Ja sabeu que m'he mostrat com un seguidor
actiu d'en Barack Obama des de molt abans que sonés el seu nom com a
possible candidat del Partit Demòcrata. Ja l'any 2004 quan va
pronunciar el discurs central de la Convenció Demòcrata que
investia John Kerry com a presidenciable d'aquelles eleccions, vaig
veure alguna cosa diferent en aquell senador de Xicago que va fer
aixecar els culs de les cadires a tots els assistents i que ja
apuntava a un lideratge diferent. Des d'aleshores el vaig anar
seguint gràcies a la seva web de senador federal.
Estic preparant un apunt per al blog d'anàlisi amb una certa
profunditat de la campanya de l'Obama a nivell d'estratègia
comunicativa. Espero enllestir-lo aviat i celebrar la seva victòria. (segueix llegint...)
Amb aquest vídeo pots seguir el debat íntegre entre els dos candidats a
la presidència dels Estats Units d'Amèrica. Jo només n'he pogut veure
alguns trams per manca de temps, però quan l'hagi vist sencer m'ocuparé
de fer-ne un comentari analític des del punt de vista retòric i
comunicatiu. Mentrestant, el penjo per si algú el vol veure sencer.
Ja fa uns dies que torno a ser davant l’ordinador preparant
projectes. Ara és un bon moment per posar ordre a les idees que durant el curs
es van amuntegant en paperets i llibretes. Ho passo realment bé perquè són
moments realment creatius. Les idees venen soles, la creació ve amb l’ordre i
el raonament. Per molt bé que ho passi, em canso igualment i necessito fer
alguna parada a mig matí i a mitja tarda. Un iogurt o una fruita i el televisor
o el diari em permeten distreure l’atenció uns minuts d’allò en què estic
capficat. Aquesta tarda he optat pel iogurt i el televisor. El iogurt se m’ha
posat bé, era bo. La televisió no.
Buscant alguna informació sobre en Puyal per a fer un escrit que em rondava pel cap en motiu de l'homenatge rebut pel periodista a la UCE he topat amb aquesta entrevista penjada a internet. En el marc del programa Vostè pregunta, en Puyal entrevistava i permetia conversar als espectadors amb en Manuel de Pedrolo. Per edat i per la situació lamentable dels mitjans de comunicació i l'ensenyament d'aquest país, la meva generació no ha pogut gaudir de la riquesa de la pròpia cultura i no ha tingut un fàcil accés (i encara menys cap invitació) a persones com Pedrolo, Calders, Tísner, Marçal, Cucurull, Fuster, d'Efak, Xammar, Trueta, Vicens i Vives, Coromines, Fabra, Bauçà, i tants d'altres que no acabaríem. Sort n'hem tingut alguns dels nostres pares!
Els mitjans de comunicació dominants ignoren descaradament una cultura molt rica per l'innegable compromís i servei a la nació catalana. Sembla mentida que es pugui executar una liquidació cultural d'aquestes dimensions al segle XXI a plena llum del dia. Només d'observar com van tractar l'homenatge a en Puyal a les notícies de TV3 amb 10 segons en un telenotícies farcit de bajanades i informacions buides, ja penso que com poden ser de desgraciades certes persones que prioritzen una àmplia informació sobre les diverses "rojas" de Pequin a l'homenatge a una persona que ha significat tant per la televisió pública del Principat...
Desconec si en Puyal podrà executar el seu projecte de liderar un grup de comunicació privat català o si la curta mirada de molts polítics i periodistes ho farà impossible. Seria un veritable gir en la construcció nacional. Fa temps que dic, i potser em faig pesat, que el futur ens el juguem en tres àmbits: l'educació, l'empresa i els mitjans de comunicació. Cal treballar de valent en aquestes tres direccions.
Com que jo he descobert aquesta entrevista de fa més de 20 anys quan ja en tinc quasi 30, la penjo perquè aquells amics que llegeixin el bloc també hi tinguin accés. (està fragmentada en 16 parts... paciència)
