croatcatala |
dilluns, 9 d'octubre de 2006 | 10:17h
Darrerament en aquesta closqueta que és la catosfera, s'intueix una certa polèmica al voltant de si existeix o no un nacionalisme espanyol. També he pogut llegir debats sobre si els sobiranistes són nacionalistes i si pot ser-ho algú que no defensi la independència immediata de la seva nació. En el substrat d'aquest debat s'hi troba la definició de què és el nacionalisme.
Quan llegeixo, m'agrada conèixer la postura personal del que escriu, o com a mínim intuir-la. Jo us ho deixaré molt fàcil: sóc nacionalista català, és a dir, catalanista; i considero més encertada la definició que fan del terme 'nacionalisme' la Gran Enciclopèdia Catalana i el seu Diccionari: "Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació". Tot seguit, però, la pròpia Enciclopèdia reconeix que la gran varietat d'ideologies que s'han acollit a aquesta denominació fan aconsellar emprar més aviat la paraula "nacionalismes".
Hi ha visions més reduïdes del terme 'nacionalisme' que es deriven de la definició que en fa el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: "Ideologia i moviment polític centrat en l'existència o la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència". Entenc que només substituint el darrer 'i' per un 'o' la definició seria més extensa i, al meu parer, més encertada; però això és només una opinió personal.
El conflicte ve promogut també per visions espanyoles, fins i tot en podriem dir madrilenyes, del catalanisme. Durant els anys immediatament posteriors a la transició postfranquista, després d'un primer moment de més presència de partits d'esquerres, la representació del catalanisme a la política espanyola estava pràcticament monopolitzada per l'anomenat "Grupo Minoría Catalana" del Congrés dels Diputats, la representació parlamentària de Convergència i Unió. ERC restava desapareguda en combat i els pijoprogres del PSC-ICV es dissolien en els grups de PSOE i IU. Eventualment, quan CiU va assolir ser la tercera força parlamentària, el grup va canviar la seva denominació per la de "Grupo Nacionalista Catalán", cosa que no va fer sinó aprofundir en la identificació entre nacionalisme i aquesta opció política concreta. Així, quan Àngel Colom i Pilar Rahola refundaven Esquerra i assolien representaciói parlamentària a Madrid, es veurien en la (legítima) necessitat de distanciar-se conceptualment del nacionalisme representat per CiU, i ho farien refusant la definició nacionalista i contraposant-la al concepte 'sobiranisme'. En la meva opinió, la de CiU i la d'Esquerra són dues opcions del nacionalisme, uns moderats i els altres radicals o, si no ens agrada l'ús d'aquestes expressions, uns perseguint els objectius del nacionalisme sortint el mínim necessari a cada moment del marc legal vigent i els altres perseguint l'alteració d'aquest marc.
Jo crec que és nacionalista tot aquell partit o individu que posa en el primer pla de la seva escala de valors política la seva nació, en el meu cas Catalunya. Era nacionalista Joaquim Rubió i Ors quan parlava d'independència 'cultural i lingüística' de Catalunya. Com ho va ser el president Macià quan va reclutar homes i armes per conquerir Catalunya des de Prats de Molló. L'important és l'objectiu, mediat o immediat; i mentre uns poden predicar la política de 'peix al cove' que, no ens enganyem, ens ha dut vius fins aquí quan altres nacions pràcticament s'han quedat pel camí, altres poden voler més decisió i resultats rellevants immediats. És una altra tàctica que podria donar fruits, per què no, o complementar-se amb l'altra perquè mentre uns estiren del carro, els altres vagin arreplegant resultats. Tot suma. Cal no confondre els mitjans amb els objectius.
croatcatala |
diumenge, 1 d'octubre de 2006 | 15:02h
Cada cop sembla més probable que la propera convocatòria d'examens MIR de l'Estat espanyol incorpori una prova de castellà per als alumnes estrangers. Al Ministerio, pel que sembla, no li fa cap gràcia que a Espanya puguin exercir metges que no dominin la llengua oficial 'común' de l'Estat.
A mi, així d'entrada, se'm planteja un dubte: és possible que superin aquesta prova alumnes que parlin a la perfecció català, basc o gallec, però no castellà? Ho veig difícil.
Però el raonament més profund em porta a recordar allò tant gastat, quan intentem que com a mínim entenguin el català tots aquells que han de treballar a Catalunya, de que 'així només aconseguiu que magnífics professionals no vinguin a treballar a Catalunya per culpa de l'idioma'. També he sentit molts cops allò de 'què és més important, que parlin català o les seves qualitats personals?'.
Sembla, però, que a Espanya això no és cap problema. Que els millors estudiants de medicina de tot el món estiguin interessats en exercir al territori espanyol els semblarà bé sempre que, amb caràcter previ, tinguin un bon nivell d'espanyol. Si no, no serveixen.
Però no deien que l'idioma no havia de ser una limitació? Que no es podia discriminar a ningú en funció de la llengua que parlés? Farà millor els diagnòstics un metge que parli castellà, pel fet de parlar-lo? O seria millor agafar els metges més competents, i si cal que algú els faci de traductors? I un cirurgià de la ròtula, per obrir ha de parlar castellà?
O no serà que, com nosaltres, consideren que cal parlar la llengua del país per venir a treballar? Pensem-hi.
EDITO: La convocatòria va ser publicada el divendres 22 de setembre de 2006, i la podeu consultar aquí. A la pàgina 3, apartat II.3, podeu comprovar que, efectivament, per treballar a un país com a metge és tant important parlar la llengua del país com la capacitat professional. M'agrada saber que en això estem tots d'acord, ara només espero coherència.
croatcatala |
dimecres, 27 de setembre de 2006 | 13:36h
Si dilluns (d)escrivia sensacions desagradables relacionades amb els atacs que patim fent ús de la mentida i la manipulació, avui compensaré aquell comentari amb dues declaracions de persones ben dispars, Deco i Loquillo, que m'han sorprès gratament. Començaré pel darrer.
Loquillo ha estat protagonista involuntari de la campanya electoral del grupúscul de Boadella, que ha versionat un tema que ell va fer popular. Se'n fa ressò Marcús al seu bloc. La resposta del cantant estava, permeteu-me la boutade, cantada; però vull parar l'atenció en la frase que tanca la notícia al diari Avui: "Una cosa és denunciar que hi ha coses que es fan malament i l'altra
ser antinacionalista per definició; això és ser antidemòcrata",
assenyala. "Jo no sóc antinacionalista, perquè això és anar contra un
país." Coneixent les idees polítiques de Loquillo, el més fàcil per a ell hauria estat carregar contra tots, nacionalistes i no nacionalistes, i aprofitar per fer sang en favor de postures més properes a la seva pròpia. No ho fa, al contrari, defensa la llibertat de pensament, encara que sigui de l'adversari, rememorant aquella gran frase: "Discrepo de tot el que vostè pensa, però lluitaré perquè tingui dret a expressar-ho". Un 10 per a Loquillo.
L'altre protagonista és Deco. Parlant del "cas Eto'o", que sembla que quedarà al substrat col·lectiu blaugrana per uns quants anys, opina: "Para mí es más importante saber qué significa el Barça y sentirlo que el catalán." Fins aquí res de nou, la xerrameca habitual de qui no es vol esforçar per aprendre un idioma que al seu voltant ben pocs parlen. Però tot seguit, fa una reflexió que considero encertadíssima i molt elogiable venint d'una persona a qui se li suposa una implicació política o social ben baixa: "Se puede saber catalán y no sentir nada." Un altre 10 per Deco que, en la meva opinió, l'ha clavada.
croatcatala |
dilluns, 25 de setembre de 2006 | 16:16h
El recurs d'aquells que ens ataquen, sovint, és la mentida. Compten amb l'avantatge de tenir mitjans de comunicació que esbombaran les seves mentides com a veritats, d'opinadors que reflexionaran sobre les mentides com si fossin certes, i de persones disposades a creure's la mentida perquè, simplement, és el que desitgen sentir.
Dos exemples recents: Eto'o i Elvira Lindo.
Samuel Eto'o no es va negar a respondre una pregunta perquè estigués en català. Es va negar a què li preguntessin en català quan l'entrevistadora anava per la tercera paraula, i ho va fer de forma xulesca, que és molt diferent.
Tampoc ens vam queixar perquè Eto'o no respongués en català, abans n'hi hauria molts d'altres de qui queixar-se en aquest sentit. Aleshores, per què molts desvien el tema cap al "No se li pot exigir a Eto'o que parli en català"? Menteixen per poder tenir raó.
L'altre cas és el d'Elvira Lindo. No hi ha cap problema en què el pregó de la Mercè es llegeixi en castellà (i si hi és, no és l'opinió majoritària dels que es van pronunciar contra el d'enguany). S'han llegit pregons en castellà i mai ha passat res. Quina és la diferència, en aquest cas?
Ho explica molt bé Saül Gordillo: el sectarisme, les escasses qualitats literàries de la pressumpta escriptora, la seva desconnexió total de la realitat barcelonina; en definitiva, la manca de motius perquè sigui ella i no qualsevol altre escriptor del planeta qui llegís el pregó. Aleshores, posats a triar algú amb un perfil nul, per què no es busca més a prop, a Catalunya? "No hem de ser provincians", ens diuen, "Barcelona és cosmopolita". I aquí neix el problema: confonen cosmopolitisme amb localisme espanyol. Saben que no tenen raó, i per això menteixen, dient que el boicot prové del fet que Elvira Lindo llegeixi el pregó en espanyol.
Menteixen, en definitiva, per confrontar-nos. Perquè molts coincidim en criticar Eto'o i l'elecció d'Elvira Lindo, ens enfronten a aquells que pensen que no es pot criticar Eto'o per no parlar català o Elvira Lindo per llegir en castellà. No caiguem en aquest joc. A qui ens vingui amb aquestes històries, deixem-li ben clar una sola cosa: no és això del que ens queixem. I reiniciem la conversa des del punt correcte.
croatcatala |
dijous, 21 de setembre de 2006 | 16:19h
Avui us recomano visitar aquesta entrada, del bloc "Calaix de Sastre". Un magnífic exemple de com la independència, fins i tot no volguda, de petits Estats no ha de ser necessàriament negativa per a un país.
croatcatala |
dimarts, 19 de setembre de 2006 | 23:28h
Doncs a Catalunya Ràdio, Samuel Eto'o acaba de demanar disculpes à la Ratzinger (és a dir, dient que tot ha estat un malentès). En un magnífic inici d'entrevista en què Bernat Soler ha decidit agafar el brau per les banyes, ha confessat que Laporta, Puyol i Xavi li parlen habitualment en català, que ell ja coneix bastantes paraules, que per contracte ha d'aprendre la nostra llengua, i que està disposat a fer-ho. Ha reconegut, en definitiva, el seu més profund respecte per la cultura catalana ("¿Si vives en Catalunya, es normal, no?").
Doncs és clar que sí!! I després alguns diran que no podem fer pressió perquè les petites coses canvïin. Gràcies, Samuel, per les disculpes, i benvingut al vaixell dels que defensem el català allà on anem. També Sant Pau va caure del cavall a temps, per convertir-se en un dels més grans difusors del cristianisme. Pregunteu-ho a Benet XVI, que d'això en sap molt.
croatcatala |
dimarts, 19 de setembre de 2006 | 08:49h
Es parla aquests dies de Samuel Eto'o, i les seves poques manies per exigir als periodistes que l'entrevisten que li facin les preguntes en castellà. S'ha dit que no se li pot exigir que parli català malgrat portar anys vivint entre Mallorca i Barcelona, i és cert, perquè abans l'haurien d'aprendre persones més properes a ell com Raúl Tamudo, Iván de la Peña, Lionel Messi o Johan Cruyff.
Es parla, amb més motiu, de l'escàs tacte que demostra l'home en la seva expressió. Allà on podria dir un por favor o un simple no entiendo, ell recorre al registre més ranci, més paleolític. Li faltaria substituir el mot castellano per cristiano, o fins i tot afegir-hi un coño al final, perquè el quadre fos complet. Visualment, ens remetria sense problema a aquells tercios que, provinents de Marroc, van entrar per la Diagonal amb el caudillo l'any 1939.
Samuel Eto'o és un gran davanter, segurament ara mateix és el millor en la seva posició. Futbolísticament fa una aportació al seu equip molt similar a la que feina el genial Hristo Stoitchkov: és la dosi de mala baba enmig d'un conjunt de 'mares' que toquen la pilota com els àngels, posa el geni necessari per arribar allà on no ho fa el talent, treu la grapa per rematar el rival quan els altres l'han marejat; en definitiva, és la rauxa imprescindible per fer valer el seny.
La diferència entre Eto'o i Stòitchkov en el camp social, no obstant, és evident. El búlgar es va integrar a Catalunya com cap altre estranger ho ha fet en la història del Barça (em ve al cap una curiosa excepció: Patrick Kluivert). Feia un esforç per entendre i de vegades parlar el català, les seves filles es van escolaritzar en aquesta llengua, i mai li va faltar un somriure, una picada d'ull còmplice amb el país. Samuel Eto'o és un xuleta que menysprea el país a on viu, que ignora els principis catalanistes del club que li paga, que xuleja els altres només perquè ell és ric. Ell, tant conscienciat per segons quins temes, és un racista lingüístic.
Però només li podem recriminar aquesta actitud, perquè qui podria fer-lo rectificar ni ho intenta. Els periodistes, submisos, atenen la seva petició exigència passant-se al castellà entre disculpes. Aquella directiva que en unes eleccions ens va vendre que incorporarien als contractes dels jugadors una clàusula perquè aprenguessin català, permet que un empleat del club que presideixen doni aquesta imatge.
El pitjor de tot és que Samuel Eto'o és un exemple. Un bon exemple esportiu, un pèssim exemple cívic. I els nens n'aprenen, d'aquests exemples; també tots aquells immigrants que utilitzen el Barça com a canal d'integració. Tots la feina que s'està fent de portes enfora des del Barça, es malmet a casa nostra per moments com aquest. Potser caldria prendre alguna mesura, encara que li costi un disgust al davanter. Que en el fons no és més que un empleat, que cobra del club i necessita al club per triomfar.
Joan Laporta va nèixer massa tard per enfrontar-se al franquisme, i ja s'ha vist que no té problemes per ajuntar-se amb simpatitzants del règim. Potser encara està a temps de combatre les idees que va portar Franco amb els seus tancs. Fins i tot el seu cunyat ens podria sorprendre, i col·laborar en aquesta tasca.
EDITO: A més de veure l'Argumentari destacat a la portada de Vilaweb, m'ha agradat llegir aquesta notícia al diari Sport. Sigui certa o no la versió que dóna Eto'o de com van anar els fets, és d'agrair que doni la cara i, sobretot, que respongui a les demandes dels socis. Rectificar és de savis, i en aquest cas la reacció del club i la rectificació del jugador han estat ràpides i encertades. Felicitats.
croatcatala |
dimecres, 13 de setembre de 2006 | 09:22h
Aquest país és així. Hem de sentir insults de totes bandes, sense dret a rèplica. Quan algú 'dels nostres' alça la veu, les pressions l'obliguen a demanar disculpes per triplicat, retirar espectacles o directament plegar veles. Qui és responsable?
Directament i sense embuts, nosaltres. Una pressió sobre aquells que protegeixen o fomenten els insults contra la nostra nació tindria efectes immediats. Fa molts anys, l'empresa Zanussi es va veure obligada a deixar de patrocinar el Real Madrid perquè les seves vendes a Catalunya havien caigut en picat. És una bajanada perquè només es tracta de rivalitat esportiva, però és un bon exemple de la pressió que es pot arribar a fer des de la societat civil (en sentit ampli). A l'exemple de Leche Pascual, de sobres conegut, també em remeto.
Ens hem de començar a creure que tenim força. Tal com diu sovint en Marc Bertran, atrevir-nos a traspassar l'anomenada 'catosfera', buscar complicitats més enllà del caliu del sobiranisme desacomplexat en què ens movem habitualment, crear iniciatives capaces de reunir el major nombre de gent possible. Els blocs són una bona eina, però no han de ser una barrera per a magnífiques inicitives, sinó un simple mitjà que les centrifugui cap a l'exterior. No ens hem de creure que la closqueta dels blocs és representativa de la societat en què ens movem, i aquest cop em remeto al referèndum sobre l'Estatut de Catalunya: 'no' aclaparador a la catosfera, 'sí' incontestable a les urnes.
Pepe Rubianes ha fet el que havia de fer després d'excedir-se: demanar disculpes o matisar les seves paraules. Les pressions l'han abocat més enllà. ¿Quan pressionarem nosaltres als que s'excedeixen fins que demanin disculpes o reconeguin les seves mentides? Tenim els mitjans, potser ens falten ganes.
Seguint amb el boicot proposat a l'Esglèsia, propietària de la COPE, concreto les mesures proposades: si algun cop anéssim a missa (incloent bodes, batejos i comunions), ni un cèntim a la recapta. Si ens sap greu pel capellà, posem-hi un paperet explicant que, mentre aquests diners puguin arribar a finançar una ràdio que insulta Catalunya, preferim dedicar-los nosaltres mateixos a fins solidaris. Si pel carrer ens pregunten quina ràdio escoltem (així funcionen els estudis d'audiència), ni en broma diguem que escoltem la COPE o Ràdio Estel. Encara que ho fem algun cop per curiositat. No ho diguem. Ni comprem productes anunciats als mitjans de comunicació eclesiàstics. No visitem museus diocesans ni catedrals. Ni un duro a l'Església fins que obliguin la COPE a rectificar.
I el que és més important, difonguem aquesta campanya fora de la 'catosfera'. Només quan el país s'ho cregui, aconseguirem alguna cosa.
Adjunto una adreça molt profitosa que m'ha fet arribar en borinotus: http://independencia.tripod.com/ Hi conté una llista d'atacs i insults rebuts des de fa segles, fins als anys més recents. Per si algú creu que no tenim motius per respondre.
croatcatala |
divendres, 8 de setembre de 2006 | 18:27h
Pepe Rubianes s'ha vist obligat (diguem-ne "aconsellat", diguem-ne "induït") a cancel·lar la representació de l'obra 'Lorca eramos todos' a Madrid com a conseqüència de pressions de grups falangistes, encapçalats pel seu braç polític el Partido Popular. L'origen de tots els mals són les declaracions de Rubianes al programa 'El Club' de TV3 (la del PSC) que podeu veure al video superior.
Si així és com defensen ells les seves idees, defensem-les nosaltres igual!!!
Que demanin també ells disculpes. Volem la cancel·lació de les misses al país, en protesta per les afirmacions, igualment 'desafortunades', emeses a diari des de la COPE. Boicot fins que no engeguin a Jiménez Losantos a casa seva!!! I després, anirem a pel següent. Que aprenguin a respectar-nos!!!
Si anem a missa, no hi posem diners. Boicot a "Ràdio Estel". No comprem publicacions ni fem donatius a entitats vinculades amb l'Església. No ens deixem enganyar: amb el seu silenci, els bisbes catalans estan col·laborant a què la COPE segueixi insultant-nos. Els capellans i entitats ben intencionats hauran de patir el boicot, sí, com nosaltres patim les vagues en defensa dels interessos d'altres. Si volen acabar amb el boicot, que parlin amb els seus superiors. Que pressionin perquè s'acabi ja la provocació!!!
Ofereixo aquest post per arreplegar arguments a favor del boicot a l'Església (seguiu llegint)
croatcatala |
dimarts, 5 de setembre de 2006 | 18:25h
Opà, jo també vull un Estat propi. Per administrar els meus recursos, i per decidir amb qui sóc solidari. Per viatjar pel món sense haver d'explicar que no sóc ben bé d'on el meu passaport diu que sóc. Per poder animar els meus equips, els meus jugadors, els meus colors, en un Mundial.
Opà, jo també vull un Estat propi perquè els meus polítics no puguin seguir donant la mateixa excusa de fa cent anys. Perquè Madrid sigui una capital més, i no l'origen de tots els mals. Perquè tinguem les idees clares sobre la llengua, la cultura i l'autodeterminació. Perquè ser català no sigui una opció política sinó un fet.
Opà, jo també vull un Estat propi per acabar amb segles d'ocupació. Perquè el meu país sigui tant poc independent com tots els altres. Per saber quants diners surten, quants entren, i a on van. Per poder ensenyar les meves tradicions sense que em diguin provincià. Per promoure i desenvolupar la cultura pròpia sense altres límits que els propis, i sense altra por que veure-la engolida per la cultura anglosaxona. Com moltes altres cultures del món.
Opà, jo també vull un Estat propi, per dedicar-lo a fer un món millor. Sense por a sobreviure. Sense més por que la que tenen la resta d'Estats propis.
Opá! opaíto! I per a fer un corral, o 'corralito', si convé, per què no. Per cometre errors, però que siguin propis. Per això jo també vull un Estat propi.
No puc deixar de destacar la postura de José Maria Aznar, partidari de que la Federació Espanyola abandonés la UEFA si aquesta admetia l'ingrés de Gibraltar. Sembla que en un cas així, poc importaria que els clubs i seleccions espanyols deixessin de competir en Lliga de Campions, Copa de la UEFA o Eurocopa. L'honor per davant de tot. ¿Però no són ells els que sempre ens recorden que si existissin seleccions catalanes oficials, segurament el Barça no podria jugar la lliga espanyola, i que això és prou motiu per no tirar endavant el tema? Incoherències.
Fa uns pocs mesos, s'acusava els polítics catalans de barallar-se per temes que no interessaven a la gent. Es pugnava pel traspàs de l'Aeroport de Barcelona a la Generalitat, i la resposta era que "tant fa quina bandera onegi al Prat" o "Catalunya no és només un aeroport". Fa pocs dies s'ha vist com és d'important aquest aeroport per a la imatge del nostre país. ¿Recordeu la mítica frase de Tarradellas "per sobre de tot aspirem a no fer el ridícul"? Sembla que molts no la recorden.
Però, ai, aquells que decidien quins temes importaven a la gent i quins no, presenten una proposició al Congrés espanyol defensant que "España es una Nación unida, plural y solidaria". Però no haviem quedat que aquests temes no li interessaven a la gent? Incoherències.
Canviant (només una mica) de tema, us recomano llegir aquesta entrada del Bloc d'en Jordi Colomer (doi), posa sobre la taula un tema molt interessant per als que ens interessen "les coses que no interessen als ciutadans". Ja aviso que discrepo del plantejament d'en Jordi (ho veureu als comentaris), però és un punt de vista interessant.
croatcatala |
divendres, 25 d'agost de 2006 | 11:35h
L'Argumentari català s'adhereix a la campanya "Jo també vull un Estat propi" impulsada per Xavier Mir des del seu bloc. Es tracta d'una bona idea que requereix poc esforç i podria tenir una bona repercusió (però això ja no depèn de nosaltres).
Per tant, ja sabeu quin títol tindrà l'entrada que publicaré durant la setmana del 4 al 10 de setembre.
croatcatala |
dimecres, 5 de juliol de 2006 | 16:19h
Degut a un munt de compromisos aquests dies, i que després durant unes setmanes estaré fora de la Unió Europea, l'Argumentari català no es renovarà (en principi) fins al mes de setembre. Però no us penseu que me n'oblido!!! Bones vacances.
"El que no sienta este himno como propio, por mi se puede morir" (Poli Rincón, Cadena SER, prolegòmens de l'Espanya-França). Encara espero una disculpa com la que va haver de donar Pepe Rubianes.
croatcatala |
dilluns, 26 de juny de 2006 | 15:20h
L'amor i la guerra provoquen estranyes parelles de ball, això és sabut. I el futbol no podia ser menys.
Més de tres segles després del Tractat dels Pirineus, moltscatalans ens aliem transitòriament amb França perquè juga contra Espanya però, sobretot, gràcies al fill d'un republicà exiliat, amb familia a Catalunya, Raymond Domenech. El seleccionador francès té a les seves mans (bé, a la seva pissarra) acabar amb les arengues 'no nacionalistes' espanyoles amb què totes les cadenes ens torturen dia sí i dia també als que estimem el futbol, allò que en el passat va ser un esport i avui és el succedani amb què oblidem que ja no hi ha guerres a la 'bombolla occidental' en què vivim.
Si Espanya té a Cesc, Puyol o Xavi arrenglerats i amb el cap ben alt mentre sona l'himne espanyol; França té a un tal Raymond Domenech que no amaga el seu passat. Em quedo amb el segon. Fins dimarts.
