En aquest país hi ha una categoria que són els modernos, també dits els cosmopolites. Són gent que llegeix El País o El Periódico, i a la tele són fans de Cuatro, de la Otero i del Buenafente. Si són joves escolten los cuarenta, i si són grans la Nierga i el Francino. Els agrada veure cinema subtitolat (al castellà, clar!) i es deleixen pel Woody Allen i per viatjar a Nova York. Ah, i quan viatgen sempre diuen «I am from Barzelona» (pronunciat amb z de zp).
Un dels plaers que m'ocasiona conviure amb els modernos és veure la cara que posen quan els dic que ballo sardanes, que m'encanten les sardanes!! Que les trobo una conjunció harmònica de bellesa i art! Veure l'equilibri i elegància estètica d'una rotllana, aquella elegància que només conserven les danses més antigues d'Europa, les més reposades i serenes, les més teatrals. Tot un plaer pels sentits que, evidentment, els modernos estan impedits genèticament a gaudir.
Per cert, que la sardana d'antiga res, eh! M'havien explicat a casa que fins a principis del segle XX a Balaguer es ballaven jotes, i les sardanes no es coneixien, no se n'havia ballat mai. I quan algú va intentar impulsar-les es veu que a la Plaça Mercadal les disputes entre uns i altres havien acabat a cops! Quan l'amic Santapau em feia de professor de literatura m'explicà que l'expansió de la sardana responia al model noucentista. Visca l'Eugeni d'Ors! Ja ho veieu, fa 100 anys els modernos eren els de la sardana, els que van afavorir l'invent del Pep Ventura i es van carregar la jota!
En sardanes ja fa anys que es respira molta frescor. Apareixen propostes renovades de fusió, com la sardanova i els punts lliures. I músics de totes les tendències incorporen la sonoritat de la cobla en les seues composicions, des de la Dharma fins al Roger Mas, del Guillamino a la Principal de la Nit. Una de les iniciatives més mediàtiques és el sarda-xou, una proposta de musicar a ritme de sardana temes coneguts per tothom. Us agrada el cinema? Segur que us sonarà!!
Un dels plaers que m'ocasiona conviure amb els modernos és veure la cara que posen quan els dic que ballo sardanes, que m'encanten les sardanes!! Que les trobo una conjunció harmònica de bellesa i art! Veure l'equilibri i elegància estètica d'una rotllana, aquella elegància que només conserven les danses més antigues d'Europa, les més reposades i serenes, les més teatrals. Tot un plaer pels sentits que, evidentment, els modernos estan impedits genèticament a gaudir.
Per cert, que la sardana d'antiga res, eh! M'havien explicat a casa que fins a principis del segle XX a Balaguer es ballaven jotes, i les sardanes no es coneixien, no se n'havia ballat mai. I quan algú va intentar impulsar-les es veu que a la Plaça Mercadal les disputes entre uns i altres havien acabat a cops! Quan l'amic Santapau em feia de professor de literatura m'explicà que l'expansió de la sardana responia al model noucentista. Visca l'Eugeni d'Ors! Ja ho veieu, fa 100 anys els modernos eren els de la sardana, els que van afavorir l'invent del Pep Ventura i es van carregar la jota!
En sardanes ja fa anys que es respira molta frescor. Apareixen propostes renovades de fusió, com la sardanova i els punts lliures. I músics de totes les tendències incorporen la sonoritat de la cobla en les seues composicions, des de la Dharma fins al Roger Mas, del Guillamino a la Principal de la Nit. Una de les iniciatives més mediàtiques és el sarda-xou, una proposta de musicar a ritme de sardana temes coneguts per tothom. Us agrada el cinema? Segur que us sonarà!!
És una llàstima que artistes de l'alçada del Marc Parrot no siguin coneguts. O el que encara és pitjor: que només se'n sàpigui la seua carrera com a Chaval de la peca: bàsicament perquè és un paio brutal.
