croatcatala |
dimarts, 3 de gener de 2006 | 19:20h
No cal que incideixi en el projecte d'Estatut andalús, i la seva pretensió de defensar "la igualtat dels ciutadans andalusos allà on siguin". Sembla que estan pensant, sobre tot, en l'obligació que tindrien els 'andalusos' residents a Catalunya de parlar català. ¿Algun dia es resoldrà si aquests immigrants no integrats (per decisió pròpia) són catalans 'como el que más' o andalusos?
Aprofito per esmentar també una carta apareguda fa uns dies a 'La Vanguardia'. Una ciutadana alemanya que es declarava castellanoparlant, afirmava que havia abandonat Barcelona perquè l'asfixiava, i que ara vivia més a gust a Madrid perquè allà no li imposen la 'cultura local'. M'alegra haver llegit ja 2 ó 3 rèpliques força encertades a aquest despropòsit; però no deixa de ser preocupant que encara es consideri el català 'cultura local no imposable' i l'espanyol, 'lo normal' (per dir-ho d'alguna manera). I que aquests comentaris provinguin d'una ciutadana europea.
De tota manera, em preocupa més quan comentaris d'aquest tipus provenen de catalanoparlants, que parlen en castellà amb tothom excepte amb els catalanoparlants coneguts, i et diuen que ho fan 'per respecte'. Amb aquests complexos no arribarem enlloc.
croatcatala |
dimarts, 27 de desembre de 2005 | 08:52h
1) No és un rumor sinó un fet: la cessió del castell de Montjuïc està aturada perquè el ministeri de Defensa no vol retirar la condició de que sempre hi onegi una bandera espanyola, condició a la qual no vol cedir l'Ajuntament de Barcelona. Nacionalisme? Sí, i tant. Concretament, dos nacionalismes. Enfrontats. (Per cert, a les casernes militars del Portal de la Pau segueix sense onejar la senyera. Sembla que és un símbol que, a ells, no els representa)
2) Queixa diplomàtica a Israel perquè algú va retirar una cinta amb la bandera espanyola de l'ofrena floral que la Generalitat va fer a la tomba d'Isaac Rabin. Sembla que hi ha casos en que els símbols sí són importants. Concretament, aquells casos en què són els símbols estatals els que són objecte de discussió.
3) Segueix a la plaça Colón de Madrid la megasuperhiperultrabandera espanyola penjada pel Ministeri de Defensa de Federico Trillo (PP). Una dita d'aquella terra afirma: "dime de qué alardeas y te diré de qué careces". La saviesa popular, ja se sap.
i 4) No vull acabar aquest comentari sense recomanar-vos un magnífic enllaç.
croatcatala |
dimarts, 20 de desembre de 2005 | 14:34h
Cansat de sentir que els catalans no som solidaris perquè volem més recursos en detriment de les comunitats (regiones) més pobres, m'he proposat saber què entenen per solidaritat aquells que volen donar-nos lliçons sobre el tema: PSOE i PP.
El PSOE segueix la línia habitual: s'omple la boca de grans declaracions, però a l'hora de passar als fets, el pressupost de l'Estat per a l'any 2006 destinat a cooperació internacional no supera el 0,35% del PIB estatal, i el major increment correspon a crèdits (que si no es condonen, algun dia hauran de tornar amb interessos). ¿Permetrien que Catalunya articuli part de la seva solidaritat estatal amb crèdits a altres comunitats autònomes? Crec que no.
I del PP, què dir. No ha calgut cercar gaire per trobar una de les magnífiques i il·lustrades reflexions amb què de tant en tant ens obsequia José M. Aznar, mitjançant la boca de Mariano Rajoy: l'acord assolit per aprovar el pressupost de la Unió Europea "es tremendamente injusto para España,
ya que la convierte en la gran pagana de la ampliación [...] Repasando las cifras, queda claro que la ampliación cuesta a España
42.000 millones, una cifra superior a las de Francia, Alemania, o el
Reino Unido, y esta situación es lamentable".Sembla que la solidaritat amb territoris més pobres només inclou aquells que es troben dintre les fronteres d'Espanya; no serveix per als països de l'Europa de l'Est. I ens diuen localistes i provincians a nosaltres?
Vist el concepte de solidaritat que tenen aquests "mestres", sincerament, prefereixo que m'anomenin insolidari. Però sobretot, que em deixin ser-ho. Potser siguin els habitants dels territoris més pobres (d'Espanya, d'Europa i de tot el món) qui acabarà agraïnt "l'error" de deixar la (in)solidaritat en les nostres mans. O potser no, però aleshores ja serà culpa nostra i tindrem molt a mà a qui demanar comptes.
croatcatala |
dimarts, 13 de desembre de 2005 | 10:25h
Finalment he trobat
un raconet de temps per parlar de l'Oleguer. I començaré
deixant clara una premissa: cadascú és lliure de dur el
seu compromís pel país fins allà on vulgui; i de
la mateixa manera que alguns tenim clar que no vessariem sang per
tant bella causa (més bella és la vida),
d'altres poden seguir sent independentistes, no nacionalistes o el que vulguin, i legítimament considerar que no es pot renunciar
a una oportunitat professional com un Mundial de futbol per la causa. En aquest sentit, no veig res reprobable en la
conducta de l'Oleguer.
Dit això, la meva opinió
és que els esportistes catalans, si realment creuen en unes
seleccions catalanes oficials, no els fan cap favor. El ressò
mediàtic que tindria qualsevol renúncia a la selecció
espanyola ja ens l'ha apuntat el 'cas Oleguer': sense dir res, ha
ocupat portades, tertúlies i comentaris a dojo. De fet, ha servit perquè se'n parli, del tema. Imagineu-vos
què faria una renúncia més o menys massiva, més
o menys significativa, però en tot cas explícita.
Per a mi és molt fàcil
dir-ho, perquè les possibilitats que em convoquin per a una
selecció nacional passen pel reconeixement oficial de la
disciplina del PCFutbol. Però a dia d'avui tinc clar que, si
em cridessin, jo no hi aniria. Em moriré amb els mateixos
diners que el Puyol, l'Oleguer o el Guardiola (és a dir, zero,
perquè a la tomba no ens n'emportem res); però de mi
se'n parlaria molt més temps, això segur. I com a
mínim, se'n parlaria amb respecte i admiració, perquè
hauria renunciat a quelcom molt valuós per defensar els meus
ideals. I a més, el meu sacrifici hauria servit d'alguna cosa.
Si d'altres fessin com jo, de fet si tots fessin com jo, no tinc cap
dubte que les seleccions oficials catalanes serien possibles. Però
vull remarcar un cop més que no recrimino l'actitud dels
esportistes catalans que juguen amb Espanya pel que he dit al
principi.
Digueu-me idealista. Pot ser. Digueu-me
demagog, perquè probablement mai hauré d'afrontar una
decisió com aquesta. Pot ser. Però de la mateixa manera
que l'Oleguer és lliure per triar amb qui vol anar, jo sóc
lliure per proclamar amb qui no m'agradaria anar.
Un últim incís, en
resposta a aquells que diuen que això no és més
que un esport i que no s'ha de barrejar amb la política: si
l'Oleguer es negués a sortir al camp a escoltar l'himne, i
aparegués un minut més tard, només per jugar el
partit, ¿es respectaria la seva decisió per part
d'aquells que defensen que només es tracta d'un esport? Ho
dubto.
croatcatala |
dilluns, 5 de desembre de 2005 | 14:45h
Un argument recorrent que em trobo en les freqüents discussions amb "no nacionalistes catalans" (diguem-ne així), és la generalització. Avui us ofereixo un parell d'exemples i les respostes que acostumo a donar:
Seleccions esportives catalanes.Y por qué no una selección de Murcia? Y ya puestos, por qué Tarragona no puede pedir una selección? Es que si se deja a una, todos los demás tendrán derecho. Resposta habitual: ¿Realment penses que a totes les Comunitats Autònomes una part substancial de la població voldria una selecció oficial independent de l'espanyola? Doncs tens un concepte molt baix de la teva Nació, Espanya. Si realment penses que a la que s'afluixi el puny, es produïrà una fugida massiva de la selecció espanyola, crec que t'hauries de replantejar si creus en Espanya. Ah, i mai he sentit parlar de cap campanya amb un suport apreciable per a aconseguir una selecció tarragonina. Si existís un moviment així, doncs allà ells, endavant. Fórmules hi ha perquè un gran nombre de seleccions disputi els campionats, només cal mirar quantes es presenten a la fase prèvia de l'Eurocopa o el Mundial. Aquest no és el problema.
Finançament. Queréis un sistema de financiación insostenible. Hay que encontrar una fórmula que sirva para todo el mundo. Resposta habitual: La proposta del nou Estatut és perfectament exportable. De fet, seria desitjable que s'exportés. Cadascú recapta els seus diners, i els administra com vol, assignant una part a despeses generals de l'Estat i una altra part a solidaritat. I si hi ha alguna regió espanyola subdesenvolupada, se li estan donant més mitjans, concretament polítiques tributàries pròpies, per sortir del seu subdesenvolupament. Sense comptar amb la part de les quotes de solidaritat que li arribin de les zones més riques. Això també podria valer per als Ajuntaments. ¿Per què no poden recaptar els tributs els Ajuntaments, amb un percentatge preestablert de cessió a la seva Comunitat Autònoma i Vegueria o Diputació? Un sistema piramidal, amb l'Estat al capdamunt percebent el seu percentatge corresponent, seria perfectament sostenible. I els ciutadans de tot arreu ens en beneficiariem, indubtablement, si s'aconsegueix un equilibri just entre les competències atorgades a cada nivell administratiu i la quota de finançament assignada a aquest nivell.
croatcatala |
dimecres, 30 de novembre de 2005 | 10:31h
Una de les espècies més populars de tigre, el tigre de Sibèria, es troba en greu perill d'extinció. El seu hàbitat ha quedat dràsticament reduït com a conseqüència de la deforestació i els estralls causats per la caça. Actualment, associacions i governs lluiten per la preservació d'aquesta espècie, de la qual certes fonts diuen que no queden més de 250 exemplars en llibertat. Evidentment, és il·legal la caça dels pocs exemplars que en resten, i s'estimula la creació d'hàbitats protegits i la seva reproducció. Es tracta d'un assumpte d'interès general.
El català, una de les llengües més parlades d'Europa, es troba en perill d'extinció. El seu hàbitat natural ja es va reduir força des del que tenia durant l'Edat Mitjana (a la ciutat de Múrcia encara es parlava pels voltants de 1500); però durant el segle XX ciutats que el tenien com a llengua normal de comunicació entre tots els seus habitants, l'han vist reduït a la categoria de minoritari o gairebé inexistent (Alacant, l'Alguer, Perpinyà, Sant Adrià del Besòs, ...). Actualment, la població de catalanoparlants monolingües és de 0 persones. En altres paraules, tots els catalanoparlants estan en situació de passar-se a una altra llengua per comunicar-se amb els seus conciutadans. El català és, avui dia, per tant, totalment innecessari en termes d'utilitat pràctica. Existeixen associacions i entitats públiques que lluiten per la seva preservació. Calen polítiques de foment i discriminació positiva en favor del català. Cal que guanyi espai en les comunicacions interpersonals, cal que guanyi presència i prestigi social, i evidentment tot això s'ha de fer en detriment de les altres llengües que avui dia ocupen el seu lloc (és un mateix pastís a repartir, no es pot ampliar, si al català li toca més pastís, d'altres n'han de perdre un tall).
Per això em sobten cartes com l'apareguda avui al diari gratuït Metro (edició de Barcelona), sota el títol "protegir el català": Sóc català, parlo i escric en català i aquest és l'idioma vehicular a casa meva. Però em sembla propi de règims repressius de tipus dictatorial que hi hagi a Catalunya una web patrocinada per la Generalitat, a través de la qual es pugui denunciar anònimament els que, per exemple, no tinguin en català els rètols del seu petit negoci. Senyor Josep M. Vall-llosera: en primer lloc, les lleis estan per acomplir-les, i hi ha una llei que diu que els rètols han d'estar, com a mínim, en català. En segon lloc, vostè no ha entès que cal defensar el català, i que l'objectiu d'aquesta defensa està per sobre de la voluntat de cap particular. És un assumpte d'interès general, no només català. És un llegat cultural que cal protegir. Si no ha entès això, més ben dit, si tots plegats no som plenament conscients d'això, més ens val que pleguem perquè la nostra serà una causa perduda i innecessària.
croatcatala |
dilluns, 28 de novembre de 2005 | 12:03h
Una pregunta recorrent que ens trobem els catalanistes: ¿per què no us preocupeu per altres coses més importants?
La resposta ens la va donar, fa molts anys, el president màrtir Lluís Companys: "Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres" Crec que és una gran frase. Una idea senzilla, que no està mai de més recordar i tenir present.
croatcatala |
dimecres, 23 de novembre de 2005 | 15:32h
Ja fa dies que sento dir que sense Espanya no tindriem a qui vendre els nostres productes. I si agafem el cas finlandès?
Finlàndia té un grau d'independència, diguem-ne "autonomia", al qual vol aspirar Catalunya. Està situada en un extrem de la Unió Europea (res a veure amb el tradicional eix Londres-Milà), i té la seva activitat econòmica fortament centralitzada a la regió a què pertany la seva capital, un port marítim. Cal afegir-hi que els seus 5 milions i mig d'habitants converteixen aquest Estat en una magnitud força comparable amb Catalunya (que voreja els 7 milions d'habitants segons els darrers càlculs). El Producte Interior Brut de Finlàndia l'any 2004 era de 148.000 milions d'euros. El de Catalunya, el mateix any, d'uns 135.900 milions d'euros. Finlàndia no té "una Espanya" que li compri els productes. Per
entendre'ns, està per sobre d'aquesta bajanada. Finlàndia té "tot un
món" potencialment obert a comprar els seus productes. Com Catalunya. Fins aquí tot són semblances. Però a la vista salta que es tracta de països econòmicament molt diferents... Quina és la gran diferència entre Catalunya i Finlàndia? En primer lloc, la balança comercial. En xifres aproximades, Finlàndia exporta 10.600 milions de dòlars a l'any més dels que importa. Catalunya, en canvi, té un dèficit comercial exterior de 16.420 milions d'euros anuals. Ens diuen que aquestes xifres no inclouen la balança comercial amb Espanya. Cert. Però tinc una salvedat: la balança fiscal compensa amb escreix aquesta suposada balança comercial. Em remeto a l'article que va escriure en Xavier Sala i Martín l'any 1999. Malauradament, ni aleshores ni ara es poden donar xifres perquè aquestes balances, malgrat reiterades promeses, no s'han fet públiques. I això ens serveix de preludi per a la segona diferència entre Catalunya i Finlàndia: l'autonomia finlandesa (diguem-ne "independència"). Finlàndia gaudeix de competències àmplies per regular el seu sistema financer, tributari i econòmic en general. Pot establir normes sobre competència, pot regular el mercat de treball, pot adoptar polítiques d'inversió o de dèficit segons li convingui. No té plena autonomia, cert, doncs la sobirania en aquest cas és de la Unió Europea. Però disposa d'armes que li han permès crear i mantenir, alhora, una economia competitiva i un estat del benestar, amb etapes d'expansió i etapes de recés (l'actual, per exemple). Què té Catalunya, en canvi? Res. Les engrunes. Competències limitades, regulades, i "enbasades" (permeteu-me l'expressió) mitjançant Lleis de Bases dictades per un Estat que vol uniformitzar coses que no ho són. És la mateixa realitat la catalana que la del sud d'Espanya? No. A què es deu la diferència de desenvolupament entre Catalunya i les regions del sud d'Espanya? No sé a què es deu, però puc dir a què no es deu. No es deuen a criteris geogràfics. No es deu a diferències històriques de tracte de favor a Catalunya. I, evidentment, no es deu a la insolidaritat dels catalans. A què aspira Catalunya? A desenvolupar-se, crèixer i, en la mesura que pugui, beneficiar amb el seu creixement altres regions del món menys desenvolupades, inclòs Espanya. I què necessita Catalunya per obtenir això? És molt senzill: l'autonomia de Finlàndia.
croatcatala |
dissabte, 19 de novembre de 2005 | 12:22h
Aquests dies no tinc gaire temps per escriure. A canvi, em permetre insertar un meravellós article que ha aparegut avui a Vilaweb Catalunya-Nord, a on Xavier Deulonder fa una molt encertada observació sobre el país que volen els catalans que es declaren antinacionalistes (és a dir, nacionalistes espanyols): Boadella, de Carreras,Calzada, ... No han d'anar gaire lluny, tenen una mostra d'aquest país desitjat just passada la Jonquera.
"El refugi nord-català" Amb el seu total desinterès per la Catalunya Nord, els
no-nacionalistes (espanyolistes) del Sud s'equivoquen, precisament
perquè la Catalunya-nord és un mirall de què seria la Catalunya Sud si
no s'hagués contaminat per la pesta del nacionalisme.
La gent del Foro Babel i els seguidors d'Albert Boadella, Aleix
Vidal-Quadras, Narcís de Carreras, Josep Borrell, etc., saben pas que
és a la Catalunya Nord on s'ha realitzat la utopia d'una Catalunya no
nacionalista, en la qual hom accepta amb total naturalitat la identitat
nacional imposada per l'estat bandejant totalment qualsevol
reivindicació de la identitat pròpia fins al punt d'abandonar l'ús del
català; per això, a la Catalunya-nord hi ha pas cap departament de
Normalització Lingüística que trenqui la convivència de la gent honrada
imposant-los el català.
Naturalment, a la Catalunya Nord la identitat nacional en favor de
la qual es renuncia a la pròpia és pas l'espanyola sinó la francesa i,
per tant, ha estat el francès i no pas el castellà la llengua que ha
substituït el català, però, com tothom sap, la perfecció és pas una
cosa d'aquest món.
Així doncs, cada cap de setmana i en època de vacances, la gent
del Foro Babel hauria d'organitzar excursions a la Catalunya Nord, on,
per guarir-se de l'estrès de viure envoltats per la pesta nacionalista,
podrien relaxar-se contemplant l'estat precari de la llengua i cultura
catalanes, que, al capdavall és el seu projecte per al Sud, i també
podrien intercanviar experiències amb nord-catalans jacobins, als qui,
en realitat, haurien de prendre com a mestres i guies.
Naturalment, en alguns casos, podria passar que si el no
nacionalista del sud sap pas francès i el cap hexagonal del nord domina
pas el castellà, llavors la conversa l'hagin de tenir en català, però
cal pas amoïnar-se per un petit detall com aquest.
Tanmateix, els babelians han d'afanyar-se perquè el èxits de la
manifestació del 8 d'octubre i del Correllengua, fruits del creixement
de la consciència nacional catalana al nord, són un senyal que, belleu
més aviat del que ens pensem, el paradís no nacionalista de la
Catalunya Nord pot desaparèixer, com l'Atlàntida engolida per l'oceà.
croatcatala |
dimecres, 16 de novembre de 2005 | 10:30h
Qui no ha sentit o llegit mai allò de "yo soy catalán como el que más"? Hi ha gent convençuda que el coneixement del català no compta a l'hora de ser "més o menys català". És una escala de valors que no comparteixo. Durant la transició, els catalanoparlants lluitaven pel bilingüisme perquè el català no estava reconegut. Avui, en canvi, la defensa del bilingüisme l'abanderen els monolingües castellanoparlants. Com a mínim, curiós. Volen per als seus fills una escola sense immersió lingüística (només en castellà, es clar). Volen que les cartes que els adrecen Generalitat i Ajuntaments siguin bilingües, però com a mínim en castellà. Volen que es subvencionin les expressions artístiques en llengua castellana com a "cultura catalana". No volen sancions per no utilitzar el català en rètols o etiquetatge.
És molt difícil argumentar amb aquesta gent, perquè fan servir el que jo en dic "el cercle". Argumenten que hi ha gent que no entèn el català perquè és nouvinguda. Correcte. Tu els dius que es podria oferir la informació en català i en anglès, que l'entendrà més gent. No, ha de ser en castellà perquè és la llengua propia de la meitat dels catalans. Tu els dius que si és així, aviat caldrà oferir-la també en àrab. No, perquè l'àrab no és oficial i el castellà sí. Però si és una qüestió de lleis, la llei permet fer les coses només en català, tu els dius. I ells et responen: sí, però està mal fet perquè molta gent no entèn el català. I torna a començar. (Tot plegat és un cercle que es pot iniciar per qualsevol punt). Són persones que s'aprofiten d'una irregularitat històrica: durant uns 40 anys, la immigració que arribava a Catalunya es trobava amb un país on la llengua pròpia estava oprimida per una dictadura, i per aquest motiu no van tenir la necessitat d'aprendre-la, perquè els nouvinguts parlaven la llengua opressora. No en tenien la culpa aleshores, però sí la tenen ara, perquè volen fer valer el statuo quo derivat d'aquella dictadura enlloc de restablir la normalitat ("normalitzar"). Crec que la nostra generació no pot aspirar a normalitzar la situació actual de la llengua. Morirem i seguiran havent capes i capes de població que només parlaran castellà, i utilitzaran "el cercle" per defensar el seu dret a seguir éssent així. Hem d'aconseguir que la següent generació (els nostres fills i els dels altres) coneguin el català i l'utilitzin. Jo crec que aquesta tasca és assolible, i si som optimistes, es va pel bon camí. L'autèntica batalla que ha d'afrontar la nostra generació, però, en el que es refereix a la supervivència del català és una altra; i si la guanyem serà una grandíssima victòria: hem d'aconseguir que la propera generació, aquella que estem aconseguint que conegui i parli el català, el transmeti també als seus fills. Aquesta és la clau de la supervivència del català, en quant al que depèn de nosaltres. Que els que vinguin al darrera no vegin el català com "la llengua en què parlo amb els pares", i després sigui "el que parlaven els avis", i després ja no sigui res. Mireu el meu post anterior titulat "l'Alguer", hi ha alguna referència a aquest tema. Si guanyem aquesta batalla, ens podrem donar per totalment satisfets. Almenys els que volem que el català no desaparegui que, tot sigui dit, no som tots els catalans. Però sí els que ho som més. És la meva opinió.
croatcatala |
dilluns, 14 de novembre de 2005 | 10:13h
Quan algú digui que només el PP defensa la unitat d'Espanya, amb la seva oposició frontal a la proposta de nou Estatut (da privilegios a unas Comunidades frente a otras, infringe el reparto competencial establecido por la Constitución, rompe la unidad del Estado, bla bla bla) no us quedeu sense arguments!! Només cal recordar-los que ells, l'any 1997, i sota l'obligació de pactar amb CiU, no van tenir cap impediment moral ni ètic per traspassar a la Generalitat les competències sobre control del trànsit, competència exclusiva de l'Estat segons l'article 149.1.21 de la Constitució.
És important adonar-se de la magnitud d'aquell traspàs. La Guàrdia Civil desapareixia de les carreteres de Catalunya, i els mossos d'esquadra ("el ejército del tripartito" en paraules de Jiménez-Losantos) ocupaven el seu lloc. La Generalitat passava a controlar el transport per carretera. I sense cap altre recolzament constitucional que una disposició que permet el traspàs a una comunitat autònoma de "facultades correspondientes a materias de titularidad estatal que por
su propia naturaleza sean susceptibles de transferencia o delegación". ¿Amb quin dret ens diuen, ara, per exemple des de la FAES (fundació presidida per J.M.Aznar), que "debe recordarse que la regulación del transporte resulta decisiva en
relación con esta cuestión básica de la unidad del mercado" com a argument per oposar-se a la proposta de nou Estatut? Així són els que defensen ara Espanya. I, encara millor, així tornaran a ser quan ens necessitin per governar.
croatcatala |
dissabte, 12 de novembre de 2005 | 17:27h
És un fet que a Espanya s'està duent a terme un boicot contra els productes catalans, encapçalats pel cava i "la Caixa" (curiosament convertits en abanderats de l'independentisme català). Què hem de fer, front a això?
Jo em qüestiono si realment hem de fer alguna cosa per evitar-ho. Potser els empresaris catalans, davant una davallada de vendes al mercat espanyol, comencin a obrir vies de vendes internacionals. Parlem de milers de milions de clients potencials, front als 45 milions que ens ofereix un mercat espanyol al qual s'havien limitat darrerament. Potser aquest boicot faci progressar les empreses catalanes. Potser sigui un pas més cap a la independència, en perdre's una de les raons per seguir integrats a Espanya. I potser els empresaris catalans, a més, comprin amb els diners així obtinguts, empreses radicades a Espanya, per poder seguir venent productes en aquest mercat. Fet i fet, no hem estat sempre una nació emprenedora? No ha estat el comerç un dels trets distintius de la nostra història? Toca demostrar-ho. Sí al boicot!!!!
croatcatala |
dijous, 10 de novembre de 2005 | 22:48h
Una petita ciutat de Sardenya, a on diuen que 20.000 persones hi parlen català tot i que no se'ls veu per enlloc. Què hi ha de cert? Vaig estar-hi fa un temps, i en vaig treure unes lliçons que haurien de ser obligades per a qualsevol persona a qui li importi mínimament el futur de la nostra llengua.
En primer lloc, avui dia gairebé no es parla català, a l'Alguer. Res de 20.000 catalanoparlants. No és la llengua de comunicació entre els seus habitants. Però fa només uns 50 anys ho era!!! Què va passar? Molt senzill: en un moment donat, una generació de pares va deixar d'ensenyar-lo als seus fills. Nosaltres podem pensar que el català està salvat perquè nosaltres sí que l'ensenyarem als nostres fills (si en tenim). Però el que em preocupa és... els nostres fills l'ensenyaran als seus? I els fills dels immigrants? Crec que aquesta és la batalla real per la supervivència del català.
En segon lloc, a l'Alguer encara es pateix la divisió entre catalanoparlants "normatius" i catalanoparlants "dialectals". Per ser breu: s'han passat més temps discutint si calia escriure l'alguerès amb ortografia catalana o italiana que defensant la nostra llengua. Avui dia encara succeeix. Un autèntic catala estàndard podria arregar aquest problema, però avui dia no existeix. Intentem exportar el català central a territoris que ni el parlen ni l'entenen, i en la meva opinió això és un error.
I com a últim comentari, l'alguerès va ser assimilat durant segles per la immigració, mentre era una ciutat emmurallada, perquè la llengua es conreava exclusivament a través de la família i les relacions socials ciutadanes (en sentit estricte, és a dir, sense sortir de la ciutat). Quan això va canviar (immigració massiva, emigració dels algueresos, turisme, televisió, ensenyament en italià, dispersió dels algueresos pels nous barris fora dels murs, ...) va començar la davallada de la llengua en aquell indret.
Jo hi veig moltíssims paral·lelismes amb la situació que es dóna a Catalunya. Potser caldria reflexionar... abans que sigui tard. És molt trist per als que estimem el català passejar per l'Alguer i veure com ha desaparegut dels seus carrers, pels quals encara hi passeja gent gran que va conèixer aquella realitat autènticament catalana a Sardenya.
croatcatala |
dimecres, 9 de novembre de 2005 | 09:19h
Ens diuen els socialistes (els d'aquí) que els socialistes (els d'allà) no estan a favor de la secessió lingüística, sinó que s'inclinen per una denominació "políticament correcta" com català-valencià, l'idioma que es denomina català a Catalunya i valencià al País Valencià o similar.
Els socialistes (els d'aquí i els d'allà) menteixen. Com s'explica, si no, el que ha aparegut avui mateix al BOE? ORDEN JUS/3473/2005, de 8 de noviembre, sobre difusión y publicidad de las resoluciones concursales a través de Internet. Artículo 3.- Idiomas. El portal se ofrecerá en los idiomas castellano, catalán, euskera, gallego y valenciano.
croatcatala |
dimarts, 8 de novembre de 2005 | 10:23h
Johan Cruyff va jugar al Barça de 1974 a 1978, i el va entrenar de 1988 a 1996. Des d'aleshores sempre ha viscut a Catalunya, absolutament integrat a la societat civil catalana. És un exemple d'integració? Si ho és, tenim un problema; perquè almenys jo, al Sr. Cruyff, l'he sentit parlar bastant poc en català. És aquesta la integració que demanem als nostres immigrants? Aleshores, el futur de la llengua catalana va ben servit.
No puc evitar fer un esment als "altres catalans", que són aquells que s'autodefineixen com "tan catalanes como el que más" però que, curiosament, tots reconeixem perquè no parlen català. Mereixen un homenatge, perquè gràcies a ells, no pot haver cap dubte sobre la falsedat d'afirmacions COPEras sobre la persecució del castellà i com els nens surten del col·legi parlant només català degut al genocidi lingüístic perpetrat amb el nom de "normalització". M'estic referint, donat que estem en el camp futbolístics, a individus com Raúl Tamudo, Daniel García Lara "Dani", Alberto Lopo, Fernando Navarro, Sergio Rodríguez, Sergio García, i un llarguíssim etcètera. Algú els ha sentit parlar en català? ¿Per què no els fitxa la Generalitat per publicitar per totes les Espanyes que la normalització lingüística no els ha impedit dominar a la perfecció la llengua dels seus pares? (i ben poc la del seu país de naixement, tot sigui dit) Sembla mentida, què fàcil seria rebatre les acusacions que ens arriben des de Madrid, i quina poca imaginació emprem.
1) No és un rumor sinó un fet: 
Una pregunta recorrent que ens trobem els catalanistes: ¿
Aquests dies no tinc gaire temps per escriure. A canvi, em permetre insertar un meravellós article que ha aparegut avui a 
Quan algú digui que només el PP defensa la unitat d'Espanya, amb la seva oposició frontal a la proposta de nou Estatut (
És un fet que a Espanya s'està duent a terme un boicot contra els productes catalans, encapçalats pel cava i "la Caixa" (curiosament convertits en abanderats de l'independentisme català). Què hem de fer, front a això?
