El sociòleg Salvador Cardus va presentar ahir un informe (noticia amb video en aquest enllaç) que analitza el consum cultural dels joves. Les conclusions a les que arriba es poden resumir en una frase: Poca i en castellà.
El territori estudiat comprén Catalunya, País Valencià i Ses Illes. Està previst que en properes edicions (l'estudi es farà cada dos anys) s'hi vagi incloent la Franja, Andorra i la Catalunya Nord. Amb la qual cosa, afegeixo jo, els resultats seran encara pitjors.
No conec l'estudi en detall però si que voldria fer alguns comentaris sobre les conclusions Des del meu observatori personal, tingui el valor que tingui i centrats principalment en el meu entorn de veï de barri amb majoria castellanoparlant de ciutat del cinturó de Barcelona.
Vulguis que no i malgrat tot a la vida el factor humà és important. Un professional (del sector que sigui) preparadíssim que no sàpiga relacionar-se o que no faci res per a que el coneguin ho te dificil per a desenvolupar la seva carrera. I potser algú amb menys capacitat tècnica però que se sàpigui vendre, arribarà a triomfar (Hi ha qui confon això amb arrosegar-se o fer la pilota però no te res a veure). Una xarxa de contactes (networking que en diuen) és esencial. A la feina i a la vida, ja que som animals socials i necessitem dels altres per a desenvolupar-nos personalment.
Tot això és una gran obvietat.
Ara bé, sembla que a nivell de grup (de grup nacional, vull dir) no ho tenim tan clar.
A la web de la Frankfurter Buchmesse podem veure que els organitzadors diuen literalment que "no podien ser més feliços" després de veure com ha anat l'esdeveniment en general. Pel que fa al paper de la Cultura Catalana el Director Marketing i Relacions amb la Premsa, Thomas Minkus, considera que ha estat un èxit. Es refereix a Quim Monzó i a Maria Barbal com a dues de les superestrelles de la Fira.
A més, en línia amb les declaracions del Director Jürgen Boss (que va felicirar l'Institut Ramon Llull), també Herr Minkus es mostrà complagut de saber que significa la Cultura Catalana i pensa que la seva participació com a convidada d'honor d'enguany ha estat la més moderna i diversa que han tingut en anys. (enllaç amb aquest article en versió anglesa aquí)
L'absència dels escriptors catalans en llengua castellana ha estat incompresa o, en el millor dels casos, mal paida. El mateix director de la Fira, Jürgen Boss, ja va mostrar la seva contrarietat: La finalitat de la Buchmesse (com la d'altra qualsevol fira) és fer i promoure negocis i els negocis es fan amb autors coneguts i els autors catalans més coneguts a Alemanya són els que escriuen en castellà...Sembla que al final ha quedat convençut de l'aposta feta per l'Institut Ramon Llull (enllaç amb les activitats a Frankfurt) i la resta d'institucions encarregades d'organitzar l'esdeveniment de fer conèixer la literatura catalana.
Però com ja vaig mostrar en el meu post anterior no tohom hi esta d'acord. Si un diari tan seriòs com el FAZ és capaç de publicar una "cosa" (no se'n pot dir article periodístic d'"allò") així, és que tenim encara mota feina a fer. Ja ho vai dir el mateix dia de la inaguració, que a can Buchmesse calia anar a seduir.
I Alemanya és per als catalans un bon lloc per a fer-ho.
He fullejat la versió digital* del Franfurter Allgemeine Zeitung. Un dels diaris més prestigiosos de la ciutat i de tota Alemanya. Com era d'esperar tenen un apartat dedicat a la Fira.
Hi ha un article prou extens sobre Catalunya i el català (enllaç). Té un títol prometedor (Cultura nacional sense estat) i en dona de fredes i calentes. No tinc prou temps per a escriure-hi la traducció sencera però sí que voldria destacar unes quantes frases que mostren que encara hem de fer molta pedagogia. (Perdoneu la traducció matussera, el meu alemany no és gaire bó. Si més no he intentat no trair l'esperit de l'article.)
La Frankfurter Buchmesse és, com totes les fires i mercats, un lloc per a fer negoci. Quelcom que només interessa a gent del gremis dels editors, escriptors i lletraferits.
Però com sempre passa a casa nostra, la Fira ha de ser més que una Fira....
Tots hem sentit a parlar (i el que sentirem a parlar!) de la Fira del Llibre de Frankfurt. Però veient que la ignorància del comú de la gent (inclós jo) era total vaig decidir preguntar que és com s’aprenen les coses.
Així que em vaig adreçar a la pròpia Fira i van tenir la delicadesa i la paciència d’atendre’m i explicar-me una mica de què va...
Dedico aquest humil post a Frau Simone Bühler i Herr Norbert Interwies
En Pere Ros és un bon escriptor i tertulià. Tothom li reconeix els mèrits malgrat que la seva fama amb prou feines arriba als coneguts del gremi i poc més. El gran públic no el coneix gaire la qual cosa no treu que tothom canti excel·lències de la seva feina.
En Pere Ros viu a Islàndia des de fa més de trenta anys. S'hi va exiliar en temps de la dictadura i malgrat tot aquest temps encara no parla l'islandès "tot i que l'entenc perfectament" segons diu, i és cert. Pot seguir converses en islandès però prefereix parlar en anglès que és la llengua de la seva feina "és que m'hi sento més còmode i ací l'anglès l'entén tothom".
El problema ha vingut quan en Pere Ros no ha estat acceptat per a participar en un programa radiofònic d'una emissora pública si no sabia parlar l'islandès....
D'ací a poc comença el nou curs escolar i sentim com cada any la notícia del que costen el llibres i material escolar i els maldecaps que ocasiona a les famílies. Si a això sumem el desorbitat preus dels pisos, l'encariment dels
productes de primera necessitat, la precarietat laboral,....podriem dir
que estem en un període de crisi.
Fa molts anys, en el marc d'una gran crisi general, un bon grapat d'empreses del sector del metall van tenir greus dificultats per a tirar endavant. Entre elles l'empresa on treballava el meu pare, una pime d'aquelles que són l'autèntic nervi laboral i econòmic del nostre país. .
El significat del concepte clàssic de classe obrera ve del temps de la Revolució Industrial i era aplicat a aquells que no eren propietaris dels mitjans de producció ni del fruit del seu treball i que venien la seva força de treball a canvi d'un sou.
Segle i mig després de l'invent del terme, encara s'hi pot aplicar?
La coblocaire que signa com a Oportunitats els seus Registres Particulars ens va fer l'altre dia una descripció molt bona del (des d'ara) anomenat "Síndrome d'Strombus" i que, resumint, consisteix en aquesta barreja que fem els catalans de no voler deixar de mostrar-nos com a tals i alhora estar-ne acomplexats.
Tothom, si fa no fa, hi ha caigut algun cop.
Ja ho diu la dita: Qui estiga lliure d'Strombus que llenci el primer pronom feble.
Malgrat que el món en el que vivim és el que ha assolit les fites més altes en benestar, drets humans, sanitat, coneixement i accés a la cultura tenim el risc d'anar cap enrere.
No seria el primer cop. Tot el que es va aconseguir en tots els àmbits socials i de pensament durant les civilitzacions grega i romana va caure en l'oblit a l'edat mitjana durant segles i segles.
Fa uns anys, cap allà el 2000, en Quim Monzó va escriure un article a La Vangardia (article que després fou aplegat en el recull que va conformar el llibre El Tema del Tema) en el qual es referia a un curiós fenòmen que es donava entre la població (joves sobretot) de les Illes Galàpagos.
Donat l’estat de ruïna que assolava l’economia equatoriana la televisió del país no arribava a l’arxipèlag però si que ho feien les ones de les televisions peruanes. Al cap d’un temps, la gent s’interessava més pels equips de futbol peruans, es considerava seguidor de Fujimori o Toledo (els líders polítics peruans del moment), seguia les tafaneries del cor dels personatges peruans, etc…En resum, d’equatorians només n’ eren administrativament.
La conclusió és, el mateix Monzó ho apuntava, que en casos d’identitat dubtosa o poc arrelada la televisió decanta la balança.
Sovint sentim a dir que la televisió transmet tot un seguit de valors, comportaments, idees, modes, etc. que ens fan (o intenten fer) que tots siguem cada cop més homogenis.
No negaré que alguna cosa d'això hi ha. Però també hem de reconèixer que alhora la televisió, com tot, també és un reflex del món. I les sèries són un bon exemple d'això, sobretot les adreçades preferentment a un públic jove.
En el meu darrer apunt deia que la Setmana del Llibre en Català havia estat un èxit i que era evident que l'emplaçament actual a la Plaça de Catalunya hi havia contribuit de forma decissiva.
Ara sembla que l'Ajuntament no renovarà el permís per a properes edicions, segons aquesta noticia.
En un país normal, quan algú hi emigra el propi curs de la vida el porta a adoptar en més o menys mesura la forma de vida, la llengua, i altres trets característics del lloc d'acollida i fer-los compatibles o adaptar-los al que hom te com a propis.
És un procés que s'esdevé de forma natural i que fa que en la propera generació (o com a molt la següent) els fills o néts ja s'hi identifiquin plenament. Tot això sempre i quan no s'hi formin "ghettos", volguts o no, de gent que fa la seva "bombolla" aïllada per tal de viure com feien al seu lloc d'origen.
A casa nostra també passa això, però amb matisos diferents.
La Frankfurter Buchmesse és, com totes les fires i mercats, un lloc per a fer negoci. Quelcom que només interessa a gent del gremis dels editors, escriptors i lletraferits.
