"Fuera de carta", una pel·lícula ambientada a Chueca (Madrid), protagonitzada per Javier Cámara, Lola Dueñas i Fernando Tejero, i dirigida per Nacho García Velilla (conegut per dirigir les sèries "Gominolas", "7 vidas" o "Médico de familia").
Escrita i interpretada en espanyol, dirigida a un públic espanyol, humor castizo, amb tota mena de clixés i exteriors que no fan sinó vendre una imatge moderna i atractiva de Madrid i rodalies. Normal, l'han feta madrilenys... Tota?
Que el conseller Baltasar segueixi mantenint el càrrec, després de tot el que ha passat aquests dies, demostra que la Generalitat de Catalunya no serveix per res, que és intrascendent.
No vull comentar a fons aquest tema sinó recordar una frase que m'ha cridat l'atenció, enmig de la polèmica, procedent d'algun membre del govern espanyol (el que sí que mana, ens agradi o no): "les dessaladores són el futur, perquè és l'única solució estructural que no ens fa dependre de la climatologia".
No, és clar, no ens faran dependre de la climatologia. El que no diuen és de qui ens faran dependre, perquè a ells els va el negoci i per vendre'ns la moto ens han d'amagar les tares.
Des de fa uns quants anys no hi ha pel·lícula d'èxit de la que no surti, al cap d'un temps, una "versió estesa" en DVD; farcida amb escenes que no sortien al cinema.
Ahir veient "Cinema Paradiso", una de les tres millors pel·lícules que mai s'han fet sobre el cinema de tots els temps (amb "La nit americana" de Truffaut i "Cantant sota la pluja"), no vaig poder evitar una profunda decepció a mesura que passaven els minuts de palla i les escenes afegides deformaven un argument perfecte.
El PP no es vol encasellar en el discurs anti-ETA, i per això fa uns mesos que ha optat per diversificar-lo: ara parla d'ETA i de la situació del castellà a Catalunya.
I com enfrontar parlants queda menys brut que enfrontar víctimes del terrorisme, em temo que ens haurem d'acostumar a sentir sovint el discurs del fatxilla del barri, acabat de sortir del forn d'El Mundo i la COPE, i tenir les respostes ben a punt.
Avui sembla que només es pugui escriure sobre les eleccions, i per això no ho faré. Tanta informació redundant satura.
Ahir es va... diguem-ne "celebrar", el dia de la dona treballadora. Una cita curiosa i amb un títol que evoca reminiscències de sufraguettisme, talibanisme feminista i emancipació de l'esclavisme masclista. A mi és una ida que em provoca urticària.
La fluixa audiència del debat de TV3 entre els cinc principals candidats per Barcelona a les properes eleccions espanyoles ha generat conclusions previsibles: a la gent no li interessa el que diguin els polítics catalans. Un titular de l'Avui (02/03/08), fins i tot, afirmava que "el debat de TV3 no supera ni el de Solbes amb Pizarro"; resulta inquietant la gran dosi de mala baba que amaga aquesta afirmació.
Per què no va interessar aquest debat? Per què van interessar més els "cara a cara" espanyols? La resposta no té res a veure amb la nacionalitat.
Mai heu sentit la cantarella del provincianisme? Que amb mesures com la immersió lingüística, la gent ha de marxar de Catalunya? Ningú us ha dit mai que el país s'empobreix perquè ens passem el dia barallant-nos per qüestions d'identitat que no interessen a ningú? Us han explicat algun cop la història de la pobre xicota d'un amic que no pot treballar a Catalunya per culpa del satànic nivell C?
Vladimir Putin ha situat, un cop més, l'independentisme català i basc al mapa europeu en comparar aquests dos casos amb el de Kosovo, una província sèrbia que es troba a l'alba de la seva independència.
Des del govern espanyol (que forma amb Xipre l'eix 'antikosovar' de la Unió Europea) s'han apressat a remarcar que són casos que no admeten comparació, sense haver estat capaços d'aportar cap argument a aquesta negativa. "No tenen res a veure". Punt.
Realment no en podem aprendre res, del procés secessionista kosovar?
El Barça de Laporta no només fa el ridícul amb la secció de bàsquet i regala els nostres diners a Unicef per promocionar la imatge del seu president, sinó que a més se'n riu dels seus socis.
Fa unes setmanes vaig rebre una tramesa de publicitat del Barça destinada a fotre's de qui la llegia. Sobre una foto d'unes taules de picnic buides, el missatge deia: "Quan el Barça juga a casa, aquests seients són els únics que haurien de quedar lliures... perquè amb l'Estadi ple, tots hi guanyem!"
Fa molts anys vaig ser catòlic, però ara ja no m'hi considero. Crec en els manaments de Crist (en la majoria d'ells), però també en la lliure interpretació de la Bíblia que defensen els protestants. Faig una valoració globalment positiva del paper del cristianisme al llarg de la història, però no puc pertànyer a una comunitat (Església) en la que els seus màxims dirigents condemnen tot allò que defenso. Per aquest motiu vaig deixar de ser catòlic.
Dit això, em pregunto, per què els bisbes no han de poder opinar de política?
Ara que la catosfera està encantada d'haver-se conegut, toca plantejar-se el futur dels blocs. És llei del vida, els catalans sempre arribem tard a totes les causes, i ara que hem aconseguit ser els capdavanters del món en alguna cosa, tenim el temps just per veure com s'acaba.
Fa un segle, la religió era l'opi del poble. Fa 50 anys va ser substituïda en aquesta missió pel futbol. Els darrers 5 anys han estat Montilla i el PSC els encarregats d'anestesiar la població, i la meva opinió és que l'opi del present i el futur immediat són, justament, els blocs.
I com tots els opis, els blocs són un engany, una fal·làcia per a qui els pateix.
(seguir llegint)
Una reflexió personal sobre el paper que poden jugar els partits catalans a les properes eleccions espanyoles, i sobre el partit que podem prendre els catalans.
Un simpatitzant de PSOE, PP, Ciutadans o Falanges t'assegurarà i argumentarà que cosmopolitisme és Madrid. Socialistes catalanets i ecoexcomunistes veuen cosmopolitisme en un concert de danses tribals ameríndies amb lletra en quetxua, però el neguen a un aplec sardanista. La resta pràcticament en neguen l'existència, per la repugnància que els (ens) provoca la paraula.
Uns i altres s'equivoquen, el cosmopolitisme existeix i se'l pot trobar, però no a on diuen.
El Barça de Laporta no només fa el ridícul amb la secció de bàsquet i regala els nostres diners a Unicef per promocionar la imatge del seu president, sinó que a més se'n riu dels seus socis.
Ara que la catosfera està 
Un simpatitzant de PSOE, PP, Ciutadans o Falanges t'assegurarà i argumentarà que cosmopolitisme és Madrid. Socialistes catalanets i ecoexcomunistes veuen cosmopolitisme en un concert de danses tribals ameríndies amb lletra en quetxua, però el neguen a un aplec sardanista. La resta pràcticament en neguen l'existència, per la repugnància que els (ens) provoca la paraula. 
