La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments... Toni Cucarella
Aquests dies de llevantada, m’ha vingut a la memòria una
sentència valenciana adient a aquest oratge convuls i traïdorenc: No et fies i guaita si de nit s’afaita.
Aquestes nits, després d’estar tot el dia plovent, tot d’una el cel es fa ras
com un ull de peix. I la sentència ens adverteix que no hem de pensar que
escampia, sinó que cal estar a la mira, a la guaita, ja que potser aviat el cel
tornarà a atapeir-se de núvols. De més a més, permet recuperar un mot que
pràcticament ha desaparegut del llenguate quotidià valencià: guaitar. Tot i que encara és possible
d’escoltar l’expressió estar a la guaita.
L'amiga
Elena de la Pobla del Duc (la Vall d'Albaida) m'explica l'origen
d'aquesta curiosa expressió, encara ben viva al seu poble, i
que s'usa quan algú vol desentendre's d'algun afer. Com si
diguérem: Ja s'apanyaran! Segons Elena, la frase la va dir
algú de la Pobla (potser m'ha dit el nom i l'he oblidat) a
l'acabament de la guerra d'Espanya. Ja es comentava al poble que les
tropes nacionals (espanyoles, franquistes) eren a prop, i l'autor de
la frase, que se'ns dubte mai no devia haver-se allargat gaire lluny
del seu terme, va pensar que ja n'havia fet prou, de resistència,
que es desentenia de tot i que se n'anava ben lluny del poble per a
posar-se a estalvi. Ni més ni menys que a Xàtiva! I
per expressar que estava ben fart de tot va amollar la frase: Me'n vaig a
Xàtiva i que es toque els collons Espanya!
Tornar amb
les cordes al coll.Aquesta expressió, ja pràcticament en desús,
l’havia sentida en algunes ocasions, sempre per significar el fracàs d’alguna
mampresa. Com no canvie l’oratge no ens
cundirà l’estall i tornarem a casa amb les cordes al coll, és, més o menys
reconstruïda, la frase que vaig sentir a Blomac, tocant a Carcassona, en boca uns
veremadors de Xàtiva que collien a estall, quan comentaven que feia dies que
plovia sense treva i no podien acudir a les vinyes. Se’n va anar a Suïssa, i se’n va tornar amb les cordes al coll. En
una altra ocasió, va ser el meu sogre, Pasqual Llopis, qui va usar la frase, a
propòsit d’un negoci fracassat d’un parent seu que havia de menar una peada
(grup d’animals d’ungla: rucs, haques, cavalls…) cap a Navarra. Llavors em va
explicar d’origen d’aquesta expressió.
Antigament, hi havia el costum de prendre en
cura bestiar jove per criar-lo, i al cap d’un temps –normalment un any–
tornar-lo al propietari ja adult. Per exemple, un bou. El tracte s’emparaulava
durant una fira. El propietari i qui prenia l’encàrrec acordaven una quantitat
per la cura i manteniment de l’animal, que havia de retornar al propietari la
fira següent. Se’n podien demanar diverses bestretes durant l’any, fins
exhaurir la quantitat acordada. Es considerava que era millor no demanar-ne
cap, o les mínimes possibles. Qui això aconseguia feia a la fi un bon tracte,
alhora que mostrava bones qualitats administratives. Els qui no havien sabut
fer-ho així, la fira següent, després de lliurar l’animal ja criat al seu
propietari, se’n tornaven cap a casa sense diners, perquè ja els havien emprat
tots, i amb les cordes amb què havien dut l’animal fins a la fira al coll.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat
