Bé, doncs, allò que ja sabíem i que ells es
negaven a reconèixer ja és públic: els espanyols ens roben. Ells en diuen
“solidaritat”, veges tu quina barra! Com aquells altres sompos, que al puntelló
al cul li diuen “flexibilització laboral”. Lladres i espoliadors i sangoneres. Amb
els diners amb què contribuïm, “por justo derecho de conquista”, a fer la seua España Grande –Obesa, diria– els xiquets andalusos de menys d’un any tindran les
medecines debades. Alerta: que em sembla collonut, això. És més: jo voldria que
les medecines foren de franc, i per a tothom, no només a Espanya, també a les
colònies espoliades dels Països Catalans, i arreu del món, del Brasil al
Senegal i als Estats Units d’Amèrica. La salut és un dret universal. O hauria
de ser-ho. Els extremenys, que tenen més funcionaris per càpita que nosaltres i
més ordinadors per aula que nosaltres, trauen merda per boca parlant de la
nostra “insolidariat”. Xe, i quins collons, dir-nos a nosaltres “insolidaris”!
Però si haurien de donar-nos les gràcies i besar-nos les mans amb què treballem
i paguem la seua prosperitat! La seua prosperitat, que creix a costa d’impedir
la nostra. Però res de gratitud: encara ens insulten. Tenen el cor de bellota,
aquests extremenys, uns altres terribles espanyolots de carrasca.
Bé, doncs, els consellers d’Economia dels
Països Espoliats, més coneguts com Països Catalans, s’han reunit per reclamar
que ens tornen uns quants dels diners que ens roben. És clar que ells no ho
diuen així, perquè també se senten espanyols, encara que de la mà al cul,
perquè la mà en alt i parada la posen els altres espanyols, els de l’España
Uniforme; nosaltres, els de l’España Asimilada, paguem i remuguem.
Bé, doncs, els consellers d’Economia s’han
reunit i volen retenir més diners nostres. Un pretensió molt lloable. Però ara
pense en el conseller valencià, el cabasset femeter del president Francisco
Mugabe Camps. I raone: ¿els diners que aconseguesquen retenir ací, serà per a millorar
la sanitat, l’ensenyament i tot això que significaria augment del nostre benestar?
Badocs! ¿Què ens hem pensat, que la cansalada és de pollastre? Aquesta banda d’acabacases
que governen la Generalitat
Valenciana ja sabem en què (mal)gasten els nostres diners.
Com ja s’ha denunciat, la Generalitat
Valenciana ha invertit més diners en el circuit de Fórmula I
que en infraestructures sanitàries. I en grans espectacles: The Police, Gloria
Gaynor, Madonna i tutti quanti. Els nostres diners, que ens costen tant de
guanyar, els acabacases valencians del PP els malbaraten de la manera més
corrupta possible.
Bé,
doncs, tirem per on tirem, estem venuts. Els d’allà i els d’ací, tots, però,
espanyols, ens deixen ben escurats. Dic jo de canviar de patró nacional, per
tenir-ne un de més adequat a la nostra desemparada situació, i a qui
aclamar-nos raonablement. Propose que el patró dels Països Catalans siga d’ara
en avant Sant Paulí, perquè els espanyols, d’allà i d’ací, ens han deixat com a
ell: una mà a la bossa i una altra al florí! Algú que tinga lleuger el cap per
a la rima que li embaste uns gojos, i li’ls cantarem. Amb resignada devoció.
Aviat es consumarà el fet. El PSPV serà una
sigla definitivament morta i enterrada. Tot i amb això, ha durat més del que alguns
prevéiem. Perquè crec recordar que en algun congrés dels anys 90, potser
abans i tot, ja hi va haver qui va reclamar coherència (sobretot estatutària) per liquidar les
sigles. De fet, hi ha hagut votades en què s’ha ocultat la històrica sigla
valenciana i en els cartells electorals solament ha aparegut la del PSOE.
El PSOE consuma així no solament la mort
desitjada de l’històric PSPV i del que en un temps passat va representar, tanca
alhora la seua particular transició. Del que abanderava en aquella primera
època el PSPV al que abandera ara hi ha una abisme. I com en tots els abismes,
en la fondària resten, espenyades, idees i persones. Aquest
trajecte que ara conclourà ha dut el PSOE valencià, avui encara PSPV però aviat
PSCV, a convertir-se en una redundància del PP.
El
PSOE de Cataluya –en la intimitat o en les masmorres, PSC– ha encarregat a dos seus
de la Legión Española,millanastraystesconvençuts, que envestisquen fort contra el que puga quedar de
crosta catalanista a les emissores públiques de Catalunya: Joan Ferran i Manel
Mas, diputats tots dos al Parlament. Tenen les coses molt clares, aquests dos legionarios, i els qui els han fet
l’encomana. Els “nostres”, en canvi, els tenim sempre a la lluna de València, i
costa trobar algú que els plante cara (d’entre els polítics oficials i
funcionarials, vull dir). Manel Mas (que va demanar el cap de Mònica Terribas,
i amb el seu pas a les oficines és com si estiguera decapitada) ha carregat en
el seu blog contra la cobertura que han fet les emissores públiques de Catalunya
de la moció de censura a can Barça. I mireu com s’hi ha referit:«a
la CCMA són
presoners del imaginari catalanista…».
L’imaginari catalanista…
És important l’imaginari. En parlàrem, dies arrere, a Barxeta, el Carles
Benítez i jo, de l’imaginari. De la necessària construcció d’un imaginari
lingüístic, cultural i polític sense el qual anava a ser molt difícil
sobreviure a l’espanyolització, la cultural i la política (que van de bracet).
Està per construir, aquest imaginari nostre tan necessari. A les emissores
públiques de Catalunya hi havia alguns professionals i programes que
treballaven seguint un imaginari nacional català. I avui, el PSOE, amb
l’aquiescència d’ERC, els ha anat fumigant amb DDT espanyol. El poc que hi
resta viu, aviat el sentenciaran entre el Mas i el Ferran. Llavors hi governarà
el ranci imaginari espanyolista, el que brama les victòries de la “roja”,
d’Alonso i Nadal, el de l’«idioma común», el de la copla i els toreros… Vaja:
com Canal 9.
Canal 9, model
lingüístico-nacional que sembla que vol seguir el PSOE de Catalunya, va nàixer
sense crosta: continua sent un brollador d’espanyolíssim pus, de la vella
infecció espanyola. A Canal 9, des del temps de Juan Lerma del PSOE, els
artistes, escriptors i polítics no espanyolistes estan més prohibits que el
Dalai Lama a la Xina. Encara
avui dia, en què el tàndem Mas-Ferran no acabat ha d’arrancar del tot la crosta
catalanista, és més fàcil escoltar cantants i grups valencians a les emissores
públiques de Catalunya que no a les que controla amb mà de ferro franquista el
PP de Francisco Camps. Això durarà poc és clar. Aviat hi haurà col·laboració institucional
entre Canal 9 i TV3. La televisió pública catalana li comprarà a la valenciana
els drets d’emissió del programa “Alma de copla”. I llavors s’haurà acabat la
crosta. I el tàndem millanastraysita Mas-Ferran podrà descansar tranquil. I,
com en altres temps gloriosos sense crosta catalanista, seran generosament
recompensats “por los servicios prestados”, i qui sap si fins i tot la laureada
de San Fernando.
Coda: He qualificat
Joan Ferran i Manel Mas de millanastraystes, “en honor” del fundador de la Lengión Española.
No és una qualificació capritxosa. Heus ací la fonamentació, extreta de
l’entrada Millán-Astray de la
Vikipedia en espanyol. Us l’enganxe en la versió original
espanyola:
Lo que sucedió, según
cuenta en su magna obra La guerra civil española el hispanista inglés Hugh Thomas,
es lo siguiente: el profesor Francisco Maldonado, tras las formalidades
iniciales y un apasionado discurso de José María Pemán, pronuncia un discurso en que
ataca violentamente a Cataluña y al País
Vasco, calificando a estas regiones como "cánceres en el cuerpo de la
nación. El fascismo,
que es el sanador de España, sabrá como exterminarlas, cortando en la carne
viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos.
" Alguien grita
entonces, desde algún lugar del paraninfo, el famoso lema "¡Viva la
muerte!". Millán-Astray responde con los gritos con que habitualmente se
excitaba al pueblo: "¡España!"; "¡Una!", responden los
asistentes; "¡España!", vuelve a exclamar Millán-Astray;
"¡Grande!", replica el auditorio; "¡España!", finaliza el
general; "¡Libre!", concluyen los congregados. Después un grupo de
falangistas ataviados con la camisa azul de la Falange hacen el saludo fascista, brazo derecho en
alto, al retrato de Francisco Franco que colgaba en la pared.
Fa poc Ascó, ara Cofrents. A la central nuclear de la Vall d’Aiora s’ha detectat una fuga de material
radioactiu. Ho ha denunciat Greenpeace, i després, a misses dites, ho ha
confirnat el Consejo de Seguridad Nuclear espanyol.
El
meu sogre va ser un llaurador d’aquells que ja no en queden. Sabia fer-ho tot
de l’ofici de la terra. L’ensenyaren a ser tan autosuficient que sabia fer
espardenyes d’espart, cordes i sàries, cabassos i estores, i eines de tota
mena. Tenia un profund coneixement de l’espai que habitava, en tots els
sentits. Un dia érem al bancal del Gars. Crec recordar que birbàvem uns solcs
de cacau. Per fer conversa li vaig comentar que a la ràdio havien dit que
aquell matí plouria. El meu sogre es va incorporar, va fer una ullada al cel encara
clar com un ull de peix de bon matí, després va avançar cap a la sèquia del cap
del bancal, que era de terra i no d’obra, va alçar un parell de pedres i les va
observar. Després va tornar al tall i em va dir: No mos banyarem, plourà en
passar ben passat migdia. I així va ser. Faig aquesta explicació perquè ell,
que coneixia totes les malalties que afectaven les plantes i el arbres que
cultivava, se’n feia creus quan se li anava en orris tot un bancal de
tomaqueres o de melonar i no coneixia sota quina plaga havien sucumbit. Llavors
aventurava que aquelles malalties havien començat a veure´s i proliferar a
partir d’entrar en funcionament la central nuclear de Cofrents.
Als
anys vuitanta, els habitants de la
Vall de Cofrents encara havien de vindre a Xàtiva a les
visites del metge especialista, a l’Ambulatori de l’Espanyoleto. A tocar, en la
plaça de la Bassa,
hi havia llavors el bar Nàutic. Un matí jo hi esmorzava. A la taula del costat
dues dones de mitjana edat comentàven, en castellà, que s’havia mort un altre
home, encara jove, d’un altre càncer. I l’altra dona li va dir: Desde que abrieron la central, se està
muriendo mucha más gente joven que antes. I la primera dona va afegir: Pero sin la central no habría el trabajo que
hay, y mira tu cómo estábamos antes...
El
parlamentari del PSOE a Catalunya Joan (sic) Ferran va exigir que a les emissores de
ràdio i televisió de la CCRTV
sel’s arrancara la «crosta nacionalista». I val a dir que els hi arranquen la
crosta i la pell. Han caigut programes i professionals sembla ser que per
defecte de “crosta”: Solé, Basté, Clapés, i ara Bassas. I els que cauran, amb el beneplàcit o no de Mònica Terribas. En qualsevol cas, la
resposta del PSOE és la que cal esperar: «Para ofrendar nuevas glorias a
España!». La que no s’acaba d’entendre és la d’ERC. ¿Potser a l’espanyolització
galopant de la ràdio i la televisió pública catalanes no li han posat línia
vermella? No sé de què serveix ser al govern si en comptes d’avançar s’hi
recula. Sembla ser que aquesta esquerra de govern no té altra aspiració que fer
de funcionari públic de primer nivell: cotxe oficial i dinarots. No donen
importància a la necessitat de construir un imaginari polític propi, i cultural
i lingüístic. Construir aquest imaginari és més important que tota la gestió
excel·lent que puguen fer tots els vicepresidents i els consellers d’ERC. Al
meu entendre només es pot avançar cap a la independència si aquesta aspiració
forma part de l’imaginari polític dels catalans. I aquesta aspiració, com
l’imaginari que la referma, es construeix en bona mesura a través dels mitjans
de comunicació. Això ho sap el nacionalisme espanyol, i actua en conseqüència:
construeix l’imaginari nacional al qual ret devoció (l’espanyol) alhora que afebleix el
que considera enemic (el català). Per tant, en aquesta batalla, Joan (sic)
Ferran i el PSOE de Catalunya actuen amb letal congruència. Esquerra, en canvi, fa el
paper de “tonto útil”. Pa’ ser puta
de cassoleta (del PSOE), més val tindre la figa queta...
L’altre dia, el president del Congrés dels
Diputats José Bono tornava a donar proves del seu acostadíssim veïnatge
ideològic amb el PP. Els fets són prou coneguts: durant la visita d’uns represaliats
del franquisme al Congrés, un dels assistents va enarborar una bandera
republicana espanyola. José Bono, fill de falangista, com ell ha reiterat sovint
amb orgull, el va interpel·lar perquè a la Cambra Baixa espanyola no es
podien acceptar «manifestaciones que no son legales en este momento».
Heus ací el cas de la concordància PP-PSOE:
legalitat vs democràcia, l'argument de la legalitat contra el dret democràtic de la llibertat d'expressió, de la pluralitat de pensaments polítics i, ací també els cou prou, de sentiments nacionals. Al parlament
valencià, l’esment, per escrit o de paraula, del terme País Valencià, és causa
per desestimar tràmits parlamentaris i respostes dels càrrecs públics, fins i tot tràmits administratius: País Valencià és una
«manifestació que no és legal en aquest moment». Tampoc ho és català, referit a
la llengua que parlem els valencians, i res és com es posen quan senten a dir
Països Catalans o apareixen perfilats en un mapa. És sabut que en les
destarifades conversacions que hi ha hagut entre representats dels governs
català i valencià per l’afer TV3, els del PP han exigit la prohibició
d’aquestes «manifestacions il·legals» en els mitjans de comunicació públics de la CCRTV. I, ai, si algú s'atreveix a enarborar davant d'ells la històrica senyera de les quatre barres... Fins i tot els símbols històrics han esdevinguts il·legals.
Doncs això que deia: que les parets
ideològiques que separen el PP i el PSOE són tan primes que sovint uns i altres
les traspassen com si no exisitiren.
Podia haver-ho preguntat a Vicent Company, de Valldigna Digital, o a
Carles Benítez de Llibertat.cat, que dissabte estigueren a Barxeta en l’acte de
l’Associació per la Defensa
del Massís de Boscarró. Tots dos havien participat el dia abans a Gandia en la Trobada de Mitjans Digitals en Català. Però llavors no havia conegut
encara la informació del debat. Podria haver-los preguntat si Enric Gil, de Pàgina 26,
in situ havia perfilat millor l’estadística aqueixa que ha elaborat en què diferencia
que el 5% de valencians visiten webs en valencià, mentre que el 50% d’internautes
catalans els visiten en català. I els qui som valencians i visitem webs en
català, ¿en quina altra estadística
ens ha inclòs? Renegats o “desafectos”?
Quina manera de complicar el ball amb la qüestió de noms…
Dies arrrere em vaig fer ressò
ací d’una notícia apareguda aLlibertat.cat, i la vaig comentar:
TV3 i l’ACN es
cobreixen de “glòria” espanyola. Ahir Juli Cuéllar, de la CUP de Mataró, rectificava el
paper de l’ACN en aquest afer i aclaria: Va ser la TV3. Avui Saül Gordillo m’arrea calbot:
…«és del tot inadmissible escriure, com fa el blocaire de Xàtiva Toni
Cucarella, l'apuntTV3 i ACN es
cobreixen de “glòria” espanyola. Siguem seriosos i justos.»
Home, senyor
Gordillo, tant com “inadmissible”… D’acord amb la notícia primera –i cadascú aprecia com cal
les seues fonts d’informació– l’autoria del biaix era compartida. I bé: és
lloable la capacitat de reacció de l’ACN per defensar la seua professionalitat.
Però no em negarà vostè, senyor Gordillo, que no és precisament
professionalitat del que pot presumir la professió periodística. Com en totes les
empreses del món, siguen públiques o privades, qui paga, mana. Per tant, tot això de la
independència periodística, del respecte a la pluralitat i etcètera, vostè ho sap,
és rara avis, sobretot en els mitjans d’informació convencionals –premsa
escrita, ràdio i televisió– que viuen de la publicitat o estan controlades pel
poder polític. La manipulació periodística (i la criminalització de determinades opcions polítiques) és, per desgràcia, una pràctica massa "admissible", per habitual. I si mirem el cas valencià, açò és de dictadura tercermundista.
I malgrat tot no ens acostumem a veure manipulades les nostres opinions, si és
que són tingudes en consideració ni que siga per a esbiaixar-les, perquè per regla general hi ha una part molt
important de valencians que no existim al mitjans de comunicació del nostre país. Tenim la pell fina, doncs. En qualsevol cas, no
crec que la meua opinió tinga tanta influència com per clivellar la reputació
professional de res ni de ningú. M’afalaga, doncs, que m’haja arreat calbot.
Siga com siga, rectificar, si és de justícia, és
d’obligació. Com ha deixat clar l’amic Juli Cuéllar, en aquest lamentable afer
qui s’ha cobert de “gloria” espanyola ha estat només TV3. Queda dit.
Les institucions
europees s’han convertit en l’airet que està assolant, a colps de directiva,
els drets assolits dels treballadors assalariats. No teníem prou amb la infame
directiva Bolkstein (aprovada en novembre de 2006), que ara ens la claven
tres pams més endins amb la jornada de les 65 hores. A l’Avui, la notícia diu:
La setmana laboral seguirà sent
oficialment de 48 hores, però els 27 han aprovat un seguit d'excepcions
-clàusules opt out- que donen
barra lliure als empresaris per fer treballar per sobre d'aquest límit els
treballadors que ho acceptin. Es tracta de generalitzar una flexibilització que
la Gran Bretanya
ja practica des del 1993. Així, la setmana laboral es podrà allargar en 12
hores més o en fins a 17, si s'inclouen les guàrdies. Un màxim de 60 hores, o
65, calculades com a mitjana durant un període de tres mesos, és a dir, que
puntualment la setmana laboral podrà arribar fins a les 78.
Només caldrà un consentiment per escrit del treballador a
l'empresari, signat de forma voluntària, sense amenaçar ningú amb
l'acomiadament -o això diu la presidència de torn eslovena-.
La part que he
remarcat en negreta és d’un cinisme que provoca vòmits. Poc o gens ha treballat
a jornal la “presidència de torn europea”, ni cap dels politicastres esclavistes
que han aprovat aquesta llei. Quasevol treballador assalariat sap per experiència
que l’empresari solament reconeix dues lleis a l’hora de negociar:
1ª: Qui paga, mana. 2ª Qui obri la boca li tallen el
nas
Luxemburg, Alemanya i
la Gran Bretanya
són els estats promotors d’aquesta agressió als drets laborals europeus. A la Gran Bretanya s’aplica des de
l’any 1993. Cal recordar que el Partit Laborista, que hi governa des de 1997,
no va modificar aquesta llei, i és el laborista Gordon Braun qui decideix
aplicar-la a tota la Unió Europea,
tot posant bous i esquelles per convéncer tothom de la bondat de la llei. Tony Blair
i Gordon Braun són els que han posat en pràctica les teories d’Anthony Giddenssobre la “tercera via” socialdemòcrata. El gener de l’any 2000 vaig publicar
aquest article a l’edició valenciana d’El Punt.
Tony
Blair i els seus amics
Com a mínim és sorprenent, però al capdavall
revelador: Aznar i Zaplana es declaren admiradors de la tercera via que proposa certa “esquerra”, personificada en la
figura de Tony Blair, amb el seu ideòleg o “profeta” Giddens i l’apòstol
alemany Schröder. ¿Què predica aquest nou –nou?– ideari polític de pressumpta
renovació de l’esquerra que desperta l’admiració i el suport de la dreta més
ortodoxa? Si els arguments de l’esquerra provoquen el seu aplaudiment, o bé la
dreta ha perdut el nord –cosa improbable–, o bé l’esquerra pateix problemes de
lateratitat política: és a dir, ja no reconeix si pensa amb el lòbul ideològic
dret o amb l’esquerre.
Quan es parla de la representació de l’esquerra, i
l’esquerra principal és representada, tàcitament si més no, per aquesta
socialdemocràcia degenerativa, haurem de fer l’esforç necessari per resituar
els límits ideològics. On queda l’esquerra, doncs? A l’esquerra de què o de
qui? A la dreta de què o de qui? Tot aquest rebolic de dubtes pot arribar per
dur-nos a creure que es possible, manllevant la frase fusteriana, agafar la
vaca pels collons. Llevat, és clar, que ens deixem de concessions
consuetudinàries i posem els conceptes, nets de la pols i la palla del
màrqueting electoral, sota la lupa de les idees. Si no és així, si continuem
consentint els rols dels partits sense atendre a l’embastardiment ideològic que
s’ha produït en els darrers anys, ens podem trobar donant suport a projectes polítics
del tot divergents amb l’ideari esquerrà més bàsic.
Tony Blair i el Partit Laborista han proposat un
projecte polític que ni és d’esquerra ni, en conseqüència, renova l’esquerra.
És, ras i curt, un argument polític radicalment dretà. La “tercera via” que
promouen, ja ho han perfilat d’altres, és una versió corregida i maquillada del
vell thacherisme ultraliberal. Potser caldrà considerar, per mirar
d’entendre-ho, que les bosses de vots de l’esquerra tradicional ja no els són
prou atractives, i doncs han d’anar a rapinyar d’altres a la seua dreta. John
Major i els torys deuen estar ben
esbalaïts d’aquesta opa electoral que els ha llançat el laborisme britànic. I
res serà la cara que hauran posat en sentir les lloançes desmesurades dels seus
correligionaris espanyols Aznar i Zaplana, destacats i desbocats membres del
club de fans de Tony Blair.
El final de mil.lenni està provocant efectes
certament paradoxals –en alguns casos fins i tot estralls– en la reconfiguració
ideològica d’alguns partits tradicionals. Entossudits a fer-nos creure que som
a la fi de les ideologies, miren d’encomanar-nos la seua eufòrica convicció
mostrant-nos com es despullen de la seua sense cap pudor ni vergonya.
Però, ons ens arrossega aquest desgavell? Ben possiblement al Partit Únic. El
Pensament Únic no pot consolidar-se com cal si a la fi no el qualla un partit
que el fonamente i l’instituïsca. El problema que hi havia fins ara era
simplement de representativitat. És a dir, el primer partit que pose sobre el
terreny electoral una proposta en ferm, serà qui capitanejarà aquest vaixell
polític del Partit Únic. Amb el colp avançat de Tony Blair i els seus directors
de màrqueting li ho han posat agre als torys
britànics: per tenir opció de poder hauran d’afiliar-se al laborisme, que se’ls
ha menjat el tros ideològic que fins ara els pertanyia. Conyes a banda, el ben
cert és que Aznar i Zaplana s’han declarat “íntims” de Tony Blair, i demostrant
públicament la seua desfermada devoció política ens donen, si no la prova
concloent, almenys la terrible sospita que certa esquerra està en avançat
procés de descomposició ideològica. Tot el ressò mediàtic que vol fer-nos
passar renúncia per renovació no hauria d’equivocar-nos sobre la realitat del
blairisme de moda: neoliberalisme a ultrança: pura dreta (o dreta impura si
voleu). Aznar i Zaplana.
Mai no sabrem qui va
posar la bomba en la casa de Joan Fuster, ni sabrem el nom del terrorista o
terroristes que intentaren matar Sanchis Guarner i Vicent Ventura, entre d'altres. No ho sabrem
mai. I no ho sabrem perquè qui hauria d’investigar aquests actes terroristes potser
siga el mateix que els va instigar. Aleshores, puix que no tenim el dret a
conèixer la veritat, fem ús almenys del dret de sospita. Sobretot de sospitar
de qui no compleix el seu deure democràtic. Perquè prou sabem per experiència
que la raó d’estat sempre actua contra la raó democràtica.
El gener d’enguany va
fer trenta anys del cas Scala (15 de gener de 1978). Uns còctels molotov reballats
contra aquesta coneguda sala de festes de Barcelona causaren la mort de quatre
treballadors. Es va vincular la
CNT amb aquest atac –llegiu en aquest enllanç el relat extens
d’aquell fet–, i això va estroncar el creixement del sindicat anarcosindicalista,
el més potent durant el període republicà. Jo n’era militant aleshores. Amb el
temps s’ha sabut que el veritable inductor d’aquell acte va ser un infiltrat de
la policia, Joaquín Gambín. El responsable de la policia espanyola en aquelles
dates era el Ministre de Governació Rodolfo Martín Villa, avui en nònima de
Sogecable i d’algunes empreses més.
Les primeres bombes impunes
contra Joan Fuster i Sanchis Guarner són, precisament, de l’any 1978. Tot i que
l’atemptat més greu contra l’escriptor de Sueca va tenir lloc l’11 de setembre
de 1981: 2 quilos de goma-2 rebentaren l’entrada de la casa, mentre a dins hi eren
Joan Fuster, Vicent Salvador i Jaume Pérez Montaner. En aquelles dates, Rodolfo
Martín Villa ja no ocupava la cartera de Governació, però formava part del govern
com a Ministre d’Administració Territorial.
Després vingué la
victòria del PSOE, a l’Estat espanyol i a la Generalitat
Valenciana. El silenci còmplice va continuar. Però aquesta és
la història d’una altra infàmia. O potser totes dues són part de la mateixa
infàmia: l’oxímoron “democràcia espanyola”.
Els periodistes dels mitjans de comunicació públics, TV3 i l'Agència
Catalana de Notícies només van assistir al Ple municipal de dijous passat a
l'Ajuntament de Mataró per reflectir que la Candidatura d'Unitat
Popular (CUP) no condemnava la violència d'ETA, i en cap moment, no van
recollir els arguments de la CUP
ni van dir que aquesta formació feia una aposta clara i contudent pel
diàleg i la resolució del conflicte. A més a més, aquests mitjans van negar la
paraula als militants de la CUP
i no més va recollir les declaracions de Ciutadans-Ciudadanos (C's) que no
tenen representació al consitori.
PS. Veges tu quina cara
de badoc se’t queda quan llegeixes aquestes notícies. Ací ens tens defensant
TV3 al País València i TV3 es comporta com si fóra Canal-9.
En la majoria de tertúlies televisives i en
mitjans de comunicació convencionals (com si diguérem del “règim”) han
sovintejat opinions d’aquelles que més que oferir llum sobre el debat dels
transvasaments aporten fum perquè no s’hi veja del cas més allà del que els
convé.Hi ha hagut crides al sentit comú
per part d’alguns opinadors que, curiosament, decantaven la raó del sentit comú
cap al seu interès o privilegi; també han apel·lat a la solidaritat, com si
alguns foren rics de la cosa i es negaren a compartir-la amb el proïsme
necessitat; fins i tot hi ha qui ha exigit mà dura, “mesures impopulars” n’ha
dit, contra els qui s’oposen als transvasaments: autoritat és el que ha de
tenir un govern fort, ha recalcat, per a prendre mesures, encara que siguen
impopulars, a fi de construir el transvasament.
Tot plegat un deplorable espectacle d’embolica
que fa fort o, reconvertint al cas la dita espanyola, “a rio revuelto, ganancia
de manipuladores”. Però de forment ni un gra, i d’aigua clara, ben poca.
Ha estat el professor Pedro Arrojo, de la Fundació Nova
Cultura de l’aigua, qui ha denunciat reiteradament que un dels errors
–interessat error– que perverteix el debat prové dels qui consideren els rius
“magatzems d’aigua”, de la mateixa manera que veuen els boscos com a “magatzems
de fusta”. Els rius són ecosistemes vius l’alteració dels quals per part de les
persones pot provocar conseqüències nefastes per a la nostra salut. No debades en
formem part, d’aqueix ecosistema, i si el perjudiquem ens perjudiquem també
nosaltres. Per tant el debat no és quanta aigua li “sobra” al riu per dur-la a
Barcelona, la costa d’Alacant o la de Múrcia, sinó com afecten aquestes
continuades extraccions a la supervivència del riu en tota la seua extensió, i a les aportacions alimentícies que fa al mar..
Posem sobre la taula l’efecte que ha tingut
sobre els rius altres transvasaments, i prenem l’exemple del riu Segura. Fa anys
ja que es va construir el famós transvasament Tajo-Segura i podem extraure algunes
conseqüències de tot plegat. Poca aigua ha arribat als camps de conreu a través
de les grosses canonades. Tanmateix, s’ha permès per part de l’administració
pública la proliferació de nombrosos pous il·legals que han provocat la mort
del riu Segura, convertint-lo en una immunda claveguera que ha tingut greus
conseqüències sobre la salut de les persones que viuen a la seua vora. Prenc ara
un exemple més proper, el riu Canyoles o de Montesa: trenta anys arrere era un riu
en què la gent hi podia prendre el bany: a l’assut de Vallès, al d’Annauir… Avui
és un barranc eixut, que només porta aigua com a conseqüència de les fortes
pluges de primavera o de tardor. Aquells indrets entranyables on podies beure
l’aigua sense escagarrussar-te, avui arrosseguen un munt de brutícia que, en
secar-se, tenyeixen la pedra de l’antic llit de colors putrefactes. No fa
encara molts anys, en el naixement del riu de Sants, a l’Alcúdia de Crespins,
hi brollava l’aigua cavallera; avui si no la pugen mitjançant motor no hi ha
aigua. És d’això del que parlem quan ens oposem als transvasaments: ens oposem
a intervenir sobre els rius de manera que es puga afectar la seua riquesa, el
seu equilibri natural i la nostra salut. Tenim massa exemples sobre la taula
per a obviar el greu futur que espera als nostres rius si consentim la
intervenció humana. Deixeu els rius en pau, doncs. No són “graners” d’aigua.
Contemplar d’aquesta manera els nostres rius és com veure un bancal d’horta
fèrtil i calcular quants habitatges amb piscina s’hi poden construir, o mirar una muntanya
pirinenca i dibuixar-hi tot de futures pistes d’esquí. La sensatesa no és
calcular els guanys econòmics que alguns deixarien de percebre si aplicàvem
polítiques de conservació i regeneració mediambiental, sinó considerar els
beneficis que té per a la nostra salut viure al costat de sistemes naturals
vius i no alterats.
Si alguns creuen que cal prendre mesures impopulars,
potser ja caldrien haver-les exigit per evitar el desbordament immobiliari.
Convertir la nostra costa mediterrània en un geriàtric de luxe, amb milers de
xalets amb piscina, per a europeus rics, hauria d’haver estat causa de debat, i
els poders públics haurien d’haver actuat en conseqüència –amb autoritat– atesa
la precarietat dels nostres recursos naturals. Però ningú no ha badat boca, ni
s’han pres mesures “impopulars” per tal d’impedir el malbaratament d’aquests
recursos escassos. Ja ho ha advertit el professor Folch que hem de deixar de
pensar i d’actuar com si fórem països rics en aigua. No ho som. I com a “rics
d’aigua” pensen molts dels opinadors que aquests dies demanaven “sensatesa” i “solidaritat”
a les gents de les terres de l’Ebre que s’oposen als transvasaments; “rics” que
no volen perdre cap ni uns dels seus “privilegis d’aixeta i piscina”.
Per tant, actuar amb sentit comú no és crear
infraestructures que han de permetre castigar encara més els nostres sistemes
fluvials, sinó posar fre i control al desenvolupament urbanístic actual,
prendre mesures polítiques per a un ús més racional de l’aigua i pensar més en
els qui vivim ací que no amb els negocis que es poden fer amb els de fora,
digueu-li turisme massiu (de sol i platja, de xalet i golf, de xalet i piscina,
d’esquí) o negoci urbanístic. Lo riu és vida. És així de clar. Si fots el riu,
fots la vida dels qui viuen al costat del riu. Aquesta és naturalesa el debat. I
al costats dels rius, hi vivim tots. Fins i tot els qui viuen a Barcelona i la
seua àrea metropolitana.
A banda d’això, la construcció dels
transvasaments (ho veig ara a la meua comarca amb la construcció del
Xúquer-Vinalopó) té un impacte sobre el territori molt negatiu. S’han hagut d’arrencar
milers d’arbres fruiters en plena producció per fer passar les canonades, com
ara volen fer amb la vinya pels terrenys per on hauria de passar la canonada del
transvasament Ebre-Barcelona. Vestim a uns i deixem despullats uns altres.
De més a més, és hipòcrita estar contínuament
alertant de les greus conseqüències del canvi climàtic, i quan toca aplicar
a casa nostra mesures de defensa mediambiental aleshores al canvi climàtic que li donen pel
sac.
Diu el neofalangista del PSOE, valga la
redundància, Joan (sic) Ferran[1] que
TV3 ha de ser “asèptica” en la qüestió nacional. Curiosament, no he escoltat
mai a aquests severs vigilants de l’heretgia catalanística exigir dels mitjans
de comunicació públics estatals una mínima “asèpsia” nacional espanyola. Mitjans
públics i privats estan ben endenyats de nacionalisme espanyol excloent, sovint
xenòfob, amb crostes que encara supuren tics de clara infecció franquista. No
demana per a ells, el senyor Ferran, que els arranquen la crosta, ni tan sols
que els desinfecten la ferida amb pus d’una espanyolitat superior que frega el
racisme. En aquests mitjans que el tal Ferran exculpa des del seu silenci
còmplice, hi trobareu sempre una actitud bel·ligerant –intolerant– contra la
legítima expressió del nacionalisme basc, gallec o català (més i tot si és
independentista), i una exclusió deliberada de qualsevol expressió cultural
provinent d’aquests territoris.
Si
el tal Joan (sic) Ferran vol denunciar pressuposades ferides amb pus dels altres, caldria que
començara primer per aplicar antibiòtics democratitzadors a la seua infecció
generalitzada d’espanyolisme, i als mitjans de comunicació espanyols, públics i
privats, ja els aniria bé, d’entrada, un prolongat bany de betadine, per no dir
de clàssica mercromina. Alguns, el que supuren ja no és pus
d’infecció sinó pudenta descomposió democràtica.
[1] Per què no es lleva tota
la crosta que abomina i es fa dir Juan en comptes de Joan?
A Canal 9 i a la resta d’emissores de ràdio i
televisió controlades a tall d’espasa pels comissaris polítics del PP, no hi
trobareu la més mínima notícia de la música que es fa en català al País
Valencià, ni de l’actual ni de la tradicional. En canvi, fan un programa de
l’estil de botijo y pandereta que es
diu Alma de copla. Com si Canal 9
fóra un canal de televisió andalús. Potser a Tele Sur podrem veure i escoltar
Obrint Pas, Raimon i Pep Botifarra. Qui sap.
Acabe de de rebre la factura mensual de Telefónica, la
cova de lladres que acaba d’incorporar a la seua mamella el mangante Zaplana. M’adone que m’han cobrat uns dinerets per “90X A
Servicis Avançats (Nou-cents)”. M’escame. Comprove els dos números pels quals m’han
cobrat: 901 200 345 i 901 12 12 24. Tots dos pertanyen a l’Agencia Tributaria
Española. D’aquella aventura, ja en vaig fer la crònica ací: Surrealisme
lingüístic a l’Agencia Tributaria. O siga: estic obligat –per llei o per
collons, com vullgueu– a fer la declaració de renda, i aquest estat corrupte
que es diu Espanya aprofita aquesta obligació per fer-me telefonar a uns
números que no són gratuïts, i així, tant si vols com si no vols, em pispa uns
cèntims. Una aportació o impost mafiós que va a parar a la cova de lladres de
Telefònica, i supose que una part del botí anirà també al sac del ministeri de
Solbes.
La màfia de l’empreses elèctriques ha demanat
al govern de Zapatero que apuge les tarifes un 11%, i el govern de Zapatero,
tan d’esquerres, ha dit que d’acord. Pa’
que te fies, que diuen ells. La pujada es destinarà a pagar l’augment de
sous dels principals capos de l’empreses elèctriques. Com a exemple, Francesc
Sanuy explicava setmanes arrere a la revista El Temps el cas del President
d’Iberdrola, “Sánchez Galán, que es va doblar ell mateix el sou fins a 2.000
milions de pessetes, a part de percebre 3,5 milions d’euros en concepte de
premi de gestió i dels 10 milions d’euros que li tocarien en cas d’acomiadament.”
La política i les grans empreses tenen unes
vinculacions massa estretes, massa connivents. Aquestes empreses demanen i els
polítics acaten, o deixen fer, és a dir, permeten que ens roben amb total
impunitat. Òbviament, aquests “serveis” polítics es paguen. D’una manera o
altra. Perquè “pa’ ser político y no
ganar nà, mas vale ser persona honrà”. Per exemple, amb aportacions publicitàries
als diferents partits que s’avenen a co·laborar-hi, o col·locant en les seues
empreses alguns d’aquests polítics, amb sous espectaculars, sovint barat a
tocar-se els collons, i valga com exemple paradigmàtic el de l’adés esmentat
Eduardo Zaplana.
De polític mudaràs, però de lladre no
t’escaparàs. Sí, assenyaleu Berlusconi i digueu-li corrupte, però el pa que
s’hi dóna per aquestes andoles també està a muntó de florit.
Un
estat de dret no empara la tortura. Un estat de dret no justifica la tortura.
Un estat de dret no indulta els torturadors.
El
Parlament basc ha aprovat aquest divendres una iniciativa en la que acusa el
govern espanyol d'"emparar sense excepció" i de manera
"sistemàtica" les forces policials davant les denuncies de tortures i
mals tractes de detinguts, i ha demanat que aturi la concessió d'indults a
agents condemnats per aquest motiu
Com acabarà el proper congrés del PP? Amb pa
i ceba? Com el ball de Parra? L’eixida del duo Caixa i Faixa (Zaplana i Acebes)
ha suposat un aparent canvi estratègic important, però a Rajoy encara li queda
molta cuca viva i molt de verí escampat. La María Sangil i altres
encara tenen ganes de croada a mata’m o et mataré. De fet, en la ponència
política del PP –de la qual Sangil n’ha estat redactora en cap per més que ara
se n’haja desdit– flueix encara molt de verí guerracivilista. El mateix verí
que ha convertit el PP en un partit empestat i sense amics. Ha jugat sempre al
tot o no res i contra tothom, i amb no res s’ha quedat. Millor per al PSOE, val
a dir-ho, que sap que al PP no més li val la majoria absoluta si vol fer-lo
fora del poder, i ara ja s’ha vist que l’estratègia de la confrontació
guerracivilista té un sostre que, de moment, sembla insuperable. El PP ha
aconseguit fidelitzar una milionada de vots d’un electorat en guerra permanent,
però tot i amb això no n’ha tingut prou per fer-se amb la majoria absoluta, i
potser també farà curt dins de quatre anys. Li ha deixat el llit tan ben fet al
PSOE que aquest s’ha permès el luxe de tenir un govern en minoria, sense haver
de pactar amb les oposicions minoritàries. I les oposicions minoritàries, que
dins l’Espanya Uniforme i Constitucional tenen com a única aspiració la de ser
frontissa per a poder traure’n resquit –digueu-li almoina o bé propina–, s’han
quedat com la nòvia de Pinet, amb la cara llavà
i el monyo fet. Aquestes oposicions pactistes a tota ultrança necessiten un
altre escenari que els permeta deixar ser el que ara són: frares de cabotada.
No fóra estrany, doncs, que, malgrat el verí
guerracivilista que encara destil·la la ponència política del PP contra els
altres nacionalismes, Rajoy busque al juny abandonar l’actual marca ultraguerrera
i decidesca refer amistats ara contrapuntades que li puguen permetre tornar a
governar, és a dir, a fer negocis, ni que siga en coalició. Més val això,
pensarà Rajoy, que no l’actual llebrosia de la qual li fuig tothom. Aquesta
situació manté inoperatius CiU i PNB, entre d’altres, que agraïrien un canvi
d’escenari, una nova disponibilitat de l’altre partit espanyol que els
permetera tornar a ser visibles i necessaris.
Amb tot, Rajoy no té bona
peça al teler. Pot obtenir una victòria en el congrés perquè Aguirre no és
alternativa, i els qui voldrien nous ariets contra el castell del PSOE poden
pensar que mentre no troben un líder amb una banya més dura i esmolada que en
Rajoy és preferible no desgastar més el partit i que Rajoy vaja fent la viu-viu.
Encara hi ha quatre anys de coll. Però Rajoy sap que, guanyant i tot el congrés,
el seu escenari és el d’una carronyeria, i ell la carronya que tots els voltors
del seu partit volen cruspir-se. No fóra d’estranyar si després del juny Rajoy
intentara refer amistats i, posem per cas, aprofitara alguna esquerda per moure
alguna moció de censura amb els nous amics i posar al por al cos de Zapatero.
Així, mostrant la possibilitat d’un retorn al poder, ni que siga en coalició,
alegraria la parròquia dels qui volen tornar a manar i fer negoci i coronarien
Rajoy nou emperador del PP, posant en la picota els reductes més actius del
guerracivilisme. Trobe que aquesta és l’única possibilitat que li queda a Rajoy
per no convertir el postcongrés en un calvari sense futur: abandonar el
guerracivilisme que ha marcat fins ara l’estratègia del PP i tornar a fer
amics. Si això no passa, el PSOE pot continuar tranquil en el poder. Ara i dins
de quatre anys. Veurem com queda al final aqueixa ponència política tan
continuïsta: si és esmenada per poder obrir un nou escenari, si s’aprova per a
consum intern i l’acció política serà tota una altra, o si Rajoy continua
captiu dels guerracivilistes i fent, doncs, d’àngel bovo fins que li troben un
relleu; un relleu que tornarà a entropessar en la mateixa pedra.
Villena és una població castellana empeltada
al País Valencià des del segle XIX, igual que la comarca d’Utiel-Requena. Però
si en aquesta el vi li ha donat un cert renom, en aquella li l’ha donat l’aigua:
l’escama que han mogut demanant-ne. El tennista Juan Carlos Ferrero, nascut a
Villena, va ser un dels abanderats del PP en aquelles manifestacions d’Agua para para todos en què reclamaven,
per solidaritat “nacional” diuen ells, l’aigua de l’Ebre i del Xúquer. Ell
llauradors de Villena reclamen aigua per als seus camps perquè els seus
aqüífers estan sobrexplotats. I l’alcaldesa de Villena acaba d'acudir a una reunió amb alcaldes del PP i els presidents de la Generalitat Valenciana
i de Múrcia per tornar a reclamar aigua per als seus pobres camps assedegats. Però mireu que
els llauradors (¿?) de Villena han venut a la multinacional Danone l’aigua que
diuen que no tenen, i no per a fer iogurts, sinó per a embotellar-la i
vendre-la. Quina barra! En eixe poble castellà qui no suma se n’ix. I la
guinda: els del Grupo Municipal Verde de Villena –uns altres ecologistes de pa
i meló, com els d’ICV– diuen que recolzen la planta embotelladora.
El Consell els deu, segons els rectors, 891
milions d'euros, i ja no poden pagar els proveïdors
Zaplana feia xantatge a les universitats
valencians. Camps també practica l’asfixia econòmica per extorsionar-les.
Aquestes actuacions són impensables en un país democràtic. En un país democràtic
els mitjans de comunicació els haurien tret a tota plana i amb titulars ben
gossos, a aquesta colla d’acabases que governen el País Valencià. Però la
majoria de mitjans de comunicació valencians, públics i privats, no gosen
mossegar la mà de l’amo que, poc o molt, els alimenta. Es tanca el cercle
viciós de la corrupció. I si antany el dictador de veu de pildorí es feia
fotografiar i filmar inaugurant pantans, esglésies i valles-de-los-caídos, els
actuals governants corruptes es fan fotografiar i filmar en costosos i inútils
circuits de Fórmula 1, o posant ridículs i caríssims barrets a les places de
bous, com ara a la de Xàtiva, que ens ha costat un ull de la cara i encara està
per acabar, i ben aviat a la de València.
Tot plegat confirma quina mena de sistema
polític s’ha implantat al País Valencià: LA CORRUPCIÓ.