el meu bloc definitiu
|
 Tot i estar a Londres, des de fa dies, amb força temps per escriure, no
havia escrit cap entrada al bloc sobre el tema perquè tampoc se
m'acudia cap impressió que volgués compartir (i tampoc m'hi he esforçat
gaire, tot cal dir-ho). Avui, però, no puc evitar escriure.  Una lectura ràpida dels apunts publicats durant l'estiu als blocs que més m'interessen m'ha dut a trobar-me, en l'imprescindible bloc d'en Marcús, un text de l'economista Xavier Sala i Martín desmentint aquells que sostenen que una Catalunya independent no té sentit en el context econòmic internacional actual. Ofereix arguments molt interessants - bàsicament pel prestigi de qui els afirma - que no puc evitar reproduir aquí.
croatcatala |
dilluns, 3 de setembre de 2007 | 10:55h
Avui no perdeu el vostre temps llegint blocs, el necessitareu per veure l'interesantíssim video sobre Èric Bertran, també conegut com "l'Exèrcit del Fènix contra el Dia".
croatcatala |
diumenge, 12 d'agost de 2007 | 11:23h
 En ple ús de les meves facultats
marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci. Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci. Gràcies! ACTE DE SOBIRANIA He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics! Lluís M. Xirinacs i Damians Barcelona, 6 d’agost de 2007  "Una llengua ha de servir per comunicar-se, no per dividir". És una d'aquelles frases que, com els contes d'Anthony de Mello, de tant òbvies fan venir arcades perquè es pronuncien com aquell qui diu una genialitat. "El món s'està globalitzant, quin sentit té cercar la diversitat?" Realment, ens agrada complicar-nos la vida, als catalanistes. Amb el senzill que seria.... Ah, sí, l'altra frase lapidària: "És absurd fomentar un idioma minoritari quan tenim al nostre abast una de les llengües més parlades del món". I un cop encaixada aquesta col·lecció de tòpics, t'has de quedar amb cara d'encantat de la vida, mostrant agraïment per haver rebut tanta saviesa de forma gratuïta, i sense dret a rèplica. Per què replicar al que és perfecte? Però és aleshores, com de casualitat, que se t'acut que un país anomenat Irlanda lluita per salvar una llengua, pròpia, que no supera els 100.000 parlants. Un idioma, el gaèlic, reconegut com a oficial de la Unió Europea (i que per tant, apareix en igualtat amb l'insigne espanyol, l'anglès o el francès en una llista en què per a vergonya nostra no hi és el català); en el qual s'hi inverteixen diners i esforços quan el més senzill i globalitzat seria no fer res. Al capdavall, a Irlanda tothom parla anglès!!! Què ha patit, l'economia irlandesa, d'aquesta "desglobalització"? Ben poc, a la vista de les dades. No cal dir que la independència ha estat molt més que sana pel país, i no de casualitat sinó en els darrers cent anys, i el foment sense complexos d'una llengua pròpia no sembla ser un impediment perquè cada any més gent s'hi desplaci. A aprendre anglès o a fer negocis. Mentrestant, però, nosaltres seguim sentint que qualsevol mesura en favor del català és un llast per al país, per a l'economia, per a la cultura, per als drets personals, per a tot. Sentim pestes de qualsevol intent per normalitzar la llengua, rebem croades de pressumptes globalitzadors que veuen amb espant com "creem barreres enlloc de fer-les desaparèixer" i "busquem artificialment paraules que ens diferenciïn de les altres, tot i que aquestes coses en català no es diuen". I mentrestant, ells van fent coses com aquesta.
croatcatala |
dimarts, 24 de juliol de 2007 | 21:02h
 "Ésser independents només portaria que maldecaps". "Catalunya no està preparada per sobreviure sense Espanya". "Els estats petits no són eficaços". "Cal tendir a la globalitat". "El provincianisme ens farà perdre la riquesa de què gaudim". Ahir, avui i demà -i vés a saber quants dies més-, amb Barcelona a les fosques per un miserable cable trencat, i la sospita estesa de què ens trobem davant d'un nou "cas Rodalies" (infrastructures inoperants per manca d'inversions), més enllà de la incompetència de l'actual Govern per fer funcionar el país com cal, em plantejo: ¿no seria millor poder exigir responsabilitats a Barcelona, enlloc d'haver d'anar fins a Madrid a exigir caps i diners que mai ens donaran?
croatcatala |
dilluns, 16 de juliol de 2007 | 22:49h
 Un nou exemple d'aquells a qui Catalunya els ve petita, però el món s'acaba a Espanya: segons els Inspectors d'Hisenda de l'Estat (el seu), una Agència Tributària catalana seria un obstacle en la lluita contra el frau. Aleshores, un ciutadà francès, portuguès o alemany, ¿pot interpretar que l'existència d'una Agència Tributària espanyola sigui alhora un obstacle en la lluita contra el frau a escala europea? Encara més, per què fraccionar les agències tributàries en continents, quan el diner no coneix fronteres? ¿Cal optar perquè tots els estats renunciïn a les seves competències en matèria d'Hisenda, en benefici de la lluita contra el frau? Ah, no! "A España, ni tocarla". Faltaria més. Com a mostra, això. (Per cert, tant Euskadi com Navarra - governada pel PP - gaudeixen d'hisendes forals pròpies. Però això no sembla ser cap problema.)
croatcatala |
divendres, 13 de juliol de 2007 | 21:51h
 A través de la XBS he trobat aquesta comparativa més que escandalosa entre les infrastructures de Madrid i Barcelona. ¿Un cop vista, cal que faci algun comentari per defensar la sobirania catalana? Podeu trobar més comentaris al Cau del Drac i a div@d121.
croatcatala |
dimarts, 19 de juny de 2007 | 21:08h
Bloc en aturada tècnica, per manca (circumstancial) de temps i superàvit (estructural) de ganes d'escriure comentaris interessants. Tranquils, que tornaré molt aviat, i espero que amb força. Mentrestant, una lectura interessada: el partit que ens governa està a favor de l'autodeterminació (ara només cal que ens reconegui com a autodeterminables). I com a postres, una notícia que no pot passar desapercebuda. El ressentiment d'alguns només es pot combatre amb contundència, i si no ho fan aquells que ens combaten quan nosaltres reivindiquem el que considerem legítim, cal que ho denunciem: hi haurà actuacions judicials contra aquest fet, tipificat al Codi Penal? Apareixeran defensors "d'una de les nostres banderes", que onegen a mítings i actes públics, com el PP, el PSOE, Ciutadans o la Falange, condemnant aquest fet i exigint responsabilitats? Ho dubto.
croatcatala |
dimarts, 5 de juny de 2007 | 18:22h
Avui anava a saltar-me la meva cita setmanal amb l'Argumentari, donat que no he tingut temps d'escriure res més o menys digne. Afortunadament, l'actualitat esportiva (com no) s'ha adonat d'aquesta circumstància i ha aparegut per donar-me un cop de mà. Em limito, doncs, a enllaçar-vos amb un parell de notícies, de diverses fonts (no es digui que només reflecteixen l'opinió d'un partit). Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui i, sobretot, les recordi en el futur, quan ens vinguin amb allò de "no se puede ser nacionalista español": El Mundo 1 El País InfoBAE (Argentina) El Mundo 2 I per compensar la meva falta de dedicació d'avui, una anècdota encantadora que ben segur recordarem d'aquí a uns quants anys: Putin se'n recorda de Catalunya
croatcatala |
dimarts, 29 de maig de 2007 | 17:47h
 És un bon moment per posar en evidència un fet que, per quotidià, no ens adonem que es produeix: des de les "esferes estatals" es dóna més legitimitat a la identitat pròpia dels municipis que no pas a la de les nacions, autonomies, regions o com li volgueu dir. El fet és que "des de sempre" s'ha cregut en els municipis, però en canvi, les "comunitats autònomes" es veuen com un compromís, com un llast, com una molesta almorrana que no poden liquidar i per tant han de suportar. I el fet que una d'aquestes molèsties s'autoproclami nació i demani tenir dret a determinar el seu futur, és a dir, tenir sobirania, és quelcom més que insofrible, és inconcebible. Simplement, no ho entenen. Els municipis, en canvi, són "lògics". És "normal" que existeixi una organització municipal perquè hi ha competències que, "com no", cal gestionar a nivell local. No els donen finançament, desconfien de llur capacitat d'eficiència, però allà hi són i pobre de qui els toqui. Ens trobem, però, de vegades, casos curiosos com aquest: una sentència recent defensa que els municipis no poden reglamentar quines races de gossos són perilloses perquè "una determinada especie canina podría ser considerada peligrosa por un Ayuntamiento y por otro no, con la inadmisible consecuencia de que el portador del animal, que transitaba con él impunemente en un determinado término municipal, traspasados sus límites, podría verse sancionado por falta de licencia". Renoi! El famós argument de les no-sé-quantes fronteres, aplicat a un municipi! I com sempre, la resposta habitual: què succeïrà amb un home que, passejant el seu gos permès per la banda francesa del Portús, creuï el carrer i amb ell la frontera, si a la banda espanyola aquest gos és perillós? ¿No té en compte aquest cas, el senyor Francisco Javier García Gil, el jutge que ha redactat la sentència? Per què suposa que cap persona creuarà una frontera amb el seu gos, i sí en canvi el preocupa que els límits municipals siguin massa estrets? Com sempre, convencionalismes. Carod deia, en una frase molt il·lustrativa, que "a aquesta gent, Catalunya els ve petita, però el món se'ls acaba a Espanya". La segona part de la frase és un problema de nacionalisme, com he comentat molts cops anteriorment. La primera és, simplement, un cas d'estretor de mires, de no saber veure més enllà del seu nas, d'incapacitat d'adonar-se que el fet geogràfic no depèn de si una línia en un mapa està dibuixada amb ratlletes o amb els signes "+" i "-" alternatius. I aquests són els que ens volen donar lliçons d'universalisme...
croatcatala |
dimarts, 22 de maig de 2007 | 19:09h
 Que el bilingüisme no té per què afavorir els interessos dels nacionalistes espanyols és una opinió que ja vaig defensar anteriorment en aquest bloc. El que no vaig comentar és aquest fals bilingüisme que ens pretenen encolomar, com qui ven una moto, els personatges que encapçalen les llistes electorals de PP i C's (almenys a Barcelona, suposo que en alguns altres indrets han presentat gent que ni entèn un borrall de català). Aquest bilingüisme de mascletà consisteix en, allà on generalment es parla en català (Parlament de Catalunya, programes de TV3 i televisions locals, diaris, revistes i butlletins del nostre país, ...), fer servir els dos idiomes de forma alternativa, pressumptament per demostrar que ells els defensen tots dos. En realitat, el seu aparent bilingüisme no és altra cosa que un atac directe al català, la llengua pròpia de llur país. No ens deixem enganyar: aquesta gent no defensa el bilingüisme. No farà servir aquest discurs alternant les dues llengües a tot arreu, sinó només allà on es parli català; perquè l'única cosa que volen és fer servir el castellà a tot arreu. Per què no contesten amb aquesta aberració del discurs quan algú els pregunta en castellà? No, en aquests casos deixen de defensar el bilingüisme, perquè en castellà s'hi senten a gust. El català és un afegit que els agradaria eliminar. És un tema recorrent, tant com els atacs que rep. Ja he esmentat altres vegades la indefensable paradoxa que suposa imposar la "realitat social" a TV3 insertant l'idioma castellà a tota hora, mentre que en reality shows de televisions estatals s'obliga els concursants catalanoparlants a comunicar-se entre ells canviant de llengua. On és, allà, la "realitat social" que aquí ens imposen? On són, en aquests casos, els "defensors dels bilingüisme"? T'expliquen que és perquè allà, a Espanya, el català no l'entén tothom, però en canvi aquí l'espanyol sí. Aleshores, quin sentit té fer servir el castellà en un mitjà de comunicació en català? Si tota l'audiència d'aquest mitjà entén obviament el català, no és una desconsideració canviar d'idioma? "És que és una reivindicació". Aleshores, per què es titlla de maleducats els personatges públics que, quan apareixen a mitjans de comunicació estatals, es neguen a parlar en castellà i demanen que els subtitulin? Espero que aquests arguments serveixin quan us trobeu el típic "pepero", "sociata" o "facha" (denominació habitual dels votants de Ciutadans abans de l'aparició d'aquest partit) defensant aquestes pamemes dels seus ídols.
croatcatala |
dilluns, 14 de maig de 2007 | 19:14h
 De bon matí, a Torrelles de Llobregat, el Manel (un home que frega la cinquantena) aixeca la persiana del seu bar "Cal Manel" disposat a afrontar una nova jornada. Després dels dos clients més matiners habituals, que s'instal·len a la barra, apareix una parella d'orientals amb motxilla i un plànol del poble. Probablement van cap a "Catalunya en miniatura", i s'han aturat per prendre un cafè al bar més típic que han trobat, doncs encara no han acabat de seure a taula que ja estan fent fotos del local. Entre els de la barra s'inicia un debat sobre si són xinesos o japonesos, i el Manel decideix preguntar-ho ell mateix, en un anglès de supervivència, aprofitant que els porta els cafès que han demanat. - "Here your coffees. Excuse me a question: where are you from?" - "We're Hokkaidians". Un petit dubte per part del Manel, abans de tornar a preguntar: - "Ah, ok, but from what country?" - "We come from Hokkaido", respon un dels orientals amb tota tranquilitat i un somriure d'orella a orella. Com veuen el Manel desorientat, l'altre precisa: - "We come from Sapporo, in Hokkaido". Ai, las! El Manel és un home ben informat gràcies al Mundo Deportivo i l'Sport, i es situa ràpidament en uns Jocs Olímpics d'Hivern de no sap quants anys fa. Aleshores... - "Oh, you come from Japan, then!" Ells fan que no amb el cap, i repeteixen, sense perdre amabilitat ni aplom: "we come from Hokkaido". L'home els saluda amb la mateixa atenció, i se'n va estranyat. En arribar a la barra, agafa un plànol del món que té sota el mostrador, molt adequat per aquestes ocasions, i busca el país que li han dit, amb l'ajut dels altres dos habituals, que asseguren que ho deu haver entès malament. Orientals només n'hi ha de japonesos i xinesos, i a la vista del mapa un insinua que potser han dit "coreans". El Manel, però, està segur que han dit "Hokkaido" o quelcom que sóna igual, i una mica emprenyat perquè es dubti de la seva orella. A més, han dit que venen de Sapporo, i allà el Paquito va guanyar una medalla d'or! No pot més, agafa el plànol i se'n va de pet cap a la taula dels orientals, que semblen contents per haver generat tanta atenció. Els demana sisplau si poden indicar a on és aquest país, i aquí els joves li assenyalen un extrem de les illes japoneses. El Manel, aleshores, encuriosit, els pregunta: - "Japan, then?" El rostre dels joves s'enfosqueix una mica, mentre responen un lacònic "no, not Japan". Agafant un extrem del plànol que el Manel els ha plantat davant dels morros, un dels nois assenyala i li diu: - "Look, we are from this area". Aleshores, sorprès, en Manel veu un petit país en un extrem de l'illa que ell creia japonesa, allà dibuixat, amb la seva frontera, la seva capital, i un nom que mai havia sentit abans, en tipografia més petita per motius de tamany, però clarament equivalent a la que s'empra per designar Xina o el mateix Japó. Els nois, orgullosos, el miren i reblen: - "We're not from Japan. We're from Hokkaido". En Manel ha après que, allà a l'Orient, hi ha individus que semblen xinesos, japonesos, o coreans; i que no són cap de les tres coses, doncs venen d'un indret que ell no sabia ni que existís. Aquesta història és absolutament falsa. Hokkaido és una illa tant japonesa com Hosnu, la més gran de totes, i sense cap ambició sobiranista o identitària coneguda més enllà del fet purament geogràfic. I no cal que busqueu cap mapa, doncs no hi trobareu cap microestat incrustat al Japó. Però la reacció del Manel de Cal Manel, de Torrelles, és la mateixa que tindria un japonès, propietari d'un bar al poble turístic més típicament japonès, quan entressin per la seva porta dos turistes que afirmessin ésser catalans, no pas italians ni francesos (allà curiosament, ningú et pregunta si ets espanyol), i plantant-los un mapa al davant li fessin veure que allà enmig d'Europa hi ha un tros de terra que no sabia ni que existís. Andorra no és tota Catalunya, ni un que ve de Barcelona pot deslliurar-se de què el situïn ràpidament al mapa. Però si bé ciutadans occidentals més o menys informats sabran que alguna cosa es cou per Europa, i que hi ha fets diferencials que demanen diplomàcia (o no, això ja va a gust de l'interlocutor), als països de l'extrem Orient se'ls fa molt, però que molt difícil, situar res que no estigui dibuixat al mapa. El desconegut i - per a ells- exòtic principat d'Andorra, és útil en aquests casos per crear un dubte que faci pensar que no hem begut massa sake aquell matí. Enfrontats a aquest punt en el mapa, estan molt més disposats a entendre que hi ha un idioma que no és ni espanyol ni francès, en una terra que no té per què ser ben bé espanyola ni francesa.
croatcatala |
dilluns, 7 de maig de 2007 | 17:59h
 D'acord, Sarkozy no és el candidat en què un catalanista pensa. Tampoc devia ser l'opció preferida pels catalanistes que lluiten per sobreviure a la Catalunya Nord. I no ens enganyem, hi havia altres candidats amb un perfil més proper a tot allò que defensem. Però la victòria de Sarkozy no és una mala notícia per al catalanisme. O com a mínim, no ho és més que si hagués guanyat aquella noia somrient que ensenyava les cames i prometia diners a tothom pel simple mèrit d'haver nascut, com diria en Sostres. Econòmicament, si França guanya, Catalunya guanya. Que al nostre principal client li rutlli l'economia és riquesa per a nosaltres. I no hi ha dubte que, si bé un economista és aquell que demà et dirà per què ahir no va passar el que preveu avui i per tant no es pot preveure el futur en aquest sentit, l'arribada de Sarkozy a l'Elisi es veu com una oportunitat de modernitzar l'economia francesa, enfront de la cultura del subsidi i la continuïtat de l'enorme despesa social que representava Segolène. I nacionalment, no tinc cap dubte que, com afirmen molts, la victòria de Sarkozy representa una revifada de l'esperit nacional, una bestreta del que vindrà a escala europea. Després d'anys sentint a parlar de multiculturalitat i d'altres paraules tant carregades de síl·labes com buides de contingut, ha guanyat les eleccions un home que defensa els valors de la nació com a factor de cohesió social front a aquells que veuen els ciutadans com una massa amorfa destinada a alimentar l'Estat a base d'impostos, sense entramat social ni iniciativa privada. Sense societat civil, al marge de l'aparell estatal. ¿Que aquesta revifada nacional dels Estats pot suposar la debilitat de les identitats nacionals sense Estat propi? És possible, però la història no ens ha ensenyat aquesta lliçó. Al contrari, la gran explosió nacionalista dels segles XVIII-XIX, encapçalada per Alemanya i Itàlia, va permetre salvar la consciència nacional catalana, creant un corpus ideològic, la Renaixença, de la que encara avui s'alimenta el nacionalisme català. Si sabem aprofitar les lliçons que ens arribaran de França, i probablement d'altres països com, per què no, Espanya, podrem superar l'homogeneïtat que el socialisme defensa a capa i espasa, i revitalitzarem la sàbia de la nostra nació, enfortint les nostres arrels i creixent amb noves branques. Si al segle XIX, partint del no-res, vam aconseguir institucions de govern pròpies si bé no prou sobiranes, ¿per què no aquest nou impuls, en què ja sortim d'un pèl més endavant i amb els Estats-Nació debilitats, podria permetre'ns la plena sobirania? Somniar és gratuït, actuar és necessari.
croatcatala |
dilluns, 23 d'abril de 2007 | 20:35h
 Sant Jordi es presenta, com cada any, amb l'intent de polemitzar sobre si hauria de ser festiu o no, i amb individus reivindicant aquest dia com a "l'autèntica Diada de Catalunya". Enguany, l'afegit és que la reivindicació prové d'un partit parlamentari, Ciutadans, font inesgotable d'arguments que aquest Argumentari agraeix. Els fatxes espanyolots de tota la vida reconvertits en "antinacionalistes" saben que, si ho aconseguissin, la jugada seria mestra: desapareix l'Onze de Setembre, commemoració del que vam ser i com ho vam perdre, i es carreguen Sant Jordi, la festa popular més tradicionalment catalana, l'única que té prou força per recuperar durant un dia aquella Rambla que fa anys era barcelonina i ara és com els socialistes voldrien que fos tota la ciutat. No ens enganyem: el dia que Sant Jordi sigui festiu, hem matat la festa. El primer any, potser el segon, la gent aprofitaria l'avinentesa de no haver d'anar a treballar per sortir (més) en massa pel matí a comprar llibres i passejar roses. A partir del tercer, cauria en divendres i els llibres els haurien de comprar a l'Àrea de Servei del Penedès, camí de la platja. A partir del cinquè any, a totes les agendes ja hi sortiria la data encerclada per fer-hi un bon viatge a Praga aprofitant el pont. I la Rambla per als turistes, que és el que li agrada als que veuen Catalunya com un meravellós parc temàtic a un racó de la veritable ciutat cosmopolita. Una nació sense Onze de Setembre ni Sant Jordi, el paradís dels que ens volen veure igualets i ben quietets. No, senyor, la nostra Diada és el record dels que van morir per conservar les nostres llibertats, no una festa popular, simpàtica i molt florida, creada pels gremi de llibreters i floristes i destinada a vendre aprofitant que, contra tota lògica, les parelles s'estimen. Que potser els agradaria canviar el Día de la Hispanidad per un molt més celebrat als carrers "San Valentín"? Oi que ho troben absurd, tot i no saber explicar ben bé què dimonis celebren el 12 de Octubre? Doncs que no ens toquin a nosaltres la nostra Diada, i ens conservin la festa que, ella soleta, millor ens defineix: un país que no deixa de treballar ni per celebrar les tradicions. Feliç dia de Sant Jordi. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosALTRES LLOCS ON LLEGIR-ME
BLOCS QUE M'AGRADA LLEGIR
BONES CAUSES
JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
