«Aconformem-nos amb este bon senyor no mos en
vinga un altre pitjor», aconsella la dita popular. Sí, ja sabem que la
filosofia popular té bona cosa d’exemples de tarannà convervador, per no dir
reaccionari, i aquest en seria un. Tanmateix, ara serà il·lustratiu de
determinades situacions que posen de manifest que el pitjor enemic del català
no és sovint qui està enfront de la trinxera, sinó a la mateixa rereguarda
nostra.
Aconformem-nos amb este bon senyor, doncs, si
ara parlem del periòdic AVUI. En el temps en què va ser-ne director el valencià
Vicent Sanchis, als valencians que no érem del seu club selecte d'intel·lectuals orgànics ens
costava déu i ajuda publicar ni que fóra una carta al director. I de notícies,
ben poques. Seria per censura o per sectarisme? O una cosa era conseqüència de l'altra? Avui Vicent Sanchis ja no és director, i el senyor que l’ha
substituït és encara pitjor. El club selecte de valencians que hi escriuen
continua sent el mateix, però: són pocs i escriuen en freqüències llargues. I són d'idees beneïdes. Perquè hi
ha idees nacionals que fins i tot a ca l’AVUI produeixen desassossec. Sobretot si les expressem valencians. D’independentistes
dels Països Catalans, n’hi trobareu ben pocs escrits, per no dir-ne cap.
On hem eixit perdent més els valencians és al
suplement de llibres i cultura. A l’època de David Castillo, la producció
literària valenciana, tot i no ser la que li correspondria, hi apareixia amb certa
regularitat. Ara, al nou suplemenent de llibres i cultura la notícia de la
literatura en català del País Valencià ben bé ha desaparegut, o és purament
anecdòtica. Amb tot, és coherent amb l’abast informatiu del periòdic, que no
ultrapassa els espanyolíssims límits autonòmics. També és coherent amb la línia
que segueixen la majoria de mitjans escrits, com ara el suplement d’El Periòdico, la Vanguardia o El País,
que té suplements culturals diferenciats per a Catalunya i la “Comunitat
Valenciana”. És coherent també amb la revista de “tendències culturals”
BENZINA, d’un regionalisme absolutament provincià. I qui diu BENZINA, diu la majoria de revistes culturals i literàries que es fan i desfan. D’on no hi ha, no s’en pot
traure. I en aquests territoris, sobre la literatura catalana del País Valencià no tenen ni idea ni interès.
Són més evidències sobre la taula que proven
la impossibilitat de tenir una literatura catalana completa, potent. Falla, com
sempre, la consciència. Abunda el pensament regionalista, autonòmic, poruc i
capat! La literatura catalana com un tot només la pensem, perquè ens la creguem
sense complexos, uns pocs, i som a les trinxeres. Amb amics com els de l’AVUI o
BENZINA, a la literatura catalana no li calen enemics. Potser podríem fer servir
aquella sentència que Machado va proferir contra els seus compatriotes, i
fer-la bona nosaltres també contra els “nostres”: «Desprecian cuanto ignoran…».
Encara que el pecat dels nostres és més gros que el dels espanyols, puix que, al
capdavall, els compatriotes de Machado bandegen cultures que no consideren
pròpies perquè no ho són però la que els “nostres” ignoren i menyspreen és part
de la “seua”. Tant si volen com si no.
Jo no volia
recordar-me’n, però l’Emigdi Subirats n’ha fet memòria: avui fa tres anys de la
mort de Jesús Moncada. No volia recordar-m’en perquè el que hom espera el dia
del seu natalici és que el feliciten i li regalen alguna cosa. Jo no esperava que
aquell 13 de juny de 2005 se m’agrejara amb la terrible notícia de la mort de
Jesús Moncada. És per això que, des d’aleshores, pel dia del meu natalici
sempre hi passa un núvol de dol, ni que siga brevíssimament, per recordar-me que
el gran Jesús Moncada no és (físicament, vull dir) entre nosaltres.
L’Associació de
Bibliotecaris Valencians atorga cada any els premis Samaruc de Literatura
Infantil i Juvenil. Un jurat format per bibliotecaris, professors i escriptors
valora els llibres publicats en català per autors valencians durant tot l’any
anterior. Des del 1993 fins avui ja en porten 16 edicions. Enguany, aquest
jurat ha decidit concedir el premi de literatura juvenil a la meua novel·la Ulysses i el fantasma foraster. El de Literatura
Infantil ha estat per a El tresor de
Saïda, d’Eva Peydró, el reconeixement com a Biblicotecària de l'any ha estat per a Margalida Pomer, de la biblioteca d'Alcúdia (Mallorca), i el de Bibliotecari d’Honor per a l’escriptor Jordi
Sierra i Fabra;
Com que aquest blog és prou més llegit que no
els altres dos que mantinc, l’aprofitaré per fer una mica de publicitat:
fa un parell de dies que a Toni Cucarella Edicions he penjat la novel·laL’última paraulaen pdf, per si algú té interès de llegir-se-la. Aquesta n´és la sinopsi:
«Ell 20 de novembre de 1975, hores després
que Arias Navarro fera pública la mort del General Franco, Pasqual Sentís,
petit terratinent i devot franquista, creu trobar-se també a les portes de la
mort. Convençut d’haver menat una vida fracassada, vol acomplir un últim desig
abans de morir: presenciar el seu enterrament. Per tal d’aconseguir el
certificat de defunció, farà xantatge al seu amic metge Maties Sorell, a qui
amenaçarà de fer públic que tots dos, a l’acabament de la guerra, denunciaren
un home que va ser tot seguit assassinat.
Aquesta història té, però, un narrador
d’excepció: la Mort. La
seua mirada determina el discurs del relat amb un marcat to d’humor negre. A
més a més, L’última paraula pretén
ser, alhora, una metàfora sobre el franquisme i la seua pervivència més enllà
de la desaparició del dictador.»
Quan safunyes entre les pàgines d’una
enciclopèdia generalista, en paper o virtual, davant la manca d’informació
sobre una qüestió o l’excès sobre un altra, et preguntes quin és el criteri que
ha prevalgut a l’hora de donar pes a una o altra informació. Això diu molt
sobre el valor de l’enciclopèdia: quins temes tracta amb més profunditat, quina
freqüència d’actualització, quins personatges considera rellevants...
De l’Enciclopedia, temps arrere ja vaig
apuntar una greu mancança de visió nacional pel que fa la literatura. I ara
m’he permès de fer una altra valoració, si no profunda almenys “estadística”. He
buscat uns quants noms a l’atzar, i amb poc n’he tingut prou per veure-li la
punta al canonet. Esports i espectacles i ben poc de cultura. I més esport
foraster que no de casa.
Hi trobem futbolistes gal·làctics com ara
Samuel Eto’o, Ronaldo i Ronaldinho, però no hi són Puyol, Valdés ni Oleguer, ni
Cesc Fàbregas (ni cap jugador actual de l’Espanyol, ni del València, ni del Mallorca, ni Andreu
Palop…). Hi és Frank Rajkaard, però no Pere Gratacòs, seleccionador nacional
català. Hi és, això sí, Fernando Alonso.
Quant a la música en català, m’hi trobe
l’agradable sorpresa d’Obrint Pas, i de Roger Mas, però no de Feliu Ventura.
Temia trobar-m’hi grups espanyols com Mago de Oz o Amaral, però afortunadament no
hi són. Sí que hi és Julio Iglesias, però no Raphael. Hi ha actors espanyols
com Penélope Cruz i Javier Bardem, però no el realitzador valencià Toni Canet.
Quant a la literatura, el buit valencià
continua sent profund. Ha tingut més sort la nostra literatura més
septentrional, ja que han inclòs Joan Daniel Bezsonoff i Joan Lluís Lluís, però
no hi és el multipremiat suecà Manuel Baixauli. La sorpresa ha estat trobar-hi l’escriptora vigatana Najat El Hachmi. Llavors és quan cal fer-se la pregunta: l’han
inclosa tan d'hora pel rebombori mediàtic que ha suscitat el seu origen magribí o per la
seua literatura? M’incline a pensar que respon la primera de les opcions, i em
sembla, per això, una grandíssima falta de respecte, cap a l’escriptora i cap a
la literatura catalana en general.
Ja podem apuntar, doncs, quin és el criteri
de l’Enciclopèdia.
Recomane un llibre acabat d’eixir d’impremta:
El Delfí, de José Cardoso Pires.
(Peso, 1925–Lisboa, 1998). L’ha publicat Edicions
del Salobre del Port de Pollença, dins la col·lecció Els argonautes. La traducció del portuguès ha estat a càrrec d’Anna Cortils Munné. Heus-ne ací un
tast, el capítol XIV:
(…) Un llaurador d’arrossars, João B. de L.,
ramader i president de concursos hípics, afirma amb decisió que mai no va
acceptar un rebut del personal de la casa, perquè, amb setanta-vuit anys fets,
encara creu en la paraula aliena. La nit de Nadal reuneix la família i els
criats a la taula i, sigui on sigui, immediatament després del naixement d’un
fill d’un treballador de la casa del pagès, mai no s’oblida d’enviar-li el dot:
una cadeneta d’or, si és noia, dues accions de la Companyia Agrícola
J.B. de L., Hereus, si és noi. «Faig el socialisme a la meva manera», acostuma
a dir.
També hi ha el cas d’un altre –aquest
és molt antic– que sembrava bastards entre el servei i que a cada amant li
regalava un mocador vermell. Ve de lluny, aquesta història. La sentia explicar
al Capellà Jove, que, al mateix temps, l’havia sentida contar a algú quan anava
a l’institut. En una de les versions, l’home moria cosit a trets d’escopeta; en
una altra, la fi era la bogeria: acabava vell i deteriorat, somniant amb
processons de mocadors vermells. Prefereixo la segona.
Demà dimarts, a la Fira del Libre de València,
Vicent Penya presentarà la reedició d’Els
somnis possibles. L’acte serà a les 19’30 hores a la
Sala Museu 2. En farà la presentació Gemma
Pasqual. El llibre l’ha publicat Brosquil. El pròleg de la primera edició el va
fer Josep Vicent Frechina, i jo he fet el de la segona.
Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) ha
publicat les novel·les: Helena
(1995), La perseverança (2003) i Rama (2005). La seua producció poètica
comprèn els títols següents: Desig de
terra (1998), Sense un punt de record
(1998), De la casa estant (1999), El joc (2002) i El buit (2006). És autor, a més, d’alguns llibres de literatura
infantil i juvenil i del recull d’articles L’altura
i les circumstàncies (2007).
Avui, Dia de Sant Jordi, no compraré cap llibre. Ja en compre prou
durant l’any. Per a mi i per a regalar. De nous i de vells. Però com que avui estic sense
feina, diguem que celebraré, d’una manera o altra, la tradició. Al meu
caparrutxo. Avui, vora la finestra, rellegiré un llibre sense pressa, com si
m’haguera engolit la veu, murmurant les paraules com una lletania, talment
l’home de fe que reobre un llibre sagrat i recita els evangelis… Avui, dic,
rellegiré –ja tinc el llibre a la vora– La petita ciutat on es va aturar el
temps, de Hrabal. I acompanyaré la lectura amb un parell de cerveses.
Pilsen, és clar.
Tenim l’estrany
costum de celebrar una vegada l’any el Dia d’Alguna Cosa, i la resta de l’any
ens n’oblidem. Dies arrere, aquest singular calendari va commemorar el Dia de la Poesia. Però a mi em fa goig
celebrar-lo avui. I ho faré amb dos poemes.
El primer és d'E.E. Cummings, del llibre (a)poemes
antologia poètica. L’ha publicat El Gall Editor de Pollença, i fa el
número 21 de la col·lecció Trucs i Baldufes. És una edició bilingüe a cura
d’Alfred Sargatal, que n’ha fet la tria i la traducció.
IX
Quan déu deixi en pau el meu cos
De cada ull brau brostarà un fruit que penjarà de l’arbre
el porprat món hi dansarà al damunt Entre els meus llavis que cantaven
una rosa engendrarà la primavera que donzelles a qui la passió corrou
es posaran entre els pits menuts Els meus ferenys dits sota la neu
En enèrgics ocells entraran el meu amor caminant per la gespa
les seves ales tacarà amb la cara i tota l’estona el meu cor estarà
Amb el balanceig i l’afalac del mar
L’altre poema
pertany a l’amic Josep Ballester, a
qui la Institució Alfons
el Magnànim li acaba de publicar el poemari Penúltimes voluntats.
De re amatoria
Com raïm madur. Com bresca que regalima als teus llavis. Millor que un vi cuit de Provença, més que el vi ranci campanés ai el vincotto de
la Sicília! i no parlem de l’arropat de Beneixama. Brisa, dèbil tacte que em destrueix.
Fins fa tres o quatre anys vaig estar abonat a
la versió internètica de la Gran
Enciclopèdia Catalana.L’altra, la dels tomarros de llom verd, la tinc gairebé completa amb
tots els apèndix, des de l’any 1984. Fins al moment de donar-me de baixa, el
meu nom no hi figurava. Pensava que potser era perquè no havia guanyat cap
premi literari important. Amb tot, recorde que vaig enviar-los una carta, als
de la GEC,
dient-nos que trobava a faltar molts escriptors valencians actuals. Avui,
després de conèixer que la GEC
permet la consulta lliure, he pensat –digueu-me vanitós– que després d’haver
guanyat el Premi Andròmina de Novel·la potser havia aconseguit per fi d'accedir
al parnàs literari de la GEC. Però
no. No hi sóc. I com ja m’he retirat del negoci, puc comptar que no m’hi
posaran mai. Tinc un pesar que rebente…
En record d’aquella queixa que els vaig
trametre aleshores, en què els reclamava més atenció a la literatura valenciana
actual, he fet una recerca dels noms valencians més significats. I comprove que
Francesc Bodí no hi és, ni Joan Olivares, ni Esperança Camps, ni Francesc
Bayarri… Ni tan sols hi és el malaguanyat Manel Garcia Grau.
Vet ací doncs, que la GEC també ignora la literatura
catalana del País Valencià. Lamentable. És una qüestió, em sembla, de
consciència: de falta de consciència.
“Des
d’aquesta taula on ara escric açò, en aquesta finestra, no hi sent res, no
escolte res: millor, sí que ho escolte, però no m’hi fixe. És a dir, no hi ha
cap soroll que no siga el meu propi. Acabe de dir-li serenor. És cert. Però sé
que és més. Molt més. Per ara, no diré la paraula. Callar és també una forma
d’expressar-se. Silenci feliç.”
Del dietari de Ramon GuillemCom l’Angèlica. L’ha publicat El Gall
Editor. Demà dimarts 12 de febrer se’n farà la presentació a València, a la Casa del Llibre (Russafa,
11). La cita és a les 19’30 i farà la presentació del llibre en Jaume Pérez
Montaner.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments...
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
