A més de la visita a les comarques gironines, que explicava en el post anterior, aquesta setmana també he estat un dia a les Terres de l'Ebre, per conèixer en persona la realitat de les televisions i ràdios locals en aquesta part del Principat, tant allunyat físicament i "mentalment" del centre barceloní. Amposta (foto) va ser el punt neuràlgic del viatge, ja que allà vaig visitar tant els locals de la ràdio municipal, Amposta Ràdio, com els estudis magnífics del Canal TE, l'única tele privada amb llicència que està emetent actualment en aquesta demarcació de TDT; totes dues compateixen el mateix edifici modern d'un dels polígons industrials ampostins. En Manel Ramon, l'incombustible president de la Federació de Ràdios Locals i director d'Amposta Ràdio, em va fer de "cicerone", malgrat sortir d'un matí complicat entre metges a l'Hospital de la Cinta de Tortosa, que afortunadament va acabar bé. (N'hi ha més)
Per motius professionals, he passat el dia a les comarques gironines. Des que vaig arribar a la direcció de Comunicàlia, és el primer dia que l'he dedicat a conèixer directament les necessitats de les televisions locals adherides, visitant-ne els responsables i vient-ne les instal·lacions en persona. A mig matí he estat a Banyoles, la capital del Pla de l'Estany (foto), on he vist per primer cop la seu de l'antiga Banyoles TV, ara rebatejada com a 
Ahir vaig començar el curs com a professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. De fet, havia d'haver començat l'altre divendres, 26 de setembre, però em vaig despistar completament, perquè sempre haviem començat les classes l'1 d'octubre i aquest any van passar una circular avisant, que jo vaig llegir en diagonal i no vaig copsar de forma precisa. De totes maneres, no va ser greu perquè, segons m'han explicat els altres dos professors que fan l'assignatura de Programes informatius televisius amb mi, la majoria d'alumnes encara no s'havia matriculat i va haver-hi un petit caos, que va inutilitzar de fet aquesta primera classe. Sigui com sigui, ahir vaig tornar a posar-me davant d'una trentena d'alumnes de quart curs, els més veterans de la Facultat, per tant també els més bregats i en teoria, els que més profit poden treure de les classes. Dic en teoria, perquè aquest curs és quan la majoria estan fent les pràctiques externes, que els ocupen la meitat de la jornada, i alguns fins i tot treballen en petits mitjans de comunicació, a més del fet d'estar ja en el darrer curs, tot plegat fa que de vegades sigui més complicat que t'assisteixin i s'impliquin en les classes pràctiques que no pas els alumnes del cursos més baixos.
Porto dues setmanes treballant a Comunicàlia. Han estat dues setmanes molt intenses, perquè m'he hagut de posar al dia tant de la situació interna de l'empresa com de l'evolució del sector audiovisual local en els últims dos anys, època que no he viscut des de dins. La imatge, extreta d'una portada de la revista "Antena Local", que editem precisament a Comunicàlia, expressa molt bé com és de complicat aquest sector i que fer que quadrin certes coses és tan difícil com solucionar el trencaclosques de color del cub de Rubik. 
És dimarts, vigília de la Mercè. No plou, però la ciutat està humida; tot el dia que fa aquest xiu-xiu que no arriba ni a mullar-te. Barcelona està de festa, però no ho sembla. Ara mateix estic escribint aquest post, amb la porta de la terrassa oberta, i no m'arriba cap so que m'indiqui que la ciutat celebri res. No sento ni més ni menys sorolls que una nit qualsevol. D'aquí una estona, hauré de sortir obligat: la meva filla gran ha anat amb les seves amigues al Parc del Fòrum i em tocarà recollir-les amb el cotxe, cap a les dues de la nit. Potser llavors me n'adonaré que sí, que hi ha molta gent jove pels carrers. De moment, sóc sol i intento evocar el que han significat per a mi les Festes de la Mercè. Molt, han significat. Durant anys, van ser dies intensos: els primers anys de la transició, quan Barcelona recuperava els correfocs i els concerts a l'aire lliure. Recordo quan es feien els espectacles nocturns al Moll de la Fusta, acabats d'enderrocar els vells magatzems que ens impedien l'accès a l'aigua del port. Recordo masses humanes amunt i avall, respirant llibertat i bon rotllo. 
Quan vam arribar de vacances, ara fa una setmana justa, en pujar a l'ascensor de casa meva, vaig tenir una sorpresa agradable. A la caixeta col·locada a l'ascensor perquè els veïns hi puguin deixir avisos sense haver-los d'enganxar amb cel·lo, hi havia una nota signada pels nous veïns de l'àtic, que han començat obres i ens demanen disculpes per les molèsties. La part agradable del tema és que la nota està escrita en un català correcte i és d'una amabilitat esquisida. No els conec de res, encara, els meus veïns de l'àtic, però només per això ja gaudeixen de la meva simpatia. I és que, malauradament, el seu gest és ben inèdit. Malgrat que hi ha un 70 per cent de catalanoparlants, els habitants de la meva escala no solen tenir gaire consciència lingüística i és ben usual trobar notes escrites en castellà per adreçar-se a la resta de veïns. Fins i tot l'administrador de finques continua enviant-nos la majoria de documentació en castellà: una vegada ens vam queixar i van decidir introduïr el català com a segona llengua en determinades cartes -no totes, no fos cas que ens acostumessim...-. Per això, quan trobes actituds lingüístiques desacomplexades i senzilles, com la que us descric avui, penses que, com deia Raimon, "som molts més dels que ells volen i diuen", només ens cal anar-nos descobrint i animant mutuament.
Dia de tornada a la feina, retrobament amb Barcelona -igual de bonica que sempre, igual de lletja que sempre-, retrobament amb els companys de l'empresa, recuperació de les rutines de cada matí - el cafè de la màquina, esborrar els missatges spam, gaudir dels missatges dels amics, mirar l'agenda de paper... Enrera queden quatre setmanes de vacances, dues al Pirineu, dues al País Valencià, el país de punta a punta -quasi-, de la fresqueta a la calor... Em sap greu, però el bloc ha quedat força desatès durant l'agost, no per falta de ganes meves, sinó per problemes bàsics d'infrastructures: ni a Pardines ni a Alcàntera tinc connexió pròpia a Internet i anar al telecentre no sempre és possible. 
Ahir a la tarda vaig anar a veure l'Exposició "Ukiyo-e, imatges d'un món efímer", que es pot visitar gratuïtament a l'edifici de la Pedrera, del Passeig de Gràcia / Provença, fins al 14 de setembre. Us la recomano molt intensament. Hi passareu una estona agradable i distreta i a la vegada us endinsareu en un món força desconegut, el del Japó dels segles XVIII i XIX. A més de la tècnica i la minuciositat de l'elaboració dels gravats, i de la seva bellesa intrínseca, que ens recorda en molts moments les il·lustracions de molts còmics d'avui dia, l'exposició val la pena perquè ens permet submergir-nos en una civilització que sense dubte era pròspera, humana i avançada. És el mateix efecte que em va fer l'audiovisual del pavelló del Japó a l'Expo de Saragossa, que també es refereix a les tècniques d'ús de l'aigua en aquell país fa un parell de segles. Dos turistes japonesos visitaven l'exposició barrejats entre un allau de nadius i turistes d'altres llocs, i jo pensava: fer milers de quilòmetres fins a Barcelona per veure Gaudí i trobar-te una exposició sobre art del teu país ha de ser ben estrany...
La Núria, que és aquesta preciositat de nena que veieu a la foto, fa avui quinze anys. És, no caldria potser dir-ho, la meva filla gran. Ja sé que, a ella, li farà molta vergonya que la feliciti a través del bloc, però no puc estar-me de fer-ho. Quinze anys és una xifra prou màgica i rodona perquè la celebrem una mica més del normal. És, encara que sembli massa d'hora, una edat en què moltes coses comencen a canviar: una certa autonomia dels pares (parlar d'independència seria exagerat), una sensació d'entrar en un territori desconegut -el de l'adolescència-joventut- on les coses ja són més serioses, una sensació de, ara sí, començar a viure de veritat. Bé, sigui com sigui, avui fa 15 anys que una criatura neixia a l'Hospital de La Fe de València i l'agafava en braços, tremolòs i tendre, gaudint de la meva primera experiència com a pare. Núria, per molts anys, que això només ha fet que començar! 
Hem tornat a Cardona (calia rescatar la nostra filla de les emocions d'una setmana de colònies a La Carral) i ens hem aturat un moment a visitar el seu imponent castell, ara convertit en un parador de Turisme. Ja hi haviem estat, però l'altre dia vaig llegir-me l'interessant Guia dels escenaris de la guerra del Francès a Catalunya, que ha editat la Generalitat i ha repartit la revista Sàpiens amb el seu darrer número. Està molt ben feta, és amena, i alterna la història de la guerra amb la descripció dels principals escenaris bèl·lics, des del castell de Sant Ferran de Figueres fins al de la Suda de Tortosa, passant pel Bruc, Montserrat, Montjuïc i Girona, entre d'altres llocs. Em va semblar molt interessant el que explicava del castell de Cardona i del seu paper com a bastió de la Catalunya central en la guerra de principis del segle XIX. Per això, avui hi he volgut tornar a pujar. I, com fa vuit anys, m'ha tornat a impressionar, tant la majestuositat de les seves muralles com la bellesa del seus patis interiors (foto).
Avui hem anat a portar la Irene a la casa de colònies La Carral, situada entre Cardona i Solsona, prop del santuari del Miracle. S'hi quedarà tota la setmana. És el primer cop que va de colònies d'estiu, fins ara només havia fet les de l'escola, que ja sabem que no són el mateix. No vegis com estava d'excitada i nerviosa! La Carral ens ha semblat un lloc magnífic per fer colònies: molt ombrívol, amb unes vistes precioses, amb uns equipaments força ben preparats (piscina, menjadors, etc). A més, la temperatura suau que ha fet avui, després de les tempestes d'ahir al vespre, encara ajudava més a fer de la passejada per l'extensa superfície boscosa que conforma el terreny de La Carral un autèntic plaer a mitja tarda. A aquella hora, unes quantes dotzenes de famílies coincidiem a portar els nostres fills a aquest complex de lleure, que sembla que ha anat basant el seu prestigi en el boca-orella.
Per motius professionals, he passat dos dies a l'Exposició Internacional de Saragossa, que, com sabeu, té com a temàtica dominant l'aigua. He tingut l'honor d'acompanyar una important representació política i tècnica del Comú d'Escaldes-Engordany (Andorra). L'aigua, i més concretament, l'aigua termal, és el tret més característic d'aquesta parròquia andorrana, i per això, el seu govern comunal vol desenvolupar una línia d'actuació que potencïi aquesta identificació. 
Vaig anar anit al concert que en Manu Guix va fer a la sala Bikini de Les Corts per presentar el seu disc "Onze Llachs", organitzada per l'emissora RAC105. El disc ja l'havia sentit i fins i tot vaig posar fa algunes setmanes aquí al meu bloc un 
