Som independentistes i sabem que el nostre país pot aconseguir la independència. Cada any noves nacions assoleixen la seva llibertat. Perquè en el món global en el que vivim disposar d’Estat propi, poder decidir lliurement el que més convé a cada moment, és un requisit indispensable per a qualsevol nació que es proposa progressar. I els Països Catalans no en som una excepció. El dilema al que ens enfrontem com a catalans és semblant al que s’enfronten Escòcia o el Quebec, o al que han resolt  Montenegro o Eslovàquia; independència o  perifèria que s’empobreix. Al món només compten els Estats, cada vegada més interdepenents, sí, però conservant tots ells la seva sobirania i el dret de decidir per desenvolupar-se en llibertat.

L’evolució del món i la situació d’espoli i crisi en la que es troba avui Catalunya no admet més dubtes ni vacil·lacions. Ni més divisions. Estem sotmesos a un Estat espanyol que s’enforteix i ens empobreix. I que  sempre ha aprofitat les actituds covardes dels partits catalans i les  divisions  del catalanisme, de l’independentisme i, ara, d’ERC, per imposar-nos els seus dictats. Ho vam evidenciar fa un temps amb les retallades que va patir l’Estatut i ho tornem a tastar, de nou, amb el que s’està convertint en la segona part d’aquell desastre: les rebaixes en la negociació del model de finançament. Un finançament just i adequat, per cert, sense el qual s’agreujarà la situació de les famílies i de les empreses, atesa la crisi econòmica que plana al damunt nostre.

Aquests episodis ens ensenyen que només ens en sortirem si, amb urgència, bastim un projecte que no s’arronsi davant de l’Estat espanyol  i comencem a superar la inèrcia de divisions que ens han debilitat.  Certament, no serà una tasca fàcil, perquè implica canviar el sentit negatiu de la nostra història recent. Però si ens ho proposem de nou, amb coratge i humilitat, i amb l’experiència que hem acumulat, estem segurs que és possible teixir tota la xarxa de complicitats que necessitem per guanyar. I com que per teixir  i cosir el que  cal és posar fil a l’agulla Reagrupament.cat i Esquerra Independentista fem el pas i ens unim, i comencem a caminar, des d’ara, com a Reagrupament Independentista.

Treballar plegats ens servirà per donar una nova empenta a l’independentisme en un moment en el que té possibilitats d’esdevenir majoritari i que no podem desaprofitar. Si alguna cosa ha quedat clara a Catalunya aquests darrers anys ha estat el fracàs clamorós de tots els partits en l’intent il.lús per reformar Espanya a través d’un nou Estatut.  Demostrat empíricament, al nostre país només li queda un camí per progressar: conformar un renovat projecte independentista, seriós,  capaç de plantar cara a l’Estat i de superar les tremolors de cames dels que pacten a Madrid, i disposat a  mobilitzar i a aglutinar les millors energies al seu voltant.

Sí, aquest és el projecte que exigeix cada vegada més gent i que volem impulsar a ERC; el de la fermesa, el del coratge i el de la il·lusió. El projecte de canvi que farà més forta la única força política que avui pot aconseguir un Estat per a Catalunya. I per a desenvolupar-lo la unitat torna a  ser necessària. La nostra voluntat és la de seguir sumant i sumant, ser el pal de paller perquè es puguin afegir al canvi i  a ERC  totes aquelles persones que creuen  que el que estem fent val la pena. Així que no cal que ningú ens busqui contra ningú perquè no ens hi trobarà.

Finalment, volem fer una reflexió i una crida a tothom. És cert que som molts els que avui desitgem la llibertat de la nostra nació. Molts més que en qualsevol altra moment de la nostra història recent. Prous, fins i tot, com per aconseguir-la si ens hi posem alhora. Però hem de ser conscients que tot i les poderoses raons que tenim per marxar d’un Estat espanyol que espolia el nostre esforç, que ens impedeix aconseguir el benestar que ens mereixem o poder ensenyar al món totes les potencialitats que tenim com a ciutadans, la nostra independència, per canals estrictament democràtics, no serà un procés plàcid ni exempt de tensions perquè Espanya no és un Estat veritablement democràtic.

Per tant, no n’hi ha prou amb que una majoria de catalans es planyi en silenci o que ens queixem des de casa cada vegada que ens posen pals a les rodes. Ni  podem cometre l’error de creure que assolir un Estat propi és cosa només d’elits o de polítics professionals. Companyes i companys, la llibertat i la independència nacional són conquestes col·lectives que només aconsegueix un poble en moviment,  que requereixen de l’esforç i la militància de país de totes i tots. “Ara és l’hora catalans”, així ens crida el nostre himne, i així ho proposem nosaltres. És l’hora del Reagrupament Independentista per rellançar el partit històric que ens ha de conduir a la llibertat, Esquerra Republicana de Catalunya. 

Joan Carretero i Uriel Bertran

Militants d’ERC i membres de Reagrupament Independentista 

      Malauradament no. La probabilitat que el PSC voti no als pressupostos de l’Estat mentre formi part del Govern espanyol coincideix exactament amb la probabilitat que ERC voti no als pressupostos de la Generalitat mentre formi part del Govern català: 0%.  Cal ser seriosos, si el PSC forma part del Govern de l'Estat és inversemblant que voti en contra dels seus propis pressupostos. La diputada Carme Chacón votarà en contra dels pressupostos presentats per la ministra de defensa Carme Chacón?

I mentre el PSC estigui compromès  amb el Govern espanyol el PSOE no es mourà en el tema del finançament. Sap que no li perillen ni pressupostos ni estabilitat.

La realitat és tan crua que trobo preocupant que persones ben informades com ho estan periodistes, articulistes o dirigents polítics encara fomentin el debat sobre quin serà el sentit  del vot del PSC. Penso que, al capdavall, és indicatiu de la manca d’una estratègia de país, coherent i efectiva, per acabar amb els abusos de Madrid. Si tinguéssim les coses clares  ningú no s’hauria de refugiar en aquest tipus d’il·lusions.

Cal definir, d’una vegada per totes, els nostres objectius nacionals (dret de decidir i concert econòmic) i plantar cara a l’Estat per assolir-los; obrir el necessari conflicte polític, com fa poc recordava Joan Carretero en un article, des de la mobilització i des de l’exigència de compromisos seriosos als partits polítics catalans.

Al PSC, és coherent exigir-li que condicioni la seva participació en el Govern espanyol a que s’acabi  la perpetuació de l’espoli fiscal (només així es mourà el PSOE). A ERC, que no permeti que el PSC pugui compatibilitzar presidir la Generalitat i alhora formar part d’un govern espanyol que decideix mantenir la situació actual d’espoli (només així es mourà el PSC). A CiU, que no torni al tacticisme i es comprometi amb la l’estratègia de fermesa davant de Madrid. I a IC, que no prengui iniciatives per Catalunya, a menys que estiguin consensuades amb la resta del catalanisme.

Si el catalanisme no actua amb aquesta determinació ens apropem a un nou fracàs col·lectiu en aquesta qüestió del finançament.

       Si el govern espanyol acaba imposant –com sembla que succeirà- un model de finançament  que perpetua el saqueig fiscal, espero que no es confirmi aquest titular del diari Avui "ERC descarta trencar el Govern pel finançament".

La realitat és la que és, i el fet que el finançament no millori en la mesura que ho necessitem tindrà uns culpables directes: el govern espanyol de Corbacho i de Chacón, és a dir, el govern espanyol format pel PSC i pel PSOE que haurà decidit imposar la continuïtat de l’espoli fiscal als Països Catalans

Per això, la meva opinió és que  ERC en aquest assumpte del finançament ha d'exigir quelcom molt clar i carregat de sentit comú (que és el que espera tot el catalanisme): si en el futur, el Govern espanyol format pel  PSC i pel PSOE imposa la perpetuació de l’espoli fiscal, o el PSC surt del Govern espanyol en protesta per aquesta decisió, o, per tal que Catalunya es pugui defensar de l'espoli, surt del Govern de la Generalitat i es convoquen eleccions.

A ningú se li passaria mai pel cap posar de director d’un banc una persona que s’ha demostrat que dirigeix una banda de lladres de bancs, perquè llavors podran atracar el banc amb total impunitat. De la mateixa manera, si arriba el moment,  no podrà presidir la Generalitat un PSC que dins del govern espanyol decideix conjuntament amb el PSOE promoure el saqueig fiscal, perquè llavors es continuarà saquejant Catalunya amb total impunitat. Si es confirma la pitjor hipòtesi i ens imposen un finançament insuficient, ERC té la obligació d’exigir: o el PSC abandona el govern espanyol i fa un pas clar per defensar  Catalunya dels abusos que pateix, o, perquè el país pugui plantar cara a l'Estat, el PSC surt de la Generalitat que haurà decidit empobrir el govern espanyol del qual forma part .

      Ahir, amb la reunió a quatre bandes entre CiU, PSC, ERC i IC, en la que van prendre-hi part, entre d’altres,  Antoni Castells, Josep Huguet, Joan Boada i Francesc Homs, es va voler escenificar un nou front catalanista de rebuig a la proposta del ministre espanyol d'economia Pedro Solbes sobre el nou model de finançament de les Comunitats Autònomes. La reunió, a més, ha estat precedida per la recent publicació de les corresponents balances fiscals per part dels governs català i espanyol que xifren en uns 15.000 milions d’euros (el 9% del PIB) l’espoli fiscal català.  Ambdós fets ens indiquen que s’ha anat congriant a Catalunya un clima de pressió que exigeix formalitzar un nou model de finançament que asseguri la retallada significativa del dèficit fiscal. I això és bo, és una bona forma de començar.

       El passat dilluns es va presentar un nou manifest que anunciant l’objectiu de defensar el castellà, acaba polititzant el debat, carregant contra el procés de normalització lingüística i demanant que es promulgui una llei per a fer el castellà (encara més) obligatori.

Fins ara, res de nou.  Aquest tipus de manifestos espanyolistes són una constant al llarg del temps, com demostrà l’admirat Francesc Ferrer i Gironès en la seva història de l’anticatalanisme.  Els continguts i les idees són tan ràncies que podríem remuntar-nos a fa més de 100 anys i trobar documents i denúncies farisaiques idèntiques punt per punt.  Curiosament, els nombrosos canvis que hi ha hagut en la societat catalana semblen no influir en l’anàlisi dels redactors.  És allò de no deixar que la realitat espatlli un bon titular.

         Bé, ja s’ha acabat el Congrés Nacional d’ERC i els dies que l’han seguit m’han servit per fer una imprescindible “descompressió” després de molts mesos d’una campanya frenètica i molt tensa. Disculpeu que no hagi actualitzat convenientment el bloc fins avui, però volia fer-ho passats uns dies de relativa calma per analitzar el Congrés des d’una “certa” distància, encara que aquesta distància sigui inexorablement petita donada la meva absoluta implicació, militant i emocional, en el projecte polític d’Esquerra independentista dins i per a ERC.

Vull començar donant les més sinceres gràcies als companys i les companyes que van votar per la candidatura d’Esquerra independentista. A ells ens devem i totes les decisions que hem pres han estat adoptades a partir de la que hem cregut que era i és la voluntat de tots els  militants que han confiat en nosaltres i pel bé d’ERC. En el proper post  explicaré el perquè de les principals decisions que hem adoptat aquests darrers dies.

    Recentment Joan Puigcercós, en la presentació del  llibre on l’entrevisten Generació.Cat, ha fet una sèrie de reflexions ideològiques que han provocat un cert debat entre la militància d’ERC. A través d’aquest post vull contribuir a aclarir aquest debat i  a desgranar les contradiccions i la crítica ideològica que m’han suggerit.

Em vull referir, en primer lloc, a les afirmacions que ha fet Puigcercós quan es defineix com un socialdemòcrata que assumeix la “correcció liberal”. Al seu costat, també va dir que massa sovint deixem a la dreta o al centre-dreta el patrimoni del liberalisme. A continuació, ha defensat personalitats com ara Tony Blair, els Clinton o, amb alguns aspectes, al mateix Nicholas Sarkozy. Aquest conjunt de comentaris s’afegeixen a diverses declaracions que han verbalitzat membres qualificats del partit i del govern, com és el cas de Josep Huguet, persona rellevant en la definició ideològica de la candidatura de Puigcercós, i que suposen una reorientació substantiva de l’univers ideològic que fins ara havia caracteritzar Esquerra Republicana de Catalunya.

   ERC no hauria de ser l’últim partit polític a demanar la derogació del transvasament de l’Ebre. Ha estat un error de l'actual direcció d’ERC avalar un transvasament innecessari i especulatiu al que ens vam oposar durant molt anys i que ens va portar a signar el 2003 el “compromís per l’Ebre”, que ens comprometia a oposar-nos-hi.

      Moltes coses fallen si, com tots els pronòstics indiquen, el proper diumenge 18 de maig una multitudinària manifestació de catalans recorrerà els carrers d’Amposta contra el transvasament, i ha de ser el govern socialista de l’Aragó en comptes del Govern de Catalunya qui exigeixi que es posi fi a aquest malson.

Com ja vaig denunciar, es ratifica a tort i a dret que aquest transvasament a Barcelona  és innecessari i que només té per objectiu obrir en el futur les comportes de l’aigua de l’Ebre  a Múrcia i als interessos especulatius. Així ha quedat clarament especificat en la disposició addicional quarta del Drecret-Llei que l’aprova.

L’executiu aragonès ha denunciat que gràcies a les últimes pluges, que han permès passar al sistema Ter-Llobregat de 122 a 180 hectòmetres cúbics, el transvasament encara és més innecessari. Davant d’aquesta obvietat, és imperdonable que sigui el govern aragonès qui estigui al costat dels catalans de les Terres de l’Ebre en l’exigència d’aturar aquest frau mentre el govern català fa el joc als interessos ocults del PSOE i del PP.

El proper Congrés Nacional d’ERC ha de votar per aturar aquesta presa de pèl i obligar el Govern de la Generalitat a estar al costat dels catalans de les Terres de l’Ebre. La candidatura d’Esquerra independentista ens hi comprometem i hem presentat aquesta resolució perquè sigui votada pel Congrés: “És un punt bàsic a concretar en l’Acord de Govern el posicionament contrari a qualsevol tipus de transvasament del riu Ebre”

       Malgrat la intensa campanya pel Congrés Nacional d'ERC que ja fa mesos que dura, la feina al Parlament de Catalunya continua. Formo part de diverses comissions com la d'Economia i Finances; la de Salut; la d'Indústria i Treball i la del Síndic de Greuges. A propòsit d'una moció que el nacionalista espanyol Albert Rivera  va presentar fa algunes setmanes, on defensava eliminar els requisits de coneixement de la llengua catalana pels funcionaris  de l'Estat espanyol que volen treballar a Catalunya, vaig respondre-li que això suposaria la vulneració dels drets individuals del catalanoparlants. No va entrar a discutir la raó, pur espanyolisme...