la clarividència de les seves paraules. Llàstima que el debat a les postres no ha pogut ser tant llarg com haguessim desitjat, ja que la Gabancho havia d'agafar un tren per fer un altre "bolo" -com ha dit ella mateixa- a Tarragona poques hores després.
La Mar em demana que m'adhereixi a la campanya que ella ha propiciat a la xarxa per tal que el màxim nombre de blocaires pengem l'estelada al nostre bloc. No hi tinc cap inconvenient; tot al contrari. De fet, ja em vaig adherir fa uns mesos (vegeu aquest 
Fa dies que intento averiguar qui convoca què per la Diada. Ahir mateix vaig fer un ràpid recorregut pels webs de les principals entitats que han encapçalat les darreres convocatòries sobiranistes i no vaig veure que ningú convoquès encara res: ni la Plataforma pel Dret de Decidir (l'oficial, perquè el web del sector crític no el vaig trobar) ni la Plataforma Sobirania i Progrés ni la Plataforma per la Llengua no hi tenien cap referència, només l'Òmnium Cultural convocava als actes de la Festa de la Llibertat a l'Arc de Triomf, però res més (al marge vaig trobar la convocatòria de la CAJEi, Endavant, Maulets, Alerta Solidària i el SEPC, però aquests ja se sap que sempre van "al seu aire"). 
A què ve criticar ara que el president Montilla no parli prou bé el català? No estem demanant que tots els catalans, siguin de socarrel o nouvinguts, facin l'esforç de parlar català sempre i malgrat tot? Com es pot ser tan miop de criticar que el president, tot i esforçar-se, no domini prou la nostra llengua? Fins on arriba la irresponsabilitat social d'aquestes manifestacions, fora de lloc, fora de context, només per burxar una mica més al govern tripartit? Aquesta crítica és molt negativa, justament el dia que es presenta l'edició en llibre i vídeo de la campanya 
Davant de l'atac frontal a la nostra llengua i la nostra nació que suposa l'anomenat "Manifiesto por la lengua común", hi ha dues maneres de respondre. L'una és la valenta, la que contesta dient que la nostra llengua és tant vàlida com qualsevol altra i que no pararem fins que sigui la llengua oficial i més valorada socialment a la nostra terra. En aquesta línia va el que diu l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, presidida per Guillem-Jordi Graells (foto) en 
Ara que Espanya ha guanyat l'Eurocopa i que la meva ciutat és plena de petards i de crits a favor de la selecció espanyola, convé que ens aturem un moment i reflexionem. Ens toca lluitar contra un enemic molt poderòs: no només perquè és un estat, sinó perquè els resorts d'aquest estat (televisions, ràdios, premsa, institucions espanyoles...) són molt forts i tenen poder de seducció davant les masses. Nosaltres anem contra corrent i lluitar contra tot això és duríssim, perquè té a veure amb la vida quotidiana de cadascú (amb els companys de feina, amb els veïns, amb els amics fins i tot) i revelar-te contra la marea imperant és complicat i et fa tenir contradiccions. Però no és el moment de defallir: sabem que tenim la raó i que algun dia tot això serà vist com un moment estrany del passat, però completament superat. Sabem que algun dia veurem Catalunya independent i la selecció que farà vibrar la gent del meu país serà la nostra i no la d'ells. Ànims!
En Pep Guardiola ha estat presentat avui com a nou entrenador del Barça (vegeu la 
Cap a les nou del vespre, tornant de l'Autònoma en el tren de la línia de Sabadell. Dues estudiants llatinoamericanes parlen entre elles, de la seva experiència a Barcelona, del que volen fer en el futur. Una sembla mexicana, pel seu accent; l'altra diu diverses vegades que és xilena. Escolto distretament, mentre fullejo el diari. Però em crida molt l'atenció un tros de la conversa, en què parlen del contacte que tenen amb els catalans (tradueixo del castellà):
No sóc militant d'Esquerra, ni ho he estat mai. Tampoc no en sóc simpatitzant fixe; hi ha hagut èpoques que els he votat i d'altres que no. Però és un partit que sempre m'he mirat amb simpatia i dins hi tinc alguns amics i coneguts, això no ho puc negar. Ara segueixo amb atenció aquest procés que ha engegat ERC per decidir qui liderarà el partit a partir del mes que ve. D'entrada, he de dir que es tracta d'un procés absolutament inèdit a Catalunya. Que un partit faci unes primàries d'aquestes característiques, no pas per decidir un candidat, sinó per elegir els dos principals càrrecs interns, com són el de president i el de secretari general, és una molt bona notícia a priori, perquè deixa en mans dels militants, en votació secreta i lliure, l'elecció dels dirigents que han de conduir el partit en els pròxims anys. Que hi hagi quatre candidatures, també em sembla positiu, perquè demostra que dins del partit hi ha pluralitat -no gaire freqüent en altres partits de més àmplia base militant- i amplia el ventall d'opcions per escollir. Com a joc democràtic i com a sistema per obrir una miqueta les anquilosades estructures dels partits polítics és incontestable. Ara bé...
