El nacionalisme està avui en portada de molts suplements econòmics, en concret un de força llunyà: Xina vol impulsar reformes en la seva economia, i un dels fronts de batalla (i no precisament per combatre'l) és, precisament, el nacionalisme.
Xina viu un present que a nosaltres ens sona a passat, amb un creixement desbordat afavorit per ingents masses de població rural desplaçant-se a les capitals per treballar-hi per quatre duros, escassos drets socials i una explotació desaforada dels recursos naturals. Res de nou per als que ja vam viure, fa algunes generacions, una revolució industrial.
El curiós, però, és la la lectura que han fet de la situació els dirigents econòmics xinesos, doncs ens remet de forma pràcticament mimètica a un dels factors que van permetre el naixement del catalanisme econòmic: la lluita del proteccionisme enfront del lliurecanvisme.
Cal situar-nos on ens pertoca: en un món dirigit pels lobbies empresarials i sota la mirata atenta dels acords de lliure comerç, és impensable plantejar un alçament d'aranzels similar a aquell proteccionisme que reclamaven els empresaris catalans a les Espanyes del segle XVIII (tot i que si hi ha algun país amb alguna remota possibilitat d'aconseguir-ho avui dia és, precisament, Xina). Els xinesos volen polítiques que fomentin el consum intern de productes xinesos, i la inversió canalitzada cap al desenvolupament intern del país i no només al creixement desaforat que estan vivint encara ara. Però les bases de pensament, els grans eixos d'aquest pensament, són els mateixos.
Cal una política de protecció de la indústia pròpia, i cal que la societat sigui el motor del progrés d'unes empreses que repercuteixin aquest progrés en la societat. Un cercle virtuós del que vam gaudir a Catalunya i que ens va permetre, sense anar més lluny, tenir la primera i més moderna infrastructura ferroviària de la Península Ibèrica.
Què ens va passar després per haver arribat a l'actual situació de caos, manca d'inversió i ofegament en aquest tema? Doncs moltes coses, però una de molt important, que hem perdut la noció nacional de progrés, tant les empreses com els ciutadans. Unes, no reinvertint part dels beneficis en la societat que les ha vist nèixer i constitueix l'àmbit primari d'actuació. Els altres, no confiant més en les empreses pròpies, venent-nos a altres postors (normalment els que ens ofereixen millors preus).
A Xina potser s'ho trobin d'aquí a un segle. De moment, van fent camí, i arribaran on vam arribar nosaltres, en bona part, gràcies al nacionalisme.
croatcatala |
dilluns, 26 de febrer de 2007 | 19:57h
La defensa de la llengua no deixa de ser la part més important del
nacionalisme català, doncs és a través d'ella que hem mantingut una
personalitat pròpia i diferenciada al llarg dels anys (a falta d'altres
factors com podrien ser geogràfics, institucionals, ètnics o
religiosos, que són els que cohesionen altres nacions).
Per això
resulta greu que periòdicament apareixin moviments a l'interior del
nostre país que converteixen en bandera precisament el contrari, és a
dir, la no-defensa de la llengua. L'opressió (habitualment, del
castellà) ha de ser necessàriament directa i per tant és combatible,
mentre que la negació és molt més subtil, justificable i aparentment
innòcua. ¿Que potser no coneixem catalans, orgullosos de tenir una
llengua pròpia, que troben poc assenyat "imposar-lo" a persones que
viuen entre nosaltres però no el parlen?
Ciutadans, en aquest
sentit, són un reflex d'una part de la societat, no pas un cos estrany,
i per això farem mal fet ignorant-los. Cal plantar-los cara, a ells i a
les persones a qui representen, posant de manifest les seves
contradiccions, perquè només així s'adonaran que el que ells defensen
no és una veritat absoluta (convenciment que, ara mateix, persones de
bona fe tenen).
A mi em sorprèn quan defensen que la Llei de
Política Lingüística no ha de sancionar comportaments, sinó tan sols
fomentar i promoure. Em sorprèn perquè és un argument que he sentit mil
vegades en boca de Saures i Mayols, en matèria de seguretat ciutadana,
defensa del patrimoni privat o civisme. I curiosament, els mateixos que
posen a parir aquesta "política de la no política", defensen solucions
similars per al tema de la llengua.
Evidentment entre els militants i simpatitzants de Ciutadans hi ha els "fatxes de tota la vida", però també hi ha gent que simplement considera que el més correcte és "la llibertat" amb què s'omplen la boca. Amb els primers no hi ha res a fer, amb els segons hi ha molta feina. Han d'entendre que la nostra supervivència col·lectiva passa per la protecció, la defensa i la militància activa. Passa per fomentar i subvencionar, sí, però també per sancionar si hi ha incompliments, com amb qualsevol llei.
La ultrallibertat només ens durà a veure desaparèixer la llengua, com ha fet desaparèixer la petita i mitjana empresa tèxtil del nostre país, com està fent desaparèixer el petit comerç, la selva amazònica i tantes i tantes altres coses febles enfrontades a un poder més fort. Si a França han d'aplicar fórmules de defensa cultural, què ens fa pensar que nosaltres no les necessitem?
Fa poc apareixia la notícia que al Regne Unit volien incorporar el coneixement de l'idioma com un requisit per a la legalització. Estem parlant de l'anglès!! ¿Amb quins motius podem arribar a pensar que el català no requereix de protecció i, si és necessari, de coerció per evitar la seva desaparició?
Hi ha persones que desitgen veure desaparèixer el català de la vida pública. És una opció legítima. Però n'hi ha molts que creuen erròniament que el català sobreviurà sense una llei i unes institucions que el protegeixin amb força. A aquests els hem de convèncer.
I sobretot, emprar el català al carrer i a la feina. Sense això, cap llei farà miracles.
croatcatala |
dilluns, 19 de febrer de 2007 | 20:11h
Sóc culé perquè sempre he estat culé. No recordo el dia que vaig començar a anar al Camp, i si falto a algun partit, encara que sigui de la prèvia de la Copa contra un 2ªB, és per causes de força major (entre les que no hi compto la pluja). A més, ho sóc amb passió, i no em fa res ser insultat pels "pericos", al contrari, m'alegra el dia saber que rivals a qui no suporto m'odien (preferiria que tinguessin més educació, però això no és res que jo pugui arreglar). I m'agrada molt el futbol, m'empasso qualsevol partit de qualsevol categoria de qualsevol país. No ho puc evitar, se me n'hi van els ulls (gairebé tant com amb les dones).
Ara que ha quedat clar tot això (per als que no em coneixeu), puc començar el comentari d'avui amb més contundència: estic cansat de l'excessiu protagonisme que se li dóna al futbol, i més concretament al Barça, a TV3. No entenc quin sentit té una transmissió Càdis-Almeria, un dissabte per la tarda, en directe per TV3. Tampoc entenc que calgui obrir la secció d'esports del Telenotícies amb el Barça 363 dies a l'any, i molt menys entenc el silenci al voltant d'altres clubs, d'altres esports, i d'altres categories.
Entenc que TV3 va ser creada per obtenir audiència i a això ha de jugar; però això no justifica l'excés d'informació al voltant de si Ronaldinho ha patit un esquinç de cella o si el Getafe ha fitxat un lateral esquerre de Portugal.
Catalunya no és Espanya, ens hem cansat de repetir-ho sempre. L'ànima de la nostra nació és la llengua, com bé ens recorden els amics de Catalunya Acció; però el cos també és important i en exercici físic, des de sempre, hem tingut un fet diferencial del qual ens sentim orgullosos allà on anem. A mi se m'omple la boca amb lloances cap a la gran quantitat i varietat de clubs esportius que tenen el bressol al nostre país. A diferència del monopolisme o com a molt dualisme que infesta la majoria de territoris arreu de l'Estat, nosaltres tenim clubs de futbol de gran tradició, com el Palamós, el Nàstic, el Lleida, el Sabadell, el Terrassa, el Figueres, el Sants, l'Europa, i un llarguíssim etcètera, que avui dia agonitzen per culpa del gegantisme mal entès del Barça. I, sobretot, el bàsquet de Badalona, l'handbol de Granollers, el rugbi de Sant Boi, el rem de Banyoles, els esports d'aventura del Pallars, l'hoquei de la Catalunya interior, ... Signes d'identitat tant importants que ens hauria de fer vergonya que siguin amagats per la nostra televisió.
Sóc del Barça, sí, i m'agrada el futbol. Però no puc entendre que aquestes dues divises del nostre país, que cal respectar i fomentar, necessitin esborrar l'autèntica grandesa esportiva de Catalunya, com és la seva varietat. ¿Per què la pedrera del Barça ha de crèixer manllevant-los dels equips inferiors d'arreu del país, enlloc d'enriquir-los, i després cedir aquests jugadors ja formats a equips de fora, enlloc d'enfortir-los? ¿Per què les notícies sobre futbol, sovint intrascendents, han de treure espai a notícies d'altres esports que si no desperten interès és precisament per l'escassa cobertura que se'ls dedica?
Que no m'expliquin històries d'audiències: si sabeu que existeix un aparell anomenat "televisor", sabreu que la cadena més vista a Catalunya no és la que té el número 3 sinó el 5. I sabreu que un dels programes més vistos i més admirats a nivell d'audiència (mal que ens pesi) d'aquesta cadena és "Aquí hay tomate". Com s'ho fan per mantenir l'atenció de l'espectador durant tot el programa? Repetir, una i altra vegada, l'entradeta de "la notícia més interessant" (¿un calbot de Ronaldinho a Jorquera en un entrenament?), però no donar-la fins al final, o quasi. Mentrestant, van deixant anar totes les altres notícies (waterpolo? hoquei patins? bàsquet femení? futbol regional?), generant atenció perquè aquests personatges menys populars, amb el temps, arribin a convertir-se en "la notícia més interessant" algun dia. Com diu un col·lega de professió a qui personalment no suporto: "que n'aprenguin!". Els de TV3, és clar. Es pot fer país i alhora guanyar audiència.Pel que al catalanista respecta, és a dir, a tu i a mi, no oblidem que la grandesa econòmica d'aquest país l'han feta tant "la Caixa" com les petites i mitjanes empreses en la mateixa proporció, i la grandesa esportiva ens ve tant del Barça com de tota la resta. No perdem aquest gran valor que nosaltres tenim i "ells" no tenen. Això també és nacionalisme.
croatcatala |
dilluns, 12 de febrer de 2007 | 17:19h
La guerra oberta al voltant de l'Estatutet de Catalunya (pacte de
claudicació segons alguns, declaració d'independència segons uns
altres), ens mostra grans discursos que tard o d'hora cal menjar-se amb
patates fregides. Un bon exemple és la proclamació de la "igualdad de
derechos de todos los españoles" que ens arriba periòdicament des del
PP.
Però aquesta "igualdad de derechos" (que tant recorda a
aquella equiparació dels drets catalans a la resta dels drets dels
"demás pueblos hispánicos" que ja va treure's de la màniga Felip V el
1716 per liquidar els nostres drets amb una pàtina de modernitat)
s'ensorra estrepitosament quan són ells els que volen exercir un poder
quasiestatal des de les seves autonomies, aquestes sí, de fireta. Un
exemple el vam trobar recentment, arran de la coneguda Llei del Tabac.
Tres
de les comunitats autònomes governades pel PP, el País Valencià,
Castella i Lleo i La Rioja, van aprovar Decrets que incomplien
frontalment les disposicions d'aquella Llei, segons podem llegir en
aquesta notícia. Pot semblar una simple
escaramussa política, però en realitat és la confirmació de la
hipocresia que governa aquells que pretenen donar-nos lliçons d'ètica i
solidaritat. ¿Un espanyol a Madrid té dret a fumar en una celebració
privada, mentre que un altre, a Toledo, no pot fer-ho? ¿Per què un
restaurador tortosí ha d'instal·lar una separació física entre fumadors
i no fumadors abans d'un termini determinat, mentre que un de
castellonenc disposa de 6 mesos mes per a instal·lar-la? A on és la
igualtat de drets que ells mateixos proclamen?
Evidentment no és
cap sorpresa, que els arguments enarborats des del PP gaudeixen de poca
solidesa, per dir-ho finament. Ja va quedar prou clar quan van donar
suport a determinats articles del projecte d'Estatut d'Autonomia
d'Andalusia que en canvi havien recorregut quan els van llegir per a
Catalunya. Però cal recordar casos com el de la Llei del Tabac per
contestar-los amb rapidesa quan, entrant al seu joc, ens intenten
raonar amb una "lògica" diabòlica que pel que sembla només hem de
complir nosaltres. Evitem de tota manera jugar al seu terreny: si
discuteixes amb un babau acabaràs fent el babau, i en aquest cas ell ho
sap fer millor.
PS: La Federació Catalana de Patinatge ha vist
ratificat el reconeixement de la seva oficialitat en el si de la
Confederació Sudamericana. Potser és un fet anecdòtic, potser és un fet
exòtic, però és real; i ens demostra que tot i que els passos que podem
donar són petits, cal donar-los per seguir avançant. Felicitats!
croatcatala |
dilluns, 5 de febrer de 2007 | 21:34h
M'alegra apreciar una coincidència entre el meu comentari d'ahir i un article de Ferran Suay que apareix a la newsletter del projecte Criteri. Evidentment, us en recomano la lectura:
croatcatala |
diumenge, 4 de febrer de 2007 | 20:21h
Aquest Argumentari, normalment, està enfocat des d'una perspectiva defensiva. Sembla que calgui esperar una agressió per "defensar el nostre catalanisme". Avui plantejaré la millor de les defenses, que segons diuen és un bon atac.
Un treballa amb persones que no parlen ni un borrall de català. Les seves històries són diverses, poden haver nascut aquí, però sempre hi apareix un avantpassat més o menys proper nascut fora de Catalunya per justificar el fet de no parlar català. Amb el temps t'hi acabes adreçant en castellà sense pensar-hi més.
La sorpresa ve, no obstant, quan t'adones que amb els clients, aquest company de treball sí que s'hi atreveix, amb el català. El parla més o menys matusserament però el parla. Sorprès (perquè diries que ja ho vas intentar alguna vegada i ell feia cara de no entendre't), t'adreces a ell en català, i ell segueix a la seva, en castellà. Però com ara ja saps de quin peu calça, tu mantens l'idioma, i veus com una expressió d'estranyesa s'apodera del seu rostre. Això sí, ell segueix en castellà.
Per què el que faig jo és militància lingüística, i el que fa l'altre no? ¿És que cal assumir que parlar castellà "és normal" mentre que parlar català suposa "defensar alguna cosa"? En el fons, quan parlem de la politització del català, a més d'identificar-lo amb determinats partits polítics, és perquè associem l'ús de la llengua en determinats àmbits a unes conviccions o una ideologia. Allà on tothom parla castellà, el que parla català està "fent país". I per què no podem dir el mateix d'aquell que s'entesta a parlar castellà, sabent-ne, quan el seu interlocutor ho fa en català?
Un contraatac molt poderós seria començar a "polititzar el castellà". Estigmatitzar aquell que s'entesta en parlar castellà, insinuar que està defensant determinades opcions polítiques, i preguntar-li -sorpresos- com és que no parla en català. És un contraatac "de pluja fina" (que en aquest camp sí que és necessària), que ha d'anar cuallant entre els catalanoparlants, per acabar sent una reacció natural en un entorn catalanoparlant. Tant com ho és avui dia l'efecte contrari.
Un altre contraatac: oi que ens parlen del bilingüisme com quelcom positiu, i així és percebut en determinats sectors? D'acord, endavant, admetem-ho i animem aquells que ens ho diguin a lluitar per aquest objectiu! Bilingüisme, de debò! Cal que, a Catalunya, tothom sàpiga parlar castellà (no canviaria res), i també català!! Perquè el bilingüisme és exactament això, oi? Convertim la defensa del bilingüisme en un argument nostre, i agafarem amb el pas canviat a molta gent, que començarà a dubtar d'allò que se'ls ha estat venent, en forma de "pluja fina" des de l'altre bàndol. Convertim-los en defensors de l'obligatorietat de l'aprenentatge del català, i que si volen defensin també el castellà (que donat que no necessita defensa, es tracta d'esforços malaguanyats, ens els podem permetre)
Convertir l'ús del castellà en un acte ideològic i defensar el bilingüisme com una forma de fer guanyar espai social al català. Dos contraatacs que, a dia d'avui, no em consta que haguem intentat.
croatcatala |
dimarts, 23 de gener de 2007 | 21:28h
La victòria del motorista català Cyril Despres al Ral·li Dakar 2007 (si aquest que viu i entrena a Catalunya i parla català no és un esportista català, ja no sé qui deu ser-ho) m'inspira per donar un argument molt potent de temàtica esportiva: l'etern tema de si Catalunya ha de tenir lligues pròpies per poder aspirar a seleccions nacionals internacionalment reconegudes.
És un tema que bàsicament afecta als tres esports més populars del nostre país, futbol, bàsquet i rugbi (a Catalunya Nord), doncs en els altres esports en general "alliberar-se" dels equips espanyols suposaria treure morralla de les lligues respectives i deixar-les amb els equips d'èlit, que acostumen a ésser catalans. Cansat ja de sentir parlar de l'amenaça d'haver de "limitarnos" a un Barça-Figueres, un Joventut-Cadí La Seu i una USAP-Santboiana (com si enfrontar-se al Recreativo, Bruesa o Complutense Cisneros fos molt millor), avui oferiré una resposta contundent.
Havíeu sentit a parlar de la lliga bàltica de bàsquet? I de la lliga adriàtica? Es tracta en tots dos casos de lligues regulars, com totes les altres, amb la particularitat que les disputen equips d'estats diferents però que compten amb seleccions pròpies (i de la categoria de Croàcia o Lituània). En aquest cas, no és cap problema disposar de lliga pròpia, i els tres estats bàltics exsoviètics o els que formaven Iugoslàvia han preferit fusionar les respectives lligues per oferir un espectacle més competitiu.
Vol dir això que Croàcia i Sèrbia volen la unió? O que Estònia, Letònia i Lituània enyoren pertànyer a un mateix estat? No, senyor, Vol dir que l'esport no és més que esport, sense cap relació entre internacionalitat i el fet de disposar de lliga pròpia.
Que es tracta d'exemples excepcionals o molt llunyans? En primer lloc, vull recordar-vos que tots ells són estats que pertanyen a la Unió Europea (què excepcional). En quant a si la llunyania podria ser un factor determinant, aquí va el tercer exemple: els equips inferiors del Club Gel Puigcerdà ja fa temps que competeixen a la lliga francesa, per qüestions de proximitat. Pecat! Atemptat contra la unidad de la patria!! O potser, i simplement, esport?
He començat l'argument d'avui amb un exòtic pero real català de nacionalitat francesa (i sense res a veure amb la Catalunya Nord). L'he continuat amb exòtics però reals exemples de superació de fronteres a través de l'esport, sense lectures catastrofistes per part de cap Estat. ¿Per què no acabar-lo desitjant, tot i que ara soni exòtic però potser algun dia sigui real, que en un futur un Barça-Real Madrid sigui un partit internacional però habitual? I per què no un Barça-Olympique Lyonnais? O un Plus Pujol Lleida-Pau Orthez? Per què ha de suposar això un entrebanc a la oficialitat de les nostres seleccions?
El gran problema de les seleccions esportives catalanes és un altre, i el tenim a dintre del nostre país. No permetem que ens despistin amb excuses vingudes de fora.
croatcatala |
dilluns, 15 de gener de 2007 | 18:58h
Aquesta setmana vull posar a la vostra disposició un document molt
interessant que ha el·laborat la Plataforma per la Llengua. Es tracta d'una
iniciativa molt constructiva, sorgida de la societat civil, que desmenteix aquells que pensen que
només es pot fer catalanisme des de la política.
croatcatala |
dilluns, 8 de gener de 2007 | 16:15h
¿Qui no coneix algun enamorat d'Escòcia que recita de
memòria les frases més famoses de William Wallace a 'Braveheart'?
¿Ningú s'ha trobat mai amb cap italianòfil, que s'empassa la trilogia d'"El
Padrí" com si fos un plat d'espaguetti al pesto mentre escolta la
discografia completa de Toto Cotugno o Adriano Celentano? ¿Per què el nostre veí
ha viatjat deu vegades a Suècia, té el carnet d'afeccionat del
Helsingborgs, venera la marca Ikea, llegeix Henrik Mankell i parla meravelles de
la socialdemocràcia que converteix Estocolm en l'Edèn terrenal, si ni sap suec
ni l'interessa? Són exemples de nacionalismes que han sabut trencar les
fronteres, transcendir el folklorisme i la carrincloneria històrica, i vendre una
imatge que els permet oferir "un producte" a la seva joventut tant atractiu que
fins i tot pot exportar.
Mentre aquí seguim dubtant de si
Catalunya ha fet possible el Barça o és el Barça qui permet Catalunya donar-se a
conèixer, altres nacions han desenvolupat un ventall de "productes
nacionals" que doten de personalitat pròpia a empreses, clubs, polítics i
campanyes publicitàries per simple inèrcia. A Irlanda canten
"Galway Bay", una cançó tradicional que per exemple, exalça les "dones
que parlen una llengua que els estrangers no coneixen", quan aquesta llengua ben
pocs a Irlanda l'empren. Tant els fa, perquè el "producte irlandès" (U2, Ulster,
el tigre europeu, Guiness, whisky irlandès, Ken Loach, etc etc etc) ven molt bé,
conforma un producte acabat, i la gent s'hi afegeix perquè agrada, sense
discutir els elements que el conformen.
Un holandès és un holandès
orgullós allà on el trobis, i et parlarà de futbol, tulipes, molins i la Reina
sense por a ser pres per un provincià. Veu "The Flying Dutchman" a un
avió de KLM aparcat a Kuala Lumpur i el senyalarà sens dubtar-ho, amb la pell de
gallina. Un australià perdrà la gola cantant "Waltzing Matilda"
borratxo a una terrassa, sense importar-li si és o no l'himne oficial del
país, perquè així ho sent.
Sé la resposta quan ens preguntem per
què Catalunya no pot crear un imaginari així de sòlid: a banda d'Escòcia, tots
els altres exemples de nacions orgulloses disposen d'un Estat propi que recolza
el seu missatge. És un argument cert però no és definitiu. D'una banda
tenim el cas escocès, que amb tots els peròs que vulguem, ha sabut crear un
missatge. De l'altra, tenim nacions que avui dia ens semblen evidentment estats,
però que històricament no ho eren, i van saber crear un substrat propi: Polònia,
Grècia, Mèxic, Mongòlia, Marroc o Israel. Els exemples son
inacabables.
És clar, no som al segle XIX, i per tant cal
recórrer a altres mitjans i altres continguts. Ja no ens val crear
grups corals a les fàbriques com feia Clavé, ni apel·lar a l'orgull de ser
català que predicava Aribau, perquè avui ningú entén com Madrid podia estar tant
lluny de la Pàtria. Verdaguer ja no seria un ídol de masses, però Buenafuente ho
és. Cal recórrer a la història, sí, però fent el mateix que fa 100 anys:
adaptar-la als nous temps i agafar-ne els fragments més atractius. No ens
centrem en el Consolat de Mar sinó en els almogàvers, donem un pèl menys
d'importància a la sardana i més als castellers, Montserrat ja va complir la
seva funció, ara cal donar contingut al Barça. I adaptem els mitjans! Menys
llibres i més televisió, més jocs de consola, més pel·lícules, més Internet.
Encara que no ho sembli, anem bé, però no ens ho acabem de creure.
Aleshores ve el següent argument: patim la
immigració, hi ha barris i ciutats senceres a l'àrea metropolitana a on no hi ha
res a fer. Fals!! Sempre hi ha gent inaccessible a tot (també a
l'espanyolització), però hi ha una gran majoria desitjosa d'un missatge nacional
amb què identificar-se. Aquests són els mateixos que fa uns anys només
escoltaven, veien i menjaven productes americans; i que a dia d'avui consumeixen
sèries espanyoles i segueixen orgullosos a la selecció espanyola. Què els estem
oferint nosaltres?
El futur de la nostra nació no depèn de prohibir l'expressió d'una altra, perquè acabarem perdent. Consisteix en formar un corpus prou atractiu com perquè reuneixi adhesions voluntàries. No vulguem repartir carnets de catalanitat, el que hem de fer és renovar i fer atractiva la catalanitat, perquè la gent s'hi identifiqui i s'hi afegeixi. Posem-nos-hi!
croatcatala |
dimecres, 3 de gener de 2007 | 19:03h
El Centre d'Estudis Jordi Pujol ha divulgat aquesta setmana en el seu butlletí un article de Jordi Pujol que reprodueixo perquè és una molt sòlida reflexió sobre la integració dels immigrants. D'especial interès són els elogis al President Montilla. Feu clic aquí per llegir l'article.
croatcatala |
dimarts, 2 de gener de 2007 | 19:49h
Aquests
dies he fet el turista per l'últim "país català" que em faltava per conèixer,
les Illes, i més concretament he estat tres dies a
Mallorca. És poc temps per conèixer amb una mica de profunditat la
realitat d'aquelles terres, però em permet poder-hi opinar com
a visitant circumstancial, sense veure esbiaixades les meves opinions.
Faré doncs, una descripció de la realitat amb què s'hi troba el
nouvingut.
Es tracta, i això sobta, d'un paisatge
maltractat si seguim cànons nòrdics, però sorprenentment respectat si la
comparació la fem amb països del seu entorn, i estic pensant en les
costes catalana i valenciana, les platges de Múrcia i Sardenya. Les zones
costaneres que he visitat (voltants de Palma, serra de Tramuntana, i
Formentor-Badia de Pollença) han estat maltractades per l'urbanisme, és evident,
però mantenen un encant, un difícil equilibri amb el ciment que no acaba de
decantar-se per aquest últim. Sé que sovint es parla de la "balearització" de la
costa com a sinònim d'urbanització desmesurada, però sincerament i encara que no
us agradi, he de dir que no m'ha semblat que hi hagi per tant. Potser tocaria
començar a engreixar el verb "valencianització", que jo trobaria molt
més adequat.
Pel que fa a la llengua, es tracta d'un
país amb dues cares. Si mirem la competència lingüística, és
molt alta entre amplis segments de la població, vist des del punt de vista
d'una persona que a Catalunya té problemes per trobar cambrers que li
parlin en català. Allà, no és gens estrany. En canvi, en quant al que podriem
anomenar "militància lingüística", és baixíssima, jo m'atreviria a dir que
nul·la. La percepció que he tingut és que el mallorquí, com a regla
general, s'adreça al seu interlocutor desconegut en castellà, sense
excepció. És curiós perquè el més habitual ha estat veure persones que
parlen català perfectament, mantenint converses en castellà sense preocupar-se
el més mínim de fer un intent de saber si l'altra és catalanoparlant o no ho és.
No inserten aquells "bon dia" o "molt bé" que utilitzem els catalans del
Principat quan parlem en castellà, per temptejar si ens trobem davant d'un
catalanoparlant. Per als mallorquins, m'ha semblat entendre, la llengua no és
cap problema, cap qüestió important. N'hi ha que això ho trobaran magnífic (els
que els governen, per exemple); jo ho trobo preocupant perquè és un pas
trascendent cap a la fita definitiva de la mort d'una llengua, que és aquell
moment en què els pares consideren innecessari per inútil ensenyar-la als seus
fills. Un incís: quan això succeeix, la llengua familiar deixa de ser-ho. Aquest
fet, que ha passat sovint en el cas del català, sembla impossible de concebre
per part d'aquells que defensen que "hay que educar a los niños en su lengua
familiar" (sempre que aquesta sigui el castellà, és clar). Per què? Una
llengua és la familiar fins que deixa de ser-ho.
Queda parlar de nacionalisme. Per a una
persona que passa tres dies als punts més turístics de Mallorca, el nacionalisme
espanyol és evident i desacomplexat, el català és una anècdota. No
costa trobar arreu banderes d'Espanya, sobretot del model oficial (aquell que té
el toro estampat al mig) i gent passejant o treballant amb roba de la mili,
la semarreta "roja" (que diguem que no és la comunista) o un xandall
blanc amb un immens "Siemens" al pit. I no semblaven turistes, precisament. El
catalanisme és quelcom que només s'aprecia en la rotulació, i com ja he dit,
l'ús que se'n fa de la llengua a Mallorca és totalment aliè a qualsevol
autoafirmació nacionalista (entesa en el seu sentit més ampli possible, que
podria incloure fins i tot el regionalisme particularista). Per a ells,
parlar mallorquí és quelcom circumstancial, un fet, no un símptoma de
res. ¿És aquesta la "despolitització" que se'ns vol vendre des de la
Generalitat? Espero que no, perquè a mi no m'agrada. Aspiro més aviat a
"generalitzar la defensa de la llengua", com vaig defensar en un comentari
anterior.
Insisteixo que no es tracta de cap anàlisi profund
sobre la realitat balear, sinó el retrat del que hi veu algú (concretament, jo)
en tres dies. Però dóna algunes idees que poden ser útils per establir
comparacions amb la realitat de Catalunya. Per cert, han estat tres dies
magnífics.
croatcatala |
dilluns, 18 de desembre de 2006 | 17:17h
Hi ha un cert debat sobre si és o no positiva la
politització de la llengua catalana,
debat que si bé no existeix al carrer de forma explícita, sí que es fa notar en
certes actituds molt esteses (em refereixo al clixé "esto del catalán es
cosa de los catalanes", associant la defensa de la llengua amb el
catalanisme polític). Què contestar a un clixé com aquest? Em venen al cap dues
possibles respostes.
Hi ha dues postures enfrontades en quant a aquest tema: la primera, més
majoritària, afirma que la nostra llengua ha de ser defensada sense distinció
per aquells que volem més autogovern per al nostre país i per aquells que no
entren en aquests debats; mentre que la segona vol que la llengua sigui un
instrument de cohesió d'aquells que volem àmbits de Govern més ambiciosos, no
deixant que postures regionalistes o espanyolistes adulterin també la projecció
de la nostra llengua. Jo opto sens dubtar-ho per la primera opció, si bé
respecto els arguments de la segona com a igualment legítims.
La identificació entre catalanisme i català ha estat, tradicionalment, un
refugi per a la nostra llengua, de tal manera que aquesta s'ha beneficiat
dels avenços polítics assolits fins a tal punt que, sovint, s'ha confòs
autogovern amb normalització, com si l'únic objectiu de les polítiques de la
Generalitat de Catalunya fos la defensa del català. Aquest fet dóna
arguments als partidaris de la segona opció, i realment veiem com en altres
nacions com Irlanda, lluita política i lluita lingüística van anar absolutament
dissociades, resultant en una falta de defensa de la llengua (el gaèlic) que ha
desembocat en la seva pràctica desaparició.
Però el que era vàlid fa cent anys no ho és en l'actualitat, segons la
meva opinió. En un moment històric en què Catalunya ha assolit institucions
pròpies d'autogovern, i la lluita es mou en paràmetres d'aprofundiment
sobiranista (és a dir, ja no es lluita per crear unes institucions, sinó per
dotar de majors competències, estatals si pot ser, a les ja existents), cal
aconseguir referents que dotin la societat de vincles d'unió, i aquest paper la
d'acomplir, tot i que no en exclusiva, la llengua.
Un exemple: a començaments de segle es va popularitzar un ball, la sardana,
i se'l va dotar del rang de vincle d'unió nacional. Aquest ball no va
associar-se amb el nacionalisme, de tal manera que es podia ser afeccionat a la
sardana sense aspirar al reconeixement de l'autogovern català. Amb el temps, la
societat ha canviat i aquest ball ja no gaudeix de l'atractiu necessari per
mantenir aquesta funció, havent estat clarament desplaçat per altres
manifestacions populars com són els castellers (que han deixat de ser una
tradició limitada a les comarques de Tarragona), però l’exemple segueix sent
vàlid. No cal ser sobiranista, ni tant sols autonomista, per ser casteller,
com abans no calia per ser sardanista; es tracta d'un vincle que
trascendeix filiacions o aspiracions polítiques. Però ajuda a consolidar la
societat, doncs dota els individus d'uns referents que els fan sentir-se part
d'un col·lectiu, fent més senzill que en un futur aquests membres del
col·lectiu reivindiquin el seu fet diferencial i donin el salt cap al
nacionalisme i el sobiranisme.
El català, en el moment actual, hauria de complir aquesta funció. Fa
anys algú em deia "jo estaria a favor de la independència d'una
Catalunya bilingüe", i ho deia perquè per a ell la defensa del català
no tenia res a veure amb la lluita política. Despolititzar el català consisteix
precisament en això, en deslligar el seu destí dels avatars de la lluita
política del catalanisme. Quan algú ens digui que no vol donar guerra a favor
del català perquè no vol la independència, responem-li amb arguments no
polítics, sinó culturals. Fem-li veure que la defensa de la
nostra llengua és un enriquiment cultural, no un factor de separació, encara
que ho pensem. Si aconseguim que el català sigui percebut com un nexe d'unió
que ens fa diferents, farem més fàcil aprofundir en aquesta diferència en un
futur. Sense nexes com el català (o els castellers, o el substrat històric
comú, o la cultura en general), difícilment podrem cohesionar la nostra
societat i acabarem diluïnt-nos. Almenys, així ho veig jo.
croatcatala |
dijous, 14 de desembre de 2006 | 19:33h
Avui poso a la vostra disposició la traducció al català d'un magnífic article de Salvador Cardús i Ros aparegut a "La Vanguardia" d'ahir, 13 de desembre. Es tracta d'una lúcida reflexió sobre el moment actual del catalanisme, sense perdre la necessària perspectiva històrica.
croatcatala |
dilluns, 11 de desembre de 2006 | 17:37h
La moda és demanar que TV3 i, en general, tots els mitjans de
comunicació catalans de titularitat pública, "reflecteixin la realitat
social" incorporant el castellà. Així, és habitual que per cobrir una
notícia del "manual del buen progre" dels Telenotícies (aquelles perles que ens incrusten just després dels anuncis), s'entrevisti a
ciutadans castellanoparlants, quan n'hi ha a dojo que podrien donar la
mateixa (i normalment intrascendent) opinió en llengua catalana. També
en entrevistar gent per cobrir una notícia o un reportatge no se'n fa
cap selecció per motiu de la llengua, i fins i tot en les sèries de
producció pròpia s'intenta incorporar persones que s'expressin en
castellà. Tot sigui en benefici del realisme social, és clar.
Fa
uns anys, al Gran Hermano musical anomenat "Operación Triunfo", una
concursant (Beth Rodergas) es va sorprendre en sentir com la seva mare
se li adreçava en castellà. Després van mig arreglar-ho, però seguim
veient com en tota mena de "reality shows" emesos per canals públics i
privats els concursants catalanoparlants s'expressen entre ells en
castellà, així com amb presentadors que són del nostre país. No cal dir
que quan una notícia esdevinguda a Catalunya és coberta per a tot
l'Estat, les entrevistes a peu de carrer es fan exclusivament en
castellà. Per no parlar dels polítics i personatges rellevants
catalanoparlants que, exceptuant sorolloses excepcions (Montserrat
Tura, recentment), no tenen problema a donar les oportunes explicacions
en castellà, si cal repetint frases ja dites en la llengua pròpia. Són
fets quotidians, gens sorollosos, que de tant habituals han arribat a
ser normals. Per què?
No seria també positiu que els mitjans de
comunicació d'àmbit estatal presentessin la realitat catalana "tal i
com és", és a dir, bilingüe? ¿Quin terrible esforç representaria
subtitular les interessants declaracions de José Montilla en roda de
premsa, les profundes reflexions de Carles Puyol després d'una victòria
decisiva, o les argumentades impressions d'una veïna de Sant Fruitós
després de l'atracament d'una joieria? Si tant els costa llegir, que
les doblin, que al capdavall ja ho fan quan parla algú estranger; però
mai fan veure que aquell estranger parli castellà.
Evidentment,
l'explicació no té cap relació amb l'esforç i sí amb les intencions. El
missatge és clar: el català està molt bé i queda molt bonic, però si
volem comunicar-nos amb l'exterior, hem de saber i parlar castellà. Ras
i clar. No hi ha absolutament cap altre motiu per adulterar la realitat
catalana amb aquests comportaments.
La lluita nacional també es
lliura a través de la llengua, en sentit figurat i també literal; i no
suposaria gaire bel·ligerància un simple "si no ho entenen,
subtitulin-ho" per part del famós o del ciutadà anònim, quan el
periodista de torn li demana que es passi al castellà per poder emetre
el que diu per a tota Espanya. La qüestió dels realities és més
complicada però passaria per fer-ne soroll, com es va fer en el seu dia
amb la Beth i la seva mare. Ara que ERC és decisiva a tot arreu, i CiU
malda per ser la casa gran del catalanisme, ho tenen ben fàcil; els
regalo la idea.I si realment a Espanya no estan disposats a canviar
aquesta manera de pensar, capgirem l'argument i exigim-los una TV3 que
silencïi el castellà parlat a Catalunya. O tots moros, o tots cristians.
Com podem aspirar a lluites més decisives, si ni aquesta l'afrontem?
