Després de tres setmanes i tres dies, finalment ahir vaig veure ploure a Londres. El dia començava com qualsevol altre, però uns núvols negres ocuparen el cel amb més potència que Touré i Abidal junts, i van descarregar un xàfec d'aquells que et fan recordar com s'hi està, de bé, al costat d'una llar de foc.
La pluja és l'excusa ideal per fer coses que un mai voldria, i per això vaig anar de cap a la National Gallery, el museu de pintura més gran i conegut de Londres. Conscient que a mi no m'agrada, la pintura.
Quin problema hi pot haver en què Euskadi, o Catalunya, puguin decidir per consulta popular el seu destí? Si sortís que sí, jo no voldria pertànyer a un país que manté a la força nacions que no hi volen ser, que dificulten el "proyecto común". I si surt el no, doncs millor per als qui s'oposen, o no? Ah, és que el problema és un altre...
Per a qui no ho sàpiga, a partir del proper 24 de juliol de 2008 es celebraran a Barcelona els Eurogames, "el campionat d’Europa per a esportistes gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, amics i amigues" (aquest últim grup no estava inclòs a l'edició de 2007). Voleu saber què en penso?
Llegeixo la notícia de la multa imposada pels Mossos d'Esquadra a Rafel Niubó per dur una enganxina a la matrícula del seu vehicle tapant la E amb un CAT.
Primer em ve al cap que és curiós, perquè a mi la Policia espanyola em va aturar a la Val d'Aran i em va deixar marxar amb una simple 'amonestació verbal' pels mateixos fets. Sembla que la "policia del tripartit" és més espanyolista que les "forces d'ocupació".
Però de segones, penso en el nacionalisme, no només català, implícit en les matrícules.
Un any més, Madrid demana ser olímpica. La ràbia de veure com Barcelona té alguna cosa que ells no tenen els pot, i es llencen a una carrera suïcida (doncs si alguna cosa es pot preveure, és que Europa no organitzarà dues olimpíades seguides, i el 2012 toca aquí a Londres, on per cert les veus contràries als Jocs són clarament majoritàries).
Potser compten amb que el COI els consideri africans, però no ho crec...
croatcatala |
dijous, 13 de setembre de 2007 | 14:33h
D'entre els canvis del meu bloc, el més visible és sens dubte la nova capçalera. Fa uns dies, vaig llegir (gràcies a en Marcús) l'explicació que donava el Manel Bargalló al seu bloc sobre com afegir una imatge a la capçalera que ofereix Vilaweb.
El que no m'agradava d'aquesta explicació era que mantenia, sobre la imatge, el títol i subtítol del bloc en format text. Per això, i donat que al bloc d'en Vicent Partal s'aconseguia superar aquesta limitació (i per tant era possible), vaig posar-me a aprendre una mica com va el codi CSS i a revisar el codi de la plantilla que ofereix Vilaweb, fins trobar la solució.
Aquesta ciutat és veritablement multicultural. I faig servir amb tota la mala baba una paraula que els "progres" del nostre país m'han fet odiar fins al vòmit, perquè en aquest cas no em refereixo a un artifici sinó a la simple i autèntica realitat.
croatcatala |
dimecres, 5 de setembre de 2007 | 16:33h
Benvolguts i voluntariosos internautes (què antiga sona, aquesta paraula, ja!) que em llegiu,
Des d'avui, penjaré en aquesta ubicació, conjuntament amb les entrades habituals de "L'Argumentari català", les del meu bloc personal "Les croades del Croat", doncs probablement deixi d'actualitzar la seva ubicació anterior.
Si us interessaven els dos blocs, doncs cap problema. Si passeu de les meves reflexions i només voleu seguir llegint "L'Argumentari", podreu seguir fent-ho a través d'aquest enllaç: http://blocs.mesvilaweb.cat/croatcatala/cat/1662
Gràcies i a seguir llegint-me (que ja sé que cada vegada costa més).
Tot i estar a Londres, des de fa dies, amb força temps per escriure, no
havia escrit cap entrada al bloc sobre el tema perquè tampoc se
m'acudia cap impressió que volgués compartir (i tampoc m'hi he esforçat
gaire, tot cal dir-ho).
Una lectura ràpida dels apunts publicats durant l'estiu als blocs que més m'interessen m'ha dut a trobar-me, en l'imprescindible bloc d'en Marcús, un text de l'economista Xavier Sala i Martín desmentint aquells que sostenen que una Catalunya independent no té sentit en el context econòmic internacional actual.
Ofereix arguments molt interessants - bàsicament pel prestigi de qui els afirma - que no puc evitar reproduir aquí.
croatcatala |
dilluns, 3 de setembre de 2007 | 10:55h
Avui no perdeu el vostre temps llegint blocs, el necessitareu per veure l'interesantíssim video sobre Èric Bertran, també conegut com "l'Exèrcit del Fènix contra el Dia".
croatcatala |
diumenge, 12 d'agost de 2007 | 11:23h
En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!
ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007
"Una llengua ha de servir per comunicar-se, no per dividir". És una d'aquelles frases que, com els contes d'Anthony de Mello, de tant òbvies fan venir arcades perquè es pronuncien com aquell qui diu una genialitat.
"El món s'està globalitzant, quin sentit té cercar la diversitat?" Realment, ens agrada complicar-nos la vida, als catalanistes. Amb el senzill que seria.... Ah, sí, l'altra frase lapidària: "És absurd fomentar un idioma minoritari quan tenim al nostre abast una de les llengües més parlades del món".
I un cop encaixada aquesta col·lecció de tòpics, t'has de quedar amb cara d'encantat de la vida, mostrant agraïment per haver rebut tanta saviesa de forma gratuïta, i sense dret a rèplica. Per què replicar al que és perfecte?
Però és aleshores, com de casualitat, que se t'acut que un país anomenat Irlanda lluita per salvar una llengua, pròpia, que no supera els 100.000 parlants. Un idioma, el gaèlic, reconegut com a oficial de la Unió Europea (i que per tant, apareix en igualtat amb l'insigne espanyol, l'anglès o el francès en una llista en què per a vergonya nostra no hi és el català); en el qual s'hi inverteixen diners i esforços quan el més senzill i globalitzat seria no fer res. Al capdavall, a Irlanda tothom parla anglès!!!
Què ha patit, l'economia irlandesa, d'aquesta "desglobalització"? Ben poc, a la vista de les dades. No cal dir que la independència ha estat molt més que sana pel país, i no de casualitat sinó en els darrers cent anys, i el foment sense complexos d'una llengua pròpia no sembla ser un impediment perquè cada any més gent s'hi desplaci. A aprendre anglès o a fer negocis.
Mentrestant, però, nosaltres seguim sentint que qualsevol mesura en favor del català és un llast per al país, per a l'economia, per a la cultura, per als drets personals, per a tot. Sentim pestes de qualsevol intent per normalitzar la llengua, rebem croades de pressumptes globalitzadors que veuen amb espant com "creem barreres enlloc de fer-les desaparèixer" i "busquem artificialment paraules que ens diferenciïn de les altres, tot i que aquestes coses en català no es diuen".
Ronaldinho és un dels més recents fitxatges d'Espanya. No em refereixo a la selecció de futbol, evidentment, sinó a la "Nació espanyola": 
En ple ús de les meves facultats
