Un pessebre popular sense caganer, no és pessebre, ni és res.
Si, si, ja ho se, que del tema caganer, darrerament tothom en parla. Que si caganers del Borbó, del Benach, del Montilla. Caganers castellers, diables, grallers... És cert potser ja n'hi a prou, no?
Una cosa son les figuretes aquestes, més aviat per a col·leccionistes i l'altre, és el caganer que posem al nostre pessebre. Hi ha veritables meravelles de caganers de tot el món, en diferents col·leccions. De gairebé totes les parts del planeta. Una dèria ben saludable que compta fins i tot amb una Associació d'Amics del Caganer.
Fa uns anys vaig anar a Olot a un Congrés Pessebrista i vaig poder contemplar un recull de més de dues mil peces diferents. Vaig estar a punt de començar una col·lecció, però masses fronts oberts, van fer-me dessistir.
Avui només farem una mica de galanteix del nostre caganer entranyable i simpàtic, que no pot faltar al nostre pessebre. Un versot del caganer d'autor desconegut, però que fa forces anys vaig trobar en un llibre dedicat a aquesta figura tant nostra.
EL CAGANER ............. Resguardat per un matoll al pessebre fa presència, vora un camp ple de rostoll carregat de paciència. ............. Un mal moment va venir a la pobra figureta, es va tenir d'ajupir per deixar la panxa neta. ............. Amb incòmoda postura resisteix dies i nits, una sort té mentre dura; a l'hivern, no hi ha mosquits. ............. Es buscat per la canalla a les mates del bosquí, i quan veuen la troballa, baixet diuen: és aquí. ............. Llavors fan tots el distret com si no en fessin ni cas, un menut mirant el fet es posa les mans al nas. ............. Fan broma petits i grans del pagès sofert, humil, que gaudeix d'un bon descans quan el cos queda tranquil. ............. Al pessebre escampat posa el toc joganer, l'únic que està amagat, el graciós Caganer. .............
El caganer vindria a ser com una mena de metàfora simbòlica. Cal abonar la terra per a que aquesta doni el seu fruit. En èpoques passades és va popularitzar la figura amb certes atribucions de bona sort. El caganer és un amulet popular per cercar la bona ventura per l'any vinent. Un trencament absolut de les mentalitats nou-centistes més aviat conservadores. Però com que "caga el rei, caga el papa, i de cagar ningú s'escapa".
Us recomano que llegiu un post d'abans d'ahir, que l'amic Dimoniet va publicar al seu bloc, tractant la figura del Caganer. Ens dona dades etnogràfiques, històriques i costumistes del nostre personatge.
A banda del caganer, també hi ha, el pijaner, perquè aquí a Catalunya, som escatològics de mena. Si...! ...i que passa? Si voleu trobar-ho tot sobre el tema, visiteu aquest bloc de l'Institut d'Estudis Escatològics. Apa doncs a fer córrer la consueta, cames avall que vaig a treballar tot seguit.
Lo Consueta de Reus.
SI HAS TROBAT INTERESSANT AQUEST BLOC, POTS VOTAR-LO AL RANKING DEL TOP CATALÀ.
Recull d'algunes dites populars sobre Santa Llúcia.
Els millors refranys que ha generat la nostra cultura dita de canya i cordill.
El savi calaix de sastre que enriqueix el calendari previ al Nadal.
Per Santa Llúcia, creix el dia un pas de puça; no creix ni disminueix fins que el Nen Jesús no neix.
Per Santa Llúcia, l'oli torna a l'oliva.
Per Santa Llúcia, minva la nit i creix el dia.
Per Santa Llúcia, s'escurça la nit i s'allarga el dia.
Santa Llúcia de Puigmal, tretze dies d'aquí a Nadal.
Santa Llúcia la bisbal, a tretze dies de Nadal.
Santa Llúcia treu les fires i les festes de la bústia.
Santa Llúcia us conservi la vista i la claredat!
Per Santa Llúcia, un pas de puça.
Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall; per Ninou un pas de bou, i per Reis mitja hora creix.
Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de pardal; i per Reis burro és qui no ho coneix.
Si us agraden les dites populars, refranys, i parèmies, us recomano una web del Víctor Pàmies que us obrirà les portes cap els seus indrets especialitzats en aquesta temàtica, el Refranyer. Apa que les dites us siguin propícies. A fer córrer la consueta s'ha dit.
Lo Consueta de Reus.
SI HAS TROBAT INTERESSANT AQUEST BLOC, POTS VOTAR-LO AL RANKING DEL TOP CATALÀ.
Rafael d'Amat de Cortada i de Senjust, lo dit Baró de Maldà.
Avui el nostre extens post número 499 el dedicarem a honorar un personatge força curiós. El conegut com a Baró de Maldà, nat a Barcelona, el 1746 i mort a la mateixa ciutat comtal el 1819. A llarg de la seva vida va fer forces viatges per tot el país i curiosament escrivia narracions de les seves vivències diàries i els llocs que visitava. Resulta com una mena de bitàcola de fets, tradicions i costums que ell mateix, anomena el Calaix de Sastre. És per això que podem dir que el nostre baró fou el primer blocaire i degut a la seva temàtica generalment costumista, es clar, el Primer Consueta, veritable pioner en la divulgació de les tradicions i la festa. El precursor del consuetisme.
El Baró de Maldà era fill del coronel Antoni d’Amat i de Junyent i de Maria Teresa de Cortada i de Senjust. Era nét del primer marquès de Castellbell per la branca paterna i va heretar la senyoria de Maldà per la branca materna. Es va casar a vint anys amb la seva cosina germana Maria Esperança d’Amat i de Rocabertí, (al quadre de dalt a l'esquerra), filla del segon marquès de Castellbell, de qui va tenir vuit fills. La seva llar d’infant va ser al carrer del Bisbe Caçador de Barcelona i al llarg de la seva vida va viure a la casa familiar del carrer de la Portaferrissa, prop de l’església del Pi.
Rafael d'Amat pertanyia a la petita noblesa catalana borbònica i rendista, una colla de vividors, però les seves possessions i les seves rendes no li comportaven gaire poder econòmic ni polític. Havia estudiat amb els jesuïtes al Col·legi de Cordelles; allà va ser introduït a l’estudi del llatí. També tenia coneixements de francès i d’italià.
Des de 1769 i fins a la mort el 1819, durant cinquanta anys i amb una regularitat admirable, va escriure aquest diari que va anomenar Calaix de sastre. Volia copsar tot allò que succeïa al seu voltant i donar-ne notícia, de tal manera que quan va aparèixer el Diario de Barcelona el 1792, hi va escriure que ara serien dos a fer diaris. Si hagués viscut en els nostre dies, estaria encantat de la vida. El Baró enfilat dalt del balcó no és perdia cap detall de la festa.
Amb les seves anotacions el Baró de Maldà va omplir milers de pàgines que varen integrar setanta-un volums manuscrits conservats. Es tracta d’un corpus d’una gran unitat, en el qual coexisteixen gèneres literaris distints, redactat en un llenguatge col·loquial, fortament castellanitzant, de to popular. A través d’aquests textos es pot resseguir l’estat de la llengua, la cultura, la literatura, els costums i els esdeveniments del país, però sobretot de Barcelona, en aquells anys. És lleugerament racionalista en tant que fill del seu temps, però profundament marcat per la religió i conservador, com s’escau a la petita noblesa rendista. Visceralment anti francès a partir de 1789, havia incorporat a la seva vida social, no obstant això, les convencions de la politesse.
El Baró és refinat, alhora que un xic vulgar. És elitista i alhora l’atreu profundament tot el que és popular, hedonista, contradictori i tímid, extrovertit i banal, és un grafòman impenitent per la seva dedicació. És un personatge sorprenent i un dels exemples més característics del rococó literari català. Un consueta de cap a peus, sens dubte.
El Baró de Maldà no va publicar mai el Calaix de Sastre ni ho pretenia, sinó que el va donar a conèixer fragmentàriament a través de lectures en les tertúlies barcelonines que freqüentava, o les que improvisava durant les seves estades fora de Barcelona. També en copià volums per fer-ne obsequi a coneguts i familiars. La Reial Acadèmia de Bones Lletres el nomenà Membre Numerari d’aquesta Institució l’any 1816. I a final de l'any 7 del segle XXI és escollit patró i mestre per lo redactor d'aquest bloc.
Apa a fer córrer la consueta que ara ja tenim un patró de primera. El nostre precursor blocaire, el Baró de Maldà, escollit ànima protectora del meu bloc a partir d'ara mateix. En parlarem més i millor. Visca el Baró de Maldà !!!!.
Ahir tornant de La Bisbal per la carretereta del coll de Maria Cristina, des del Vendrell cap a Valls, vaig passar pel poble d'Alió. Un municipi de l'Alt Camp amb un celler força bonic i un campanar molt curiós. A la foto tenim, la cúpula del campanaret amb una aparença de torre de defensa de la passada guerra civil del 36-39. Vestigis de les nostres batalles fratricides. El meu pare sempre que passem per Alió, camí de Santes Creus, ens recita una dita popular que havia après del meu padrí Pep de Vallbona, que potser hi va anar a comprar o vendre alguna cosa, quant vivia a Vallmoll.
Gent d’Alió d’olla grossa i petit sermó. Feu el bé, no feu el mal que altre sermó no us cal.
Apa, que la fresqueta del capvespre faci córrer ben bé la consueta.
Felicitats a totes les mares del món. Us dedico aquest vídeo del YouTube, creat per "Taxikey". Fou pensat per la diada de Sant Jordi, però crec que també us agradarà de veure en un dia tant entranyable per les nostres mares.
Tinguem bona diada tots plegats, ara que son les dotze en punt del migdia, d'aquest Dia de la Mare. Rebeu amb gratitud aquest pom de roses, i a fer córrer la consueta com de costum.
Aquesta Setmana Santa els que visiteu el meu Fotogràrium, ja haureu vist el munt de creus que us he mostrat. Aquest any he dedicat el monogràfic al municipi de La Selva del Camp, a la meva comarca del Baix Camp. Indret molt acollidor i de visita agradable. L'anima de la Comuna del Camp, està bellament ornamentada per un bon nombre de creus de terme, votives i sacres, que beneeixen tot els racons de la vila. Agraeixo als vilatans la seva amabilitat responen les meves preguntes en les meves tasques de treball de camp. Especialment a l'Anton Ferrater i la Sra. Angelina, que en saben un grapat. La senyora Pepita Ciurana de Cal Marrill es la que hem conta una llegenda local, que pel seu valor testimonial, vull que la conegueu. Es una miqueta "porno-gore".
La creu de l'antic camí de Tarragona, a la carretera de Vilallonga del Camp, la trobarem a mig camí de la capella dedicada a Sant Nicolau i l'ermita de Paretdelgada. El dilluns passat us la mostrava al Fotogràrium. Es de fet la que il·lustra aquest post. Doncs bé, si observeu atentament veureu que el Sant Crist, te la part inferior malmesa. Efectivament de cintura per avall, la pedra està totalment feta mal be. Segons m'expliquen les coses van anar així.
Diuen que fa molt de temps hi havia un home a la Selva que era molt descregut i malparlat. Era vingut de fora i estava casat amb una vilatana. Havia deixat mig abandonades les terres dels sogres i diuen que maltractava a la seva dona. Amic de tavernes i raons, no treballava mai i vivia dels recursos cada vegada més minvats de la casa pairal de la muller. Renegat i poca solta, només era amic del companys de borratxera i dels quatre arreplegats que l'hi reien les gràcies. Amb els "compinxes" anava a caçar pel terme i diuen que no respectava ni closques, ni nius. Tret per aquí, escopetada per allà, embrutant per tot arreu.
Tot i saber que la seva dona, estava en bon estat, esperant la seva primera criatura. La deixava sola i ben desatesa. Sort de les veïnes i amigues que s'esmerçaven en fer planer l'embaràs. Era Setmana Santa i la gent de bé de La Selva complia amb les tradicions. Dejunis, abstinències, misses i calvaris, ja se sap es el costumari de la vila. Conten que el Divendres Sant d'aquell any, el nostre personatge va sortir a caçar pel terme. La seva dona l'hi ho va demanar que no sortís per la mort de Déu. Que no la deixes sola. Que era dia de silenci.
Ell va agafar l'escopetó i a matar s'ha dit. Diuen que abans de sortir del poble encara va engegar un parell de trets a l'aire per fer-se el fatxenda. A mi no m'atura ni Déu ni s'ha Mare, va dir. Sembla que el mal caçador, blasfem de mena, al passar per l'alçada de la creu, va apuntar amb l'arma cap el Crist. Diuen que va obrir foc, un parell de cops i que va provar la seva punteria en la imatge de pedra. Va deixar ben esgarrades les cames del pobre Jesucrist. Ell mai ho va dir, però tothom s'ho va imaginar. El miraven de reüll i ell els maleïa en veu baixa, potser amb remordiment. Segur que amb rancúnia.
Al cap dels mesos la seva dona va trencar aigües i el seu xiquet va néixer. Una desgràcia de la vida. La pobre criatureta estava mal formada. No tenia cames. Només uns manyocs a les cuixes. La mare estava trasbalsada i va morir de dolor. El pare diuen que es va anar a penjar a dalt d'una figuera. Altres veus diuen que va marxar del poble. El cas es que els pobres avis es van tenir que fer càrrecs del pobre esgarradet. Una llàstima tot plegat.
Això es el que hem van explicar. Ja veieu com eren abans les coses. Segur que tots heu sentit contar, fets com aquests en diferents pobles i viles. Potser les vostres iaies us narraven episodis tràgics o historietes viscudes. La meva iaia Antònia, la padrina, en sabia un grapat que algun dia us aniré explicant. Es la cultura de canya i cordill.
La Quaresma és el període de quaranta dies d'abans de Pasqua, que el calendari litúrgic cristià assenyala per a preparar-se per a la Setmana Santa. Comença el Dimecres de cendra i acaba el Diumenge de Rams. L'objectiu de la Quaresma és establir un període de reflexió i penitència en el que els cristians tinguin temps de preparar-se per la celebració pasqual. Aquesta setmana que avui comencem es la sisena i última del període quaresmal, tot i que la tradició ens allarga la penúria fins a Pasqua, el Divendres Sant. La setmana actual també s'anomena de Passió i conclou amb la festa de la benedicció de les palmes i palmons. Això serà el Diumege de Rams, aquest diumenge doncs.
Tradicionalment també és practica dejuni i abstinència."Quaresma" deriva del llatí quadragèsima, o el "quarantè" dia abans de Pasqua. La durada de la Quaresma té el seu origen en el simbolisme del nombre quaranta que es tenia com a símbol de plenitud. Així, quaranta dies son els que van durar el Diluvi, els dies que van passar Moisés i Elies a la muntanya, o els dies que va dejunar Jesús al desert. Les dates del període quaresmal varia cada any en funció de com quedi fixada la Pasqua. El Diumenge de resurrecció sempre cau entre el 22 de març i el 25 d'abril, i per tant Dimecres de Cendra i l'inici de la Quaresma oscil·laran entre el 4 de febrer i el 10 de març. Durant la Setmana Santa s'esdevé la primera lluna plena de la Primavera.
De sempre s'ha associat la Quaresma amb el dejuni i abstinència. Antigament era una pràctica molt més estesa i extrema que en l'actualitat. Durant l'Edat Mitjana era habitual la prohibició del consum de carn i ous En el present el costum s'ha relaxat, i per exemple l'Església Catòlica només estableix com a dia d'abstinència el divendres de Quaresma. El dejuni durant la Quaresma es considera una manera mitjançant la qual els cristians s'identifiquen amb el patiment de Crist durant la Passió. Encara actualment el Divendres Sant es un dia d'abstinència, que observem gairebé tothom.
Representem la Quaresma amb la figura d'una vella, amb un bacallà i un cistell de verdures. La que guarneix l'article, està treta del Costumari Català de l'Amades. Les set setmanes es figuren amb les set cames, que es tallen cada divendres. Un costum que a Reus encara seguim escrupolosament. Existeixen gran nombre de refranys i dites referides a aquest bonica tradició catalana de la Quaresma.
Carnestoltes quinze voltes i Nadal de mes en mes tots els dies fossin festes la Quaresma mai vingués.
Encara que no ho sembli, doncs aquests dies fa un fred que pela, la primavera arriba aquesta setmana. L'equinocci per fi ens visita. Exactament el moment precís, ha estat avui dia 21 de març a les 01:07. Això es cap a mig quart de dues de la matinada. Hora oficial nostre es clar. Per cert el dissabte canvien l'hora, però això ja vindrà.
Ahir dimarts, de matinada, estava a Tarragona i feia un fred moderat, però sec. Vaig creuar més tard l'Alt Camp i a l'alçada del coll de la Riba el fred era ja intens. Arribat a Montblanc cap a les set tocades, el termòmetre marcava 1º positiu, ben poca cosa. A mig matí vaig anar cap a Falset que encara no havia vist gens el sol. El núvol no afectava la vila de Móra d'Ebre, que lluïa un sol espaterrant. A l'arribar a Reus cap a quarts de dotze del migdia, feia fresqueta i molt de vent. Un recorregut primaveral, només hi faltava la pluja. Març, marçot, mata la vella, vora el foc. I al Bona si pot. Es el començament de la primavera, ja se sap.
Moltes festes i celebracions coincideixen amb l'arribada de la nostra primavera. De fet, tot un seguit d'esdeveniment lúdics i festius, que ara veiem associats al santoral cristià, provenen dels vells costums pagans al voltant de l'adoració de la terra i la fertilitat de la primavera. Els antics romans la simbolitzaven amb la deessa Flora, que es encara avui la icona estacional.
El terme pagà, ve del llatí "paganus", que vol dir pagès. Es a dir les festes pageses o paganes anteriors a la romanització i posterior cristianisme, tenien generalment una relació amb la terra. Les festes "Cereals" en honor a la deessa Ceres o Demeter, les celebracions "Terentines" per a Terensis i també les festes "Florals" per la primaveral deessa Flora, entre d'altres.
En els antics calendaris, la primavera marcava l'inici de l'any, d'aquí el prefix prima, que vol dir primera i que s'ha conservat a la paraula. Encara avui diem d'una joveneta, que te tretze primaveres. La imatge de la simbòlica primavera ens altera a tots i a totes.
Si voleu controlar el tema de les estacions, santorals, llunes, i un grapat de coneixements populars sobre el nostre calendari, us recomano, l'Almanac del Cordill. Es una mica tard, però encara el podeu trobar.
Qui sap el nom de l'autor del quadre?. Com es titula?. 1478?. Què dieu...?
TRADOSFERA Segons sembla, l'autor del Bloc CONSUETUDINARIUM
és el culpable del terme: T R A D O S F E R A
que fa referència concreta a la blogosfera en l'àmbit de les tradicions i la cultura popular. [ juny-2007 ]
UTILITATS CONSUETA
Tots els enllaços del bloc
els podeu trobar sempre a:
Blog & Roll CONSUETA
Cliqueu per anar al Blog & Roll,
i recuperar enllaços i utilitats
de tot l'Univers Consueta.
