   |  |
Tot el que penso, m'interessa i em remou.
|
|
cbort |
dilluns, 25 d'agost de 2008 | 14:31h
Tot i que ja fa temps que la Plataforma per la llengua va editar aquest vídeo, el considero totalment vàlid, sobretot després que el famós "Manifiesto por la lengua común" sortís als camps mediàtics considerant únicament l'espanyol com a llengua comuna. El "Manifiesto" a banda d' ignorància extrema demostra una mala fe preocupant.
cbort |
divendres, 22 d'agost de 2008 | 13:33h
 A partir d'un article publicat ahir a El Pais per Rosa María Artal "Las barreras de la edad" reflexiono a l'entorn de la bellesa i la joventut com a valors socials imperants i la seva frontera amb la salut com a component bàsica de la qualitat de vida de les persones.L'escriptora i periodista alerta sobre el fet que no podem perdre el capital humà acumulat per les persones amb experiència substituint-lo per la joventut, associada a velocitat de resposta i adaptació als reptes que ens assetgen diàriament. Sobre això, sobre les arrugues i els cossos madurs i les valoracions que se'n fan, en parla. Per a mi cal distingir clarament allò que està vinculat a una bona conservació de la salut mental i fisica d'allò que és simplement estètica associada a l'èxit professional, sentimental, social... (segueix)
cbort |
dijous, 10 de juliol de 2008 | 01:24h
 El Periódico del 9 de juliol publica el següent article de Josep Ma Terricabras sobre "El manifiesto por la lengua común" que em sembla una bona contra-argumentació. Si no l'heu llegit ja, és recomanable fer-ho.La llengua, problema políticJOSEP MARIA Terricabras
De
tant en tant, amb regularitat, apareixen manifestos sobre el suposat
perill que comporta la presència normalitzada del català a Catalunya.
Bé, la qüestió és justament el terme normalitzada, perquè el
darrer manifest ens vol fer creure que el que és normal a Catalunya és
que la gent sàpiga el castellà. M'ha costat decidir-me a fer aquest
article perquè --ja ho he dit unes altres vegades-- m'amoïna perdre el
temps defensant obvietats. I és una obvietat --també estatutària-- que
la llengua pròpia dels catalans és el català, encara que en puguem
aprendre d'altres, per obligació o per devoció.Ara bé, el manifest diu un parell de coses amb les quals estic molt d'acord: a) que el castellà té una boníssima salut arreu del món i que està ben arrelat a tot Espanya; b) que el problema de la llengua és un problema polític. Més enllà d'això, el meu desacord és total. El document conté incoherències i desconeixement. És una incohe- rència espectacular dir que els territoris no tenen drets lingüístics i defensar que a Espanya --¿no és un territori?-- el castellà sigui l'únic idioma imposat. El desconeixement de la situació a Catalunya és monumental: si es fan elogis de la riquesa lingüística d'Espanya i si es diu que el castellà té molta salut, ¿per què no es diu ni una paraula de la mala situació del català sinó que, sorprenentment, s'afirma que ja s'han acabat "sobradament" les restriccions del català a Catalunya? Però el document és molt revelador: s'inventa el concepte de "llengua política comuna", el coneixement de la qual afavoreix (¿per què?) la democràcia. S'accepta que molts vulguin viure i treballar només en castellà, però aquest dret no es dóna (¿la llengua no era un dret ciutadà?) als que vulguin viure només en català. Les coses, doncs, estan clares: el que es manifesta clarament són les ganes que les llengües anomenades cooficials (¿el castellà no ho és a Catalunya?) quedin en l'àmbit privat i de la cortesia. ¿I això no és imposició política i lingüística? 30 anys després de Franco, tremolo quan veig que alguns intel.lectuals espanyols van per aquí."
cbort |
dijous, 3 de juliol de 2008 | 14:09h
"Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora" Antonio Machado Us recomano l'article (en castellà precisament) de Salvador López Arnal a la revista "Sin permiso" http://www.sinpermiso.info/#
cbort |
dilluns, 23 de juny de 2008 | 19:49h
No em calen massa comentaris per qualificar el "Manifiesto por una lengua común" que han signat entre altres Fernando Savater, Mario Vargas Llosa, Albert Boadella o Arcadi Espada. És, senzillament, el retorn a una situació preconstitucional (i mireu que aquesta constitució és escadussera en aquests temes). Enyoren l'Espanya monolingüe, els molesten altres llengües (a les quals reclouen en el manifest a "regionales" talment com una manifestació de cultura provinciana). Són la nova cara- il·lustrada- del nacionalisme espanyol. Hi hauria d'haver una reacció contundent i fortíssima des dels Països Catalans, Galícia, Euskadi... contra aquests intel·lectuals. Només us n'avanço una petita perla: "3. En las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua cooficial, junto a la obligación de conocer la común del país (que también es la común dentro de esa comunidad, no lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta. Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella." Llegiu el manifest però preneu-vos abans una til·la o quelcom més fort: http://www.elpais.com/articulo/espana/Manifiesto/lengua/comun/elpepuesp/20080623elpepunac_29/Tes
cbort |
diumenge, 22 de juny de 2008 | 00:49h
cbort |
divendres, 20 de juny de 2008 | 22:07h
 Gent de parles i formes de vestir diverses. Els veig i els he vist, avui, ahir, fa temps..., a zones diverses també: a les àrees perifèriques de Barcelona, a barris tradicionals de Barcelona, a zones rurals, etc.La pregunta, persistent, que em ve al cap i al cor sovint, ara amb més insistència que mai, és: quin país està esdevenint al marge dels imaginaris tradicionals i de les concepcions dominants encara en les elits polítiques i culturals? Dit d'una altra manera: què és avui Catalunya? Hi ha, ja fa temps, diverses veus que treballen colze a colze amb la realitat i s'esforcen per redefinir el paradigma catalanista, o senzillament per entendre el país des d'una visió alternativa a la que fins ara han conjugat els creadors d'opinió. La crisi esdevé, tanmateix, quan es percep que aquesta línia definitòria de país pateix la desafecció de molts sectors socials. No podem tancar els ulls, o viurem a cegues. (Segueix)
cbort |
divendres, 23 de maig de 2008 | 00:06h
 No se'n parla. Del sexe en les persones grans, o senzillament madures. La pregunta retòrica "sexe, als meus anys?" amaga una munió de concepcions de fons de forta càrrega ideològica. Som éssers sexuals des que naixem fins que morim. Això ho corroboren els estudis fets al llarg dels últims 40 anys. La idea que el sexe apareix en la pubertat i desapareix en un moment concret de la nostra maduresa és una idea absolutament equivocada. Parteix de quan es considerava el sexe com una activitat exclusivament reproductiva. Però des del moment que la sexologia va avançar, sobretot amb Masters i Johnson, investigadors americans que van revolucionar les concepcions dominants sobre aquest tema (especialment en relació a la sexualitat femenina), s'ha constatat que podem (i devem) viure el sexe al llarg de totes les etapes de la nostra vida.Moltes persones de 50 0 60 anys tendeixen a pensar que la seva sexualitat anirà remetent, i no hi ha res més lluny de la realitat. I en el cas de la que anomenem "gent gran", fins i tot la que està ingressada en una residència, la concepció dominant, també en ells mateixos, és que ja no hi ha lloc per al sexe, o per a massa sexe. Hi ha una moral que de seguida acusa l'home gran de "viejo verde" i que fa créixer vergonya en la dona gran si dent desig, com si no toqués. No és discuteix el paper determinant que la sexualitat viscuda sense prejudicis té per al benestar de les persones. Però s'arracona la gent gran d'aquest gaudi i de molts altres i hom no veu amb bons ulls que els avis i àvies transgredeixin el paper que se'ls ha assignat tradicionalment. No només no és just sinó que és un error. A les residències no es faciliten les relacions. Sovint les normatives no les permeten i els familiars hi posen entrebancs. Atenent que la gent gran cada cop viu més anys i són més, potser cal canviar els clixés encara dominants i deixar de pensar en ells sols com a consumidors de serveis de salut i assistencials, i entendre que també són consumidors de vida.
cbort |
dimecres, 21 de maig de 2008 | 17:38h
 S'ha iniciat una campanya de recollida d'adhesions per la despenalització de l'avortament, pel dret a la confidencialitat, per la regulació de l'objecció de consciència, per la formació a professionals i per la llibertat i gratuïtat de l'avortament. Adheriu-vos-hi a: http://www.observatori.apfcib.org/plataforma.php
cbort |
dimarts, 20 de maig de 2008 | 09:39h
 No cal dir-ho. Cap govern dels que s'anomenen d'esquerres qüestiona el Concordat amb el Vaticà. Mentre no es faci, continuarem patint el llast de la Religió en horari escolar. Impropi, tot plegat, d'un estat modern però molt propi de la España tradicional. No oblidem, tanmateix, que a casa nostra tenim també excel·lents representants de la invasió de la religió en l'àmbit civil. I que els nostres polítics organitzen misses i hi van.Comunicat de Premsa La Lliga per la laïcitat mostra el seu desacord pel manteniment de l’assignatura de religió al Batxillerat. Després d’una valoració del “Projecte de decret pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del batxillerat” emès pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, la Lliga per la Laïcitat exposa que: - Es fa un pas enrere al situar l’assignatura de religió dins l’horari lectiu. - L’adoctrinament religiós no pot ser matèria curricular en l’ensenyament públic. Per tot això, des de la Lliga per la Laïcitat reclamem a l’administració de la Generalitat de Catalunya: - Que treballi pel bon desenvolupament d’una educació laica, on l’adoctrinament religiós no hi tingui cabuda. Els centres educatius no són locals de culte i per tant, no hi pot tenir cabuda el proselitisme religiós - Que garanteixi el caràcter aconfessional en tot ensenyament obligatori i post-obligatori tant en els centres públics com concertats. - Que treballi per una educació pública enfocada cap a la cohesió de la societat catalana, sense contribuir a la segregació dels infants i dels joves, ni a la segregació en grups diferents, sota cap concepte. Lluís Monerris Coordinador general Lliga per la Laïcitat www.laicitat.org C. Avinyó, 44, 1r pis 08002 Barcelona tel. 93 601 16 41 fax 93 601 16 40
cbort |
dilluns, 12 de maig de 2008 | 13:30h
 Impressiona veure com alguns parlen de la crosta nacionalista als mitjans públics de Catalunya i ningú o molt pocs parlen de la crosta judicial i política ultranacionalista espanyola. Una bandera és un símbol per a qui ho vol i no és res per a qui no ho vol. Així, doncs, respectant el qui cadascú pensi i senti de les banderes mai no s'ha d'engarjolar ningú per cremar-ne cap ni per esquinçar-ne cap. O és que no s'han cremat i fet malbé banderes catalanes? Cada any ho fan els ultres espanyolistes i cap ha anat a la presó. No totes les banderes, sembla ser, són iguals ni tampoc els ciutadans: segons com pensin i sentin. Ja se sap que els humans tenim l'estranya facultat de donar valor a draps, estàtues, icones i altres coses. Però si realment estem en una societat liberal d'individus lliures, els símbols, com la religió i les creences, són de lliure adhesió. Per tant, fer malbé una bandera (en aquest cas de l'ajuntament de Terrassa) no hauria de tenir més condemna que fer malbé un fanal o un banc o el tauler d'anuncis de l'ajuntament; en aquest cas. En cas que algú en compri una i la cremi al mig del carrer no hauria de passar res. És com si jo compro una escombra i la cremo a l'estil bonzo al mig de la Rambla. Com a molt em cauria una multa. Doncs, aixó. Franki és una víctima més d'aquest país de Constitució sagrada, monarquia inqüestionada, caspa ultracatòlica i "a los catalanes, ni agua".
cbort |
dissabte, 10 de maig de 2008 | 00:02h
 No fa pas gaire. Uns quants anys, no gaires, que he descobert el vi. El bon vi, vull dir. Potser perquè abans no en podia consumir perquè era massa car, potser perquè els nostres gustos evolucionen amb el nivell de vida, potser perquè no havia tastat prou el vi, potser perquè l'ignorava i la ignorància, ja se sap, és un passaport per perdre trens. Ara mateix, assaborint una copa d'albariño, he recordat la munió de vins, preferentment negres, preferentment Rioja o Penedés, que he tastat els darrers anys. Del vi, tanmateix, n'és determinant el sabor, és clar que sí, però sobretot els moments amb què l'associes: bona companyia, bons sopars... que han de ser un tot amb el tast del vi. Les etiquetes que descriuen els vins són en alguns casos un bon exercici literari. No sé si hi ha cap producte gastronòmic que hagi desvetllat tanta poesia i tants recursos retòrics. Un bon vi alegra l'esperit i fa nèixer en nosaltres aquell estat laxe i desinhibit alhora que ens obre els porus dels sentits. El vi i la vida.
cbort |
divendres, 9 de maig de 2008 | 19:16h
 Són moltes les publicacions en el quarantè aniversari del Maig 68. Llegir-les és una bona manera de reflexionar-hi.Amb tot, el meu petit gra de sorra està motivat per qüestions emocionals, no pas d'anàlisi rigorosa perquè no sabria fer-la. I són justament les emocions les que em fan reconèixer en el 68, no tan sols en el maig, bona part dels valors que he mantingut sempre, patrimoni d'una esquerra més cultural que política,i, en tot cas, gens comunista si entenem el comunisme en la seva versió clàssica. En l'època dels Rolling Stones i els Beatles, entre altres, que revolucionaren la música, quan el moviment hippy madurava, el pacifisme esclatava en forma de manifestació de masses i mediàtica i els jeans passen a formar part de la vestimenta universal (observeu que els estudiants francesos del 68 duen americana i molts corbata), el Maig és una manifestació també que la cultura ha esdevingut una indústria i per tant ja no és patrimoni de les elits. Un cop més, el capitalisme configura la revolta a partir de la seva capacitat de produir béns de consum de contingut alternatiu. Discos, pel·lícules, llibres consumits per milions de persones alhora donen sobretot a les revoltes americanes i europees del 68 una dimensió massiva, global. I un impuls a un seguit de mites consumits (recordem els famosos pòsters del Che, mort al 67). El Maig no és la causa de tot això però contribueix a donar-li una embranzida que catapulta un gruix notable de productes culturals. La revolució cultural de la qual parlava Ignacio Ramonet (referenciat en el meu primer post sobre el Maig) fou possible gràcies a l'existència d'una indústria productora de béns culturals en un context de creixement sostingut des de la 2a guerra mundial que generà l'aparició d'aquells joves de classe mitjana, els quals per primer cop a la història disposen de prou benestar material i de prou temps per consolidar el nou mite de la "joventut" com a etapa distinta. Aquí, a l'estat espanyol i sobretot a Catalunya, n'arribaven ecos deformats per la desinformació o per la càrrega mítica. En el nostre context, com molt bé ha dit un blocaire en el primer post sobre el Maig, el turisme- amb les mítiques sueques amb bikini com a símbol transgressor- obria els ulls d'una societat moralista i endarrerida a la qual trasbalsava la minifaldilla; i el Manolo Escobar ens deia que "no me gusta que a los toros te pongas la minifalda". Dramàtic.
cbort |
dijous, 8 de maig de 2008 | 23:44h
 Reprenc el fil del que deia en el post anterior. Per mi i per a molts el maig del 68 té un aire mític o directament és un mite. Com a qualsevol mite no resisteix una anàlisi precisa i rigorosa però no estic segur que els mites hagin de passar per cap anàlisi rigorosa necessàriament. Depèn del que es pretengui.En tot cas, si el Maig del 68 és encara un mite i se'n parla és perquè el seu eco perdura i les seves influències (per bé que no només seves) són un fet. La component antiautoritària del moviment juvenil: la revolta contra la rigidesa dels costums, contra els valors conservadors en la família, contra la indiscutible fins aleshores autoritat acadèmica marcà un abans i un després i la seva influència ha configurat les formes de pensar i d'actuar de milions de persones posteriorment. L'aparició d'un feminisme modern, d'unes noves relacions sexuals no orientades ni a la procreació ni a la família, d'una nova forma de vestir, entre altres consideracions, són elements que aparegueren a la llum pública durant o contigües al Maig 68. (Segueix)
cbort |
dimarts, 6 de maig de 2008 | 19:54h
 En van plens, els suplements, les revistes, assajos..., del maig del 68. Aquell mític maig on molts diuen haver estat (jo no, que era petit encara).Cohn- Bendit (un dels dirigents més mítics) diu que cal oblidar el 68, argumentant que el seu record permanent no ens deixa afrontar el futur. Potser per a ell, que ha estat 40 anys parlant-ne és una raó no parlar-ne. Tanmateix, el 68, que es va saldar amb una clara derrota política democràtica, fou una onada expansiva de la qual encara vivim, sovint sense ser-ne conscients. Una onada continguda en una acumulació prèvia al seu esclat. Menystenir el 68 ridiculitzant alguns dels seus dirigents (ara convertits en yuppies del sistema) és una manipulació maliciosa pròpia de ressentits o de cecs, com fa Fèlix de Azúa en un suplement dominical de El Periódico. Reconèixer en canvi que del 68 n'ha quedat almenys una gran revolució cultural com diu Ramonet (exdirector de Le Monde diplomatique) en el mateix suplement és situar les coses en el seu valor més just. Del lema "Sota les llambordes hi ha la platja" no en queda ni una llamborda (sepultades per l'asfalt quan el poder descobrí la seva utilitat com a arma llancívola) però queden moltes platges somiades encara en l'imaginari col·lectiu i en l'herència cultural rebuda. (Els propers dies m'estendré sobre alguns aspectes determinants del maig del 68 que considero part de la nostra herència cultural. Si us interessa el tema i en sabeu, feu-hi aportacions).
cbort |
dimarts, 15 d'abril de 2008 | 20:03h
 El món es globalitza i apareixen noves injustícies. Mai res serà perfecte. Sempre hi haurà quelcom a millorar, sempre hi haurà causes justes per les quals lluitar. Amb tot, per exemple, Berlusconi guanya en un país fortament desigual i altament desvertebrat socialment. La política a Itàlia és una altra cosa: barreja de gestió i interessos particulars. Els valors de la dreta dominen quan la política en majúscules desapareix i les societats viuen sense columna o columnes vertebrals. El cadascú a la seva és l'axioma de l'individualisme que defensen les dretes a nivell mundial. En aquest context, què han de fer les ideologies, les persones progressistes sensibles a la injustícia? Hi ha una lluita soterrada de vegades per la preeminença d'uns determinats valors. Gramsci deia que perquè la transformació social esdevingués calia que els valors progressistes penetressin en el cos social. Continua sent vàlid el seu raonament. El socialisme, en genèric, té un repte important: col·locar la políitica en el lloc que li correspon. En una època de pensament líquid cal més que mai (o potser com sempre) recuperar el sentit de col·lectivitat. I no només en un sentit ideològic, també és important per a la salut mental de les societats i dels individus. L'individualisme i la desvertebració social generen injustícies col·lectives i malestars individuals.
cbort |
divendres, 11 d'abril de 2008 | 20:01h
Des que el PSC és al centre mateix de la política catalana (que no de l'espanyola tot i que s'ho mereixeria pels resultats electorals) pren cos la consciència del difícil paper que li toca jugar, precisament perquè és un partit català tot i la seva ambigüitat coneguda en la qüestió nacional. Ara Montila es planta i diu que el transvasament del Segre serà, peti qui peti. Molt bé. He de confessar que no m'esperava les darreres actuacions del president Montilla, sobretot aquest ensenyar les dents en el tema de l'aigua. N'estic, naturalment, content, d'aquest canvi. En primer lloc perquè com a ciutadà català agraeixo que el president del meu govern defensi els interessos de, en aquest cas, 5 milions de persones i en segon lloc perquè això enceta una línia política que, de mantenir-se (aquí tinc els meus dubtes), pot ser força interessant i útil per a Catalunya. Aquesta línia que tímidament es perfila és interessant perquè pot fer veure a tots els ciutadans que l'autonomia serveix per defensar interessos territorials davant de qui sigui. Ho dic per l'abstenció tradicional en les autonòmiques. La paradoxa és que això ho enceti precisament el PSC. A més, i aquest és el futurible més interessant potser, pot homolgar Catalunya amb, per exemple, Castella la Manxa o Andalusia. Que ningú s'escandalitzi. Recordeu l'alta participació en les autonòmiques d'aquelles comunitats i les majories absolutes? No és cert que, curiosament, el sentiment autonòmic és més majoritari en aquelles comunitats que a Catalunya? Bono en el seu moment (cal reconèixer-li-ho) i Cháves encara ara són altament valorats, i el sentiment autonomista en les seves comunitats ha crescut. A Catalunya després de la Transició ha minvat. Chàves i Bono, de vegades fent demagògia, sí, han aconseguit catalitzar molta gent i apuntar-la al club dels autonomistes. Ja sé que el que dic pot ser (i segurament ho serà) una quimera, una entel·lèquia. No obstant això, si el PSC i el govern tripartit en conjunt defensen bàsicament interessos territorials (de les persones del territori) i aquesta línia política, més lligada a la defensa del benestar que a les qüestions històriques o identitàries, es consolida, hi guanyarem. També es reforçarà la identitat, la llengua i els trets propis que tant hem defensat i defensem.
cbort |
dimarts, 8 d'abril de 2008 | 18:22h
 L'educació sempre és un debat apassionant tot i que en els darrers anys les polítiques erràtiques de tots els governs i l'experimentació perillosa (no pas amb gasosa com hauria de ser en un terreny tan sensible i important) han emboirat a base de soroll i debat mesquí la necessària reflexió global, pausada i sobretot compartida que requereix un àmbit tan determinant. Catalunya suspèn en educació (ja ho vaig referenciar) i ara, en plena reforma de nou, hi ha coses que encara no se solucionen i que demanen reflexió i acció alhora.Perquè, digeu-me què fa un adolescent de, posem 13 anys, en un institut ordinari quan manifesta clarament que té interès a ser mecànic o fuster o torner o instal·lador i se li nega aquesta oportunitat? La igualtat d'oportunitats genèrica s'ha convertit en una presó per a alguns i en un patiment per a molts. No fóra millor dir oportunitats per a tothom segons allò que necessiti? (segueix)
cbort |
dilluns, 7 d'abril de 2008 | 04:02h
 El títol pot sorprendre a molts, sobretot la paraula decadència. Molts, dic, dels qui pensen en clau progressista, és clar. Tanmateix, arrel d'un article de Xavier Rubert de Ventós a El País de diumenge 6 d'abril he repensat reflexions que jo ja feia fa temps.Rubert de Ventós ens ve a dir que la naturalesa humana és incapaç de respondre als ideals que els humans mateixos construïm. Dit d'una altra manera: mai no ens comportem a l'alçada dels valors ètics inherents als ideals d'una societat millor, que diem defensar. Rubert de Ventós ho diu gràficament: "no som ni socialdemòcrates". És a dir, ni tan sols creiem en el principi de la igualtat d'oportunitats quan, per exemple, volem per als nostres fills més títols que ningú i que estiguin el més ben posicionats possible en la rampa de sortida per a la competitivitat. Amb tot, continua essent necessària una alternativa global, mundial, progressista, d'ampli espectre; amb tot, continua essent necessari imaginar un món més just i diferent. És possible complir el lema "un altre món és possible"? (segueix...)
cbort |
dimecres, 2 d'abril de 2008 | 20:02h
 La guerra de l'aigua, una cosa que fa anys era una predicció catastrofista, ja és un fet. Ho veiem a casa nostra.Francament, no sé, com la majoria de ciutadans, quina és la solució. Però sí sé que:
|
Accés de l'autorEls meus enllaçosCIENTíFICS
EL VI
ESCRIPTORS/ES
POLíTICS I SOCIALS
SENSIBILITAT I VIDA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|