Fa encara no una setmana que el Congrés comarcal em va nomenar President comarcal d’esquerra del Ripollès. Vaig ser la única candidatura presentada i vaig tenir un assentiment quasi unànime de la militància comarcal. Un resultat semblant, van tenir també els membres de l’executiva que vaig proposar. Per tant, s’iniciïa  un període de dos anys, on em dedicaré, ens dedicarem, a treballar per fonamentar més fortament la implantació que té ERC, però també per ampliar-la i fer-la útil a la gent que servim, tant des d’un punt de vista social com també nacional. He d’agrair a tothom que ens va donar la confiança. ////segueix////

Aquest passat dissabte vaig acomplir un d’aquells reptes pendents de fa temps, saltar amb paracaigudes. A més, ho vaig fer amb el meu germà Marcel, una experiència que vam viure conjuntament. De fet, el salt va ser el regal sorpresa que se li va preparar amb motiu dels 30 anys, d’aquest passat 11 de juliol. D’amagat i amb la seva parella, la Judit, i la resta de família el vam enganyar, per acabar portant-lo a l’aeròdrom de Castelló d’Empúries, i un cop allà, evident. Realment va ser una experiència impactant i dissipadora d’energia. Tot i així, hi ha una sèrie de coses que tenen un punt d’irracionalitat //// segueix////  

En aquests moments estic tornant de l’exposició internacional de Saragossa, amb el brillant TAV que ens connecta amb Espanya, però que trigarà entre tres i quatre anys en connectar-nos amb Europa. Hi he anat convidat amb una delegació de l’ACA de la qual en sóc conseller, per anar a veure l’exposició que sota el pompós títol de “Viu la més gran festa de l’aigua a la terra” ha estat organitzada a Saragossa. ////segueix////

Aquest divendres al vespre vaig anar al concert en record de Mossèn Ton Martí. De fet, el títol del programa ja era la síntesi mateixa, 4t Concert a Ton Martí, en record de la seva absència. Vàrem ser uns quants, potser uns 120 – 140, que ens vam asseure dins el nostre preciós claustre gòtic català, sota el cel estrellat i la presència de l’únic habitant arrelat, el freixe, en una nit fantàstica. El concert va ser també allò més agradable, una primera part, música clàssica de Schubert, Hahn i Toldrà, i una segona part, amb barreja del brillant Amadeu Rosell, per tant, entre música tradicional i cançons espirituals negres i folk. //// segueix////

Aquest migdia,  prop del Coll de la Tuta, a Ogassa, he assistit al memorial Lluís Maria Xirinacs, amb la descoberta del monòlit on va ser descobert el seu cos l’agost de 2007. El monòlit és una immensa pedra,  que passa totalment desapercebuda des de la pista de Ribamala, i en el propi pla de can Pegot. Avui ha estat batejada per l’autor, en Jaume Rodri, com el quilòmetre zero, com el punt de partida cap a la independència del país.  El monument té gravada una gran 'X', amb  accent, i a la base, no visible, s'ha esculpit una fórmula matemàtica que revela la distància a la qual està enterrada part de l’obra i alguns llibres de Xirinacs,  que estan enterrats i protegits relativament a la vora,  dins un bloc estanc de metacrilat. El monòlit està a quatre metres del lloc exacte on es va trobar el cos, ja que va ser aquest el punt, que molta gent va anar acumulant pedres per recordar on en “Xiri” va decidir fer el darrer acte sobirà de la seva vida. Vaig tenir la sort de conèixer en Xirinacs, i passar-hi tot un dia, fou l’any 2001. ////segueix////

Aquest dissabte Esquerra va perdre. Ben bé no sé calcular ni quantitats, ni la unitat de mesura que pertoca, però tinc la sensació que a esquerra vam perdre alguna cosa. De fet, es té la convenció política que en un congrés normalment s’hi va a guanyar. S’hi guanya musculatura, cohesió, impacte públic, impregnació de discurs a la societat. En termes polítics col·loquials, un congrés és una espècie de dinar de festa major, on la família que fa temps que no es troba, ho fa amb voluntat de fer pinya, i com que tant sols són tres o quatre hores, tenir un dinar en pau parlant el mínim de política (quan hi ha posicions antagòniques) i tampoc de futbol (si hi ha una barreja de pericos, barcelonistes i madridistes). Doncs bé, el dinar de família d’aquest dissabte a esquerra, va acabar amb què quan van portar la minuta hi havia discussions sobre l’ordre dels plats, posteriorment sobre el nombre de plats i finalment no hi va haver ni entesa sobre els cuiners que havien de preparar, ja no tot el menú, sinó el dels propers 4 anys. //// segueix////

Aquest passat dissabte vaig assistir, convidat per part del Consell Comarcal del Ripollès, a la quarta Diada del Ripollès, o festa de la comarca. La necessitat de fer una mena “d’alberdi eguna” o dia de la pàtria ripollesa, va sortir com una de les conclusions que en el 2003 i 2004 es va confeccionar a través del pla estratègic de foment del sector terciari de la comarca. En concret, la diagnosi del mateix pla, identificava una poca cohesió comarcal i de les mateixes polítiques institucionals, tant dels ens locals, com dels supramunicipals. Doncs bé, d’aquell treball impulsat pel Consorci Ripollès desenvolupament, en aquell moment presidit per en Miquel Sitjar, en van sortir una sèrie d’accions que amb més o menys originalitat, interès i encert, s’han anat tirant endavant. ////segueix////

Bé, fa poca estona que he tornat del local comarcal d’esquerra de Ripoll. Hi he anat per fer el seguiment de l’escrutini de la taula de la comarca, però també pel seguiment de la resta d’informació electoral del país, tot fent un pa amb tomàquet amb la militància i simpatitzants del partit. Us he de dir que estic content, per diferents motius. Per la participació que hi ha hagut a nivell nacional i comarcal, que demostra les ganes de viure i ser de la gent que formem part del partit. Content pel resultat. La candidatura que he recolzat i votat ha estat la guanyadora. Content per les reaccions primeres que he pogut escoltar i veure, ja que han estat prudents, no avassalladores, i molt respectuoses.  //// segueix////

D’entrada no vull enganyar a ningú, i tal com vaig publicar aquí mateix en el post sobre Ridao i el Ripollès, vaig ser de les més de 2000 persones que vaig signar com a compromissari a la candidatura d’en Joan Puigcercós  a la presidència i en Joan Ridao, com a candidat a la secretaria general del partit. He estat atent a la campanya, m’he llegit el material enviat i un bon grapat d’articles d’opinió d’una i altra banda. I com de fet preveia, em refermo amb el vot convençut a la candidatura al complert de Gent d’esquerra. Tot i que m’arrisco a algun comentari matusser, a vegades per persones nervioses, a vegades per persones directament malenlletades, us faig la reflexió del perquè jo votaré, especialment, en Joan Puigcercós i per replicabilitat la candidatura de Gent d’Esquerra. ////segueix////

La setmana passada en plena celebració de Corpus christi vaig tenir l’ocasió, conjuntament amb família i amics, de fer una mica el turista a Barcelona, per veure l’ou com balla. Impressionant la gentada que hi havia a l’antic cor polític, financer i comercial de l’antiga Barcelona. Lluny del sentiment i creença religiosa de cadascú, vaig fruir en veure el “the dancing egg”, que molts turistes estrangers, els era explicat com a tradició típica des del dijous de corpus fins a aquell cap de setmana a Barcelona. La incertesa dels seus orígens fa que encara sigui i tingui un to més màgic i perquè no divertit. Algú ha dit i escrit, que els seu orígens podrien ser el d’un joc àrab oriental, mentre que d’altres el situen com una importació d’un frare italià, o fins i tot un joc cortesà importat de Nàpols... però en tot cas, segur que el desenvolupament, en els darrers segles ha tingut i té un component religiós. De fet, des d’un punt de vista religiós, la font es situa metafòricament com el calze, que sosté de forma superior la sagrada forma, o sigui l’ou. Aquesta celebració, corpus, és litúrgicament important, un dels dies més assenyalats del calendari catòlic. I aquí és on faig la reivindicació clara i concisa del fet: què carai fotem inventant-nos festes artificials?, o repudiant-ne d’altres pel simple fet, que són festes d’origen o ascendència religiosa? ////segueix////

El proper dia 29 de maig tindrà lloc a la Seu d’Urgell, organitzada per la Generalitat de Catalunya, la jornada informativa sobre el Programa de cooperació territorial transfronterera, més conegut com a  iniciativa INTERREG.

Els programes d’inversió promoguts per la Unió Europea, i aquesta n’és la quarta generació, pretenen aconseguir una eliminació real de les fronteres dins el territori europeu. Concretament, pel que fa referència a la cooperació transfronterera, pretenen enfortir la integració econòmica i social de la zona entre els estats veïns, com és el nostre cas, en què estem orogràficament i políticament condicionats pels Pirineus.

Aquest passat divendres 16 de maig, vaig assistir al local comarcal d’esquerra del ripollès, a l’acte d’explicació de propostes de la candidatura de Gent d’Esquerra. L’explicació va anar a càrrec de qui és el candidat a ser secretari general del partit, en Joan Ridao. Us he d’avançar vàries qüestions ja només d’entrada. Primer, vaig donar el meu recolzament a través d’aval de presentacions de candidatures, a la conformada pels dos “joans”, en Puigcercós i en Ridao;  segon, tinc ja decidit a qui votaré el proper dia 7 de juny, en consonància amb la signatura meditada i convençuda; i tercer, no conec especialment en Joan Ridao, en aquests anys màxim hi he parlat unes tres o quatre vegades i de forma totalment fugicera i no profunda. ////Segueix///