Segons que ha denunciat Escola Valenciana, en l’ensenyament secundari més del 40% dels docents accedeix a les línies en valencià sense tenir coneixements mínims de valencià. I això passa perquè la Conselleria d’Educació no exigeix la necessària capacitació lingüística del professorat. I no l’exigeix perquè el seu objectiu polític és dinamitar l’ensenyament en català. Al centre de secundària on estudien els meus fills, a Canals, l’anomenada “línia en valencià” s’acaba en arribar al batxillerat. Tant se val que l’alumnat haja fet en català tot l’ensenyament primari i secundari, en arribar al batxillerat gairebé tot s’estudia en castellà. Debades ens hem queixat a la Conselleria d’Educació, a través del Consell Escolar, d’aquesta situació, ja que és la mateixa Conselleria qui es nega a dotar el centre del necessari professorat competent. Ni tan sols responen a la demanda quan se’ls fa per escrit. Se’ls en fot. Ells van a la seua, que és imposar-nos el seu castellà “por justo derecho de conquista”.

Quan l’anticatalanisme estava en el seu moment d’ebullició social, van fer córrer una frase que va fer forat: “No mos fareu catalans!”. Era el temps en què bona part de la societat valenciana va acabar per creure’s que al nord del Sénia hi havia un exèrcit imperialista que volia furtar-nos la paella, la llengua, les taronges i les falles si convenia. Són els mateixos, val a dir-ho, que posen la seua firma entusiasta sota el deplorable, per feixista, Manifiesto por la lengua común. Encara avui, malgrat que el català del País Valencià va perdent pes social i parlants a la carrera, es manté entre la imbecilitzada societat valenciana aquell temor a ser “catalanitzats”, i perdre –quin contrasentit– les nostres essències valencianes.

Nosaltres no hem sabut cohesionar-nos davant l’agressió espanyolista, en bona part perquè hem rebutjat de fer servir instruments “demagògics”. Vull dir: davant l’actitud dels responsables de la Conselleria d’Educació valenciana a ningú se li ha ocorregut d’acusar-los de voler “fer-nos castellans”. I això que no faríem demagògia sinó que expressaríem una veritat política provada i incontestable. Som massa civilitzats, nosaltres, per a fer servir argúcies i arguments viscerals. I morirem civilitzadament: amb la boca plena de sermons amb què intentar convèncer l’enemic inicivilitzat de les bondats de la civilització. Una pretensió tan inútil com mortal (per a nosaltres).

Davant aquesta actitud nostra, tan políticament correcta que diríem, sovint em vénen a la memòria dues persones: Diuardo Duet i mon tio Rull, Mílio el Rull, casat amb ma tia Nieves, germana major de ma mare, i parent encara dels qui obriren, anys fa, la mítica taverna de Ca la Rulla, al capdamunt de la placeta Bonaire.

La família de mon pare eren immigrants provinents de Múrcia. Fugint de la misèria i de l’explotació de les mines de Cartagena, arribaren al País Valencià a mitjan novembre de l’any 1928, concretament a Alcoi. Dic que seria mitjan novembre perquè la meua àvia deia que arribaren al campament de treballadors que construïa la carretera d’Alcoi als quaranta dies del naixement de mon pare. El meu avi Gabino va morir l’any 51, i la seua mort forma part de la literatura dels meus llibres. L’àvia Maria, en canvi, va morir gairebé centenària o potser centenària l’any 1989. Ella havia nascut en un poble fronterer amb el País Valencià, Sucina, i parlava un castellà estrany que, amb el temps, vaig deduir que devia de ser en realitat part de dialecte panotxo.

Mon pare, tot i nascut a Los Nietos, era catalanoparlant, i al poble on vivien, Novetlè, se’ls coneixia pel malnom de “els castellans”. Mon pare va ser el primer dels germans que va tenir casa pròpia. Se la va fer amb l’ajuda dels amics als afores de Xàtiva, al Camí de la Bola, vora els bancals d’ametlers i garrofers de les Eretes. Ens hi traslladàrem quan jo tenia un any o així. Havia nascut al número 6 del carrer Grau o de les Pastes, en l’antic i desaparegut barri jueu de Xàtiva, i em mudava al Camí de la Bola, on hi havia hagut el cementeri musulmà. L’àvia Maria se’n va vindre a viure amb nosaltres, i ma tia Carmen, fadrina, també. Vaig començar a parlar en companyia seua, entre el mig panotxo de l’àvia i el castellà entreverat de ma tia Carmen. Així va ser que mon pare i ma mare, que entre ells parlaven en català, començaren a parlar-me més en castellà que com ells parlaven entre ells. No ho feien per finejar, com altres, sinó perquè no tenien la més mínima consciència lingüística que diríem ara. De fet, quan uns anys més tard va nàixer la meua germana, i la meua àvia i ma tia vivien en una altra casa, a ella sempre li parlaren en català. I jo també. Així, en aquells anys, a ma casa mon pare, ma mare i la meua germana parlaven entre ells en català, amb mi mon pare gairebé sempre em parlava en castellà i ma mare tant en català com en castellà, mentre que la meua germana i jo sempre raonàvem en català. Aquesta situació es va capgirar anys més tard. Primer amb ma mare, i després amb mon pare. Al final de la vida de mon pare (va morir jove, l’any 78) casa meua era una família completament catalanoparlant. I sempre he pensat que Diuardo Duet hi va tenir alguna cosa a veure. Si més no alguna consciència (lingüística) va moure.

Quan va succeir el fet que ara relataré ja no vivíem al Camí de la Bola, sinó al carrer Blanc, al final, vora el calvari Baixet, on els meus pares havien obert una taverna perquè la malaltia de mon pare l’havia convertit en un jubilat forçós (“inútil total”) als trenta-i-pocs anys. Diuardo Duet, molt amic de mon pare, sovintejava la taverna. Jo devia tenir nou o deu anys, i ja trascolava entre mesures de vi, colpets i barrejats. En l’ocasió del cas, ma mare se’m va adreçar en castellà i llavors Diuardo Duet, sempre de broma, va alçar la veu per recriminar a ma mare, i a mon pare, que també hi era present: “Què vol dir això de parlar-li en castellà al xiquet?! Que el voleu fer manxego?!”. A la Costera manxego té el mateix sentit pejoratiu que xarnego. De fet, ma mare, valenciana de moltes generacions, en alguna ocasió se li remou alguna cosa per dins per haver-se casat amb un “castellà”, amb un “manxego”. Malgrat això, to seguit afegeix, com per justificar-se, que mon pare no tenia el caràcter tancat dels castellans, sinó que era obert, alegre i generós com els valencians d’arrel. Crec que aquella expressió aïrada de consciència lingüística de Diuardo Duet va servir perquè la de casa nostra patira una necessària sotragada.

Falta mon tio Rull. El vaig homenatjar a través del personatge Pixera, de Quina lenta agonia…, perquè a l’igual que el personatge de la novel·la tenia la gràcia de fer pixar els animals passant-los la mà per la panxa, i això que ell no hi creia. És a ell a qui li escoltava, de tant en tant, amb accent sorneguer, moderadament despectiu, l’expressió secular que palesava el que els valencians pensàvem dels nostres veïns de ponent, altrament dits manxegos: “Castellans a la gerra!”.

Castellans a la gerra… Manxegos… Cada dia que passa els valencians som més castellans, més manxegos. I no sents a ningú dels nostres aïrar-se com Diuardo Duet, o com mon tio Rull (en glòria estiguen tots dos), disposats a remoure’ns la consciència lingüística des de les vísceres: “Castellans a gerra!” “Camps, manxego!” “No mos fareu castellans!”.

ENS NEGUEM A SER EXTERMINATS “DEMOCRÀTICAMENT”

Han coincidit en el temps dues iniciatives que s’han expressat públicament contra l’existència del català: la declaració –recolzada unànimement per tots els seus membres– de l’Académie française contrària al reconeixement legal del català dins la Constitució francesa i el Manifiesto por una Lengua Común impulsat per intel·lectuals nacionalistes espanyols, amb el suport de partits polítics i fins i tot d’una cadena de televisió.

Dues iniciatives que si les comparem amb atenció veurem que totes dues són, en essència i en substància, producte d’una idèntica mentalitat totalitària i exterminacionista. Ambdues atorguen als idiomes espanyol i francès caràcter cohesionador de les respectives nacionalitats, “forjador” en la declaració de l’Académie: «Depuis plus de cinq siècles, la langue française a  forgé la France.» Més i tot, afirma que el reconeixement d’una mínima presència legal del català solsirà la identitat nacional francesa: «…les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l’identité nationale».

Acadèmics francesos i intel·lectuals espanyols comparteixen frisança comuna que prové de concepcions nacionals també similars. És el concepte superb i uniformador de la “grandeur” per a la nació francesa i de l’“imperio” per a la nació espanyola. Concepcions nacionals clarament tancades, excloents i obligatòries, de rància herència colonialista,  atès que estan fonamentades en la imposició d’una part –la metròpoli dominant– sobre les altres –les colònies dominades–. Dit a la manera del Decret de Nova Planta, imposen el seu concepte nacional «por el justo derecho de conquista». Terminologia d’un referent històric que tot sovint nosaltres oblidem, però que ells, fidels als seus instints totalitaris, “conquistadors”, ni obliden ni abandonen. Bé ho remarquen els intel·lectuals del Manifiesto que «no se trata de una desazón meramente cultural […] sino de una inquietud estrictamente política». Com ells mateixos reconeixen, no està en perill l’existència de l’espanyol, sinó la seua condició de llengua de rang políticament superior en els territoris que foren conquerits i reconquerits per la força de les armes.

En tots dos casos, fan servir el maniqueu argument que només a través de l’obligatorietat constitucional del francès i l’espanyol és possible la conviència democràtica, i que la imposició d’una llengua única en tots els àmbits de la vida social i política de les respectives nacions és garantia de drets democràtics. És una argumentació tan fal·laç com maliciosa, i tan mesquina que provoca repugnància, per ser tan vulgar la manipulació en què s’empara: «…en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia» «…lengua principal de comunicación democrática en este país»… Goebbels se sentiria ben orgullós i desvanit de comptar com a deixebles aquests Azúa, Savater, Pombo i companyia, malentranyats manipuladors de la realitat amb ominoses finalitats polítiques.

Però encara provoca més repugnància el cinisme infame que traspuen totes dues declaracions. Sona a burlesca quan afirmen reconèixer que les anomenades “llengües regionals” són un patrimoni «merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido» «Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute?» Però tot seguit, amb mà de ferro, marquen els límits d’aquest reconeixement, per a sentenciar-les com a llengües de categoria inferior, útils solament per al folclore i la reclosa vida en família. Li neguen, doncs, el dret, diguem-ho així, de la igualdat de drets. El dret superior, que per a l’espanyol i el francès emanana de les respectives i sagrades constitucions, «droit des droits», és vulgar imposició del dret de conquesta. Els intel·lectuals del Manifiesto en diuen «asimetría entre las lenguas españolas oficiales». Invent lingüístic que vindria a ser com aqueixa coneguda burlesca que es fa servir per a justificar els privilegis injustos, i que diu que en democràcia tots són iguals, però alguns són més iguals que altres. L’asimetria que ells diuen és un eufemisme, és clar: cal entendre-hi superioritat lingüística, diferenciació política entre llengües de primera i llengües de segona, entre llengua superior de la metròpoli i llengua inferior de la colònia: «La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles» «Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva.» «…las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica» «LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características». En cap país del món, ningú no vol ser ciutadà de segona categoria, ningú no vol parlar la llengua dels vençuts; és preferible fer servir la llengua que té els drets superiors, la llengua de la metròpoli, la llengua dels vencedors. No han inventat res de nou. És la vella història sempre.

Diuen els intel·lectuals espanyols del Manifiesto que «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano» Si s’apliquen aquesta llei seua hauran de desdir-se del seu Manifiesto, perquè del contrari cauen en una flagrant contradicció. No debabes han volgut oblidar, perquè no convé a la seua persistent mentida, que la presència de l’espanyol i del francès als Països Catalans en detriment del català propi i secular s’ha aconseguit a través de la continuada coacció, com ara aquella “instrucción secreta” als corregidors borbònics «...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...» i tants altres exemples: «¡Soyez propes, parlez française!» «¡Hable usted en cristiano!» «Hable bien. Sea patriota, no sea bárbaro. Es de cumplido caballero, que usted hable nuestro idioma oficial, o sea el castellano. Es ser patriota. Viva España y la disciplina y nuestro idioma cervantino. ¡¡Arriba España!!» Caldrà recordar encara als eminents intel·lectuals espanyols de quin femer acostat en el temps provenen els arguments del seu Manifiesto, com ara aquests del cèlebre Luis de Galinsoga: «Todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto la Victoria». Són també hereus ideològics d’aquell altre personatge, republicà espanyol exiliat, Salvador de Madariaga, que va trobar positiva la victòria franquista si resolia el “problema catalán”. I ja sabem com resolia els problemes el criminal règim franquista. Aquests intel·lectuals del Manifiesto, també aplaudiran una dictadura qualsevol si fa el que ells, tan delicadament democràtics, anhelen: exterminar-nos.

MANIFEST CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS

Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l’Académie no poden suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d'intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.

Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d'antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.

No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.

Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.

Països Catalans, 29 de juny de 2008

L’Académie française ha tret la guillotina del magatzem de les andròmines. Mostrant el tall acabat d’esmolar, ha proclamat de nou la hegemonia del francès sobre tots els altres idiomes, a manera de dret diví, i ha carregat contra l’esmena aprovada pels diputats perquè la Constitució reconegui el català, el basc i el bretó com a “patrimoni de França” i n’exigeix la retirada. L’Académie es reivindica com a llengua superior i, en conseqüència, exigeix la mort de totes les llengües “regionals” o inferiors, agermanant-se així amb les infames ideologies del nazisme i l’apartheid, que enarboraven superioritats racials i dret d’extermini.

Segons la notícia, la presidenta del PP balear s’ha posat del costat dels directius pronazis d’Air Berlín, i el secretari d’Estat de Turisme (fins fa no res Director General de la Guàrdia Civil) Joan Mesquida, també.

Els directius de la Air Berlin han mensypreat, insultat i ofès la nostra llengua catalana, i a nosaltres per defensar-la dels seus atacs d'energúmens. Però sempre hi ha algú, com la Rosa Estaràs i el Joan Mesquida, disposat a fer servir la seua llengua pròpia només per a llepar culs.

La resposta a l’editorial del directiu d’Air Berlin està creant alguna polèmica. No tothom està d’acord a vincular el nazisme amb la companyia. Vicent Partal s’hi ha repensat i ha llevat la fotografia del seu post. L’amic Borinotus pensa que no són nazis, sinó mal informats. Si és per ajustar la cosa al feixisme que patim de més a prop, jo he proposat en un comentari al blog d’en Partal que canvien l’esvàstica pel “yugo y las flechas”.

Jo no vull entrar en polèmica amb gent amiga i sensata, però estic convençut que el pensament que destil·la Joachim Hunold en aqueixa polèmica editorial, i que té el suport de la responsable de premsa de la companyia a l’Estat espanyol, Ana Baschwitz, és d’un nazisme de manual, bàsic com si diguérem. Si li rascàvem més la corfa, potser li’l trauríem tot a l’aire. En el comentari al post d’en Partal, ho he raonat d’aquesta manera: «L'actitud del directiu d'Air Berlin és el d'una persona intolerant, convençuda, com el nazisme, que hi ha races superiors i inferiors, i llengües superiors i inferiors. En la seua editorial ell verbalitza aquesta convicció: l'espanyol és una llengua superior al català, per tant, segons ell, és just eliminar el català, perquè les races inferiors, i les llengües i les cultures inferiors s'han de sotmetre a la voluntat de les superiors. Nazisme pur i dur.»

La resposta a tot plegat per part de les “nostres” autoritats em sembla fluixanga. Com sempre, tornem a fer-nos perdonar la vida davant un qualsevol pinxo indecent. Atès que no som una nació independent no podem cridar a consultes el nostre ambaixador i crear una crisi diplomàtica. La millor informació que poden rebre aquests “desinformats” no és que som gent que de tan educada semblem pusil·lànimes. De tant en tant va bé cagar-se en la puta mare que ha parit a algú. Perquè no ens prenguem pel que no som. O és que potser ho som…?

Fussant per la xarxa m’he topat amb una sorpresa ben desagradable. Al web de Rodamots reprodueixen una entrevista amb Eugeni S. Reig, publicada a l’edició valenciana d’El Punt, a propòsit del llibre Les nostres paraules. El llibre en qüestió està becat per l’AVL, publicat per l’AVL i prologat per l’acadèmic Jordi Colomina. El que m’ha resultat desagrable no és l’existència del llibre, és clar, sinó formar-ne part. Sembla ser que la meua obra literària hi és esmentada tan a bastament que ha cridat l’atenció fins i tot de l’entrevistadora.

Els qui seguiu aquest blog sabeu prou bé que no em plau gens la tasca segregacionista que promou l’AVL, i no perd l’ocasió de demanar-ne la desaparició. Fa temps que sóc conscient, però, que és una resistència inútil. L’AVL ha assolit el reconeixement, explític o tàcit, de bona part de la societat valenciana, i d’arreu dels Països Catalans, de tots els qui s’aconformen –i són majoria– amb una defensa purament formal i evanescent de la unitat de català, obviant fins i tot les provades conseqüències secessionistes que ha comportat la seua existència (les dobles versions de català i valencià, per exemple). Així, els principals partits polítics valencians (PSOE i BNV sobretot) donen ple suport a l’AVL, i també importants entitats valencianes, com ara Escola Valenciana. És una realitat que els qui no aprovem l’existència de l’AVL i les seues conseqüències, i mantenim viva i pública aquesta discrepància, som una minoria ben marginal. Així i tot, a mi no em reca aquesta marginalitat. L’assumesc amb la màxima coherència possible. És per aquesta coherència que una de les raons per les quals vaig decidir no tornar a escriure per publicar en paper, i refugiar-me en aquest món virtual dels blogs, és per no formar part d’aquesta imparable aquiescència proacadèmica. Perquè el que temia és justament el que ara m’he trobat amb el llibre d’Eugeni S. Reig: ser usat com a exemple. Si la primera reacció en descobrir-ho ha estat d’indignació, la segona, la que perdura, és la de la impotència per no poder-ho evitar, ni ara ni potser en el futur.

No vull, i així ho he expresat personalment a algun membre de l’AVL, que la meua obra literària aparega esmentada, ni directament ni transversalment, en cap comunicació, assaig, conferència o llibre en què hi participe l’AVL. Estic convençut que açò que jo ací descric ben bé com una ofensa, per a altres escriptors valencians –sens dubte la majoria– serà motiu d’alegria i afalagament. No els ho retrac de cap manera. Només faltaria. Amb l’obrà literària d’aquests autors l’AVL té prou de material, i de molt bona qualitat, per legitimar-se més encara entre la societat valenciana. Per això exigesc als acadèmics i als qui defensen l’AVL que empren l’obra literària d’aquests autors per als seus treballs, però no pas la meua. Ells agraïran l’esment, mentre que jo el deploraré. I no solament el deploraré, més encara el consideraré una apropiació indeguda del meu treball i, en conseqüència, menysprearé profundament a qui ho faça. Cadascú ha saber estar en el bàndol que ha triat, i actuar en conseqüència.

Ha afirmat la diputada espanyola del partit Unión, Progreso y Democracia que Canal 9 discrimina el castellà. Si voleu ho llegiu una altra vegada, però sí: he escrit que segons Rosa Díez Canal 9 discrimina el castellà. Us ho destaque en roig i tot perquè no hi haja lloc a dubtes. Ara, deixeu de fregar-vos els ulls atònits i continueu llegint.

El neofalangisme s’està imposant en la política espanyola. No només esguitant partits autoproclamats “progressistes”, com ara el PSOE. Hi ha casos, com aquest d’UPyD en què ja no parlem d’esguits sinó de capbussada neofalangista, i en profunditat.

Si Rosa Díez té la barra d’afirmar que Canal 9 discrimina el castellà és perquè ella considera discriminació la simple existència del català. Per a ella, el fet que, per exemple, en tot el dial valencià només puguem escoltar en català ràdio 9 i, segons on, alguna emissora de la CCRTV, això ja suposa un discriminació per al castellà. Ella voldria que no existira ni aquesta miserable misèria. Haurem d’anar amb compte, doncs, de no trobar-nos-la de cara i que no ens pregunte, com ara, l’hora, perquè si li la donàvem en català de segur que ens denunciava per discriminació i agressió lingüística.

Un comportament, el de Rosa Díez, que no ens és gens desconegut. Retinc en la memòria el testimoni d’un home de Xàtiva que l’acabament de la guerra va haver de marxar a viure a Barcelona, a ca uns parents. Devia ser l’any quaranta-i-pocs, doncs, i ell se’n tornava cap a casa, tot sol, després d’haver anat al cine. Va passar a prop d’un grup de persones abillades amb l’uniforme falangista. En això que un d’ells li va dir:

–¡Buenas noches!

I l’home va respondre, d’esme:

–Bona nit!

Aquesta era la resposta que els falangistes anaven buscant com aus de presa, i en aconseguir-la se li tiraren al damunt. Se l’emportaren amb un vehicle cap a una seu de la Falange, lluny d’on eren, i una volta allí li recordaren a colps que parlar català a Barcelona era un delicte. També li feren empassar-se la porga aquella que tant els agradava embotir als vençuts, l’oli de ricí. Al cap d’unes quantes hores, a ple dia, el deixaren anar. Portava els pantalons reblits de merda pudenta. En eixir al carrer es va adonar que estava lluny de casa. I tot cagat com anava no podia ni pensar d’agafar el metro. Va haver de travessar tota Barcelona amb els pantalons cagats, amb el cap cot i la vergonya a l’esquena.

D’aquells falangistes, d’aquella infame porga d'oli de ricí, és hereva conscient i entusiasta Rosa Díez. Una neofalangista. O, si voleu, per fer-ho clar, una feixista espanyola –valga la redundància.

Sobre Rosa Díez i el seu partit:

El de-ene-i no-nacionalista

Nacionalisme obligatori

Encara hi ha qui es pensa que l’AVL és una entitat seriosa i no un club de volantiners. Ahir aparegueren els titulars: L'Acadèmia Valenciana de la Llengua torna a avalar la unitat de la llengua. Com diria el Wyoming al començament de l’Intermedio: Ja coneixen les notícies, ara els contarem la veritat. La notícia, ahir, i avui “la veritat”: La definición de valenciano tardará más de dos años en ser oficial. Dos anys! Dos anys, això sí, cobrant els acadèmics encarregats de la filigrana a raó de 9 quilos dels d’abans, o siga 18 quilos per barba costarà la definició de “valencià”. Tan barat com els eixiria si copiaven la definició de l’IEC o, si són maniosos, la de la RAE. De bades. I amb aval científic.

Hi ha notícies “destacades” que no entenc, com ara aquesta de Vilaweb: L'Acadèmia Valenciana de la Llengua torna a avalar la unitat de la llengua.

Quina importància té, des del punt científic i periodístic, l’opinió de l’AVL? La notícia vindria a ser com ara aquesta altra: L’Acadèmia Marciana de les Ciències torna a avalar que la Terra no és quadrada. La meitat dels acadèmics de l’AVL, com les persones de compte i raó saben, tenen una competència lingüística tan minsa en la llengua en la que són autoritat que si s’examinaren en qualsevol examen d’ESO suspendrien l’assignatura. No entenc, doncs, quin aval poden donar a res que siga científic, lingüístic. Si de cas poden avalar algunes hipoteques amigues, perquè amb els jornalassos que els paguen cobren i triomfen.

Amb les no-sé-quantes- sentències jurídiques avalant la unitat del català, ha canviat l’actitud del PP? I cada vegada que algú ha enarborat aquestes ambigües sentències de l’AVL als del PP, han rectificat el seu discurs i la seua política secessionista? A l’AVL no li fan cas ni els que se la inventaren. Només li fan cas aquells qui més haurien d’oposar-se a la seua existència, que ja és paradoxa. I si no oposar-s’hi, almenys ignorar els seus volantins.

Mentrestant, les versions diferenciades de català i valencià proliferen com una pesta, els llibres també es cataloguen diferenciadament, la consciència unitària a tot arreu s’esvaeix… I no se n’analitzen les causes. No es fa autocrítica ni es revisen decisions. La consigna és callar i engolir. No crear conflictes, fins a morir del tot sense moure pols ni remolí, dòcilment, assenyadament.

No sé com és que encara alguns es pregunten per què sempre perdem per golejada.

PS: Sobre l'actitud del PP, que no canvia per més dictàmens que faça l'AVL, els tribunals o el papa de Roma, us deixe aquest apunt d'en Vicent Galduf:

Canal 9 renuncià a doblar els dibuixos animats amb TV3 tot i que la catalana pagava el 90% del cost

Diu la notícia de l’AVUI:

Un passatger denuncia dos policies de l'aeroport acusant-los d'haver-li exigit que parlés en castellà

En la denúncia, presentada al jutjat de guàrdia, l'afectat assegura que va estar retingut una hora i que es va sentir vexat. El cos de la Policia Nacional respon que s'ha "inventat" la història i que els agents tenen ordres de no discutir amb els ciutadans per la llengua

D’aquest color ja en tenim unes quantes mortalles. La cosa sempre acaba igual: amb nosaltres davant la justícia espanyola, denunciats pels mateixos policies que han conculcat els notres drets i ens han menyspreat, o burlats i acusats de mentiders, com en aquest cas.

Poca cosa hi podem fer, si no solament la policia és “nacional” espanyola, també ho és la justícia, que en el millor dels casos, pintant-se-la de mangànima, ens pot absoldre del declite de parlar en català a casa nostra.

En alguna ocasió els “nostres” polítics han fet alguna pregunta parlamentària al ministre espanyol del ram, no gaire incisiva, però, de tràmit que diríem, i que sempre ha obtingut la mateixa resposta mofeta del ministre, donant suport a la seua policia i fotent-se de nosaltres.

Poca cosa hi podem fer, excepte desesperar-nos d’impotència. I maleir –en silenci i en privat, per no afegir més foc a la denúncia– els policies i el ministre que els encobreix. En aquesta democràcia de pacotilla –si és espanyola, que en podem esperar?– els catalanoparlants no tenim drets lingüístics.

Però si tinguérem una altra casta de polítics, potser n’hi hauria algun que passaria de preguntes inútils al ministre mofeta i saltaria en defensa de nosaltres i dels nostres drets. Ja ens plauria i ens encoratjaria escoltar un o altre dels nostres polítics dient-li el somni del porc al ministre i als seus policies. Però els “nostres” són polítics pragmàtics, seriosos, de govern. Tenen altres maldecaps. I és per això que, quan ens passen aquestes coses i no els escoltem ni piular, ens puja un fort convenciment cos amunt, com una acalorada: el convenciment que són polítics absolutament inútils a les nostres aspiracions de ser respectats en la nostra identitat nacional i en els nostres drets lingüístics.

Mireu quina perla de notícia publicava dies arrere el periòdic Levante:

El PP rechaza un reconocimiento a Andrés Estellés porque ´insultó a los valencianos´

Cèsar Garcia, Burjassot
El PP de Burjassot votó en contra de una moción del PSPV que pedía una reafirmación del reconocimiento del poeta local Vicent Andrés Estellés como hijo predilecto, así como la difusión de su obra, porque el autor "insultó y despreció a los valencianos y yo soy valenciana. Manifestaba su rechazo a Valencia utilizando palabras muy gruesas", manifestó la portavoz popular Cristina Subiela, quien aseguró que el PSPV y el Bloc presentaban estas mociones "para provocar y a ver si el PP puede quedar lo peor posible". Aunque indicó que nadie discutía la calidad literaria de Andrés Estellés, Subiela dijo que "posiblemente era un escritor genial en lengua catalana, pero defendía el País Valencià y ustedes saben que el PP no reconoce ese concepto de región porque nos adherimos al término Comunidad".

A la notícia no li calen comentaris. No ens aporta res de nou sobre l’analfabetisme, el sectarisme, la intolerància que, prou que ho sabem, és connatural entre la fauna i la flora del PP. Aquesta “perla” la podem afegir al contundent Informe sobre la llengua i els escriptors al País Valencià que fa uns anys va publicar l’AELC.

Si algú havia pensat que el controvertit invent de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el previ “pacte lingüístic” havia d’aconseguir la pau amb el PP, és evident que el fracàs de la jugada és ja prou palès: els sacres del PP no han renunciat a traure més or electoral del fèrtil fem de la discòrdia que escampen entre els valencians. Però els altres, els qui decidiren pactar amb el PP (Lapiedra, Pujol* i companyia), que almenys tinguen la decència ara d’assumir les seues funestes actuacions. Encara que el mal ja està fet.

*Jordi Pujol: "Le dije a Aznar que si quería nuestro apoyo en 1996 tenía que acabar con esto. Me reuní con Zaplana en un mas de Reus y la AVL ha sido un progreso en todo este sentido"

Disparant l’artilleria contra els exterminacionistes espanyols, he passat per alt d’alegrar-me públicament per una bona notícia. No són precisament aquestes, les bones notícies, les que freqüenten casa nostra. Per això, cal fer-ne esment quan ens visiten. La notícia (la bona notícia!): el català és reconegut oficialment a la Catalunya Nord.

És sabut de tothom que la política francesa, i en particular l’esquerra gavatxa, ha estat, i encara ho és, contrària al drets lingüístics dels catalans. Aquest pas no vol dir que recatalanitzaran la Catalunya Nord, ni de bon tros. Però esperem que almenys servirà per a superar la feixistada aquella del “Soyez propes, parlez français”.

Pel blog de La trappola, he pogut assabentar-me d’aquesta notítica que recull l’AVUI:

La nova Biblioteca Digital Hispánica de la Nacional de Madrid considera català i valencià llengües diferents

Català o valencià?

Ada Castells

El ministeri de Cultura i la secretaria d'Estat de Telecomunicacions van donar a conèixer, fa una setmana, el projecte de la Biblioteca Digital Hispánica, que, tal com fa la Biblioteca de Catalunya des del 2000, oferirà als usuaris d'Internet la possibilitat de tenir accés als títols de fons.

Per ara la col·lecció de la Nacional espanyola, dirigida per Milagros del Corral Beltrán, reuneix 10.000 obres, que es poden consultar en català o en valencià, tal com s'especifica a la web. Naturalment, la consulta es fa en la mateixa llengua, encara que en català es parla de cerca i, en valencià, de recerca, tot i que en totes dues es diu sortir i no eixir. Això sí, les col·leccions, per als parlants del sud perden la ela geminada, que deu ser considerada centralista.

El motiu de l'oferta

Bárbara Muñoz de Solano, cap de servei de la Biblioteca Digital Hispánica, explica el motiu d'aquesta oferta variada: "És molt senzill. Quan els ministeris de Cultura i d'Indústria van convocar el concurs per encarregar l'eina d'accés a la biblioteca digital van demanar que aquesta fos multilingüe, en les llengües oficials espanyoles, que són cinc". S'ha de dir que, posats a sumar llengües, la web també es pot consultar en anglès, tot i que encara no és oficial a l'Estat.

Aquest fet d'interpretar la llei de manera que el valencià i el català s'entenguin com opcions diferents és habitual a Internet: la qüestió rellevant és que la institució que en aquest cas ha fet la diferenciació ja va patir una polèmica fa sis anys per aquesta mateixa causa. El grup de Treball BibCat va denunciar la catalogació dels llibres en valencià i català com a llengües diferents, en contra dels criteris científics.

Bé, al final la diferenciació que va impulsar doña Carmen Alborch quan va ser menistra de Cultura, ha acabat imposant-se.

He enviat un correu a la inefable Biblioteca Digital Hispánica. El títol: Son ustedes gilipollas.

Per si voleu enviar alguna flor a la Biblioteca 

Digital Hispánica, aquest és el seu correu:

bibliotecadigital@bne.es

Els espanyols tenen una sentència que diu: Amor con amor se paga”. El sentit és fàcil de copsar: si estimes, seràs correspost amb estima, i al contrari: si menysprees rebràs, en justa correspondència, idèntic menyspreu.

I ara la il·lustració actual i política de l’adagi. El PSOE d’Andalusia ha inclòs en el seu programa la proposta de poder estudiar basc, gallec i català a l’Escola Oficial d’Idiomes, a fi de, segons el programa, de permetre la mobilitat laboral dels andalusos. Ep: a l’EOI!, com una llengua estrangera qualsevol. La resposta del PP, per boca del mateix Mariano Rajoy, no s’ha fet esperar: ha tirat el barret al foc en nom de tot el PP i ha dit que d’això ni parlar-ne, que cal imposar-nos encara més la llengua espanyola, “que es la segunda lengua más hablada del mundo, y después el inglés –com ja fan en algunes escoles públiques de Catalunya–, que es la primera”. Jo espere que algú –i sé que esperaré en va– tinga el coratge de tornar-li la pedrada, dient-li-ho així, en espanyol: “Amor con amor se paga”, i tot seguit proposar l’exclusió de l’espanyol del nostre ensenyament públic, per tal de promoure altres llengües més útils, com ara l’anglès, l’alemany o el xinès. Al capdavall, si vas a un hotel de Madrid, de Burgos, de Caracas o Buenos Aires ja t’entenen prou en anglès. Si ells no estimen lo nostre, tenim el mateix dret a dir-los que lo seu s’ho claven on els càpiga.

Mitjançant El Badiu dels Micacos, m’assabente d’unes declaracions de l’escriptor espanyol Alvaro Pombo, guanyador del premi Planeta l’any 2006 i membre de la Real Academia Española de la Lengua. Li pregunten: “¿Hay que quitar poder a las comunidades autónomas?”, i ell respon:

Hay que quitarles competencias. Una es la educación. 17 modelos de educación es disparatado. La lengua castellana no es igual que la catalana. La Lengua catalana es minoritaria y no es sensato que estén en igualdad de condiciones.

Aquest personatge es presenta com a candidat al senat pel partit nacionalista espanyol Unión, Progreso y Democracia, el partit inventat per l’exdiputada socialista Rosa Diez i el filòsof Fernando Savater. Els cappares (i capmares) d’aquest partit afirmen que és progressista, i laic i democràtic i més i tot. Però el discurs d’aquest nou partit és vell i pudent com un carnús.

La mena d’afirmacions que fan Pombo i companyia contra la llengua catalana –i contra les altres llengües no espanyoles– tenen un substrat comú amb el nazisme, l’aparheid i altres ideologies que afirmen la superioritat d’uns sobre altres. El nazisme mantenia que els aris eren la raça superior, fins a l’extrem de justificar l’extermini d’altres races i ideologies considerades per ells inferiors. Aquest és el discurs exterminacionista que supura de les afirmacions de Pombo i altres messies espanyolistes del seu partit, tan concomitant amb el de Ciudadanos de Rivera, Boadella, Azua i Espada. Des del seu punt de vista “no és sensato” considerar iguals el català i el castellà. El castellà és una llengua superior, per quantitat i per poder polític, i per tant té “dret” a imposar-se a les altres llengües inferiors i exterminar-les si cal.

Deia al principi que no és nou aquest discurs “nazístic” de la superioritat lingüística espanyola. L’investigador valencià Santi Cortés, al seu llibre Valencia sota el règim franquista (1939-1951), ens en dóna alguns exemples:

Van ser molt freqüents a la zona franquista les mostres no sols d’antipatia contra “los dialectitos” i les metàfores que els definien com “cáncer de la patria”, com “bacilos de la peste”, com “berrugas que le salen al idioma [castellà]”…

En el mateix llibre, Cortés reprodueix un escrit del “cèlebre” hagiògraf de Franco i director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga:

Todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto su victòria.

Amb aquest altre exemple, Pombo diríem que subscriu el sentiment i gairebé l’expressió del ministre franquista Eduardo Aunós Pérez, que l’any 1944 feia lloança de la llengua superior durant uns “afectos” Jocs Florals a València:

…porque el complemento de los provincianismos únicamente puede ser el sentido y la fuerza de lo español, esa lengua prócer que no sólo se habla en toda España, sinó también en veintitantos países más de nuestra raza y de nuestra lengua.

Acabe el recull que mira de demostrar de quin femer provenen les idees d’aquests “progressistes” espanyols, amb un altra citació del magnífic llibre de Santi Cortés. L’article és de l’insigne feixista espanyol –valga la redundància– Giménez Caballero, publicat l’any 1939:

A ti, Valencia, era casi ya de un siglo que te venía susurrando al oido esa celestina inmunda que se llama la Democracia, que tuyo sería el mundo y el placer y la riqueza, si accedías a los deseos de ciertos “amos”. Como a Cataluña y como a Vasconia te empezaron a halagar tu vanidad femenina con versos de juegos florales, con zalamerías de lengua vernácula, con trajes de Museo y con instituciones localistas. Poco a poco, esa celestina de la Democracia te fue apartando de tu huerta, de tus quehaceres honestos y nacionales, del hogar de tu madre española.

Ells en diuen, d’aquestes aclaridores i clamoroses coincidències, “por la boca muere el pez”; i també, “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda”.