Sant Bonaventura va néixer el 1227 a Bagnoregio, un poblet de la Toscana. Van posar-li el nom de Giovanni di Fidanza. Diuen que de menut estava malalt i va passar per casa seva Sant Francesc, que el va curar i el va cridar a l'ordre dels Germans Menors. El serafí d'Assís va deixar una espurna del seu esperit en el petit Joanet. De més gran pren el nom de Bonaventura, que vol dir "bona sort". Va anar a la Sorbona de París, i fou instruït pels grans mestres Guillem del Sant Amor, Albert Magne, Siger de Brabantes, Angèlic Tomàs d'Aquino o Alexandre de Hales, de qui va heretar la càtedra i des de sempre més, el va considerar el seu "pare i mestre" i en seguí la seva estela.
Bonaventura, pertany a l'escola de Sant Agustí. Un temperament totalment agustinià i platònic, però amb influències aristotèliques. També fou seguidor de Sòcrates, i del seu parer de que la ciència ha de servir per a fer-nos millor i conduir-nos a l'amor. El seu missatge té certa tendència a despertar la pietat i enaltir la idea de Déu i ressaltar la vanitat de les coses que foren creades. Per sant Bonaventura, com també per Sant Agustí, la unió de l'ànima amb Déu es el terme de tota ciència i això es verifica en el mateix amor a tots els fills de Déu, units en la fe de l'esglesia de Sant Pere.
Sant Bonaventura és una de les personalitats més riques que ha tingut l'església. És predicador i professor, filòsof i poeta, teòleg i místic. I tot en un grau d'excel.lència magnífic. Fou un governant just, als 35 anys en ser elegit Ministre General dels Franciscans. Amb suavitat va animar els germans relaxats i va frenar certs extremismes dels fraticels. Va mantenir un contacte espirituals amb els àngels serafins, com ho feu Sant Francesc, i es guiava sovint de la llum que obria camí des de dalt.
Fou també un bon escriptor, el seu conegut; Soliloqui, és un treball de capçalera en el pensament franciscà. Destacaré també: Els tres camins de l'horació, la meditació i la contemplació, el seu Hexameron o el magnífic Itinerari de la ment cap a Déu, una mena d'auto-biografia. La vida de Sant Francesc d'Assís, també fou escrita a dalt del mont Alvernia i entre llàgrimes, pel mateix Bonaventura, que va dedicar la seva vida a consolidar el missatge franciscà més autèntic. La divulgació i coneixement de la seva obra es deu principalment al bo de Sant Bonaventura.
El Papa Gregori X, el va investir cardenal i bisbe d'Òstia i més tard ho fou d'Albano. Cap el 1273, Tomàs d'Aquino i Bonaventura es dirigeixen cap a Lió per participar en el XIV Concili Ecuménic. Justament en Tomàs va morir pel camí. Bonaventura va portar el tracte amb els cultes orientals i aconsegueix de firmar la seva unió amb Roma. Vuit dies després, el 15 de juliol de 1274, va morir a l'edat de 53 anys. Hi ha rumors de que fou enverinat pels partidaris de la separació entre l'església llatina i la grega. Va ser sepultat a la mateixa església de Sant Francesc de Lió. El maig de 1562, la revolta dels hugonots va cremar les seves restes. El Papa Sixte V, el va proclamar Doctor Seràfic i el va canonitzar el 1588.
A FER CÓRRER LA CONSUETA PER TOTA LA TRADOSFERA Lo Consueta de Reus... i de tot arreu. Post núm. 849
Sant Enric va néixer l´any 973. Era fill d´Enric el Batallador, duc de Baviera, i la princesa Gisela de Borgonya. A la mort del seu pare va ocupar el tron, amb vint-i-dos anys. Era un dels prínceps més instruïts del seu temps. L´1 de gener de l´any 1002 va ser proclamat emperador d´Alemanya. Acabava de morir l´emperador Otó III i, com que no deixava descendència directa, corresponia per dret a Enric ocupar el tron de l´Imperi romanogermànic. Sant Enric va organitzar un formidable exèrcit i a poc a poc va aconseguir imposar la pau a tots els seus dominis fent, a més, tributaris als reis veïns.
Interessat en la reforma espiritual del clergat, l´any 1007 va convocar a Francfurt un concili general per tractar aquest tema. Quan Enric va entrar a la sala del concili es va postrar a terra davant de tots els bisbes en humil i ple reconeixement de la seva potestat en tots els assumptes espirituals; aital gest d´humilitat no l´havia fet cap emperador germànic. Sota la protecció imperial, el concili va dictar severes normes disciplinàries i Enric es va encarregar de fer-les complir.
L´emperador va fundar, nombrosos mo-nestirs i noves esglésies. A Alemanya encara es conserven moltes de les grans catedrals aixecades sota el seu regnat. Destaquen sobre les antigues ciutats com autèntiques fortaleses i la seva silueta marca sempre dues torres o dos absis iguals, que simbolitzen els dos poders: l´Església i l´Imperi.
Quan mor a Roma el papa Sergi IV i és elegit successor el papa Benet VIII, aquest és expulsat de Roma per l´antipapa Gregori i es refugia al costat de l´emperador, el qual organitza una marxa sobre Roma per col·locar el Papa a la Santa Seu. El Papa, en agraïment, li regala un globus d´or adornat amb pedres precioses, que representa la seva sobirania sobre el món, i des de llavors aquest va ser el símbol dels emperadors.
Sant Enric i la seva esposa van ser ungits i coronats com a emperadors de la cristiandat. Era el 14 de febrer de l´any 1014. Enric moria el 13 de juliol de 1024. Una gran processó traslladava les seves restes a la catedral de Barnberg, on encara es conserven.
Totes les informacions han estat extretes de la web de l'Arquebisbat de Tarragona.
A FER CÓRRER LA CONSUETA PER TOTA LA TRADOSFERA Lo Consueta de Reus... i de tot arreu. Post núm. 843
Cristòfol de Lícia, conegut com a Sant Cristòfol màrtir, és un sant cristià, sobre l'origen del qual les distintes tradicions religioses estan en desacord.
La tradició catòlica, transmesa sobretot en la llegenda àuria de Jaume de la Voràgine, el descriu com un gegant cananeu, que després de la seva conversió al cristianisme ajudava els viatgers a travessar un perillós torrent portant-los sobre les espatlles. La llegenda afirma que en una ocasió, va ajudar el xiquet Jesús a creuar el riu; sorprés pel pes de l'infant, aquest li va explicar que es devia al fet que portava sobre la seva esquena els pecats del món, i després d'això va batejar el gegant i li va encomanar la prèdica.
El nom de Cristòfol (del grec Χριστόφορος, Christóforos, "portador de Crist") li vindria d'aquesta gesta. La llegenda, considerada apòcrifa des d'antic, continua sent popular, malgrat que el Vaticà oficialment va proclamar-la no canònica el 1969.
En la tradició ortodoxa, la llegenda descriu Cristòfol com un bàrbar de singular grandària, provinent d'una tribu berber, que va ser executat davall l'emperador Deci per predicar la fe cristiana, després d'haver realitzat nombrosos miracles. Per a ambdós esglésies cristianes, la historicitat de Cristòfol no està en dubte.
Sant Cristòfol és el patró dels viatgers, els arquers, els automobilistes, els solters, els barquers, els conductors de autobús i de taxi, els venedors de fruita, els mariners, els mossos de corda, els aiguaders, les tempestes, la pedra, i els afectats de mal de queixal. Com que compleixo justament tres d'aquestes característiques m'ha vingut de gust comentar-vos quatre coses del bon Cristòfol, avui que és el seu dia. Al Santuari de Misericòrdia de Reus, hi ha una capella lateral amb una imatge del sant.
A FER CÓRRER LA CONSUETA PER TOTA LA TRADOSFERA Lo Consueta de Reus... i de tot arreu. Post núm. 835
Sant Marçal fou bisbe de la seva localitat de Llemotges. Segons els testimonis de Sant Martí de Tours, el nostre Marçal fou enviat per Roma, a evangelitzar les Gàl.lies, en el segle III. Altres llegendaris menys contrastats i totalment idealitzats ens diuen que Marçal, fou contemporani de Jesucrist, i fins i tot el posen al Sant Sopar, aguantant la palangana. També s'ha dit que fou Sant Pere mateix el qui l'envia a les Gàl.lies. La primitiva església de Sant Marçal a Llemotges, no seria doncs del segle tercer, sinó del primer. No hi ha cap prova històrica que ho confirmi i sembla que la llegenda va ser promoguda pels Abats del Monestir de Sant Marçal, a fi i efecte de millorar la seva influència o importància. En els segles XII i XIII, fou un centre productor de lírica trobadoresca molt conegut.
Sant Marçal és celebra el 30 de juny. Altres sants del calendari van escollir el nom de Marçal, i així trobem fins a cinc nominacions més al llarg de l'any. Son cinc màrtirs que s'anomenaven Marçal, i que celebren la seva diada el 16 d'abril, el 10 de juliol, el 22 d'agost, el 28 de setembre, i fins i tot el 13 d'octubre. El primigeni i original, és Sant Marçal de Llemotges, honorat el darrer dia de juny, justament l'endemà de Sant Pere. Llemotges, dita en occità Limòtges o Lemòtges, fou una important localitat occitana. Actualment és la capital del departament de l'Alta Viena, i de la regió francesa del Llemosí. Esta a la vora dreta del riu Viena que dona nom a la comarca. En el seu escut hi figura la iconografia de Sant Marçal. Actualment compta amb gairebé 140.000 habitants.
Precisament el monument més important de Llemotges és la seva catedral, situada en un turonet i envoltada pel nucli antic. La catedral de Llemotges fou inicialment romànica i data del segle XIII. Fou acabada el segle XV en estil gòtic. L'antiga abadia de Sant Marçal fou un important centre de producció d'esmalts, de gran valor en els segles XII i XIII. La descoberta de caolí l'any 1768, prop de Llemotges va permetre la creació d'uns obradors de porcellana de pasta dura, dependent de la principal de Sèvres, de molta anomenada.
A Catalunya, Sant Marçal és patró de la població del mateix nom, a l'Alt Penedès. També ho és de Terrassola a la mateixa comarca. Per tot el Penedès, el Garraf, o fins i tot el Baix Llobregat, tenen molta anomenada els tres sants de procedència franca, com son Sant Marçal, Sant Martí de Tours o també Sant Sadurní. Foren introduïts al país, pels monjos benedictins que vingueren a predicar i evangelitzar les terres catalanes, al temps que introduïen noves formes de conreu de l'agricultura, tècniques d'elaboració de ceràmiques més modernes o àbits d'ensenyament ben profitosos per a naltros. Al Montseny hi ha l'ermita de Sant Marçal a prop del Matagalls, (a la foto superior). També coneixem una capella dedicada al sant, a la vila de Montblanc.
És un nom molt lligat a Catalunya i especialment estimat per tots. El fet de portar una ce trencada; (Ç) li atorga un llustre de catalanitat molt especial.
Enhorabona a la Montserrat Queralt que viu ara a Irlanda i aviat tindrà un fillet que s'anomenarà justament Marçal. Aquest post va dedicat a vosaltres, la família Kottler-Queralt. Una salutació des de Catalunya i que tot surti molt bé.
A FER CÓRRER LA CONSUETA PER TOTA LA TRADOSFERA Lo Consueta de Reus. Post núm. 819
Feia dies que no us recomanava cap article dels blocs amics. Avui passejant per la meva catosfera particular de lectures sovintejades, he aturat el carró davant del rafal ombrejat de l'Àngel Canet. Us enganxo doncs el seu post dedicat al sant del dia. Podeu clicar el títol per anar al seu bloc.
"Honorem el sol davall el seu nom. El precursor de Jesús va perdre el cap per la dansa dels set vels. Amb el seu nom s'anomenen els qui, essent algú, no són ningú. També en nom seu se celebra a tots els PPCC la nit més festiva i foguera de tot l'any: la nit dels solstici d'estiu" (Roger Costa i Solé)
Comencem afirmant que és més important la revetlla que el dia de sant Joan, pels elements populars que conté: coques, fogueres, petards... La nit més curta de l'any és celebrada per totes les cultures. I als Països de Parla Catalana, a més a més, és la més festiva de tot l'any: sols cal pensar en les falles dels Pirineus, les fogueres d'Alacant, les festes majors (la delas cavalls a Ciutadella, la dels castells a Vic, la festa al patró al meu poble, etc. El fet que la flama del Canigó s'escampe des del seu cim a la resta de les nostres terres i el fet de ser la (festa) més comuna a tots, han fet que aquesta diada siga reivindicada com a festa nacional dels PPCC.
És la nit dels solstici d'estiu, com ja ha dit Roger Costa, encara que tot el mñon sap que astronòmicament és dos dies abans. És el moment de collir herbes, que tenen virtuts màgiques en aquesta data.
Joan o Jan és un nom comú en la mitologia popular, té un estrany significat d'anonimat però amb personalitat pròpia. Designa éssers fantàstics sense nom vinculats als fenómens naturals: Joan de la neu, del vent... Jan o Joan és sinònim de bruixot, d'estranger o d'una altra cultura.
El que podem saber sobre sant Joan Baptista ho trobem als evangelis (sobretot el de sant Lluc) Naix sis mesos abans que Jesús. Els seus pares, sant Zacaries i santa Elisabet, eren considerats estèrils per la seua edat. Un àngel s'apareix a Zacaries i li anuncia un fill que faria història i li diu que el nom que ha de dur és Joan. Elisabet s'amaga i al sisé mes rep la visita de Maria perquè l'àngel que li havia anunciat que anava a ser mare, també li havia fet partícip de l'embaràs d'Elisabet.
Els primers anys de Joan van ser molt discrets. És quan té trenta anys que apareix vestit de pell de camell, fent vida d'anacoreta, predicant austeritat i batejant al riu Jordà la gent que l'anava a escoltar. I per això serà anomenat Baptista. I es troba amb Jesús que li demana el Baptisme. I a partir d'aqueixa ocasió es van veure en poquíssimes ocasions.
Joan també té els seus deixebles. Va seguir predicant i fou detingut per Herodes. A la presó, els seus deixebles, el mantenien al corrent dels progressos de Jesús. Romangué tancat a la fortalesa de Maqueront quan, per la festa d'aniversari d'Herodes, la seua filla Salomé va ballar pels convidats la dansa dels set vels. Quan va haver acabat, Herodes va dir a la xica que li demanara el que volguera i ella, després de preguntar-ho a Herodies, la seua mare, va demanar el cap de Joan el Baptista.
I finalment, com a dada curiosa, Sant Joan és el sant, juntament amb Jesús i Maria, que té més d'una data al calendari: aquesta per al naixement i el 29 d'agost com a Sant Joan Degollat o Degollaci. La importància que té es veu perquè se celebra més el naixement que la mort i que està situada en el calendari solar al solstici d'estiu.
PD: BON DIA DE SANT JOAN A TOTES I TOTS. I FELICITATS A AQUELLES I AQUELLS QUE EL TENEN PER TITULAR. He seguit el llibre de Roger Costa i Solé. Àngel Canet Català - Valldalbaidi
• SANT PERE - 2008 • FESTA MAJOR DE REUS
← Falten 5 dies per la diada de Sant Pere. ← Cliqueu per consultar tot el programa.
Sant Jordi ja està desat al calendari dels records. Ara és el moment de fer un parell de consideracions sobre una confusió que he vist en mitjans de comunicació escrits i escoltats. També hi han caigut alguns blocs amics, amb tota la bona fe del món, dit sigui de pas. És ben normal.
El dia de Sant Jordi, és el 23 d'abril. Celebrem el nostre sant patró. Un personatge que històricament es descriu com a: "Militar romà i màrtir cristià" Tota la iconografia heròica és totalment llegendària i duta de terres orientals. Del sant se'n tenen referències en multitud de llibres, com són ara el Palimpsest Acta Sanctorum (segle V), el Georgslied (segle IX) o els escrits de Iacopo da Varazze (La Llegenda Àuria, del segle XIII amb el drac i la rosa).
La tradició catòlica el fa fill de Geronci, un oficial romà de la Capadòcia destinat a Diòspolis, actual Lod (Israel). Allà, es casà amb una jove local, anomenada Policromia, i tingueren un fill; Georgius (en català, Jordi). A l'arribar a la majoria d'edat, Jordi s'allista a l'exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan comptava amb trenta anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú i entrà a formar part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià.
El 303, l'emperador ordena una persecució contra els cristians però el tribú Jordi es nega a actuar. Interrogat, els comunica que és cristià. Dioclecià ordena la tortura del traïdor; és encadenat a una roda d'espases i posteriorment, decapitat. La tradició comenta que l'esposa de l'emperador, Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en veient l'exemple de Jordi, però poc després foren martiritzats.
El cos del màrtir Jordi fou traslladat a Diòspolis. Damunt la tomba, pocs anys després Constantí I hi féu edificar una església en honor seu, seguint consells d'Eusebi de Cessaria. Constantí fill de santa Elena, fou el primer emperador cristià i aboleix la seva persecució el 1313 en l'edicte de Milà. El 494 fou santificat pel Papa Gelasi I. Els cavallers de les Creuades portaren el seu culte a Catalunya i amb els anys esdevingué el nostre sant patró.
Moltes Jordines celebren el seu sant aquest dia, però concretament hi ha destinat un dia per a les Jordines i Georgines. Justament el 15 de febrer es celebra santa Geòrgia o dita més aviat santa Jordina. És el mateix dia dedicat a Sant Faustí i Santa Jovita, màrtirs, o Sant Claudi de la Colombière, o Sant Joan Baptista de la Concepció entre altres. Santa Jordina verge, no és massa coneguda. Va agafar el nom de Sant Jordi, del grec Georgos, que vol dir pagès. El sant de la Capadòcia també va ser agafat per altres sants del calendari com ara Sant Jordi, bisbe (19 abril); Sant Jordi, diaca i màrtir (27 juliol); Sant Jordi, monjo i màrtir (24 d'agost) o Sant Jordi, prevere (25 d'octubre), entre altres sants, beats i companyia.
Les noies o dones anomenades Jordina, ho poden celebrar quant vulguin, però cal dir que tenim un dia dedicat al calendari anual, el 15 de febrer, per una santa que porta el seu nom. La dependència masclista de certs noms femenins es fa palès en tot el santoral cristià. Les Joanes ho celebren per Sant Joan el 24 de juny, quant al llarg de l'any hi ha forces dedicacions a santes dites Joana. Joana d'Arc per exemple. De tot plegat depèn també la sana intenció dels pares o padrins a l'hora de triar el nom de la seva canalleta. Aquí si que no hi ha res a dir.
A FER CÓRRER LA CONSUETA PER TOTA LA TRADOSFERA Lo Consueta de Reus.
El dia de la nostra santa patrona la Mare de Déu de Montserrat.
Encara volto per Montblanc, però com que avui és la Mare de Déu de Montserrat, símbol espiritual de Catalunya, tinc el cor dividit entre dos Monts, un de blanc i un altre de serrat. El patró de la nació catalana i la mare santa de tots els catalans i catalanes, es troben a finals d'abril.
Faré quatre pinzellades de record i homenatge a l'Abat Aureli Maria Escarré, del que enguany celebrem el seu centenari. Abat de Montserrat en temps difícil i patriota irreductible. Escarré va néixer a la vila penedesenca de l'Arboç el 1908. Fa cap, a Montserrat el 1923 i deu anys després canta missa. En temps de la Guerra Civil, hagué de marxar cap a Itàlia, ajudat per la Generalitat.
El 1939 torna a Montserrat, com a Prior del Monestir. Després fou coadjutor de l'Abat Marcet. Poc després fou nomenat Abat. Escarré en un principi va mantenir unes relacions planeres amb el regim franquista. Segurament que l'afany de concòrdia i de pau el feien mirar cap un altre lloc. Eren temps molt complexos i cruels. No farem un judici de conciències, de cap manera.
L'any 1947 es va fer la cerimònia d'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Fou un acte de reafirmació nacional, que el regim franquista va permetre sense masses limitacions. L'Abat Escarré va instigar diverses campanyes de recerca bíblica a terra santa i per tot el món. Va fer possible l'existència de publicacions com Serra d'Or o Germinabit entre altres. La seva militància catalanista el va fer xocar finalment amb la dictadura i el seu aparell repressor.
El 1963 va fer les seves declaracions de crítica clara, al govern de Franco, que va publicar el diari Le Monde. Es va tenir que exiliar a Itàlia novament. Van resultar uns mesos de tensió constant entre la comunitat montserratina i el regim del dictador. Escarré va morir el 1968, sense renunciar als seus postulats crítics. El subseí l'Abat Cassià Maria Just, que ens ha deixat fa poques setmanes.
La meva padrina Carme de Vallbona de les Monges, m'explicava de petit que el seu tiet, el Ramon Inglès va ser secretari de l'Abat Escarré. El pobre Pare Teodor va tenir un tall de digestió i va morir ofegat a una bassa de Can Massana, del Monestir de Montserrat. A la família paterna de Vallbona, hi van enviar forces xiquets a l'escolania i fins hi tot al seminari, però cap d'ells va seguir la vida religiosa. Segons la meva padrina, la Carmeta de Cal Gravat, el seu tiet va viatjar per tot el món i molt sovint anava a Roma a visitar el Pare Sant, amb l'Abat Escarré.
Per acabar, una crítica severa i molt sentida al canal 33 de la Televisió de Catalunya. Avui han programat l'emisió de la santa missa des del Monestir de Montserrat, que jo segueixo cada mes en directe. Al final es pot escoltar el nostre segon himne nacional: El Virolai. Justament aquest diumenge, dia montserratí sens dubte, han tallat el final del cant de l'Escolania. No hem pogut escoltar la conclusió final del cant del nostre Virolai. Sembla que tenien que connectar amb un esdeveniment esportiu. Una colla d'homes suats jugant a la pilota, és més important que el respecte absolut cap els símbols nacionals catalans? Canal 33, avui n'heu fet una de grossa i sense perdó. En fi, bona diada a tots. A valtros també.
A FER CÓRRER LA CONSUETA PER TOTA LA TRADOSFERA Lo Consueta de Reus.
Avui per rematar bé aquest article, he vampiritzat un post de l'amic Àngel Canet. En Valldalbaidi va publicar aquest escrit sobre el sant patró del País València, i avui ens servirà per vestir com cal la nostra parrafada. L'any passat vaig dedicar un post a sant Salvador d'Horta, i feia un esment al Vicent, mig de passada. Per cert que en aquelles èpoques de pesta negra les persones que podien entendre o parlar altres llengües, com ara el nostre sant, eren conegudes amb el nom de consuetes.
Enguany però, us afegiré un parell d'aspectes locals. En Vicent Ferrer i Miquel dona suport a un Papa del Cisme d'Occident, el Pere de Luna, dit Benet XIII que fou Cambrer de Reus. Un altre Papa, també cismàtic, el Gregori XI, en Pere Roger de Belfort, també ostenta el títol màxim de la ciutat. Tots dos en aporten la simbologia al nostre escut de Reus. Us recomano visitar Peníscola i també Avinyò per recuperar l'història d'aquests dos papes rebels.
El segon apunt que volia ressaltar, és la visita a Reus del Vicent Ferrer. Com que tenia tanta fama de sant, la gent el seguia a milers per tot arreu. Al meu poble es va fer un empostissat de fustots i llates i ja de matinada la gent rodejada la plaça de sant Pere i tots els carrers dels voltants. Sembla ser que el pes de la gent enfilada i els nervis entre el poble, al veure que Vicent pujava a dalt del escenari va provocar un allau que trenca el muntatge i esclafa la gent del sota i provoca un desgavell. Com ara aquells batibulls en espectacles esportius actuals. Diuen que ningú va prendre mal, ni tant sols una rascada, ni un simple nyenyo o mal cop. Un miracle local que va meravellar els milers d'assistents de Reus i dels pobles propers que eren als peus del sant valencià. En fi, coses de Reus, ja se sap. "Timete Deum et date illi honorem".
O si voleu, de les Terres Valencianes. Ha estat cèlebre pels seus sermons. Se li atribueix la facultat de parlar amb la llengua materna (català-valencià-balear) arreu d'Europa i ser entés per qualsevol persona. Durant generacions el seu nom ha estat un dels antropònims més extés i característic d'aquestes terres.
Vicent Ferrer naix a la ciutat de València un 23 de gener de 1350. Fou fill de Guillem Ferrer, notari, i de Constança Miquel, una muller de Girona. L'any 1367 inicia la seua vida vinculada al convent de Sant Doménec de València. I estudiarà a les ciutats de Barcelona, Lleida i Tolosa.
Fou prior de la comunitat de 1379 a 1380, però aquest fet no serà el que li donarà la transcendència històrica sinó el de ser àrbitre, conseller, escriptor i predicador durant tota la seua vida.
Destaquem tres fets que protagonitzà: el suport que li donà al cismàtic papa Luna, Benet XIII; la participació en el Compromís de Casp; i l'apostolat i l'evangelització que dugué a cap per tota l'Europa occidental.
Dels seus escrits cal destacar De moderno schismate i De vita spirituali. Però si hi ha alguna cosa que li donà fama, i molta, foren els seus sermons. Dotat per a l'oratòria, amb paraula persuasiva, atractiva i didàctiva. La seua espiritualitat és profundament apostòlica i cristocèntrica.
Pel que fa a la iconografia, tenim molta varietat. Però destaquen dues grans opcions: una en què apareix com un àngel de l'Apocalipsi i predicador del darrer judici. En aquest el vorem amb ales, una trompeta a les mans, una flama sobre el front, etc. I l'altra en què se'l representa amb el seu dit índex dreçat i un llibre a la mà esquerra, i la llegenda: "Timete Deum et date illi honorem". Aquesta és la més habitual a les terres valencianes.
El testimoniatge d'haver en la "sua valentina ac materna lingua fuerit semper locutur" serví en el procés de canonització per part de moltes persones.
Però si hi ha alguna cosa, a més de totes les esmentades abans, per què es caracteritza Sant Vicent Ferrer és l'acció miraculosa. Durant el procés de canonització, hi hagueren molts testimonis que incrementaren encara més, si cap, aquesta reputació. Avui, per la ciutat de València, es munten uns 14 altars, on xiquets i xiquetes representen miracles atribuïts al sant. Els presideix una imatge del sant. I el més antic és el que es col.loca vora el Pouet de Sant Vicent. Data de 1561.
PD: Per redactar aquest apunt m'he servit del llibre de Roger Costa Solé, El Gran Llibre dels Sants, Ara llibres.
Tal dia com avui celebren el seu sant les noies anomenades Guiomar. Ja se del cert que és un nom desconegut i que potser hi ha quatre gates que s'ho diuen, però ja veureu el perquè surt al bloc. A la segona temporada de la sèrie de TV3 dita; Porca Misèria, hi va sortir, en un parell de capítols (11 i 12), una veïna del protagonista interpretat pel Joel Joan. Aquesta noia és va enrotllar amb ell i va resultar que es deia Guiomar.
El paper el feia l'actriu Paula Blanco que ara surt a la sèrie Zoo de TV3 i estava al repartiment de La Plaça del Diamant, juntament amb altres "porcs" coneguts. Una femella impressionant que va protagonitzar unes rebolcades increïbles amb el Pere Brunet, que és com es deia el personatge del Joel Joan.
Aquest nom va resultar tant atractiu com la noia. Resulta que és d'origen germànic i vol dir "famosa en el combat". A Catalunya hi ha una colla de noms d'aquest origen lingüístic, com ara; Engelbert, Hildebran, o Gumersinda. El Machado va dedicar uns poemes a Guiomar, un amor secret que realment va existir, però que resulta una incògnita, possiblement es deia Elionor o Pilar.
Guiomar, Guiomar, mírame en ti castigado: reo de haberte creado, ya no te puedo olvidar.
Sembla que Guiomar fou una emperadriu germànica que mori verge, i que inspira l'expansió del nom per tot Europa. Una protectora de Santa Teresa de Jesús, donya Guiomar de Ulloa fou interpretada al cinema per la Leonor Watling, en el film dedicat a la santa castellana. Guiomar de Ulloa fou protectora de Teresa davant l'inquisició i ma dreta en la fundació de l'ordre de la Bienaventurada Maria del Monte Carmelo, les Carmelites vaja. El primer convent es va edificar amb els seus diners, en una finca de la família Ulloa.
Aquest nom sembla que és més popular per castella i fins i tot a Portugal. Garcilaso de la Vega, va tenir una amant que s'anomenava Guiomar. A Euskadi el tenen com a propi i protagonista d'una llegenda que explica que una tal Guiomar fou morta per un Unicorn. Sembla que Guiomar és una variant de Geomara, que prové de Xiomara i Geomar, i una variació del germànic Hildemar. A les llegendes artúriques hi surt un Sir Guiomar, cosí de Ginebra i amant de Morgana, però això ja és una altra història.
Això de fer un post a partir dels buscadors, és més divertit del que sembla. Et porta d'un lloc a l'altre com si res i al final no sap ni on estàs.
A FER CÓRRER LA CONSUETA PER TOTA LA TRADOSFERA Lo Consueta de Reus.
Ja fa dies que tothom ho deia. El dia d'avui és esperat amb candeletes. No en va, és celebra una onomàstica santoral molt coneguda i estimada. Aquest dijous catorze de febrer és celebra doncs la festivitat de Sant Ciril i de Sant Metodi, com-patrons d'Europa juntament amb el veritable patró espiritual, que és Sant Benet.
En el cor de tots els europeus batega l'esperit dels pobles lliures que al llarg d'aquest segle XXI esdevindrem finalment independents i sobirans. Els sants Metodi i Ciril, eren germans i van viure al llarg del segle IX. Eren de Tessalònica a la Macedònia grega. Copio un bocí del post que l'Àngel Canet Català va penjar fa uns dies al seu bloc. L'estampeta ens mostra els sants amb els seus deixebles.
Ciril nasqué l'any 827 i era el xicotet de set germans. Metodi, el més gran de tots ells, nasqué el 815. Ambdós cridaren l'atenció per la seua afecció als estudis i per la seua virtut.
Metodi, sent encara molt jove, va ser enviat com a governador de la província de Macedònia. Poc temps després, als dos germans els encomanaren la missió d'ensenyar la religió cristiana als eslaus i pacificar diverses regions de Moràvia. Els dos conjuntament traduiren la Bíblia i els textos litúrgics a la llengua eslava, escrits amb caràcters especials, que després s'anomenaren "cirílics" (d'ahí ve aquest significat). Amb açò aconseguiren que els fidels convertits entengueren amb claretat el que pregaven a la litúrgia. (Bé, ve a ser com el nostre "blaüra" però a l'inrevés).
Ambdós foren cridats a Roma pel Papa Adrià, qui els aprovà gustosament aquest nou mètode missioner. Aleshores Ciril professà la vida monàstica i morí allí, en braços del seu germà Metodi, el 14 de febrer de l'any 869, als seus 42 anys d'edat. Metodi, sacerdot ja, celebrava la missa en eslau. Després fou consagrat bisbe i marxà a Panònia, desenvolupant una infatigable tasca evangelitzadora. Els enevejosos el feren sofrir, però va comptar sempre amb el suport dels papes. Sent Arquebisbe de Moràvia treballà amb zel contra el cismàtic Foci. I el Dimarts Sant de l'any 885, a la ciutat de Wellehrad descansà per sempre.
Doncs que quedi ben clar. Aquells que avui us diguin que no hi ha res a celebrar i que la festa no es nostra, els dieu que van ben errats. Avui és Sant Ciril i Sant Metodi, patrons germans de la nostra Europa de les nacions. Apa a fer córrer la consueta.
TRADOSFERA Segons sembla, l'autor del Bloc CONSUETUDINARIUM
és el culpable del terme: T R A D O S F E R A
que fa referència concreta a la blogosfera en l'àmbit de les tradicions i la cultura popular. [ juny-2007 ]
UTILITATS CONSUETA
Tots els enllaços del bloc
els podeu trobar sempre a:
Blog & Roll CONSUETA
Cliqueu per anar al Blog & Roll,
i recuperar enllaços i utilitats
de tot l'Univers Consueta.
L´emperador va fundar, nombrosos mo-nestirs i noves esglésies. A Alemanya encara es conserven moltes de les grans catedrals aixecades sota el seu regnat. Destaquen sobre les antigues ciutats com autèntiques fortaleses i la seva silueta marca sempre dues torres o dos absis iguals, que simbolitzen els dos poders: l´Església i l´Imperi.
"Honorem el sol davall el seu nom. El precursor de Jesús va perdre el cap per la dansa dels set vels. Amb el seu nom s'anomenen els qui, essent algú, no són ningú. També en nom seu se celebra a tots els PPCC la nit més festiva i foguera de tot l'any: la nit dels solstici d'estiu" (Roger Costa i Solé)
Fou prior de la comunitat de 1379 a 1380, però aquest fet no serà el que li donarà la transcendència històrica sinó el de ser àrbitre, conseller, escriptor i predicador durant tota la seua vida.
