Això era un família que havia caigut en tal desgràcia que no tenien ni per a donar de menjar als fills. Estaven tan desesperats que l’home li va dir a la dona que per a evitar que es moriren de fam seria capaç de desafiar el dimoni, i vet ací que el dimoni se li va aparèixer. L’home li va preguntar si ell tenia poder per a fer qualsevol cosa o n’hi havia cap que no estiguera al seu abast. El dimoni li va dir que ell tenia poder suficient per a fer tot el que un home li poguera demanar. Llavors l’home li va dir que ell no s’ho creia i el va desafiar. El dimoni va acceptar el desafiament, i l’aposta no era altra que si guanyava l’home el dimoni el faria ric, i si guanyava el dimoni l’home li lliuraria la seua ànima i se n’aniria amb ell cap a l’Infern. Així que tots dos van estar d’acord, l’home va demanar al dimoni un cadira de reixeta. El dimoni, tot i estranyat, li la va donar. Llavors l’home s’hi va seure, i tan punt hi va haver ajocat el cul es va tirar un pet i li va reballar el repte:

–Endevina per quin forat ha eixit!

I el dimoni va haver de fer-lo ric. 

Això era i no era, tres cagant en una era, que una vegada n’hi havia un que se les pintava de tindre un amic en l’Infern. Com que es pensava que per aquesta influència no ho hauria de passar molt malament si li tocava d’anar a penar culpes allà baix, va dur una vida de maldat en maldat, assaltant moros, cristians i avellanencs sense contemplacions ni miraments. I en morir, com era d’esperar, l’aviaren de cap a l’Infern.

Quan el van portar davant del Dimoni Major, ben prompte li va fer saber que ell tenia allí un amic, i va demanar si podia parlar amb ell. Anaren a buscar-lo i en trobar-se es saludaren i es feren els compliments.

–Bé –li diu el que acabava d’arribar–, supose que ací tu tindràs mà i m’ho sabràs arreglar perquè no patisca massa.

–Home –li va dir l’amic–, alguna cosa podré fer en allò que estiga en les meues mans. Mira, podràs triar en quin càstig voldràs estar...

–Xe –va protestar el que acabava d’arribar–, i no pot ser que no hi haja càstig?

–Home, açò és l’Infern, i un turment o altre hauràs de patir. Eixes són les regles.

L’altre, una miqueta decebut, li diu que bo, que val, que veges tu què li haurem de fer... I va preguntar entre quins càstigs podia triar.

–Mira –li diu el que treballava en l’Infern–, pots escollir, si vols, les flames, que és el turment més tradicional...

–Tira, flames! –va protestar el condemnat– Això em faltava a mi, encendre’m com una falla!

–També les tenim les punxes... –va dir l’altre.

–I en què consisteix això de les punxes? –va preguntar.

–Et passaràs l’eternitat rebolcant-te entre esbarzers i argelagues –va anunciar l’amic de l’Infern.

–Fotre! I això que eres amic meu! Foc o punxes! I no hi ha res més on poder triar?

L’amic de l’Infern s’ho pensa i diu:

–Tenim el bocoi de merda...

–El bocoi de merda...? –s’estranya el condemnat.

–Vine i t’ho ensenyaré... –li diu l’amic.

Allà que se’n van xino-xano pels túnels i carrerons de l’Infern, i al final se n’entren en un lloc on hi havia una tiramenga de bocois que es perdien en l’infinit. I de cada un dels bocois sobreixia, com un caramullet, un cap tot enfriscat de merda.

–Mira, veus –va dir l’amic de l’Infern–, t’has de clavar dins d’un bocoi en què la merda t’arriba fins al coll. Fa folta pudor, però...

L’altre s’ho pensa un moment i li diu:

–Home, la pudor no és gens agradable, però pitjor són les flames i les punxes, tu!.

–Sent així que estàs aconformat amb la penitència que vols, au, ja pots clavar-te en el bocoi quan vulgues.

I aquell que es clava en el bocoi de merda, que li arribava, efectivament, fins al coll.

Res és la pudor que campava… tombava de tos! Encara que aquell pensava: «Toca, mira, només pateixes per la pudentina, però ací no s’està tan malament. I al final t’acostumes a tot. A la pudor també».

En això que sent que els altres condemnats al bocoi de merda comencen a cridar tots esquallats:

–Que ve tallant! Que ve tallant!

El nouvingut tot era mirar a un costat i a l’altre, tot provant d’aclarir què venia “tallant” que amb tanta por anunciaven…

I venia tallant una enorme fulla de ganivet que passava a ran justet de la boca del bocoi. I a vore qui era el valent que mantenia en cap en alt. Així que tots els condemnats, au, a escabussar el cap dins la merda. I encara no l’havien tret per prendre aire, que tornaven a esbalair-se:

–Que ve tallant! Que ve tallant!

I així, aquell bafanejava de tindre un amic en l’Infern s’haurà d’estar tota la llarga, llarguíssima Eternitat, traient i afonant el cap en el bocoi de merda, ara dins, ara fora…

I conte contat,
qui no s’alce
té el cul foradat!

(Me’l contaren a la Llosa de Ranes)

T’estime més que un bon cagar

Això era i no era, tres cagant en una era, un rei que tenia tres filles. Un dia el rei va començar a preocupar-se per la seua successió, i es preguntava quina de les tres filles tindria millors qualitats per a ser reina.

–La meua successora serà aquella que em demostre l’amor més gran –va decidir el rei.

Així va ser que les va cridar, i en presència dels seus consellers i nobles més principals, va proposar a la filla major:

–Ja sé, filla meua, que tu m’estimes, més que com a rei, com a pare teu que sóc. Però jo voldria saber amb què compararies l’amor que em tens.

–Ui, pare, res és com vos estime jo –va fer la filla major, que era tenia fama de capritxosa ­i convinenciosa i bona cosa de guilopa–. Jo vos estime més que tots els vestits de seda i fil d’or que tinc ara i els que tindré en tota ma vida.

I val a dir que en tenia un fum, de bells i caríssims vestits de seda i fil d’or. I son pare, el rei, així com els nobles i consellers que l’acompanyaven, van considerar que certament la filla major se l’estimava molt.

Llavors va preguntar a la mitjana, que tenia fama també de capritxosa, convinenciosa, però amb més poc trellat que un caragol buit.

–Ja sé, filla meua, que tu m’estimes, més que com a rei, com a pare teu que sóc. Però jo voldria saber amb què compararies tu l’amor que em tens.

–Ui, pare, si vos estime jo, més que jo que sé… –va fer la filla mitjana– Jo vos estime més que totes les joies que tinc, i les que tindré, que a mi m’agraden molt.

I val a dir que en tenia per a donar i vendre, de joies, belles i riques joies. I son pare, el rei, va considerar que la seua filla mitjana també se l’estimava molt.

Llavors va preguntar a la menuda, a qui ell, i tots els qui la coneixien, consideraven que era la que tenia més bon ficaci i més bons sentiments de totes tres princeses.

–Ja sé, filla meua, que tu m’estimes, més que com a rei, com a pare teu que sóc. Però jo voldria saber amb què compararies l’amor que em tens.

Llavors, la filla menuda va dir:

Heu de creure i pensar, i pensar i creure que fa molts i molts anys l’actual cim de Santa Anna i el penyal del Puig eren part d’una mateixa serra. Aquesta serra formava una poderosa muralla de pedra viva, escarpada i agrest, en el capdamunt de la qual ja hi havia les dues ermites que encara avui podem contemplar. Aquestes dues ermites estaven situades una enfront de l’altra, separades tan sols per una esplanada polsegosa.

En aquell temps llunyà hi vivien dues ermitanes. I no podríem aclarir quines de les dues posseïa el geni més curt, el caràcter més pudent, la rabinada més rabiüda i la llengua més baladrona.

Cada matí eixien a la replaça de les respectives ermites i n’agranaven el rodal. Competien per veure quina alçava la polseguera més irrespirable, quina es feia més la guitza tirant-se la terra al ulls i quina enviava més pols dins l’ermita de l’altra. I res era el canyaret que s’hi armava. La de brofegades, renecs i flastomies que es reballaven l’una a l’altra, contínuament enganxades a grapats com dos galls de garbera, a tothora a mata’m i et mataré.

Els habitants de poblacions dels voltants –Xàtiva, la Llosa, Llocnou, la Torre, Barxeta i el Genovés–, pobles de gent llauradora, pietosa, prudent i faenera, es feien creus i es tiraven les mans al cap del caràcter desgavellat i bronquinós d’aquelles dues dones. Tothom de la contornada n’estava esbalaït. De fet, ja ni s’atrevien a pujar a res a les ermites. Evitaven aquell lloc perquè temien de caure enmig de les constants baralles que movien les ermitanes, per por que en un de tants cartapells acabaren rebent de rebot, bé una cudolada, una granerada o una galtada de manró.

Aquella situació de brega contínua els tenia recremats, i no deixaven passar l’ocasió de pregar a Déu perquè posara pau en el capdamunt de la serra.

I tantes vegades ho van implorar, que a la fi Déu es va fer ressò de les seues súpliques. I què va fer Déu? Va deixar caire la seua mà divina i colossal damunt la serra i la va escindir en els dos mullons que avui coneixem. Per aquesta raó es diu que entre Santa i el Puig hi ha justet justet un pam de Déu.

Siga com siga, es veu que aquestes dues ermitanes eren bona cosa de dessentindes. Separades i tot, es mantingueren de picassó fins a la mort. I més enllà inclús. De fet, són molts els testimonis que afirmen que en les nits de bona lluna apareixen els seus espectres vora les respectives portalades, amenaçant-se en la llunyania graneres en mà; i encara es reballen renecs i flastomies que revolen com un eco inquietant entre una ermita i l’altra...

Aquesta rondalla popular de la Costera va ser publicada al llibre Conte contat, de l’Associació d’Amics de la Costera

Des de la ficció: On habiten els Déus de la Costera

Fotografia: Interior de l'Ermita del Puig de Xàtiva (J.M. Palop), avui en perill de desaparició.

Això era i no era, arre burro polseguera, que diuen que un dia, en un corral, va nàixer un mig pollet. És a dir, un pollet que tenia solament una pota, una ala, un ull, mig bec i mitja cresteta. Així i tot, el mig pollet va resultar ser un animal molt viu i decidit, i un dia va dir a l’ama del corral.

-Me’n vaig a la cort del Rei, que tinc ganes de vore món!

I el mig pollet va mamprendre el camí cap a la cort del Rei.

Quan va arribar allà la fam el treia a ballar i no tenia on caure mort. Anant amunt i avall, va anar a parar a la cuina del palau reial, justament quan el cuiner anava tot assacant preparant un dinarot per a uns convidats del rei. El mig pollet corria per allà picossant les sobres. El cuiner del rei, atabalat com anava, va vore tot d’una el mig pollet i, sense pensar-ho gens, el va assampar i el va tirar en un perol.

Quan van servir el menjar a taula, va caure el mig pollet, cuit i guisat, en el plat de rei. El monarca li va pegar mos i el trobar dur com un pedrenyo. Irritat, el va reballar de bon braç per la finestra. I el mig pollet va eixir volant per les teulades fins que es va quedar clavat dalt del campanar de l’església. I allà continua, girant en totes direccions segons d’on bufe el vent.

La Raboseta i el Corb de festes al cel

Puix Senyor, això era i no era, arre burro polseguera, que un dia anava vora riu una raboseta i en això que ataülla un burro mort. A la raboseta se li va fer la boca aigua de pensar en la fartada que pegaria. Però de colp i volta veu que cap allà volava també el corb. La raboseta va i pensa: «Volant volant, el corb arribarà abans que jo i es menjarà el burro. He de fer alguna cosa per a evitar-ho». Dit i fet, va i crida:

«Corb, corb,

en el riu hi ha un burro mort

i a ta casa li boten foc!»