croatcatala |
dimecres, 21 de juny de 2006 | 15:06h
L'elevada abstenció al recent referèndum ha tornat a posar sobre la taula la tòpica distinció entre "aquells que els interessa la política catalana" i els que "en passen".
Ull! No estic parlant dels que passen de la política en general, sinó dels que menyspreen el que es fa a Catalunya. "Això només us interessa als nacionalistes", he sentit a dir més d'un cop. La tramitació de la reforma de l'Estatut, per a ells, ha estat la sublimació d'aquesta "política d'estar per casa".
Discrepo profundament amb l'apreciació que fan de què la cosa no vagi amb ells. Habituals lectors del diari "Què!" com a única font d'informació, acostumen a pensar que "l'únic que estaven discutint és si Catalunya és o no una nació, quan la gent té problemes més importants".
Ah! M'oblidava de dir que aquests elements, en un 90% dels casos, acostumen a parlar en castellà.
L'Estatut, que ens pot agradar o no però això ja és un altre tema, és probablement la llei que més condicionarà les vides d'aquesta gent. Són les regles de joc en aspectes tant importants com la convivència lingüística (pacífica gràcies als catalanoparlnts, no gràcies a ells), el finançament de Catalunya (parlant clar: quants diners hi hauran per construir hospitals, escoles, trens, ...), el repartiment de competències (si una subvenció s'haurà de concedir des de Madrid o des de Barcelona), la divisió territorial (si una persona de Manresa haurà de fer els tràmits a Barcelona o a la seva pròpia ciutat), la gestió d'infrastructures (si qui decideix si es pot anar de Barcelona a Nova York en vol directe, o si cal posar més trens de Vic a Puigcerdà, treballa a Madrid o a Barcelona), la representació davant la Unió Europea (si els pagesos catalans tindran qui els defensi davant de la Comissió Europea o dependran d'algú que també defensa altres pagesos de la resta de la Península), el marc català de relacions laborals (si es pot signar convenis que actualitzin el sou en funció de l'IPC català i no l'estatal), etc.
Qui digui que l'Estatut no interessava a ningú i que els polítics s'haurien d'haver dedicat a coses més importants, i després de sentir aquests exemples ho segueixi defensant, que s'ho faci mirar. I no hi perdeu gaire el temps, és carn de PP.
croatcatala |
dilluns, 12 de juny de 2006 | 15:15h
M'ha arribat aquest document que, a banda de consideracions sobre el referèndum de l'Estatut (aquí que cadascú faci el que vulgui) dóna una sèrie de xifres i fets de forma molt amena i que crec que poden ser interessants per enfrontar-se a determinades converses.
croatcatala |
divendres, 9 de juny de 2006 | 20:49h
En una conversa recent, un veí aragonès em deixava anar que "de hecho, Catalunya nunca ha sido independiente, no?". Evidentment la meva resposta va ser ràpida i resumida en la xifra 1714, però ell va replicar que "bueno, la Corona de Aragón era otra cosa". Malauradament les circumstàncies no permetien aprofundir en el tema, però em sobta que consideri que Catalunya és una realitat sense legitimitat històrica, perquè si això ho pensa un aragonès, què deuen creure més enllà... Cal partir d'una premisa: Catalunya no ha estat mai un Estat independent perquè va perdre la seva sobirania tot just abans que neixés l'Estat-nació contemporani (amb la independència dels Estats Units d'Amèrica, el 1776; i poc després la Revolució Francesa). Si assumim això com un fet no perdrem el temps en discussions estèrils que estem condemnats a perdre.
La legitimitat històrica de la sobirania de Catalunya no és producte de la nació catalana sinó d'una dinastia, el Casal de Barcelona, nascut primerament com uns simples plenipotenciaris del regne franc però emancipat de facto cap a l'any 987. Aquesta dinastia consolidà uns dominis més o menys heterogenis (els comtats catalans) amb total independència d'actuació. Aquest és un fet que sovint desperta confusió: malgrat no ésser anomenats Reis, els comtes catalans no depenien de cap regnat (tot i que nominalment sí es podria considerar que el seu títol els venia atorgat pels reis francs). El que cal tenir clar, però, és que no ens trobem davant d'una nació com les actuals, sinó dels dominis d'un noble que ostenta varis títols (comte de Barcelona, Girona, Urgell, Cerdanya, etc).
Quan posteriorment, el 1137, el comte de Barcelona ('Príncep' dels comtats catalans per ser-ne el comtat 'principal') esdevé també rei d'Aragó, ens trobem davant una simple ampliació de la situació anterior: aquell mateix noble obté un nou títol, aquest cop reial, que li atorga uns nous dominis. Per qüestions jeràrquiques la denominació de "rei d'Aragó" s'imposa, sense que aquest fet suposi una dependència dels comtats catalans al Regne d'Aragó. La conquesta posterior de València, Mallorca i les possessions mediterrànies aprofundeix en aquest sistema, segons el qual no es tendeix a l'ampliació d'uns dominis sinó a l'acumulació de títols en una o algunes persones. Cada territori es regeix de forma independent i sovint conflictiva (per exemple, una invasió de Catalunya per part del Rei de Mallorca el segle XIV o la proclamació de la República Catalana a falta de ningú que ostentés el títol sobirà, durant la guerra civil del segle següent).
Un fet cabdal i sovint recordat pels contertulis no catalans és el matrimoni, el 1469, de Ferran i Isabel, hereus dels regnes d'Aragó i Castella.Aquesta unió dinàstica no suposa més que l'acumulació, en una data posterior, dels títols i dominis ostentats per tots dos en la persona de llur hereu Carles. De fet, un cop vidu d'Isabel de Castella, Ferran d'Aragó va contreure matrimoni amb Germana de Foix amb qui va tenir un fill, Joan, que morí abans que el seu pare. La simple supervivència d'aquest fill hauria canviat radicalment la història.
Ens plantem, doncs, al segle XVI amb la següent situació: un noble és sobirà d'un conjunt de territoris, és a dir, en terminologia actual, els posseeix. Però no existeix una unió entre aquests territoris més enllà de la persona del sobirà. Cadascun es segueix regint amb lleis pròpies, institucions d'autogovern, totalment independents les unes de les altres (amb una sola excepció: el Tribunal de la Santa Inquisició). Donat que el sobirà només podia estar a un lloc alhora, i en aquella època les comunicacions eren complicades, el govern l'exercien les Corts de l'època, en nom d'aquell. Aquestes Corts no eren sinó una representació de les classes dirigents (noblesa, religiosos, burgesos, ...) heretades de l'Edat Mitja i que es reunien de tant en tant. El dia a dia el gestionava una institució una mica més moderna, creada per aquestes Corts, que en el cas de les catalanes fou anomenat "Generalitat". Aquí ja anem trobant vincles clars (tot i que, no ens enganyem, només són nominals) entre aquell passat sobirà i aquest present indescriptible.
Aquesta situació es perllonga fins 1714 quan, després d'una sèrie de fets estructurals i més o menys inevitables, les forces armades sota el control de les Corts catalanes perden les seves últimes places, Barcelona i Cardona, a mans dels exèrcits del rei Felip V de Castella. El rei d'Aragó, Carles, havia abandonat el país feia uns anys. Des d'aquell moment, en què Felip de Borbó suprimeix les institucions pròpies de Catalunya, sí podem parlar de dominació del Principat de Catalunya en el marc del que avui és el Regne d'Espanya (tot i que l'Estat actual no neix fins 1812 amb la Constitució de Cadis).
No he intentat fer un estudi històric exhaustiu i ja aviso que aquest relat és molt simple i ple d'ambigüitats i inexactituds. Però m'agradaria que fos una guia senzilla per al cas que, com jo, algun dia us trobeu amb algú que us recorda que Catalunya mai ha estat independent. Que no us agafi desprevinguts.
croatcatala |
dimecres, 31 de maig de 2006 | 12:11h
No puc evitar fer una entrada de propina aquesta setmana, perquè ahir vaig llegir a "La Contra" de la Vanguardia una entrevista amb un final que em va sorprendre bastant.
L'entrevistat era DENNIS MEADOWS, autor del cèlebre informe "Los límites del crecimiento" publicat l'any 1972 i encara de rabiosa actualitat sobre el creixement econòmic i demogràfic de la societat occidental.
L'entrevista és molt "Contra", amb preguntes concises destinades a donar-li corda a l'entrevistat, un home amb molt a dir. Les respostes clares, precises, didàctiques i amb el punt just de sensacionalisme (algun dia haurem de saber quanta mà hi posa l'entrevistador en les respostes d'aquestes entrevistes), girant sempre sobre el tema que ha fet famós aquest home.
La sorpresa ve amb les dues últimes preguntes, que transcric:
- Mis hijos ¿vivirán mejor o peor que yo? - Depende de lo que hagan hoy sus políticos, de lo que planifiquen. ¿Qué hacen? - Presentan un Estatut para Catalunya. - Si con eso consiguen que se gestionen más eficazmente los impuestos y que se fomente la cohesión social, habrán hecho bien.
Aquest home ha donat una gran resposta a aquells que acusen els polítics nacionalistes, i catalanistes en general, de 'perdre el temps amb coses que no interessen ni preocupen a ningú'. Jo com a mínim la faig constar aquí.
(si cliqueu a "vull llegir la resta de l'article" hi trobareu transcrita l'entrevista sencera, és prou interessant)
croatcatala |
dilluns, 29 de maig de 2006 | 15:40h
L'exhaltació que s'està duent a terme de la intervenció de la Guàrdia Civil a les comarques de Tarragona és interessada i, sense pal·liatius, falsa. Però molts l'estan aprofitant per atacar les institucions d'autogovern catalanes, volent donar-ne una imatge de provincialisme, d'incapacitat per afrontar reptes importants. Es vol transmetre la següent imatge a la població: "la Generalitat és incapaç de gestionar les competències transferides, quan van mal dades cal que intervingui l'Estat per superar la crisi".
Es brinda el símil més evident: el setè de cavalleria arriba a temps per salvar Catalunya de les urpes dels bandolers apatxes. Torna la policia de debò, després d'haver marxat per culpa de foscos interessos polítics deixant la població en mans d'uns funcionaris incompetents anomenats 'Mossos' que fan molt bonic a la porta de la Generalitat però a dures penes poden controlar uns simples lladres de segones residències.
Tot plegat un quadre digne d'un gravat de Goya o d'un "Episodio Nacional" de Pérez Galdós, si no fos per un petit detall que deu ser massa irrellevant perquè en parlin els profetes de l'Apocalipsi: els robatoris s'han dut a terme en les comarques a on els Mossos encara no s'han desplegat, comarques que haurien d'estar vigilades per la Guàrdia Civil.
La culminació de la teoria de Juan Palomo: la Guàrdia Civil negligeix les seves obligacions i, quan la població es revolta contra aquesta actitud, rectifica; convertint aquesta rectificació en una apol·logia de la "benemérita" i un atac directe contra els cossos policials 'usurpadors'.
I el pitjor és que molts catalans s'ho creuen... .
croatcatala |
dimarts, 23 de maig de 2006 | 14:58h
Normalment llegeixo 'El Periódico' amb condó per evitar infeccions. És útil saber com pensen, però mai creure's res del que hi diguin. No obstant, avui hi he llegit un article de Josep Pernau especialment inspirat. Començo citant-ne l'inici:
Hi havia un país amb una llengua dominant,
imposada pel pes de la societat que la parlava i per la història, tan
poderosa, que no tenia necessitat del reconeixement oficial d'una
primacia. Però hi havia una altra llengua dominada, que parlava una
minoria, formada per homes i dones que hi trobaven el salari que no
tenien al seu país, i aquella minoria va anar creixent i creixent, fins
al punt que els nascuts amb la primera van arribar a témer que la seva
perdés implantació i la van declarar "llengua nacional", l'única que
tindria aquell títol de "llenguatge comú i unificador". El lector
ho ha entès bé. El país són els Estats Units, la llengua dominant és
l'anglès i la dominada és l'espanyol dels hispans, que cada vegada són
més.
Sí, senyor. Els Estats Units, l'avantguarda de la modernitat que sempre ens restreguen per la cara, preocupats per la llengua. I no una llengua que només parlin ells, no... Preocupats pel futur de l'anglès!!!
Mil vegades hem hagut de llegir cartes als diaris de ciutadans que, traslladats a una ciutat qualsevol del Deep West, han descobert que, allà, 'no perden el temps amb qüestions identitàries'. Que per no fer, l'anglès ni té l'estatus d'oficial perquè el més important és entendre's. Que ha assimilat els nouvinguts amb naturalitat i sense veure perillar la seva identitat, forjada a través de les immigracions.
I ara resulta, senyors, que els preocupa que si tornés l'Oncle Sam no reconeixeria el seu país, i es veuen obligats a protegir-ne els trets distintius... I ho fan atacant el castellà... Friso per veure els 'antinacionalistes' d'aquí revoltant-se contra 'la imposició que suposa aprovar una norma intervencionista que conculca les llibertats individuals en favor d'uns hipotètics drets col·lectius, és a dir, en contra dels drets humans' (no faig sinó citar Josep Piqué o Soraya Sáenz de Santamaría quan parlen de l'Estatut o les Lleis de Normalització Lingüística).
Recordem aquest fet el proper cop que algú ens digui que 'amb aquestes tonteries de la llengua i la identitat només perdem temps els catalans, i així ens va, no com als Estats Units'.
croatcatala |
diumenge, 21 de maig de 2006 | 23:45h
Montenegro està comptant en aquest moment els vots del referèndum que pot donar-li la independència. És un exemple a seguir, doncs contradiu els apologetes de l'estatalisme que prediquen la impossibilitat d'independitzar-se en ple segle XXI, com si les independències fossin cosa del passat.
Recomano memòria històrica en aquests casos per descobrir com ha canviat el llistat de nacions reconegudes per l'ONU en els darrers 20 anys (un instant a escala històrica), però també memòria retemptiva perquè, d'aquí a ben poc, Montenegro serà un cas més d'estat 'de tota la vida', de 'primera divisió', d'aquells estats 'normals', no com Catalunya, 'que no pot aspirar a res semblant perquè en realitat no és sinó una part d'Espanya'. El que sabrà més greu serà quan ens ho diguin els propis montenegrins.
Fa només 20 anys, no existien com a estats independents Ucraïna, Eslovènia, Letònia, Lituània, Estònia, Croàcia o Eslovàquia. Avui dia, en canvi, ningú discuteix la legitimitat internacional o la viabilitat de cap d'aquests estats. Fa només un segle que estats com Finlàndia, Noruega o Polònia són independents. Un estat com Portugal no té més de tres segles de vida, època en què per cert la Corona d'Aragó era formalment sobirana. Ningú pot predir com serà Europa d'aquí a una generació, diguin el que diguin aquells que defensen que, quan va esclatar el Big Bang, les fronteres d'Espanya o França ja existien com són ara.
Això ho saben els estatalistes, i per això els fa tanta por el referèndum de Montenegro, acabi com acabi. Com els va doldre la separació de la República Txeca i Eslovàquia. Perquè són fets que demostrem que la independència d'un país no té per què ser violenta, i perquè al cap dels anys aquest nou estat els tracta en pla d'igualtat, demostrant-los que l'edat no fa pedigrí.
No ens enganyem, un Estat existeix avui i aquí com demà pot deixar d'existir. Espanya va veure perillar, o directament va perdre la seva independència entre 1808 i 1814. França entre 1940 i 1944, sense anar més lluny. En qualsevol d'aquests moments històrics, qualsevol d'aquests 'immutables' estats podria haver desaparegut o haver estat disgregat.
El fet que Catalunya sigui part d'Espanya no és una veritat fonamental, depèn de la gent que hi viu. Avui és cert que no existeix un consens social majoritari a favor de la independència. Demà podria ser diferent. Aquell dia, no ho dubteu, serem independents, i els que ara ens miren amb menyspreu o els seus hereus, no podran fer res per evitar-ho.
La clau de volta del futur del catalanisme és la immigració. Amb això no estic descobrint res, només constato un fet que molts altres han estudiat abans que jo.
És evident que, demogràficament, en unes poques generacions quedaran pocs catalans que no provinguin, d'una o altra manera, de la immigració. No em refereixo només a immigrants de primera generació, sinó també als fills d'aquests i, sobre tot, als descendents de matrimonis mixtes entre immigrants i catalans "de socarrel". Catalunya ha viscut processos anteriors d'absorció d'immigrants, que en tots els casos s'han integrat perfectament al país excepte en l'onada dels anys 60 procedent del sud d'Espanya, per motius de sobres coneguts. Encara avui dia estem païnt aquest fart, amb major o menor fortuna. L'onada en què ens trobem actualment, en la meva opinió, és més factible d'integració que no pas la dels anys 60. Jo veig sobre tot dos motius per pensar així:
Catalunya, a diferència de fa 40 anys, està dotada d'institucions d'autogovern capaces de desenvolupar polítiques pròpies. Ens agradaran més o menys, seran més o menys febles, però existeixen i poden dur a terme una tasca que, en l'anterior ocasió, no va ser feble sinó nul·la. En el projecte de nou Esttut s'hi contempla la concessió de permisos de treball, això permet un primer contacte importantíssim amb els nouvinguts que caldrà aprofitar.
Els immigrants de l'actual onada no són espanyols de naixement. Són
persones vingudes sobretot de països africans i sudamericans, que arriben a un país
desconegut per a ells, i al qual volen aportar esforç i coneixements a
canvi de subsistència. El seu cabal cultural no col·lisiona amb el del
país d'acollida, sinó que és complementari. Jo no m'imagino un nigerià
intentant imposar la seva llengua als catalans, perquè és conscient de
que es troba en un país que no és el seu i haurà de dur a terme un
esforç d'integració. El cas dels sudamericans pot ser una mica més complex, però evidentment no tant com el d'andalusos o murcians a nivell d'integració cultural.
La política que cal seguir, crec, és aconseguir que aquests novíssims catalans descobreixin les particularitats de la societat a on han anat a parar i, amb el temps i sense imposicions, s'adonin dels beneficis que per a ells suposa el nostre fet diferencial. Sigui per motius econòmics, sigui per orgull de pertànyer a una nació antiquíssima, sigui per respecte a llur societat d'acollida, aquests nouvinguts o els seus fills defensaran Catalunya tant bé com ho van fer els que van arribar abans que ells. Molts catalanistes som un exemple en aquest sentit, pels nostres origens familiars, que no ens han impedit defensar com el primer la nació que va acollir els nostres avis.
Els immigrants del segle XXI no tenen per què ser diferents.
Alguns apunts presos mentalment durant el viatge llampec a Milà:
1) El Barça va llençat cap a París. Bé, d'això en parlen molts d'altres, no cal que m'hi afegeixi.
2) Milà, a la que molts volen considerar la "Barcelona italiana" (o a l'inrevès), no passa de ser una ciutat gris i sorollosa amb un parell de grans (i bellíssims) monuments i moltes pretensions. Un aparador per a botigues de luxe. No m'agradaria que Barcelona seguís aquest model, però massa vegades em penso que és cap a on anem.
3) El somni de la Padània no va passar d'una entel·lèquia destinada a guanyar vots per part d'Umberto Bossi. El padanisme és el que molts estatalistes voldrien que fos el catalanisme: un moviment interessat que no fa sinó crear problemes allà on no hi ha. La diferència, però, és clara: allà és una cosa de polítics, d'esquenes a les inquietuds de la gent; mentre que aquí són els polítics els que van al darrera dels objectius nacionals de gran part de la societat. No ho oblidem mai.
4) La percepció de la classe política italiana per part de la societat d'aquell país és el més semblant al llast d'un globus: si se'n desempalleguessin, el país pujaria ràpidament. A Catalunya, les constants operetes organitzades pel govern de Maragall van fent cuallar aquesta percepció entre la gent, sigui o no sigui certa (això ja va a opinions). El problema és que una percepció així, talment com la de la corrupció, acaba esquitxant a tot l'espectre polític. "Si aquests són corruptes, tots ho són", s'ha dit sempre. Amb el temps, molts poden acabar pensant que la Generalitat no serveix sinó per repartir-se càrrecs, doncs la feina real es fa a Madrid. No italianitzem la política catalana, sisplau.
croatcatala |
dilluns, 10 d'abril de 2006 | 14:59h
Per als que no sapigueu què és el supermanager, us diré que és un simulador que funciona fa anys on els aficionats al bàsquet creem equips i juguem a fer d'entrenador. Res de nou. La novetat és que el programa "Tu diràs", de RAC1, va crear una lliga pública d'aquest joc. Tampoc hauria de ser cap novetat. Els problemes comencen quan algú comet la gosadia de traduir la pantalla d'introducció, aquella a on es donen quatre opcions per començar a jugar.
El fòrum de l'ACB destinat al programa es converteix en un infern. S'acusa a l'ACB, pel fet d'estar domiciliada a Barcelona, de discriminar els jugadors que no són catalans, a "Tu diràs" de ser excloents, als participants del fòrum de faltar al respecte de la gent. Es profereixen insults, desqualificacions, menyspreus. Es recorda una regla dels fòrums ACB que recomana utilitzar el castellà. Tot plegat, un despropòsit.
El problema és que no hi ha cap problema. Els fòrums segueixen funcionant en castellà, les instruccions del joc en la seva versió general segueixen en castellà (sense traducció opcional al català, per cert), tot segueix igual però... una lliga complementària té quatre textos en català i a un fòrum de l'ACB hi ha persones que utilitzen el català per comunicar-se.
No ha semblat tenir gaire efecte l'argument que el programa "Tu diràs", que és qui promou aquesta Lliga, es realitza íntegrament en català. Tampoc serveix de gaire recordar que es tracta d'una Lliga opcional, és a dir, que a qui no li agradi només ha d'evitar inscriure's i ja està. Amb aquesta gent, poc valen els arguments.
Defensen la imatge del catalanet resignat, aquell que només parla en català amb la família, i no gaire fort per no molestar a qui el senti. Ah, i amb els fills, que parli també en castellà, que si no el nen no el parlarà mai bé i s'hi veurà limitat. Per a ells, la llengua catalana és una molèstia, una xacra, un mal que el franquisme no va aconseguir erradicar quan estava a temps i que ara han de suportar.
Qui parla català ho fa per faltar-los al respecte, donat que qualsevol amb dos dits de front sap que en llocs a on hi ha gent de fora de Catalunya cal fer servir l'espanyol, perquè s'entengui tothom. Per cert, entre aquesta gentussa també hi ha catalans residents a Catalunya i, segons diuen ells mateixos, catalanoparlants.
Què hem de fer? Amb ells, poca cosa. Es moren de ganes que algú intenti entrar en raó per poder insultar una mica més. Viuen feliços en l'atac i la repressió, perquè saben que ocupen la posició superior. Són com un marit fort pegant la dona, davant la impunitat general. Peguen fins que se'ls cansa el braç. Potser estan convençuts que tenen raó o potser no, però al capdavall tant els fa, perquè acabaran tenint raó. A l'endemà sortiran al carrer i tothom els parlarà en castellà si ells volen.
Amb aquesta Espanya hem de conviure. I amb catalans d'aquests, també. I a falta d'un pla millor, hem d'entendre'ns amb ells per anar endavant. Aquest és el pati.
croatcatala |
dimecres, 5 d'abril de 2006 | 13:34h
¿Per què tanta por, per part del nacionalisme espanyol, a la cessió de competències a les Comunitats Autònomes; quan des de 1986 l'Estat ha perdut la major part de la seva autonomia en favor d'un ens situat fora de la seva òrbita (la Unió Europea) i no han tingut cap problema?
L'explicació a aquesta actitud per part dels nacionalistes espanyols és, en una expressió molt ben trobada per Oriol Pi de Cabanyes fa algunes setmanes a "La Vanguardia", que "alguns donen una puntada contra la globalització al cul de Catalunya".
Ells creuen en l'Espanya "tarro de las esencias de Occidente", "Una Grande y Libre", aquella que - segons els seus llibres d'història - van crear els Reis Catòlics i no va moure's ni un pam des del segle XV. Creuen en l'uniformisme, en el centralisme a ultrança, tot i que ho anomenen "solidaridad interterritorial" i "igualdad de derechos entre todos los españoles" perquè sona més modern.
I és que ells no volen ser moderns. Veuen amb neguit com estan perdent aquell Estat que els seus avis van defensar amb les armes, no en favor de les Comunitats Autònomes, regions o nacionalitats; sinó diluït enmig de la globalització que tot ho desintegra. Veuen com ja no tenen moneda pròpia, ni exèrcit autònom, ni llibertat d'actuar internacionalment. Ni la llengua espanyola queda lliure, de la marea globalitzadora. Estan perdent-ho tot des de dalt sense poder oposar-s'hi i per això aixafen més els d'abaix, els petits, les nacions sense Estat.
El vell Estat-nació està moribund. El futur passa per estructures complexes, aterritorials, impersonals; en definitiva, globalitzades. Però ells segueixen enyorant un passat que mai no tornarà, i per això apreten amb més força contra els que encara som inferiors. El nacionalisme espanyol només pot crèixer a costa del nacionalisme català, com un peix mitjà només pot sobreviure menjant peixets petits mentre veu que el peix gran, el tauró, s'acosta cada cop més.
No només el nacionalisme català està en lluita. També el nacionalisme espanyol veu perillar el seu futur. Per això ens temen. Perquè saben aquesta trinxera, ells, no la poden perdre. Perquè seria la seva fi.
croatcatala |
dilluns, 27 de març de 2006 | 15:23h
Avui que les Corts Valencianes aproven el seu nou Estatut, li he volgut donar una ullada al text que n'ha resultat, per saber si eren correctes els mals auguris amb què ens han vingut informant durant els mesos què ha durat la tramitació. Anticipo que la meva sorpresa ha estat considerable.
Jo no sé a qui li han pres el pèl a Madrid, però la jugada dels cosins valencians és magistral. Un cop més, als catalans ens han passat la mà per la cara. Si el text que he consultat no és erroni, puc afirmar sense cap dubte que l'antic Regne de València es troba, i no ho dic pas en broma, a un sol pas de la secessió. I no vull dir a la secessió lingüística, sino a la seva independència estatal. A l'Estatut em remeto:
"Article primer. 1. El poble valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l'exercici del dret d'autogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana." Demano una atenció especial a l'expressió "en l'exercici del dret d'autogovern". Aquesta gent, parlant clar i valencià, estan exercint el seu dret a l'autodeterminació. El poble valencià es declara una entitat preexistent a la Constitució espanyola i decideix el que vol ser. No hi ha interpretació possible: els valencians seran el que ells vulguin.
No cal llegir més. L'antic Regne de València, circumstancialment Comunitat Autònoma, pot fer ús de la seva voluntat per, si un dia vol, decidir el seu futur. Avui ho fa aprovant un Estatut d'Autonomia; demà ho pot fer declarant-se independent. Qui els pot dir el contrari? Qui ha aprovat aquest Estatut?
Jo vull per a la Nació catalana el mateix reconeixement que han obtingut els valencians. Estem a temps d'introduir una 'clàusula Camps' al nostre Estatut?
croatcatala |
dimecres, 22 de març de 2006 | 14:26h
L'anunci de l'alto-el foc "permanent" d'ETA obre moltes esperances, molts interrogants i moltes velles ambicions. També pot reobrir vells greuges més o menys latents.
Tots hem sentit a dir una o moltes vegades que si avui dia, en l'Espanya "naciónúnica y constitucional", els diversos territoris bascos gaudeixen d'un règim econòmic envejable, el concert, és "gràcies" a l'existència d'ETA durant la transició. Sempre ha quedat aquell dubte, més o menys intern: "què hauria passat si a Catalunya també hagués existit una lluita armada d'aquella magnitud?"
Ara, que ETA decideix plantar les pistoles sobre la taula per asseure's a parlar, des de Catalunya no som pocs els que ens plantegem: "¿aconseguiran ells el que se'ns ha negat a nosaltres, és a dir, el reconeixement nacional i el dret a l'autodeterminació?".
És important tenir present que, en el comunicat emès per ETA, es deixa ben clar que l'objectiu de l'alto-el-foc és permetre que el poble basc decideixi, en llibertat i en el marc d'un procés democràtic, quin ha de ser el seu futur; i que la decisió dels bascos ha de ser respectada. No pot escapar a ningú que, encara que no usin aquesta paraula, estan parlant-nos directament i sense embuts del dret a l'autodeterminació.
Insisteixo un cop més: aconseguirà ETA allò que un 90% del Parlament democràticament escollit per Catalunya no va assolir? ¿Gaudiran de més respecte uns expistolers, que els legítims representants del poble de Catalunya, que veuen com les promeses electorals de Zapatero esdevenen paper mullat? S'atreviran a jugar amb els negociadors d'ETA, des de la Moncloa.
Em temo que, si aquest procés que avui dóna un pas important té un final satisfactori, un cop més quedarà clar que a l'Espanya constitucional tenen més efecte les armes que la pura democràcia. Per un costat (ETA) i per l'altre (23-F). Temps al temps.
croatcatala |
divendres, 17 de març de 2006 | 11:59h
La notícia arribava a les meves mans a la sala d'espera del dentista, a través d'un petit quadradet al pseudomitjà informatiu "Metro": "El nou estatut pel qual es regeix la BBC obliga la cadena a promoure els valors britànics, en sintonia amb la nova preocupació del Govern laborista per matèries com la identitat nacional i la ciutadania".
Per uns segons, gairebé vaig oblidar-me de la funda que m'havien de posar al queixal. El govern de Tony Blair, el progressista Blair, l'amic d'Aznar Blair, prioritzant 'noves preocupacions' com la identitat nacional!! Com diria el Monegal, fins i tot el canari es va quedar amb el bec obert. De tant sentir que aquestes 'preocupacions' eren cosa del passat, gairebé ens ho haviem arribat a creure. I en un país (perdó, nació de nacions) com Regne Unit!!! La davantera de la modernitat europea!!! No podia ser, havia de contrastar la notícia.
I després d'una recerca, finalment hi he trobat la font. La notícia apareixia al Sunday Times, en la seva edició del 12 de març de 2006, i segons ens diu (tradueixo), "Tony Blair, el primer ministre, i Gordon Brown, el canceller, han establert al centre de llur agenda política la renovació de la identitat nacional, la ciutadania i el 'respecte'". Entre els nous propòsits de la cadena hi figura "la representació del Regne Unit, les seves nacions i regions".
És curiós, com en un Estat com el Regne Unit conceptes com identitat nacional o nacions es tracten amb més naturalitat, sense catastrofisme, sense temor a balcanització. A l'article del Sunday Times només apareixen queixes pel que consideren excès d'intervencionisme governamental. Ningú planteja ni discuteix si Escòcia o Gal·les són nacions, o si la preocupació per la identitat nacional té res a veure amb l'RH, amb Hitler o amb la guerra civil.
Fins i tot mitjans espanyols com El País tracten el tema amb naturalitat quan es veu a distància. Quina diferència amb la col·lecció d'insults i despropòsits amb què ens obsequien quan aquest tema, aquest mateix plantejament, afecta una part del territori usualment denominat Espanya!!!
Periòdicament apareixen als diaris cartes de pressumptes ciutadans antinacionalistes que ens conviden a avançar, a oblidar-nos d'aquestes "històries que no preocupen a ningú", de no quedar-nos "ancorats al passat", d'aprendre d'altres països "més desenvolupats democràticament, que no tenen aquests problemes". Persones que ens recorden que parlar de nacions és cosa d'altres èpoques, "feliçment oblidades", i que cal donar un pas endavant i "no dividir sinó unir esforços", i això passa ineludiblement per "no pretendre que Catalunya sigui una nació quan és evident que nacions només ho són aquelles reconegudes per l'ONU".
Aquesta gent es mereix una resposta fonamentada i, donat que és en països com el Regne Unit on aquests "antinacionalistes" pretenen trobar la legitimació als seus arguments, és allà on hi trobem les millors respostes.
croatcatala |
dilluns, 13 de març de 2006 | 14:57h
Darrerament llegeixo sempre que puc dos blocs polítics, els d'en Saül Gordillo i el d'en Jaume Ciurana, perquè en tots dos hi trobo encertadíssimes reflexions sobre la delicada fotografia política de la Catalunya actual.
En Jaume Ciurana l'ha tornada a clavar amb un símil, i si fa ben poc ens presentava el 'Trias Rijkaard' (que jo compararia amb el 'Clos Van Gaal', capaç de llençar a la paperera qualsevol argument positiu) aquest cop ens mostra la diferència entre un bon 'Estatut Beta' i un menys bo 'Estatut VHS', i la vida útil que li espera a cadascun. No us perdeu el seu article d'avui.
Inspirat per en Jaume, jo m'atreveixo a continuar el símil futbolístic que apuntava ahir, i mostraré la meva admiració per Henrik Larsson.
La política catalana necessita un Henrik Larsson. Un home que, apareixent cinc minuts, marqui un gol, i se'n torni a la banqueta sense fer soroll. Que aprofiti la feina dels altres de la millor manera possible, que és anotant una xifra més al marcador. Que no vulgui sortir als diaris, que no demani oportunitats a crits sinó a base de gols, que no tingui una queixa cap a l'afició sinó un sacrifici constant, un agraïment continu per tot el que en rep d'ella.
Henrik Larsson no fa sinó aprofitar les oportunitats. Quan anys més tard es recordi l'equip en què va jugar, el titular serà per al crack de torn. 'La copa de Ronaldinho', potser dirà; però el gol l'haurà marcat Larsson.
La política catalana també necessita Ronaldinhos, però d'aquests ja en té i tots els coneixem. En canvi, li falten els Larssons que tenen a Madrid, que van anotant els gols mentre els seus líders fan floritures. Qui són els Larssons dels partits catalans? Ens agradés o no, fa molts anys en teniem, al Grup Parlamentari de Convergència, i convido a qui no coincideixi amb aquesta apreciació que repassi les hemeroteques i en faci una llista de 'peixos al cove' obtinguts. Que van tenir errades? És clar, i Larsson també les té. Però aprofita les oportunitats que li dóna el sistema de joc que ha decidit l'entrenador de torn.
En la política catalana actual tenim un excès de floritures i intents de trenar 'la jugada de la jornada', però pocs manobres que es decideixin a rematar a porta. Podria parlar també de la boxa, i de com l'intent de guanyar per KO pot acabar en perdre el combat pels punts. O del bàsquet, i de com un triple fallat val menys que una entrada segura a cistella. O de la major efectivitat del tennis d'un bon bolejador per sobre del que sempre vol guanyar a base de punts de servei. Però a mi m'agrada el futbol, i em posa la pell de gallina un jugador com Larsson.
Larsson necessita a Ronaldinho, i Ronaldinho necessita (alguna vegada) a Larsson. Tothom vol ser com Ronaldinho i sortir a tot arreu, protagonitzant anuncis i videos-resum de l'any. És bo i és necessari tenir a Ronaldinho al teu equip. Però en un equip amb Ronaldinho, Eto'o, Deco, etcètera, sempre ha d'haver un Larsson que et doni tres puntets i cap a casa. Així es van guanyant partits que, al capdavall, és el que importa.
Intentaré que el proper comentari sigui menys circumstancial, que ja toca; però la realitat és la que és i el debat estatutari impregna tota la societat política catalana, ens agradi o no. Però ja tinc tema pensat per a una futura entrada: la recerca d'identitat nacional per part d'un estat de primer nivell mundial, governat per un partit d'esquerres. Si trobo temps i prou informació, el tema promet.
¿Per què tanta por, per part del nacionalisme espanyol, a la cessió de competències a les Comunitats Autònomes; quan des de 1986 l'Estat ha perdut la major part de la seva autonomia en favor d'un ens situat fora de la seva òrbita (la Unió Europea) i no han tingut cap problema?
