La nostra benvolguda i admirada coblocaire Victòria, autora del bloc El pèndol de petites oscilacions ha tingut la pensada d'incloure'm a la seva llista de blogs que mereixen la distinció de blog solidari .

En concret hi diu:

Temps d'incertesa, d'en Borinotus, perquè no vull que afluixi. La seva honestedat i capacitat d'estimació són extraordinàries, fa de bon estar al seu jardí, on sempre s'obren interrogants d'interés. Ens cal la seva mirada

No cal dir que em sento molt honorat de llegir això, i més venint com ve d'algú amb tanta sensibilitat i que escriu al nivell que escriu.  Que una persona així trobi plaer en entrar ací i llegir les meves cabòries és una d'aquelles coses que e fan pensar....

(Entre nosaltres, per a mi que s'ha equivocat. Però abans que se n'adoni vaig a recollir el premi he he he )

De tota la vida que hem sentit el conte típic: Una bonica princesa que somia casar-se amb algú per amor però és obligada a desposar-se amb qui no vol (tot de motius econòmics, polítics o d'altra mena que no ens diuen) i que acostuma a ser lleig i trepa.

 Sempre que ens expliquen aquesta història tendim a compadir-nos de la pobre princesa, la qual finalment sempre troba el seu princep blau (perque blau?) i són feliços i el poble els estima i tal i qual.

Amb la murga que estan donant amb el 10è aniversari de la mort de la Lady Di se m'ha acudit que la història que va passar és talment així però a l'inrevès.

El dia 9 de juliol del 1595 el professor de matemàtiques i astronomia de l'escola de Gratz, Johannes Kepler, va tenir una revelació.

Sovint es preguntava la causa per la qual l'univers era com era i per que hi havia només sis planetes "i no vint o cent". De seguida va  interessar-se pel model calculat pel sacerdot polonès Mikolaj Kopernik que situava el sol al centre de l'univers al voltant del qual giraven els planetes (la Terra inclosa).

Les motivacions per les quals Kepler va interessar-se per l'estructura de l'univers no tenien en principi gaire de científic (i en aquella època aquest concepte era força diferent al d'avui en dia!) sinó que era per "raons físiques, o, si us ho estimeu més, metafísiques".

La vocació del bo de Johannes era el sacerdoci. Mentre era estudiant de teologia en la Universitat protestant de Tübingen havia mostrat el seu interés per saber "com el que és ha arribat a ser-hi" i dintre d'aquests raonaments va trobar-se subjugat pel model planetari que retornava al centre el foc que irradiava l'energia que ens dona la vida tal com havia especulat Pitàgores un munt de segles enrere. Coses com aquestes (i d'altres com trobar simpaties per certes idees del credo calvinista) van fer que els seus superiors  el triessin com a candidat quan des de l'escola de Gratz els van informar que havia quedat una plaça vacant de mestre de matemàtiques i astronomia i els van demanar que els recomanessin algú. Segurament, volien deslliurar-se'n perque els esvalotava el galliner però cal suposar que també devien veure les seves aptituds que el farien millor matemàtic que sacerdot. I no anaren errats.

Al cap d'un any de prendre posessió de la seva feina, tal dia com avui de fa 412 anys Kepler estava dibuixant a la pissarra una figura que representava una circumferència que envoltava un triangle dintre del qual hi havia inscrita una altra cincumferència.

Mentre anava explicant l'exercici que havien de fer els alumnes, va adonar-se que la proporció entre les dues circumferències era la mateixa que la que hi ha entre les òrbites de Saturn i Júpiter. Immediatament va pensar que aquests dos planetes eren els més externs i alhora el triangle era la primera figura de la geometria.

A partir d'aquí va començar a raonar freneticament i a parlar sol tot seguint el fil dels seus pensaments desentenent-se de tota la resta (els alumnes ja hi estaven avessats a aquests rampells). Entre l'òrbita de Júpiter i Mart va inscriure un quadrat, entre Mart i la Terra un pentàgon,  entre la Terra i Venus un hexàgon, entre Venus i Mercuri un heptàgon....Encaixava?

Gens. Però no s'hi va amoïnar. De fet, si l'espai és tridimensional calia fer servir figures en tres dimensions i no en dues.

Per a fer-ho li caldrien cinc figures. I vet ací que de polígons tridimensionals pots fer els que vulguis (igual que de figures bidimensionals) però només hi ha cinc, justament cinc, que són les úniques que tenen totes les cares iguals. A més són les úniques figures que poden ser inscrites dins d'una esfera i tots els seus vèrtexs (i només ells) la toquen i, encara més, poden tenir una esfera circumscrita al seu interior que toca el centre de les seves cares. Aquestes figures són les anomenades sòlids perfectes i són el tetraedre, el cub, el dodecaedre i l'icosaedre que va posar per aquest ordre entre les òrbites planetàries. El raonament (diguem-ho així) era que Déu havia d'haver fet servir sòlids perfectes per tal de fer un univers perfecte.

Després va llençar-se a provar la validesa de la seva teoria (o sigui primer fa la teoria i després fa que la realitat hi encaixi, ja dic que el mètode científic ha canviat una mica des de llavors). Aquest treball el va publicar i el va anar a vendre a la Fira del Llibre de Frankfurt (us sona?) de 1597, portava per títol Mysterium Cosmographicum (bé, el títol complet i traduït era Un avanç d'un Tractat Cosmogràfic que conté el Misteri Còsmic de les admirables proporcions entre les Orbites Celestes i les autèntiques i dsitintives raons per a llurs Nombres, Magnituds i Moviments Periòdics, per Johannes Kepler, matemàtic de l'Il·lustre Estat d'Estiria, Tübingen, any 1596 )

Evidentment la idea era falsa. Tanmateix va tenir una importància cabdal per a la història de la ciència i per a la nostra pròpia (sovint donem més importància a creacions artístiques i menystenim els avenços científics que de fet són els que més sovint ens influencies en la nostra manera de viure).

El primer problema al qual s’enfronta el lector d’Ulysse és la seva àura de totxo dens i incomprensible. Parlo és clar de lectors que siguin persones normals que vulguin saber que diu un dels clàssics de la literatura universal i deixo de banda els lletraferits professionals o els esnobs setciències.

Però aquesta por és injustificada. Per a copsar la gràcia i la màgia d’aquest llibre cal capbussar-s’hi i deixar-se portar pel corrent de paraules, monòlegs interiors, situacions quotidianes....només així podrem entendre una mica de què va. Tot i així la lectura no és gens fàcil. Amb freqüència he hagut de revisitar pàgines llegides per a no perdre’m i tenint en compte que he hagut d’interrompre’n sovint  la lectura durant dies, he trigat uns quants mesos en llegir-me’l sencer.